29 de desembre, 2007

Alerta Torà (el vídeo)

Per a continuar amb el bloc, l’endemà del dia en que havia de tancar-lo, us penjo un vídeo sobre un tema gens innocent. Es tracta del documental Alerta Torà, realitzat per Dan Ortínez. Doneu-li la màxima difusió possible, per a que en el futur arribi el Dia dels Culpables.

1

2

3

4

28 de desembre, 2007

Prou de fer el bloc (post de comiat)

S'ha acabat!


A primers de l’any passat jo amb prou feines sabia què era un bloc (o, si ho preferiu, blog) i, ni de lluny, no m’havia passat pel cap de fer-me’n un. No sé ben bé com vaig anar a parar al d’un company de la CUP i, després de fer-hi un cop d’ull, vaig pensar de deixar-li un comentari. Seguia les instruccions per a fer-ho -a mi aquestes coses em costen més que al Ronaldinho dels últims mesos acabar bé una jugada- quan de sobte va aparèixer un missatge del senyor Blogger preguntant-me, en una llengua més o menys intel·ligible “vol crear el seu propi blog?”. Vaig pensar de provar-ho; al cap i a la fi si no me’n sortia tampoc havia de saber-ho ningú... Per a provar-ho vaig penjar-hi un article que havia fet mesos enrere per a la Veu, però que dissortadament seguia d’actualitat. D’això ja fa gairebé dos anys i he penjat 111 entrades de temàtiques diverses (municipal, nacional, internacional, antirepressiu...), però ja en tinc prou. Tanco el bloc.

Si plego no és perquè tingui
por de que un fatxa imbècil em porti a cals jutges sinó perquè, senzillament ja no sé gaire què escriure. Des que vaig començar a penjar coses fins ara el panorama ha canviat considerablement.

A
nivell municipal, l’anterior equip de govern municipal, encapçalat pel tàndem Valls-Garrabou, donava per a fer molts escrits. En canvi, l’actual govern en aquest sentit és molt més avorridot i costa molt més trobar-li actuacions criticables, ja que actuen amb uns criteris molt més clars: per posar només un exemple, malgrat el desacord dels grups de l’oposició han inclòs la reforma de l’avinguda de Solsona en la sol·licitud del PUOSC (les subvencions més importants dels pròxims 5 anys) no pas perquè sigui el carrer de l’alcalde sinó perquè, com tothom pot comprovar, a Torà no hi ha cap via pública que estigui en tant mal estat com aquesta.

A
nivell nacional, al Principat tenim un govern d’esquerres, amb presència d’independentistes, que pel simple fet d’estar encapçalat per un resident d’origen cordovès atansarà a marxes forçades els sectors de la immigració fins ara reticents al procés d’alliberament nacional. En altres zones dels Països Catalans les coses no pinten tant bé però bé, no passa res, el món és ple de casos de nacions ocupades que s’independitzen per parts. Més endavant ja ens trobarem.

Un altre dels temes que més he tractat en aquest bloc és
l’antirepressiu. Això també ha canviat força. El cas Torà va acabar-se a l’estiu i a nivell més general les perspectives són molt més bones. Amb un conseller d’Interior clarament d’esquerres, com és el cas de l’Honorable Joan Saura, tenim garantits tots els nostres drets.

Com veieu entre els uns i els altres m’han deixat sense arguments per a continuar escrivint. Plego aquí, potser ja hauria d’haver-ho fet abans. De fet ja fa uns mesos que vaig començar a penjar articles antics, dels anys 80, en uns primers símptomes d’esgotament. A la gent que heu llegit aquest bloc i que han fet pujar el marcador fins les 18.000 i escaig visites (de les quals més 13.000 durant el 2007, amb un promig diari de 35 pàgines vistes i més de vint visitants diferents): moltes gràcies per la vostra paciència
!

Si de visites no n'esperava pas tantes, en canvi esperava tenir més comentaris. Durant força temps només hi tenia el primer, tot un exemple d'agudesa deductiva, amb amenaces incloses de fer-me una lleugeríssima reducció de pes. Vaig decidir no esborrar-lo; tot continua penjat al seu lloc (tant les amenaces com les parts amenaçades)

Us deixo amb els enllaços d'alguns dels escrits més entranyables que he penjat per aquí durant aquests gairebé dos anys:

Que Sa Majestat ens perdoni.

El 69 d'Aznar i Pujol.

Acebes a la Vall del Llobregós.

L'alcaldessa perd els papers.

Si l'encerto rectifico.

Mas i Montilla o riure per no plorar.

De llengües i estats residuals.

El virrei cabró.

Bye, bye, Valls.

Evidenciar la misèria política d'aquest (tros de) país.

Torà: després de la derrota.

Tot el que mai havien volgut saber de la CUP i que ara s'atreveixen a preguntar.

S'ha acabat el judici. Cas Torà: punt i final?

10 de desembre, 2007

Alarma social, solidaritat, incomunicació, tortura, por

L'abril de 2003 el terrorisme va colpejar Torà amb tanta brutalitat que el nom de la nostra vila va aparèixer en tots els mitjans de comunicació. Ara gairebé cinc anys després sembla que tot s'hagi oblidat, tot i que els culpables de que un jove acabés a l'UVI d'un hospital i de que el terror s'ensenyorís de la població no han assumit cap tipus de responsabilitat.
Aquest dissabte, a dos quarts de vuit del vespre i a la Sala d'actes de l'Ajuntament de Torà, es presenta el que pot ser una bona eina per a lluitar contra la impunitat i l'oblit. El documental "Alerta Torà", realitzat per Dan Ortínez, narra els fets de l'anomenat "cas Torà", des de les detencions i tortures fins al judici a l'audiencia Nacional espanyola d'un dels dos processos oberts arran d'aquella operació policíaca. En aquest sentit el documental que ara es presenta pot ser una bona eina per a donar a conèixer uns fets, que alguns voldrien silenciar, en casals, ateneus, mitjans de comunicació independents, etc...

Més informació sobre aquest cas al web del Col·lectiu de Suport o en l'apartat Antirepressiu d'aquest bloc.

01 de desembre, 2007

Per una Assemblea Nacional d’Electes Municipals.

Article publicat a Llibertat.Cat, el portal de l'Esquerra Independentista:

Per una Assemblea Nacional d’Electes Municipals.

Ara deu fer nou anys de la redacció dels actuals Principis Polítics de la CUP, que des d’aleshores s’ha publicat diverses vegades i en diferents formats, ja sigui com a introducció dels programes marc de les diferents eleccions celebrades des d’aleshores o bé en tríptics de caire més propagandístic. En aquest Principis Polítics parlem dels eixos bàsics que ens comprometem a defensar en els nostres municipis –des de la democràcia participativa a un model de desenvolupament econòmic, social i territorial sostenible- i, un cop citats aquests punts afegim que “el nostre compromís no s’acaba en l’acció programàtica, doncs, com ja hem dit, pensem que tant els ajuntaments com els representants municipals han de jugar un paper clau en la construcció d’una societat catalana plenament lliure i solidària. És per això que des de la CUP prenem el compromís de potenciar i donar contingut polític a l’Assemblea de Regidors dels Països Catalans, com a futur òrgan de sobirania popular”. És ben clar que els punts programàtics cal concretar-los en cada programa polític municipal i tractar de dur-los a la pràctica en funció de la conjuntura local, però... i l’Assemblea de Regidors? Quan, com i per què?

És evident que per a avançar cap a la independència nacional, a més del reforçament de les organitzacions de l’Esquerra Independentista i de la creació de plataformes unitàries per l’autodeterminació a partir d’un consens de mínims, és necessària l’existència d’òrgans polítics d’abast nacional. La Constitución Española estableix en el seu article 145 que “en cap cas s'admetrà la federació de Comunitats Autònomes”. Hi ha, però, una excepció: la disposició transitòria quarta d’aquesta mateixa constitució preveu la possibilitat de que la Comunitat Foral de Navarra s’integri, amb la resta de territoris bascos sota domini espanyol, en una única comunitat autònoma. La no aplicació de l’article 145 a Euskal Herria evidencia que aquest va ser redactat pensant en els Països Catalans. O és que algú creu que l’Estat tenia o té cap interès en evitar una hipotètica federació entre la Rioja i Castella-Lleó o entre Madrid i Castella-la Manxa? Tot i l’article 145, la impossibilitat de crear òrgans polítics nacionals dels Països Catalans a partir de les actuals comunitats autònomes no ve donada per la prohibició constitucional expressa sinó per la consolidació en les diferents parcel·les de poder autonòmic de forces polítiques defensores dels interessos de les respectives burgesies regionals i/o de formacions polítiques espanyolistes (entre les que s’han d’incloure, evidentment, les regionalistes). Queda clar que, més enllà dels impediments legals, els Països Catalans no poden articular-se des de dalt cap baix sinó que cal fer-ho des de sota, des de la base.


I, a nivell institucional, la base són els ajuntaments. A banda del tòpic cert que presenta l’ajuntament com la institució política més propera a la ciutadania, o potser precisament per això, la política municipal té algunes característiques que haurien de permetre posar les bases per a la construcció de futures institucions polítiques d’àmbit nacional; d’unes institucions sorgides de la legitimitat democràtica i oposades a la legalitat ocupant. En un article anterior (publicat a Lluita i reproduït per Llibertat.cat) deia que calia que els partits, plataformes o entitats diverses que volguessin impulsar un procés d’autodeterminació havien d’adoptar fórmules organitzatives que blindessin el procés d’hipotètiques reedicions de “la traïció dels líders”. Per aquest motiu és evident que només és possible endegar un procés rupturista des del camp institucional si ho fem basant-nos en la representació municipal. Una representació que, ara per ara, és l’única a la que tenen accés candidatures alternatives al sistema establert i on també podem trobar, arreu del país, un nombre considerable d’electes en llistes dels partits clàssics i en llistes independents amb voluntat de fer avançar aquest país cap a la seva llibertat, per damunt de disciplines de partit dictades per unes direccions que sempre acaben renunciant a drets col·lectius a canvi d’afegir algun que altre peix -cada cop més petit- al cada cop més foradat cove autonòmic. Un indici de l’existència d’aquest espai és que la creació d’una Assemblea d’Electes Municipals era una proposta que durant anys només feia seva la CUP i ara comencen a assumir-la sectors municipalistes d’alguns partits del sistema.

Cal, doncs, impulsar una Assemblea Nacional d’Electes Municipals que faci del Dret a l’Autodeterminació dels Països Catalans el seu objectiu prioritari, tot impulsant línies de treball unitàries basades en:

1- La defensa de la territorialitat, tot impulsant en tots els àmbits polítiques que articulin el territori nacional dels Països Catalans, prescindint de fronteres interiors establertes per divisions administratives alienes.

2- La conscienciació popular en el si dels municipis de la necessitat d’avançar cap a una societat catalana plenament lliure, tot vinculant la llibertat nacional a un augment de les llibertats democràtiques, del drets socials i, en general, a una millora de les condicions de vida de les classes populars.

3- La denúncia de les agressions (polítiques, culturals, lingüístiques, territorials...) dels Estats ocupants cap a la Nació catalana, així com de les claudicacions i el col·laboracionisme de les administracions de rang teòricament superior del propi país.

4- La difusió internacional de la realitat nacional dels Països Catalans. L’obertura d’aquest front diplomàtic hauria de comportar, en una primera fase, establir relacions permanents amb altres nacions sense estat i, posteriorment, possibilitar que l’Assemblea d’Electes s’erigís en la legítima representant del poble català davant dels organismes internacionals.

Alguns diran que això sobrepassa el marc competencial propi dels ajuntaments, el que preveuen els actuals ordenaments jurídics dels estats ocupants. Sí, es clar que sí!. Es tracta de triar, si em permeteu el joc de paraules, entre anar més enllà o anar cap “el més enllà”; independència o mort, que deien els clàssics. Davant d’aquesta disjuntiva qui tingui creences de caire metafísic pot arribar a tenir els seus dubtes. En canvi els materialistes només tenim una opció: la independència. I, un cop feta la tria, potser cal recordar que ser independentista no és (només) manifestar-se partidària de la llibertat dels Països Catalans, sinó (també) treballar per a dotar-nos de les eines més oportunes en cada moment, prescindint de les legalitats imposades, que han de servir-nos per a assolir la plena independència.


Josep A. Vilalta
Membre del SN de la CUP i regidor a Torà.

18 de novembre, 2007

Breu resum de la meva breu experiència universitària

A l’acabar la manifestació del 12 d’octubre a Lleida, dos membres del SEPC de la UdL van venir a fer-me una proposta. Amb motiu del tercer centenari de l’ocupació de Lleida per les tropes borbòniques espanyoles i franceses, estaven organitzant uns crèdits de lliure elecció, titulats com la campanya “300 anys d’ocupació, 300 anys de resistència”, on comptaven amb la participació com a ponents Ramon Usall (historiador i membre de la CUP de Lleida), Ramon Tremosa (professor de teoria econòmica de la UB) i Jordi Solé i Camardons (Sociolingüista, escriptor i professor de filologia catalana) i que volien que la quarta i darrera conferència la fes algú del Secretariat Nacional de la CUP. Vaig entendre que aquesta ponència havia de ser més per parlar de present i futur que de passat; que els ponents precedents ja haurien repassat el que havien donat de si aquests tres segles des del punt de vista de l’ocupació, de l’espoli econòmic i de la persecució lingüística i cultural. Vam quedar que al cap d’uns dies, consultat el SN, confirmaríem (o no) la nostra participació en l’acte i, en cas afirmatiu, el nom del ponent. Total que em va tocar anar-hi.

La meva sorpresa va venir quan, tafanejant per Internet, vaig trobar el programa dels crèdits, on darrere el meu nom hi figurava la paraula historiador (!!???). Naturalment que vaig desmentir aquesta confusió tan aviat com vaig poder (no sóc el Luís Roldán, jo!). Tot i el desmentit, i vist el títol de la conferència (“1707-2007: 300 anys de resistències populars”), vaig haver de replantejar el contingut de la xerrada que havia pensat inicialment, que tenia un caire més contemporani.

Bé, el cas és que dijous a la tarda ja em teniu en una aula de la UdL, davant d’una trentena d’estudiants, havent de fer una ponència d’almenys una hora i mitja sobre resistències populars. Que durant una hora i mitja havia de parlar-los del tema proposat? Doncs això mateix vaig (tractar de) fer. Que què els vaig explicar?

Vaig començar tornant a aclarir que jo no era historiador, ni llicenciat en res. Que de fet havia d’agrair la invitació del SEPC perquè ara ja podré dir que he anat a la universitat. Que el primer que havia fet havia sigut agafar el diccionari i buscar la definició de resistència. Que segons aquest, Resistència, en política, és l’oposició a les forces invasores d'una potència estrangera o bé al poder establert en el propi país quan esdevé totalitari i injust. Que des de fa tres segles els Països Catalans pateixen alhora l’ocupació estrangera i la injustícia i que, per tant, hi ha hagut resistències populars tant d’oposició a les forces invasores com als diferents règims totalitaris i injustos. Que, malgrat això, no podíem parlar d’una resistència alhora nacional i social, amb una continuïtat històrica des del 1707 fins a l’actualitat, sinó que calia parlar de diferents resistències, en plural.

Que, cronològicament parlant, la primera resistència que calia esmentar era la de les guerrilles austriacistes dels primers anys de dominació borbònica. I vaig parlar-los de la partida del Carrasclet. De les fortes càrregues que havien de patir les classes populars d’un país destrossat per una guerra d’ocupació. De la repressió espanyola i dels col·laboradors botiflers com Pere Anton Veciana i la fundació del cos col·laboracionista dels Mossos d’Esquadra. Que malgrat tot, el model de monarquia dels Àustries només es podia considerar el menys dolent dels bàndols enfrontats. Que monarquia sempre és antònim de democràcia. Que al segle anterior ja havíem tingut la revolta dels Segadors.

Vaig parlar-los d’algunes de les incomptables lluites socials a les que s’havien vist obligades les classes populars d’aquest allargassat país. De l’avalot de les quintes de 1773. D’altres revoltes contra els allistaments obligatoris cap al 1870. De la setmana tràgica. D’una tradició antimilitarista catalana que arriba fins als nostres dies en que s’expressà en el moviment per la insubmissió. Dels avalots contra situacions d’injustícia extrema com els rebomboris del pa de 1789. De les primeres expressions del moviment obrer, amb plantejaments que des d’una òptic actual poden sorprendre’ns, com és el cas dels ludistes i els seus atacs a la mecanització de la indústria, amb episodis destacats a Alcoi, Camprodon i Barcelona. Del fenomen de les bullangues, amb les recurrents cremes de convents. De la influència de l’església en tots els àmbits de la societat i de la lògica aparició de forts corrents anticlericals. De la primera vaga general el 1855. Del primer congrés obrer i de l’inici de la trista tradició de fundar a Catalunya organitzacions obreres d’àmbit geogràfic i mentalitat espanyola, com la Federació Regional de l’AIT, la UGT o la CNT. De que aquesta estupidesa hispanocèntrica ha arribat fins els nostres dies. De la força de l’anarcosindicalisme. De la revolució del petroli, a Alcoi el 1877, en que els obrers es feren amb el poder a la ciutat i que després d’executar l’alcalde passejaren simbòlicament el seu penis pels carrers. De que, per la meva condició de regidor, m’oposava a la mutilació sexual dels càrrecs municipals. De la Barcelona coneguda com la Rosa de Foc. De que totes aquestes lluites encaixaven en el segon supòsit de resistència –contra el poder establert quan esdevé totalitari o injust, però no pas amb el primer –l’oposició a les forces invasores... De que aquestes lluites eren exemples que demostraven la falsedat del mite d’un poble català històricament pacífic, assenyat i pactista a ultrança. De que aquesta combativitat no havia esdevingut pròpia de les classes populars catalanes sota la dominació borbònica sinó que es remuntava segles enrera i anava més enllà del domini dels borbons. I vaig esmentar els casos de les revoltes dels pagesos de remença, al segle XV, i dels pagesos nord-catalans de la vinya, que ara fa un segle cremaren la prefactura de Perpinyà.

També de l’aparició i extensió del republicanisme durant el XIX. De que als Països Catalans i a l’Aragó el republicanisme, a diferència de l’espanyol, era majoritàriament federalista. Del pacte de Tortosa de 1869. De la Proclamació de l'Estat Català dins la Federació Espanyola el 1873. De que aquest estat català va ser avortat per la I República espanyola, en un clar paral·lelisme amb el que succeí el 1931. De que aquest republicanisme federalista, tot i oposar-se al règim injust sorgit de l’ocupació de 1707-1715, mantenia la referència territorial espanyola.

I de que el règim borbònic havia estat, des de l’inici, tan nefast per al nostre país que fins i tot havia provocat crítiques entre la pròpia aristocràcia botiflera. I vaig parlar dels decrets de Nova Planta del País Valencià del 1707, del de Mallorca i les Pitiüses del 1715 i del del Principat del 1716. Del primer Memorial de Greuges del 1760 –precedent del que vindria 125 anys després- en que diputats borbònic de tots els Països Catalans i de l’Aragó es queixaren de la discriminació que patien els naturals de l’antiga Corona Catalanoaragonesa respecte al Regne de Castella i de que els funcionaris no tinguessin l’obligació de saber català. De la resposta de Carles III –el borbó del conyac, no pas l’arxiduc d’Àustria- prohibint el català a l’ensenyament el 1768. Del moviment cultural de la Renaixença. De l’aparició del catalanisme polític. De la transversalitat social d’aquest moviment, tot i l’hegemonia burgesa i conservadora. De les Bases de Manresa. Dels vicis de naixement del catalanisme burgès, amb la renúncia a l’àmbit territorial nacional i a la formació d’un estat propi, en un moment en que moltes burgesies europees aconseguien crear els seus respectius estats nacionals. De que aquest catalanisme, tot i ser regionalista, defensava el monolingüisme català, sent en aquest aspecte més avançat que l’actual autonomisme. De que aquest moviment tingué aspectes positius des del punt de vista de la resistència cultural, com ara la normativització de la llengua...

Que tots els casos exposats eren resistències parcials, que només s’oposaven en major o menor mesura, a l’opressió política i social o a la nacional i cultural. Que de resistència, en singular, només podíem parlar-ne amb l’aparició de moviments que s’oposaven a la doble opressió nacional i social. Que era força discutible establir quins eren els precedents més remots d’aquest resistència. I vaig parlar de Josep-Narcís Roca i Farreras, del federalisme de lliure adhesió, republicà i obrerista. De la seva persecució per dos articles d’opinió: “Dos procediments per a l’emancipació” (1878) i “Ni espanyols ni francesos” (1886). Del manifest de solidaritat internacional “Missatge d'Adhesió al Poble Irlandès” (1896). De l’aparició del concepte Països Catalans, que no retrobem fins a Joan Fuster. De les simpaties dels sectors populars del catalanisme cap a les lluites independentistes d’Irlanda i de Cuba, en aquest darrer cas en contraposició al catalanisme conservador burgès que prioritzava els seus interessos de classe defensant l’ocupació espanyola. De l’aparició d’un separatisme emmirallat en el model insurreccional irlandès. De la fundació d’Estat Català el 1922 i de Bandera Negra dos anys després. Del tristament fallit intent d’executar el borbó Alfons XIII al Complot del Garraf de 1925. Del fracàs dels Fets de Prats de Molló un any després. De l’aparició de corrents d’esquerra dins del separatisme i d’Estat Català-Partit Proletari, després Partit Català Proletari, de Jaume Compte i de González Alba. De l’assumpció del dret a l’autodeterminació per part de sectors del marxisme català i del BOC, d’Esquerra Comunista, del POUM, de Nin i de Maurín. Del trencament amb els partits preexistents que suposà la fi de la guerra del 36-39 i de l’aparició del FNC. De la seva branca militar i de la II Guerra Mundial.

De la ruptura ideològica que suposà l’aparició el 1968 d’un PSAN que es declarava alhora independentista i marxista. Del triple lema “Reunificació, Independència i Socialisme”. De la manca, malgrat tot, d’una estratègia política pròpia d’enfrontament amb l’estat. De l’escissió del PSAN-p. De l’aprovació d’una Constitución Española que no reconeix l’existència del nostre poble i que legitima la violència. De l’aparició de l’independentisme modern, amb voluntat de crear un MANC, amb la fundació de TL, d’IPC, dels CSPC, de l’AEIU i amb la clarificació del PSAN, amb la marxa de gent com Carod i d’un conseller que acabava de sortir per la tele proposant donar crèdits als estudiants com a única alternativa a l’encariment de l’ensenyament que suposa el procés de Bolonya. De que les limitacions a la llibertat d’expressió d’aquest estat suposadament democràtic m’impedien opinar lliurement de TL, però que ningú podia negar a l’organització clandestina el seu important paper a l’hora de trencar el silenci al que estava condemnada l’EI. De la imputació de delicte de “rebelión” contra militants polítics pel simple fet de dur una pancarta amb el lema “Independència” a primers dels 80. De la fundació de l’MDT, el 1984, i de l’expansió de l’independentisme , de la mobilització de milers de persones i de la creació d’un discurs propi. De la crisi posterior, fruit dels propis errors, de la repressió estatal i de l’opa d’una ERC reconvertida a l’independentisme tranquil i emmirallada en les independències de l'europa oriental. De la travessa del desert dels anys 90 i de les noves formes organitzatives sorgides des d’aleshores...

Fet el breu repàs històric vaig parlar de la situació actual d’esgotament de la via autonomista i d’uns eixos de lluita que ara no esmentaré per a no allargar massa aquest breu article...

Sorprenentment no vaig observar que ningú s’adormís durant tota l’hora i mitja llarga que va durar la, diguem-ne, ponència.

17 de novembre, 2007

Escac al rei, escac a Espanya

Avui a Girona s'ha presentat la campanya de la CUP en contra de la monarquia espanyola. Per motius familiars no he pogut assistir a la presentació d'una campanya que considero força important. Encara més si tenim en compte que estem a pocs dies del judici, a l'Audiencia Nacional espanyola, contra els dos primers independentistes acusats d'expressar personalment, encenedor en mà, el respecte que ens mereix la monarquia espanyola. Valgui aquest post reproduint el manifest per a suplir parcialment la meva absència a Girona.
ESCAC AL REI, ESCAC A ESPANYA. DES DELS MUNICIPIS CONSTRUÏM LA REPÚBLICA DELS PAÏSOS CATALANS

Darrerament s'està qüestionant com mai el pacte de silenci que va imposar la classe política a l'entorn de la figura del rei Joan Carles i la institució que representa, la monarquia espanyola. Els darrers esdeveniments estan demostrant un fort rebuig a la monarquia, unes mostres de rebuig que en tot moment ha liderat l'Esquerra Independentista. Des de la CUP, doncs, volem aprofitar aquests darrers esdeveniments per posar sobre la taula el nostre model de país i demostrar una vegada més que l'alternativa independentista està més viva que mai. Les concentracions, les cremes de fotografies del monarca i el seguit d'opinions generades a l'entorn dels fets, han posat a l'Esquerra Independentista a l'ull de l'huracà. Ara convé recolzar aquest estat d'ànim generalitzat al nostre país fent un pas més endavant i posant sobre la taula la nostra proposta política rupturista i netament republicana.

Així, la CUP, d'acord amb els diversos documents que ha aprovat el conjunt de la militància, es mou amb programes d'actuació concrets i propis de cada municipi. Programes que assenyalen i denuncien les agressions i les mancances, que detallen les propostes d'actuació per a fer-hi front, i que finalment concreten el nostres compromisos amb la ciutadania. És per això que en l'actual conjuntura, i dins del moviment endegat, pensem que la CUP hem de plantejar el desenvolupament de línies de treball pròpies de la nostra manera de fer. Si denunciem el caràcter ocupant, opressor i repressor de la monarquia espanyola, també caldrà assenyalar alternatives, i sobretot definir els nostres compromisos davant la ciutadania en relació a la lluita per aquestes alternatives.


Per això, a l'hora d'assenyalar alternatives, les nostres referències no poden ser altres que els continguts del nostre Programa Marc: Aprofundiment de la democràcia participativa. Assoliment de viles i ciutats inclusives i socialment igualitàries. Desenvolupament econòmic i social sostenible i just. Fomentar l'associacionisme i l'autoorganització popular. Ser motors de la construcció nacional dels Països Catalans. Si relacionem aquests continguts amb la monarquia espanyola, no podem deixar de considerar el llegat històric de totes les lluites antimonàrquiques i republicanes a la nostra nació.

El foment de l'associacionisme i de l'autoorganització popular i l'aprofundiment de la democràcia participativa, són elements ideològics i polítics pràcticament coincidents amb les idees del republicanisme federal català i també de l'altra ideologia dominant en la mateixa època al sí de la classe treballadora catalana: la llibertària. L'assoliment de ciutats i viles inclusives i socialment igualitàries, són elements coincidents amb l'assoliment efectiu per a tota la ciutadania dels principis republicans de la llibertat, la igualtat i la cooperació solidària.


En conseqüència, des de la CUP proposem una línia de treball adreçada a la concreció d'una nova alternativa republicana als Països Catalans com a contraposició clara a l'actual monarquia borbònica espanyola (i també a la república jacobina francesa). Els continguts d'aquesta proposta serien :


Una República basada en el pacte lliure de ciutadans i ciutadanes dels municipis, comarques i països de parla i cultura catalanes.


Una República dels Països Catalans oberta a l'establiment d'acords i marcs de cooperació solidària amb els pobles i nacions veïnes de l'àrea mediterrània, basats en una relació entre lliures i iguals, en definitiva en el inalienable dret a l'autodeterminació de totes les nacions.


Una República, que alhora sigui element institucional de representació nacional del nostre poble, i instrument democràtic, federatiu, participatiu, transparent i eficaç per a l'administració i la gestió dels afers públics de tota la ciutadania.

Una República, els valors fonamentals de la qual haurien de ser :

La llibertat. Basada en la defensa irrenunciable del reconeixement i l'exercici efectiu dels drets humans (civils, socials, polítics i nacionals) de totes les persones i els pobles.

La igualtat. En lluita constant contra qualsevol estructura o acció basada en la discriminació per raó de gènere i d'opció sexual, de naixement o d'origen, i de condició personal o social.

La cooperació solidària. Per a superar l'actual sistema capitalista global i salvatge, explotador i depredador, basat en la competitivitat i el consumisme. Per a assolir una nova base socioeconòmica i de justícia social necessària per a garantir a totes les persones aquesta igualtat i aquesta llibertat. En definitiva, plantegem avançar cap al Socialisme a partir d'un procés original dels Països Catalans, respectant les nostres condicions històriques i encapçalat per les classes populars catalanes.

La terra. Un compromís amb la terra, entès com la defensa del medi i els recursos naturals, el desenvolupament sostenible i, alhora, com a defensa del país amb la seva parla, cultura i identitat nacionals.

Així des de la CUP volem fer una aposta ferma i decidida cap a la República dels Països Catalans en aquest context de qüestionament de la monarquia . El nostre model de país, que volem construir a partir de la unitat dels sectors populars més conscients de la doble dominació que patim, prendrà forma de República, com no podia ser d'altra manera. I volem construir-lo amb la complicitat de tots aquells i aquelles que ja no accepten més el pacte de silenci que ens imposà la transició del franquisme.

CANDIDATURA D'UNITAT POPULAR.


04 de novembre, 2007

Canvi climàtic a l'oasi català?

Des del PSAN van demanar-me un article per a la seva revista Lluita sobre el debat sobirania/independència i l'aparició de manifestos i plataformes sobiranistes. En el número 257 d'aquesta històrica publicació hi ha un ampli dossier central amb el títol "Què vol dir sobirania?", dins del qual hi ha l'article que us reprodueixo més avall.
Canvi climàtic a l’oasi català?

Amb l’aprovació del nou estatut d’autonomia del Principat l’Estat espanyol i els seus sequaços autòctons pretenien donar per tancat el procés que suposadament havia portat “el nivell d’autogovern més alt de tota la història d’aquest (tros de) país”. Amb un estatutet acabat d’aprovar havíem d’”aparcar el debat identitari” i de deixar de qüestionar permanentment l’estatus polític regional. Ara, quinze mesos més tard, la vida política catalunyesa, malgrat la pròpia classe política, està més agitada que mai.

Lluny d’esdevenir el fatídic “encaix definitiu” d’aquest (tros de) país amb l’Estat ocupant, el procés estatutari ha evidenciat la inviabilitat de convertir l’Estat espanyol en un “estat plurinacional, respectuós amb els diferents pobles i cultures que en formen part i bla, bla, bla”. Al contrari del previst pels professionals de la gestió política, el debat sobre l’(absència d’) autogovern no només continua d’actualitat sinó que, a nivell de carrer, és més viu ara que fa dos anys, quan la Generalitat passejava per pobles i comarques el propagandístic “Bus de l’Estatut” amb l’objectiu declarat de fomentar la participació d’una ciutadania molt poc entusiasta.

Què ha revifat el debat? A l’espera de la retallada definitiva per part del Tribunal Constitucional, el mercadeig entre Zapatero i Mas va posar de manifest l’escàs recorregut de la via autonomista, deixant sense solució un munt de temes, alguns dels quals es podrien incloure en allò que els “no-nacionalistes” qualifiquen d’”identitaris”, però una bona part entrarien en la categoria d’”allò que preocupa realment la gent del carrer”. La persistència de l’espoli fiscal combinada amb la fallida de la major part dels serveis i les infraestructures públiques (sanitat, ensenyament, transports i comunicacions, subministraments energètics ), després d’anys de manca d’inversions, ha ressuscitat la figura del “català emprenyat”.

El descontentament ciutadà coincideix amb l’aparició i/o el creixement de plataformes i entitats de caire sobiranista (PDD, Sobirania i Progrés, Centre d’Estudis Sobiranistes) i de corrents interns autoqualificats de sobiranistes o d’independentistes dins de CDC i d’ERC, descontents amb la línia acomodatícia de les direccions dels respectius partits. En un altre nivell, i per si els constitucionalistes no tinguessin prou maldecaps, després d’anys d’arraconament polític i mediàtic, els mitjans de comunicació ha redescobert l’Esquerra Independentista. Primer van fer-ho amb motiu de les eleccions municipals on la CUP va obtenir una representació que, tot i que molt limitada territorialment, permet constatar l’existència d’un espai polític propi a l’esquerra dels partits parlamentaris. Ara aquesta presència surt al carrer per encendre un debat que s’ha convertit en el major qüestionament de la monarquia espanyola des de la seva imposició pel dictador Franco.

Tot plegat dibuixa un panorama convuls, amb un aspecte altament positiu -el fracàs de l’efecte narcotitzant del procés estatutari entre sectors cada cop més nombrosos- però amb unes mancances també evidents que poden dificultar la canalització del descontentament per a avançar cap a l’alliberament nacional: la limitació territorial d’aquest fenomen i l’ambiguitat del discurs sobiranista.

Qualsevol procés que pretengui fer avançar el país cap a l’autodeterminació ha d’incorporar el màxim de sectors possibles, amb tota la seva pluralitat organitzativa (partits, plataformes, sindicats, entitats culturals...) i, en el seu estadi més immediat, passa necessàriament per la conscienciació d’amplis sectors populars, per dotar de contingut polític el rebuig creixent cap a l’autonomisme, per a assolir una majoria social favorable a la independència. Això només és possible si, malgrat la diversitat ideològica i organitzativa, els diferents sectors que diuen defensar el dret a l’autodeterminació assumeixen un consens mínim imprescindible per avançar. Aquests mínims haurien d’incloure necessàriament dos punts bàsics:

Un àmbit territorial irrenunciable: els Països Catalans. La reivindicació de drets nacionals només té sentit si el subjecte que ha d’exercir aquest drets és la totalitat de la nació. La frustració autonomista descrita més amunt és d’àmbit regional principatí, no obstant no podem oblidar la capacitat mobilitzadora d’un nacionalisme d’expressió estrictament cultural al País Valencià, la irrupció arreu dels Països Catalans de lluites en defensa del territori o d’altres col·lectius potencialment incorporables en un procés autodeterminista. El principal obstacle no és la implantació territorialment desigual dels sectors autodeterministes sinó l’herència ideològica regionalista de sectors d’aquest nou sobiranisme.

Un únic posseïdor legítim de la sobirania: el poble català. No es pot reconèixer cap legitimitat als Estats ocupants. L’ocupació del nostre país per França i per Espanya va ser violenta, i des d’aleshores els Països Catalans no han pogut exercir mai el dret democràtic d’autodeterminació, ni tan sols quan els estats ocupants han tingut règim polítics mitificats com a exemples de democràcia, com és el cas de la segona república espanyola. Sense autodeterminació no hi ha democràcia.

L’assumpció de plantejaments nítidament independentistes per part dels sectors desencantats de l’autonomisme és l’únic antídot per a combatre hipotètiques reinsercions al sistema, un cop passat l’emprenyament, seduïts pel federalisme o altres fal·làcies discursives de sectors “alternatius” partícips de la dominació i partidaris teòrics de l’autodeterminació “per a buscar noves formes de col·laboració amb l’Estat”. Només ens faltaria aquesta: que un cop assolida l’autodeterminació, en comptes d’optar per la independència, víctimes d’una síndrome d’Estocolm col·lectiva, triéssim un nou model d’Estat espanyol (o francès); ja podríem treure l’enganxina del ruc dels cotxes i posar-nos-la a l’espai reservat a la foto del carnet d’identitat!

Un altre aspecte a tenir en compte a l’hora de valorar les possibilitats d’èxit de qualsevol procés d’autodeterminació –i en general de qualsevol procés rupturista- és la forma organitzativa que adopten els diferents partits, plataformes o entitats diverses que vulguin sumar-se al projecte. Només adoptant mecanismes de funcionament intern clarament democràtics, com ara l’assemblearisme, el procés estarà blindat davant d’allò que el recentment desaparegut Lluís Maria Xirinacs anomenava la traïció dels líders, d’uns líders susceptibles a bescanviar principis per poltrones.

Al marge de, (o paral·lelament, o simultàniament a) hipotètiques lluites unitàries per l’autodeterminació, l’Esquerra Independentista, i dins d’ella i ocupant un lloc referencial, la CUP, ha d’aprofitar la crisi de l’autonomisme per a reforçar-se organitzativament i mobilitzar sectors populars en defensa no només dels drets nacionals sinó també de dels drets socials de les classes populars, de la defensa de la llengua, la cultura i el territori, de l’aprofundiment de la participació ciutadana, en definitiva, de tot allò que els Estats ocupants ens neguen: una veritable democràcia per al poble català.

Només si entre tots i totes som capaces d’avançar en una direcció inequívocament independentista podem fer que els llamps i trons que aquests dies atabalen l’establishment regional no es limitin a una simple anomalia meteorològica puntual –una tronada de tardor- sinó que marquin l’inici d’un veritable canvi climàtic al cada cop més eixarreït oasi català.

Josep A. Vilalta
Membre del Secretariat Nacional de la CUP
Regidor de la CUP de Torà

29 d’octubre, 2007

Lluites: territori i treball.

Després d'uns dies en que, atrafegat en altres coses, he tingut el bloc mig oblidat, faig un "copia i enganxa" dels actes que la CUP de Torà i Biosca organitza, conjuntament amb la COS, el dissabte 10 de novembre:

"El proper dissabte 10 de novembre la CUP de Torà i Biosca, conjuntament amb la Coordinadora Obrera Sindical (COS) organitza una jornada de formació i debat al voltant de dos eixos: les lluites de defensa del territori i el sindicalisme.

LLUITES EN DEFENSA DEL TERRITORI.

El matí estarà dedicat a les lluites en defensa del territori. A les 10 del matí es projectarà ARRELS DE LLUITA, un documental realitzat per Maulets sobre la destrucció de l’Horta de València.

A continuació, cap a les 11, hi haurà una RODA DE PRESENTACIONS de les diferents entitats presents a les jornades. Cada entitat exposarà la problemàtica que pateix en la seva població o comarca. Està previst que hi participin plataformes d’oposició a diferents tipus d’agressions al territori: urbanístiques (la construcció d’urbanitzacions en espais naturals de muntanya), relacionades amb els residus (la utilització de zones rurals per a ubicar-hi abocadors i plantes de tractament de residus aliens al propi territori), de tipus energètic (com per exemple la proliferació de parcs eòlics). Tot seguit hi haurà un DEBAT entorn la possibilitat de que les diferents plataformes i col·lectius de defensa del territori puguin coordinar esforços per a plantar cara a les agressions.

Des d’aquestes breus línies volem fer-vos saber que totes les persones i entitats que compartiu el desig de preservar el nostre territori hi esteu convidades.

DINAR

Al migdia, a les 2, hi haurà un DINAR organitzat per l’Associació de Dones de Torà. Tothom que vulgui apuntar-s’hi pot fer-ho mitjançant l’a/e
tora@cup.cat o el número 665 666 006 .

SINDICALISME

Havent dinat, dedicarem la tarda a la lluita sindical. A les 4 es projectarà el documental TUPAC AMARU: CONSTRUYENDO UN MILAGRO, sobre el model sindical de la CTA argentina.

Una hora més tard, a les 5, PRESENTACIÓ DE LA COS I DEL SEU MODEL SINDICAL. Posteriorment hi haurà un DEBAT sobre sindicalisme que clourà la jornada.

Des d’aquí convidem a totes les persones i entitats interessades en aquest tema a participar-hi.


Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de Torà i Biosca."

11 d’octubre, 2007

12-O: 300 anys de l'ocupació espanyola de Lleida

El 12 d'octubre no només és el "Día de la Hispanidad", "de la Raza", "de la patrona del Benémerito Cuerpo de la Guardia Civil" i de no sé quantes animalades més. Demà també es commemora el tercer centenari de l'ocupació espanyola de la ciutat de Lleida. L'exèrcit del Borbó Felipe V va culminar la seva proesa assassinant els prop de 700 resistents lleidatans que s'havien refugiat al l'edifici del Roser.
La brutalitat de l'ocupació borbònica va convertir el Roser en un símbol de resistència del poble català (llegiu "Què és el Roser"). Des de fa uns anys l'Ajuntament de Lleida -tripartit Psc-Erc-Icv fins fa uns mesos, ara amb majoria absoluta del Psc- vol convertir un símbol de la defensa de les llibertats nacionals catalanes en un Parador Nacional de Turismo. Si aneu al web dels Paradores veureu que el seu objectiu és la restauració de monuments vinculats al patrimoni històric cultural espanyol i la millora de la imatge internacional d'Espanya. Si consideren patrimoni històric cultural espanyol l'etnocidi patit als Països Catalans sotmesos a l'Estat espanyol durant aquests tres segles s'ha de reconèixer que, a diferència dels partits catalans amb representació a la Paeria de Lleida, com a mínim els espanyols són coherents.
Però en aquest país també en queda encara de gent coherent: demà a la tarda les diferents organitzacions de l'Esquerra Independentista, entre elles la CUP, convoquen una manifestació a la ciutat de Lleida sota el lema "300 anys d'ocupació, 300 anys de resistència".
Més informació al web de la CUP de Lleida.

03 d’octubre, 2007

Més merda?

Plànol de situació del projecte de planta de compostatge del Cos.

Com el títol pot donar peu a confusions, començaré amb un aclariment: aquest post no va del rei dels espanyols, ni de la seva Audiencia Nacional. Avui em limitaré a parlar d’una problemàtica ambiental que pot afectar el nostre municipi.

El BOP de l’Onze de Setembre publicava un edicte de l’Ajuntament de Pinós en el que se sotmetia a informació pública “el projecte de planta de compostatge de material fermentable, al polígon 16, parcel·la 6 a la finca Cos, promogut per Josep Ramells Soler”. Això és una mica més amunt d’Ardèvol, prop d’un dels torrents que desguassen a la capçalera de la riera de Llanera. La riera de Llanera travessa de nord a sud el terme municipal de Torà i és una dels més ben conservats de la comarca. Precisament per aquest motiu al programa electoral de la CUP dèiem que calia promoure la declaració d’algun tipus de protecció a la capçalera de la riera de Llanera”.

Assabentats fa pocs dies d’aquesta publicació al BOP, el passat dilluns un regidor de cada grup municipal –Joan Irla, de CiU, Magí Coscollola, d’ERC, i jo mateix-, acompanyats d’un tècnic, vam anar a les oficines municipals de Pinós a veure el projecte, que fins demà està a exposició pública. Allà vam poder veure que la planta s’ubicaria en sòl rústic, justificant-se aquest fet perquè el producte resultant és adob per a ús agrícola. Segons el projecte la planta està dimensionada per a rebre 34.000 tones anuals de diferents residus fermentables. El llistat de materials a tractar és llarguíssim i comença amb un llistat bastant innocu (residus ramaders, agrícoles, forestals...), continua amb altres com ara la fracció orgànica de la recollida selectiva de residus domèstics i acaba parlant de "llots de depuradora urbana i/o industrial". No cal entendre-hi gaire per a veure que per aquí s’obre la porta per a convertir aquesta zona en un abocador encobert de residus industrials.

Segons el mateix projecte, aquestes 34.000 tones de fangs i composicions diverses (654 tones setmanals) es converteixen en 266,77 m3 de compost. El projecte no explica el destí d’aquesta producció fet que genera alguns dubtes: si es per a comercialitzar semblaria més lògic que el procés es dugués a terme en una zona industrial, més propera tant als punts d’origen del residu com als punts de comercialització del producte elaborat. Si pel contrari el producte elaborat vol escampar-se pels camps, com sembla deduir-se de la justificació que el projecte fa de la ubicació, cal tenir en compte que d’acord amb els criteris del Departament de Medi Ambient, referents a l’aplicació de fertilitzants per hectàrea, farien falta més de 2000 ha per a donar sortida al compost generat, suposant que totes elles complissin els nivells admissibles de metalls pesants. (Dades extretes del projecte de la planta i de l’informe tècnic encarregat per l’Ajuntament de Torà, per a la redacció de les corresponents al·legacions).

Estem tan acostumats a que tractin de col·locar residus industrials en zones on la industrialització va passar de llarg que, si volem preservar el nostre medi, ens veiem obligats a estar sempre a l’aguait de rebre algun que altre regal enverinat. No havíem quedat, segons els diferents Plans Territorials del DPTOP que els nuclis rurals havien de mantenir les seves característiques agrícoles i ramaderes i fomentar activitats respectuoses amb la natura com ara l’agroturisme?

28 de setembre, 2007

Nosaltres també cremem la corona espanyola

Al company Carles Roca, regidor de Cardedeu, i a mi ens va tocar anar a la roda de premsa de presentació del manifest “Nosaltres també cremem la corona espanyola”, signat pels regidors i regidores de les CUP. Vaig intervenir en primer lloc per a destacar que, en tant que front institucional de l’Esquerra Independentista, la posició de les CUP, expressada pels seus regidors i regidores, només pot ser de rebuig a la monarquia espanyola i de rebuig a la repressió patida per aquelles persones a les que s’acusa d’haver expressat personalment l’opinió que a molts i moltes ens mereix l’Estat espanyol i el seu rei.

Que des de posicions independentistes no es pot reconèixer cap legitimitat a la monarquia espanyola per la seva doble condició de “monarquia” i d’”espanyola”. Nosaltres no reconeixem cap legitimitat a la monarquia com a sistema polític, en tant que anacrònic i antidemocràtic, ni reconeixem cap legitimitat a l’ocupació espanyola (ni a la francesa) dels Països Catalans. Recordem que en els 300 anys d’ocupació espanyola l’estat espanyol, cap dels seus diferents règims polítics, ha reconegut el dret a l’autodeterminació del poble català, i que sense autodeterminació no hi ha democràcia.

A continuació Carles Roca va llegir el manifest:

Nosaltres també cremem la corona espanyola.

Els sotasignants, regidors i regidores de la Candidatura d’Unitat Popular d’arreu dels Països Catalans, volem mostrar la nostra solidaritat amb els militants de l’Esquerra Independentista de Banyoles i Figueres, imputats en els darrers dies pel delicte d’injúries a la corona espanyola. Creiem fermament que els drets democràtics de la nació catalana i els seus ciutadans estan per sobre d’una institució tan anacrònica en el segle XXI com la Monarquia. A més, en el cas dels Borbons espanyols, ens trobem davant d’una dinastia imposada per l’ús de les armes i l’ocupació militar de part del nostre país ara fa 300 anys i amb un cap d’estat, Juan Carlos I, col·locat a dit pel dictador feixista Francisco Franco. Amb la signatura d’aquest manifest, els regidors i regidores de la Candidatura d’Unitat Popular, i en nom seu, fem un pas endavant en reclamar la dignitat dels representants polítics dels catalans i catalanes, a diferència del que fins ara han fet aquells que diuen representar la nació i que quan s’ha de demostrar valentia i fermesa davant la repressió de l’estat, s’amaguen o fins i tot criminalitzen i col·laboren amb la maquinària repressora espanyola. Nosaltres diem prou. Diem prou a la persecució de l’Esquerra Independentista. Diem prou a la negació dels nostres drets democràtics col·lectius i individuals. Diem prou a la persecució de la llibertat d’expressió. Diem prou als privilegis de la Monarquia espanyola.
Arribats a aquest punt ens veiem en l’obligació d’exigir:
- La retirada dels càrrecs oberts contra el militants imputats pels fets del 13 de setembre de Girona i l’aturada del possible procés judicial contra els independentistes de Figueres identificats el 22 del mateix mes.
- La dimissió dels responsables polítics del Departament d’Interior, Joan Saura i Joan Boada, per la seva col·laboració amb l’Audiència Nacional en la identificació dels joves imputats i per la desmesura dels diferents desplegaments policials dels Mossos d’Esquadra que ha patit la ciutat de Girona en les darreres setmanes.
- L’aturada de la persecució policial i política dels militants de l’Esquerra Independentista que lliurement i oberta estan qüestionant la Monarquia espanyola.
Països Catalans, 27 de setembre de 2007

En nom de la Candidatura d’Unitat Popular, els seus regidors i regidores:
Gerard Nogués (Valls), Natxo Romero (Berga) Anna Maria Guijarro (Berga), Carles Roca (Cardedeu), Xavier Navarro (Vilafranca del Penedès), Otger Amatller (Vilafranca del Penedès), Laia Jurado (Vic), Quim Soler (Vic), Josep A. Vilalta (Torà), Robert Sabaté (Viladamat), Ivan Olvera (Capellades), Núria Idánez (Capellades), Àlex Maymó (Molins de Rei), Liliana Vilanova (Montesquiu), Roger Torras (Manresa), Dani Cornellà (Celrà), Xevi Safont-Tria (Mataró), Eduard Pinilla (Vilanova i la Geltrú), Montserrat Vinyets (Sant Celoni), Albert Ventura (Sant Celoni), Josep Manel Ximenis (Arenys de Munt), Anna Gabriel (Sallent), Ramon Minguet (Barbens), Jordi Pedrós (Castellserà), Ramon Muñoz (Salt).
Els 22 primers noms corresponen al 100% d’electes en llistes de la CUP i els darrers són membres de la CUP elegits en llistes independents o plataformes més àmplies.
La notícia als mitjans:
i per a riure una mica no us perdeu la versió dels fatxes de Libertad Digital.

26 de setembre, 2007

Girona: nova citació a l'Audiencia

M'acaba d'arribar un correu informant que l'Audiencia Nacional del país veí ha citat per a aquest divendres una segona persona acusada de participar, el passat dia 13, en la crema de la foto del Borbó.

Davant d'aquesta nova agressió, davant la evidència de que l'Estat espanyol i els seus servidors autòctons mantenen la seva aposta per la via de la repressió, no valen les ambiguïtats. O s'està amb la gent que pateix la repressió o amb els que la practiquen (i no dic res més perquè en calent potser diria coses poc convenients).

Davant de tanta misèria moral de la "nostra" estimada classe política cal continuar la via de la mobilització:

Dijous 27 a les 20h concentració a la plaça de la Vila - Vilafranca del Penedès. Els i les catalanes no tenim rei!

Dissabte 29 de setembre de 2007 - 17 hores - Pl. Universitat, Barcelona. MANIFESTACIÓ: La repressió mai ens tallarà les ales

Més informació al web d'Alerta Solidària i al de la campanya Jo també cremo la monarquia espanyola.

20 de setembre, 2007

Pedrolo, un ésser molest i actual.


Amb motiu de la xerrada que organitza la CUP de Torà aquest dissabte, estava llegint el pròleg de la reedició, ara en un sol volum, de les “Cròniques” de Manuel de Pedrolo (Edicions el Jonc) –en el seu moment publicades per separat com a “Cròniques colonials” i “Cròniques d’una ocupació”. En aquest text introductori Josep Poveda, vicepresident de la Fundació Pedrolo, qualifica el desaparegut escriptor de l’Aranyó d’”ésser estrany i molest”. Rellegint els seus articles jo també el qualificaria de “molest”, però sobretot d’”actual”.

Només cal seguir l’actualitat i veure la cua que a portat la visita de l’hereu de Franco a la ciutat de Girona. La repressió que amenaça tothom qui vulgui exercir la llibertat d’expressió, la complicitat de la classe política regional amb la presumpta justícia espanyola, el linxament mediàtic cap als sectors populars que diuen les coses pel seu nom i, sobretot, el silenci mesell de la intel·lectualitat catalana... Totes aquestes misèries avalen la vigència de les idees d’un dels pocs intel·lectuals que van denunciar en tot moment el parany de la reforma política postfranquista. En canvi qualificar d’”estrany” un independentista d’esquerres com Pedrolo perd vigència cada dia que passa: amb episodis com els de Girona cada cop hi ha més gent que obre els ulls i veu que a la nostra terra els estranys no són els que planten cara a la mascota de l’Estat i el seu seguici de llepaculs sinó aquells que, mudats i cada cop més grassos, s'amaguen a l’altre costat del cordó policial.

Per solidaritzar-vos amb el jove de Banyoles citat per l’Audiencia Nacional, acusat d'expressar fallísticament allò que molts pensem, podeu adherir-vos al manifest de suport que hi ha al web:
http://www.noalrei.elsud.org/

15 de setembre, 2007

Per la llibertat d'expressió. Mobilització!

Vídeo: mobilització pacífica de l'EI contra la visita a Girona d'un individu que és cap d'estat gràcies a 300 anys de violència.


Reprodueixo el comunicat rebut d'Alerta Solidària davant les diligències obertes per l'Audiencia Nacional espanyola contra l'Esquerra Independentista gironina i contra la llibertat d'expressió:

DAVANT LES DILIGÈNCIES ORDENADES PER L'AUDIÈNCIA NACIONAL CONTRA L'ESQUERRA INDEPENTISTA PER LA CREMA DE FOTOGRAFIES DEL REI A GIRONA


Aquest matí s'ha fet públic que la fiscalia de l'Audiència Nacional espanyola ha ordenat una investigació sobre la protesta que va tenir lloc dijous al vespre a Girona contra la presència del rei espanyol. El conjunt de l'Esquerra Independentista (CUP, El Forn, JAG, Endavant, Maulets, PSAN, MDT, COS, SEPC) que va ser l'organitzadora dels actes de rebuig a la Corona, vol expressar les següents consideracions i ho fa a través de l'organització antirepressiva Alerta Solidària:
Llegir el comunicat sencer d'Alerta.

L'opinió de Jordi Navarro (de la CUP de Girona) al seu bloc: Involució democràtica amb tots els ets i uts.

Informació de la mobilització d'avui sota el lema "Jo també cremo la monarquia" a Llibertat.cat i a Vilaweb.

Última hora: Comunicat de la CUP demanant responsabilitats a Interior.

14 de setembre, 2007

El Senyor de les Muntanyes


L’Alexis Vizcaino, un masnoví vinculat a la CUP, és un dels blocaires més actius de l’Esquerra Independentista. No només té, que jo sàpiga, dos blocs permanentment actualitzats (un en català, El Senyor de les Muntanyes, i el seu equivalent en anglès, The Lord of the Mountains) sinó que crea i impulsa contínuament campanyes a la xarxa en defensa dels drets nacionals dels Països Catalans. Una de les últimes campanyes impulsades per l’Alexis és EstatPropi.Cat, una mena de manifestació virtual on, des de cada punt del país o més enllà de les nostres fronteres podem situar-nos en el mapa tot defensant un estat propi per al nostre poble. De moment hi ha 14 adhesions de Torà. A veure si s'hi anima més gent!

Es veu que amb tot això l’Alexis no en té prou perquè encara s’entreté en fer entrevistes, i en penjar-les al seu bloc, a diferents personatges -des de Bernat Joan o Víctor Alexandre a l'exalcalde convergent de Lleida Manel Oronich) sobre la situació actual (i sobre hipotètics escenaris de futur) dels Països Catalans. Un d’aquests personatges sóc jo mateix. Aquí podeu llegir l’entrevista que va fer-me el Senyor de les Muntanyes: "La condició de nació sense estat és sempre provisional..."

Uns altres que em van demanar la meva opinió sobre l’evolució d’aquest país són d’una mica més lluny. També és curiós que ens faci més cas un diari estranger que la majoria de mitjans de comunicació catalans:

Gara: Dia Nacional de Catalunya.

Parlant de muntanyes, la foto és del cim més alt del país: l'Aneto, a l'Alta Ribagorça.

08 de setembre, 2007

Fulls de la gran ruta

Vídeo: "Tres preguntes sobre l'autodeterminació"

Abans-d’ahir vaig participar en una taula rodona, organitzada pel Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA). En l’acte, que duia per títol “Autodeterminació: quin full de ruta?” i que es va fer al local del CIEMEN, també van participar-hi Pere Aragonès (d’ERC), Mònica Sabata (de la Plataforma pel Dret de Decidir), Antoni Vives (de CiU), Hèctor López Bofill (de Sobirania i Progrès) i Dolors Camats (d’ICV). Jaume Renyer, membre de l’entitat organitzadora, va presentar i moderar el debat.

Em va tocar intervenir en primer lloc. A continuació podeu llegir el que més o menys vaig dir. No és una transcripció literal sinó que ho he escrit a posteriori basant-me en l’esborrany que m’havia fet per a l’acte però crec que no hem deixo res.

“Autodeterminació: quin full de ruta?”

Quan em van proposar de participar en un acte sobre l’autodeterminació vaig dir m0olt alegrement que sí. Després, en veure el títol del debat, vaig acollonir-me una mica. “Autodeterminació: quin full de ruta?”. Vaig preguntar-me: “full de ruta!? la CUP té un full de ruta per l’autodeterminació?”

Si entenem per full de ruta un document “tancat”, amb tots els passos a seguir des de l’actualitat fins al reconeixement d’aquest dret democràtic per al nostre poble, és evident que la CUP no té cap “full de ruta”. No el té la CUP ni crec que el tingui cap organització.

És una mancança “greu” que una organització independentista com la nostra no tingui aquest full de ruta? Crec que no, per diferents motius:

1-Perquè la CUP sí que té alguns punts programàtics molt clars que necessàriament han de formar part d’aquest full de ruta.(especialment en la seva primera etapa): polítiques de promoció de la llengua, la cultura i la identitat nacional, polítiques de cohesió social, d’aprofundiment de la democràcia participativa, foment de l’autoorganització ciutadana, defensa de la creació d’òrgans d’abast nacional (òrgans de treball d’abast sectorial, assemblea de regidors i regidores dels Països Catalans)

2-Perquè la CUP no és un una organització aïllada que ha sortit del no res aquestes darreres eleccions municipals, com alguns volen creure, sinó que és el front de lluita institucional de l’Esquerra Independentista, un espai polític força actiu en la elaboració de propostes a per avançar en l’exercici del dret a l’autodeterminació. Una altra cosa és que aquesta elaboració teòrica no hagi anat acompanyada de la capacitat de portar-la a la pràctica, però això ja és un altre tema...
3-Perquè el full de ruta del poble català no serà el d’una organització sinó la confluència d’organitzacions i entitats que vulguin avançar cap a l’alliberament. Aquesta ruta no tindrà el mateix punt de partida ni la mateixa velocitat si només hi participen forces ara per ara minoritàries, com la CUP, i plataformes ciutadanes o si s’hi afegeixen (com podria semblar per la composició d’aquesta taula) forces que configuren una àmplia majoria en un dels tres parlaments regionals.
4-I, sobretot, perquè un full de ruta cap a l’autodeterminació no és una proposta tancada per a dur a terme un procés lineal d’alliberament (des de punt de partida a l’objectiu final) sinó que és un procés de confrontació entre projectes polítics oposats (l’alliberament de la nació ocupada - la consolidació del sistema de dominació) fet que alguns autodeterministes semblen ignorar. En funció de la correlació de forces de cada moment el “punt del trajecte” varia i, en conseqüència, cal modificar el full.

Està molt bé que en aquesta ruta cap a l’autodeterminació hi participin forces polítiques, entitats i col·lectius amb sensibilitats molt diverses però crec que cal partir d’un consens de mínims que tots els “companys de viatge” haurien de tenir clars:

1-El subjecte a autodeterminar: si parlem d’un “dret nacional” l’àmbit territorial només pot ser el nacional, és a dir: tot el territori dels Països Catalans
2-L’autodeterminació no és “fer un referèndum” (tot i que la celebració d’un referèndum d’autodeterminació seria una etapa importantíssima de la ruta) L’autodeterminació no és un dret “puntual” sinó un dret permanent, que cal exercir permanentment. El no reconeixement d’aquest dret no suposa la seva inexistència.
3-No es pot reconèixer cap tipus de legitimitat als estats ocupants. L’ocupació del nostre país per França i per Espanya va ser violenta, i des d’aleshores els Països Catalans no han pogut exercir mai el dret democràtic d’autodeterminació (ni tan sols quan els estats ocupants han tingut règim polítics mitificats com a democràtics com és el cas de la segona república espanyola)
4-Clarificar quin partits i organitzacions estan per l’autodeterminació i quins estan pel manteniment de l’actual sistema de dominació i actuar en conseqüència: qui es declari favorable a l’autodeterminació no pot col·laborar amb estats que ens neguen l’existència com a poble. En cas contrari es perd tota la credibilitat . En aquesta taula hi ha representants de partits –no en citaré cap, que cadascú interpreti el que vulgui- que la setmana vinent, l’Onze de Setembre, aniran a homenatjar als que van morir lluitant contra l’ocupació borbònica i al desembre, quan la mascota de l’Estat vagi a esquiar a Baqueira Beret, aniran a fer genuflexions i a retre-li vassallatge.

Algunes propostes que crec que són imprescindibles per a avançar:

1-Necessitat d’impulsar plataformes àmplies de funcionament no sotmès al dictat dels òrgans de direcció dels partits, per a evitar repetir el que Xirinacs anomenava “la traïció dels líders”
2-Cal crear entitats i organitzacions de tot tipus d’àmbit nacional (culturals, sindicats, defensa territori, etc)
3-De la mateixa manera, cal avançar cap a la creació d’institucions polítiques rupturistes d’àmbit nacional (assemblea d’electes)
4-La tasca principal, ara per ara, és la conscienciació –tant de la necessitat del dret a l’autodeterminació com de l’àmbit nacional, de tots els Països Catalans, d’aquesta lluita- per a aconseguir una majoria social favorable a l’alliberament. No hi ha “fórmules màgiques” per a conscienciar la gent però sí que hi ha un ingredient imprescindible: la informació La veritat juga a favor nostre. Per posar només un exemple: si a la capçalera del telenotícies aparegués diàriament un comptador de l’espoli fiscal, com el que hi ha en algunes pàgines d’internet, el nombre de partidaris de trencar amb l’estat augmentaria.
5-També és necessària la difusió internacional de la realitat nacional catalana. Que el nostre cas no es vegi com un afer intern espanyol (o francès) sinó com un enfrontament entre un poble ocupat i uns estats ocupants.

Aquesta conscienciació dependrà en bona part de qui vulgui tirar endavant aquest full de ruta cap a l’autodeterminació. Si realment els partits parlamentaris que es declaren autodeterministes, que en el cas del Principat són majoritaris al Parlament, costa d’entendre com la majoria de mitjans de comunicació –i en concret els mitjans de comunicació públics, de titularitat autonòmica- tinguin una visió hispanocèntrica de l’actualitat informativa o silenciïn la veu de l’Esquerra Independentista i, en canvi, donessin cobertura mediàtica al partit catalanòfob Ciudadanos, facilitant-li l’accés al parlament. El mateix podríem dir de determinats continguts en l’àmbit de l’ensenyament.

A l’hora de conscienciar la població crec que hi ha unes idees bàsiques que cal deixar mol clares:
1-Als Països Catalans els Estats espanyol i francès no tenen cap legitimitat. La nostra pertinença a aquests dos estats és fruit d’una ocupació violenta (ininterrompuda els darrers 300/350 anys).
2-Un estat que no reconeix el dret a l’autodeterminació no és un estat democràtic.
3-El fracàs del procés de reforma dels estatuts d’autonomia demostren que l’Estat espanyol no és reformable. Un Estat espanyol plurinacional és inviable (i en el cas de l’Estat francès més inviable encara.
4-També s’han de destacar aspectes concrets de diferents àmbits que poden incidir en diferents sectors de població, des de la substitució lingüística a l’espoli fiscal, passant per la destrucció del territori.

No podem oblidar que els arguments a favor del sistema i de les seves institucions són molt febles. Si no fos així no es produirien episodis de censura com el segrest d’una publicació per un acudit o el tancament de diferents mitjans de comunicació bascos.


Ja he dit abans que els partits haurien de clarificar en quin costat estan i cap on volen anar. També crec que haurien d’establir mecanismes de democràcia interna que evitin el que deia abans (“la traïció dels líders”) i comprometre's a no instrumentalitzar amb finalitats partidistes les plataformes unitàries.

Que quin és ara mateix el paper de la CUP en la lluita per l’autodeterminació. Partint de la situació actual en la que, tot i haver experimentat un fort creixement, som encara molt minoritaris, crec que cal actuar principalment en dues línies:

1-D’una banda, en l’enfortiment de la lluita municipalista amb l’acompliment dels nostres programes de treball pels drets de la ciutadania i la cohesió social, en defensa del territori, per la democràcia participativa i per la llengua i els drets nacionals del nostre poble, en l’àmbit dels nostres pobles, viles i ciutats.
2-De l'altra, fomentar l’organització i la mobilització del poble català (única manera d’avançar de manera segura cap a l’autodeterminació) fent costat a les reivindicacions i drets de la diversitat de sectors populars (veïnals, de joves, sindicals, defensa del territori, estudiantils, pagesos, antirepressius, solidaris) autoorganitzats en una perspectiva alliberadora social i nacional.

Per finalitzar comentar que el descrèdit creixent de l’actual sistema polític entre capes cada cop més àmplies de la població –l’augment de l’abstenció n’és l’expressió més clara- pot evolucionar cap a dues vies: cap a la mobilització i l’organització ciutadana dels sectors descontents o cap a la desmobilització i el desinterès per tot el que es consideri “polític”. En aquest segon cas els responsables de la desmobilització (els detentors del poder i els seus gestors) en són, al mateix temps, els principals beneficiaris.
A continuació van parlar la resta de ponents, va intervenir el públic i, al final vam tenir un segon torn d'intervencions. Això ja ho explicaré en una altra entrada. Per ara ja m'he allargat prou.
La notícia als mitjans:
Avui (Aquests em posen el nom malament; em passa sovint: coses dels noms compostos en mala hora concedidos)
La foto: una de les proves de la gimcana organitzada pels joves de Torà durant la Festa Major de la Vila consistia en la que els participants, després de fer un traguinyol, havien de donar deu voltes sobre ells mateixos, tocant amb un dit a terra, i sortir corrent cap a donar el relleu al següent concursant, tot això en el mínim temps possible. Després de deu tombs eren molt pocs els que aconseguien córrer en línia recta. Voleu dir que la nostra classe política, després de tants tombs amb reformes estatutàries, propostes federalistes i altres intents de marejar la perdiu, té la capacitat i/o la voluntat de tirar pel dret cap a la llibertat d’aquest país?

29 d’agost, 2007

Tornem-hi, que no ha estat res!

Després d’unes setmanetes de vacances blocaires –els darrers dies per coincidència amb les vacances laborals i els primers provocades per a mantenir en “primera pàgina” el post sobre les detencions d’Oaxaca – torno a penjar quatre ratlles a pocs dies que es reprengui allò que se sol anomenar “curs polític”.

Un curs polític que a Torà començarà un cop passada la Festa Major d’aquest cap de setmana vinent i en el que caldrà veure quina línia d’actuació seguirà l’equip de govern sorgit de les últimes eleccions municipals; si les bones paraules inicials envers els partits de l’oposició es materialitzen en propostes concretes o si, pel contrari, continuaran en la mateixa línia de fer valer la seva majoria absoluta, com en els plens anteriors on no es van poder aprovar cap de les dues mocions presentades per la CUP (una de caire antirepressiu i una declarant Torà lliure de transgènics)

A nivell regional-principatí el curs comença, com cada any, a l’entorn de la Diada i amb l’autodeterminació –i amb hipotètiques dates de referèndums en boca de destacats càrrecs polítics- traient el nas en el debat polític. Aquí caldria veure si les declaracions del Vicepresident del govern regional queden, com tantes altres, en el no-res –recordem la calçotada de Xavier Vendrell- o si, pel contrari, resulta que un dels partits del govern ja té escrit el full de ruta cap a la independència. Tot i que m’agradaria poder dir el contrari, deixeu-me confessar el meu absolut escepticisme. La viabilitat i l’èxit d’un procés d’alliberament nacional d’un país oprimit depèn, al meu modest entendre, de molts factors, en alguns dels quals –com ara la conjuntura internacional- podem incidir-hi ben poc. En canvi hi ha un altre factor, el més imprescindible de tots, que només depèn de nosaltres mateixos: la consciència nacional i política del nostre poble; el ser conscients de formar part d’una nació i la voluntat política de que aquesta esdevingui lliure. Sense l’extensió d’aquesta consciència entre capes cada cop més àmplies de la societat catalana no hi ha cap horitzó possible de llibertat (i, per tant , de supervivència) per als Països Catalans. Algú creu, sincerament, que algun dels partits que participen del sistema parlamentari espanyol està treballant en aquesta línia? Ep! Que consti que no poso pas en dubte que ho facin persones, a títol individual, d’alguna d’aquestes forces...

El cert és que, ara per ara, l’independentisme no té encara un referent polític a nivell nacional. L’avanç de les CUP a les eleccions municipals de la primavera passada –especialment en algunes capitals de comarca i en ciutats mitjanes del Principat- en certa mesura les “referenciaven” per a suplir aquesta mancança. Caldrà veure si aquest Onze es confirma aquesta revifalla de la lluita independentista –d’aquell independentisme que no espera res de bo dels estats ocupants- a l’entorn d’aquesta organització unitària que és la CUP, amb un augment de la mobilització popular. De raons en sobren.