30 de març, 2008

Més enllà del ball d'escons.

Deu fer cosa d'un mes, un company va demanar-me que un cop passades les eleccions estatals en fes un article per al proper número de la revista de la CUP de Lleida. Aquí el teniu:

Més enllà del ball d'escons.

Si fem cas a algunes anàlisis, els resultats de les eleccions legislatives espanyoles indiquen que els Països Catalans avancen irreversiblement cap a l’espanyolització. Tant dramàtica és la situació? Tant fotut està el país?

La situació general del país el 10 de març no ha variat substancialment de la que hi podia haver el 2 de desembre de l’any passat. Tant enganyós és fer una anàlisi de la situació basant-nos només en una mobilització multitudinària pel dret a decidir com fer-ho només en funció del resultat d’unes eleccions concretes. Ni fa tres mesos estàvem tan bé, ni ara estem tan malament, ni les interpretacions del tipus “l’independentisme s’enfonsa” de la premsa sensacionalista espanyola ens han de merèixer cap credibilitat. No ens enganyem ni ens deixem enganyar; en tot cas deixem que s’enganyin ells. Creieu però que els analistes espanyols seriosos estan menys preocupats ara que fa un mes? Creieu que fa quatre anys l’Estat espanyol tenia més motius per a preocupar-se perquè ERC, una força que es defineix independentista, passés d’un a vuit diputats?

Ni un, ni vuit, ni setze escons, per si sols, poden amenaçar l’Estat. Que podien fer una dotzena d’electes independentistes a Madrid? Allò que anomenen “pedagogia”? No és allà on s’ha de convèncer la gent sinó aquí, fins a obtenir una majoria social favorable a l’alliberament. Contribuir, com han fet els republicans, a la “governabilitat de l’Estat”? L’objectiu de l’independentisme no ha de ser aquest sinó el contrari: contribuir a la ingovernabilitat dels Països Catalans per part dels estats ocupants, d’uns estats que no s’han de reformar sinó destruir.

Més enllà del ball d’escons, fruit de la llei d’Hondt, dels resultats electorals als Països Catalans en destaquen tres aspectes: els bons resultats dels dos grans partits espanyols (amb la consolidació de l’hegemonia del PP al País Valencià i el creixement del PSOE al Principat i les Illes); la caiguda en picat d’ERC i l’increment de l’abstenció.

En el cas del Principat s’ha de destacar que només el PSC-PSOE va augmentar el seu suport electoral en la pràctica totalitat de comarques, incloses per tant algunes zones de Ponent en les que fins fa poc tenia molt poca presència. El preocupant del cas no és el resultat electoral sinó que, de mica en mica, està arrelant en moltes poblacions una força política que fins fa poc hi era totalment aliena. Causes? En podríem trobar unes quantes: des de la col·laboració dels republicans a l’hora de donar una imatge catalanista del PSC, per a justificar els seus pactes de govern, fins a l’augment de la representació municipal del partit de Montilla en comarques rurals, molt més enllà dels seus feus tradicionals. Els culpables d’aquest últim factor –segurament el més important- també són diversos: des de candidatures “independents” o alcaldes trànsfugues -esperonats per aquella màxima perversa que, en el seu moment, predicava CiU i que diu que els ajuntaments només van bé si són del partit que governa la Generalitat- fins a antics dirigents del sector més poltronista de la Unió de Pagesos.

La caiguda d’ERC era previsible tenint en compte que el 2004 aquest partit havia tingut uns resultats inflats com a conseqüència, d’una banda, d’una situació excepcional –el linxament polític i mediàtic del seu president- i, per un altre costat, d’haver aconseguit aglutinar “contranatura” la major part del vot independentista en una sola opció electoral. Per què es pot considerar “contranatural” aquesta unitat de vot? La mateixa direcció d’ERC manifesta la seva voluntat de ser un partit de govern en base a que cal fer polítiques concretes, per a afrontar els problemes reals i imminents de la societat, més enllà de l’objectiu final d’independència. En això tenen tota la raó i, per tant, no poden pretendre que tots els independentistes votin una força política amb la que, si són d’esquerres, han de diferir-ne en la política “del dia a dia”. No oblidem que aquesta societat no es caracteritza precisament per ser socialment igualitària i que, per tant, els problemes i les necessitats reals de la població no només no són els mateixos sinó que sovint són antagònics. Posarem només un exemple dels molts que podríem trobar: el sindicat majoritari a les universitats catalanes, el SEPC, és independentista; el conseller Huguet, responsable del ram, també se’n defineix; els primers són contraris al procés de Bolonya perquè suposa una privatització dels estudis universitaris, mentre que el conseller defensa aquesta “entrada de capital privat” als centres públics; un estudiant independentista, contrari a Bolonya, ha d’ignorar el que l’afecta directament i votar el partit del conseller i què aquest després faci una política contrària als seus interessos? És evident que -exceptuant algunes poblacions i ara per ara només en l’àmbit estrictament municipal- hi ha un espai social cada cop més gran, independentista i d’esquerres, orfe de referents electorals.

S’ha de destacar també que l’abstenció ha augmentat força. Tenint en compte que la CUP defensava aquesta opció, hem de fer una anàlisi positiva d’aquest augment?. No; l’abstenció només podria valorar-se positivament si en la seva major part fos fruit de la consciència política i emmarcada en una estratègia concreta. Fem una mica de política ficció: imaginem que en les properes eleccions espanyoles no només no es presenta ni un sol partit dels que es defineixen com a independentistes sinó que aquests fan una crida a l’abstenció activa. Imaginem també que el conjunt de la població que es considera independentista –que segons estudis demoscòpics augmenta dia a dia- no va a votar, que alguns ajuntaments no constitueixen les meses electorals i que, a més, en altres hi ha membres de les meses que es declaren insubmises. Tot això, sumat a l’abstenció habitual, podria fer baixar molt la participació, deslegitimant l’Estat ocupant, i dibuixant un mapa polític, el de la representació catalana al Parlament espanyol, molt allunyat del mapa polític que sorgís de les pròpies institucions regionals i municipals catalanes (en les que també caldria aportar els nostres granets de sorra per a fer-les cada cop més diferents).

En aquest escenari hipotètic l’escletxa entre l’Estat espanyol i aquest país –o, com a mínim, aquesta part de país- es faria molt més ampla. Això preocuparia a l’Estat molt més que el fet d’enviar 3, 8 o 15 diputats amb l’etiqueta d’independentistes a Madrid. Es clar que, com deia més amunt, això només és política ficció i que, per a deixar de ser-ho, requereix unes bones dosis d’un ingredient que alguns independentistes de bona fe, que es limiten a votar quan els convoquen, poden considerar inassumible, però que és el mateix que preocuparia a l’Estat: requereix la participació activa de totes i tots els que volem veure lliure aquesta terra. Perquè, a veure, algú es pensa que la independència ens caurà del cel o que ens la regalaran des de Madrid i París? La resposta podem trobar-la en una frase (lleugerament adaptada per a l’ocasió), no per molt repetida menys certa: La lluita (també, però no només, la institucional) és l’únic camí.

27 de març, 2008

Si fos tan fàcil encertar la loteria!

Sí, ja ho sé que a la loteria no s’hi ha de jugar, que és una manera de donar més calés a un Estat que ja prous que ens en fot –“No robis: l’Estat odia la competència” pontificava temps enrere una pintada al carrer Sant Jaume. Ja ho sé tot això, però podeu donar per segur que si endevinar els números de la rifa fos tan fàcil com preveure algunes maniobres de la colla de pocavergonyes que governen aquest (tros de) país, me’n vaig ara mateix a la caixa vermella o a la blava a demanar un préstec i m’ho gasto tot en dècims, sis-quaranta-nous, cupons dels cecs i similars.

Tot això ve a tomb arran de les “sorprenent” notícia de transvasament d’aigua del Segre cap a la conca del Llobregat i d’un article que vaig escriure fa un parell de mesos a Llibertat.cat, i que també podeu llegir en aquest mateix bloc, una mica més avall. Si hi feu una ullada veureu que no em vaig equivocar de gaire, tot i que insisteixo en que no té massa mèrit endevinar les intencions d'aquests hipòcrites ("d'esquerres i ecologistes de debò")!!

Seguint amb el tema de l’aigua, es parla molt dels m3 que porta aquell riu o l’altre en un determinat punt, de les reserves que hi ha en els principals embassaments, de les xifres de precipitacions dels últims mesos..., però hi ha algunes dades que no surten mai. No les deu saber ningú.

Abans de posar-se en funcionament els transvasaments que actualment hi ha al Principat, (Ter-Llobregat, Ebre-Tarragona), quin era el consum d’aigua en aquestes conques deficitàries? Quan ha augmentat des d’aleshores el consum hídric? I la més important: si es dugués a terme tot el planejament urbanístic que hi ha previst i que encara no s’ha executat, fins a quan augmentaria el consum d’aquestes zones que ara ja no tenen prou aigua?

Potser a partir de la resposta a les preguntes anteriors podrien les nostres mai prou ben estimades autoritats regionals trobar la solució a un problema que no s’hauria de convertir en un enfrontament entre territoris sinó entre models territorials.
El pantà de Rialb, pràcticament buit, en una imatge de finals del mes passat.

19 de març, 2008

Pagesofòbia.

Els que ens guanyem les garrofes al volant solem escoltar força estona la ràdio. Posats a fer, al llarg de la jornada laboral hi ha temps per escoltar una mica de tot. Així algun matí, de tant en tant, especialment aquells en que surto una mica més endormiscat, poso la Cope per tal que el Federico em tregui la son de les orelles. No hi ha res com sentir el personatge en qüestió vomitant odi cap a tot el que sembli català per a despertar el més adormit. En aquest sentit, i per molt que avui alguns ho vulguin negar, l’acció de l’independentisme conseqüent contra aquest catalanòfob, allà pel remot 1981, va despertar indirectament moltes consciències; suposo que sense ser-ne conscient, Pere Bascompte va engegar el tret de sortida de la més gran campanya de difusió i extensió de l’independentisme català. Gaire estona d’escoltar el predicador de la Cope però tampoc pot ser bona: d’una banda perquè acaben avorrint per previsibles –al cap i a la fi ja sabem de quin peu calcen i de quina cama coixegen- i de l’altra perquè una cosa és deixar que et bulli la sang una mica i una altra és acabar traient fum del cap. De vegades, però, per a encendre’s no cal escoltar cap emissora estrangera.
Avui el matí he engegat el motor, he posat Catalunya Ràdio i he arrancat en direcció a les Borges del Camp. La tertúlia m’ha agafat entre la Conca de Barberà i el final del trajecte; tot passant d’un exponent clar del paisatge agrícola mediterrani, amb vinya, cereals i ametllers i petits bosquets de pi, a un entorn molt més industrialitzat, amb les xemeneies fumejants de la petroquímica de Tarragona i les andròmines de Port Aventura de fons. He escoltat com, amb l’excusa de l’excessiu consum d’aigua, Sala i Martín feia gala, una vegada més, de la seva fòbia cap a la pagesia. Segons ell, si l’agricultura catalana no és rendible sense ajudes (com ara disposar d’aigua a preus més econòmics que altres sectors) el que han de fer els pagesos és plegar, aprendre mecanografia i buscar feina d’una altra cosa. Segons les seves teories, els productes agrícoles s’haurien d’importar de països amb costos de producció més baixos, creant riquesa al tercer món i evitant migracions dels països africans cap Europa; que l’agricultura catalana desaparegués per manca de competitivitat formaria part de la “lògica del mercat”.

El que m’ha fet encendre tot escoltant la ràdio no han estat tant la defensa del liberalisme més salvatge feta pel de les jaquetes llampants –que al cap i a la fi ja sabem també de quina cama coixeja- com la manca d’una resposta contundent per part de la resta de tertulians. Cal suposar que en un programa d’aquesta mena ha d’haver-hi gent amb opinions no només divergents sinó diametralment oposades. Doncs no; enfront els postulats ultraliberals, que justifiquen la supeditació de la política (i per tant de les persones i del territori) a allò que anomenen l’economia (entesa com els interessos econòmics d’una minoria privilegiada), no hi hagut ni una sola veu que defensés cap posicionament que puguem considerar mínimament d’esquerra (entesa, concrecions a banda, com la supeditació de les diferents activitats econòmiques a polítiques en defensa dels interessos de la majoria de la població i del territori). I el què com més hi rumio més faig la competència a les xemeneies de la petroquímica és que aquesta idea dels privilegis de la pagesia catalana, (i en general europea) tant davant d’altres sectors “que si s’arruïnen han de plegar i no passa res” com en relació als agricultors del tercer món, “que si no es subvencionés la nostra agricultura podrien exportar a Europa i sortir de la misèria”, ha fet forat no només entre els partidaris declarats de la globalització capitalista, sinó que també per alguns dels seus suposats detractors, en nom precisament del desenvolupament de l’agricultura del Sud. Caldria que aquests hippiflowers megaguais es paressin a pensar una mica qui faria el gran negoci si la producció agrícola catalana (i del conjunt de països del Nord) desaparegués. Els petits productors del Sud o unes poques multinacionals del Nord? Per a obtenir la resposta només cal mirar si els pagesos del tercer món que cultiven productes que no tenen competència al primer món (cafè, te, cacau...) estan forrats o si, pel contrari, qui s’endú la part grossa del pastís són la Nestlé i companyia. Voleu dir doncs que perquè quatre grans transnacionals europees i ianquis facin més negoci –encara més!- amb el comerç de la producció agrària mundial pot justificar-se la desaparició de la nostra agricultura, amb tot el que això comportaria a nivell ambiental, cultural, territorial?

Si, pel contrari, creieu que l’agricultura catalana no només no ha de desaparèixer sinó que cal evitar la privatització del patrimoni agroambiental i la dependència dels pagesos, consumidors i dels Pobles en matèria de llavors i alimentació, aquest divendres, a Torà, coincidint amb el Mercat Firal de divendres sant, la CUP muntarà una paradeta per a recollir signatures d’adhesió a la ILP per una Catalunya lliure de transgènics. Busqueu la paradeta i signeu!


14 de març, 2008

Som lo que signem.

En el ple ordinari de març, l’Ajuntament va aprovar per unanimitat una moció de la CUP on es proposava declarar Torà lliure de transgènics i donar suport a la campanya Som lo que sembrem. Aquesta campanya recull signatures per a poder presentar una Iniciativa Legislativa Popular al Parlament de Catalunya, amb l’objectiu de declarar lliure de transgènics tot el territori d’aquesta comunitat presumptament autònoma.
La moció presentada a Torà tenia la particularitat d’establir un punt de recollida de signatures a les mateixes oficines municipals. Des d’avui mateix, si passeu per l'Ajuntament hi trobareu els fulls per a signar per una terra lliure (també) de transgènics.

06 de març, 2008

Tertúlia a Ràdio Altiplà: utòpics i il•lusos.

Des de fa uns mesos participo a les tertúlies d’actualitat de Ràdio Altiplà, l’emissora municipal de Calonge de Segarra. Dissabte passat em va tocar anar-hi, junt amb altres dos “tertulians habituals”, l’exalcaldessa convergent de Torà Neus Molins i el professor de l’IES Alexandre de Riquer i escriptor Josep Maria Solà, i em va tocar parlar, vés per on, de les eleccions espanyoles.
Només començar vaig fer apologia de l’abstenció a les eleccions d’un estat que no és el nostre. “Això no ho pots dir!”- va exclamar la moderadora. Vaig interpretar les seves paraules no pas com un intent de censura sinó com una mostra de sorpresa. “I tant si puc! A la majoria d’eleccions em toca anar amb la minoria. Una vegada que trio una opció majoritària només faltaria que no pogués defensar-la públicament”. Anècdotes i batalletes personals a part, és molt poc freqüent sentir als mitjans arguments a favor d’una opció que en molts comicis acostuma a superar el nombre de vots del primer dels partits. Crec que me’n vaig sortir relativament bé: no només es va parlar d’abstenció sinó que aquesta va protagonitzar el debat, davant les opcions defensades per les altres dues persones participants en la tertúlia, en la que Josep Maria Solà defensava la necessitat d’impedir la victòria del PP i Neus Molins les qualitats de Duran i Lleida. Ambdós van coincidir en acceptar que l’abstenció podria arribar a ser una bona opció si arribés a ser massiva. Solà però va qualificar-me d’utòpic. En aquell moment no vaig contestar i al cap d’una estona, ja finalitzat el programa, vaig estar dubtant si havia d’haver-ho fet.

És possible que negar públicament la legitimitat de l’ocupació espanyola (i francesa) dels Països Catalans i defensar el trencament d’un estat “consolidat”, com sembla ser avui en dia l’Estat espanyol, sigui utòpic. En sentit contrari podríem dir que creure que dins d’aquests mateixos estats podem tenir un futur diferent a la nostra desaparició com a poble no és d’utòpics –la utopia té el component de situació ideal- sinó que senzillament és d’il·lusos. Això em va quedar al pap, és ben bé que, per molt que xerri, sempre queda alguna paraula per a dir.

Parlant de ràdio i per a animar una mica aquest post tan avorrit us poso una cançó dels mallorquins Oprimits. Cliqueu al botó: