21 de març, 2012

Apunts de zoologia.


És una de les espècies més impressionants de l’avifauna dels Països Catalans i, si acceptem acríticament el que diuen els llibres d’ornitologia, el rapinyaire nocturn més gran d’Europa. Per la seva posició a dalt de la cadena tròfica, el duc (Bubo bubo) es considerat un superpredador, capaç de caçar una gran varietat de mamífers i aus, incloent-hi altres rapinyaires nocturns i diürns. La presència del duc no només és beneficiosa per a l’equilibri dels nostres ecosistemes, especialment dels boscos de muntanya mitjana, i un bioindicador de la seva qualitat sinó que també és positiva per a l’agricultura, per la gran quantitat de conills i rosegadors que pot eliminar. Malgrat això la principal amenaça a aquesta espècie, junt amb la destrucció del seu hàbitat, és la persecució directa fruit de l’animadversió humana cap als rapinyaires nocturns.

Una de les dificultats a l’hora de recuperar espècies en perill d’extinció a partir d’uns pocs individus, ja sigui perquè es tracti de poblacions aïllades amb un nombre reduït d’exemplars o perquè es vulguin reproduir en captivitat, és la pèrdua d’aptituds causada per la consanguinitat, com a conseqüència de successius creuaments entre individus propers. És el mateix que succeeix a les famílies reials de mig món. Per a solucionar aquesta problemàtica és necessari augmentar la diversitat genètica amb la incorporació al grup d’individus de fora del cercle endogàmic. En cas contrari la descendència va degenerant fins a obtenir individus incapaços de competir en igualtat de condicions amb els exemplars sans de la mateixa espècie o d’altres que ocupen el mateix nínxol ecològic. Serveixen, això sí, per a fer el paperot en muntatges moderns pretesament medievals –qui no ha vist mai cap simulacre de falconeria en una fira, al costat d’embotits i formatges artesans i de les omnipresents coques de Perafita?- o en bufonades medievals amb mitjans moderns –com ara fotre el mussol davant d’un teleprompter la vigília de Nadal.




La introducció d’espècies al·lòctones, animals o vegetals, comporta greus efectes sobre el medi que les rep. Tot i que no és un fenomen nou –un insecte americà, la fil·loxera (Dactylospharea vitifoliae), va arruïnar la vinya catalana fa més de cent anys- en les darreres dècades han proliferat les problemàtiques causades per espècies invasores com el silur (Silurus glanis), el visó americà (Neovison vison), la tortuga de Florida (Trachemys scripta), el cranc de riu americà (Procambarus clarkii), el coatí (Nasua nasua), el musclo zebrat (Dreissena polymorpha), el mosquit tigre (Aedes albopictus), el cargol poma (Pomacea sp.) o la vespa asiàtica (Vespa velutina). Al no disposar de depredadors naturals aquestes espècies poden convertir-se en autèntiques plagues, que amenacen la biodiversitat dels ecosistemes autòctons, motiu pel qual s’han d’eradicar del medi on han estat introduïdes.

Les diferents administracions amb competències en medi ambient en els diferents trossos d’aquest país tenen plans per a reduir o eliminar les espècies invasores, animals i vegetals, que alteren el medi natural. Així, per posar un exemple, la Conselleria d’Agricultura, Medi Ambient i Territori del Govern Balear fa temps que va iniciar una campanya per a capturar, vius o morts, els nombrosos exemplars de coatí existents a Mallorca, especialment a la Serra de Tramuntana. Resulta curiós que el govern que persegueix amb insistència aquest petit mamífer, introduït al medi per l’alliberament irresponsable d’exemplars adquirits com a mascotes, sigui el mateix que ha col·laborat en les activitats depredadores a les Illes d’un rapinyaire al·lòcton, introduït fa 15 anys a la principal família de mascotes invasores, presumptament per a combatre els efectes degeneratius causats per la consanguinitat.

Per quin estrany motiu els governants autonòmics dels diferents trossos d’aquest esquarterat país nostre consideren que el duc al·lòcton (Urdangarin Liebaert), en espanyol buho real, és menys perjudicial que altres espècies invasores? Per què no només no l’han combatut sinó que li han obert les portes del galliner? Possiblement hi hagi un punt d’esnobisme: de la mateixa manera que molts burgesets reneguen de la llengua pròpia del país perquè queda més fi parlar la de l’imperi i frisen per compartir esquiades, a la neu, a l’aigua o al matalàs, amb inútils de sang blava, també consideren que muda més tenir una anaconda verda (Eunectes murinus) de vuit metres en un terrari al xalet que una humil sargantilla de paret (Podarcis muralis) dins d’un capsa de sabates. A més, dins dels sectors socials que controlen el poder polític i econòmic als diferents trossos de país hi podem trobar un bon nombre d’individus per als quals ni la destrucció del medi no ha estat mai un obstacle ni el saqueig insaciable un fet aliè.

Cal tenir la certesa que algun dia, si abans no deixem que ens extingeixin com a poble, al llarg i ample d’aquest país nostre les coses canviaran el suficient per a esdevenir un estat nacionalment lliure, socialment just i ecològicament ric –la parauleta sostenible em fot una mica d’al·lèrgia. En uns Països Catalans lliures d’espècies invasores de tota mena de pèl i ploma hauríem d’oblidar-nos de les alteracions al medi provocades per tota aquesta fauna? No; ens agradi o no totes les bestioles esmentades, i moltes més que em deixo, també han format i formen part de la nostra història i els pobles que obliden els errors del passat estan condemnats a repetir-los. Ara que de qualsevol tema en fan un centre d’interpretació, seria interessant tenir un espai on se’n museïtzés el seu procés d’expansió, combat i extermini. Hauria de ser un lloc suficientment gran per a encabir-hi exemplars, engabiats o taxidermitzats, de les principals especies al·lòctones i dels endemismes botiflers de les diferents regions del país. Un lloc com Marivent, per posar un exemple qualsevol. 

18 de març, 2012

Pactista solvent canvia sobiranisme emergent per llobarro fresc.

Segons l’última enquesta del Centre d’Estudis d’Opinió, si avui es fes un referèndum sobre la independència de Catalunya, el 42,9 % de l’electorat d’aquest tros de país hi votaria afirmativament, el 28,2 % hi votaria en contra i un 23,3 % optaria per l’abstenció. Dit d’una altra manera, el sí a la independència guanyaria amb el vot del 56 % de participants.

Al marge de les xifres que puguin reflectir les enquestes, que n’hi ha per a tots els gustos, l’opinió favorable a la independència està assolint uns nivells de suport que poca gent hauria pronosticat amb uns quants anys d’antelació. La participació en les consultes populars, la manifestació posterior a la sentència del TC sobre l’estatutet o la constitució de l’Assemblea Nacional Catalana són clares mostres de que aquesta idea arriba a sectors molt més amplis que els electorats dels partits que es reclamen explícitament independentistes. La major part d’aquest nou independentisme és de caire més sociològic que polític -hi pesen més el cor, el fetge i altres vísceres que la tàctica i l’estratègia- fruit de la frustració pel fracàs del procés autonòmic: “Si Espanya no ens vol tal com som fotem-ne el camp”.

A diferència de l’independentisme històric sorgit a finals dels 60, nítidament d’esquerres i defensor dels Països Catalans com a marc nacional, bona part d’aquest nou independentisme és hereu de la dreta regionalista, hegemònica els últims trenta anys en aquest (tros de) país, i n’arrossega moltes de les limitacions (acceptació del marc territorial regional, creació d’un estat propi condicionada al manteniment de l’actual model socioeconòmic, excessiu respecte al marc legal imposat i a les seves institucions...). La existència de plantejaments contraris als que ha defensat sempre l’Esquerra Independentista –l’únic independentisme existent durant dècades en aquest país, no ho oblidem- dins d’aquest nou i heterogeni independentisme ens ha agafat més d’un cop amb els pixats al ventre. Recordem els dubtes davant les primeres mobilitzacions de la Plataforma pel Dret de Decidir, ara fa sis anys... Amb el temps l’independentisme d’esquerres ha anat esvaint les seves reticències a participar en  campanyes i mobilitzacions diguem-ne sobiranistes (a vegades no són explícitament independentistes). Potser la visualització més destacable d’aquest canvi la trobem en la participació de la CUP, amb un bloc propi i nombrós i amb un lema inequívoc -“Tirem pel dret. Independència”- en la manifestació del 10 de juliol de 2010 que, tot i estar convocada per Òmnium Cultural amb un lema assumible per l’autonomisme, “Som una nació, nosaltres decidim”, va convertir-se en un massiu clam independentista.

És probable que les ambigüitats, les mancances i les limitacions d’alguns sectors d’aquest nou independentisme poden provocar contradiccions al si d’organismes unitaris com la recentment constituïda Assemblea Nacional Catalana. Sense anar més lluny, la  majoria de documents generats per la pròpia ANC lliguen ben poc amb les referències als Països Catalans del discurs de Sergi López. Entenc, per tant, que hi hagi independentistes, dels de tota la vida, que no se sentin còmodes enmig d’aquest poti-poti ideològic, però... és el què hi ha a la societat. Què volem fer? Ignorar-ho? Restar-ne al marge o, pel contrari, tractar de fer arribar el nostre discurs a sectors de gent que en major o menor mesura poden ser-hi receptius? Em sembla que la resposta és clara. De la mateixa manera que participar a la mani del 10-J “contra la sentència del TC” no era sinònim de defensar l’estatut difunt sinó que calia anar-hi a reivindicar la fi de la via autonomista, cal que militants de l’esquerra independentista, a títol individual, participin i tractin d’influir per a que aquest moviment nounat corregeixi algun dels seus vicis d’origen (àmbit territorial regional, Unió Europea, institucionalisme).

Quin és el perill del nou sobiranisme? No ho és pas que demà passat, mentre nosaltres encara discutim sobre el sexe dels àngels, quatre autonomistes desencisats posin l’intermitent de la dreta, accelerin, ens avancin i proclamin la independència dins d’un model social injust i poc democràtic; igual d’injust i de poc democràtic com l’actual que, a sobre, és espanyol! No, el veritable perill és un altre.




Segons l’enquesta del CEO esmentada més amunt tot i que el sí a la independència guanyaria en un referèndum directe, a l’hora d’escollir entre diferents opcions “quina hauria de ser la relació entre Catalunya i Espanya” només un 25,5 % escull un estat independent, per sota del 33 % partidari d’”un estat dins d’una Espanya federal” i d’un 31,8 de conformistes amb el sistema de dominació actual. Dit d’una altra manera, hi ha una part important de gent si es trobessin amb un referèndum sobre la independència hi votarien afirmativament però que tenen com a ideal compartir estat amb una Espanya diferent. Són, per tant, víctimes potencials del discurs peixalcovista, ja sigui amb l’esquer del pacte fiscal o amb qualsevol altra proposta de canviar-ho tot perquè tot segueixi igual.

Coneixent les trajectòries assenyadament pactistes d’alguns destacats dirigents polítics i veient-los somrient i remenant la cua a l’Assemblea constituent de l’ACN, no costa gaire d’imaginar-se’ls postulant-se com a negociadors:

“Pactista solvent, amb sentit d’Estat* i experiència, canvia moviment sobiranista emergent per un parell de llobarros frescos**.
 (*)Español, por supuesto. (**) Imprescindible obtenir rèdits electorals”

Si el perill és el mateix que va liquidar la per alguns enyorada i mitificada Assemblea de Catalunya -“La traïció dels líders”, que va donar títol a la crònica de Xirinacs- quin n’és l’antídot? Un independentisme fort i participatiu, tant a les organitzacions unitàries com als referents polítics de cadascú, on el lideratge resti en mans del conjunt del moviment; res que no estigui ja inventat: l’independentisme assembleari.