Diuen que de
mentides n’hi ha de tres classes: de petites, de grosses i d’estadístiques. No
cal, per tant, agafar-se al peu de la lletra els resultats de la majoria
d’enquestes que es publiquen, especialment les que fan referència a intenció de
vot i/o publicades per mitjans mereixedors de figurar a la guia Michelin.
Malgrat totes les prevencions, però, sempre hi ha alguna dada que, per ella
mateixa o per contrast amb altres conclusions del mateix estudi, crida
l’atenció. Una d’aquestes ens l’oferia el diari tres estrelles del Conde de Godó el passat 8 de desembre.
Segons publicava la Vanguardia, a la pregunta de “quin
partit està lluitant més i millor contra la corrupció” el 20,3% de les
persones enquestades responia que la CUP, seguida a força distància per P’s
(6,9%), ERC (5,3%), ICV-EUiA (4,8%), PSC (4,2%), PP (2,6%), C’s (1,9%) i,
tancant la classificació, CiU amb un miserable 1,8%. Val a dir que un 45,5%
responia amb un contundent “cap”. Què voleu que us digui... aquestes respostes,
a diferència d’altres resultats i conclusions de la mateixa enquesta, em
semblen força creïbles, i no només perquè veig poc probable que els xefs de la
Vanguardia retoquin els plats al gust de la seva escassa clientela cupaire.
Vint-i-tants de
setembre, fent cua per a comprar el pa. Hi ha la tele engegada amb el 324 posat
i flequer i clients no s’estan de comentar la notícia destacada d’aquells dies:
la compareixença, amb sermó inclòs, de l’expresident Pujol davant la Comissió
d’Afers Institucionals. El client de davant ho té clar:
-“Son todos iguales. Los únicos que están limpios son esos que se
levantaron y se fueron. No m’acuerdo como se llaman. El de la barba recortá...”
Més enllà de
resultats concrets, el paper de la CUP en la denúncia de la corrupció, amb
episodis memorables al Parlament –davant de membres de la cosa nostra, com Pujol, Serra, Todó o els exdirectius de Caixa
Penedès, o de la cosa seva, com Rato-
però també en alguns ajuntaments –i aquí cal destacar Reus- és d’aquelles coses
que, per dir-ho en paraules d’un capo d’una destacada família de mafiosos,
omple d’orgull i satisfacció. Més enllà de resultats concrets, veient David
Fernández presidint la Comissió
d'investigació sobre el frau i l'evasió fiscal i les pràctiques de corrupció
política costa no girar la vista enrere i recordar aquells anys en que la
CUP anava no amb una sabata i una espardenya sinó completament descalça.
Cellers, Claret i
Sant Serni són tres petits nuclis de població del municipi de Torà als quals
s’accedia per camins sense asfaltar fins el 2000. Aquell any es van dur a terme
les obres de millora i asfaltat de les tres vies d’accés, adjudicades pel
Departament de Política Territorial i Obres Públiques de la Generalitat de
Catalunya a l’empresa MJ Gruas SA per un import de 76.422.999 de les aleshores
extremunciades pessetes. A finals d’any les obres es van donar per
finalitzades. Va ser en aquell moment quan des del grup municipal de la CUP vam
veure que no s’havia fet la totalitat de l’obra prevista al projecte. En
concret vam adonar-nos que hi mancaven alguns elements, els més visibles dels
quals eren bona part de les cunetes. Algú pot trobar irrellevant aquesta
mancança però, segons el pressupost del projecte, estaríem parlant d’uns 7
milions de pessetes –un 10% del total- i, a més, si ens escatimaven elements
tan visibles a ulls de profans en la matèria com nosaltres, qui ens garantia
que no ens la fotien en apartats més difícils de controlar? A partir d’aquí, i
tenint en compte la precarietat organitzativa de la CUP, totalment mancada de recursos
jurídics i econòmics, vam centrar-nos en denunciar públicament el fet: notes de
premsa, cartes al director als diaris, una carta entregada en mà al conseller
Pere Macias durant la inauguració exigint explicacions, una moció en el mateix
sentit aprovada per unanimitat i adreçada al seu successor Felip Puig... Ens
pensàvem, ingenus de nosaltres, que fent-ho públic algú es veuria obligat a
explicar què havia passat. No ens en vàrem sortir.
Potser us
preguntareu que què hi té a veure aquesta batalleta insignificant amb els casos
dels peixos grossos de que parlàvem més amunt, que de martingales com aquesta
n’hi ha hagut i n’hi ha moltes i a tot arreu, que no té res d’excepcional...
Precisament per això. És perquè de casos com aquests n’hi ha a cabassos, i
perquè, el que és més greu, aquests casos encara són acceptats amb naturalitat
per bona part de la gent –“Mira que n’arribeu a ser de torracollons! I
què si no hi ha tota la cuneta? Abans teníem un camí de terra i ara ens han fet
una carretera asfaltada...”- que cal continuar denunciant, als
tribunals però també políticament, i combatent la normalització de pràctiques
opaques i corruptes. Hi ha molta feina per fer, moltíssima. Això també ens ho
confirma el diari tres estrelles del Conde...
Al marge de preguntar
per la corrupció, l’enquesta publicada per la
Vanguardia el cap de setmana de la puríssima constitució també ho feia
-només faltaria!- per la intenció de vot. Així, segons l’enquesta, la CUP, “el partit que està lluitant més i millor
contra la corrupció”, obtindria un 6,5% de vots i 8 escons. Un augment
considerable respecte les eleccions de fa dos anys però a moltíssima distància
de la força guanyadora que, amb el 26,7% dels vots i 40 escons, seria
precisament la que la mateixa enquesta situa en l’últim lloc quan pregunta per
la lluita contra la corrupció. Una dada per a fer-s’ho mirar.
En aquest país de
guenyos alguns voldrien que només miréssim cap al costat de les reivindicacions
nacionals i ens oblidéssim fins l’endemà
d’altres reivindicacions, entre elles la lluita contra la corrupció i per la
regeneració democràtica; contràriament uns altres ens diuen que deixem de banda
independències que no porten enlloc i mirem de regenerar el putrefacte Estat
espanyol. Que no ens enganyin ni els uns ni els altres: res de triar entre
corrupció o submissió, entre veure-hi per un ull o per l’altre. El què cal és
tenir tots els ulls ben oberts i veure i fer veure la independència com una
oportunitat de fer, també en aquest àmbit, un país millor. En una nació ocupada
com la nostra la regeneració democràtica és -ha de ser- sinònim d’independència
per a canviar-ho tot, d’independència per a netejar-ho tot.