02 de novembre, 2010

Les eleccions del 29 de novembre.

Fa una mica més d'un mes em van demanar un article per a Lluita, la revista del PSAN degana de la premsa independentista dels Països Catalans. En concret volien un article breu, màxim 5000 càracters amb espais, per a incloure en la secció de debat, que en aquest número se centra en les eleccions autonòmiques del Principat i en el vot independentista. Val a dir que vaig enviar-los l'escrit poc abans de l'anunci de la incorporació del PSAN a la candidatura de Solidaritat Catalana per la Independència. El mes transcorregut i la limitació de l'espai condicionen l'article, que queda una mica pobre i potser un pèl desfasat. En fi, aquí el teniu:
Les eleccions del 29 de novembre.

Sí, ja ho sé, la data triada per Montilla per a les eleccions al parlament regional catalunyès és l’últim diumenge de novembre. Serà la novena convocatòria d’aquestes característiques des de la reforma postfranquista i la reinstauració de la Generalitat de Catalunya. Haurien de ser doncs uns comicis sense cap interès especial, fruit de la rutina i de la desafecció... Però aquest cop no és ben bé així...

Per primera vegada en aquest (tros de) país algunes enquestes situen els partidaris de la independència per damunt dels favorables a l’ocupació espanyola. D’altres sondejos, vés per on, redueixen a la meitat el suport social a l’opció independentista. Al marge de xifres concretes i de malabarismes demoscòpics, tothom coincideix en que l’independentisme creix dia a dia. Això no és cap novetat: quants independentistes hi havia en aquest país fa quaranta anys? I en fa vint? El suport a l’única possibilitat de sobreviure com a poble ha crescut contínuament, gràcies en bona part a les diferents organitzacions de l’esquerra independentista, que han assenyalat tossudament el camí a seguir, i al constant picar pedra militant de les persones que n’han format part al llarg dels anys.

Durant el darrer tram recorregut d’aquest trajecte diferents peus han premut amb força l’accelerador: des d’una simple moció presentada pel regidor de la CUP d’Arenys de Munt al seu ajuntament, posant en marxa el que contra pronòstic –confesso i em penedeixo públicament del meu escepticisme inicial- va esdevenir la mare de totes les consultes, fins a l’esperadíssima sentència sobre l’estatutet catalunyès, amb la que els genis del Tribunal Constitucional van eutanasiar de patac tots els vells mites de l’Estat plurinacional, de l’Espanya amiga, de la fal•làcia d’un “pacte constitucional entre els diferents pobles d’Espanya”... En pocs mesos han caigut moltes benes dels ulls. La manifestació del 10 de juliol a Barcelona va ser-ne una clara mostra: “Som una Nació. Nosaltres decidim” deia els lema que, amb resignació, precedia la classe política; “Independència!!”, afegia entusiasta la immensa majoria de manifestants.

Amb més independentistes que mai, amb ERC, l’únic partit parlamentari que se’n reclama, en caiguda lliure i amb l’esquerra independentista autoexclosa –segueixo pensant que la decisió de la CUP de no anar a les autonòmiques va ser un error; què voleu que us digui?- en aquests comicis hi ha un gruix potencial d’electors suficient per a afegir noves sigles a la sopa de lletres parlamentària. Si no hi ha pacte de darrera hora, dues noves formacions participaran en la batalla electoral per copar aquest espai: Reagrupament i Solidaritat Catalana per la Independència.


Els projectes polítics de Joan Carretero i de Joan Laporta no només competeixen pel mateix electorat sinó que, a més, ho fan amb un discurs idèntic i ratllant el minimalisme ideològic: l’independentisme transversal. Així, segons ells, cal (o almenys fins fa quatre dies calia) unir tot l’independentisme en una única plataforma electoral, ajornant tota la resta de debats –no només sobre la naturalesa del futur Estat català sinó sobre qualsevol problemàtica actual- per a assolir una majoria parlamentària independentista. Un cop assolits els 68 escons només cal proclamar de forma unilateral i immediata –alguns parlen del proper gener- la independència d’aquest (tros de) país. Fantàstic!

Què passarà però l’endemà de les eleccions? Què faran els set o vuit electes transversals en un Parlament hegemònicament autonomista? Pactaran amb els dependentistes d’obediència catalana? Quins interessos defensaran a l’hora de posicionar-se en temes que van més enllà, o més ençà, de l’estricta qüestió nacional?

I el què és més important: els milers de conversos a l’independentisme de darrera hora, votants d’alguna d’aquestes candidatures transversals, que basen tota la seva estratègia en la consecució de la majoria parlamentària, què faran quan els formatgets televisius del repartiment d’escons els retornin al món real? La tria de debò la tindran l’endemà dels comicis autonòmics, un cop descobert que hi ha vida més enllà del Racó Català i de l’endogàmia feisbuquera. Es pot donar la paradoxa que els sectors més impacients d’aquest nou independentisme, els últims en arribar, que es pensen que crear un estat és bufar i fer ampolles, desencisats, siguin els primers repescats per l’autonomisme peixalcovista. El repte és aconseguir que en l’escrutini de les “eleccions de l’endemà” (i dels dies i els mesos següents) creixin els formatgets representatius de la vinculació de la lluita per la independència amb les altres reivindicacions populars, de la consciència que el país s’estén més enllà dels límits autonòmics, de la constatació que les eleccions no són un objectiu sinó una eina i, en definitiva, del convenciment que per a vèncer cal organitzar-se i lluitar... i anar-hi, anar-hi i anar-hi!