05 de desembre, 2016

De municipalisme independentista i repressió

El municipalisme independentista ha estat notícia aquestes setmanes perquè l’aparell politicojudicial espanyol l’ha situat al centre de la diana, destacant-ne dos casos que evidencien el nivell de l’autoanomenada democràcia espanyola: els de Joan Coma i de Montse Venturós. Joan Coma, regidor de Vic, està investigat per l’Audiència Nacional per un presumpte delicte d’”incitació a la sedició” a causa de la seva intervenció al ple de l’ajuntament de la seva ciutat, quan es debatia la moció de suport a la declaració parlamentària del 9N. Montse Venturós, alcaldessa de Berga, va ser detinguda pels Mossos d’Esquadra i portada als jutjats, on prèviament s’havia negat a presentar-se, citada per no haver retirat l’estelada del balcó de l’ajuntament. Cal recordar que la decisió de mantenir l’estelada respon a un acord de ple del 6 de desembre del 2012 –és a dir durant l’anterior mandat municipal – de mantenir l'estelada fins el dia de la independència. Qualsevol demòcrata, independentista o no, hauria de rebutjar els arguments que la justícia espanyola utilitza per a perseguir el regidor de Vic i l’alcaldessa de Berga: el primer és culpable d’exercir la llibertat d’expressió, amb l’agreujant d’utilitzar arguments tan irrefutables com que per fer la truita primer s'han de trencar els ous, i la segona d’obeir un acord aprovat per l’ajuntament que actualment presideix.


Podríem afegir molts més exemples recents de cacera de bruixes contra electes municipals, com els regidors acusats de no santificar el 12 d’octubre, en aquest cas focalitzada principalment a Badalona per interessos partidistes del PP, o per l’aprovació de mocions de suport a la declaració parlamentària del 9N o altres de similars. No acabaríem mai perquè afortunadament a la Catalunya presumptament autònoma els ajuntaments que els darrers anys s’han declarat independentistes són una àmplia majoria, a diferència de no fa gaires legislatures quan la defensa de posicionaments polítics de caire supramunicipal era majoritàriament rebutjada amb l’argument infame de que “als ajuntaments no s’havia de fer política”.


L’actual  implantació de l’independentisme als ajuntaments és conseqüència de la seva implantació social o, al contrari, la presència de l’independentisme a les institucions locals ha contribuït a l’extensió de l’independentisme al carrer? O ambdues coses alhora? És la vella pregunta de si va ser abans l’ou o la gallina. Segurament hi ha respostes diverses en funció de municipis i comarques. En alguns casos l’independentisme és majoritari a les institucions locals senzillament perquè ho és arreu de la comarca, sense que els propis ajuntaments hagin estat especialment actius en la defensa dels drets nacionals del poble català. Seria molt estrany que en comarques on la consciència nacional catalana és àmpliament majoritària els que es preocupessin per les qüestions locals i per la política municipal fossin els sectors amb consciència nacional extraterrestre. En altres, en canvi, especialment en municipis i comarques més alienades nacionalment, la presència de l’independentisme a les institucions locals n’ha possibilitat la seva visualització com a moviment polític global, no només preocupat per aquelles qüestions lligades a la llengua i la cultura, com sovint es caricaturitzava des de l’espanyolisme hegemònic, sinó també amb respostes per a “allò que preocupa realment a la gent del carrer”. Uns i altres, en major o menor grau, ja sigui activament o pel simple fet de restar espai polític a l’espanyolisme, han ajudat al creixement social de l’independentisme als respectius municipis i comarques. Potser on no s’ha fet tot el que caldria a estat a un nivell territorial més ampli, en la coordinació d’aquest municipalisme independentista.

El desembre de 2011 va fundar-se l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), amb l’objectiu declarat d’”esdevenir un ampli espai de debat on compartir idees, iniciatives (legals o cíviques), experiències, informació, eines de gestió i tot allò que pugui ésser útil per dur el poble de Catalunya cap a la independència per tal d’assolir les plenes competències municipals”. Cinc anys després la sensació és que l’AMI és més una relació de d’ajuntaments signants d’un manifest que un instrument de coordinació efectiva dels 787 municipis que agrupa, entre els quals hi ha els més actius per la independència al costat d’altres que no han fotut ni brot pel tema. Si l’existència d’uns pocs ajuntaments o regidors a títol individual que no reconeixen la legitimitat de la justícia espanyola al nostre país posa en dificultats al sistema què podria fer una actuació coordinada de desobediència d’uns quants centenars de municipis? És clar que paral·lelament a aquesta hipotètica desobediència massiva l’AMI hauria de posar en marxa una eina que han necessitat i necessitaran tots els moviments independentistes que, més enllà d’expressar una il·lusió col·lectiva, pretenen fer efectius els seus objectius polítics: una sectorial antirrepressiva, que assumeixi la defensa política i jurídica dels electes conseqüents.


02 d’octubre, 2016

Quien día pasa año empuja...

L'Ajuntament de Lleida, els Consells Comarcals de l'Alta Ribagorça, l'Alt Urgell, les Garrigues, la Noguera, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, el Pla d'Urgell, la Segarra, el Segrià, el Solsonès i l'Urgell i la Diputació de Lleida. Són els tretze ens locals (deu governats per CiU, dos per ERC i un pel PSC) representats al Consell del Centre de Normalització Lingüística “de Lleida”. També hi  tenen representació dos organismes de la Generalitat de Catalunya (la Direcció General de Política Lingüística i el Departament d'Ensenyament), entitats culturals, veïnals i sindicals (Òmnium Cultural, l’Ateneu Popular de Ponent, la Federació d'Associacions de Veïns i la UGT) i el personal del propi Centre de Normalització Lingüística. És a dir, d’un total de vint representants al Consell del CNL “provincial” n’hi ha quinze que en són d’administracions i catorze d’aquestes quinze estan governades per partits independentistes.

Amb l’actual composició de l’òrgan de direcció del CNL resulta força sorprenent que n’ostenti la presidència Montse Parra, representant de l’Ajuntament de Lleida, del qual és regidora pel PSC, especialment d’ençà del pacte de govern municipal que el seu partit va signar amb Ciutadans per tal de mantenir a la poltrona Àngel Ros, en altres temps líder del sector catalanista dels “socialistes”.


A C’s se’ls pot fer moltíssimes crítiques en molts terrenys, començant pel seu pretès paper d’abanderats de la regeneració democràtica i la lluita contra la corrupció, però no se’ls pot pas dir que en matèria lingüística tractin d’enganyar ningú. Van néixer com a partit després d’un manifest impulsat per catalanòfobs de pota negra (Boadella, de Azúa, de Carreras, Arcadi Espada...) amb la lluita contra la normalització lingüística com a punt estrella del seu programa. El compromís d’”actualitzar” el reglament d’usos lingüístics de la Paeria, l’aprovació d’una moció per a incloure l’espanyol en la senyalització viària o l’amenaça per part d’un regidor de C’s de suprimir el Consorci per la Normalització Lingüística en l’hipotètic cas d’arribar a governar són alguns dels lamentables episodis viscuts a la Paeria d’un any ençà.  


La defensa del bilingüisme és una opció legítima, sovint tramposa però legítima. Tramposa perquè un tractament igualitari a dues llengües en un àmbit concret –en aquest cas a l’administració municipal-, prescindint de la situació de desigualtat prèvia i de l’existència de legislacions d’àmbit superior que prioritzen la llengua de l’Estat,  perpetua la situació de minorització de la llengua globalment més feble. Legítima perquè, òbviament, tothom pot defensar el que cregui oportú, inclosa l’eutanàsia lingüística i el consegüent descoloriment de l’atles lingüístic mundial en pro de la comunicació, l’entesa i el bon rotllo universals. Per cert, aquests que fan tanta bandera del bilingüisme, la legalitat i la lleialtat institucional ho saben que des de fa deu anys en aquest tros de país no hi ha dues llengües oficials sinó que n’hi ha tres?

Menys justificable és governar la Paeria amb els vots dels qui s’oposen a la normalització lingüística i, al mateix temps, pretendre presidir el Centre de Normalització Lingüística amb els vots dels que la defensen. I encara ho és menys que aquests últims ho permetin. L’amplíssima majoria sobiranista al si del Consell del CNL es posarà les piles i en normalitzarà aviat la presidència o haurem d’esperar a que les gallines pixin? Mentrestant la representant d’un ajuntament espanyolista i espanyolitzador continua presidint en funcions, com un Rajoy qualsevol, un ens que ha de fomentar la normalització lingüística a Ponent i al Pirineu. I qui dia passa any empeny...

09 de setembre, 2016

Tertulià accidental

Es comença fent de tertulià radiofònic a la mítica Ràdia Altiplà, de Calonge de Segarra, i s'acaba fen-la petar al plató de Lleida TV. No hi ha com no entendre de res per a poder parlar de tot.



Si aneu sobrats de temps i de paciència, aquí i a partir del minut 30 podeu veure el meu debut com a tertulià televisiu al programa "Lleida al dia" 

17 d’agost, 2016

De manar i de no creure (i II)

Si en el terreny de les paraules –la simple reivindicació de la independència- hi ha hagut d’haver primer grans mobilitzacions populars que posteriorment han arrossegat la classe política i les institucions, no hi ha cap motiu per a suposar que en el terreny dels fets –en l’exercici de la independència, és a dir en l’estricta obediència a la legitima legalitat catalana constituent i la conseqüent desobediència a la legalitat il·legítima dels estat ocupants- la cosa hauria de ser radicalment diferent.

Al contrari, a l’espera de la setmana dels tres dijous en que les institucions catalanes decideixin que ja és el moment de la desconnexió legal, cal organitzar i mobilitzar els sectors més actius i nacionalment conscients del nostre poble, però no per a reivindicar la independència, com s’ha fet fins ara, sinó per a exercir-la. L’objectiu hauria de ser doble: d’una banda empènyer les institucions d’aquest tros de país a complir la totalitat de la Declaració de desconnexió que va aprovar solemnement el Parlament de Catalunya el 9 de novembre de 2015. De l’altra practicar la desobediència popular organitzada a l’Estat de manera immediata, com a eina de conscienciació i com a “entrenament” de cara al moment de la proclamació oficial de la independència.


 “I l’endemà d’una declaració unilateral d’independència què?” Aquesta és la pregunta que, amb posat assenyat i voluntat dissuasiva, esgrimeixen sovint els partidaris de l’ajornament de la ruptura amb l’Estat, acompanyada de l’argument de la més que probable incapacitat de la República catalana d’exercir, en el moment de la seva proclamació, el ple control sobre el propi territori. Tot i que els devots de la puta, la marmota i la Ramoneta no deixen de tenir part de raó, assenyalant l’ampolla mig buida, podem fer una pregunta similar fixant-nos en l’ampolla mig plena: l’endemà d’una Declaració unilateral d’independència, amb un ampli suport popular, l’Estat espanyol tindria capacitat de continuar exercint el seu poder en aquest tros de país com si res no hagués passat? 


Debatre sobre el full de ruta en termes de legitimitat és un error. Pretendre que unes vies d’accés a la independència són més legítimes que altres suposaria acceptar algun grau de legitimitat a la incorporació per la força de les armes de diferents parts del nostre país als Estats francès i espanyol. La legitimitat del tractat dels Pirineus i d’Almansa Decideix! Que guanyar de manera clara un referèndum convocat oficialment seria vist per l’opinió pública internacional com una prova inequívoca de la nostra voluntat d’esdevenir un estat independent i, en conseqüència, podria fer-nos guanyar algun hipotètic aliat? Potser sí, però és d’una ingenuïtat extrema refiar que la democràtica Unió Europea –que aquests dies mostra el seu rostre més inhumà a les ribes de la Mediterrània- intervingui en nom dels drets humans i de la democràcia en contra d’un dels seus estats membres. Els diferents agents internacionals només es mouen per interessos econòmics, en la majoria dels casos força allunyats dels de la majoria de la població.

Només en la mesura que la nostra submissió a Espanya pugui perjudicar els interessos econòmics dels que tallen el bacallà a nivell europeu podria haver-hi posicionaments de pes en favor d’una sortida democràtica al conflicte. A Europa s’alçarien moltíssimes més veus a favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació d’una part del poble català si fóssim capaços de generar una situació d’inestabilitat política i econòmica (que comportés que, per exemple, l’Estat espanyol fos incapaç de pagar el seu deute) que les que poguessin protestar per una hipotètica suspensió de l’autonomia regional.

Al marge de quin sigui el full de ruta institucional, però no pas a tall d’oposició sinó de manera complementària, a nivell de mobilització popular l’objectiu hauria d’evolucionar cap a fer que aquest tros de país sigui ingovernable per a l’Estat espanyol; que, al contrari del que succeeix ara, la nostra dependència els resulti ruïnosa. Tenim capacitat de fer-ho? D’un país capaç d’organitzar diades milionàries hauria de poder organitzar unes quantes desenes de milers de voluntaris amb l’objectiu permanent de paralitzar l’economia (bloquejant ports, aeroports, autopistes, centres de distribució de combustible, organismes financers, etc...) fins a l’assoliment de la plena sobirania. Evidentment si les mobilitzacions massives dels darrers anys van ser convocades per entitats transversals i (si més no oficialment) no partidistes la desobediència popular hauria d’impulsar-la algun organisme similar. Hi ha alguna voluntat de fer-ho o esperarem còmodament repapats al sofà de casa a que la independència arribi per la tele?

De manar i de no creure (I)

I l’endemà d’una declaració unilateral d’independència què? Un dels arguments més emprats com a excusa per a ajornar sine die la ruptura amb l’estat ocupant espanyol –no només amb una DUI sinó fins i tot amb desobediències puntuals davant dels atacs continus a la sobirania parlamentària per part del govern espanyol i el seu braç judicial- és la nul·la capacitat de fer prevaldre de facto la legitimitat catalana, fruit de la voluntat democràtica, davant de la legalitat espanyola, instaurada per la força de les armes. Posem un exemple: si demà les institucions catalanes acorden que els ciutadans i ciutadanes d’aquest tros de país han de deixar de pagar els seus impostos a la hisenda espanyola, els lladres que entraren per Almansa, per a passar a fer-ho a l’agència tributària catalana, tindrien força suficient per a fer complir aquest acord?


Abans de desobeir la legalitat imposada ens cal, segons la versió hegemònica del sobiranisme institucional, crear unes estructures d’estat que la pròpia obediència a l’ordre constitucional espanyol evita que es creïn o que estiguin al servei de la legitimitat constituent. Aquest segon cas es visualitza nítidament amb els mossos portant requeriments de l’audiència nacional a ajuntaments catalans que han comés l’execrable delicte d’aprovar mocions en defensa dels drets democràtics i nacionals del nostre poble. Podem considerar una estructura d’(el nostre) estat una policia autonòmica que, ni que sigui per imperatiu legal, actua com a eina d’un estat enemic enfront de qui en defensa la creació d’un de propi? És potser un dels exemples més visibles, però no pas l’únic, de que les estructures autonòmiques són estructures d’Estat... espanyol; d’un Estat espanyol de les autonomies que en el seu moment va ser creat a fer més suportable (i, per tant, per a mantenir i reforçar) la situació de dependència.


Si l’Estat (espanyol) no permet la creació d’estructures d’Estat (català) i el sobiranisme majoritari a les institucions d’aquest tros de país considera que sense aquestes estructures no podem trencar amb l’Estat espanyol, la porta de sortida quedarà sempre fora de l’itinerari circular d’un full de ruta que sembla escrit per la puta, la marmota i la Ramoneta.  Com ho hem de fer, doncs, per a centrifugar-nos cap a la sortida d’emergència? Hi ha vàries opcions que, a grans trets, conflueixen en dos: el canvi de l’hegemonia política al si de l’independentisme institucional i la creació de contrapoders independentistes al marge de les institucions. Ambdues són compatibles i, si hem de fer cas del vist les últimes setmanes, força allunyades de la direcció en que avancen, per dir-ho d’alguna manera, els principals agents polítics de l’independentisme.

Un estat és, per definició i al marge de l’estructura institucional de que es doti i l’orientació política que prengui, una eina d’exercici del poder. Per tant les estructures que es creïn en aquest país podrem considerar-les, o no, d’estat (català) en la mesura que serveixin, o no, per a combatre el poder d’estats estrangers i altres organismes aliens sobre el nostre país (o sobre una part d’ell); en la mesura que actuïn o puguin actuar com a contrapoders. En aquest sentit la possibilitat de crear estructures d’estat al marge de les institucions autonòmiques no només és possible sinó imprescindible.

En una altra època –o potser ho hauria d’escriure en majúscules?-, quan l’independentisme era cosa de quatre gats mal comptats, qualsevol intent de crear contrapoders populars catalans comportava la necessitat de disposar d’estructures clandestines. Ara, en la mesura que l’independentisme ha crescut de manera exponencial en aquest tros de país, cal conquerir i consolidar-ne l’hegemonia al carrer i a totes les institucions, sense haver de recórrer a alguns dels mètodes de lluita de temps passats però sense caure en l’error de limitar el nostre camp d’actuació a allò que dicti una legalitat espanyola (o francesa, al nord de la ratlla arbitrària acordada a l’illa basca de Konpantzia) pensada per a perpetuar l’actual situació de domini.

Determinar el moment més oportú en què les institucions catalanes han de desobeir el poder espanyol pot ser, naturalment, objecte de debat. Considerar, però, purament tàctiques les objeccions d’alguns sectors del sobiranisme governant a desobeir de manera immediata les imposicions espanyoles –i, per tant, a obeir el mandat democràtic de la declaració parlamentària del 9N- és molt ingenu.  I esperar dòcilment, mentre no arriba l’anunci de ruptura institucional, és una pèrdua de temps i d’energia. No havíem quedat en que era la classe política la que havia evolucionat cap a l’independentisme a remolc de la  mobilització popular, i no a l’inrevés? Doncs, per quina estranya raó hem de deixar que sigui la classe política remolcada la que determini el moment i la forma de la ruptura, en comptes de provocar-la des de la mobilització popular que fins ara ha actuat com a motor?

27 de maig, 2016

De sentències i pedregades

S’intensifica l’ofensiva judicial espanyola. Sembla que darrerament tan el tribunal constitucional com l’audiència nacional del país veí s’han tret la son de les orelles. El TC passant per la pedra qualsevol llei democràticament aprovada pel Parlament de Catalunya –tant se val si es tracta de la de pisos buits, la d’igualtat entre homes i dones o la de simplificació administrativa dels governs locals- i l’AN empaitant, com sempre, la dissidència política. Entre les víctimes més habituals del tribunal hereu del TOP hi ha ara els ajuntaments catalans i els seus electes, que presumptament es foten un fart de delinquir aprovant mocions, penjant estelades o gosant dir en veu alta evidències de l’alçada de la torre de Vallferosa, com, per exemple, que per a fer truites cal trencar els ous. En nom d’una presumpta democràcia persegueixen càrrecs electes independentistes per ser conseqüents amb el programa amb el que es van presentar a les eleccions. Per a aquests peculiars garants judicials de les llibertats democràtiques que l’espanyolisme sigui minoritari en bona part dels ajuntaments d’aquest (tros de) país és irrellevant; si no aconsegueixen guanyar a les urnes sempre poden fer-ho als jutjats. Què cony busquen ara aquests collons d’alcaldes? Tan simpàtics que eren quan el que mudava era fer reiterades reverències a la borbonalla amb la boca oberta a l’alçada de la bragueta! Que no ho saben que els ajuntaments s’han de limitar a parlar dels temes concrets en que tenen competències? Habrase visto!


Entre les competències dels ajuntaments hi ha l’ordenació, gestió, execució i disciplina urbanística, el patrimoni historicoartístic i la protecció del medi ambient. Almenys així ho diu la Llei Reguladora de Bases del Règim Local. Una llei aprovada per les Cortes Generales del Estado, allà pel remot 1985. Res a veure, doncs, amb cap d’aquests reglaments de nyigui-nyogui que fan al Parlament del parc de les feres i que només poden acabar a la paperera de la inconstitucionalitat. Una llei seriosa, de les de veritat.


L’ajuntament d’Estaràs, fent ús de les competències que les lleis serioses atorguen als ajuntaments, va oposar-se el 2010 a la instal·lació d’una pedrera de considerables dimensions (26 hectàrees) al seu municipi, a 150 metres del nucli d’Alta-riba. Posteriorment la Generalitat va denegar la llicència ambiental a la instal·lació. Davant d’aquesta negativa l’empresa promotora, Xaviker SL, va presentar recurs. Ara, sis anys després, una sentència ferma del Tribunal Superior de Justícia Colonial obliga la Generalitat obedient a concedir la llicència ambiental.

El Departament de Territori i Sostenibilitat publicava al DOGC del 22 de gener d’enguany l’autorització ambiental, en execució de sentència, a la empresa Xaviker SL per a la pedrera rebutjada per l’ajuntament. Dos mesos més tard, i a les mateixes pàgines, podem llegir dues resolucions més del mateix Departament. La primera el 21 de març: un acord de declaració d'impacte ambiental referent a una altra pedrera, també al mateix municipi i a la mateixa zona. En aquesta ocasió la superfície afectada és menor (6 ha) i l’empresa promotora Mármoles y Granitos Segovia SL, de Puigcerdà. I la segona el 4 d’abril: un altre acord de declaració d'impacte ambiental d’una tercera pedrera, en aquest cas promoguda per una empresa de Balsareny, Graves Alou SL, i amb el beneplàcit, segons sembla, de l’ajuntament de les Oluges, municipi al que pertany per poc. Aquest tercer projecte, de 17 ha, vol ubicar-se entre els pobles de Santa Fe i, novament, Alta-riba. Molt a prop d’aquests tres projectes, a la carretera vella de Sant Ramon, ja hi ha des de fa anys dues pedreres més.

Sí, d’acord, d’algun lloc ha de sortir la pedra i la grava necessària per a la construcció però... voleu dir que una concentració de pedreres en un radi tan petit no és excessiva? Cal aprovar Plans territorials, en aquest cas el de Ponent, plans directors urbanístics i lleis de protecció, gestió i ordenació del paisatge, amb l’objectiu de “que l’evolució del paisatge sigui harmònica amb l’evolució de la sensibilitat social”? Ca, home, ca! Totes aquestes noses haurien d’anar de pet cap al constitucional! La protecció del medi ambient i del patrimoni historicoartístic no han de ser obstacle per a que el progrés encercli Alta-riba com les legions romanes el poble de l’Astèrix. Al cap i a la fi parlem d’un poblet d’unes poques cases, una esglesiola d’origen romànic i un castell de la mateixa època, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Ben mirat, si algun alt tribunal espanyol anul·lés la declaració de BCIN aprovada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya -una administració governada per separatistes que, no ho oblidem, volen retornar-nos a l’edat mitjana- potser alguna d’aquestes empreses altruistes que vetllen pel territori s’animaria a fer de mecenes del castell, tot buscant alguna utilitat a aquell munt de rocs malaguanyats.

27 d’abril, 2016

La dissolució federal

El federalisme és la solució al problema català. Aquest ha estat el discurs de capçalera de bona part de l’esquerra d’obediència espanyola i visió hispanocèntrica d’aquest (tros de) país. Ho hem sentit en boca de pràcticament tots els dirigents del PSC i del que en queda -com a mínim de Maragall a Iceta, passant per l’entranyable Pere Navarro i el camaleònic Àngel Ros- però també de destacats membres d’ICV, d’EUiA i de Podemos. Davant de, d’una banda, l’ofensiva “recentralitzadora” de la dreta i, de l’altra, de les vel·leïtats separatistes del nacionalisme umbilicucèntric, que ens porten a l’enfrontament i el caos, es veu que cal una opció alhora valenta i assenyada, que trobi per a Catalunya l’encaix que necessita en una Espanya respectuosa amb la realitat plural dels diferents pobles que la configuren. Un respecte a la pluralitat lingüística i cultural que s’afanyen a practicar amb l’entusiasme que els caracteritza: només cal veure els casos del català a la Franja de Ponent i de l’aragonès i l’astur-lleonès als seus respectius territoris.

“Federal” és el títol d’un documental apologètic que presenta el federalisme com a solució a tots els problemes “en un moment de radicalització, desorientació i de caiguda de molts dels ciutadans en un sentimentalisme poc constructiu”. En aquets sentit, el tràiler de “Federal” és molt il·lustratiu: les imatges de manifestacions independentistes catalanes i escoceses s’intercalen amb escenes de bombardejos de la segona guerra mundial i de la guerra dels Balcans i primers plans de Tuđman, Milošević, Karadžić, Paisley, Bossi, Le Pen i Palin. Com podeu comprovar, una visió completa i ponderada de les diferents cares del nacionalisme. En contraposició a la voluntat d’afegir fronteres, en un món on ja no n’hi caben més, el reportatge ens posa uns quants exemples de les virtuts del federalisme: el Canadà, Suïssa, els Estats Units, l’Índia, el Brasil i Alemanya. La majoria de les cares que il·lustren aquesta opció, però, no són tan conegudes com les del nacionalisme agressiu, amb alguna excepció: un dels que es posen com a exemple és Lula da Silva, que no sé si és gaire federalista però que, si fem cas a la fiscalia de São Paulo, podria ser perfectíssimament del PSOE.


Albert Solé és l’home que ens ha de fer obrir els ulls sobre la necessitat d’adoptar “l’únic model polític que permet les sobiranies compartides, l’acceptació de les diferències, la responsabilitat dels pobles sense posar en discussió permanent les regles de convivència pactades”. Ja sé que esmentar els ascendents familiars és més aviat lletjot però a vegades és rellevant i revelador. L’autor d’aquest magne esforç de documentació és fill de Jordi Solé Tura, el gran teòric de vincular el catalanisme amb la burgesia i, conseqüentment, la defensa dels interessos de la classe obrera amb posicions espanyolistes. L’obrerista Solé Tura va acabar, recordem-ho, de ministre amb Felipe González, el proletari dels consells d’administració del GAL i de Gas Natural.


Federalistes d’Esquerra és una de les entitats que promocionen aquest documental. Aquest col·lectiu, situat a l’entorn del sector més espanyolista del PSC, explica “que té el seu origen al setembre de 2012 quan un grup de ciutadans i ciutadanes va veure la necessitat d’obrir un espai federalista a Catalunya davant l’escenari polític sorgit després de la Diada i la convocatòria d’eleccions anticipades”. És a dir, que admeten implícitament que el seu federalisme no sorgeix com a eina per a assolir més autogovern sinó com una resposta a les demandes d’independència. Veient qui són alguns d’aquests federalistes això no ens ha de sorprendre gaire: destacats noms de la seva junta directiva també els trobem a l’entitat catalanòfoba Sociedad Civil Catalana, entre ells el seu vicepresident Joaquim Coll. 

El federalisme no és una opció a mig camí entre el “centralisme” i l’independentisme. El federalisme és un model d’organització política i territorial i, en conseqüència, és una proposta que pot formular-se a qualsevol estat. Es pot ser, per tant, federalista i espanyolista o federalista i independentista, en funció de si volem aplicar el federalisme a l’actual Regne d’Espanya, com els promotors de la pel·lícula, o a la futura República catalana, com el pesat que escriu aquestes ratlles. Tot i fer trampa, els que utilitzen l’esquer del federalisme per a eludir donar una resposta clara a la disjuntiva que té plantejada el poble català -assolir la independència o romandre sotmesos a l’Estat espanyol- tenen raó en una cosa: el federalisme pot ser la solució al problema català.

Per què, aviam, qui el té, el problema català? Les reivindicacions d’independència de l’actual Catalunya presumptament autònoma (o del conjunt de la nació catalana) no són pas un problema per als propis catalans. El problema català el té, en tot cas, l’Estat espanyol (i el francès) i tots els espanyolistes, independentment de que hagin nascut a Móstoles, a Pedralbes o, com l’Albert Solé, al  Bucarest de Ceaușescu. Per a tots aquests, la proposta federalista-espanyolista podria ser una solució en la mesura que aconseguís restar suports a les reivindicacions independentistes.

Tenim un problema espanyol (i francès). Per als catalans demòcrates, independentistes o no i independentment de que hagin nascut a la vall del Llobregós, a las Alpujarras o a l’altre costat de la filferrada que els no-nacionalistes tenen a Melilla, no hi ha un problema català, perquè una reivindicació democràtica, legítima i pacífica no pot ser mai un problema. El problema, en tot cas, és la negativa de l’Estat espanyol a resoldre aquest conflicte en termes polítics i democràtics, mitjançant l’exercici del dret a l’autodeterminació. Potser una solució temporal al problema català seria la federalització del Regne d’Espanya però de ben segur que la solució definitiva al problema espanyol passa per la independència de la República catalana. 

06 d’abril, 2016

De discursos i equilibris

Organització política assembleària d'abast nacional, que s'estén arreu dels Països Catalans i que treballa per un país independent, socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de dominació patriarcals. No fa gaire l’Adam Majó començava un article a la secció d’opinió de Llibertat.cat fent aquest mateix copia i enganxa de la definició de la CUP i ho feia per a remarcar l’absència en aquesta de l’etiqueta anticapitalista, possiblement la més utilitzada per a referir-se a la més coneguda de les organitzacions de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans. Poques setmanes abans, també en aquesta mateixa secció, Jordi Navarro publicava un article centrat en un altre dels eixos de lluita esmentats a la declaració de principis inicial: l’ecologisme. El militant i exregidor gironí de la CUP apuntava que “l'EI s'ha empeltat amb el moviment per l'alliberament nacional, amb el moviment juvenil, obrer, estudiantil, feminista...i amb nous moviments socials sorgits a l'empara de la crisi financera desfermada per l'esclat de la bombolla immobiliària” alhora que, com a militant ecologista constatava que “l'escassa implicació de l'esquerra independentista en les lluites ecologistes és molt decebedora”.


L’empelt entre l’independentisme i els diferents “ismes” que propugnen canvis socials profunds ha comportat sempre un debat intens al si del moviment independentista. És lògic que així sigui: dins de l’independentisme tothom coincideix en que la futura República catalana no ha de ser una simple còpia catalanitzada de l’actual Estat espanyol, amb tots els seus defectes. Precisament per això tothom coincideix en que el nou Estat ha de ser una República. Ara bé, no sempre les tares són percebudes de manera tan clara i unànime com la monarquia i, per tant, és lògic que dins de l’independentisme, en el sentit més ampli, hi hagi qui plantegi una esmena a la totalitat del sistema i qui en tingui prou amb alguna que altra esmena parcial. De la mateixa manera, dins dels partidaris de l’esmena a la totalitat hi ha discrepàncies a l’hora de posar més l’accent en un aspecte o altre dels molts que cal canviar. També és ben normal i positiu: afortunadament la procedència i les sensibilitats de la militància de l’Esquerra Independentista i d’aquest espai més ampli que anomenem la Unitat Popular són prou diverses per a que el debat sobre el model de país i de societat que volem sigui d’allò més plural i enriquidor -segurament molt més que el que hi pugui haver a les esquerres dels països que ja tenen estat.



Una organització política que pretén articular-se “com a espai útil per totes aquelles persones i col·lectius amb voluntat transformadora que lluiten per la llibertat del nostre poble, amb la intenció de ser un espai de confluència dels moviments cívics i populars, en la lluita per l’alliberament nacional i social dels Països Catalans” per força ha de fer equilibris. Equilibris entre discurs nacional i social. Equilibris entre utopies que assenyalen el final del camí i objectius assolibles a quatre passes. Equilibris a l’hora de reivindicar tots i cadascun dels diferents objectius d’una “organització política assembleària d'abast nacional que treballa per fer dels Països Catalans un país independent, socialista, ecològicament sostenible i deslligat de les formes de dominació patriarcals”.

De tots els objectius? Bé, tots-tots potser no. De vegades, fent equilibris entre tàctiques i estratègies, potser ens descuidem una mica de que a l’esmentada definició també hi posa “territorialment equilibrat”... Però, hòstia, no cal ser tan primmirats: al cap i a la fi això del desequilibri territorial només afecta a quatre gats! Sí? Segur?

24 de març, 2016

Lletjos i valents

Els dos darrers llibres de Jordi Borràs són ben diferents físicament l’un de l’altre. El primer és força gruixut i, com correspon a un llibre gràfic, amb les pàgines prou grans per a no perdre’s cap detall dels centenars de fotografies que conté. Les fotos –curioses algunes, espectaculars altres, impactants la majoria, totes en color però amb predomini del vermell i el groc- van acompanyades de textos que prèviament ens situen sobre el que veurem en cada capítol. En resum, que quan el vaig veure anunciat per primer cop vaig pensar que segur que es tractava d’un llibre ben fet i sobre un tema prou interessant i molt poc tractat... i que no me’l compraria (i no pas pel preu).


Plus ultra. Una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya és un recull complet i documentat dels principals protagonistes dels sectors més bel·ligerants del “no-nacionalisme” en aquest tros de colònia. N’hi surten de pràcticament tots els sectors, des dels falangistes més nostàlgics fins a la progressista Chacón, des de petits grupuscles declaradament neonazis fins a la transversal Societat Civil Catalana, des dels que s’exhibeixen en estadis de futbol o passegen marrans per casernes fins als que tenen càrrecs institucionals. Un munt de gent molt diversa que, malgrat les aparents discrepàncies ideològiques, els darrers anys no han tingut cap mania en compartir carrer amb la intenció, de moment infructuosa, d’omplir-lo per a oposar-se a les reivindicacions democràtiques del poble català. Todo por la patria! Un munt de fotos de personatges que, malgrat ser qui-sap-lo desagradables i perillosos, o precisament per això, no podem ignorar. Finalment, doncs, m’ho vaig repensar i "Plus Ultra" va fer cap a un dels prestatges de la biblioteca casolana, al costat dels sis volums de la Fauna dels Països Catalans: Mamífers, Amfibis i rèptils, Ocells (I i II), Peixos (I i II) i Fauna xunga.



Curiosament l’últim llibre del fotoperiodista no té ni una foto. Però sense càmera Borràs també sap retratar amb precisió l’entramat espanyolista, mostrant-ne la cara més lletja. Si Plus Ultra és un exhaustiu inventari d’espècies de l’extrema dreta i l’espanyolisme més fatxa que volta per aquest racó de món, Desmuntant Societat Civil Catalana, com el seu nom indica, és un extens reportatge periodístic sobre el biòtop on cohabiten individus de totes les espècies inventariades. Dos treballs que es complementen: una selecció de fotografies de cinc anys de treball a peu de carrer i un magnífic treball d’investigació.

“Els mitjans catalans només parlen d’independentisme!” Sovint des del hooliganisme espanyolista es fan afirmacions d’aquest tipus, adreçats principalment a les emissores de la CCMA. Una mentida més, en to ploricó, de les moltes que repeteixen i que es poden desmentir amb una simple comparació del temps i els espais que dediquen els mitjans catalans i els espanyols a cadascun dels diferents posicionaments polítics respecte el conflicte entre la legalitat constitucional espanyola i la legitimitat constituent catalana. Sí que és cert, però, que els mitjans catalans (i els estrangers) haurien de dedicar més temps a parlar d’entitats com SCC, però no per a obsequiar-los amb espais apologètics, com pretenen, sinó per a fer una mica de llum entre les ombres: quina classe de gent hi ha, qui en mou els fils, qui els paga les factures, etc... Tot esperant (asseguts) monogràfics televisius en prime time sobre el tema, qualsevol que vulgui veure per on van els trets pot fer-ho gràcies a dos llibres lletjos i valents.

24 de febrer, 2016

De gotes d’aigua i pams de terra

Amposta, 7 de febrer de 2016: enèsima riuada de gent en defensa de l’Ebre, aquest cop amb més participació que en altres ocasions, amb un consens social i polític més ampli i probablement amb una idea més generalitzada de que aquesta lluita no és un problema del territori sinó una qüestió de país. La singularitat del Delta de l’Ebre respecte a la resta d’espais naturals dels Països Catalans ha fet que molta gent prengués consciència de la seva importància ecològica i de la necessitat de preservar-lo. Les principals problemàtiques que ja fa temps que afecten la conservació del Delta són fruit de grans infraestructures construïdes durant el segle XX: els grans embassaments, que retenen els al·luvions que al llarg de mil·lennis l’havien fet créixer, i els transvasaments i la pèrdua de cabals, que n’augmenten la salinització. Qualsevol pla que comporti una reducció de cabals al tram final del riu accelera els efectes negatius esmentats.


Una de les habilitats dels promotors de polítiques fluvicides ha estat la capacitat de desviar el debat sobre el model de desenvolupament econòmic i territorial per a tractar de convertir-lo en un enfrontament entre territoris. Quan els territoris candidats a esbatussar-se entre ells són diferents zones dels Països Catalans tenen, a més, el valor afegit de fomentar l’anticatalanisme. Això va evidenciar-se especialment durant la batalla contra el PHN del govern Aznar, quan es tractava de presentar la defensa del riu com una mostra de l’ancestral insolidaritat catalana cap la resta de territoris. El PP del País Valencià, que amb el temps s’ha demostrat que actuava com una organització criminal al capdavant d’un govern colonial, va accentuar el seu tradicional discurs anticatalanista: “els catalans” ja no es limitaven a agredir la identitat valenciana sinó que volien impedir el seu progrés econòmic! Que a Orpesa, Cullera, Calp o Benidorm -o a Vilaseca i Salou, compte!- el progrés consistís en inundar-ho tot de formigó, camps de golf i parcs temàtics no havia de ser objecte de debat.


En aquesta ocasió els teòrics enemics de les Terres de l’Ebre s’han anat a buscar a Ponent del propi Principat, en concret a les comarques hipotèticament beneficiades per la posada en marxa de nous regadius inclosos en el nou Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre. Per a escenificar l’enfrontament territorial diversos mitjans de comunicació han elevat Josep Maria Jové, president del canal Segarra-Garrigues, a la condició de “representant dels pagesos de Lleida”, prescindint del fet que la representació oficial i majoritària del sector agrari es determina a les eleccions agràries i que aquestes, agradi o no, a Ponent, a les Terres de l’Ebre i al conjunt d’aquest tros de país les ha guanyat sempre una organització que el 7 de febrer també era a Amposta manifestant-se: la Unió de Pagesos. Segons Jové, i altres representants de comunitats de regants, augmentar el cabal ecològic de l’Ebre faria inviable l’agricultura de regadiu a les comarques de Ponent.

Ara fa vuit anys, amb motiu del projecte de “captació temporal” d’aigua del Segre per a l’àrea metropolitana de Barcelona del conseller ecotransvasista Francesc Baltasar, el convergent Joan Reñé, actual president de la Diputació de Lleida i en aquella època president del Consell Comarcal del Pla d’Urgell i tresorer de la comunitat de regants del canal d’Urgell, defensava la substitució del reg a manta per sistemes més eficients com l’aspersió o el microdegoteig, que permetrien un estalvi considerable d’aigua “que es podria derivar cap a les conques deficitàries, a canvi de recursos econòmics que permetessin costejar la modernització de la superfície regable”. Com a model de regs més eficients es posaven com a exemples els regadius del canal d’Aragó i Catalunya i de l’Algerri-Balaguer, amb concessions de només 5.500 i 6.000 m3/ha, respectivament, en front dels 9.000 m3/ha del d’Urgell, que evidenciaven la viabilitat de dues collites anuals amb un estalvi d’un terç, o més, de la concessió. Un estalvi d’aquesta magnitud al Canal d’Urgell, que té una dotació anual de 630 hm3, gairebé es correspondria amb els 342 hm3 de dotació del Segarra-Garrigues. Les casualitats aritmètiques també poden ser endimoniades en una zona que, abans de l’arribada del reg, era anomenada per molts el Clot de l’Infern per la seves dures condicions de vida.

De la mateixa manera que entre els sectors transvasistes hi ha qui encara fa servir argumentacions tan absurdes com la de considerar que “l’aigua que arriba al mar es perd” també trobem pseudoecologistes que, en nom de la defensa del medi natural, no només s’oposen a nous regadius sinó que sovint fan gala d’una animadversió cap a les activitats agràries, prescindint de dues qüestions cabdals:
  •    La major part de l’actual paisatge natural dels Països Catalans (i de la resta de països mediterranis) no és fruit de l’evolució salvatge de la natura sinó que ha estat modificat per l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. Evidentment entre aquests medis profundament antròpics hi trobem els conreus cerealístics de la Segarra, els oliverars de les Garrigues i, no ho oblidem, els arrossars relativament recents del Delta de l’Ebre. Sense l’activitat agrícola ni cap d’aquests espais naturals no seria com és ni el conjunt del país no tindria la riquesa i varietat mediambiental que té.

  •          L’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal no són cap passatemps de cap de setmana, ni cap acte de voluntariat, sinó una activitat econòmica. En conseqüència si volem preservar el medi d’un determinat territori la solució no passa per a prohibir o obstaculitzar el canvi de seu model agrícola (de secà a regadiu, per exemple) sinó en garantir que els conreus tradicionals hi siguin econòmicament rendibles i no s’hi abandoni ni un pam de terra.


Podíem trobar un munt d’arguments ecològics i econòmics per a oposar-nos a construcció del sistema format pel pantà de Rialb i el canal Segarra-Garrigues. Ara, però, un cop construïdes la major part de les infraestructures sembla que el més lògic seria, a banda d’exigir responsabilitats penals pel seu sobrecost, aprofitar-les en benefici de les comarques afectades. En cas contrari és quan la polèmica obra tindria més números per a esdevenir una eina per a transvasar aigua de la conca del Segre-Ebre cap a la del Llobregat. Potser –i dic “potser” perquè el tema és molt més complex del que sovint pretenen certs peudoecologistes- la solució passa per, en comptes d’imposar regs de transformació, garantir la viabilitat econòmica d’implementar regs de suport als conreus tradicionals de secà, amb consums hídrics molt més reduïts –de l’ordre dels 1.500 m3/ha- per tal de garantir collites (i cabals ecològics) sense dependre única i exclusivament de si les pluges són tan abundants com els prejudicis pagesòfobs o tan escasses com la vergonya dels que executen obres públiques amb sobrecostos superiors al 80%. 

17 de febrer, 2016

Vils lingüistes enfurismats

La posada en marxa de la normalització lingüística va ser un dels aspectes més positius dels inicis de la Catalunya autonòmica, especialment en l’àmbit de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació públics. Això fins i tot ho reconeixen, de manera implícita, els enemics del català quan intenten carregar-se la immersió a les escoles o quan tracten de silenciar les emissores públiques en la nostra llengua. Ja ho sé que partíem de zero i que, per tant, qualsevol avenç havia de ser per força molt evident, però també és cert que les coses podien fer-se molt pitjor, com s’ha demostrat a bastament en altres territoris dels Països Catalans i en altres nacions sotmeses per l’Estat espanyol. Lamentablement, però, després d’aquells inicis esperançadors la recuperació de l’ús de la llengua va anar perdent pistonada i, amb el temps, sembla que s’hagi d’acabar renunciant a l’objectiu que li donava nom: normalització.

Molt aviat l’espanyolisme va presentar batalla ideològica, camuflant el seu supremacisme lingüístic darrere el victimisme lerrouxista: a Catalunya hi havia dues comunitats diferenciades, els catalans burgesos i explotadors i els pobres immigrants espanyols explotats, i amb la normalització els primers agredien impunement els segons. Recordeu el como con Franco pero al revés: persecución del castellano en Cataluña? Una mentida amb una resposta ben senzilla: “Como con Franco pero al revés seria l’oficialitat única del català a Burgos, a Jaén i a Trujillo, imbècils!”. Però el cert és que, malgrat la coixera argumental dels Jiménez Losantos i companyia i gràcies a l’acomplexament de bona part de la societat i les institucions catalanes, de mica en mica però de manera continuada l’espanyolisme va anar guanyant terreny –aviat es va haver de prioritzar no recular en àmbits com el de l’ensenyament a plantejar-se avançar seriosament en els espais més desnormalitzats- i ha acabat imposant part del seu relat.


Una República bilingüe? Resulta paradoxal que la normalització del català fos un dels motors més potents de les mobilitzacions autonomistes de fa quaranta anys i que ara, quan la decrèpita autonomia agonitza i les mobilitzacions àmpliament majoritàries són per la independència, sembla que la nostra llengua sigui percebuda no com un motor sinó com un fre. En aquest nou escenari polític alguns esborranys constitucionals preveuen la cooficialitat  de l’espanyol a la República catalana, en tant que llengua cooficial a l’actual comunitat autònoma i pròpia de part de la població catalana. 


Els aspirants a pares i mares de la nova constitució semblen ignorar que si el castellà o espanyol és oficial en la major part del territori dels Països Catalans no és pel fet de tractar-se de la llengua d’una part important de la població que hi viu sinó per la seva condició de llengua oficial de l’Estat espanyol; d’un estat que en lloc de garantir-los unes condicions de vida dignes a les seves terres d’origen va empènyer milers de ciutadans de regions espanyoles a agafar un bitllet de la Renfe i una maleta de fusta i a emprendre el trist camí de l’emigració.

Una República bilingüe! Partint de la base que l’oficialitat, o la cooficialitat, d’una llengua o altra no ha de ser cap objectiu sinó un mitjà per a assolir la plena normalització d’una llengua en un territori i que, si més no inicialment, el territori de la nova república serà el de l’actual comunitat autònoma de Catalunya, jo també sóc partidari de que aquesta tingui dues llengües oficials. Així el català hauria de ser l’única llengua oficial a les comarques on és llengua pròpia, l’occità única llengua oficial a l’Aran i ambdues cooficials a les institucions estatals (govern, parlament, etc).

Els que en nom de la llibertat individual i de la tolerància sovint s’omplen la boca reclamant bilingüisme (a les escoles de Balaguer o a TV3, però no a les de Fraga o al cinemes) han protagonitzat, fa poques setmanes, una altra demostració de convivència i civisme. Era presidenta deth grop parlamentari dera CUP, Mireia Boya, va ser objecte d’una campanya d’insults pel fet d’utilitzar l’occità al Parlament de Catalunya. Resulta si més no curiós que els que denuncien una hipotètica discriminació de la seva llengua pròpia i que contínuament en recorden la seva condició de llengua oficial siguin els mateixos que insulten una parlamentària per utilitzar la seva llengua pròpia en l’únic parlament on aquesta és oficial. Ara que és molt probable que aquests enfurismats defensors del vil lingüisme –cada lengua en su casa y la mía en la de todos- no sàpiguen que l’occità també és cooficial a la Catalunya autònoma. És igual. Tampoc no els hi cal. Al cap i a la fi els seus motius per a imposar una llengua més enllà del territori on és pròpia no es basen, com volen fer creure, en la defensa dels drets individuals sinó en el convenciment que hi ha llengües superiors a altres. Una idea que només pot defensar-se des de la ignorància més absoluta.

28 de gener, 2016

Orgull i perplexitat

“Quatre barres i un estel de cinc puntes, en vermell, i la sigla del partit, en negre”. Aquesta, si fa no fa, però en espanyol, va ser la resposta del registre de partits polítics a la consulta que li havíem fet, requerits per la Junta Electoral de Zona, on algun funcionari primmirat havia observat diferències en el logotip de la candidatura i ens hi posava pegues. Les eleccions eren les municipals de 2003 i l’organització política en qüestió una desconeguda per a la majoria de la gent, amb més voluntàries per a redissenyar la imatge corporativa que per a resoldre entrebancs burocràtics. Per sort al Ministeri de l’interior les comunicacions encara eren del segle anterior i, en comptes un fitxer digital amb la imatge, van enviar un fax amb una descripció que es corresponia amb el logo, tant d’abans com de després dels diferents restylings. Des de la seva fundació, a mitjans des 80, fins als nostres dies la sigla de la CUP ha anat sempre acompanyada de l’estelada, explicitant gràficament un independentisme inequívoc.

No crec que se’m pugui diagnosticar egoobesitat per confessar un cert orgull per formar part des de fa qui-sap-los anys d’un projecte que va passar de tenir quatre regidors mal comptats a ser clau al Parlament. De mica en mica, amb feina de formigues, la CUP es va fer gran. De concórrer a les municipals en pocs municipis, amb noms i fórmules diferents, a coordinar i construir un projecte amb vocació nacional. De tenir representació a uns pocs ajuntaments a multiplicar-la per quatre o per cinc en eleccions successives. De ser estrictament municipalista a fer el salt al Parlament. I portant sempre a tot arreu un missatge nítidament independentista i d’esquerres... Si pocs anys enrere algú hagués pronosticat el resultat de les eleccions plebiscitàries i constituents  del 27 de setembre possiblement no me l’hauria cregut... i encara menys si m’hagués dit que just després d’aquest resultat trontollaria el meu orgull cupaire.

Les llarguíssimes negociacions entre Junts pel Sí i la CUP –segur que només han passat tres mesos?- van fer aflorar en més d’una ocasió sensacions que tampoc m’hauria cregut si algú me les hagués anunciat només pocs dies enrere: perplexitat i desànim. Perplexitat per l’enrocament dels que, a banda i banda de la taula negociadora, prioritzaven el qui per davant del què, el com i el quan. Desànim en veure que, entre els uns i els altres, podíem acabar malbaratant la primera majoria parlamentària independentista d’aquest (tros de) país. Perplexitat en veure que una promesa electoral sorgida de no sé sap on i repetida públicament per alguns candidats en plena campanya electoral -“la CUP mai no investirà Artur Mas”- passava per davant d’una altra que, al meu entendre i en tant que referida a un dels objectius estratègics, era infinitament més important: “la CUP és aquí per prémer l’accelerador cap a la independència”. Desànim en sentir-me representat per un Antonio Baños que dimitia per motius exclusivament polítics. Desànim encara més gran en pensar que d’un moment a l’altre l’estelada se n’aniria cap a un cantó i la sigla cap a l’altre...


Un gir sobtat propi de guió polonès, quan a les negociacions ja els cantaven les absoltes, va tornar a canviar la situació. Mas es retirava, deixant el seu lloc a Puigdemont, i s’enduia la convocatòria d’unes noves eleccions que haurien esmenat el caràcter plebiscitari del 27S. El desànim fotia el camp i la perplexitat canviava de parella de ball: tornava la il·lusió. Perplexitat per l’acceptació d’un pacte en un termes menys favorables a la CUP que els desestimats pocs dies abans pel Consell Polític, quan es proposava votar la investidura de Mas sense comprometre el sentit de vot al llarg de la legislatura. Perplexitat en veure que es presentava com un triomf, que suposadament eixampla per l’esquerra el suport a la República catalana, el fet d’apartar Mas, enviant-lo no a la paperera de la història sinó al capdamunt del martirologi nacional i facilitant la renovació d’una Convergència fins ara en caiguda permanent. Il·lusió perquè, malgrat tots els errors, tornem a tenir el peu damunt del pedal de l’accelerador. Gas a fons!


No, no em descuido del Ramon Usall... Un text que parla d’independentisme i que du la paraula orgull al títol no el podia cloure sense unes ratlles dedicades al millor cap de llista que podíem tenir en les eleccions més transcendents a les que fins ara ens hem presentat. Tant de bo tots els diputats i diputades s’estimessin el país com ell, encara que no sabessin expressar-ho ni la meitat de bé. Qui no recorda les seves paraules portant el bo i millor del salvatge oest a l’auditori de Barcelona? Una abraçada enorme, Ramon, i un petó ben fort a la nena que la Magda porta a la panxa. Quan la teva filla creixi en una terra lliure podrà explicar, amb orgull, que en la lluita per la independència i la justícia el seu pare hi va aportar més d’un granet de sorra.

... ni de la Mireia Boya. La renúncia a l’acta de diputat per part del Ramon comportarà l’entrada de l’independentisme (en) occità al Parlament de la mà de la Mireia. Que no dubti ningú que la regidora de Corròp a Les serà una magnífica diputada, no només representant a l’Aran sinó també a les comarques del Pirineu i de Ponent. Qu'ajas fòrça astre e fòrça salut, Mireia. Sustot fòrça salut!