La sociovergència, encara (I)

Les eleccions municipals de l’any passat van comportar canvis importants en força institucions d’aquest tros de país, no només en aquelles que es constitueixen a partir del vot directe –els ajuntaments- sinó també en les que ho fan de rebot –consells comarcals i diputacions. En el cas de la Segarra una de les novetats va ser l’entrada per primer cop de la CUP al Consell, representada pel regidor bioscà Jordi Llauradó, que vint anys enrere havia estat, junt amb la Teresa Colell, el primer regidor cupaire a les comarques de Ponent. La composició de l’ens comarcal passava a ser molt més acolorida, amb el pas de quatre a sis grups i la pèrdua de la majoria absoluta convergent (CiU 8, ERC 7, InSe 1, PSC 1, MES 1 i CUP 1) però malgrat això no semblava pas que la presència d’un conseller cupaire fos aritmèticament rellevant a l’hora de decantar-ne el govern. El 2007 el convergent Adrià Marquilles va haver de cedir la presidència al republicà Xavier Casoliva gràcies als vots d’ERC, InSe i el PSC. Semblava cantat que la història es repetiria, amb l’únic canvi d’un tripartit per un quatripartit fruit del trencament entre els maragallistes de MES i les restes del PSC.

La previsió inicial, però, no va ser encertada i aviat els dos grups majoritaris es van posar en contacte amb la CUP. Què volen aquesta gent que truquen a la migdiada? Aviat ho vam saber. Resulta que les majories no estaven tan decidides com ens pensàvem. Segons semblava els capos territorials de CDC i del PSC s’havien assegut a canviar cromos i de resultes d’aquest pacte els consellers sociates havien de donar suport als candidats convergents a diferents consells com els de la Segarra, la Noguera i el Segrià. La cosa estava empatada: tan CiU i el PSC com ERC, InSe i MES sumaven nou consellers. Si no hi havia cap canvi de parella el desè conseller, el que decidia la presidència, era el de la CUP. El republicà Casoliva ens transmetia la seva voluntat d’entendre’s amb la CUP i el convergent Aleix Buchaca ens prometia “una comarca justa, solidària i sostenible”. Ens calia, doncs, fixar els termes de les negociacions.

En aquest nou escenari la CUP va elaborar un document força breu de condicions que havien de complir els que volguessin el nostre vot:  el compromís a no privatitzar la gestió de cap servei comarcal i de recuperar la gestió pública de serveis privatitzats a mesura que finalitzessin les concessions vigents, casos com l’aigua i els residus, respectivament; la limitació de mandats als membres del Consell Comarcal, que en cap cas no podrien ser-ho més de 12 anys i que comportava la renúncia a prendre possessió per part de les persones que ja portessin aquest període de temps al càrrec (cas d’una consellera convergent) i el compromís de la resta a dimitir a mesura que els complissin (cas del presidenciable republicà); que les retribucions netes dels representants polítics i dels càrrecs de confiança no superessin 2,5 vegades el SMI (salari mínim interprofessional) per dedicació completa, o la part proporcional corresponent del temps de dedicació; diferents mesures de transparència; l’anunci públic d’acceptació de totes les condicions... Ni els uns ni els altres acceptaven la totalitat de la proposta de la CUP. En el cas de les retribucions -per posar un exemple qualsevol, ves- CiU es limitava a dir que “seguirem amb la política de contenció de les retribucions a càrrecs electes. La legislatura 2011-2015 presidida per CIU vam rebaixar, respecte la legislatura 2007-2011 presidida per ERC, de forma substancial les retribucions del President i de l’equip de govern” mentre que ERC i els seus aliats acceptaven posar un parell de càrrecs amb el salari màxim de 2,5 el SMI... per a mitja jornada de dedicació! La cosa se’ns fotia costa amunt, semblava que hauríem de decidir la presidència del Consell d’una manera o una altra –abstenint-nos també ho fèiem- sense que cap dels dos blocs assumís les nostres condicions. Faltaven tres dies quan ens vam reunir en assemblea comarcal a Tarroja per a decidir què votaríem al ple constituent. Vam acordar que no ho faríem públic fins el ple. Era poc probable però encara es podia moure alguna cosa, encara faltaven tres dies!

L’endemà de l’assemblea vam rebre una trucada imprevista i surrealista. Miquel Julià, conseller comarcal del PSC, ens deia que havíem de votar al candidat d’ERC. “No s’entendria que la CUP, que és d’esquerres, permetés que al Consell Comarcal de la Segarra hi acabi governant CDC o UDC”. Insisteix en que Casoliva es mereix ser president i no fer-li’n és una putada molt grossa, que el xicot vol fer carrera política i s’ho mereix, que a Guissona a ell el té al govern tot i no necessitar-lo aritmèticament, que el pacte a quatre ERC-INSE-MES-PSC estava pràcticament fet setmanes enrere però que des de Lleida el PSC va canviar la consigna i, és clar, ara ell no podia votar-lo, tot i que li sabia molt greu i per això ens ho demanava a nosaltres. Malgrat la insistència no vam avançar-li el sentit del nostre vot.

I va arribar el ple constituent del Consell. El sistema de votació de la presidència és diferent de la de les alcaldies. En cas de no haver-hi majoria absoluta als consells és preveuen diferents rondes de votació. A la primera ronda cal majoria absoluta i a la segona majoria simple. Si es mantenien els pactes anunciats era clar que les dues acabarien en empat i caldria anar a la tercera. “Xavier Casoliva 9 vots, Francesc Sabanés 9 i Jordi Llauradó 1”. Ja tenia el twit escrit per enviar-lo just acabada la primera votació quan vaig adonar-me que la gent aplaudia. No hi havia empat: el conseller del PSC va acabar votant Casoliva, que n’obtenia 10, i el presidenciable d’UDC es quedava amb 8. Al Consell Comarcal de la Segarra el pacte sociovergent feia figa i la CUP s’estalviava el mal tràngol d’haver de fer president abstenint-se o votant algun dels candidats que no havien subscrit les condicions que els proposàvem. A nivell territorial, però, el pacte CDC-PSC es mantindria...

Quin paper han de tenir els consells comarcals en un futur?

"Quin paper han de tenir els consells comarcals en un futur?" Aquesta pregunta donaria per a un article ben llarg però em va demanar si podia respondre-la en 700 caràcters -l'equivalent a 5 piulades del twitter!- per al número d'abril de la revista de l'Associació Catalana de Municipis i comarques (ACM). Aquest és l'espai assignat a la CUP a l'esmentada publicació municipalista, curiosament en funció no de la seva representació municipal sinó de la parlamentària. Em va sortir això...

 

 

"La construcció d’un estat propi ha de ser una oportunitat per a repensar el paper de tots i cadascun dels diferents nivells d’administració, prescindint de limitacions imposades per marcs constitucionals externs.  S’ha de defensar un model polític fet de baix cap dalt, tant a nivell de divisió territorial (els nuclis de població han de poder escollir el municipi on pertanyen, els municipis comarca i així successivament fins arribar a l’anhelada República dels Països Catalans) com de competències (i és aquí on cal donar el màxim poder als ajuntaments i deixar que els organismes comarcals assumeixin les funcions que lliurement acordin delegar-los els municipis)".

Quatre ratlles sobre l’independentisme a la Segarra.

Des de l’MDT van demanar-me quatre ratlles sobre l’independentisme a la Segarra per al número 103 de la Veu. Va sortir-me això:

 

Hereva d’un topònim de límits històrics i geogràfics imprecisos, la Segarra és avui a efectes oficials una comarca administrativa de la comunitat autònoma de Catalunya, la més oriental de les comarques de Ponent. Formada actualment per 21 municipis, concentra més de dues terceres parts de la seva població (23.191 h) a Cervera (9.440 h), la capital comarcal, i a Guissona (6.763 h), que en deu anys ha doblat el seu padró a conseqüència de les onades migratòries propiciades pel creixement industrial de la Corporació Alimentària de Guissona, la principal indústria de la comarca. De la resta de municipis només Torà (1.333 h) i Sant Guim de Freixenet (1.104 h) superen el miler d’habitants i la majoria tenen una evolució demogràfica negativa. Tret de les poblacions més grans, la major part de la comarca manté una economia basada en l’agricultura de secà i la ramaderia.

En el terreny polític la Segarra es caracteritza, com moltes altres comarques d’aquest tros de país, per una hegemonia clara de CiU, amb victòries molt àmplies en la majoria d’eleccions, i amb ERC instal·lada en segon lloc des de fa força temps. CiU governa al Consell Comarcal i en 14 municipis, entre ells Cervera i Torà, i ERC ho fa en 6, com ara Guissona i Sant Guim de Freixenet.

La presència organitzada de l’Esquerra Independentista a la Segarra cal anar a buscar-la a mitjans dels 80, amb l’aparició d’una assemblea comarcal del Moviment de Defensa de la Terra, força nombrosa en els seus inicis. Malgrat l’abandonament de part de la militància els anys 1987 i 1990, la presència de l’MDT a la Segarra s’ha mantingut de manera ininterrompuda i alguns dels seus militants van participar activament en la formació dels primers nuclis de la CUP.

La primera experiència municipal de l’Esquerra Independentista a la comarca administrativa de la Segarra es produeix l’any 1995 a Biosca, quan un grup de gent majoritàriament jove decideix presentar candidatura a les eleccions municipals, aconseguint un 30,05 € dels vots i els dos primers regidors de la CUP a les comarques de Ponent. Quatre anys més tard la CUP repeteix els dos regidors a Biosca i hi afegeix els tres aconseguits a Torà, on es presenta per primer cop. A les eleccions de 2003 es perd la representació a l’ajuntament de Biosca, malgrat obtenir percentatges de vot similars als d’anteriors comicis, a causa de la disminució del nombre de regidors deguda a la pèrdua d’habitants, i es baixa a dos a Torà, on augmenten el nombre de llistes que concorren a les eleccions. En aquestes dates Torà es veu immersa en una onada repressiva sense precedents a la comarca, amb la detenció de tres joves sota la llei antiterrorista en una operació dirigida pel jutge Garzón. Aquest fet, que inicialment provoca una mobilització solidària molt per sobre del que es preveia, acabarà comportant una desmobilització general dels sectors juvenils del municipi. A les següents eleccions municipals, l’any 2007, a les portes del judici als tres joves detinguts i en un ambient de divisió dels sectors (des)mobilitzats per l’onada repressiva, la CUP toca fons i es queda amb un sol regidor a Torà. A Biosca es repeteix la situació de quatre anys enrere, quedant fora de l’ajuntament malgrat obtenir un percentatge de vot del 30 % (en aquest sentit caldria que els defensors acrítics de les llistes obertes analitzessin amb deteniment quin efecte tenen en els municipis on són vigents). Les últimes municipals a Torà la CUP van suposar una certa remuntada, amb la recuperació del segon regidor, gràcies en part a la renovació dels primers llocs de la llista.

La participació ciutadana, la transparència de l’activitat municipal i la defensa del caire polític dels ajuntaments, fugint de la visió d’institucions de gestió i fent-los posicionar públicament en els principals temes que afecten el poble, han estat alguns dels eixos de lluita impulsats per la CUP al si dels consistoris. Al marge de l’acció política dels grups municipals, l’assemblea de Torà i Biosca de la CUP ha participat activament en les principals mobilitzacions i lluites que s’han dut a terme, no només a la vall del Llobregós sinó en altres zones de la Segarra, el Solsonès i comarques properes, especialment en el camps antirrepressiu, de lluita per la llengua i de defensa del territori. En aquest últim front de lluita ara s’estan centrant els esforços en la campanya contra el fracking, o fractura hidràulica, un agressiu sistema d’extracció d’hidrocarburs que amenaça diverses comarques del país.

El 25 d’abril de 2010 van celebrar-se consultes sobre la independència a cinc municipis Cervera, Guissona, Torà, Torrefeta i Florejacs i Ivorra, seguint el model iniciat el 13 de setembre de l’any anterior a Arenys de Munt. La percentatges de participació sobre el cens ampliat van oscil·lar entre el 24,26 % de la capital comarcal i el 60,18 % d’Ivorra. Pel que fa als resultats van ser molt més coincidents: el sí va obtenir percentatges d’entre el 89,90%  de Torrefeta i Florejacs i el 97,06 % d’Ivorra. A diferència dels altres quatre municipis, a Torà es va preguntar si "Esteu d'acord en que els Països Catalans es constitueixin en un estat lliure, independent i democràtic?", sense cap referència a la Unió Europea. Una part de l’experiència organitzativa de les consultes va concretar-se en la creació de Segarra per la Independència, l’assemblea comarcal de l’Assemblea Nacional Catalana.

 

L’augment del independentisme sociològic constatat en les consultes també va veure’s reflectit, de manera més àmplia encara des del punt de vista territorial, amb l’adhesió de 17 municipis (tots menys Montoliu de Segarra, Sant Ramon, Talavera i les Oluges, els tres primers amb majoria absoluta convergent i l’altre governat per una agrupació independent) i del Consell comarcal a l’Associació de Municipis per la Independència.

Els darrers anys també hi ha hagut un augment de la presència organitzada de l’esquerra independentista, sobretot a Cervera, amb l’aparició de l’Assemblea de Joves de Cervera (AJC), d’un nucli estable del SEPC i, més recentment, d’una assemblea local de la CUP. També cal destacar la participació de militants de l’esquerra independentista en entitats més àmplies, com l’esmentada SxI-ANC o el Centre Obrer Instructiu d’Unió Republicana, veterana institució local cerverina.

Les eleccions del passat 25 de novembre han reflectit en bona mesura el panorama comarcal descrit, tant pel que respecta al creixement del sobiranisme en sentit ampli, amb una majoria absolutíssima dels partits favorables al dret a decidir, com pel que fa a la implantació de l’esquerra independentista, visualitzada en els resultats de la CUP. La suma de partits que es declaraven autodeterministes va obtenir un 78.43 % dels vots vàlids, encapçalada per CiU, amb un 48,73 %, i seguida per ERC (19,69 %), ICV-EUiA (3,99 %), CUP (3,8 %) i SI (2,22 %) . La suma de les tres formacions parlamentàries declarament espanyolistes va sumar un discret 17,31 %:  PP (9,03 %), PSC (6,24 %) i C’s(2,04 %).

Analitzant amb més detall el vot de la CUP, podem veure un repartiment molt desigual en les diferents zones de la comarca, en bona part en funció de la existència o no de militància organitzada de l’esquerra independentista i de presència pública de la pròpia CUP. Així podem veure que a Torà s’arriba a un 10,11 % i, en conjunt, a la zona de la Vall de Llobregós, incloent-hi el municipis del Solsonès i de l’Anoia limítrofs amb Biosca i Torà, els percentatges de vot se situen en una mitjana del 7,2 %. També podem observar com a Cervera, amb presència com hem dit de diferents col·lectius de l’esquerra independentista, s’arriba a un 3,63 %, mentre que a Guissona, plaça forta d’ERC, costa més d’entrar-hi (2,53 %). De la zona central de la Segarra destaquen els percentatges de Tarroja (10 %) i d’Estaràs (9,1 %). En sentit contrari també hem d’esmentar que a Montornès de Segarra, a l’extrem sud de la comarca, no es va obtenir ni un vot. Val a dir que en la majoria dels casos estem parlant de municipis poc poblats, i que per tant amb pocs vots es pot variar molt els percentatges, però que en tot cas les xifres són indicatives de la permeabilitat dels municipis rurals al discurs de la CUP... si és que som capaços de fer-lo arribar a tots els racons. Radiografies polítiques comarcals a banda, la campanya electoral del passat mes de novembre ha de servir per a avançar a nivell organitzatiu, fent que la suma d’esforços esmerçats al voltant de la CUP no es quedi en una intensa mobilització puntual sinó que esdevingui el primer pas per a articular una esquerra independentista forta a la Segarra. Malgrat les receptes messiàniques dels líders neosobiranistes hem de tenir clar que només amb un poble organitzat i permanentment mobilitzat  podem assolir la independència total dels Països Catalans i que aquesta tasca cadascú l’ha de dur a terme al seu entorn més immediat.

Un nou web al Llobregós

La revista Llobregós Informatiu està posant en marxa un nou web per a donar a conèixer la Vall del Llobregós. La nova pàgina té un disseny atractiu i una gran quantitat d'imatges de la zona.

A tall de crítica constructiva: llàstima dels mapes que utilitza per a indicar la situació de la Vall del Llobregós respecte a altres zones del país. Hauria estat millor un mapa de tot el país!