El municipalisme
independentista ha estat notícia aquestes setmanes perquè l’aparell
politicojudicial espanyol l’ha situat al centre de la diana, destacant-ne dos
casos que evidencien el nivell de l’autoanomenada democràcia espanyola: els de
Joan Coma i de Montse Venturós. Joan Coma, regidor de Vic, està investigat per
l’Audiència Nacional per un presumpte delicte d’”incitació a la sedició” a
causa de la seva intervenció al ple de l’ajuntament de la seva ciutat, quan es
debatia la moció de suport a la declaració parlamentària del 9N. Montse
Venturós, alcaldessa de Berga, va ser detinguda pels Mossos d’Esquadra i
portada als jutjats, on prèviament s’havia negat a presentar-se, citada per no
haver retirat l’estelada del balcó de l’ajuntament. Cal recordar que la decisió
de mantenir l’estelada respon a un acord de ple del 6 de desembre del 2012 –és
a dir durant l’anterior mandat municipal – de mantenir l'estelada fins el dia
de la independència. Qualsevol demòcrata, independentista o no, hauria de
rebutjar els arguments que la justícia espanyola utilitza per a perseguir el
regidor de Vic i l’alcaldessa de Berga: el primer és culpable d’exercir la
llibertat d’expressió, amb l’agreujant d’utilitzar arguments tan irrefutables
com que per fer la truita primer s'han de trencar els ous, i la segona d’obeir
un acord aprovat per l’ajuntament que actualment presideix.
Podríem afegir molts
més exemples recents de cacera de bruixes contra electes municipals, com els regidors
acusats de no santificar el 12 d’octubre, en aquest cas focalitzada
principalment a Badalona per interessos partidistes del PP, o per l’aprovació
de mocions de suport a la declaració parlamentària del 9N o altres de similars.
No acabaríem mai perquè afortunadament a la Catalunya presumptament autònoma
els ajuntaments que els darrers anys s’han declarat independentistes són una
àmplia majoria, a diferència de no fa gaires legislatures quan la defensa de
posicionaments polítics de caire supramunicipal era majoritàriament rebutjada
amb l’argument infame de que “als ajuntaments no s’havia de fer política”.
L’actual implantació de l’independentisme als
ajuntaments és conseqüència de la seva implantació social o, al contrari, la
presència de l’independentisme a les institucions locals ha contribuït a
l’extensió de l’independentisme al carrer? O ambdues coses alhora? És la vella
pregunta de si va ser abans l’ou o la gallina. Segurament hi ha respostes
diverses en funció de municipis i comarques. En alguns casos l’independentisme és
majoritari a les institucions locals senzillament perquè ho és arreu de la
comarca, sense que els propis ajuntaments hagin estat especialment actius en la
defensa dels drets nacionals del poble català. Seria molt estrany que en
comarques on la consciència nacional catalana és àmpliament majoritària els que
es preocupessin per les qüestions locals i per la política municipal fossin els
sectors amb consciència nacional extraterrestre. En altres, en canvi,
especialment en municipis i comarques més alienades nacionalment, la presència
de l’independentisme a les institucions locals n’ha possibilitat la seva
visualització com a moviment polític global, no només preocupat per aquelles qüestions
lligades a la llengua i la cultura, com sovint es caricaturitzava des de
l’espanyolisme hegemònic, sinó també amb respostes per a “allò que preocupa
realment a la gent del carrer”. Uns i altres, en major o menor grau, ja sigui
activament o pel simple fet de restar espai polític a l’espanyolisme, han
ajudat al creixement social de l’independentisme als respectius municipis i
comarques. Potser on no s’ha fet tot el que caldria a estat a un nivell
territorial més ampli, en la coordinació d’aquest municipalisme
independentista.
El desembre de 2011 va
fundar-se l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), amb l’objectiu
declarat d’”esdevenir un ampli espai de
debat on compartir idees, iniciatives (legals o cíviques), experiències,
informació, eines de gestió i tot allò que pugui ésser útil per dur el poble de
Catalunya cap a la independència per tal d’assolir les plenes competències
municipals”. Cinc anys després la sensació és que l’AMI és més una relació
de d’ajuntaments signants d’un manifest que un instrument de coordinació
efectiva dels 787 municipis que agrupa, entre els quals hi ha els més actius
per la independència al costat d’altres que no han fotut ni brot pel tema. Si
l’existència d’uns pocs ajuntaments o regidors a títol individual que no
reconeixen la legitimitat de la justícia espanyola al nostre país posa en
dificultats al sistema què podria fer una actuació coordinada de desobediència
d’uns quants centenars de municipis? És clar que paral·lelament a aquesta
hipotètica desobediència massiva l’AMI hauria de posar en marxa una eina que
han necessitat i necessitaran tots els moviments independentistes que, més
enllà d’expressar una il·lusió col·lectiva, pretenen fer efectius els seus
objectius polítics: una sectorial antirrepressiva, que assumeixi la defensa
política i jurídica dels electes conseqüents.
.jpg)
