La sociovergència, encara (i II)

Un altre dels canvis que van comportar les eleccions municipals del 2015 van ser l’enfonsament del poder municipal del PSC, un partit que des de feia dècades era hegemònic a les principals ciutats d’aquest tros de país, especialment al mal anomenat “cinturó roig”, i amb presència a la majoria de ciutats mitjanes i petites. Tot que la seva representació continua sent molt important (tercera força amb 530.949 vots i 1.279 regidors) la caiguda és espectacular si tenim en compte que el 2007 n’havia obtingut 2.571, una mica més del doble. Observant els resultats per territoris veurem que l’enfonsament és gairebé total en algunes comarques: en dues legislatures passen de 44 regidors a 3 a la Noguera, de 25 a 3 a l’Urgell, de 40 a 7 al Pallars Sobirà, de 35 a 8 a les Garrigues, de 13 a 6 a la Segarra o de 8 a 1 al Solsonès. En la majoria d’aquestes comarques els pocs regidors que manté el PSC són a les capitals, desapareixent en municipis rurals on s’havien incrementat artificialment durant els anys de govern tripartit a la Generalitat, gràcies en part al discurs convergent previ de que “per a rebre subvencions els ajuntaments han de ser del partit del Govern”, convenientment amplificat per la Direcció General del Desenvolupament Rural maragalliana amb promeses proselitistes de subvencions. Però també a les capitals la sucursal regional del PSOE recula; n’és un bon exemple Lleida on, per a mantenir la poltrona, el “catalanista” Ros es veu obligat a pactar amb el partit catalanòfob Ciutadans.

Una de les conseqüències lògiques d’aquesta política d’aliances del camaleònic Angel Ros hauria de ser la pèrdua de l’escassíssima credibilitat que li podien quedar a les seves afirmacions de catalanisme i, consegüentment, la pèrdua d’aliats al territori, però curiosament sembla que la cosa no va per aquí. Un dels organismes on s’hauria de veure més clarament reflectit el rebuig d’un territori majoritàriament independentista a l’espanyolisme impúdic del president del PSC és el Centre de Normalització Lingüística de Lleida. Aquest ens és l’encarregat de promoure la normalització a les comarques de la “província” i al seu consell hi ha representades, a més de diferents departaments de la Generalitat i entitats diverses, tretze institucions locals: el propi ajuntament de Lleida, la Diputació i els onze Consells Comarcals de la demarcació; és a dir una institució presidida pel PSC, dues per ERC i nou per l’antiga CiU. Amb aquesta correlació de forces i tenint en compte el seu pacte local semblaria lògic que Montse Parra, la representant de l’ajuntament de Lleida, no revalidés la presidència al CNL que ostentava la passada legislatura.

En aquest sentit la CUP va fer una crida a les institucions que hi estan representades per a consensuar un candidat alternatiu per a treure de la presidència del Centre de Normalització Lingüística la representant d’un equip de govern que per a mantenir-se en el poder municipal pacta amb els manifestament contraris a la normalització lingüística. Quan Jordi Llauradó, representant de la CUP al Consell comarcal de la Segarra, va exposar això en el punt de precs i preguntes del penúltim ple semblava que pràcticament tothom ho veia així, fins i tot al sortir algun conseller de l’ara PDECat va anar a felicitar-lo. “Així, així, molt bé!”. Semblava, per tant, que una proposta en forma de moció per a que les institucions acordessin oficialment que els seus representants al CNL de Lleida no votessin la candidata d’un ajuntament que aquest any fins i tot ha traduït a l’espanyol el programa de la festa major –amb resultats tan ridículs com anunciar un “campeonato de morcilla”!!- seria assumida per la pràctica totalitat de Consells Comarcals. Però no.

Quan la CUP va portar el tema a les institucions supramunicipals on té representació vam tornar a veure com el putaramonetisme i la sociovergència encara cuegen. No es van manifestar al Solsonès, on el vot exconvergent no era determinant, i la moció es va aprovar per unanimitat. L’endemà però a la Diputació la cosa va canviar: la moció per una presidència de consens va ser rebutjada amb 18 vots en contra (els 12 de l’equip de govern convergent i els 6 del tripartit espanyolista format pel PP, C’s i les sucursals catalana i aranesa del PSOE) i només 7 a favor (del grup proposant i d’ERC). Al Segrià es va mantenir la mateixa aliança per a rebutjar la proposta. En canvi a l’Urgell, on no hi ha partits d’origen espanyol al consell, va ser CiU en solitari qui va fer aquest trist paperot. A la Segarra la moció de la va prosperar, amb els vots de la pròpia CUP i d’ERC, InSe, MES i d’una part de CiU; l’únic vot contrari va ser el del representant del PSC i la majoria de convergents –inclòs aquell que havia felicitat efusivament el conseller cupaire al ple anterior- van abstenir-se. Finalment al Pallars Sobirà, on CiU té majoria absoluta, la proposta va prosperar per unanimitat dels presents. En total aprovat en tres de sis plens el que, per lògica, semblava que havia d’aprovar-se arreu. O és que els votants mínimament catalanistes de CiU poden entendre que els seus consellers permetin que el PSC tingui la presidència d’un òrgan on el PDCat és molt majoritari?

Costa d’entendre el perquè de tot plegat. Per això a l’hora de titular aquest escrit he repescat un terme que podia semblar caducat: sociovergència. Segons la Wiquipèdia,  “com a sociovergència alguns autors es refereixen a aquell establishment, o entramat de poder, que controlaria majoritàriament l'economia, els mitjans i la política a Catalunya des de la transició democràtica espanyola”. I les idees i els conceptes polítics que defensaven la desapareguda CiU i l’aleshores poderosa sucursal regional del PSOE segur que han caducat –només cal veure l’evolució política d’aquest tros de país els darrers anys- però els entramats de poder amb tentacles a l’economia, els mitjans i la política tendeixen a perpetuar-se.

Quien día pasa año empuja...

L'Ajuntament de Lleida, els Consells Comarcals de l'Alta Ribagorça, l'Alt Urgell, les Garrigues, la Noguera, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, el Pla d'Urgell, la Segarra, el Segrià, el Solsonès i l'Urgell i la Diputació de Lleida. Són els tretze ens locals (deu governats per CiU, dos per ERC i un pel PSC) representats al Consell del Centre de Normalització Lingüística “de Lleida”. També hi  tenen representació dos organismes de la Generalitat de Catalunya (la Direcció General de Política Lingüística i el Departament d'Ensenyament), entitats culturals, veïnals i sindicals (Òmnium Cultural, l’Ateneu Popular de Ponent, la Federació d'Associacions de Veïns i la UGT) i el personal del propi Centre de Normalització Lingüística. És a dir, d’un total de vint representants al Consell del CNL “provincial” n’hi ha quinze que en són d’administracions i catorze d’aquestes quinze estan governades per partits independentistes.

Amb l’actual composició de l’òrgan de direcció del CNL resulta força sorprenent que n’ostenti la presidència Montse Parra, representant de l’Ajuntament de Lleida, del qual és regidora pel PSC, especialment d’ençà del pacte de govern municipal que el seu partit va signar amb Ciutadans per tal de mantenir a la poltrona Àngel Ros, en altres temps líder del sector catalanista dels “socialistes”.

A C’s se’ls pot fer moltíssimes crítiques en molts terrenys, començant pel seu pretès paper d’abanderats de la regeneració democràtica i la lluita contra la corrupció, però no se’ls pot pas dir que en matèria lingüística tractin d’enganyar ningú. Van néixer com a partit després d’un manifest impulsat per catalanòfobs de pota negra (Boadella, de Azúa, de Carreras, Arcadi Espada...) amb la lluita contra la normalització lingüística com a punt estrella del seu programa. El compromís d’”actualitzar” el reglament d’usos lingüístics de la Paeria, l’aprovació d’una moció per a incloure l’espanyol en la senyalització viària o l’amenaça per part d’un regidor de C’s de suprimir el Consorci per la Normalització Lingüística en l’hipotètic cas d’arribar a governar són alguns dels lamentables episodis viscuts a la Paeria d’un any ençà.  

La defensa del bilingüisme és una opció legítima, sovint tramposa però legítima. Tramposa perquè un tractament igualitari a dues llengües en un àmbit concret –en aquest cas a l’administració municipal-, prescindint de la situació de desigualtat prèvia i de l’existència de legislacions d’àmbit superior que prioritzen la llengua de l’Estat,  perpetua la situació de minorització de la llengua globalment més feble. Legítima perquè, òbviament, tothom pot defensar el que cregui oportú, inclosa l’eutanàsia lingüística i el consegüent descoloriment de l’atles lingüístic mundial en pro de la comunicació, l’entesa i el bon rotllo universals. Per cert, aquests que fan tanta bandera del bilingüisme, la legalitat i la lleialtat institucional ho saben que des de fa deu anys en aquest tros de país no hi ha dues llengües oficials sinó que n’hi ha tres?

Menys justificable és governar la Paeria amb els vots dels qui s’oposen a la normalització lingüística i, al mateix temps, pretendre presidir el Centre de Normalització Lingüística amb els vots dels que la defensen. I encara ho és menys que aquests últims ho permetin. L’amplíssima majoria sobiranista al si del Consell del CNL es posarà les piles i en normalitzarà aviat la presidència o haurem d’esperar a que les gallines pixin? Mentrestant la representant d’un ajuntament espanyolista i espanyolitzador continua presidint en funcions, com un Rajoy qualsevol, un ens que ha de fomentar la normalització lingüística a Ponent i al Pirineu. I qui dia passa any empeny...

Vils lingüistes enfurismats

La posada en marxa de la normalització lingüística va ser un dels aspectes més positius dels inicis de la Catalunya autonòmica, especialment en l’àmbit de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació públics. Això fins i tot ho reconeixen, de manera implícita, els enemics del català quan intenten carregar-se la immersió a les escoles o quan tracten de silenciar les emissores públiques en la nostra llengua. Ja ho sé que partíem de zero i que, per tant, qualsevol avenç havia de ser per força molt evident, però també és cert que les coses podien fer-se molt pitjor, com s’ha demostrat a bastament en altres territoris dels Països Catalans i en altres nacions sotmeses per l’Estat espanyol. Lamentablement, però, després d’aquells inicis esperançadors la recuperació de l’ús de la llengua va anar perdent pistonada i, amb el temps, sembla que s’hagi d’acabar renunciant a l’objectiu que li donava nom: normalització.

Molt aviat l’espanyolisme va presentar batalla ideològica, camuflant el seu supremacisme lingüístic darrere el victimisme lerrouxista: a Catalunya hi havia dues comunitats diferenciades, els catalans burgesos i explotadors i els pobres immigrants espanyols explotats, i amb la normalització els primers agredien impunement els segons. Recordeu el “como con Franco pero al revés: persecución del castellano en Cataluña”? Una mentida amb una resposta ben senzilla: “Como con Franco pero al revés seria l’oficialitat única del català a Burgos, a Jaén i a Trujillo, imbècils!”. Però el cert és que, malgrat la coixera argumental dels Jiménez Losantos i companyia i gràcies a l’acomplexament de bona part de la societat i les institucions catalanes, de mica en mica però de manera continuada l’espanyolisme va anar guanyant terreny –aviat es va haver de prioritzar no recular en àmbits com el de l’ensenyament a plantejar-se avançar seriosament en els espais més desnormalitzats- i ha acabat imposant part del seu relat.

Una República bilingüe? Resulta paradoxal que la normalització del català fos un dels motors més potents de les mobilitzacions autonomistes de fa quaranta anys i que ara, quan la decrèpita autonomia agonitza i les mobilitzacions àmpliament majoritàries són per la independència, sembla que la nostra llengua sigui percebuda no com un motor sinó com un fre. En aquest nou escenari polític alguns esborranys constitucionals preveuen la cooficialitat  de l’espanyol a la República catalana, en tant que llengua cooficial a l’actual comunitat autònoma i pròpia de part de la població catalana. 

Els aspirants a pares i mares de la nova constitució semblen ignorar que si el castellà o espanyol és oficial en la major part del territori dels Països Catalans no és pel fet de tractar-se de la llengua d’una part important de la població que hi viu sinó per la seva condició de llengua oficial de l’Estat espanyol; d’un estat que en lloc de garantir-los unes condicions de vida dignes a les seves terres d’origen va empènyer milers de ciutadans de regions espanyoles a agafar un bitllet de la Renfe i una maleta de fusta i a emprendre el trist camí de l’emigració.

Una República bilingüe! Partint de la base que l’oficialitat, o la cooficialitat, d’una llengua o altra no ha de ser cap objectiu sinó un mitjà per a assolir la plena normalització d’una llengua en un territori i que, si més no inicialment, el territori de la nova república serà el de l’actual comunitat autònoma de Catalunya, jo també sóc partidari de que aquesta tingui dues llengües oficials. Així el català hauria de ser l’única llengua oficial a les comarques on és llengua pròpia, l’occità única llengua oficial a l’Aran i ambdues cooficials a les institucions estatals (govern, parlament, etc).

Els que en nom de la llibertat individual i de la tolerància sovint s’omplen la boca reclamant bilingüisme (a les escoles de Balaguer o a TV3, però no a les de Fraga o al cinemes) han protagonitzat, fa poques setmanes, una altra demostració de convivència i civisme. Era presidenta deth grop parlamentari dera CUP, Mireia Boya, va ser objecte d’una campanya d’insults pel fet d’utilitzar l’occità al Parlament de Catalunya. Resulta si més no curiós que els que denuncien una hipotètica discriminació de la seva llengua pròpia i que contínuament en recorden la seva condició de llengua oficial siguin els mateixos que insulten una parlamentària per utilitzar la seva llengua pròpia en l’únic parlament on aquesta és oficial. Ara que és molt probable que aquests enfurismats defensors del vil lingüisme –cada lengua en su casa y la mía en la de todos- no sàpiguen que l’occità també és cooficial a la Catalunya autònoma. És igual. Tampoc no els hi cal. Al cap i a la fi els seus motius per a imposar una llengua més enllà del territori on és pròpia no es basen, com volen fer creure, en la defensa dels drets individuals sinó en el convenciment que hi ha llengües superiors a altres. Una idea que només pot defensar-se des de la ignorància més absoluta.

De constitucions, llengües i oficialitats

“Igual que Franco pero al revés. Persecución del castellano en Cataluña”. Mític titular de portada del diari ABC del 12 de setembre de 1993, sobre una foto a tota plana del, deien, Molt Honorable Jordi Pujol i Soley. Malgrat l’estupidesa de la comparació –fer com Franco però al revés seria imposar el català com a única llengua oficial a Castella, Extremadura, Andalusia o Múrcia- no es pot negar que aquest discurs ha fet forat al nostre país, no només com a argument dels grupuscles més combatius contra la normalització lingüística sinó que també ha estat interioritzat, disfressat de prudència, entre certs sectors del catalanisme cagadubtista. “No anem més enllà en això del català, no sigui cas que posem en perill la cohesió social i ens acusin d’intolerants...”

Una mostra d’aquest acomplexament podem veure’l aquestes darreres setmanes en el debat de les diferents propostes constitucionals per al futur estat d’aquest tros de país. Una de les reivindicacions històriques de l’independentisme i del moviment de lluita per la llengua  (l’oficialitat única del català arreu dels territoris on és llengua pròpia) que mai s’havia qüestionat es posa en dubte just en el moment de debatre com hauria de ser la constitució del nostre estat. Així dos dels tres esborranys constitucionals proposen atorgar grau de cooficialitat al castellà (1- equip del jutge Vidal) o espanyol (2- Juristes per la Independència); només l’altra proposta (3- enginyers de Joan Fonollosa) estableix l’oficialitat única del català a les institucions, tot incorporant una disposició transitòria que preveu una moratòria de deu anys durant els quals “els ciutadans es podran relacionar també amb les institucions de Catalunya en llengua castellana”.

Pel que fa a l’occità, el tractament que li donen els nostres “pares de la Constitució” és inferior a la reconeguda a l’Estatut d’autonomia de Catalunya 2006 i a la recentment aprovada Lei d’Aran. En la 1a proposta se’n limita la cooficialitat a l’Aran (“l’aranès és la llengua oficial i pròpia de la Vall d’Aran, en règim de cooficialitat plena amb el català”). La 2a, molt més lamentable (“la parla aranesa serà objecte d’ensenyament i d’especial respecte i protecció”), recorda articles de textos tant vergonyosos en matèria lingüística com els estatuts d’autonomia d’Aragó o d’Astúries. El tercer text proposat no fa cap referència a l’occità però és molt més respectuós amb l’Aran, que reconeix  com “una porció de la Nació Occitana enclavada dins dels territoris regits per les Institucions de Catalunya”, amb dret d’autodeterminació.

De les propostes de cooficialitat de l’espanyol a Catalunya, i encara més d’aquesta llengua i del català a l’Aran, es dedueix que potser molts dels aspirants a pares de la Constitució saben molt de lleis però que ignoren –esperem que no deliberadament- aspectes bàsics de la sociolingüística com que en una situació de bilingüisme, o trilingüisme, si la llengua minoritzada no disposa de més eines sempre acaba reculant en benefici de la dominant.

-Sí, tu digues el que vulguis però, en aquests moments, mantenir com a objectiu l’oficialitat única del català és un error...

Cert. No ens hem de confondre: l’oficialitat, o la cooficialitat, d’una llengua o altra no ha de ser cap objectiu sinó un mitjà. Des del meu modest punt de vista, en un futur Estat que es correspongui territorialment amb l’actual comunitat autònoma de Catalunya, que el català esdevingui única llengua oficial de les comarques catalanoparlants, l’occità única llengua oficial de l’Aran i ambdues cooficials a les institucions estatals (Presidència de la República, Govern, Parlament, ambaixades, etc...) ha de ser el mitjà per a assolir l’objectiu desitjat, que no és altre que la plena normalització de cadascuna de les llengües en el seu propi territori; objectiu que, a l’hora, no deixa de ser també una eina de cohesió social i ...

-Que no! Que el que vull dir és que ara no n’hem de parlar d’això! Que ens falten 400.000 vots per tenir una majoria clara a favor de la independència. Que, segons el CEO, el 75,8 % dels catalanoparlants votaria a favor de la independència i només el 6,9 % ho faria en contra, mentre que entre els castellanoparlants el 20,5 % votaria que sí i el 44,7 %, més del doble, s’hi oposaria. Creus que els convencerem si, d’entrada els diem que amb la independència la seva llengua, la llengua d’una part considerable de la població catalana, deixarà de ser oficial? 

Aquestes diferències entre el sentit de vot d’uns i altres en funció de la llengua habitual no són cap argument a favor de la cooficialitat de cap llengua aliena. Al contrari. Voleu dir que el que aquesta marcada dualitat demostra no és precisament la incapacitat del règim autonòmic, i del mitificat bilingüisme, de configurar un sol poble, al marge dels orígens lingüístics, culturals o geogràfics? 51 anys després de la publicació d“Els altres catalans” s’ha avançat molt, moltíssim, en la direcció apuntada per Paco Candel però, tot i que sembla tabú esmentar-ho, seria ingenu pensar que s’ha assolit una plena integració... i que aquesta es pot assolir sense tenir totes les eines de que disposen els estats.

La incorporació de sectors de població castellanoparlant a la lluita per la independència passa per la renúncia a una cosa tant bàsica com la plena normalització de  la llengua catalana (i de l’occitana) al seu propi territori? De cap de les maneres. Cal recordar que si el castellà o espanyol és oficial en la major part del territori dels Països Catalans no és pel fet de tractar-se de la llengua d’una part important de la població que hi viu sinó per la seva condició de llengua oficial de l’Estat espanyol; d’un estat que en lloc de garantir unes condicions de vida dignes a les seves terres d’origen va empènyer milers de ciutadans de regions espanyoles a agafar un bitllet de la Renfe i una maleta de fusta i a emprendre el trist camí de l’emigració.

La incorporació a l’independentisme de gent que encara hi és reticent passa per fer de la independència una oportunitat de construir un estat millor; una República catalana que pugui garantir a tots seus ciutadans i ciutadanes, independentment de quina parlin d’entre les més de 200 llengües documentades en aquest tros de país, un futur més lliure i, sobretot, socialment molt més just. Sense renúncies.

El Pont de Montanyana decideix?

“Tras dejar claro que creo que lo del #LAPAO es idiota, pregunto: Catalunya ha hecho cuanto podía para hacerse querer por sus vecinos?”, preguntava al twitter l’exdiputat i exconvergent Ignasi Guardans. Coneixent el perfil espanyolista del personatge, el sentit de la piulada podria entendre’s com una crítica cap al poc interès posat pels pobladors d’aquesta comunitat autònoma per a caure simpàtics a “la resta dels espanyols”, i fins i tot podríem trobar-hi alguna semblança amb les exigències a TV3 de “respecte als símbols de la comunitat” fets des de la sucursal del PP al País Valencià. Més enllà d’especulacions sobre el què Guardans creu que caldria fer per a guanyar-nos l’amor veïnal, i veient també les respostes d’alguns dels seus detractors, i formulada no en clau espanyola sinó pensant en el conjunt dels Països Catalans, la pregunta és bona: Catalunya ha fet (fa) tot el què pot per a “fer-se estimar pels seus veïns”?

Sembla més que evident que en trenta anys de presumpte autogovern cap de les comunitats autònomes dels Països Catalans ha prioritzat l’establiment de relacions constructives -en el sentit de construcció nacional, de projecte polític per al conjunt del país- amb les regions connacionals veïnes. Un fet lamentable que no ens hauria de fer caure, però, en una visió paternalista principatina; l’èxit o el fracàs de l’assumpció dels Països Catalans com a marc nacional és responsabilitat, per igual, dels ciutadans i ciutadanes d’arreu del país (i de les entitats on participen, dels partits que voten, de les institucions que els representen...). Per què hauria de ser més “culpable” del “fracàs dels Països Catalans” un votant convergent d’Organyà que un del Bloc de Benidorm, un “socialista” de Llucmajor o un pepero de Fornalutx? El mateix podríem dir dels partits polítics dels diferents territoris del país i d’entitats de tota mena que tenen la pròpia comunitat autònoma (i/o l’estat) com a àmbit geogràfic de referència. I encara caldria afegir-hi aquells que, des dels partits espanyols i des de les institucions que controlen, especialment des de la Generalitat Valenciana, han treballat activament i insistent per atiar els conflictes veïnals. Potser si hi ha alguna zona del país que és menys culpable i més víctima de la manca d’estima veïnal és precisament la Franja.

La Franja de Ponent no és un territori homogeni sinó un conjunt de municipis i comarques que només tenen en comú el fet de ser territoris catalanoparlants sota administració aragonesa. La Franja no és una entitat territorial reconeguda oficialment, amb una administració específica, i per tant no és tampoc un subjecte polític de l’ordre de les autonomies, i els seus habitants són una minoria lingüística, cultural i nacional en les totes les divisions administratives supracomarcals de que formen part. Per una simple qüestió demogràfica, els habitants de la Franja no tenen ni les eines de que disposen les institucions catalanes de la CAC, del País València o de les Illes, tant limitades i criticables com es vulgui però que han permès aplicar polítiques imprescindibles com ara la immersió lingüística a l’escola. És respecte a les zones com la Franja que la pregunta de Guardans sobre l’actuació de la Catalunya autònoma pren més sentit.

 

 

L’ambigüitat i la feblesa han estat les principals característiques de l’actitud majoritària que des de la CAC –des de les institucions oficials fins els mitjans de comunicació, passant pels partits i les entitats de tota mena- s’ha tingut amb la Franja. Actitud que contrasta amb la posició dura i unànime mantinguda des de l’Aragó –des de l’extrema dreta espanyolista a l’esquerra independentista aragonesa- on, amb la divisió territorial espanyola de 1833 a favor, ningú no en qüestiona la “aragonesitat”. Així des d’aquest costat de frontera autonòmica sovint es parla de la Franja com un territori de límits geogràfics imprecisos, d’on tan aviat es deixen fora poblacions catalanoparlants com se n’inclouen algunes que no ho són, prescindint de l’únic motiu pel qual la Franja és la Franja –la intersecció entre l’àrea lingüística catalana i l’administració aragonesa- i reduint-la a una mena de zona fronterera de l’àrea comercial de Lleida. Això s’ha vist en el tractament fet des del costat “català” de la major part de temes que han protagonitzat les relacions catalanoaragoneses dels últims anys. La recurrent polèmica per les obres d’art del Museu de Lleida és l’exemple més clar d’aquesta d’actitud: unanimitat des de l’Aragó espanyol(itzat), reclamant que “es retornin” les obres a un lloc on mai no han estat, i cagadubtisme català, on des de la conselleria de cultura del govern Maragall i des d’alguns cercles capellanescos ja s’entregaven les peces a canvi de res, precisament en nom del bon veïnatge, mentre que els sectors contraris a la disgregació del museu han basat la seva postura en la legalitat de les adquisicions, sense aprofitar la polèmica per a reivindicar la catalanitat de la Franja i per a criticar l’arbitrarietat de la divisió provincial de 1833. Tant costa de dir que les obres d’art de la Franja no s’han d’enviar a l’Aragó perquè cal considerar-les catalanes i que, en canvi, les poques procedents de l’Aragó es poden permutar per peces catalanes conservades en museus espanyols. Una mica de pedagogia nacional, hòstia! Cert que això  aixecaria molta polseguera, que els espanyolistes dirien que som “expansionistes” i “imperialistes” –ja ens ho diuen igualment, i a sobre els franquistes ens diuen nazis- i bla, bla, bla... però deixaria clar als franjolins -el gentilici també és artificial- que se’ls considera part d’aquest mateix país, que sí que els hi volem. Evidentment, al marge de l’exemple més mediàtic d’aquestes relacions, aquesta consideració cap als habitants de la Franja s’hauria de tenir amb la mateixa coherència en els temes que afecten la vida quotidiana de la població, com ara facilitar-los l’accés als diferents serveis públics d’aquest costat de la Noguera Ribagorçana i de l’Algars.

El Pont de Montanyana és, segurament, el lloc on es posa de manifest l’arbitrarietat de la divisió provincial de 1833. Una fita al mig del carrer recorda que part d’aquest poble ribagorçà és oficialment “aragonès”, mentre que la zona més oriental és oficialment catalana (i “pallaresa”); fins i tot algunes persones poden creuar la “frontera” sense sortir de casa. Els límits geogràfics entre Catalunya i Aragó ha estat canviants al llarg de la història, per tant fos quina fos la divisió territorial adoptada hi hauria arguments històrics suficients per a donar munició als seus respectius detractors. El cert és que avui la identificació majoritària de la població es correspon amb (i és fruit de) la divisió administrativa: la immensa majoria de la gent de la Franja, malgrat parlar català, se sent aragonesa. Això durant anys no ha tingut massa importància, era una ratlla prima dins del mapa espanyol. Ara, amb el debat sobre la independència d’una part de país sobre la taula, ja no es tracta de ser d’una província o una altra (amb el risc que la diputació s’enfadi i no pagui l’enllumenat de la plaça), ara el tema agafa una altra dimensió: si fins ara podia ser una difusa zona de transició entre “dues comunitats” d’un mateix estat, en un futur la Franja –o, més ben dit, els seus pobles, perquè la Franja jurídicament no existeix- hauran de plantejar-se si volen ser l’extrema perifèria d’una Espanya decadent i empobrida en tots els sentits –inclòs el lingüístic- o ser part integrant d’una nova República catalana. En aquest nou escenari el govern regional aragonès, amb la llei de llengües, convida la gent de la Franja, que parla català i es considera aragonesa, a menystenir i renunciar a la seva llengua. Si des de la Catalunya autònoma es tingués una visió realment nacional del procés que s’afirma voler impulsar, caldria deixar de fer conya amb el lapao i començar a fer passos ferms i decidits perquè els habitants de la Franja superessin aquesta dicotomia en sentit contrari al desitjat a Saragossa.



Wert ignorant?

Fa només quatre dies que el ministre espanyol d’educació, cultura i esport, José Ignacio Wert, va llançar el seu avantprojecte de llei “para la mejora de la calidad educativa” i ja n’estic ben fart. Fart d’ell i dels seus còmplices (els d’allà i els d’aquí). Fart dels arguments d’aquesta colla de criminals que volen fer-nos desaparèixer com a poble. I fart, molt fart, de sentir a tothora justificacions del model educatiu vigent en aquest tros de país.

Wert no és cap ignorant, com afirmen els ingenus de torn. Explicar a Wert i companyia les excel·lències d’un sistema educatiu basat en la immersió lingüística, que garanteix la integració i la cohesió social, amb la pretensió que se’l mirin amb uns altres ulls és tenir pa als propis. Wert i companyia són plenament conscients dels èxits aconseguits per la immersió lingüística a les escoles d’aquest tros de país; si pretenen carregar-se-la és precisament perquè ho tenen ben present.

De la mateixa manera que l’Estat és molt més conscient de la unitat dels Països Catalans que la immensa majoria dels pobladors de tots i cadascun dels trossos d’aquesta allargassada nació nostra, i no reposa ni un moment en el seu intent d’espanyolitzar-los, també té molt clar que el futur d’aquest país (sencer o per fascicles) el decidirem els seus habitants. Segons els seus detractors, un dels grans perills de qualsevol procés d’independència (o, com a mínim, d’aquells que afectin l’Estat espanyol) és una més que probable fractura social. Recordeu aquell altre malpparit que va afirmar que “España no se va a romper y, en el supuesto de que alguien quiera romper desde Cataluña, antes se rompería Cataluña”? No era un avís; era una amenaça.

 

Conscients que la independència només pot aturar-se des de dins, trencant la cohesió social que tant diuen que els preocupa, el principal objectiu de la maquinària de l’Estat és trinxar-nos el país, posant especial cura en tot allò que més ha contribuït a evitar fractures al si de la societat. I si no ens espavilem, i anem de dret cap a la independència, correm el risc que se’n puguin sortir. No s'ha de perdre el temps aturant reformes educatives espanyoles, i menys encara davant els tribunals espanyols; els seus jutges tampoc no són ignorants. Cal donar-se pressa en fotre el camp d'aquest Estat etnicida. Cal que els nostres opressors de Ponent deixin de ser un Estat AMB i esdevinguin un Estat EN descomposició

El bilingüisme poca-solta de la Diputació de Lleida

Es veu que ahir a Torà es va celebrar la Fiesta del Rosario. Me’n vaig assabentar ben bé de casualitat. De fet, molta gent encara no ho sap ara, convençuda de que la festa que cada any a primers de maig se celebra a la nostra vila és la del Roser. Quanta crosta que queda encara! Només els afortunats i afortunades que tenim la immensa sort de disposar de la “Guia d’activitats primavera 2009”, editada pel Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida vam poder assabentar-nos de l’existència de la Festa del Roser – Fiesta del Rosario, correctament citada entre la Fira de Sant Ponç - Feria de San Ponce, de Prades de la Molsosa, i l’Aplec de Sant Bonifaci – Romería de Sant Bonifaci, de Vinaixa. Per cert, no acabo d’entendre perquè no li tradueixen el nom al Bonifaci garriguenc, que potser no era prou constitucionalista? La pràctica totalitat d’actes inclosos en l’agenda provincial gaudeixen de la corresponent traducció, incloses les festes tradicionals. Potser sense aquesta acuradíssima traducció els aplecs a les ermites o les processons de setmana santa desapareixerien de les ofertes dels principals tour operators internacionals!

No sé si hi ha altres versions d’aquesta guia d’activitats, al marge de l’edició català –espanyol que em va caure a les mans i em va obrir els ulls. No sé si aquests curiosos usos lingüístics són fruit de l’actual equip de govern de la corporació provincial o herència de l’anterior. No ho sé i m’és igual. Al cap i a la fi aquest breu escrit sobre el bilingüisme en la paperassa turística de la Diputació de Lleida només és una excusa per a criticar l’ementada institució, que jo estic en contra de les diputacions provincials però no en contra del bilingüisme. Crec que les diputacions, en tant que organismes fruit d’una divisió administrativa espanyola haurien de desaparèixer del nostre país. Una altra cosa ben diferent és el bilingüisme. Mentre es mantingui l’actual divisió administrativa, la Diputació de Lleida (i la Generalitat de Catalunya) haurien de practicar el més escrupolós bilingüisme, tractant amb la màxima equitat les dues llengües pròpies dels territoris administrats.

.

.

Algunes de les poques festes tradicionals que s’han lliurat de la barroera i innecessària traducció dels seus noms de la Guia d’activitats esmentada anteriorment són la majoria de les de la Val d’Aran, que només apareixen amb el nom en la llengua pròpia de la Val, qui sap si per a compensar que el text explicatiu sigui només bilingüe català-espanyol. Per a la resta, l’aranès (l’occità de l’Aran) no existeix per al Patronat de Turisme, que en altres publicacions incorpora una tercera llengua –l’anglès- però prescindint d’una de les dues llengües pròpies de la absurda divisió provincial i, en conseqüència, d’una de les dues llengües pròpies de la Comunitat Autònoma de Catalunya. Naturalment que en la promoció turística han d’emprar-se l’anglès, l’espanyol o el francès, però sense prescindir de l’occità; en fer-ho, el Patronat de Turisme de la Diputació de Lleida es posa al mateix nivell que Air Berlín amb el català.

Pentru cà catalana este limba unicà şi propie a acestei ţàri.

“Pentru cà catalana este limba unicà si propie a acestei ţàri. Nu vi se pare absurd ca un catalan sà meargà în ţara voastrà de origine şi în loc sà înveţe limba voastrà, sà trebuiascà sà comunicaţi în altà limba?”. No es deu escriure ben bé així, però ni el meu teclat té alguns símbols gràfics propis del romanès, ni jo el nivell C de la segona llengua estrangera més parlada a Torà. És l’últim paràgraf d’un text escrit que, en format bilingüe (català-romanès/ucraïnès/búlgar...) la regidoria de cultura de l’ajuntament de Torà va adreçar a la població nouvinguda la tardor de 2003. En aquelles dates el govern municipal el compartien els Independents i la CUP i el regidor d’aquests afers era un vell conegut meu. L’escrit en qüestió pretenia animar els immigrats i immigrades a apuntar-se a uns cursos de català especialment adreçats a aquest sector de població. Per a fer-ho es recordava que el català, a més de la llengua d’ús social majoritari a la nostra vila, era la pròpia de l’administració, de l’ensenyament que rebien els seus fills i filles, un requisit en moltes feines i una eina d’integració social i finalitzava amb l’argument esmentat més amunt: “perquè el català és l’única llengua pròpia d’aquest país. No trobaríeu absurd que un català se n’anés a viure al vostre país d’origen i, en comptes d’aprendre la vostra llengua, haguéssiu de comunicar-vos en un altre idioma?”.

Aquest text de fa gairebé cinc anys m’ha vingut al cap després de llegir que la Generalitat, conjuntament amb la Plataforma per la Llengua, iniciava una campanya d’acollida lingüística de la població immigrada. Caldrà veure com es desenvolupa la campanya -esperem que en aquest cas no s’apliqui la màxima tripartidista del “Fets no. Paraules”- però en principi cal valorar positivament aquesta iniciativa que compta amb l’aval d’El Mundo: (“Campaña de la Generalitat para que los inmigrantes rechacen el español”). Poca broma amb aquest suport: no només parlem d’un diari que ha donat repetides mostres de la seva preocupació per la situació lingüística del Països Catalans sinó que, a més, està dirigit per un personatge amb un profunds coneixements en el tema de la immigració; qui no recorda aquell famós vídeo on es veia el Pedro-Khota mostrant-se força acollidor amb una immigrant dominicana?

Parlant d’immigrants i de la Generalitat de dalt: una altra notícia ens parla que la consellera de salut, Marina Geli, proposa que la Generalitat pugui contractar metges i infermers estrangers sense haver d'homologar el títol. I jo em pregunto: a aquests els exigiran català, es limitaran a donar-los un tríptic o ni tan sols faran això? D’acord que en aquest país falten metgesses i metges –a Torà fa uns quants anys que patim aquesta mancança- però aquesta mesura d’urgència no es veu complementada amb altres actuacions que puguin solucionar a mig termini el dèficit de personal mèdic autòcton. Llegeixo en una altra banda que, tot i faltar metges i metgesses, a les PAU la nota de tall per a accedir a la carrera de medicina és de les més altes. Evidentment que la professió requereix gent el més ben formada possible però no té cap mena de lògica que, en una situació d’emergència nacional com aquesta, hi hagi gent que no pugui accedir-hi per, posem per cas, una mala nota en llengua estrangera. Es dificulta l’accés a medicina de l’estudiantat català i es va a buscar fora personal sense la titulació homologada.

Entre els dubtes generats per la no-homologació i les possibles confusions lingüístiques a l’anar al consultori es corre el perill de sortir més fotut del que hi has entrat. Ja m’imagino tractant d’explicar a un metge nouvingut que em torturen les morenes. Què faig si no m’entén? M’abaixo els pantalons i li ho indico tot gesticulant? No em fotran pas! I si ell també ha vist el vídeo del Pedro-Khota!? Encara es pensaria que el convido a perpetrar (materialment) l’exercici de gimnàstica rítmica amb el que la seva consellera fa temps que (metafòricament) ens obsequia als veïns i veïnes d’aquesta part de la Vall del Llobregós.

De llengües i estats residuals.

“Catalunya és, de tots els territoris d'Europa que no són estat, el que més s'assembla a un Estat, perquè pot fer el que vulgui en aquest moment. I ho farem", "Tenim una Espanya amiga, que ens entén, que ens ha aprovat un Estatut fort, valent, important, que ens permet fer pràcticament el 80% de la despesa pública des de la Generalitat i els ajuntaments, i l'Estat queda, pràcticament, residual". Paraules de Pasqual Maragall, President de la Generalitat, durant l’acte institucional conmemoratiu de l'entrada en vigor del nou Estatutet. Sant Jaume de Frontanyà, Berguedà, 9 d’agost de 2006.

La setmana passada, només quatre mesos després de l’entrada en vigor de l’estatutet, el govern de l’Espanya amiga aprova un decret d'ensenyances mínimes de primària que obligarà a impartir una hora més de llengua espanyola. Segons Mercedes Cabrera, ministra d’educació i ciència de l’Espanya amiga, tres hores de la seva llengua “serveixen per garantir el bilingüisme". En unes declaracions a El Periódico, la ministra de l’Estat residual també ha afegit que “s'està intentant que serveixi per assegurar que el bilingüisme, que és una riquesa de l'educació, quedi garantit”.

Sembla ser que aquest decret podria envair competències del govern autonòmic (del territori que sense ser estat més s’assembla a un estat!). En sentir la notícia m’he mirat el redactat de l’estatutet que fa referència a les competències en matèria d’ensenyament no universitari; algunes coses són competència exclusiva de la Generalitat i d’altres en té la competència compartida. Per tant es de suposar que si el govern de la Comunitat Autònoma de Catalunya considera que el decret del govern espanyol, imposant més hores de llengua espanyola a les escoles catalanes, envaeix les seves competències recorrerà si cal davant d’un Tribunal Constitucional espanyol format per un ramat de jutges espanyols, escollits a proposta dels dos principals partits espanyols. Tota una garantia en el cas que es decidís presentar recurs! Però suposo que no caldrà, almenys això es desprèn de les declaracions del Conseller d’Educació Maragall (el President no; l’altre) aquest matí al Catalunya Ràdio. Al cap i a la fi en aquesta ocasió les garrotades ens arriben de l’Espanya amiga; una altra cosa és quan els intents d’espanyolització de l’ensenyament venien de la mà de l’aleshores ministra del ram Esperanza Aguirre i el seu decreto de humanidades...

Potser quan Maragall (el conseller no; l’altre) deia que a Catalunya l’estat era residual no aplicava aquest adjectiu en sentit quantitatiu sinó en sentit qualitatiu; traduint-ho a un llenguatge planer: no que el poder de l'Estat sigui minvant sinó que és una merda. Quantitativament l’única cosa residual en aquest (tros de) país no sembla pas que sigui el poder de l’Estat sinó més aviat la dignitat de la “nostra” classe política.

La foto és de Lluçars, a la Baixa Ribagorça. La Franja de Ponent i el Carxe són els únics territoris catalanoparlants dins de l’Estat espanyol en que la llengua pròpia no gaudeix de cap tipus d’oficialitat i, en conseqüència, no forma part de l’ensenyament obligatori. Si la ministra Cabrera considerés que “el bilingüisme és una riquesa de l’educació” és de suposar que també decretaria tres hores, com a mínim, d’ensenyament del català a les escoles de la Franja.

Víctor Alexandre a Torà.

Cada any des de primers de setembre fins al voltant del 7 de novembre (la Diada de la Catalunya Nord, en commemoració del tractat dels Pirineus) es duu a terme el Correllengua, la campanya d'àmbit nacional impulsada per la Coordinadora d'Associacions per la Llengua Catalana (CAL) i Acció Cultural del País Valencià (ACPV), en defensa de la plena normalització de la nostra llengua en tots els àmbits i en tot el nostre territori.

Com un acte més dels molts que s'organitzen per tot el país, el dissabte 21 d'octubre a les 6 de la tarda, la Biblioteca Municipal de Torà acollirà la presentació dels dos darrers llibres de l'escriptor i periodista Víctor Alexandre: "La paraula contra el mur" i "TV3 a Traïció".

Més enllà de la moció del Correllengua.

En el Ple de divendres passat, l’Ajuntament de Torà va aprovar dues mocions relacionades amb la nostra llengua. Com cada any es va aprovar, per unanimitat, adherir-nos al Correllengua, la campanya d'àmbit nacional que, cada tardor, impulsen la Coordinadora d’Associacions per la Llengua Catalana (CAL) i Acció Cultural del País Valencià (ACPV). L’altra proposta, en aquest cas aprovada per majoria absoluta, era una “Moció de suport als mitjans de comunicació públics en català”, amb motiu de l’anunci de tancament de Ràdio 4 i la fi de la desconnexió en català de La 2.

Naturalment els dos regidors de al CUP vam votar positivament les dues mocions, tot i que en el cas de la referida als mitjans de comunicació públics i en català vaig intervenir per a fer constar la incoherència d’un equip de govern que presenta mocions com aquesta i fa actuacions en sentit contrari.

La posició enclotada de la vila de Torà fa que sense els repetidors situats a l’Aguda no es rebi el senyal dels diferents canals de televisió, a diferència d’altres nuclis del mateix municipi (com ara Claret, Sant Serni o, evidentment, l’Aguda), situats en una posició més elevada. Així, mentre que a Torà veiem set cadenes de televisió (TV3, el 33, TVE1, la 2, Tele5, Antena3 i la Cuatro), a la zona més elevada del municipi s’agafa també el 3/24, Lleida TV i la Sexta. Doncs resulta que l’equip de govern de l’ajuntament de Torà, el mateix equip de govern que presenta mocions de suport als mitjans de comunicació pública en català, amb motiu del mundial de futbol va fer instal·lar clandestinament a l’Aguda, un reemissor per a fer arribar a la vila de Torà el senyal televisiu de la Sexta, una televisió que, almenys que en tinguem constància, no és pública ni en català. Contràriament no es va fer el mateix per a que poguéssim veure’n una que sí que és pública i en català (el 3/24) o una que tot i ser privada és en català (Lleida Televisió). Pel que sembla, per moltes mocions que es presentin, la nostra llengua és menys important que un torneig estival de futbol (per cert: gràcies França per eliminar Espanya... i gràcies Itàlia per derrotar França!)

Com que la simple aprovació de “mocions de suport a ...”, sense cap compromís de dur a terme actuacions concretes en la línia a la que es diu donar suport, no és patrimoni exclusiu de l’equip de govern que ens toca patir a Torà, sinó que aquestes incoherències deuen ser habituals, potser estaria bé que les entitats que promouen aquest tipus de mocions –en aquest cas la CAL- també fessin arribar als ajuntaments propostes concretes per avançar en la direcció desitjada (des d’establir com a requisit per a accedir a qualsevol lloc de treball municipal un determinat nivell de català fins a fixar quotes lingüístiques en diferents àmbits). Només és una idea...


La foto és de Perpinyà, minuts després de finalitzar la manifestació del Correllengua de l’any passat.