De manar i de no creure (i II)

Si en el terreny de les paraules –la simple reivindicació de la independència- hi ha hagut d’haver primer grans mobilitzacions populars que posteriorment han arrossegat la classe política i les institucions, no hi ha cap motiu per a suposar que en el terreny dels fets –en l’exercici de la independència, és a dir en l’estricta obediència a la legitima legalitat catalana constituent i la conseqüent desobediència a la legalitat il·legítima dels estat ocupants- la cosa hauria de ser radicalment diferent.

Al contrari, a l’espera de la setmana dels tres dijous en que les institucions catalanes decideixin que ja és el moment de la desconnexió legal, cal organitzar i mobilitzar els sectors més actius i nacionalment conscients del nostre poble, però no per a reivindicar la independència, com s’ha fet fins ara, sinó per a exercir-la. L’objectiu hauria de ser doble: d’una banda empènyer les institucions d’aquest tros de país a complir la totalitat de la Declaració de desconnexió que va aprovar solemnement el Parlament de Catalunya el 9 de novembre de 2015. De l’altra practicar la desobediència popular organitzada a l’Estat de manera immediata, com a eina de conscienciació i com a “entrenament” de cara al moment de la proclamació oficial de la independència.

 “I l’endemà d’una declaració unilateral d’independència què?” Aquesta és la pregunta que, amb posat assenyat i voluntat dissuasiva, esgrimeixen sovint els partidaris de l’ajornament de la ruptura amb l’Estat, acompanyada de l’argument de la més que probable incapacitat de la República catalana d’exercir, en el moment de la seva proclamació, el ple control sobre el propi territori. Tot i que els devots de la puta, la marmota i la Ramoneta no deixen de tenir part de raó, assenyalant l’ampolla mig buida, podem fer una pregunta similar fixant-nos en l’ampolla mig plena: l’endemà d’una Declaració unilateral d’independència, amb un ampli suport popular, l’Estat espanyol tindria capacitat de continuar exercint el seu poder en aquest tros de país com si res no hagués passat? 

Debatre sobre el full de ruta en termes de legitimitat és un error. Pretendre que unes vies d’accés a la independència són més legítimes que altres suposaria acceptar algun grau de legitimitat a la incorporació per la força de les armes de diferents parts del nostre país als Estats francès i espanyol. La legitimitat del tractat dels Pirineus i d’Almansa Decideix! Que guanyar de manera clara un referèndum convocat oficialment seria vist per l’opinió pública internacional com una prova inequívoca de la nostra voluntat d’esdevenir un estat independent i, en conseqüència, podria fer-nos guanyar algun hipotètic aliat? Potser sí, però és d’una ingenuïtat extrema refiar que la democràtica Unió Europea –que aquests dies mostra el seu rostre més inhumà a les ribes de la Mediterrània- intervingui en nom dels drets humans i de la democràcia en contra d’un dels seus estats membres. Els diferents agents internacionals només es mouen per interessos econòmics, en la majoria dels casos força allunyats dels de la majoria de la població.

Només en la mesura que la nostra submissió a Espanya pugui perjudicar els interessos econòmics dels que tallen el bacallà a nivell europeu podria haver-hi posicionaments de pes en favor d’una sortida democràtica al conflicte. A Europa s’alçarien moltíssimes més veus a favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació d’una part del poble català si fóssim capaços de generar una situació d’inestabilitat política i econòmica (que comportés que, per exemple, l’Estat espanyol fos incapaç de pagar el seu deute) que les que poguessin protestar per una hipotètica suspensió de l’autonomia regional.

Al marge de quin sigui el full de ruta institucional, però no pas a tall d’oposició sinó de manera complementària, a nivell de mobilització popular l’objectiu hauria d’evolucionar cap a fer que aquest tros de país sigui ingovernable per a l’Estat espanyol; que, al contrari del que succeeix ara, la nostra dependència els resulti ruïnosa. Tenim capacitat de fer-ho? D’un país capaç d’organitzar diades milionàries hauria de poder organitzar unes quantes desenes de milers de voluntaris amb l’objectiu permanent de paralitzar l’economia (bloquejant ports, aeroports, autopistes, centres de distribució de combustible, organismes financers, etc...) fins a l’assoliment de la plena sobirania. Evidentment si les mobilitzacions massives dels darrers anys van ser convocades per entitats transversals i (si més no oficialment) no partidistes la desobediència popular hauria d’impulsar-la algun organisme similar. Hi ha alguna voluntat de fer-ho o esperarem còmodament repapats al sofà de casa a que la independència arribi per la tele?

De manar i de no creure (I)

I l’endemà d’una declaració unilateral d’independència què? Un dels arguments més emprats com a excusa per a ajornar sine die la ruptura amb l’estat ocupant espanyol –no només amb una DUI sinó fins i tot amb desobediències puntuals davant dels atacs continus a la sobirania parlamentària per part del govern espanyol i el seu braç judicial- és la nul·la capacitat de fer prevaldre de facto la legitimitat catalana, fruit de la voluntat democràtica, davant de la legalitat espanyola, instaurada per la força de les armes. Posem un exemple: si demà les institucions catalanes acorden que els ciutadans i ciutadanes d’aquest tros de país han de deixar de pagar els seus impostos a la hisenda espanyola, els lladres que entraren per Almansa, per a passar a fer-ho a l’agència tributària catalana, tindrien força suficient per a fer complir aquest acord?

Abans de desobeir la legalitat imposada ens cal, segons la versió hegemònica del sobiranisme institucional, crear unes estructures d’estat que la pròpia obediència a l’ordre constitucional espanyol evita que es creïn o que estiguin al servei de la legitimitat constituent. Aquest segon cas es visualitza nítidament amb els mossos portant requeriments de l’audiència nacional a ajuntaments catalans que han comés l’execrable delicte d’aprovar mocions en defensa dels drets democràtics i nacionals del nostre poble. Podem considerar una estructura d’(el nostre) estat una policia autonòmica que, ni que sigui per imperatiu legal, actua com a eina d’un estat enemic enfront de qui en defensa la creació d’un de propi? És potser un dels exemples més visibles, però no pas l’únic, de que les estructures autonòmiques són estructures d’Estat... espanyol; d’un Estat espanyol de les autonomies que en el seu moment va ser creat a fer més suportable (i, per tant, per a mantenir i reforçar) la situació de dependència.

Si l’Estat (espanyol) no permet la creació d’estructures d’Estat (català) i el sobiranisme majoritari a les institucions d’aquest tros de país considera que sense aquestes estructures no podem trencar amb l’Estat espanyol, la porta de sortida quedarà sempre fora de l’itinerari circular d’un full de ruta que sembla escrit per la puta, la marmota i la Ramoneta.  Com ho hem de fer, doncs, per a centrifugar-nos cap a la sortida d’emergència? Hi ha vàries opcions que, a grans trets, conflueixen en dos: el canvi de l’hegemonia política al si de l’independentisme institucional i la creació de contrapoders independentistes al marge de les institucions. Ambdues són compatibles i, si hem de fer cas del vist les últimes setmanes, força allunyades de la direcció en que avancen, per dir-ho d’alguna manera, els principals agents polítics de l’independentisme.

Un estat és, per definició i al marge de l’estructura institucional de que es doti i l’orientació política que prengui, una eina d’exercici del poder. Per tant les estructures que es creïn en aquest país podrem considerar-les, o no, d’estat (català) en la mesura que serveixin, o no, per a combatre el poder d’estats estrangers i altres organismes aliens sobre el nostre país (o sobre una part d’ell); en la mesura que actuïn o puguin actuar com a contrapoders. En aquest sentit la possibilitat de crear estructures d’estat al marge de les institucions autonòmiques no només és possible sinó imprescindible.

En una altra època –o potser ho hauria d’escriure en majúscules?-, quan l’independentisme era cosa de quatre gats mal comptats, qualsevol intent de crear contrapoders populars catalans comportava la necessitat de disposar d’estructures clandestines. Ara, en la mesura que l’independentisme ha crescut de manera exponencial en aquest tros de país, cal conquerir i consolidar-ne l’hegemonia al carrer i a totes les institucions, sense haver de recórrer a alguns dels mètodes de lluita de temps passats però sense caure en l’error de limitar el nostre camp d’actuació a allò que dicti una legalitat espanyola (o francesa, al nord de la ratlla arbitrària acordada a l’illa basca de Konpantzia) pensada per a perpetuar l’actual situació de domini.

Determinar el moment més oportú en què les institucions catalanes han de desobeir el poder espanyol pot ser, naturalment, objecte de debat. Considerar, però, purament tàctiques les objeccions d’alguns sectors del sobiranisme governant a desobeir de manera immediata les imposicions espanyoles –i, per tant, a obeir el mandat democràtic de la declaració parlamentària del 9N- és molt ingenu.  I esperar dòcilment, mentre no arriba l’anunci de ruptura institucional, és una pèrdua de temps i d’energia. No havíem quedat en que era la classe política la que havia evolucionat cap a l’independentisme a remolc de la  mobilització popular, i no a l’inrevés? Doncs, per quina estranya raó hem de deixar que sigui la classe política remolcada la que determini el moment i la forma de la ruptura, en comptes de provocar-la des de la mobilització popular que fins ara ha actuat com a motor?