S'ha acabat!
A primers de l’any passat jo amb prou feines sabia què era un bloc (o, si ho preferiu, blog) i, ni de lluny, no m’havia passat pel cap de fer-me’n un. No sé ben bé com vaig anar a parar al d’un company de la CUP i, després de fer-hi un cop d’ull, vaig pensar de deixar-li un comentari. Seguia les instruccions per a fer-ho -a mi aquestes coses em costen més que al Ronaldinho dels últims mesos acabar bé una jugada- quan de sobte va aparèixer un missatge del senyor Blogger preguntant-me, en una llengua més o menys intel·ligible “vol crear el seu propi blog?”. Vaig pensar de provar-ho; al cap i a la fi si no me’n sortia tampoc havia de saber-ho ningú... Per a provar-ho vaig penjar-hi un article que havia fet mesos enrere per a la Veu, però que dissortadament seguia d’actualitat. D’això ja fa gairebé dos anys i he penjat 111 entrades de temàtiques diverses (municipal, nacional, internacional, antirepressiu...), però ja en tinc prou. Tanco el bloc.
Si plego no és perquè tingui por de que un fatxa imbècil em porti a cals jutges sinó perquè, senzillament ja no sé gaire què escriure. Des que vaig començar a penjar coses fins ara el panorama ha canviat considerablement.
A nivell municipal, l’anterior equip de govern municipal, encapçalat pel tàndem Valls-Garrabou, donava per a fer molts escrits. En canvi, l’actual govern en aquest sentit és molt més avorridot i costa molt més trobar-li actuacions criticables, ja que actuen amb uns criteris molt més clars: per posar només un exemple, malgrat el desacord dels grups de l’oposició han inclòs la reforma de l’avinguda de Solsona en la sol·licitud del PUOSC (les subvencions més importants dels pròxims 5 anys) no pas perquè sigui el carrer de l’alcalde sinó perquè, com tothom pot comprovar, a Torà no hi ha cap via pública que estigui en tant mal estat com aquesta.
A nivell nacional, al Principat tenim un govern d’esquerres, amb presència d’independentistes, que pel simple fet d’estar encapçalat per un resident d’origen cordovès atansarà a marxes forçades els sectors de la immigració fins ara reticents al procés d’alliberament nacional. En altres zones dels Països Catalans les coses no pinten tant bé però bé, no passa res, el món és ple de casos de nacions ocupades que s’independitzen per parts. Més endavant ja ens trobarem.
Un altre dels temes que més he tractat en aquest bloc és l’antirepressiu. Això també ha canviat força. El cas Torà va acabar-se a l’estiu i a nivell més general les perspectives són molt més bones. Amb un conseller d’Interior clarament d’esquerres, com és el cas de l’Honorable Joan Saura, tenim garantits tots els nostres drets.
Com veieu entre els uns i els altres m’han deixat sense arguments per a continuar escrivint. Plego aquí, potser ja hauria d’haver-ho fet abans. De fet ja fa uns mesos que vaig començar a penjar articles antics, dels anys 80, en uns primers símptomes d’esgotament. A la gent que heu llegit aquest bloc i que han fet pujar el marcador fins les 18.000 i escaig visites (de les quals més 13.000 durant el 2007, amb un promig diari de 35 pàgines vistes i més de vint visitants diferents): moltes gràcies per la vostra paciència!
Si de visites no n'esperava pas tantes, en canvi esperava tenir més comentaris. Durant força temps només hi tenia el primer, tot un exemple d'agudesa deductiva, amb amenaces incloses de fer-me una lleugeríssima reducció de pes. Vaig decidir no esborrar-lo; tot continua penjat al seu lloc (tant les amenaces com les parts amenaçades)
Us deixo amb els enllaços d'alguns dels escrits més entranyables que he penjat per aquí durant aquests gairebé dos anys:
Acebes a la Vall del Llobregós.
Mas i Montilla o riure per no plorar.
De llengües i estats residuals.
Evidenciar la misèria política d'aquest (tros de) país.
Tot el que mai havien volgut saber de la CUP i que ara s'atreveixen a preguntar.
.jpg)
L'abril de 2003 el terrorisme va colpejar Torà amb tanta brutalitat que el nom de la nostra vila va aparèixer en tots els mitjans de comunicació. Ara gairebé cinc anys després sembla que tot s'hagi oblidat, tot i que els culpables de que un jove acabés a l'UVI d'un hospital i de que el terror s'ensenyorís de la població no han assumit cap tipus de responsabilitat.
I, a nivell institucional, la base són els ajuntaments. A banda del tòpic cert que presenta l’ajuntament com la institució política més propera a la ciutadania, o potser precisament per això, la política municipal té algunes característiques que haurien de permetre posar les bases per a la construcció de futures institucions polítiques d’àmbit nacional; d’unes institucions sorgides de la legitimitat democràtica i oposades a la legalitat ocupant. En un article anterior (publicat a Lluita i reproduït per Llibertat.cat) deia que calia que els partits, plataformes o entitats diverses que volguessin impulsar un procés d’autodeterminació havien d’adoptar fórmules organitzatives que blindessin el procés d’hipotètiques reedicions de “la traïció dels líders”. Per aquest motiu és evident que només és possible endegar un procés rupturista des del camp institucional si ho fem basant-nos en la representació municipal. Una representació que, ara per ara, és l’única a la que tenen accés candidatures alternatives al sistema establert i on també podem trobar, arreu del país, un nombre considerable d’electes en llistes dels partits clàssics i en llistes independents amb voluntat de fer avançar aquest país cap a la seva llibertat, per damunt de disciplines de partit dictades per unes direccions que sempre acaben renunciant a drets col·lectius a canvi d’afegir algun que altre peix -cada cop més petit- al cada cop més foradat cove autonòmic. Un indici de l’existència d’aquest espai és que la creació d’una Assemblea d’Electes Municipals era una proposta que durant anys només feia seva la CUP i ara comencen a assumir-la sectors municipalistes d’alguns partits del sistema.
Cal, doncs, impulsar una Assemblea Nacional d’Electes Municipals que faci del Dret a l’Autodeterminació dels Països Catalans el seu objectiu prioritari, tot impulsant línies de treball unitàries basades en:
1- La defensa de la territorialitat, tot impulsant en tots els àmbits polítiques que articulin el territori nacional dels Països Catalans, prescindint de fronteres interiors establertes per divisions administratives alienes.
2- La conscienciació popular en el si dels municipis de la necessitat d’avançar cap a una societat catalana plenament lliure, tot vinculant la llibertat nacional a un augment de les llibertats democràtiques, del drets socials i, en general, a una millora de les condicions de vida de les classes populars.
3- La denúncia de les agressions (polítiques, culturals, lingüístiques, territorials...) dels Estats ocupants cap a la Nació catalana, així com de les claudicacions i el col·laboracionisme de les administracions de rang teòricament superior del propi país.
4- La difusió internacional de la realitat nacional dels Països Catalans. L’obertura d’aquest front diplomàtic hauria de comportar, en una primera fase, establir relacions permanents amb altres nacions sense estat i, posteriorment, possibilitar que l’Assemblea d’Electes s’erigís en la legítima representant del poble català davant dels organismes internacionals.
Alguns diran que això sobrepassa el marc competencial propi dels ajuntaments, el que preveuen els actuals ordenaments jurídics dels estats ocupants. Sí, es clar que sí!. Es tracta de triar, si em permeteu el joc de paraules, entre anar més enllà o anar cap “el més enllà”; independència o mort, que deien els clàssics. Davant d’aquesta disjuntiva qui tingui creences de caire metafísic pot arribar a tenir els seus dubtes. En canvi els materialistes només tenim una opció: la independència. I, un cop feta la tria, potser cal recordar que ser independentista no és (només) manifestar-se partidària de la llibertat dels Països Catalans, sinó (també) treballar per a dotar-nos de les eines més oportunes en cada moment, prescindint de les legalitats imposades, que han de servir-nos per a assolir la plena independència.
Josep A. Vilalta
Membre del SN de la CUP i regidor a Torà.
