Un dels temes recurrents al llarg de la campanya
electoral és el del vot útil. Al començament a les 4 circumscripcions
electorals, les “4 províncies”, i a mesura que les enquestes començaven a
donar-nos possibles i probables escons a les demarcacions de Barcelona, Girona
i Tarragona, el fenomen ha anat perdent força en bona part del territori d’aquest
tros de país. A la demarcació de Lleida, però, l’absència d’enquestes fa més
persistent aquesta peculiar i perniciosa teoria. Però, què és el vot útil’ Com
es mesura? A qui beneficia i a qui perjudica la seva pràctica?
Com que parlar de números en abstracte és molt poc
entenedor, agafem un exemple concret, el més recent: les eleccions al Parlament
de Catalunya del 2010. A la demarcació de Lleida CiU va arrasar (87.052 vots i
9 escons), a molta distància del PSC (27.461 vots i 3 escons), del PP (18.960
vots i 2 escons) i d’ERC (16.966 vots i 1 escó); van quedar fora ICV-EUiA
(7.423 vots), SI (5.758 vots), RCat (4.205 vots) i nou partits més, fins
arribar al PCPC, que tancava la llista (251 vots). L’últim dels diputats
electes va ser el tercer del PSC, que “va costar” 9.153 vots.
Per tant, si només considerem útils els vots que
serveixen per a obtenir representació, ens trobem que a les eleccions de fa dos
anys a la demarcació de Lleida hi va haver 7.47.423 vots inútils d’ICV-EUiA, 5.758
vots inútils de SI, 4.205 vots inútils de RCat, 9.676 vots inútils de partits
menors i... 8.705 vots inútils de CiU, 7.813 vots inútils d’ERC i 327 vots
inútils del PP. A efectes de repartir escons, els vots que van sobrar del novè
diputat de CiU, del segon del PP i de l’únic d’ERC i que no van servir per
arribar a obtenir el desè, el tercer i el segon, respectivament, van ser igual
d’inútils numèricament que els vots obtinguts pels partits que no van assolir
representació.
Agafem l’exemple d’ERC, que a l’obtenir un sol diputat és
més fàcil d’entendre i que, a més, és cap on la CUP pot tenir alguna fuita de
vot pretesament útil: ja hem vist que dels 16.966 vots obtinguts només 9.153 -els
que marcava la “nota de tall” fixada per l’últim electe- van ser útils però.. del
total de vots quins van ser aquests 9.153 útils i quins els 7.813 restants?
Evidentment un votant només pot saber que el seu vot ha estat totalment útil
per a aconseguir un diputat si aquest s’hagués aconseguit per un sol vot de
diferència respecte al primer que queda fora.
Des del punt de vista dels partits és lògic que els vots es
considerin útils, o no, en funció de si serveixen, o no, per a obtenir un escó
més, però... els electors i electores també s’ho han de mirar així? Em sembla
que la utilitat dels vot cal mesurar-la no tant en si la formació votada
assoleix un escó més o menys sinó per l’ús que aquesta força política faci de
la seva representació parlamentària, i per tant dels vots rebuts. Per posar un
exemple: un estudiant universitari, independentista i d’esquerres, que, com a
mal menor o per “utilitat”, va votar ERC a les penúltimes eleccions
autonòmiques (les darreres que van permetre governar al tripartit) i després va
trobar-se amb un conseller d’universitats i empresa, el republicà Josep Huguet,
implantant el Pla Bolonya, que suposava l’inici de l’encariment dels estudis
universitaris, ha de ser considerat un vot útil per part d’ERC, però no pas per
part del votant. Com tampoc caldria considerar-lo útil si en comptes de
prioritzar el “component independentista” dels republicans hagués prioritzat el
“component d’esquerres” d’ICV, i al protestar per les mesures d’Huguet va s’hagués
trobat amb les garrotades dels mossos de Saura...
Resumint, que el vot útil acabarà sent el que feu a la
candidatura que acabi defensant allò que vosaltres creieu que cal defensar. Que
ara és molt fàcil prometre que farem això o allò i després ja veurem què fem?
És ben cert, però també n’és que mentre els que ens presentem per primer cop
podem demanar el benefici del dubte, uns altres, els que ja han tocat poder, ja
han evidenciat en més d’una ocasió quin és el seu model.
I si, malgrat tot, voleu que tot segueixi igual, voteu als de sempre.
I si, malgrat tot, voleu que tot segueixi igual, voteu als de sempre.