22 de novembre, 2012

El vot útil independentista a la circumscripció de Lleida.


Un dels temes recurrents al llarg de la campanya electoral és el del vot útil. Al començament a les 4 circumscripcions electorals, les “4 províncies”, i a mesura que les enquestes començaven a donar-nos possibles i probables escons a les demarcacions de Barcelona, Girona i Tarragona, el fenomen ha anat perdent força en bona part del territori d’aquest tros de país. A la demarcació de Lleida, però, l’absència d’enquestes fa més persistent aquesta peculiar i perniciosa teoria. Però, què és el vot útil’ Com es mesura? A qui beneficia i a qui perjudica la seva pràctica?

Com que parlar de números en abstracte és molt poc entenedor, agafem un exemple concret, el més recent: les eleccions al Parlament de Catalunya del 2010. A la demarcació de Lleida CiU va arrasar (87.052 vots i 9 escons), a molta distància del PSC (27.461 vots i 3 escons), del PP (18.960 vots i 2 escons) i d’ERC (16.966 vots i 1 escó); van quedar fora ICV-EUiA (7.423 vots), SI (5.758 vots), RCat (4.205 vots) i nou partits més, fins arribar al PCPC, que tancava la llista (251 vots). L’últim dels diputats electes va ser el tercer del PSC, que “va costar” 9.153 vots.

Per tant, si només considerem útils els vots que serveixen per a obtenir representació, ens trobem que a les eleccions de fa dos anys a la demarcació de Lleida hi va haver 7.47.423 vots inútils d’ICV-EUiA, 5.758 vots inútils de SI, 4.205 vots inútils de RCat, 9.676 vots inútils de partits menors i... 8.705 vots inútils de CiU, 7.813 vots inútils d’ERC i 327 vots inútils del PP. A efectes de repartir escons, els vots que van sobrar del novè diputat de CiU, del segon del PP i de l’únic d’ERC i que no van servir per arribar a obtenir el desè, el tercer i el segon, respectivament, van ser igual d’inútils numèricament que els vots obtinguts pels partits que no van assolir representació.

Agafem l’exemple d’ERC, que a l’obtenir un sol diputat és més fàcil d’entendre i que, a més, és cap on la CUP pot tenir alguna fuita de vot pretesament útil: ja hem vist que dels 16.966 vots obtinguts només 9.153 -els que marcava la “nota de tall” fixada per l’últim electe- van ser útils però.. del total de vots quins van ser aquests 9.153 útils i quins els 7.813 restants? Evidentment un votant només pot saber que el seu vot ha estat totalment útil per a aconseguir un diputat si aquest s’hagués aconseguit per un sol vot de diferència respecte al primer que queda fora.

Des del punt de vista dels partits és lògic que els vots es considerin útils, o no, en funció de si serveixen, o no, per a obtenir un escó més, però... els electors i electores també s’ho han de mirar així? Em sembla que la utilitat dels vot cal mesurar-la no tant en si la formació votada assoleix un escó més o menys sinó per l’ús que aquesta força política faci de la seva representació parlamentària, i per tant dels vots rebuts. Per posar un exemple: un estudiant universitari, independentista i d’esquerres, que, com a mal menor o per “utilitat”, va votar ERC a les penúltimes eleccions autonòmiques (les darreres que van permetre governar al tripartit) i després va trobar-se amb un conseller d’universitats i empresa, el republicà Josep Huguet, implantant el Pla Bolonya, que suposava l’inici de l’encariment dels estudis universitaris, ha de ser considerat un vot útil per part d’ERC, però no pas per part del votant. Com tampoc caldria considerar-lo útil si en comptes de prioritzar el “component independentista” dels republicans hagués prioritzat el “component d’esquerres” d’ICV, i al protestar per les mesures d’Huguet va s’hagués trobat amb les garrotades dels mossos de Saura...

Resumint, que el vot útil acabarà sent el que feu a la candidatura que acabi defensant allò que vosaltres creieu que cal defensar. Que ara és molt fàcil prometre que farem això o allò i després ja veurem què fem? És ben cert, però també n’és que mentre els que ens presentem per primer cop podem demanar el benefici del dubte, uns altres, els que ja han tocat poder, ja han evidenciat en més d’una ocasió quin és el seu model.

I si, malgrat tot, voleu que tot segueixi igual, voteu als de sempre.

 

21 de novembre, 2012

Una més entre moltes lluites.


Acostumats més al treball constant que a anar contra-rellotge, la campanya electoral de la CUP s’ha convertit en una autèntica marató d’actes i accions arreu d’aquest (tros de) país, de diferents modalitats d’encartellades, de manifestos i d’adhesions de personalitats diverses, d’un ús massiu de les xarxes socials, amb la difusió de missatges en diferents formats... De mots esforços i de molta imaginació, en definitiva, per a poder arribar a la majoria de la gent, per a tractar de trencar el silenci mediàtic al que el sistema sotmet a les formacions polítiques extraparlamentàries.

Són dies d’anar a molts pobles, viles i ciutats on encara no tenim presència organitzada, a explicar qui som aquests “nous independentistes” que ara ens presentem per primer cop a unes eleccions autonòmiques. A banda de fer cinc cèntims de la història de l’independentisme d’aquest país, de repassar la infinitat de lluites on hem estat presents i d’esmentar amb orgull la presència a les nostres llistes de jovenalla combativa com Blanca Serra, August Gil Matamala o Carles Sastre, una de les millors cartes de presentació que tenim és la feina feta als ajuntaments. Qui ha fet més per a l’extensió social de l’independentisme en aquest país, la CUP d’Arenys de Munt, amb un únic regidor l’any 2009, o dues dotzenes de parlamentaris independentistes? Qui ha posat més en evidència la corrupció de la sanitat catalana, la CUP de Reus, acabada d’entrar a l’ajuntament de la seva ciutat el 2011, o el conjunt de l’oposició parlamentària?

Un vídeo enregistrat fa un parell de diumenges a Artés, un més entre molts vídeos, mostra alguns dels eixos de lluita desenvolupats per la CUP a nivell local. Mentre m’hi dirigia, una mica en condició de quota territorial, pensava què podria dir. Què ha caracteritzat al llarg dels anys la lluita de la CUP de Torà, que sigui mínimament esmentable al costat d’alguns èxits sonats de companys i companyes d’altres assemblees?
 

El 1999, just en el moment d’estrenar representació municipal i com a conseqüència d’uns resultats electorals d’un municipi veí, vam encetar un front de lluita que ja no es tancaria mai del tot. L’accés al govern de l’ajuntament de Pinós d’un grup independent va fer sortir a la llum un projecte que l’alcalde convergent sortint tenia força avançat: la construcció d’un gran abocador que comportaria uns ingressos milionaris, tant a les arques municipals com a les seves particulars, perquè “casualment” els terrenys que havien d’acollir la instal·lació eren de la seva propietat. El projecte va generar polèmica i l’ajuntament, en una decisió exemplar, va sotmetre’l a consulta popular entre els habitants del municipi, que el van rebutjar quasi per unanimitat. La nostra participació en la campanya d’oposició a l’abocador de Pinós va ser la primera de moltes altres lluites contra projectes que anaven apareixent per les comarques veïnes i que tenien una cosa en comú: la consideració, per part de la Generalitat, que les zones rurals són els espais ideals per a ubicar-hi aquelles instal·lacions que, amb més o menys raó, són percebudes com a molestes i/o perilloses per bona part de la població: instal·lacions energètiques, abocadors, presons... Així vam participar en diferents mobilitzacions en defensa del territori a Oliola, Cervera, Argençola, Ferran i un llarg etcètera, per tornar al cap de deu anys al punt de partida.

El 2009, com si es tractés del dia de la marmota, el primer d’aquells projectes va ressuscitar. CiU havia tornat a guanyar les municipals de Pinós i amb ells també tornava la idea de portar el progrés a la zona, carregat en camions d’escombraries. Aquesta vegada, però, a la Generalitat hi governava el tripartit i la conselleria de Medi ambient estava en mans d’ICV. Això va provocar un canvi curiós. Aquesta vegada els defensors de construir un abocador de residus urbans metropolitans i industrials, en un municipi que no té indústria, continuaven sent CiU i l’exalcalde convergent però amb una destacable incorporació: un dels tres regidors de la candidatura independent, anys enrere ferm opositor al projecte, ara el defensava públicament. Les raons del seu canvi d’opinió i de la seva discrepància amb el seu grup municipal? Aneu a saber! Casualment aquest senyor és militant d’ICV i l’actual candidat pel Solsonès de la formació ecosocialista. El progrés en forma de deixalles va aturar-se de nou però alguns van quedar ben retratats.

“Sembla una història ebrenca!” –piulen des del centre de la nació en assabentar-se d’aquest episodi ocorregut al centre de la regió. Efectivament, el paral·lelisme amb el paperot fet per l’esquerra oficial en el tema del transvasament del gran riu d’aquest país és evident i el trobaríem arreu. En una societat com la nostra, la venda del territori i dels seus recursos naturals és un perill no només permanent sinó que també creixent. El model neoliberal sempre s’acarnissa amb els més dèbils, siguin sectors socials amb pocs recursos econòmics o territoris amb poc pes demogràfic (i electoral!). La qüestió és com afrontar la situació: deixem el debat i la presa de decisions sobre quin model de país volem en mans de les institucions i dels partits gestors dels grans interessos econòmics o, pel contrari, volem que el debat es dugui a terme al (i d’acord amb les necessitats del) propi territori? Volem un país on la política intervingui també en l’ordenament territorial o hi renunciem en benefici dels mercats?
Els que trafiquen amb l’aigua, la terra i l’energia han demostrat reiteradament, sense dir-ho, que ho volen tot. Nosaltres, a part de dir-ho, haurem de demostrar-ho a tot arreu: al carrer i als ajuntaments, com hem fet fins ara, i també al parlament. La campanya d’aquests dies per a accedir-hi és una més de les moltes lluites que hem dut a terme fins ara, però ha de servir per a assegurar-nos un altaveu de cara a les moltes lluites que vindran a partir del dia 26 a tots i cadascun dels 1.857 municipis dels Països Catalans, inclosos aquells que sovint només recorden a l’hora d’encolomar-hi instal·lacions molestes i perilloses, que “com que ningú no les vol a prop de casa s’han de repartir solidàriament pel territori i bla, bla, bla...”

06 de novembre, 2012

El parany federalista


Dos no es federen si un no vol. Cal admetre que cada cop des d’aquest país algú ha defensat el federalisme com la solució als problemes entre Catalunya i Espanya els que en som escèptics hem tingut una resposta fàcil: a l’actual Estat espanyol el federalisme és inviable perquè més enllà del pla de Cardell els federalistes poden comptar-se amb els dits d’una mà. Durant anys des del PSC, especialment Pasqual Maragall i el seu entorn, i des d’ICV-EUiA han llençat diferents idees en aquesta línia sense que a Espanya ningú no se les fes seves, igual que si prediquessin als Monegres. I ara, de cop i volta, apareix un manifest signat per 300 intel·lectuals celtibèrics a favor, ves per on, d’un Estat espanyol federal. Vatua l’olla! D’on surten ara, aquests? Per què es feien el sord quan els federalistes nostrats clamaven per l’Estat federal? Què feien quan el govern i els tribunals espanyols escapçaven l’estatutet? Com és que no van defensar la integritat d’un text que no passava de ser una simple ampliació del model autonòmic vigent? Estaven enfeinats lluitant aferrissadament per l’autodeterminació d’algun país ben llunyà?

No ens enganyem. El federalisme espanyol dels progres de postal no és una resposta a les propostes que en aquest sentit s’hagin pogut fer des de Catalunya. Tampoc no és una resposta al model de recentralització de l’Estat, que alguns volen atribuir només al PP. El text, els noms d’alguns signants i els tempos no enganyen: el federalisme sobrevingut dels presumptes intel·lectuals espanyols només és una reacció davant del que ells anomenen secessionisme. És ben legítim però podrien dissimular una mica; per sort, però, sembla que no són conscients que la negació de fets objectius –segons ells no hi ha hagut mai agressions d’Espanya cap a Catalunya, ni hi ha ara espoli fiscal ni catalanofòbia- nega també qualsevol mena de credibilitat a la seva proposta de “búsqueda de un mejor encaje institucional para Cataluña, de una financiación más justa y de una federalización del deteriorado Estado de las autonomies”.

Defensar el federalisme en el marc de l’actual Estat espanyol és una forma com una altra d’espanyolisme, igual que en el seu moment va ser-ho el model autonòmic. Es tracta de que ens sentim còmodes dins d’un estat que no és el nostre per a evitar que tinguem la temptació de voler-ne un de propi i independent. El federalisme no és, com pretenen fer veure alguns, una proposta racional a mig camí entre l’autonomia, que reconeixen frustrant, i la independència, que ens anuncien plena de perills.
 


Malgrat aquesta contradicció, algunes formacions es postulen com a espais de trobada entre federalistes hispanocèntrics i independentistes catalans. No fa molt era Manel Bustos, un dels capitans del sector espanyolista del PSC el que, en presència d’un Àngel Ros que no podia aguantar-se el riure, anunciava la voluntat d’acollir independentistes al si del seu partit. Però, més enllà dels humoristes del carrer Nicaragua, qui més ha insistit en la cohabitació entre aquests dos models oposats de país és ICV, esgrimint el reconeixement del dret a decidir com a punt de trobada d’uns i altres. No fotem. Això potser podia ser possible temps enrere, quan el dret a l’autodeterminació només era una qüestió purament teòrica entre minories molt polititzades. Ara el debat és un altre i és al carrer. La gent no dubta entre si hem de poder decidir o no –només faltaria!- sinó sobre quina decisió hem de prendre: volem la independència o preferim desaparèixer com a poble? Mentre la gent parla d’independència, obertament i amb la mateixa claredat que qüestiona les retallades socials, la classe política segueix fent malabarismes verbals. Amb Herrera lloant el federalisme del catalanòfob Vargas Llosa i Junqueras les tisores d’Angela Merkel encara hi ha gent que pregunta per què es presenta la CUP? Voleu dir que en aquest país no hi ha espai polític per a un independentisme nítidament d’esquerres, per a una esquerra inequívocament independentista?