20 de juliol, 2007

Pobre Felipe, pobra Letizia!

És ben bé que la gent no respecta res. Fer broma d'aquestes coses. Valga'm déu! No sé on anirem a parar!

El segrest per part de l'Audiencia Nacional de l'últim número del Jueves m'ha recordat la polèmica que va provocar un programa del Mikimoto, on ell i Quim Monzó explicaven les tasques de la reialesa. En aquella època vaig fer un breu escrit, aquí el teniu:

Que Sa Majestat ens perdoni (inclou el vídeo amb la lliçó magistral de Quim Monzó sobre la monarquia)



16 de juliol, 2007

Sempre mossos.

Dilluns al matí. Abans de sortir de casa engego l’ordinador i obro el correu. Entre la mitja dotzena de missatges nous n’hi ha un d’ Alerta Solidària. No és cap novetat; per desgràcia me n’envien sovint. Malgrat els governs “d’esquerres”, la repressió no deixa d’estar d’actualitat. En aquesta ocasió m’envien un comunicat de la COS sobre sindicalisme policial. En faig una lectura ràpida. El text em recorda un parell de coses que em van comentar fa uns dies i que em van deixar (mig) bocabadat.
La primera: un company d’un nucli de suport de la CUP em comenta la possibilitat d’haver de denegar l’entrada de membres dels Mossos a la nostra organització; que en una determinada comarca, el nom de la qual no ve al cas, algun que altre mosso, quan es treu l’uniforme, llueix una samarreta de la CUP; que no es tracta d’un personatge que ara vulgui fer aquest paper sinó que en la comarca en qüestió hi ha uns quants individus que sempre s’han declarat independentistes i que ara són policies. Suposo que se’m devia posar cara d’absoluta estupefacció perquè el meu interlocutor va prosseguir amb un “sí, ja ho sé que això a la majoria de comarques sona molt estrany, però a tal lloc és perfectament possible”. Tancant el tema va comentar-me que, com jo, compartia la necessitat d’impedir que individus que serveixen amb les armes a l’Estat ocupant entrin en organitzacions de l’Esquerra Independentista –i a sobre que ho fessin públicament! Amb tot, no va estar-se de remarcar que aquesta negativa nostra, encara que amb tota seguretat fos unànime dins de les CUP, podia no ser entesa en sectors propers, entre el que solem anomenar “independentisme sociològic”, on podia generar algun que altre interrogant.

La segona: canviem de país. Madrid 27 de juny de 2007. Sovint passa que en veure una cara més o menys coneguda fora d’on la podem veure habitualment triguem uns instants en reconèixer-la. Durant el judici contra els tres joves de Torà, alguns dels assistents calafins a l’escenificació judicial observen una cara que els resulta coneguda. Quan la reconeixen queden més bocabadats que jo mateix durant la conversa citada més amunt. Acompanyant un advocat dels Mossos hi ha un agent d’aquest cos (és de suposar que per si finalment no hi hagués hagut pacte i hagués calgut un testimoni). L’agent en qüestió és de Calaf i, com molts altres, abans de ser policia treballava. En aquest cas feia de lampista; en feia junt amb el Jordi Vilaseca, l’únic dels tres detinguts que, a conseqüència del tracte rebut durant els interrogatoris policials, va acabar a l’UCI d’un hospital. Qui sap si quan encara muntava instal·lacions d’aigua o de llum amb el Jordi l’ara servidor de la llei i l’ordre ja llençava un cable als seus amos actuals; qui sap si algunes converses entre “companys de feina” a l’hora de l’entrepà o durant el sopar d’empresa no anaven directes a algun expedient policial.

Si el primer cas comentat podia obrir algun interrogant a alguns cagadubtes, l’exemple del pistoler citat a continuació els ha de tancar tots. Els membres dels cossos repressius no són uns treballadors més, que fan la seva feina i que, quan surten del treball, se n’obliden i exerceixen de ciutadans i ciutadanes. Recordo una pintada que hi havia al cementiri de Seró, prop d’Artesa de Segre, que deia “No sereu mai amos. Sempre mossos”. Encara que el seu significat inicial devia ser un altre, el text de la pintada serveix per a il·lustrar que qui es fa mosso no en fa, sinó que n’és; i n’és sempre, les vint-i-quatre hores del dia al servei del poder establert.

La foto és del segrest policial de la manifestació de Barcelona del 17 de juny; una manifestació exigint el dret a manifestar-se i que va estar retinguda durant dues hores i mitja. Podeu llegir-ne la notícia i veure'n el reportatge fotogràfic.

Sobre el mateix tema: Entrevista a Martí Majoral, d’Alerta Solidària.

10 de juliol, 2007

Comèdia a l'audiència... Silenci a l'ajuntament?

Divendres passat, 6 de juliol, vam tenir el primer ple ordinari del nou ajuntament. Abans del primer punt de l’ordre del dia el nou alcalde va llegir unes paraules en relació al judici que havia tingut lloc la setmana anterior a l’Audiencia Nacional contra tres joves de Torà i que va tenir, segons la primera autoritat municipal, un “desenllaç satisfactori”.

Podem qualificar de “desenllaç satisfactori” la sentència dictada pel tribunal espanyol en la que es condemna a dos anys de presó tres veïns de la nostra vila? Tot depèn de si les expectatives que teníem eren millors o pitjors que el resultat final. Fa quatre anys, vist com havia anat tot d’ençà de les detencions -amb una resposta popular molt per sobre de la prevista, amb una absència total de proves i amb l’existència de tortures documentades per informes mèdics-, qualsevol solució que no passés per l’arxivament del cas, per manca de proves, caldria considerar-la negativament. Ara però, després de malbaratar, amb declaracions inculpatòries, qualsevol possibilitat d’unitat d’acció entre els tres imputats, basada en la negació de les acusacions i en la denúncia dels maltractaments (patits pel primer dels detinguts i principal causa de la detenció dels altres dos), el “desenllaç” de l’obra representada el 27 de juny a l’Audiencia es pot considerar com el menys dolent dels possibles.

Ara més que mai convé recordar que, en relació amb tot aquest cas, el 2003 no va iniciar-se un procés judicial sinó que van ser-ne dos: un contra els tres joves, acusats de diverses accions contra béns materials, i un altre contra els cossos policials, acusats de tortures contra un d’aquests joves. A diferència del procés contra els tres joves, que va finalitzar el 27 de juny, en la investigació de les tortures patides per Jordi Vilaseca no s’ha arribat fins al final sinó que els diferents intents d’aclarir els fets i determinar-ne els presumptes responsables han topat amb innombrables obstacles. Partint de la base que la violència no és mai desitjable, no comparteixo gens el tòpic de que totes les violències són iguals; la violència exercida des del poder cap a una persona indefensa ha de merèixer una condemna incomparablement superior a un cas de danys exclusivament materials. Es veu, però, que la “justícia” espanyola no només no ho veu així sinó que considera que el cas de tortures no en mereix cap ni una de condemna i ja fa uns mesos que va arxivar la querella presentada; que en aquest cas –o en tants altres- no es tracta de fer justícia sinó d’escenificar un final que, tot i que hagi variat respecte al previst inicialment, sigui mínimament coherent amb el guió original i que, com a mínim, justifiqui tot el muntatge. I per a aquesta justificació, independentment de les condemnes concretes, només podia haver-hi un veredicte: culpables.

Més amunt parlava de l’”obra representada” a Madrid; va ser justament això: una representació teatral. Tot i que el fiscal i les respectives defenses havien pactat la sentència –el menys dolent dels desenllaços possibles-, i per tant no hagués calgut fer el judici, van mantenir la representació, buscant la humiliació dels acusats confessant els fets i declarant-se’n públicament penedits; i sobretot buscaven la confessió pública de Jordi Vilaseca, l’únic dels tres que (almenys conscientment) no havia admès mai la seva participació en els fets i l’únic dels tres que havia patit tortures. A molta gent, si el Jordi es confessava culpable d’aneu a saber què, tant els és si va ser maltractat o no.

Volien un final per al seu cas que justifiqués la repressió patida i l’han tingut, però aquest només és un dels dos processos oberts el 2003. Encara queden molts passos per fer en la lluita perquè les tortures no quedin impunes. Després de l’arxivament de la querella hi ha presentat un recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional, com a formalitat prèvia a la presentació d’una querella davant del Tribunal d’Estrasburg. Recordem que a la capital alsaciana ja s’ha condemnat dues vegades l’Estat espanyol per no garantir els drets humans més elementals a detinguts polítics catalans.

Tancat un front, cal intensificar els esforços en l’altre i abocar els esforços a la campanya de denúncia de la tortura, donant-li la màxima difusió possible. En aquest terreny també hi té el seu paper l’ajuntament. Costaria d’entendre que la institució més propera a la ciutadania no acabés exigint responsabilitats per les tortures patides per un veí del municipi. Davant de fets com aquest només es pot callar des de la hipocresia o des de la ingenuïtat. Si d’una banda tenim els hipòcrites còmplices de la repressió (que diuen defensar aquest presumpte estat de dret on suposadament es respecten els drets humans), de l’altra hi ha aquells ingenus que, per ignorància, es creuen el discurs oficial. El problema és que a Torà la ignorància no pot ser l’excusa. Amb el ressò que ha tingut el cas la ignorància només pot ser militant, només pot al·legar-la qui s’ha esforçat en no voler veure la realitat.
L’acusat i el jutge estrella. La foto és una reconstrucció dels fets realitzada el 30 de juny a Sant Serni, després del sopar de celebració del menys dolent dels desenllaços possibles. Els i les assistents a la festa vam poder veure i sentir, després d’identificar-nos amb el carnet a la boca, una representació d’un fet molt més habitual del que alguns hipòcrites volen fer-nos creure: un veí fins al moment anònim, fent el paper d’acusat, jutjat per un pallasso vocacional, fent de jutge. Per fer aquesta comèdia no calia anar a Madrid.
Podeu llegir el comunicat del Grup de Suport al web de Suport Ponent.

03 de juliol, 2007

La política de pactes de les CUP.

Article publicat aquesta setmana a "El 3 de vuit", en resposta a un article del número anterior d'aquest setmanari penedesenc.
Puntualització sobre la política de pactes de les CUP.

Un article a “El 3 de vuit” sobre la política de pactes de les CUP, signat pel periodista d’aquest setmanari Joan Raventós, conté algunes declaracions meves que l’autor de l’article va demanar-me per la meva condició de membre del Secretariat Nacional de la CUP. En el decurs de la xerrada amb el redactor vaig explicar, com molt bé recull l’article, que cada assemblea local és plenament sobirana a l’hora d’establir la política de pactes que, en funció de la situació política local, cregui més convenient i que des de cap òrgan nacional de la CUP es qüestionen les decisions que es puguin prendre a cada nucli. També vaig remarcar que nosaltres no entraríem en cap cas en el mercadeig que duen a terme algunes formacions polítiques que negocien governs locals en funció d’interessos partidistes supramunicipals –“tu em dones l’alcaldia de tal ciutat i la presidència de dos consells comarcals i jo et dono aquell altre municipi i una vicepresidència a la Diputació”-, sovint imposant pactes a les seves seccions locals en contra de l’opinió dels mateixos afectats.

Des de la CUP entenem que qualsevol decisió d’aquest tipus sempre correspon prendre-la a cada assemblea, i més encara quan aquesta determina el color polític d’un govern municipal. En aquesta ocasió aquesta circumstància es donava en diferents municipis i des de les diferents CUP es van donar, com també recull l’article, posicionaments diferents, com els dos que amb més insistència cita el redactor: a Vilafranca la CUP va votar el seu cap de llista, permetent que el PSC mantingués l’alcaldia en tant que llista més votada, i en canvi a Sant Celoni el vot de la CUP va donar l’alcaldia a CiU en detriment del PSC, que també havia obtingut més vots que la llista convergent. En virtut d’aquesta diferència en el sentit de vot d’aquestes dues ciutats podem parlar d’incoherència? De cap manera; només podem parlar d’anàlisis diferents fruit de realitats locals diferents.

El que no sé d’on surt és la darrera frase de l’article:Vilalta reconeix que en el cas de Vilafranca hi ha hagut moltes veus contràries a la decisió final de la CUP”. Deu ser que no sé explicar-me amb la claredat suficient, perquè l’únic que vaig dir és que, quan del vot dels nostres regidors i regidores en depèn el color del govern, és lògic que dins de cada assemblea –a Vilafranca, a Sant Celoni o, si s’hagués donat el cas, a Torà- pugui haver-hi posicionaments en un sentit o en un altre. El que no entenc, ingenu de mi, és perquè el redactor m’atribueix la cita de l’existència de “moltes veus contràries a la decisió final de la CUP” –que, sincerament, dubto que hi fossin- en el cas on l’alcaldia va continuar en mans del PSC i, en canvi, no troba “veus contràries” allà on el govern va anar a parar a mans de CiU; no sé pas perquè deu ser.

Josep Antoni VILALTA
Membre del Secretariat Nacional de la CUP