19 de desembre, 2006

Aigua tèrbola

L’aigua ha estat un tema recorrent en els últims plens municipals: en el ple anterior pel fort augment de les taxes per a l’any 2007 i per l’adjudicació de l’obra d’abastament de la vall de Cellers; en la sessió plenària d’ahir per l’aprovació d’un nou contracte amb CASSA, l’empresa concessionària d’aquest servei públic.

El febrer de l’any 2000, l’Ajuntament de Torà i CASSA, l’empresa que va adjudicar-se per concurs la prestació del servei d’abastament d’aigua, van signar un contracte per cinc anys on s’establien un seguit de condicions. Entre els acords signats al contracte inicial hi havia els compromisos per part de l’empresa de no augmentar el preu de l’aigua els primers anys i de finançar, durant 10 anys i sense interessos, el deute de 34.171 € que l’Ajuntament de Torà tenia amb l’ACA en concepte d’ITS (la taxa de sanejament, que els anteriors governs municipals s’havien negat a pagar tot i ser obligatòria) i les inversions necessàries per a fer funcionar correctament el servei (33.164 € més). En total 67.336 € que CASSA havia de finançar durant 10 anys al 0 %.

El febrer de 2005, el mateix mes en que CiU va tornar al govern municipal, van complir-se els 5 anys previstos en el contracte inicial. Des d’aquesta data fins ara, havien passat 22 mesos sense que s’acordés prorrogar el contracte existent o redactar-ne un de nou. Fins ahir.

L’equip de govern va portar al ple d’ahir una proposta que, segons l’ordre del dia, era de “pròrroga del contracte administratiu de gestió del servei públic d’abastament d’aigua al municipi de Torà, que està prestat per l’empresa CASSA, Aigües i Depuració, SL”. En realitat no pot parlar-se de pròrroga perquè es tracta d’un contracte nou i amb unes condicions diferents de les pactades inicialment. La més destacada de les novetats és el sistema de finançament del deute que l’Ajuntament té amb CASSA pels conceptes indicats més amunt: un cop signat el nou contracte de 10 anys de durada (o sigui des d’ara mateix) l’empresa concessionària deixa de finançar al 0 % i passa a cobrar interessos (Euribor + 1 %). O sigui que, tot i que encara podíem passar més de tres anys sense pagar interessos pel deute pendent (actualment de 40.402 €), l’equip de govern ha decidit que a l’Ajuntament de Torà li convé més pagar un interès anual del 4,8 % de d'ara mateix.

Des del grup municipal de la CUP vam manifestar el nostre desacord amb aquest canvi, així com amb la durada del nou contracte. Considerem que, en el supòsit que calgués signar un nou contracte amb CASSA abans de les eleccions municipals –si hem passat gairebé dos anys sense contracte també podríem passar mig any més-, aquest hauria de finalitzar el febrer de 2010, que és la data que finalitzava el compromís signat per l’empresa de finançar sense cap interès les inversions esmentades. Un cop finalitzat el període de finançament al 0 % el nou Ajuntament que sorgeixi de les properes eleccions (o dels atzarosos contratemps de la política municipal toranesa) tindria les mans lliures per a negociar un nou contracte de subministrament i de finançament del deute que pogués haver-hi. A pagar interessos bancaris a tothora hi som a temps.

Gairebé no caldria ni dir que no ens van fer ni gota de cas. La proposta de signar un nou contracte menys beneficiós per l’economia municipal va aprovar-se per 5 vots a favor (els de l’equip de govern i el seu aliat) i 4 en contra (dels dos grups de l’oposició). No sé pas quins avantatges hi deuen veure. No aconsegueixo treure’n l’aigua clara.

13 de desembre, 2006

De llengües i estats residuals.

“Catalunya és, de tots els territoris d'Europa que no són estat, el que més s'assembla a un Estat, perquè pot fer el que vulgui en aquest moment. I ho farem", "Tenim una Espanya amiga, que ens entén, que ens ha aprovat un Estatut fort, valent, important, que ens permet fer pràcticament el 80% de la despesa pública des de la Generalitat i els ajuntaments, i l'Estat queda, pràcticament, residual". Paraules de Pasqual Maragall, President de la Generalitat, durant l’acte institucional conmemoratiu de l'entrada en vigor del nou Estatutet. Sant Jaume de Frontanyà, Berguedà, 9 d’agost de 2006.

La setmana passada, només quatre mesos després de l’entrada en vigor de l’estatutet, el govern de l’Espanya amiga aprova un decret d'ensenyances mínimes de primària que obligarà a impartir una hora més de llengua espanyola. Segons Mercedes Cabrera, ministra d’educació i ciència de l’Espanya amiga, tres hores de la seva llengua “serveixen per garantir el bilingüisme". En unes declaracions a El Periódico, la ministra de l’Estat residual també ha afegit que “s'està intentant que serveixi per assegurar que el bilingüisme, que és una riquesa de l'educació, quedi garantit”.

Sembla ser que aquest decret podria envair competències del govern autonòmic (del territori que sense ser estat més s’assembla a un estat!). En sentir la notícia m’he mirat el redactat de l’estatutet que fa referència a les competències en matèria d’ensenyament no universitari; algunes coses són competència exclusiva de la Generalitat i d’altres en té la competència compartida. Per tant es de suposar que si el govern de la Comunitat Autònoma de Catalunya considera que el decret del govern espanyol, imposant més hores de llengua espanyola a les escoles catalanes, envaeix les seves competències recorrerà si cal davant d’un Tribunal Constitucional espanyol format per un ramat de jutges espanyols, escollits a proposta dels dos principals partits espanyols. Tota una garantia en el cas que es decidís presentar recurs! Però suposo que no caldrà, almenys això es desprèn de les declaracions del Conseller d’Educació Maragall (el President no; l’altre) aquest matí al
Catalunya Ràdio. Al cap i a la fi en aquesta ocasió les garrotades ens arriben de l’Espanya amiga; una altra cosa és quan els intents d’espanyolització de l’ensenyament venien de la mà de l’aleshores ministra del ram Esperanza Aguirre i el seu decreto de humanidades...

Potser quan Maragall (el conseller no; l’altre) deia que a Catalunya l’estat era residual no aplicava aquest adjectiu en sentit quantitatiu sinó en sentit qualitatiu; traduint-ho a un llenguatge planer: no que el poder de l'Estat sigui minvant sinó que és una merda. Quantitativament l’única cosa residual en aquest (tros de) país no sembla pas que sigui el poder de l’Estat sinó més aviat la dignitat de la “nostra” classe política.


La foto és de Lluçars, a la Baixa Ribagorça. La Franja de Ponent i el Carxe són els únics territoris catalanoparlants dins de l’Estat espanyol en que la llengua pròpia no gaudeix de cap tipus d’oficialitat i, en conseqüència, no forma part de l’ensenyament obligatori. Si la ministra Cabrera considerés que “el bilingüisme és una riquesa de l’educació” és de suposar que també decretaria tres hores, com a mínim, d’ensenyament del català a les escoles de la Franja.

11 de desembre, 2006

Una mort que arriba massa tard.


La mort d’Augusto Pinochet ha estat la notícia del dia. Una notícia agredolça: a la lògica alegria per la desaparició del que fou un dels dictadors més sanguinaris de la llarguíssima llista de criminals que, durant bona part del segle XX i amb el vist-i-plau nord-americà, han governat els (mal)anomenats “països llatinoamericans” cal afegir-hi unes bones dosi de decepció perquè, per dir-ho amb una expressió que avui s’ha repetit fins a l’avorriment, “Pinochet se’n va sense haver passat comptes amb la justícia”.

No sé quina justícia volien per a Pinochet els analistes i tertulians que es lamentaven d’aquest deute pendent. No sé perquè però crec que la majoria devien pensar en la detenció de l’exdictador xilè a Londres l’any 1998 a petició de Baltasar Garzón. Amb aquell episodi el mediàtic jutge espanyol pretenia presentar-se al món com el gran justicier que perseguia implacablement fins l’últim racó del planeta els enemics dels drets humans. S’ha de reconèixer que, a nivell d’imatge, a Garzón la jugada va sortir-li bastant bé; només van fallar-li alguns “petits detalls”: el primer és que aquell afany per a perseguir els dictadors i els seus còmplices només l’aplicava a personatges realment sinistres però geogràficament força allunyats del seu àmbit jurisdiccional (i que per tant difícilment podien ser condemnats) i, en canvi, s’oblidava de la munió de còmplices del franquisme que gaudien (i alguns continuen gaudint) d’una total impunitat, sense que cap jutge els hagués demanat mai de “passar comptes” per les violacions dels drets humans comesos durant la dictadura espanyola; el segon detall que oblida repetidament Garzón és que, tot i la obsessió per perseguir la tortura quan aquesta es produeix ben lluny, un nombre important de persones detingudes per ordre de la mateixa Audiència Nacional espanyola, molts cops en processos instruïts per ell mateix, han denunciat tortures (d’exemples d’aquest oblit en trobaríem molts; entre aquests en podríem destacar el cas dels independentistes detinguts el 1992, que acabà amb una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, i el del jove de Torà detingut i torturat el 2003).

Que potser encara haurem de pensar que Pinochet ha mort "massa d'hora", perquè "no ha tingut temps" de ser jutjat pels seus crims? No fotem! Estava cantat que l’assassí Pinochet no acabaria condemnat per cap tribunal, ni a fora de Xile ni, encara menys, al país que va patir els seus crims. L’única vegada que la justícia va fregar el general no va ser per cap procediment judicial sinó per l'acció dels lluitadors del FPMR el 7 de setembre de 1986. El temps ha demostrat la inviabilitat de la via judicial i que només des de la clandestinitat hagués estat possible d’ajusticiar el dictador. Sense aquesta possibilitat l’únic que calia esperar és que el criminal es morís al llit. I l’espera realment ha estat llarga: la mort li ha arribat poc després de fer 91 anys. També s’hagués pogut morir trenta-quatre anys abans el malparit!

13 de novembre, 2006

Mas i Montilla (o riure per no plorar)

Quin (tros de) país! El pacte postelectoral que farà president José Montilla ha portat el debat –si se’n pot dir així- polític a nivells surrealistes. D’una banda tenim un govern “catalanista i de progrés” encapçalat per un president que no fa gaire temps, i en la seva condició de diputado a cortes pel grup parlamentari del PsoE, va votar en contra de la unitat de la llengua pròpia del (tros de) país que ara li tocarà presidir. Un any abans el mateix Montilla va negar, en una entrevista a la Vanguardia (29 de juliol de 2005), la legitimitat dels drets històrics de Catalunya i ara esdevindrà el 128è president d’una històrica institució sorgida en ple segle XIV.

D’altra banda tenim la histèria dels regionalistes convergents que encara no han paït la patacada dels resultats electorals i, de la mateixa manera que convoquen cassolades, han enviat tota la seva artilleria mediàtica (columnistes, tertulians, periodistes afins...) a bombardejar presumptes arguments contra els que els han pres la seva Generalitat. Els blocs d’internet també han esdevingut un camp de batalla amb arguments d’allò més absurds, i més tenint en compte que els que els esgrimeixen van tenir 23 anys per fer una llei electoral que evités “injustícies” com la que els toca patir (però, es clar, quan guanyaven ells tan el resultat electoral com l’elecció parlamentària del president eren d’allò més just i democràtic...). Com a mostra del “nivell” d’alguns arguments podeu fer una visita a un bloc de títol revelador, on es proposa votar directament el president en una segona volta electoral, tot respectant la composició del Parlament sorgida l’1 de novembre, és de suposar que per tal de tenir un president a la Generalitat amb la majoria del Parlament en contra. Visca l’estabilitat; i aquests eren els que volien guanyar per majoria perquè deien que Catalunya necessitava un Govern fort!

Amb personatges com Montilla i Mas la política institucional principatina ens mostra un panorama força trist i decebedor. Però com que diuen que val més riure que plorar, i posats a fer propostes innovadores per escollir president, potser que en comptes d’escollir-lo entre els 135 escons del Parlament, surtin a buscar-ne algun o alguna a l’aire lliure que, amb el fenomen Caçadors de bolets –veieu com la tele pot crear referents propis?- els boscos estan plens de gent. Segur que en qualsevol clariana troben algun personatge més capacitat intel·lectualment i, sobretot, molt més arrelat al país que el Pepe o l’Arturo per a assolir la presidència d’aquesta (part de) nació. Com a mostra el següent vídeo:

Si, després de la videoteràpia, voleu llegir dues anàlisis serioses, de dues organitzacions de l’Esquerra Independentista, sobre els resultats electorals i els pactes de govern, aquí les teniu:

Comunicat de l’MDT.


Comunicat d’Endavant.

10 de novembre, 2006

Si l’encerto... rectifico.

"S'ha constatat que cap dels tres partits amb els quals s'estava negociant (CIU, PSC i ICV) té un horitzó nacional de pas endavant més enllà del desplegament de l'Estatut". Josep-Lluís Carod-Rovira.
Si hagués de triar la principal cagada política de les que han succeït en aquest tros de país durant el mandat de Maragall n’escolliria una que no deu sortir, almenys amb aquesta qualificació, en el ConfidencialCat, ni en cap altre de inventaris de disbarats recollits per CiU o mitjans propers. I és lògic que no hi surti perquè, juntament amb el govern tripartit, la federació regionalista és coautora de l’esmentada defecació i principal culpable de la posterior manipulació copròfila (en espanyol intraduïble, “pasteleo”). Em refereixo naturalment a l’aprovació per part del Parlament del Parc de la Ciutadella de la proposta d’un Estatut regional d’autonomia. La nostra classe política proposava canviar-nos la vella cadena que ens lligava a Espanya, que després d’un quart de segle començava a tenir alguna malla gastada, per una cadena nova de trinca que durés molts anys, un pam més llarga, per a que poguéssim sentir-nos més lliures. El curiós del cas és que l’estatut aprovat inicialment, tot i reconèixer a un Estat estranger la sobirania d’aquest tros del nostre país, comptava amb el suport d’ERC, l’única força parlamentària que s’autodefinia independentista. Si fa no fa com si reconeguéssim al veí el dret a la propietat d’una casa, que va escripturar a nom seu el 1715 després de fotre’ns un gec d’hòsties, a canvi de que ens doni permís per a pintar del color que vulguem les parets de les habitacions, per a canviar els mobles de lloc i per a asseure’ns a renegociar el lloguer abusiu que ell ens cobra per deixar-nos viure de rellogats a la nostra pròpia casa. Sé que alguns dels que llegeixin això em consideraran políticament excèntric però crec que cap independentista amb uns mínims de coherència pot acceptar cap regim polític que no reconegui el dret a l’autodeterminació del seu país.

En canvi, per a una gran part de l’opinió pública els grans errors de l’anomenat independentisme parlamentari han estat alguns episodis puntuals protagonitzats pel seu president, Josep-Lluís Carod-Rovira, com ara el famós viatge a Perpinyà o les declaracions sobre la candidatura olímpica de Madrid. Quan va destapar-se la notícia de la reunió entre Carod i ETA, i a un suposat acord per a posar fi a l’actuació de l’organització armada basca al nostre país, sé que vaig pensar que per una vegada estava d’acord amb Carod; entre l’independentisme català i el basc hi hauria d’haver, d’haver-hi hagut sempre, una posició de respecte mutu, fugint d’emmirallaments, de paternalismes i d’oportunismes tàctics, sense ingerències de cap tipus ni en un sentit ni en l’altre. Que cada poble dugui la seva lluita de la manera que consideri més oportuna, que amb el temps ja es veurà qui ha triat el camí correcte i ha arribat abans (si és que hi ha pogut arribar algú) a la independència. Aquesta coincidència amb el líder d’ERC va durar poc: Carod va cedir a les pressions espanyoles i va abandonar el govern regional; amb el senzill que hauria estat dir-li al líder del PsoE que es cuidés d’Espanya, que Perpinyà és al nostre país i no al seu estat! En el tema de la candidatura olímpica de Madrid es va repetir la funció: declaracions inicials en contra que la capital espanyola fos designada seu dels jocs olímpics del 2012, compartides per força catalans emprenyats pel boicot espanyol a la selecció catalana d’hoquei, i rectificades a posteriori per les pressions de sectors de l’empresariat botifler del cava. Una altra vegada Carod practicava el “Si l’encerto rectifico”.

En el tema de l’estatutet principatí les coses van anar al revés: després de les retallades pactades entre Mas i Zapatero, van haver de ser les bases d’Esquerra les que van forçar la direcció del partit a posicionar-se pel No. Després del referèndum, de les eleccions autonòmiques i del pacte de govern, nova rectificació: l’objectiu és desenvolupar l’estatut. Desenvolupar l’estatut no és feina dels autonomistes, dels que van votar Sí? L’independentisme ha de desenvolupar l’eina que ens ofereix l’estat per a fer més suportable l'ocupació? Llavors ve la resposta de que són demòcrates, que cal acceptar el que la majoria de catalans i catalanes han triat lliurement... Lliurement? I una merda! (avui m’està sortint un escrit ben adobat). Que jo sàpiga, des de l’ocupació espanyola de 1714 (o de la francesa de 1659, en el cas de Catalunya Nord) el poble català no ha pogut decidir lliurement mai res, no s’ha pogut autodeterminar mai, ni tant sols durant la mitificada segona república espanyola; com a molt ha pogut votar dotar-se o no d’autonomies regionals, però sempre limitades als dictats de l’estat i sota l’amenaça permanent de les armes, citada explícitament a la mateixa Constitución espanyola que fa de topall a les competències dels estatutets.

És l’acceptació pública de la via autonòmica per part d’ERC, i no el fet d'haver facilitat l'accés a la presidència a l'espanyolista Montilla en comptes de a l'espanyolista Mas, el factor que pot deixar un major espai polític a l’Esquerra Independentista. Algunes veus s’adrecen a les CUP preguntant que pensem fer. Cal no precipitar-se: l’objectiu més immediat són les municipals de l’any vinent. I cal no perdre de vista que la major part de l’electorat d’ERC veu en la reedició del tripartit un mal menor i que bona part del rebombori aixecat en contra de la “traïció” dels republicans amb el nomenament del tercer president de la Generalitat nascut a Andalusia prové de convergents ressentits.

Parlant d'encerts i rectificacions, he de reconèixer que no vaig encertar gens ni mica els pactes postelectorals: en una entrada anterior em mostrava convençut que hi hauria sociovergència. Tampoc vaig encertar com deia en un escrit de fa un any i mig (El partit que els constitucionalistes estaven esperant) en relació a l'aleshores hipotètica presentació del partit catalonòfob de Boadella i cia. Amb tants errors només tinc dues opcions: rectificar o esperar que em facin president d'algun partit parlamentari.

09 de novembre, 2006

Ordenances fiscals 2007


A l’últim ple municipal, a part del tema del PP2 comentat en l’entrada anterior, es van aprovar les ordenances fiscals per a l’any vinent. En general les propostes de l’equip de govern eren correctes (augments del 3% en la majoria dels impostos i taxes), i per tant van aprovar-se per unanimitat. Hi va haver un parell d’excepcions: l’IBI rústica i la taxa de distribució d’aigua potable. Com l’any anterior la CUP va ser l’únic grup municipal que va presentar esmenes a la proposta presentada per CiU.
La primera esmena feia referència a l’IBI de naturalesa rústica:
Tipus impositiu 2006 ..................... 0,62
Proposta equip de govern 2007: ..... 0,64
Proposta CUP 2007: ........................ 0,62
Entenem que no és lògic que l’IBI de rústica estigui per sobre del d’urbana (vigent 2006: 0,57; proposta 2007: 0,59) i més tenint en compte que la llei preveu uns màxims més elevats per a urbana (entre 0,4 i 1,1) que per a rústica (entre 0,4 i 0,9). Creiem que la taxa de rústica s’ha de congelar fins que sigui superada per la d’urbana, que cal apujar anualment d’acord amb l’IPC).
L’esmena de la CUP va aprovar-se amb els vots afirmatius dels dos regidors del nostre grup, més els dos dels Independents i el regidor no adscrit Garrabou (5 vots) i els vots contraris dels 4 membres de l’equip de govern. Així doncs aquest any l'IBI rústica no s'apujarà.
L’altra esmena feia referència a l’augment de les taxes per a la distribució d’aigua potable. Aquí la teniu:
Concepte.
-Ús domèstic:
Consum mínim facturable de 35m3/abonat/trimestre:
· Taxa 2006 ................................. 0,38 €/m3
· Proposta equip de govern 2007 ... 0,4066 €/m3 (augment: 7 %)
· Proposta CUP 2007 .................. 0,38 €/m3 (augment: 0 %)
35-50m3/abonat/trimestre:
· Taxa 2006 ................................ 0,45 €/m3
· Proposta equip de govern 2007 ... 0,4815 €/m3 (augment: 7 %)
· Proposta CUP 2007 ................. 0,4657 €/m3 (augment: 3,5 %)
Excés de 50m3/abonat/trimestre:
· Taxa 2006.................................. 0,50 €/m3
· Proposta equip de govern 2007 ... 0,5350 €/m3 (augment: 7 %)
· Proposta CUP 2007 .................. 0,5350 €/m3 (augment: 7 %)
-Ús industrial:
Consum mínim facturable de 50m3/abonat/trimestre:
· Taxa 2006 ................................. 0,38 €/m3
· Proposta equip de govern 2007 ... 0,4066 €/m3 (augment: 7 %)
· Proposta CUP 2007 .................. 0,38 €/m3 (augment: 0%)
Excés de 50m3/abonat/trimestre:
· Taxa 2006 ................................. 0,45 €/m3
· Proposta equip de govern 2007 ... 0,4815 €/m3 (augment: 7 %)
· Proposta CUP 2007 .................. 0,4815 €/m3 (augment: 7 %)
L’objectiu de l’esmena era evitar que s’augmentés desproporcionadament els trams de consum més baixos. Cal tenir en compte que el consum mínim es cobra encara que no es gasti i que, per tant, en molts casos les persones que consumeixen pocs metres cúbics paguen l’aigua consumida realment a un preu més car que els grans consumidors. Tal com ja vam fer l’any passat la nostra proposta es congelar els preus als consums mínims i augmentar els trams de consum més elevats per tal de fomentar l’estalvi d’aigua.
L’equip de govern va rebutjar la nostra proposta i el grup dels InTo van proposar una transaccional entre la proposta de CiU i la nostra: que els trams alts de consum s’apugessin un 7% (en això coincidíem tots) i que els trams mínims i mitjà s’apugessin un 5,5%. Aquesta proposta va prosperar amb els vots favorables de CiU, InTo i Garrabou. Així doncs les taxes d’aquest servei per al 2007 queden així:
Concepte:
-Ús domèstic:
Consum mínim facturable de 35m3/abonat/trimestre:
· Taxa 2007............ 0,4009 €/m3 (augment: 5,5%)
35-50m3/abonat/trimestre:
· Taxa 2007 ............ 0,4747 €/m3 (augment: 5,5%)
Excés de 50m3/abonat/trimestre:
· Taxa 2007.............. 0,5350 €/m3 (augment: 7 %)
-Ús industrial:
Consum mínim facturable de 50m3/abonat/trimestre:
· Taxa 2007 .............. 0,4009 €/m3 (augment: 5,5%)
Excés de 50m3/abonat/trimestre:
· Taxa 2007 ............... 0,4815 €/m3 (augment: 7 %)

31 d’octubre, 2006

Sabíeu que a Torà l’arquitecte...

Sabíeu que el juny de l’any passat, i en relació amb el tema del polígon industrial del Camí de Palouet, la (dissortadament) alcaldessa del nostre municipi va nomenar, per decret d’alcaldia, el senyor Joan Viladrich i Ros com a arquitecte “per a dur a terme el corresponent assessorament tècnic en l’expedient de modificació puntual del planejament de Torà”?

Sabíeu que el setembre de l’any passat el grup municipal de CiU va presentar una proposta, que no va prosperar, redactada per l’arquitecte Joan Viladrich, per tal de requalificar els terrenys actualment destinats a ús industrial que hi ha entre la fàbrica de Plàstics Retràctils i Cal Segués del Riu?

Sabíeu que, fins que no s’aprovi definitivament el polígon del Camí de Palouet, la major part del sòl disponible per a ús industrial Torà és a l’anomenat PP2? Es tracta de la zona situada sota de les parcel·les on hi ha Excavacions Cases i Autocars Prats, entre aquestes parcel·les i la zona d’horts. Sabíeu que si el setembre de l’any passat s’hagués aprovat la proposta redactada per Viladrich, i fins a l’aprovació definitiva del polígon del Camí de Palouet, el PP2 s’hauria convertit en pràcticament l’única zona amb sòl industrial no ocupat del municipi?

Sabíeu que durant aquests darrers temps una determinada empresa ha adquirit la totalitat dels terrenys del PP2, que fins fa poc eren de tres propietaris diferents?

Sabíeu que l’ajuntament té pressa per desenvolupar aquest pla parcial (PP2) i que, si es desenvolupa abans de l’aprovació definitiva del polígon del Camí de Palouet, l’empresa promotora té el negoci assegurat perquè tothom que vulgui comprar terrenys industrials on ja es pugui actuar només tindrà aquesta opció?

Sabíeu que el projecte de desenvolupament del PP2, promogut per l’empresa privada que és propietària única dels terrenys, l’ha redactat l’arquitecte Joan Viladrich?

Sabíeu que la vinculació de Viladrich amb aquesta empresa no és limita a l’encàrrec d’una empresa de Torà al tècnic que assessora l’ajuntament de Torà per a que redacti el projecte de desenvolupament d’un Pla parcial a Torà, sinó que es tracta d’una relació més estreta?

Sabíeu que l’arquitecte que assessora l’Ajuntament de Torà sobre el desenvolupament del polígon industrial del Camí de Palouet pot veure’s beneficiat pel retard patit pel projecte que ell assessora?


És molt llarg d’explicar però llegiu, llegiu... Els interessos particulars de l'assessor municipal.
..

26 d’octubre, 2006

Entre la fatiga i el fàstic.

(Article publicat a la pàgina web La Fàbrica)

La veritat és que posar-me a escriure sobre les eleccions al Parlament regional de la CAC, del proper 1 de novembre, m’ha fet –em fa- força mandra. Una mandra que em sembla que no és una sensació personal meva sinó que es tracta d’un fenomen generalitzat. Quantes de les persones que visiten “La Fàbrica” en veure el tema d’aquest article passaran de llegir-se’l?Cap al vot ètnic?
Ja fa temps que les campanyes electorals dels partits del sistema han abandonat qualsevol contingut que pugui anomenar-se amb propietat “polític”, per a esdevenir simples promocions de la imatge dels candidats i de la “marca” de les diferents candidatures. No és cap novetat que, per a aconseguir aquest objectiu, no dubten en recórrer a qualsevol reclam publicitari, però la patètica tirallonga de promeses demagògiques pròpia d’aquest tipus de campanyes està batent rècords: des de pagaments de lloguers als joves que s’emancipin fins a audífons i dentadures postisses per als de més edat; uns continguts més propis dels anuncis de “la tienda en casa” que d’un programa polític mínimament seriós. En aquesta ocasió però, a més a més de promeses pròpies de xarlatans de fira, s’ha incorporat un altre element repugnant al debat presumptament “polític” del Principat: amb l’excusa de l’elecció, per part del PsoE, de José Montilla, nascut a la localitat andalusa de Iznajar, com a candidat a la presidència de la Generalitat de dalt, ha entrat en escena el qüestionament de la catalanitat dels candidats i candidates–i, de retruc, de la resta de ciutadans i ciutadanes- en funció del seu origen geogràfic.

Als Països Catalans els intents de dividir políticament la població en funció de la seva procedència no són cap novetat: fa gairebé un segle que Lerroux va fer-ne les primeres provatures. Una hipotètica “fractura ètnica” entre dues suposades comunitats diferenciades seria l’eina perfecta per a frenar qualsevol avenç del poble català, de tot el poble català, cap al seu alliberament; d’això en són ben conscients tant l’Estat espanyol com els seus dos principals instruments polítics al Principat: CiU i el Psc-PsoE. Si prosperés una “divisió ètnica” del vot, CiU s’asseguraria la gestió de la “seva” Generalitat i el paper de defensor dels interessos “de Catalunya” (llegiu “de la burgesia regional”) davant “de Madrid”, el Psc-PsoE sacrificaria la seva influència en la política catalunyesa en benefici dels interessos del PsoE al govern de debò i l’Estat, i el conjunt de forces d’ordre, tindrien garantit el fracàs de qualsevol proposta de canvi -que per tímida que fos amenaçaria d’accentuar la “fractura social”- en allò que anomenen “les relacions entre Catalunya i Espanya”. En aquest sentit no s’ha d’oblidar que l’Estatut pactat entre Mas i Zapatero, segons els seus promotors, ha de durar molts anys –alguns van arribar a dir que “era per sempre”. També cal recordar un petit detall: les desqualificacions cap a l’origen geogràfic de Montilla no van sortir dels seus rivals polítics, i per tant possibles beneficiats d’aquest “defecte”, sinó d’un ministre (Jordi Sevilla) que, en una conversa suposadament privada amb un sindicalista groc (Fidalgo), va afirmar que “Catalunya no estava preparada per a tenir un “xarnego” de president”.
Sense referents propis... i sense “vot útil”.
En aquestes eleccions, a l’habitual absència d’una candidatura pròpia de l’Esquerra Independentista, que defensi alhora els drets nacionals i socials del poble català i amb uns objectius clars de ruptura amb els estats ocupant espanyol i francès, cal afegir-hi la manca d’un possible “vot útil”, que permeti atenuar els efectes de les polítiques espanyolistes i neoliberals dels dos partits que presumptament es disputen la hegemonia política a la CAC i la presidència de la Generalitat principatina.

El panorama polític principatí que s’està dibuixant apunta clarament cap a l’anomenada “sociovergència”: majoria simple de CiU al parlament regional, amb la sucursal autòctona del PsoE que permetria governar en solitari a la federació regionalista a canvi del suport convergent al govern de Rodríguez Zapatero. Amb el suport parlamentari mutu, ambdues formacions podrien prescindir de pactes amb formacions minoritàries del Parlament, especialment incòmodes als ulls de bona part de la opinió pública espanyola. Qualsevol vot independentista i d’esquerres regalat a ERC i/o a ICV, encaminat a donar un toc més “catalanista i d’esquerres” o més “d’esquerres i ecologista de debò” a un hipotètic pacte de govern que inclogués algun d’aquests partits (o ambdós), no té cap altra utilitat real que el d’avalar les renúncies d’Esquerra i/o d’Iniciativa; una ERC que presenta com el seu objectiu immediat el desenvolupament de l’estatut d’autonomia (oblidant que fa escassos mesos les pròpies bases van forçar la direcció a posicionar-se en contra d’aquesta via) i una Iniciativa que no té cap altre objectiu (i així ho reconeixen impúdicament al propi lema de campanya) que el d’esdevenir simples comparses en un hipotètic govern presidit per Montilla.
Un altre vot és possible?
Si descartem votar els partits parlamentaris, i davant la inexistència d’una candidatura pròpia, què ens queda? Votar la llista que, sense ser de l’Esquerra Independentista, s’atansi més –o, com a mínim, s’allunyi menys- dels nostres plantejaments? Aquest vot per proximitat pot arribar a tenir sentit en casos d’una possible i probable incidència real de la formació que el rep (l’anomenat vot útil) però no en té massa en el cas d’un vot purament testimonial, que no serveix per a res més que per a manifestar l’opinió de la persona que l’emet. Així, doncs, no ens queda ni la possibilitat del vot testimonial i haurem d’anar a engruixir les xifres d’una abstenció triomfant?

A la vila de Torà ha sorgit la proposta, en principi de caire local però que s’ha estès per la xarxa, d’aprofitar els comicis de l’1 de novembre per a manifestar-nos contra la tortura, mitjançant el vot nul. Per a tal efecte s’han elaborat unes paperetes –que podeu baixar-vos en format PDF des de la pàgina
www.justiciatora.net- amb un text prou explícit del què (“No dono el meu vot a cap còmplice de la tortura) i el perquè de la campanya: “L’1 d’abril de 2003, durant els governs de CiU i del PP, un jove de Torà va ser detingut i torturat fins acabar a l’uci d’un hospital. Després de tres anys i mig, i malgrat que els governs van passar a mans del PSC-PSOE, ERC i ICV (l’autonòmic) i del PSOE (l’estatal), les tortures no s’han aclarit. El seu silenci és complicitat. Ni un vot a la tortura”.
Potser la proposta del vot nul contra la tortura no tindrà cap incidència però, després d’haver repassar les altres possibilitats, se’ns presenta com una opció de vot útil que tenim aquells i aquelles que ens identifiquem amb una esquerra independentista òrfena de referents electorals i que entenem com a útil aquell vot amb el que puguem coincidir, com en aquest cas, amb la totalitat del seu “programa”. Un vot que, encara que vist el panorama polític actual soni anacrònic, podem qualificar d’ètic.

25 d’octubre, 2006

El meu vot no és secret.

Diuen que el vot és secret. En el meu cas no ho acostuma a ser; no he amagat mai les meves opinions polítiques ni les meves preferències electorals. No cal ser cap Xèrloc Holms per esbrinar el sentit del meu vot a les municipals, a les darreres europees o als referèndums de l’Estatutet i de la Constitució europea; en totes aquestes ocasions he triat opcions de vot clarament perdedores. En canvi, per variar, en les autonòmiques gairebé sempre m’he decantat per l’opció majoritària.

En aquesta ocasió, però, he decidit no abstenir-me; em decantaré, no podia ser d’una altra manera, per un vot clarament minoritari.
Si aneu bé de temps i -sobretot- de paciència podeu llegir "Entre la fatiga i el fàstic", un article meu sobre les eleccions del dia 1, publicat a La Fàbrica.
A www.justiciatora.net trobareu més informació sobre la campanya i les paperetes de vot.

09 d’octubre, 2006

Víctor Alexandre a Torà.



Cada any des de primers de setembre fins al voltant del 7 de novembre (la Diada de la Catalunya Nord, en commemoració del tractat dels Pirineus) es duu a terme el Correllengua, la campanya d'àmbit nacional impulsada per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL) i Acció Cultural del País Valencià (ACPV), en defensa de la plena normalització de la nostra llengua en tots els àmbits i en tot el nostre territori.

Com un acte més dels molts que s'organitzen per tot el país, el dissabte 21 d'octubre a les 6 de la tarda, la Biblioteca Municipal de Torà acollirà la presentació dels dos darrers llibres de l'escriptor i periodista Víctor Alexandre: "La paraula contra el mur" i "TV3 a Traïció".

06 d’octubre, 2006

La jutgessa de la samarreta vermella.

La jutgessa espanyola d'un jutjat de Barcelona (el que porta el mateix número que el Santillana i el Butragueño) ha prohibit l'emissió de de l'anunci a favor de les seleccions esportives catalanes. Això és el que entén per “llibertat d’expressió” la puta justícia espanyola.

05 d’octubre, 2006

L’aigua de Cellers i la duresa facial de l’alcaldessa.

Ajuntament de Torà, divendres 29 de setembre. Els regidors dels dos grups de l’oposició assistim a una reunió convocada per la (dissortadament) alcaldessa del nostre municipi per a parlar de la portada d'aigua a les masies i al nucli de Cellers. A part de la convocant també hi assisteixen el regidor Benet Molins i el bioscà Jaume Font, tècnic del Consell Comarcal en temes d’aigua. Cap al final de la reunió també s’hi incorpora Carme Segura, secretària de l’ajuntament. En aquesta reunió l’alcaldessa manifesta la seva voluntat en arribar a un acord per tal de donar prioritat a aquesta obra, que al cap i a la fi tots estem d’acord en tirar-la endavant, bla, bla, bla... Una voluntat d’entesa que, coneixent la personatja, resulta poc creïble...

Quan un equip de govern vol consensuar un tema amb l’oposició sol ser per algun d’aquests motius: a) perquè hi ha bon rotllo entre tots els grups o, com a mínim, perquè hi ha el costum de buscar el consens, b) perquè l’equip de govern no disposa dels vots necessaris per a l’aprovació o c) perquè es vol prendre alguna decisió diguem-ne dubtosa, que no en té prou amb la majoria preceptiva sinó que necessita el silenci còmplice de tots els grups, en forma d’unanimitat. Coneixent-los, l’opció a) podem descartar-la d’entrada. En principi en queden dues. Quina serà, serà?

Després de moltíssima estona parlant de temes tècnics (que si diàmetres de tubs, que si aigües avall, que si bombejos amunt, Rialb, la Llosa, el cavall, els rucs i els espavilats del Consell...) entrem en la qüestió que realment els preocupa: el sistema d’adjudicació de l’obra. Amb l’excusa de que l’obra s’hauria de fer abans que els pagesos sembrin –per no causar danys als sembrats- proposen adjudicar l’obra a dit (a CASSA); així, si l’empresa té la completa seguretat d’adjudicar-se l’obra, pot iniciar els moviments de terres que afectin les parcel·les agrícoles els propers dies, just abans de la sembra. Amb aquesta excusa pretenen que acceptem l’adjudicació a una empresa concreta “per la gràcia de déu” d’una obra que pel seu import econòmic (300.000 €) s’ha d’adjudicar per concurs obert. Prenc la paraula per dir que des de la CUP no podem acceptar aquest mètode tan peculiar d’adjudicació; acceptem que es tramiti per urgència la contractació de l’obra per a reduir els terminis per a la seva adjudicació, però sempre que es faci mitjançant procediment obert per concurs i d’acord amb el Text Refós de la Llei de Contractes de l’Administració Pública. Per “culpa” de la CUP, que s’oposa a que una obra de 50 quilos s’adjudiqui de manera irregular, l’obra es pot retardar 15 dies o tres setmanes! Perquè, es clar, ara s’haurà d’aprovar el plec de clàusules de la contractació en un ple, publicar-ho al BOP, esperar les ofertes de les empreses interessades, valorar totes les ofertes presentades... en definitiva: fer-ho bé. S’obliden del detall que el projecte d’abastament d’aigua a la Vall de Cellers va aprovar-se per unanimitat dels presents (3 vots de CiU, 2 de la CUP, 1 dInTo i 1 no adscrit) en el ple ordinari que va celebrar-se el 7 de juliol; des d’aleshores –fa gairebé tres mesos- no se n’ha fet cap més, tot i tenir establert la celebració de plens ordinaris tots els primers divendres de mes. Si l’alcaldessa complís la periodicitat de sessions plenàries acordada la contractació de l’abastament d’aigua de Cellers s’hauria pogut adjudicar fa setmanes, fins i tot sense cap procediment d’urgència.

Ajuntament de Torà, dimecres 4 d’octubre. Avui hi ha un ple extraordinari. Hi vaig una estoneta abans i consulto la paperassa que, si s’escau, cal aprovar. El plec de clàusules que han de regir la contractació de la portada d’aigües, en general està bé. No té cap particularitat destacable: es tracta d’un “copia i enganxa” de les clàusules de contractació d’una obra anterior. Hi ha, però, un detall curiós: a la mesa de contractació hi ha, a banda del tècnic i la secretària, dos membres de CiU i un dels InTo, curiosament s’han descuidat de posar-hi algú de la CUP. Haurem de fer-los coneixedors del seu oblit.

El mateix lloc, una mica més tard. Comença el ple. Hi ha tres punts a l’ordre del dia. El primer és la declaració d’urgència per a la contractació de l’obra. El segon el plec de clàusules que he vist abans. El tercer no té res a veure: es tracta del sorteig dels membres de les meses de les “ditxoses” eleccions de tots sants. Però –oh, sorpresa!- tot i que als plens extraordinaris no s’hi poden afegir temes que no estiguin a l’ordre del dia, CiU pretén canviar-ne el contingut. Així, en una mena de “punt 0” pretenen aprovar que en comptes de declarar la contractació de l’obra “d’urgència” es declari “d’imperiosa urgència. Aquesta declaració comporta que es consideri encara més urgent l’execució de l’obra –normalment s’utilitza en casos de catàstrofes causats per factors imprevistos que requereixin una reparació imminent- i té l’”avantatge” de poder evitar l’adjudicació de l’obra per concurs obert (les clàusules d’adjudicació que he anat a veure a secretaria fa una estona no servirien per a res); en comptes d’això s’adjudicaria per “procediment negociat sense publicitat”. Això traduït al llenguatge planer vol dir que l’ajuntament no convocaria cap concurs per adjudicar l’obra sinó que la negociaria directament amb (teòricament) tres empreses. Això en teoria; a la pràctica l’empresa escollida portaria tres sobres (el de la seva oferta i dos ofertes pitjors de dues empreses a les que en una altra ocasió tornaria el favor) i així es garantirien una adjudicació que han decidit a priori. Des de la CUP ens oposem a aquest canvi; som partidaris que la portada d’aigües es declari d’urgència (no d”imperiosa urgència” com si es tractés d’un terratrèmol) i que s’adjudiqui per concurs obert amb publicitat (es a dir, que hi puguin concórrer les constructores que ho desitgin). Els InTo sembla que dubten. No han previst aquesta maniobra de CiU. Demanen interrompre el ple i poder sortir de la sala un moment per parlar entre ells. Així ho fan. Aviat tornen a entrar amb la decisió presa. Consideren que no hi ha motius suficients per a declarar-ho d’”imperiosa urgència” i que cal anar a concurs. El mateix que havíem dit nosaltres. 4 a 3.

Després d’això comença el ple de debò. Punt 1: declarar la urgència (no imperiosa) de la contractació de l’obra. Aprovada per unanimitat dels presents (7 vots). Punt 2. La secretaria llegeix les bases d’adjudicació que he anat a veure abans del ple. En acabat prenc la paraula per a dir que estem d’acord amb la major part del contingut del plec de clàusules i per a fer l’observació que a l’ajuntament hi ha tres grups municipals però a la mesa de contractació només han posat representants de dos. El Magí diu que els InTo no votaran aquest plec sinó es dona un lloc a la CUP com s’ha fet sempre amb tots els grups municipals. La Valls diu que s’ha fet com altres vegades que s’han copiat d’una altra adjudicació i passa la pilota a la secretària (“oi, Carme?”). Aquesta s’espolsa la responsabilitat com pot i l’alcaldessa li diu que vagi a buscar el plec de clàusules que han agafat de model. Al moment la secretària torna amb el document on, efectivament, es pot veure que en els concursos d’adjudicació d’obres anteriors hi havia representants de tots els grups municipals. L’alcaldessa atribueix l’oblit a un error i proposa incloure a la mesa de contractació al regidor de la CUP Pere Feixes, veí de Cellers i part afectada per l’obra. El Pere diu que ell, en tant que veí afectat, considera que es més correcte que el lloc de la CUP a la mesa de contractació l’ocupi jo. Els de CiU no ho volen de cap manera. Que aquesta mena de gent no em vulgui m’afalaga: tanta nosa els faig? Al final s’acorda posar un representant de la CUP a la mesa. Que hi posin el que vulguin. Amb la correcció d’aquest “oblit” el plec de clàusules per a la contractació de l’obra d’abastament d’aigua a Cellers s’aprova per unanimitat. Punt i final.

Punt i final? Encara no. Minuts més tard la (desgraciadament) alcaldessa de Torà reinicia el seu discurs basat en una sola idea: la portada d’aigua a Cellers es retardarà respecte al previst per l’Ajuntament pels obstacles que posa l’oposició. Tornem-hi! Fotuda demagoga; no cal ser matemàtic per a veure que, en un ple on els dos grups de l’oposició sumen un regidor més que l’equip de govern, si tinguéssim cap interès en retardar l’obra no hauríem aprovat la seva urgència, ni el plec de clàusules per a la seva contractació. Al que si que ens oposarem, almenys des de la CUP, és a que adjudiquin a dit obres que s’han d’adjudicar per concurs. I si els pica que es rasquin.
Les cares de la imatge corresponen a un relleu d'un dels capitells de la cripta romànica del monestir de Cellers i a la (desgraciadament) alcaldessa de Torà. Quina cara creieu que és més dura? Ah, per si no la coneixeu, la cara de la Mercè Valls és la que veieu més a la dreta.


08 de setembre, 2006

Ressaca de Festa Major

Tornem a ser al setembre, s’han acabat les vacances; un final de vacances que ha coincidit amb la Festa Major de Torà.

Precisament la nostra Festa Major, o més concretament el seu cost econòmic, ha estat el tema d’un creuament de cartes a la secció d’opinió del diari Segre entre una persona que signa amb el pseudònim de “Dr. Faust de Torà” i la (dissortadament) alcaldessa del nostre municipi, Mercè Valls. Abans d’ahir el Doctor en qüestió es lamentava de l’elevat dispendi que suposava la festa, que es feia en detriment d’altres actuacions més necessàries i qualificava l’actual ajuntament com el pitjor de la comarca. L’endemà mateix, o sigui ahir, Valls el replicava dient que el pressupost de la Festa Major d’enguany era el mateix d’anys anteriors.

Personalment opino que el doctor Faust té bona part de raó pel que fa a l’excessiva despesa (o més exactament a l’excessiu dèficit) que comporta la Festa Major de Torà (i aquest any també la Festa del Roser) a les arques municipals. Que l’Ajuntament de Torà és el pitjor de la comarca? Naturalment tothom és molt lliure d’opinar això però, en manifestant-ho públicament, el doctor Faust demostra que no va sentir el pregó d’inici de festes amb que ens va delectar la inigualable i incombustible Núria Feliu. Si hagués escoltat el pregó d’aquesta gran artista i, pel que sembla, gran coneixedora de la realitat política toranesa, s’hauria assabentat de bona part de l’obra de govern duta a terme en els darrers dos anys i, en conseqüència, hauria pogut arribar a la conclusió que l’actual Ajuntament de Torà (o més concretament l’actual equip de govern) és del milloret que hi ha hagut a Torà, a la comarca i arreu dels Països Catalans, des que el món és món.

La resposta de Valls dient que el pressupost de la festa del 2006 és el mateix que els d’anys anteriors, a diferència de les opinions del doctor Faust, no és opinable: és mentida. Fins l’any passat, i des de feia quatre o cinc anys, el pressupost de despeses de la Festa Major de Torà (afegeixo “de Tora” perquè dins del municipi hi ha altres festes majors; aquest diumenge és la de Sant Serni) era de 36.000 € i en els pressupostos del 2006 aquesta quantitat va apujar-se fins a 38.000 €. En el pressupost d’ingressos, la partida corresponent a la Festa Major es va aprovar amb un import de 10.000 € mentre que la de l’any anterior era de 18.000 €. Recordar que els pressupostos de l’Ajuntament de Torà per a l’exercici 2006 van aprovar-se per 5 vots a favor (CiU i Garrabou), 2 en contra (CUP) i 2 abstencions (InTo).

Naturalment que una cosa és el pressupost i un altra la despesa real; de les vuit festes majors que he vist des que sóc regidor em sembla que només les de 2003 i 2004 van tancar-se amb unes despeses lleugerament inferiors a la quantitat pressupostada (per exemple, la despesa del 2004 va ser de 34.075 €). Val a dir que aquests dos anys tant la regidoria de Finances com la de Cultura i Festes tenien com a responsable un individu que ara s’entreté escrivint en aquest bloc.

01 d’agost, 2006

“La Marina ha dit que no... Visca la Revolució!”


Un parell de posts més avall em preguntava si després de la mobilització del dia 16 la consellera Marina Geli continuaria sense donar-nos cap resposta. Ja ens n’ha donat una. El passat dijous mitja dotzena de membres de la “Comissió de Sanitat de Torà” -entre els quals, curiosament, no hi havia ni un sol membre de l’equip de govern- vam ser rebuts per la consellera de Salut.

La veritat és que no hi ha gran cosa a explicar d’aquesta visita. La consellera va defensar la tesi exposada per Carme Riera, directora del servei d’atenció primària de l’Anoia (que ja ens l’havia exposat a l’abril conjuntament amb la resta de responsables (?) regionals del Departament): que no poden mantenir el servei mèdic que teníem des de feia dècades, que això de tenir metges a tots els pobles era un model del segle passat, que ara les comunicacions són més bones i que per tant els serveis es poden donar des de poblacions més allunyades, etc. Va proposar-nos de fer un seguiment del model actual, per veure quins aspectes es poden millorar, i tornar-ne a parlar més endavant, “que ja veureu com tot funcionarà” i, en definitiva, va dir-nos que tot era replantejable però que, ara com ara, a Torà no ens toca tenir metges o metgesses de forma continuada. En resum que encantada de rebre’ns però que ja ens en podíem tornar cap a casa. La resposta de la delegació toranesa va ser que no hi estàvem d’acord i que continuaríem reivindicant el servei que ens han tret. Geli va replicar que teníem tot el dret de reivindicar-ho però que, això sí, només ens demanava que no talléssim carreteres.

La recepció no va aportar res de positiu. La consellera ens va rebre per a que no poguéssim continuar dient que no rebíem cap resposta per part seva, però sense cap voluntat de solucionar un problema que (si callem) per a ells no existeix. Suposo que si va rebre’ns també va ser degut a la mobilització del 16 de juliol i a les possibles mogudes que es puguin organitzar d’ara en endavant. En concret sembla que van decidir-se a concedir-nos audiència davant el rumor que gent de Torà volia anar a “liar-la” durant la inauguració, per part de la consellera, del nou consultori local de Sant Guim de Freixenet el passat dia 22.

S’acosten eleccions regionals i alguns convergents de la comarca estan frisosos per a fotre canya als que “els van prendre la Generalitat”. Només així s’explica que algun alcalde de CiU d’una població veïna es mostrés disposat a pagar autocars per a portar veïns del seu poble i de Torà a protestar davant d’una consellera del PSC durant la inauguració del consultori local d’un municipi governat per ERC.
Ara fa poc més d’un any la Generalitat de dalt –en aquell cas el Departament de Justícia- va tenir la brillant idea de projectar la instal·lació d’una presó per a cinc-cents interns i un nombre igual o superior de funcionaris a Ferran, un petit poble segarrenc del municipi d’Estaràs, de només una seixantena d’habitants. El projecte va generar la lògica reacció d’uns pobles que sembla que només existeixen per a ubicar-hi aquelles instal·lacions que, amb més o menys raó, generen rebuig entre la població i va sortir la corresponent plataforma. Una plataforma “apolítica” que aviat va ser instrumentalitzada per sectors propers a la dreta regionalista, que va trobar en la presó un argument per a fotre canya al govern tripartit, i que va organitzar una insòlita manifestació a Barcelona encapçalada per prop d’una vintena d’alcaldes convergents, alguns dels quals si havien assistit mai a alguna cosa semblant a una mani devia ser el Congrés Eucarístic de 1952. Al final el govern regional va desistir de fer la presó a Ferran i CiU va poder presentar-ho com una victòria dels que defensen la Catalunya rural, o sigui ells.
Ara, amb el desmantellament de l’atenció sanitària a Torà, el Departament de Salut obsequia a tota la colla d’aspirants a manifestants encorbatats amb la possibilitat de tornar a erigir-se en “defensors de les zones rurals maltractades pel govern actual” (oblidant-se, naturalment, dels 23 anys que ells han potinejat el territori al servei dels interessos més mesquins) i, es clar, els borrokilles convergents de la comarca es freguen les mans: “La Marina ha dit que no. Visca la Revolució!”. El que costa d’entendre és que, fins i tot a només tres mesos de les eleccions, els extraterrestres del PSC tinguin tan poca vista amb les problemàtiques d’unes comarques que són les que fan que CiU, tot i tenir menys vots, els guanyi en escons al Parlament regional.

Aquests tripijocs electoralistes a la gent de la Vall del Llobregós ens haurien d’importar ben poc. Hem de continuar lluitant pel manteniment de l’atenció sanitària a Torà, si convé tallar carreteres es tallen i sinó sempre podem anar a tallar alguna autovia (llàstima que l’aeroport sigui tan lluny!), prescindint de quin sigui el partit que governi o el que, tot i importar-li una merda la nostra situació, vulgui aprofitar-se’n políticament. Ja s’ho faran. I si convé per Tots Sants es pot organitzar un boicot electoral i tot!


La foto és de l’edifici modernista de la Maternitat, al barri barceloní de Les Corts, seu del Departament de Salut de la Generalitat principatina.

18 de juliol, 2006

Tàrrega contra la tortura.

L’Ajuntament de Tàrrega va aprovar ahir amb els vots de la totalitat dels seus membres –AIPN, ERC, PSC, CiU i PP- una moció de suport als joves de Torà detinguts sota la Llei antiterrorista l’abril de 2003 en la que es reclama l’aclariment del cas de les tortures patides per Jordi Vilaseca, el primer dels detinguts. Tàrrega és la sisena capital de comarca en aprovar una moció en aquest sentit.

Podeu veure el llistat d’institucions que han aprovat mocions contra la tortura i de suport als joves de Torà.


Més informació sobre aquest cas en aquest web i en una de les primeres entrades d’aquest bloc.
Si voleu descarregar-vos la moció la trobareu a la secció de documents del web de la CUP.

17 de juliol, 2006

La consellera Geli continuarà muda?


Centenars de veïns i veïnes de Torà i d’altres poblacions de la Vall del Llobregós (Biosca, Ardèvol, Castellfollit...) van tallar ahir la carretera C-1412 durant 1 hora provocant cues quilomètriques. Els veïns de la zona protestaven així per la progressiva pèrdua de serveis mèdics que, des de fa 7 anys, afecta el Consultori de Torà, i que des de l’1 d’abril d’enguany s’han agreujat amb la supressió de les guàrdies dels metges durant els caps de setmana.
Fins quan la consellera Geli continuarà donant l'esquena, sense ni tan sols respondre, a les reivindicacions dels veïns i veïnes de la Vall del Llobregós?

12 de juliol, 2006

Més enllà de la moció del Correllengua.

En el Ple de divendres passat, l’Ajuntament de Torà va aprovar dues mocions relacionades amb la nostra llengua. Com cada any es va aprovar, per unanimitat, adherir-nos al Correllengua, la campanya d'àmbit nacional que, cada tardor, impulsen la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) i Acció Cultural del País Valencià (ACPV). L’altra proposta, en aquest cas aprovada per majoria absoluta, era una “Moció de suport als mitjans de comunicació públics en català”, amb motiu de l’anunci de tancament de Ràdio 4 i la fi de la desconnexió en català de La 2.

Naturalment els dos regidors de al CUP vam votar positivament les dues mocions, tot i que en el cas de la referida als mitjans de comunicació públics i en català vaig intervenir per a fer constar la incoherència d’un equip de govern que presenta mocions com aquesta i fa actuacions en sentit contrari.

La posició enclotada de la vila de Torà fa que sense els repetidors situats a l’Aguda no es rebi el senyal dels diferents canals de televisió, a diferència d’altres nuclis del mateix municipi (com ara Claret, Sant Serni o, evidentment, l’Aguda), situats en una posició més elevada. Així, mentre que a Torà veiem set cadenes de televisió (TV3, el 33, TVE1, la 2, Tele5, Antena3 i la Cuatro), a la zona més elevada del municipi s’agafa també el 3/24, Lleida TV i la Sexta. Doncs resulta que l’equip de govern de l’ajuntament de Torà, el mateix equip de govern que presenta mocions de suport als mitjans de comunicació pública en català, amb motiu del mundial de futbol va fer instal·lar clandestinament a l’Aguda, un reemissor per a fer arribar a la vila de Torà el senyal televisiu de la Sexta, una televisió que, almenys que en tinguem constància, no és pública ni en català. Contràriament no es va fer el mateix per a que poguéssim veure’n una que sí que és pública i en català (el 3/24) o una que tot i ser privada és en català (Lleida Televisió). Pel que sembla, per moltes mocions que es presentin, la nostra llengua és menys important que un torneig estival de futbol (per cert: gràcies França per eliminar Espanya... i gràcies Itàlia per derrotar França!)

Com que la simple aprovació de “mocions de suport a ...”, sense cap compromís de dur a terme actuacions concretes en la línia a la que es diu donar suport, no és patrimoni exclusiu de l’equip de govern que ens toca patir a Torà, sinó que aquestes incoherències deuen ser habituals, potser estaria bé que les entitats que promouen aquest tipus de mocions –en aquest cas la CAL- també fessin arribar als ajuntaments propostes concretes per avançar en la direcció desitjada (des d’establir com a requisit per a accedir a qualsevol lloc de treball municipal un determinat nivell de català fins a fixar quotes lingüístiques en diferents àmbits). Només és una idea...


La foto és de Perpinyà, minuts després de finalitzar la manifestació del Correllengua de l’any passat.

11 de juliol, 2006

Quan Torà surt a les notícies...

Quan Torà surt a les notícies acostuma a ser per algun fet negatiu: en alguns casos per desastres fruit de combinar condicions naturals adverses amb actituds negligents (incendis forestals, inundacions...) i en altres ocasions víctimes de decisions arbitràries dels salvatges de torn (com en el cas de l'onada repressiva d'abril de 2003).

08 de juliol, 2006

Volem assistència mèdica continuada a Torà!

Suposo que tots i totes coincidirem en que l'atenció sanitària ha de ser un dels primers i més importants (o potser hauria d'escriure el primer i més important) dels serveis que l'administració (en els països que en tenen, l'Estat) ha de garantir a la totalitat de ciutadanes i ciutadans. Per aquesta mateixa raó, la lluita en defensa de la qualitat de l'assistència sanitària pública ha de ser cosa de totes i de tots.
A Torà l'assistència ha empitjorat notablement des de fa uns quants anys, d'ençà de la posada en funcionament del CAP de Calaf, amb la progressiva disminució de serveis que abans teníem al Consultori local. (Podeu llegir l'entrada Inicis de la desatenció sanitària a Torà, que recull una notícia de premsa del 2001 sobre aquesta problemàtica). D'aquí la creació de la Comissió Sanitària de Torà i la convocatòria, un cop constatat que els responsables territorials de Sanitat rebutgen les nostres reivindicacions i la consellera Geli ni tan sols es molesta en contestar-nos, de mobilització del diumenge 16 de juliol. La veritat es que no ha estat cap sorpresa; en les primeres entrades que vaig escriure en aquest bloc sobre aquest problema ja preveia que per a que ens escoltessin havíem de fer arribar les cues de cotxes fins a Igualada. (Podeu veure les entrades anteriors: Sanitat: i ara què?, La desatenció sanitària a Torà i Plataforma en defensa de l'assistència sanitària, ja!)
Algunes veus diuen que aquesta reivindicació calia deixar-la en mans de l'Ajuntamenti; deuen ser veus de persones que no compten haver de necessitar mai un metge o una metgessa amb una certa urgència. Si no som capaços i capaces de mobilitzar-nos tots i totes (per arrodonir-ho: plegats i plegades) per un tema d'aquesta importància ja podem plegar: al cap i a la fi en matèria sanitària tenim un dèficit evident però, en canvi, hi ha tres empreses que tenen llicència per a realitzar serveis funeraris al nostre municipi.
Clicant damunt la imatge del cartell pots veure-la més gran

29 de juny, 2006

L'alcaldessa perd els papers.

El passat divendres 23, vigília de sant Joan, hi va haver ple extraordinari a l’Ajuntament de Torà amb un únic punt a l’ordre del dia: l’aprovació provisional de la modificació puntual de les NNSS de planejament per a la delimitació d’un nou sector de sòl urbanitzable d’ús industrial al Pla de Torà. Traduït a un llenguatge més planer: l’aprovació del projecte del polígon del Camí de Palouet tal i com l’havíem consensuat i aprovat inicialment tots els grups municipals el 15 d’octubre de 2004 i que CiU ha tingut bloquejat durant més d’un any i mig per a tenir content a Jaume Garrabou, el regidor que va donar-los l’alcaldia i únic membre de l’ajuntament que, per interessos personals, s’oposava al projecte.No repetiré tot el que he escrit en altres entrades sobre aquest tema; qui vulgui pot rellegir el que vaig escriure, ara fa un any i mig, amb motiu de la Moció de censura preveient com aniria tot plegat i mirar si m’he equivocat de gaire. Si voleu posar-vos al dia sobre aquest tema podeu llegir El “culebrón” del Polígon. D’aleshores ençà el més important que ha passat pel ple han estat l’aprovació, el dia 30 de maig, d’una proposta, presentada per la CUP i els Independents per Torà (InTo), de desestimació de les al·legacions de Garrabou i l’aprovació puntual de divendres passat, que comentava més amunt.
Si els plens no es convoquessin en un horari que sembla triat expressament per a que no pugui assistir-hi el públic, els toranesos i les toraneses haurien pogut gaudir de l’espectacle còmic amb que ens va obsequiar l’alcaldessa. Amb un posat que pretenia ser seriós i amb un to indignat, a més a més de renyar-me públicament, va voler informar al ple de la conducta irregular del titular d’aquest bloc. Segons la patètica primera autoritat municipal, el portaveu del grup municipal de la CUP s’havia presentat a l’ajuntament, poc abans del ple municipal, i l’hi havia entregat per escrit, “de sobte, sense parlar-ne, tal com acostuma a fer ell”, el posicionament de la CUP sobre una hipotètica requalificació del PP1 (per entendre’ns: a la zona de Cal Segués). No només això sinó que el Vilalta havia entregat còpia d’aquest escrit a tots els regidors de l’ajuntament, tot i que ella (l’alcaldessa) li havia dit que no ho fes, “però ell no m’ha fet cas: el Vilalta és com una espasa que sempre tens a sobre el cap!”. A més a més, va afegir l’alcaldessa, “justament aquest matí he parlat amb l’assessor jurídic de l’ajuntament i m’ha dit que per a presentar propostes al ple amb caràcter d’urgència cal votar-ne primer la inclusió en l’ordre del dia” i va demanar a la secretària que confirmés aquest extrem “Oi, Carme?”. La secretària, com no podia ser d’una altra manera, va dir que entenia que allò no era cap proposta per incloure al ple, sinó només una informació que un grup municipal feia arribar al conjunt de l’ajuntament sobre el seu posicionament respecte a un tema concret.
Efectivament; no era res més que això. Per què, doncs, Mercè Valls, va perdre els papers fins al punt de dir moltes més estupideses de les que ja diu habitualment? Des de fa poc més d’un mes CiU (o més concretament ella) s’ha adreçat en diverses ocasions al nostre grup (o més concretament al portaveu) sondejant la possibilitat que la CUP acceptés algun tipus de modificació urbanística que pogués satisfer el regidor que, mitjançant la moció de censura, va tornar-li l’alcaldia, fent fora la coalició de govern formada pels InTo (l’exgrup de Garrabou) i la CUP. D’entrada qualsevol podria veure que si haguéssim estat disposats a acceptar una requalificació a mida dels interessos personals del regidor Garrabou ja hauríem pogut fer-ho quan estàvem al govern, que així ens hauríem estalviat de perdre’l! Ara, una cosa és no acceptar que un regidor s’aprofiti del seu càrrec municipal en benefici propi -que ni ho acceptàvem ni ho acceptem (en aquest sentit Garrabou va encertar donant el govern a CiU)- i una altra de molt diferent és que acceptéssim estudiar propostes de modificació que pogués presentar Garrabou com a particular (exactament com qualsevol altre particular). Aquestes converses ens van facilitar accedir a documentació que normalment el govern municipal ens impedeix o ens dificulta veure. Posteriorment, un cop consultada aquesta documentació, vam dir-los quins creiem nosaltres que són els mínims a tenir en compte davant de qualsevol hipotètica remodelació de la zona en qüestió, sempre partint de la base que són les persones interessades les que haurien de presentar una proposta. Durant els dies anteriors a l'última sessió plenària, Valls va insistir telefònicament, amb un to amable impropi de l’”estimació” mútua que ens professem, en que abans del ple havíem de parlar. Com que, pel que semblava Garrabou encara no havia dit res sobre aquest tema ... de què havíem de parlar? Amb cinc minutetss abans del ple jo ja en tenia prou; només calia deixar constància escrita d’una posició expressada reiteradament de paraula. Això és el que li va fer perdre els papers: que tots els regidors tinguessin còpia del posicionament de la CUP respecte al tema del Garrabou; sense aquest escrit en mans de tots els regidors, la Valls hagués pogut continuar fent la Leti i la Ramoneta, tenint el Garrabou mig enganyat amb promeses de possibles acords amb la CUP cada vegada que aquest li preguntés allò de “Que hay de lo mío?”

Resumint: que, segons la dissortadament alcaldessa de Torà, sóc molt lleig i molt dolent per haver repartit un document amb l'opinió del nostre grup sense demanar-li permís a ella. On s'és vist! Dolent és poc; un malparit acabat és el que sóc! Fixeu-vos fins on arriba la meva dolenteria que, no només no en tinc prou amb haver repartit el paper que li va fer perdre els papers, sinó que ara en penjo el contingut aquí per a que pugui llegir-ho tothom.
A la imatge: L'espasa de Damocles, del pintor anglès Richard Westall

22 de juny, 2006

La (des)atenció sanitària a les zones rurals


La Comissió Sanitària de Torà ha enviat a la premsa una carta per a publicar-la a les seccions d'opinió dels diferents mitjans, en relació a una problemàtica que actualment patim a Torà i als municipis veïns, i molt possiblement a molts altres municipis rurals d'arreu dels Països Catalans:
"El desmantellament de l’atenció sanitària a Torà.

Torà, municipi d’uns 1300 habitants, situat a l’extrem nord-oriental de la Segarra, ha esdevingut un clar exemple del desmantellament del sistema d’atenció sanitària patit a la Catalunya rural els darrers anys. Des de feia molts anys Torà disposava de dos metges de medicina general que donaven servei al nostre municipi i a diversos municipis veïns (Biosca, Pinós, la Molsosa), amb una població total no molt nombrosa (poc més de 2.000 habitants) però repartida en 220 km2, un territori més extens que el Barcelonès o el Garraf.

La posada en funcionament del CAP de Calaf, teòricament havia de comportar el poder disposar a pocs quilòmetres d’uns serveis (bàsicament especialistes) que no teníem al consultori de Torà, sense que minvés el servei d’atenció continuada existent a la nostra vila. Això teòricament perquè al cap de poc temps van començar a sovintejar els dies, sobretot caps de setmana, en que al consultori de Torà només hi havia un rètol anunciant que, en cas d’urgències, calia anar al CAP, ja fos perquè el metge de Torà feia festa i el seu lloc el cobria un metge de Calaf o, encara pitjor, perquè el metge de Torà havia de fer la guàrdia a Calaf, en detriment de la nostra vila, per a cobrir l’absència (per baixa, festiu, vacances...) d’un facultatiu d’aquella població. Aquest deteriorament també es va fer extensiu al transport sanitari: amb la privatització d’aquest servei vam passar de tenir ambulàncies raonablement properes a dependre –i en aquest cas vol dir dependre’n la vida- d’un servei situat a Igualada.

Des de l’1 d’abril però les coses han empitjorat: els responsables de la Regió Sanitària Centre van anunciar-nos la seva decisió (presa unilateralment, sense consensuar-la amb els ajuntaments afectats) de suprimir les guàrdies dels metges al consultori de Torà: si fins aleshores, sobre el paper, havia d’haver-hi metges però, a la pràctica, molts caps de setmana no n’hi havia, la millor manera de poder complir les guàrdies establertes era suprimir-les també a nivell teòric. Si a això hi afegim la reducció horària de les guàrdies, hem passat de tenir assistència medica del 100% (24 hores, 365 dies) a tenir-la només del 28% del temps

Fa poc va celebrar-se el Congrés del Món Rural de Catalunya, on es va afirmar que un dels drets prioritaris de les persones que vivim en aquest àmbit, era la salut. Resulta paradoxal que la Generalitat organitzi congressos on s’omplen la boca de bones intencions cap als municipis rurals i, simultàniament, buidi aquests territoris dels serveis que tots coincidim en considerar prioritaris.

Aquesta és la Catalunya rural que volem per al segle XXI?

Comissió Sanitària de Torà."
Que quedi clar donc que el metge (o metgessa) el volem a Torà tots els dies de l'any! A Calaf val més anar-hi de festa: aquí teniu l'enllaç amb la programació del Festival de Música Tradicional d'aquest cap de setmana.
A la foto el petit nucli de Lloberola, al municipi de Biosca, situat a uns 11 quilometres del Consultori Local de Torà, a uns 25 del CAP de Calaf i a una cinquantena llarga de la Base d'ambulàncies d'Igualada

19 de juny, 2006

Tranquil•litat


Com era de preveure la jornada de genuflexió s’ha caracteritzat per una interpretació interessada dels resultats per part de tota la classe política principatina: el tripartit del Sí (CiU, Psc-PsoE i ICV), lògicament, destaca el 73,9% del vot mesell, amb expressions d’eufòria que, amb una participació tant baixa, freguen el ridícul; la direcció ERC considera que el No que defensaven (per “imperatiu assembleari”) no ha guanyat però que molta gent que ara ha votat Sí “ens ha garantit el seu suport a la tardor”; el PP, com sempre en un altre món, pretén apropiar-se de l’altíssima abstenció amb arguments del tipus “veieu com això de l’Estatut no era una prioritat dels ciutadans de Catalunya?”. Tot plegat un seguit de declaracions que, com la pròpia campanya, lluny de l’anàlisi seriosa dels resultats només busquen la pole position mediàtica de cara a les eleccions autonòmiques de la tardor -els uns- o a fer bullir l’olla de l’electorat espanyol i espanyolista -los otros.

També des de l’Esquerra Independentista i les plataformes que defensaven el
No hem de fer una anàlisi de com tenim el pati, però hem de fer-ho tranquil·lament, sense presses -no tenim cap urgència electoralista, ni cues de periodistes frisant per a emetre la nostra opinió en horari de màxima audiència- i, sobretot, amb rigor; cal fugir de discursos derrotistes però també de triomfalismes irreals basats en la deslegitimació del sistema autonòmic per l’alt índex d’abstenció, com defensen alguns blocaires. No fotem! Això seria així si la tria entre platja i muntanya es produís fruit d’un elevat nivell de consciència política, però em fa l'efecte que no és el cas.

A la foto, per despamfletitzar una mica el bloc, un racó tranquil sota la Torre de Vallferosa, al municipi de Torà.