La sanitat a Torà, referent internacional.

A cavall entre aquest any que ara acaba i el vinent una terrible pandèmia de grip causa una autèntica mortaldat arreu del món, malgrat els esforços que la comunitat mèdica i científica esmerça per combatre’l. Entre els epidemiòlegs que investiguen el virus H5N1 destaca un metge, resident a Biosca, que fa del pavelló de Torà un punt de referència, tant a nivell català com internacional, en la lluita contra la pandèmia. No, no és cap innocentada. És una novel·la escrita per Antoni Fernández Solà, a mig camí entre les obres de ciència ficció i Vendelplà, que situa l’acció principal a Torà i Biosca, tot i no defugir altres escenaris com la Vall d’Ora, Barcelona, Manresa, Madrid, Baltimore, Estocolm i Ivorra. Cosmopolitisme total. Una particularitat d’aquesta obra és que, tret del virus gripal, tots els altres protagonistes són bons, des de l’alcalde de Torà –en Josep Buscall!- fins als omnipresents militars espanyols, passant per capellans, independentistes folclòrics, moros calafins, mossos d’esquadra i els equips mèdics habituals. L’única actitud políticament incorrecta dels personatges de “Pandèmia H5N1” el protagonitza el cunyat de la farmacèutica, poc comprensiu amb l’opció sexual de la seva germana... Tot plegat un divertimento força curiós.

.

.

Si més no sorprèn que una novel·la d’aquesta temàtica situï l’acció a la Vall del Llobregós, que si en aquesta zona hem protagonitzat alguna notícia relativa a la sanitat ha estat justament per la desatenció que fa anys que va en augment. Qui sap, potser el seu autor va llegir alguna de les declaracions d’alguns responsables (?) sanitaris i/o municipals que anys enrere no només negaven la constant pèrdua d’atenció mèdica a Torà sinó que, fins i tot, afirmaven que pocs municipis com el nostre tenien tan bona atenció mèdica. La putada és que aquelles declaracions no formaven part de cap novel·la. Només eren una innocentada fora de temps i de lloc.

Dones contra Franco

Ja sé que a un document emès per imperatiu legal, i que d’entrada m’atribueix una nacionalitat que no és la meva, no cal donar-li massa credibilitat. Ara bé, és de suposar que aquest tros de cartró plastificat que duc a la cartera conté alguna dada certa: Cabanabona, 18 d’abril de 1967. Ni que només sigui per la mandra de contrastar la informació, podem donar-ho per bo. Segons aquesta data i el tòpic establert avui enceto la crisi dels quaranta. Bé, com deia un grup de per allà els any setanta: Crisis? What crisis?

Sumar un any a la meva edat ha suposat sumar un llibre a la meva modesta biblioteca. La veritat és que, a casa, quan em volen regalar alguna cosa solen tenir-ho bastant fàcil; a la tauleta de nit o a la taula de l’ordinador sempre hi ha algun catàleg del Grup del Llibre amb algun que altre títol subratllat. D’aquesta manera, per exemple, els Reis d’Orient –els únics reis del món que en comptes d’arreplegar per a ells reparteixen entre els altres- van assabentar-se de les meves preferències literàries i, com que molt en el fons em porto bé, van dur-me un bon assortit de novel·les que, tres mesos i mig després, encara no he aconseguit acabar de llegir. Normalment els llibres que em regalen son de ficció. Els de no-ficció els acostumo a triar personalment; aquí costa més encertar-me els gustos.

Avui, abans de desembolicar un regal que tenia tota l’aparença de ser un llibre, m’he parat un instant a pensar de quin títol podia tractar-se, tot repassant mentalment alguns llibres de ficció que tinc al llistat de futuribles. No ho he endevinat pas. El que s’amagava darrera l’embolcall de coloraines no era pas una història de ficció en format paper sinó tot el contrari. No, el que contenen les 160 pàgines del llibre en qüestió no és una història sinó sis, i no pas fruit de la fabulació literària sinó de la més crua realitat.

“Dones contra Franco”, el darrer llibre de Jordi Creus, narra la vida de mitja dotzena de dones excepcionals, la seva militància política, sindical, cultural i, fins i tot, guerrillera en els moments més durs de la nostra història recent, les seves vivències més personals, les detencions, les tortures, les presons i els camps de concentració, els exilis i els retorns... Encara no l’he començat però ja sé que m’agradarà. Han ben endevinat la tria; deu ser que em faig vell i ja em coneixen els gustos. L’amic Jordi té l’habilitat de narrar de manera planera històries de persones excepcionals. Ho feia en el seu llibre anterior “Memòria dels Pirineus”, recollint les vivències d’homes i dones de les comarques de muntanya del nostre país, gent convertida en excepcional pels canvis experimentats per la societat que els envolta. Ara ens presenta la vida de sis dones que justament lluitaven per canviar la societat que els tocava patir.