El federalisme és la solució al problema català. Aquest ha estat el discurs de capçalera de bona part de l’esquerra d’obediència
espanyola i visió hispanocèntrica d’aquest (tros de) país. Ho hem sentit en
boca de pràcticament tots els dirigents del PSC i del que en queda -com
a mínim de Maragall a Iceta, passant per l’entranyable Pere Navarro i el
camaleònic Àngel Ros- però també de destacats membres d’ICV, d’EUiA i de
Podemos. Davant de, d’una banda, l’ofensiva “recentralitzadora” de la dreta i,
de l’altra, de les vel·leïtats separatistes del nacionalisme umbilicucèntric,
que ens porten a l’enfrontament i el caos, es veu que cal una opció alhora
valenta i assenyada, que trobi per a Catalunya l’encaix que necessita en una
Espanya respectuosa amb la realitat plural dels diferents pobles que la
configuren. Un respecte a la pluralitat lingüística i cultural que s’afanyen a
practicar amb l’entusiasme que els caracteritza: només cal veure els casos del
català a la Franja de Ponent i de l’aragonès i l’astur-lleonès als seus
respectius territoris.
“Federal” és el títol d’un documental apologètic que presenta el federalisme com a solució a tots els problemes “en un moment de radicalització,
desorientació i de caiguda de molts dels ciutadans en un sentimentalisme poc
constructiu”. En aquets sentit, el tràiler de “Federal” és molt il·lustratiu: les imatges de manifestacions
independentistes catalanes i escoceses s’intercalen amb escenes de bombardejos
de la segona guerra mundial i de la guerra dels Balcans i primers plans de Tuđman,
Milošević, Karadžić, Paisley, Bossi, Le Pen i Palin. Com podeu comprovar, una
visió completa i ponderada de les diferents cares del nacionalisme. En
contraposició a la voluntat d’afegir fronteres, en un món on ja no n’hi caben
més, el reportatge ens posa uns quants exemples de les virtuts del federalisme:
el Canadà, Suïssa, els Estats Units, l’Índia, el Brasil i Alemanya. La majoria
de les cares que il·lustren aquesta opció, però, no són tan conegudes com les
del nacionalisme agressiu, amb alguna excepció: un dels que es posen com a
exemple és Lula da Silva, que no sé si és gaire federalista però que, si fem
cas a la fiscalia de São Paulo, podria ser perfectíssimament del PSOE.
Albert Solé és l’home que ens ha de fer obrir els ulls sobre la necessitat d’adoptar “l’únic
model polític que permet les sobiranies compartides, l’acceptació de les
diferències, la responsabilitat dels pobles sense posar en discussió permanent
les regles de convivència pactades”. Ja sé que esmentar els ascendents
familiars és més aviat lletjot però a vegades és rellevant i revelador. L’autor
d’aquest magne esforç de documentació és fill de Jordi Solé Tura, el gran
teòric de vincular el catalanisme amb la burgesia i, conseqüentment, la defensa
dels interessos de la classe obrera amb posicions espanyolistes. L’obrerista
Solé Tura va acabar, recordem-ho, de ministre amb Felipe González, el proletari
dels consells d’administració del GAL i de Gas Natural.
Federalistes d’Esquerra és una
de les entitats que promocionen aquest documental. Aquest col·lectiu, situat a
l’entorn del sector més espanyolista del PSC, explica “que té el seu origen al setembre de 2012 quan un grup de ciutadans i
ciutadanes va veure la necessitat d’obrir un espai federalista a Catalunya
davant l’escenari polític sorgit després de la Diada i la convocatòria
d’eleccions anticipades”. És a dir, que admeten implícitament que el seu
federalisme no sorgeix com a eina per a assolir més autogovern sinó com una
resposta a les demandes d’independència. Veient qui són alguns d’aquests
federalistes això no ens ha de sorprendre gaire: destacats noms de la seva
junta directiva també els trobem a l’entitat catalanòfoba Sociedad Civil
Catalana, entre ells el seu vicepresident Joaquim Coll.
El federalisme no és una opció a mig camí entre el “centralisme” i l’independentisme. El federalisme és un model
d’organització política i territorial i, en conseqüència, és una proposta que
pot formular-se a qualsevol estat. Es pot ser, per tant, federalista i
espanyolista o federalista i independentista, en funció de si volem aplicar el
federalisme a l’actual Regne d’Espanya, com els promotors de la pel·lícula, o a
la futura República catalana, com el pesat que escriu aquestes ratlles. Tot i
fer trampa, els que utilitzen l’esquer del federalisme per a eludir donar una
resposta clara a la disjuntiva que té plantejada el poble català -assolir la
independència o romandre sotmesos a l’Estat espanyol- tenen raó en una cosa: el
federalisme pot ser la solució al problema català.
Per què, aviam, qui el té, el problema català? Les reivindicacions d’independència de l’actual Catalunya presumptament
autònoma (o del conjunt de la nació catalana) no són pas un problema per als propis catalans. El problema català
el té, en tot cas, l’Estat espanyol (i el francès) i tots els espanyolistes,
independentment de que hagin nascut a Móstoles, a Pedralbes o, com l’Albert
Solé, al Bucarest de Ceaușescu. Per a
tots aquests, la proposta federalista-espanyolista podria ser una solució en la
mesura que aconseguís restar suports a les reivindicacions independentistes.
Tenim un problema espanyol (i francès).
Per als catalans demòcrates, independentistes o no i independentment de que
hagin nascut a la vall del Llobregós, a las Alpujarras o a l’altre costat de la
filferrada que els no-nacionalistes tenen a Melilla, no hi ha un problema català, perquè una
reivindicació democràtica, legítima i pacífica no pot ser mai un problema. El
problema, en tot cas, és la negativa de l’Estat espanyol a resoldre aquest
conflicte en termes polítics i democràtics, mitjançant l’exercici del dret a
l’autodeterminació. Potser una solució temporal al problema català seria la
federalització del Regne d’Espanya però de ben segur que la solució definitiva al
problema espanyol passa per la independència de la República catalana.