28 de març, 2007

Evidenciar la misèria política d’aquest (tros de) país.


Fins fa pocs anys que un destacat dirigent d’un partit hagués plantejat la possibilitat de canviar el color polític del govern autonòmic hauria provocat una expectació enorme en aquest (tros de) país. I si, tal com a fet aquest cap de setmana passat Xavier Vendrell, hagués posat com a condició d’aquest canvi, que el govern entrant hauria de convocar un referèndum d’autodeterminació dins de la mateixa legislatura hauria estat al país veí (o als països veïns) on haurien saltat totes les alarmes.

En canvi ara això no ha passat. Sí, es cert que se’n parla, però no en els termes que en que se’n parlaria si la gent percebés les declaracions del dirigent republicà com una proposta real d’exercir, de manera immediata, un dels drets fonamentals dels pobles. La gent en parla, però ho fa especulant sobre quins són els motius reals de les declaracions de Vendrell. Declaracions de consum intern per a acontentar els seguidors de Carretero? Recerca de titulars en clau electoral? Cortina de fum per a tapar la submissió, en temes com la tercera hora d’espanyol o el tancament de TV3 al sud, del govern Montilla respecte el govern Zapatero? I així fins a tantes teories com teòrics de cafè puguem trobar. Ningú però es pren seriosament la possibilitat que els de Carod facin president Mas, i encara menys que aquest darrer alliberi aquest (tros de) país abans del 2010. La collita de bolets al·lucinogens de la tardor passada no devia ser gaire abundant!

La meva opinió és que, efectivament, l’abrandada defensa del dret a l’autodeterminació que, entre calçot i calçot, va fer el secretari d’organització d’ERC va adreçada a la militància i a l’electorat del partit republicà; i més en concret a aquells sectors del seu partit reticents a la reedició del tripartit, i que haurien vist amb més bons ulls un pacte amb CiU.

Amb aquesta proposta, que saben d’entrada que els regionalistes no acceptaran, ERC es presentarà davant l’opinió pública com l’únic partit que defensa l’autodeterminació d’aquest (tros de) país i podrà presentar CiU -amb tota la raó del món- com un partit espanyolista contrari a l’exercici de l’autodeterminació. I si es demostra de manera clara que CiU és tan espanyolista com el PSC, quins arguments els resta als republicans defensors del pacte nacional amb Convergència? Segons l’argumentari de Carod i Puigcercós, almenys el PSC és d’esquerres...

Amb tota la resta de les forces parlamentàries evidenciant les misèries de la política catalunyesa, oposant-se a l’autodeterminació, encara que sigui amb arguments del tipus “encara no és el moment”, ERC pot presentar-se públicament als ulls de molta gent com el menys dolent dels "partits polítics existents" (que són els que surten als mitjans). Com és allò d’”en el país dels cecs...”?

Qui llegeixi això pot entendre el meu posicionament com una crítica ferotge cap a uns partits amb els que no em sento identificat. No és això. La gent que militem (i la molta que al llarg dels anys hi ha militat) a les diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista hem de ser els primers a fer autocrítica, perquè no estem exempts de responsabilitats en aquest panorama desolador. Si una força com ERC pot permetre’s rebaixar contínuament el sostre reivindicatiu del país és, efectivament, perquè els seus companys d’hemicicle aspiren a un nivell de llibertats encara més minso, però també perquè aquells i aquelles que aspirem a que algun dia aquest país (no només aquest tros sinó en la seva totalitat) esdevingui nacionalment lliure i socialment just hem estat incapaços d’articular un referent polític per al conjunt del nostre poble.

18 de març, 2007

Lluís Llach contra la tortura

Aquí teniu un parell d'imatges de l'acte contra la tortura celebrat divendres passat a Tàrrega. A la foto de dalt, i d'esquerra a dreta: Martí Majoral, d'Alerta Solidària, Lluís Llach, Jordi Vilaseca i Ramon Piqué, de l' Associació Memoria contra la Tortura.

Més informació sobre aquest acte clicant aquí.

13 de març, 2007

Aquest divendres: Lluís Llach contra la tortura.

Ara fa gairebé quatre anys, a partir de l'1 d'abril de 2003, al voltant de les detencions de tres joves de Torà i de les tortures patides pel primer d'ells va generar-se un ampli moviment de solidaritat, organitzant multitud d'actes a contrarellotge, amb una capacitat de mobilització molt superior a la que podia esperar-se inicialment.
Si fa quatre anys la improvisació a l'hora d'organitzar mogudes solidàries anava a remolc de la repressió, en aquesta ocasió l'organització a corre-cuita dels actes d'aquest divendres ha estat motivada per la solidaritat d'un artista de primera fila. Fa escassos dies que Lluís Llach confirmava la seva predisposició a participar en un acte d'aquest tipus a una setmana vista. A partir d'aquí la gent que organitza l'acte ha hagut de córrer a trobar artistes i ponents que completessin el cartell i a donar-hi la màxima difusió possible. Aquesta entrada és la meva petita contribució a difondre els actes d'aquest divendres. S'agraeixen les contribucions que, en aquest sentit, puguin fer els lectors i lectores d'aquest bloc enviant la notícia per correu electrònic, penjant-ho en altres blocs o en agendes de webs diverses...

08 de març, 2007

El dia de les dones, encara?

Surto de casa, després d’esmorzar. A la pujada de la plaça de la Font un veí es mira una pancarta amb cara d’incomprensió. El lema és prou clar: “EN FEMENÍ UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE. Estima’t i lluita”.

Al veure’m, em pregunta:
-
Que saps de què va això?
-Sí, del dia de la dona
- li responc, caient inconscientment en la simplificació nominal que, de mica en mica, les institucions van imposant a la data d’avui.
-
De Santa Àgueda, encara?
-No, home, no! Avui som 8 de març, el Dia Internacional de la Dona Treballadora- li aclareixo, ara sí, amb el nom sencer de la commemoració.

Una veïna s’afegeix a la conversa, amb un to manifestament enutjat:
-Van penjar-la ahir un home i una dona. –i precisant encara més la informació, afegeix: L
a noia era la filla del .... i anava amb un xicot estrany.

Me'n vaig. Mentre m'allunyo sento encara algun fragment de la seva conversa:
-Un xicot estrany? Devia ser el seu nòvio...
Em ve al cap si el motiu pel que la dona considera estrany el xicot és el fet d'haver penjat una pancarta d’aquesta temàtica. Segurament no coincidiria amb la veïna a l’hora de triar la gent que caldria catalogar d’”estranya”, però estic plenament d'acord amb ella en que al món hi ha gent molt rara. N'és una bona prova que sigui justament una veu femenina la que expressi rebuig cap a la pancarta i cap a l'altre món possible que aquesta proclama. És ben bé que hi ha de tot a la vinya del senyor i/o de la senyora!

06 de març, 2007

Bye, bye, Valls


Aquest primer divendres de març l’Ajuntament va celebrar una doble sessió plenària; la primera des de la confirmació de la “renúncia” de Mercè Valls a encapçalar la llista convergent a les eleccions del 27 de maig. L’encara alcaldessa va obsequiar al nombrós públic amb l’actuació més esperpèntica i vergonyosa que recordo haver vist mai durant un ple municipal.

A dos quarts de nou del vespre s’iniciava el ple extraordinari sol·licitat el 15 de febrer pels dos grups municipals a l’oposició, per a tractar el tema del transport escolar de l’alumnat toranès d’ESO a l’IES de Calaf i/o a l’IES de Guissona (veure Canvi d'institut... ). El primer (i, en cas d’aprovar-se, únic) punt de l’ordre del dia era la nostra proposta de traslladar als pares i mares d’alumnes, mitjançant una consulta, la decisió d’escollir quina de les dues línies de transport es preferia, davant de la voluntat del Departament d’Educació de deixar de subvencionar-ne una. En comptes d’entrar a debatre la proposta presentada, l’alcaldessa va fer una breu i parcial cronologia dels fets, que començava el 1995, any en que va plantejar-se per primer cop el debat sobre quin havia de ser el nostre institut de referència, fins a la tarda del mateix divendres, en la que Antoni Llevot, director dels serveis territorials d’Educació, li hauria promès telefònicament el manteniment de les dues línies de transport per un període de temps indeterminat. En virtut d’aquesta promesa, de la qual no va aportar cap constància documental, Valls pretenia que retiréssim la nostra proposta de consultar pares i mares.

En la meva intervenció vaig tractar de defensar la postura que sempre ha mantingut la CUP en aquest tema: que era millor que la tria d’institut es fes des de Torà a que ens vingués imposada des de fora i que la presa d’aquesta decisió fos el més democràtica possible. Per aquest motiu proposàvem consultar les mares i els pares d’alumnes d’ESO, de primària i d’educació infantil. Un cop es tingués el resultat de la consulta, es podia continuar defensant el manteniment de les dues línies el màxim de temps possible, però tenint clar quina era la resposta que calia donar en cas de que Educació ens obligués a triar de manera imminent. No podíem per tant retirar la nostra proposta. Quan va poder intervenir, perquè ningú dirigia el funcionament del ple i les intervencions dels regidors s’alternaven amb les del públic assistent, el portaveu dels independents també va manifestar-se en termes semblants.

Després de moltes intervencions a favor d’una tria o de l’altra i a favor de decidir el tema via consulta, mitjançant acord de ple o per imposició directa del departament, i vist que els arguments es repetien sense cap aportació nova al debat, vaig sol·licitar poder fer el que se suposa que s’ha de fer en un ple (i encara més en un ple extraordinari, on l’ordre del dia és tancada): llegir i votar la proposta presentada. A partir d’aquí el surrealisme va assolir nivells antològics: segons Valls si la proposta de l’oposició era fer una consulta als pares això ja s’estava fent, “a veure que aixequi la mà qui vulgui anar a Calaf...”. Al cap d’una estona d’insistir vaig poder llegir la proposta, però abans que es posés a votació encara va iniciar-se un nou torn d’intervencions (a vegades simultànies) del públic.

Va haver de ser el regidor no adscrit Garrabou que va haver de dir-li que allò no era seriós, que els regidors que havíem presentat la proposta teníem tot el dret a que es votés el contingut d’aquesta. Després d’un darrer intent de Valls d’evitar la votació amb absurdes sortides de to (“Què diu la proposta: Proposta d’acord per a escollir, mitjançant consulta a pares i mares, la línia de transport escolar subvencionada per a l’alumnat d’ESO de Torà. D’acord, doncs”. I adreçant-se al públic assistent: “Va, pares, voteu”), que l’únic que feien era crispar els ànims de regidors i públic, es va poder passar a la votació.

Vots a favor de la proposta de consultar la decisió a les mares i els pares: cinc (2 de CUP, dos d’Independents i 1 no adscrit). Valls torna a intervenir: “Bé, passem al següent punt de l’orde del dia...”. Algú li diu que no hi ha cap més punt a l’ordre del dia. Faig notar que la votació no s’ha acabat, que falten els vots negatius i les abstencions. L’alcaldessa fa repetir la votació per a “fer-ho bé”. Repetim: vots a favor de la proposta que volia fer-nos retirar de l’ordre del dia: nou. Aprovada per unanimitat! Se’m va escapar un I per això hem estat discutint dues hores?”. És evident que no era per això sinó perquè, al veure que no podia evitar la votació i que el resultat no era el que desitjava, va voler apuntar-se a la proposta guanyadora. Motius al marge, l’important és que la proposta de fer una consulta va aprovar-se per unanimitat, ara bé... tenim alguna certesa que la consulta es durà a terme?

A l’hora de jutjar el paper d’algú que ha ocupat un càrrec públic s’hauria de valorar tota la seva trajectòria, amb tots els encerts i tots els errors situats a cada platet de la balança. No és menys cert, però, que els darrers dies de permanència en el càrrec poden ajudar a corroborar o a maquillar la imatge de la cessant. En el cas que ens ocupa caldrà veure si l’acord adoptat divendres es materialitzarà o si, aplicant aquella dita espanyola del convent, es convertirà en l’enèsim incompliment d’un acord plenari.

Corren diversos rumors sobre el destí de Valls un cop abandoni l’alcaldia. Diuen que li han reservat un lloc a l’aparell del partit. Ja es veurà. La foto, a tall de suggeriment, és de Mururoa, un paradísiac atol polínèsic; el primer lloc que m’ha vingut al cap a l’hora de pensar en unes més que merescudes vacances.