Un altre dels canvis que van comportar les eleccions
municipals del 2015 van ser l’enfonsament del poder municipal del PSC, un partit que des de feia dècades era
hegemònic a les principals ciutats d’aquest tros de país, especialment al mal
anomenat “cinturó roig”, i amb presència a la majoria de ciutats mitjanes i petites.
Tot que la seva representació continua sent molt important (tercera força amb 530.949
vots i 1.279 regidors) la caiguda és espectacular si tenim en compte que el
2007 n’havia obtingut 2.571, una mica més del doble. Observant els resultats
per territoris veurem que l’enfonsament és gairebé total en algunes comarques: en
dues legislatures passen de 44 regidors a 3 a la Noguera, de 25 a 3 a l’Urgell,
de 40 a 7 al Pallars Sobirà, de 35 a 8 a les Garrigues, de 13 a 6 a la Segarra
o de 8 a 1 al Solsonès. En la majoria d’aquestes comarques els pocs regidors
que manté el PSC són a les capitals, desapareixent en municipis rurals on s’havien
incrementat artificialment durant els anys de govern tripartit a la Generalitat,
gràcies en part al discurs convergent previ de que “per a rebre subvencions els
ajuntaments han de ser del partit del Govern”, convenientment amplificat per la
Direcció General del Desenvolupament Rural maragalliana amb promeses
proselitistes de subvencions. Però també a les capitals la sucursal regional
del PSOE recula; n’és un bon exemple Lleida on, per a mantenir la poltrona, el
“catalanista” Ros es veu obligat a pactar amb el partit catalanòfob Ciutadans.
Una de les conseqüències lògiques d’aquesta política
d’aliances del camaleònic Angel Ros hauria de ser la pèrdua de l’escassíssima
credibilitat que li podien quedar a les seves afirmacions de catalanisme i,
consegüentment, la pèrdua d’aliats al territori, però curiosament sembla que la
cosa no va per aquí. Un dels organismes on s’hauria de veure més clarament reflectit
el rebuig d’un territori majoritàriament independentista a l’espanyolisme
impúdic del president del PSC és el Centre de Normalització Lingüística de
Lleida. Aquest ens és l’encarregat de promoure la normalització a les comarques
de la “província” i al seu consell hi ha representades, a més de diferents
departaments de la Generalitat i entitats diverses, tretze institucions locals:
el propi ajuntament de Lleida, la Diputació i els onze Consells Comarcals de la
demarcació; és a dir una institució presidida pel PSC, dues per ERC i nou per
l’antiga CiU. Amb aquesta correlació de forces i tenint en compte el seu pacte
local semblaria lògic que Montse Parra, la representant de l’ajuntament de
Lleida, no revalidés la presidència al CNL que ostentava la passada
legislatura.
En aquest sentit la CUP va fer una crida a les institucions
que hi estan representades per a consensuar un candidat alternatiu per a treure
de la presidència del Centre de Normalització Lingüística la representant d’un
equip de govern que per a mantenir-se en el poder municipal pacta amb els
manifestament contraris a la normalització lingüística. Quan Jordi Llauradó,
representant de la CUP al Consell comarcal de la Segarra, va exposar això en el
punt de precs i preguntes del penúltim ple semblava que pràcticament tothom ho
veia així, fins i tot al sortir algun conseller de l’ara PDECat va anar a
felicitar-lo. “Així, així, molt bé!”. Semblava, per tant, que una proposta en
forma de moció per a que les institucions acordessin oficialment que els seus
representants al CNL de Lleida no votessin la candidata d’un ajuntament que
aquest any fins i tot ha traduït a l’espanyol el programa de la festa major
–amb resultats tan ridículs com anunciar un “campeonato de morcilla”!!- seria assumida per la pràctica totalitat
de Consells Comarcals. Però no.
Quan la CUP va portar el tema a les institucions
supramunicipals on té representació vam tornar a veure com el putaramonetisme i
la sociovergència encara cuegen. No es van manifestar al Solsonès, on el vot
exconvergent no era determinant, i la moció es va aprovar per unanimitat.
L’endemà però a la Diputació la cosa va canviar: la moció per una presidència
de consens va ser rebutjada amb 18 vots en contra (els 12 de l’equip de govern
convergent i els 6 del tripartit espanyolista format pel PP, C’s i les sucursals
catalana i aranesa del PSOE) i només 7 a favor (del grup proposant i d’ERC). Al
Segrià es va mantenir la mateixa aliança per a rebutjar la proposta. En canvi a
l’Urgell, on no hi ha partits d’origen espanyol al consell, va ser CiU en
solitari qui va fer aquest trist paperot. A la Segarra la moció de la va
prosperar, amb els vots de la pròpia CUP i d’ERC, InSe, MES i d’una part de
CiU; l’únic vot contrari va ser el del representant del PSC i la majoria de
convergents –inclòs aquell que havia felicitat efusivament el conseller cupaire
al ple anterior- van abstenir-se. Finalment al Pallars Sobirà, on CiU té
majoria absoluta, la proposta va prosperar per unanimitat dels presents. En
total aprovat en tres de sis plens el que, per lògica, semblava que havia
d’aprovar-se arreu. O és que els votants mínimament catalanistes de CiU poden
entendre que els seus consellers permetin que el PSC tingui la presidència d’un
òrgan on el PDCat és molt majoritari?
Costa d’entendre el perquè de tot plegat. Per això a l’hora
de titular aquest escrit he repescat un terme que podia semblar caducat: sociovergència.
Segons la Wiquipèdia, “com a
sociovergència alguns autors es refereixen a aquell establishment, o entramat
de poder, que controlaria majoritàriament l'economia, els mitjans i la política
a Catalunya des de la transició democràtica espanyola”. I les idees i els
conceptes polítics que defensaven la desapareguda CiU i l’aleshores poderosa
sucursal regional del PSOE segur que han caducat –només cal veure l’evolució
política d’aquest tros de país els darrers anys- però els entramats de poder
amb tentacles a l’economia, els mitjans i la política tendeixen a perpetuar-se.
