S'ha acabat!
A primers de l’any passat jo amb prou feines sabia què era un bloc (o, si ho preferiu, blog) i, ni de lluny, no m’havia passat pel cap de fer-me’n un. No sé ben bé com vaig anar a parar al d’un company de la CUP i, després de fer-hi un cop d’ull, vaig pensar de deixar-li un comentari. Seguia les instruccions per a fer-ho -a mi aquestes coses em costen més que al Ronaldinho dels últims mesos acabar bé una jugada- quan de sobte va aparèixer un missatge del senyor Blogger preguntant-me, en una llengua més o menys intel·ligible “vol crear el seu propi blog?”. Vaig pensar de provar-ho; al cap i a la fi si no me’n sortia tampoc havia de saber-ho ningú... Per a provar-ho vaig penjar-hi un article que havia fet mesos enrere per a la Veu, però que dissortadament seguia d’actualitat. D’això ja fa gairebé dos anys i he penjat 111 entrades de temàtiques diverses (municipal, nacional, internacional, antirepressiu...), però ja en tinc prou. Tanco el bloc.
Si plego no és perquè tingui por de que un fatxa imbècil em porti a cals jutges sinó perquè, senzillament ja no sé gaire què escriure. Des que vaig començar a penjar coses fins ara el panorama ha canviat considerablement.
A nivell municipal, l’anterior equip de govern municipal, encapçalat pel tàndem Valls-Garrabou, donava per a fer molts escrits. En canvi, l’actual govern en aquest sentit és molt més avorridot i costa molt més trobar-li actuacions criticables, ja que actuen amb uns criteris molt més clars: per posar només un exemple, malgrat el desacord dels grups de l’oposició han inclòs la reforma de l’avinguda de Solsona en la sol·licitud del PUOSC (les subvencions més importants dels pròxims 5 anys) no pas perquè sigui el carrer de l’alcalde sinó perquè, com tothom pot comprovar, a Torà no hi ha cap via pública que estigui en tant mal estat com aquesta.
A nivell nacional, al Principat tenim un govern d’esquerres, amb presència d’independentistes, que pel simple fet d’estar encapçalat per un resident d’origen cordovès atansarà a marxes forçades els sectors de la immigració fins ara reticents al procés d’alliberament nacional. En altres zones dels Països Catalans les coses no pinten tant bé però bé, no passa res, el món és ple de casos de nacions ocupades que s’independitzen per parts. Més endavant ja ens trobarem.
Un altre dels temes que més he tractat en aquest bloc és l’antirepressiu. Això també ha canviat força. El cas Torà va acabar-se a l’estiu i a nivell més general les perspectives són molt més bones. Amb un conseller d’Interior clarament d’esquerres, com és el cas de l’Honorable Joan Saura, tenim garantits tots els nostres drets.
Com veieu entre els uns i els altres m’han deixat sense arguments per a continuar escrivint. Plego aquí, potser ja hauria d’haver-ho fet abans. De fet ja fa uns mesos que vaig començar a penjar articles antics, dels anys 80, en uns primers símptomes d’esgotament. A la gent que heu llegit aquest bloc i que han fet pujar el marcador fins les 18.000 i escaig visites (de les quals més 13.000 durant el 2007, amb un promig diari de 35 pàgines vistes i més de vint visitants diferents): moltes gràcies per la vostra paciència!
Si de visites no n'esperava pas tantes, en canvi esperava tenir més comentaris. Durant força temps només hi tenia el primer, tot un exemple d'agudesa deductiva, amb amenaces incloses de fer-me una lleugeríssima reducció de pes. Vaig decidir no esborrar-lo; tot continua penjat al seu lloc (tant les amenaces com les parts amenaçades)
Us deixo amb els enllaços d'alguns dels escrits més entranyables que he penjat per aquí durant aquests gairebé dos anys:
Acebes a la Vall del Llobregós.
Mas i Montilla o riure per no plorar.
De llengües i estats residuals.
Evidenciar la misèria política d'aquest (tros de) país.
Tot el que mai havien volgut saber de la CUP i que ara s'atreveixen a preguntar.
.jpg)
L'abril de 2003 el terrorisme va colpejar Torà amb tanta brutalitat que el nom de la nostra vila va aparèixer en tots els mitjans de comunicació. Ara gairebé cinc anys després sembla que tot s'hagi oblidat, tot i que els culpables de que un jove acabés a l'UVI d'un hospital i de que el terror s'ensenyorís de la població no han assumit cap tipus de responsabilitat.
I, a nivell institucional, la base són els ajuntaments. A banda del tòpic cert que presenta l’ajuntament com la institució política més propera a la ciutadania, o potser precisament per això, la política municipal té algunes característiques que haurien de permetre posar les bases per a la construcció de futures institucions polítiques d’àmbit nacional; d’unes institucions sorgides de la legitimitat democràtica i oposades a la legalitat ocupant. En un article anterior (publicat a Lluita i reproduït per Llibertat.cat) deia que calia que els partits, plataformes o entitats diverses que volguessin impulsar un procés d’autodeterminació havien d’adoptar fórmules organitzatives que blindessin el procés d’hipotètiques reedicions de “la traïció dels líders”. Per aquest motiu és evident que només és possible endegar un procés rupturista des del camp institucional si ho fem basant-nos en la representació municipal. Una representació que, ara per ara, és l’única a la que tenen accés candidatures alternatives al sistema establert i on també podem trobar, arreu del país, un nombre considerable d’electes en llistes dels partits clàssics i en llistes independents amb voluntat de fer avançar aquest país cap a la seva llibertat, per damunt de disciplines de partit dictades per unes direccions que sempre acaben renunciant a drets col·lectius a canvi d’afegir algun que altre peix -cada cop més petit- al cada cop més foradat cove autonòmic. Un indici de l’existència d’aquest espai és que la creació d’una Assemblea d’Electes Municipals era una proposta que durant anys només feia seva la CUP i ara comencen a assumir-la sectors municipalistes d’alguns partits del sistema.
Cal, doncs, impulsar una Assemblea Nacional d’Electes Municipals que faci del Dret a l’Autodeterminació dels Països Catalans el seu objectiu prioritari, tot impulsant línies de treball unitàries basades en:
1- La defensa de la territorialitat, tot impulsant en tots els àmbits polítiques que articulin el territori nacional dels Països Catalans, prescindint de fronteres interiors establertes per divisions administratives alienes.
2- La conscienciació popular en el si dels municipis de la necessitat d’avançar cap a una societat catalana plenament lliure, tot vinculant la llibertat nacional a un augment de les llibertats democràtiques, del drets socials i, en general, a una millora de les condicions de vida de les classes populars.
3- La denúncia de les agressions (polítiques, culturals, lingüístiques, territorials...) dels Estats ocupants cap a la Nació catalana, així com de les claudicacions i el col·laboracionisme de les administracions de rang teòricament superior del propi país.
4- La difusió internacional de la realitat nacional dels Països Catalans. L’obertura d’aquest front diplomàtic hauria de comportar, en una primera fase, establir relacions permanents amb altres nacions sense estat i, posteriorment, possibilitar que l’Assemblea d’Electes s’erigís en la legítima representant del poble català davant dels organismes internacionals.
Alguns diran que això sobrepassa el marc competencial propi dels ajuntaments, el que preveuen els actuals ordenaments jurídics dels estats ocupants. Sí, es clar que sí!. Es tracta de triar, si em permeteu el joc de paraules, entre anar més enllà o anar cap “el més enllà”; independència o mort, que deien els clàssics. Davant d’aquesta disjuntiva qui tingui creences de caire metafísic pot arribar a tenir els seus dubtes. En canvi els materialistes només tenim una opció: la independència. I, un cop feta la tria, potser cal recordar que ser independentista no és (només) manifestar-se partidària de la llibertat dels Països Catalans, sinó (també) treballar per a dotar-nos de les eines més oportunes en cada moment, prescindint de les legalitats imposades, que han de servir-nos per a assolir la plena independència.
Josep A. Vilalta
Membre del SN de la CUP i regidor a Torà.
Vaig començar tornant a aclarir que jo no era historiador, ni llicenciat en res. Que de fet havia d’agrair la invitació del SEPC perquè ara ja podré dir que he anat a la universitat. Que el primer que havia fet havia sigut agafar el diccionari i buscar la definició de resistència. Que segons aquest, Resistència, en política, és l’oposició a les forces invasores d'una potència estrangera o bé al poder establert en el propi país quan esdevé totalitari i injust. Que des de fa tres segles els Països Catalans pateixen alhora l’ocupació estrangera i la injustícia i que, per tant, hi ha hagut resistències populars tant d’oposició a les forces invasores com als diferents règims totalitaris i injustos. Que, malgrat això, no podíem parlar d’una resistència alhora nacional i social, amb una continuïtat històrica des del 1707 fins a l’actualitat, sinó que calia parlar de diferents resistències, en plural.
Que, cronològicament parlant, la primera resistència que calia esmentar era la de les guerrilles austriacistes dels primers anys de dominació borbònica. I vaig parlar-los de la partida del Carrasclet. De les fortes càrregues que havien de patir les classes populars d’un país destrossat per una guerra d’ocupació. De la repressió espanyola i dels col·laboradors botiflers com Pere Anton Veciana i la fundació del cos col·laboracionista dels Mossos d’Esquadra. Que malgrat tot, el model de monarquia dels Àustries només es podia considerar el menys dolent dels bàndols enfrontats. Que monarquia sempre és antònim de democràcia. Que al segle anterior ja havíem tingut la revolta dels Segadors.
Vaig parlar-los d’algunes de les incomptables lluites socials a les que s’havien vist obligades les classes populars d’aquest allargassat país. De l’avalot de les quintes de 1773. D’altres revoltes contra els allistaments obligatoris cap al 1870. De la setmana tràgica. D’una tradició antimilitarista catalana que arriba fins als nostres dies en que s’expressà en el moviment per la insubmissió. Dels avalots contra situacions d’injustícia extrema com els rebomboris del pa de 1789. De les primeres expressions del moviment obrer, amb plantejaments que des d’una òptic actual poden sorprendre’ns, com és el cas dels ludistes i els seus atacs a la mecanització de la indústria, amb episodis destacats a Alcoi, Camprodon i Barcelona. Del fenomen de les bullangues, amb les recurrents cremes de convents. De la influència de l’església en tots els àmbits de la societat i de la lògica aparició de forts corrents anticlericals. De la primera vaga general el 1855. Del primer congrés obrer i de l’inici de la trista tradició de fundar a Catalunya organitzacions obreres d’àmbit geogràfic i mentalitat espanyola, com la Federació Regional de l’AIT, la UGT o la CNT. De que aquesta estupidesa hispanocèntrica ha arribat fins els nostres dies. De la força de l’anarcosindicalisme. De la revolució del petroli, a Alcoi el 1877, en que els obrers es feren amb el poder a la ciutat i que després d’executar l’alcalde passejaren simbòlicament el seu penis pels carrers. De que, per la meva condició de regidor, m’oposava a la mutilació sexual dels càrrecs municipals. De la Barcelona coneguda com la Rosa de Foc. De que totes aquestes lluites encaixaven en el segon supòsit de resistència –contra el poder establert quan esdevé totalitari o injust, però no pas amb el primer –l’oposició a les forces invasores... De que aquestes lluites eren exemples que demostraven la falsedat del mite d’un poble català històricament pacífic, assenyat i pactista a ultrança. De que aquesta combativitat no havia esdevingut pròpia de les classes populars catalanes sota la dominació borbònica sinó que es remuntava segles enrera i anava més enllà del domini dels borbons. I vaig esmentar els casos de les revoltes dels pagesos de remença, al segle XV, i dels pagesos nord-catalans de la vinya, que ara fa un segle cremaren la prefactura de Perpinyà.
També de l’aparició i extensió del republicanisme durant el XIX. De que als Països Catalans i a l’Aragó el republicanisme, a diferència de l’espanyol, era majoritàriament federalista. Del pacte de Tortosa de 1869. De la Proclamació de l'Estat Català dins la Federació Espanyola el 1873. De que aquest estat català va ser avortat per la I República espanyola, en un clar paral·lelisme amb el que succeí el 1931. De que aquest republicanisme federalista, tot i oposar-se al règim injust sorgit de l’ocupació de 1707-1715, mantenia la referència territorial espanyola.
I de que el règim borbònic havia estat, des de l’inici, tan nefast per al nostre país que fins i tot havia provocat crítiques entre la pròpia aristocràcia botiflera. I vaig parlar dels decrets de Nova Planta del País Valencià del 1707, del de Mallorca i les Pitiüses del 1715 i del del Principat del 1716. Del primer Memorial de Greuges del 1760 –precedent del que vindria 125 anys després- en que diputats borbònic de tots els Països Catalans i de l’Aragó es queixaren de la discriminació que patien els naturals de l’antiga Corona Catalanoaragonesa respecte al Regne de Castella i de que els funcionaris no tinguessin l’obligació de saber català. De la resposta de Carles III –el borbó del conyac, no pas l’arxiduc d’Àustria- prohibint el català a l’ensenyament el 1768. Del moviment cultural de la Renaixença. De l’aparició del catalanisme polític. De la transversalitat social d’aquest moviment, tot i l’hegemonia burgesa i conservadora. De les Bases de Manresa. Dels vicis de naixement del catalanisme burgès, amb la renúncia a l’àmbit territorial nacional i a la formació d’un estat propi, en un moment en que moltes burgesies europees aconseguien crear els seus respectius estats nacionals. De que aquest catalanisme, tot i ser regionalista, defensava el monolingüisme català, sent en aquest aspecte més avançat que l’actual autonomisme. De que aquest moviment tingué aspectes positius des del punt de vista de la resistència cultural, com ara la normativització de la llengua...
Que tots els casos exposats eren resistències parcials, que només s’oposaven en major o menor mesura, a l’opressió política i social o a la nacional i cultural. Que de resistència, en singular, només podíem parlar-ne amb l’aparició de moviments que s’oposaven a la doble opressió nacional i social. Que era força discutible establir quins eren els precedents més remots d’aquest resistència. I vaig parlar de Josep-Narcís Roca i Farreras, del federalisme de lliure adhesió, republicà i obrerista. De la seva persecució per dos articles d’opinió: “Dos procediments per a l’emancipació” (1878) i “Ni espanyols ni francesos” (1886). Del manifest de solidaritat internacional “Missatge d'Adhesió al Poble Irlandès” (1896). De l’aparició del concepte Països Catalans, que no retrobem fins a Joan Fuster. De les simpaties dels sectors populars del catalanisme cap a les lluites independentistes d’Irlanda i de Cuba, en aquest darrer cas en contraposició al catalanisme conservador burgès que prioritzava els seus interessos de classe defensant l’ocupació espanyola. De l’aparició d’un separatisme emmirallat en el model insurreccional irlandès. De la fundació d’Estat Català el 1922 i de Bandera Negra dos anys després. Del tristament fallit intent d’executar el borbó Alfons XIII al Complot del Garraf de 1925. Del fracàs dels Fets de Prats de Molló un any després. De l’aparició de corrents d’esquerra dins del separatisme i d’Estat Català-Partit Proletari, després Partit Català Proletari, de Jaume Compte i de González Alba. De l’assumpció del dret a l’autodeterminació per part de sectors del marxisme català i del BOC, d’Esquerra Comunista, del POUM, de Nin i de Maurín. Del trencament amb els partits preexistents que suposà la fi de la guerra del 36-39 i de l’aparició del FNC. De la seva branca militar i de la II Guerra Mundial.
De la ruptura ideològica que suposà l’aparició el 1968 d’un PSAN que es declarava alhora independentista i marxista. Del triple lema “Reunificació, Independència i Socialisme”. De la manca, malgrat tot, d’una estratègia política pròpia d’enfrontament amb l’estat. De l’escissió del PSAN-p. De l’aprovació d’una Constitución Española que no reconeix l’existència del nostre poble i que legitima la violència. De l’aparició de l’independentisme modern, amb voluntat de crear un MANC, amb la fundació de TL, d’IPC, dels CSPC, de l’AEIU i amb la clarificació del PSAN, amb la marxa de gent com Carod i d’un conseller que acabava de sortir per la tele proposant donar crèdits als estudiants com a única alternativa a l’encariment de l’ensenyament que suposa el procés de Bolonya. De que les limitacions a la llibertat d’expressió d’aquest estat suposadament democràtic m’impedien opinar lliurement de TL, però que ningú podia negar a l’organització clandestina el seu important paper a l’hora de trencar el silenci al que estava condemnada l’EI. De la imputació de delicte de “rebelión” contra militants polítics pel simple fet de dur una pancarta amb el lema “Independència” a primers dels 80. De la fundació de l’MDT, el 1984, i de l’expansió de l’independentisme , de la mobilització de milers de persones i de la creació d’un discurs propi. De la crisi posterior, fruit dels propis errors, de la repressió estatal i de l’opa d’una ERC reconvertida a l’independentisme tranquil i emmirallada en les independències de l'europa oriental. De la travessa del desert dels anys 90 i de les noves formes organitzatives sorgides des d’aleshores...
Fet el breu repàs històric vaig parlar de la situació actual d’esgotament de la via autonomista i d’uns eixos de lluita que ara no esmentaré per a no allargar massa aquest breu article...
Sorprenentment no vaig observar que ningú s’adormís durant tota l’hora i mitja llarga que va durar la, diguem-ne, ponència.
ESCAC AL REI, ESCAC A ESPANYA. DES DELS MUNICIPIS CONSTRUÏM LA REPÚBLICA DELS PAÏSOS CATALANS
Canvi climàtic a l’oasi català?
"El proper dissabte 10 de novembre la CUP de Torà i Biosca, conjuntament amb la Coordinadora Obrera Sindical (COS) organitza una jornada de formació i debat al voltant de dos eixos: les lluites de defensa del territori i el sindicalisme.
El 12 d'octubre no només és el "Día de la Hispanidad", "de la Raza", "de la patrona del Benémerito Cuerpo de la Guardia Civil" i de no sé quantes animalades més. Demà també es commemora el tercer centenari de l'ocupació espanyola de la ciutat de Lleida. L'exèrcit del Borbó Felipe V va culminar la seva proesa assassinant els prop de 700 resistents lleidatans que s'havien refugiat al l'edifici del Roser.
Plànol de situació del projecte de planta de compostatge del Cos.
M'acaba d'arribar un correu informant que l'Audiencia Nacional del país veí ha citat per a aquest divendres una segona persona acusada de participar, el passat dia 13, en la crema de la foto del Borbó.
Davant d'aquesta nova agressió, davant la evidència de que l'Estat espanyol i els seus servidors autòctons mantenen la seva aposta per la via de la repressió, no valen les ambiguïtats. O s'està amb la gent que pateix la repressió o amb els que la practiquen (i no dic res més perquè en calent potser diria coses poc convenients).
Davant de tanta misèria moral de la "nostra" estimada classe política cal continuar la via de la mobilització:
Dijous 27 a les 20h concentració a la plaça de la Vila - Vilafranca del Penedès. Els i les catalanes no tenim rei!
Dissabte 29 de setembre de 2007 - 17 hores - Pl. Universitat, Barcelona. MANIFESTACIÓ: La repressió mai ens tallarà les ales
Més informació al web d'Alerta Solidària i al de la campanya Jo també cremo la monarquia espanyola.
Vídeo: mobilització pacífica de l'EI contra la visita a Girona d'un individu que és cap d'estat gràcies a 300 anys de violència.
Reprodueixo el comunicat rebut d'Alerta Solidària davant les diligències obertes per l'Audiencia Nacional espanyola contra l'Esquerra Independentista gironina i contra la llibertat d'expressió:
DAVANT LES DILIGÈNCIES ORDENADES PER L'AUDIÈNCIA NACIONAL CONTRA L'ESQUERRA INDEPENTISTA PER LA CREMA DE FOTOGRAFIES DEL REI A GIRONA
Aquest matí s'ha fet públic que la fiscalia de l'Audiència Nacional espanyola ha ordenat una investigació sobre la protesta que va tenir lloc dijous al vespre a Girona contra la presència del rei espanyol. El conjunt de l'Esquerra Independentista (CUP, El Forn, JAG, Endavant, Maulets, PSAN, MDT, COS, SEPC) que va ser l'organitzadora dels actes de rebuig a la Corona, vol expressar les següents consideracions i ho fa a través de l'organització antirepressiva Alerta Solidària:
Llegir el comunicat sencer d'Alerta.
L'opinió de Jordi Navarro (de la CUP de Girona) al seu bloc: Involució democràtica amb tots els ets i uts.
Informació de la mobilització d'avui sota el lema "Jo també cremo la monarquia" a Llibertat.cat i a Vilaweb.
Última hora: Comunicat de la CUP demanant responsabilitats a Interior.
Vídeo: "Tres preguntes sobre l'autodeterminació"
Abans-d’ahir vaig participar en una taula rodona, organitzada pel Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA). En l’acte, que duia per títol “Autodeterminació: quin full de ruta?” i que es va fer al local del CIEMEN, també van participar-hi Pere Aragonès (d’ERC), Mònica Sabata (de la Plataforma pel Dret de Decidir), Antoni Vives (de CiU), Hèctor López Bofill (de Sobirania i Progrès) i Dolors Camats (d’ICV). Jaume Renyer, membre de l’entitat organitzadora, va presentar i moderar el debat.
Em va tocar intervenir en primer lloc. A continuació podeu llegir el que més o menys vaig dir. No és una transcripció literal sinó que ho he escrit a posteriori basant-me en l’esborrany que m’havia fet per a l’acte però crec que no hem deixo res.
“Autodeterminació: quin full de ruta?”
Quan em van proposar de participar en un acte sobre l’autodeterminació vaig dir m0olt alegrement que sí. Després, en veure el títol del debat, vaig acollonir-me una mica. “Autodeterminació: quin full de ruta?”. Vaig preguntar-me: “full de ruta!? la CUP té un full de ruta per l’autodeterminació?”
Si entenem per full de ruta un document “tancat”, amb tots els passos a seguir des de l’actualitat fins al reconeixement d’aquest dret democràtic per al nostre poble, és evident que la CUP no té cap “full de ruta”. No el té la CUP ni crec que el tingui cap organització.
És una mancança “greu” que una organització independentista com la nostra no tingui aquest full de ruta? Crec que no, per diferents motius:
1-Perquè la CUP sí que té alguns punts programàtics molt clars que necessàriament han de formar part d’aquest full de ruta.(especialment en la seva primera etapa): polítiques de promoció de la llengua, la cultura i la identitat nacional, polítiques de cohesió social, d’aprofundiment de la democràcia participativa, foment de l’autoorganització ciutadana, defensa de la creació d’òrgans d’abast nacional (òrgans de treball d’abast sectorial, assemblea de regidors i regidores dels Països Catalans)
2-Perquè la CUP no és un una organització aïllada que ha sortit del no res aquestes darreres eleccions municipals, com alguns volen creure, sinó que és el front de lluita institucional de l’Esquerra Independentista, un espai polític força actiu en la elaboració de propostes a per avançar en l’exercici del dret a l’autodeterminació. Una altra cosa és que aquesta elaboració teòrica no hagi anat acompanyada de la capacitat de portar-la a la pràctica, però això ja és un altre tema...
3-Perquè el full de ruta del poble català no serà el d’una organització sinó la confluència d’organitzacions i entitats que vulguin avançar cap a l’alliberament. Aquesta ruta no tindrà el mateix punt de partida ni la mateixa velocitat si només hi participen forces ara per ara minoritàries, com la CUP, i plataformes ciutadanes o si s’hi afegeixen (com podria semblar per la composició d’aquesta taula) forces que configuren una àmplia majoria en un dels tres parlaments regionals.
4-I, sobretot, perquè un full de ruta cap a l’autodeterminació no és una proposta tancada per a dur a terme un procés lineal d’alliberament (des de punt de partida a l’objectiu final) sinó que és un procés de confrontació entre projectes polítics oposats (l’alliberament de la nació ocupada - la consolidació del sistema de dominació) fet que alguns autodeterministes semblen ignorar. En funció de la correlació de forces de cada moment el “punt del trajecte” varia i, en conseqüència, cal modificar el full.
Està molt bé que en aquesta ruta cap a l’autodeterminació hi participin forces polítiques, entitats i col·lectius amb sensibilitats molt diverses però crec que cal partir d’un consens de mínims que tots els “companys de viatge” haurien de tenir clars:
1-El subjecte a autodeterminar: si parlem d’un “dret nacional” l’àmbit territorial només pot ser el nacional, és a dir: tot el territori dels Països Catalans
2-L’autodeterminació no és “fer un referèndum” (tot i que la celebració d’un referèndum d’autodeterminació seria una etapa importantíssima de la ruta) L’autodeterminació no és un dret “puntual” sinó un dret permanent, que cal exercir permanentment. El no reconeixement d’aquest dret no suposa la seva inexistència.
3-No es pot reconèixer cap tipus de legitimitat als estats ocupants. L’ocupació del nostre país per França i per Espanya va ser violenta, i des d’aleshores els Països Catalans no han pogut exercir mai el dret democràtic d’autodeterminació (ni tan sols quan els estats ocupants han tingut règim polítics mitificats com a democràtics com és el cas de la segona república espanyola)
4-Clarificar quin partits i organitzacions estan per l’autodeterminació i quins estan pel manteniment de l’actual sistema de dominació i actuar en conseqüència: qui es declari favorable a l’autodeterminació no pot col·laborar amb estats que ens neguen l’existència com a poble. En cas contrari es perd tota la credibilitat . En aquesta taula hi ha representants de partits –no en citaré cap, que cadascú interpreti el que vulgui- que la setmana vinent, l’Onze de Setembre, aniran a homenatjar als que van morir lluitant contra l’ocupació borbònica i al desembre, quan la mascota de l’Estat vagi a esquiar a Baqueira Beret, aniran a fer genuflexions i a retre-li vassallatge.
Algunes propostes que crec que són imprescindibles per a avançar:
1-Necessitat d’impulsar plataformes àmplies de funcionament no sotmès al dictat dels òrgans de direcció dels partits, per a evitar repetir el que Xirinacs anomenava “la traïció dels líders”
2-Cal crear entitats i organitzacions de tot tipus d’àmbit nacional (culturals, sindicats, defensa territori, etc)
3-De la mateixa manera, cal avançar cap a la creació d’institucions polítiques rupturistes d’àmbit nacional (assemblea d’electes)
4-La tasca principal, ara per ara, és la conscienciació –tant de la necessitat del dret a l’autodeterminació com de l’àmbit nacional, de tots els Països Catalans, d’aquesta lluita- per a aconseguir una majoria social favorable a l’alliberament. No hi ha “fórmules màgiques” per a conscienciar la gent però sí que hi ha un ingredient imprescindible: la informació La veritat juga a favor nostre. Per posar només un exemple: si a la capçalera del telenotícies aparegués diàriament un comptador de l’espoli fiscal, com el que hi ha en algunes pàgines d’internet, el nombre de partidaris de trencar amb l’estat augmentaria.
5-També és necessària la difusió internacional de la realitat nacional catalana. Que el nostre cas no es vegi com un afer intern espanyol (o francès) sinó com un enfrontament entre un poble ocupat i uns estats ocupants.
Aquesta conscienciació dependrà en bona part de qui vulgui tirar endavant aquest full de ruta cap a l’autodeterminació. Si realment els partits parlamentaris que es declaren autodeterministes, que en el cas del Principat són majoritaris al Parlament, costa d’entendre com la majoria de mitjans de comunicació –i en concret els mitjans de comunicació públics, de titularitat autonòmica- tinguin una visió hispanocèntrica de l’actualitat informativa o silenciïn la veu de l’Esquerra Independentista i, en canvi, donessin cobertura mediàtica al partit catalanòfob Ciudadanos, facilitant-li l’accés al parlament. El mateix podríem dir de determinats continguts en l’àmbit de l’ensenyament.
A l’hora de conscienciar la població crec que hi ha unes idees bàsiques que cal deixar mol clares:
1-Als Països Catalans els Estats espanyol i francès no tenen cap legitimitat. La nostra pertinença a aquests dos estats és fruit d’una ocupació violenta (ininterrompuda els darrers 300/350 anys).
2-Un estat que no reconeix el dret a l’autodeterminació no és un estat democràtic.
3-El fracàs del procés de reforma dels estatuts d’autonomia demostren que l’Estat espanyol no és reformable. Un Estat espanyol plurinacional és inviable (i en el cas de l’Estat francès més inviable encara.
4-També s’han de destacar aspectes concrets de diferents àmbits que poden incidir en diferents sectors de població, des de la substitució lingüística a l’espoli fiscal, passant per la destrucció del territori.
No podem oblidar que els arguments a favor del sistema i de les seves institucions són molt febles. Si no fos així no es produirien episodis de censura com el segrest d’una publicació per un acudit o el tancament de diferents mitjans de comunicació bascos.
