Quan en el futur els
historiadors estudiïn la successió d’esdeveniments ocorreguts aquests anys en
aquest (tros de) país tindran sort de que vivim en una època en que deixem
constància documental de gairebé tot allò que fem o diem. Si no fos així no
només els costaria d’entendre sinó fins i tot d’ordenar cronològicament alguns
dels sorprenents episodis d’això que anomenen el procés sobiranista. En tenim una bona mostra aquesta mateixa setmana:
el Tribunal Constitucional espanyol ha anul·lat la Declaració de Sobirania aprovada pel Parlament de Catalunya, en una
sentència feta pública just el dia abans que el mateix Parlament aprovés la
designació de Jordi Turull (CiU), Marta Rovira (ERC) i Joan Herrera (ICV-EUiA) com
a integrants de la delegació catalana que, en un reconeixement gairebé explícit
de no sobirania, defensaran al Congrés espanyol la petició d'autorització per a
poder convocar la consulta del 9 de novembre per la via de l’article 150.2 de
la sacrosanta Constitució espanyola.
“L'anul·lació de la Declaració de Sobirania obligarà a
canviar el full de ruta del procés?” pregunten els mitjans,
en entrevistes a representants polítics i en enquestes a la seva audiència. La
resposta majoritària en ambdós casos és negativa, reconeixent implícitament que
el que va aprovar el Parlament el 23 de gener de l’any passat no és pròpiament
una declaració “de sobirania” sinó, en tot cas, “sobiranista”. Malgrat la transcendència
que en el moment de la seva aprovació es va voler donar a la Declaració, ara per ara ni el Parlament
ni el Govern de la Generalitat no exerceixen la sobirania sinó que, de moment,
només declaren voler exercir-la en el futur. No és cap novetat: ja el maig de
l’any passat el mateix TC va anunciar la suspensió de la Declaració de Sobirania, a la que la presidenta del Parlament de
Catalunya, Núria de Gispert, va respondre que la declaració era política i no
tenia efectes jurídics, de manera que no podia suspendre's.
Més enllà de la
solemnitat de grans declaracions institucionals, la sobirania es demostra fent
prevaldre la legalitat que emana de les institucions pròpies, davant la
legalitat que pretenguin imposar les institucions alienes, en tots i cadascun
d’aquells punts on ambdues topen. Això requereix una voluntat política i una
fermesa que es proclamen respecte a la celebració de la consulta del 9 de
novembre però que no fan acte de presència a l’hora de defensar la presumpta
sobirania sobre qüestions quotidianes: la setmana abans, sense anar més lluny,
el mateix Parlament de Catalunya va rebutjar per una amplíssima majoria la
reforma educativa del ministre Wert... però només la CUP i ICV-EUiA van votar
desacatar la normativa, mentre que CiU, ERC i PSC van abstenir-se, permetent
que la proposta no prosperés pels vots en contra de PP i Ciutadans!
Cal cremar etapes,
diuen, carregar-nos de raons per a legitimar els passos que calgui fer a
continuació. Potser sí però, mentre la nostra estimada classe política tracta
de fer bullir l’olla a foc lent, el govern espanyol practica arreu dels (seus trossos de) Països
Catalans la política de terra cremada, intensificant els atacs a la llengua, a
la cultura, a l’economia, al territori (la vampirització de l’Ebre n’és el cas
més evident), al dret civil... Potser el què caldria cremar d’una vegada per
totes són les naus de l’autonomisme, el federalisme i el terceraviïsme, per a
evitar que ens tornin al port de sortida.
No sé perquè però
en aquest (tros de) país presumptament sobirà encara em costa més d’imaginar
mossos d’esquadra empaitant toreros, el dia que emparant-se en la declaració de
bé d’interès cultural vulguin reprendre la fiesta,
que guàrdies civils anant a escola, no pas a aprendre de lletra –no se me sulfure,
señor agente!- sinó a ensenyar les dents per a imposar la llei Wert. Certament aquest
darrers anys les coses han canviat molt, i molt positivament, i la mobilització
popular ha forçat la classe política catalana a fer passes impensables poc
temps enrere però al Parlament encara no hi ha hagut una veritable Declaració
de Sobirania. Cal seguir empenyent. A veure si ara, quan la delegació
parlamentària torni de Madrid, carregada de raons, insults i escopinades, donen
d’una vegada per totes un cop de puny damunt la taula.