20D. Plebiscit a la tercera fase?

27 de setembre de 2014. El president de la Generalitat, Artur Mas, signa el decret de convocatòria de la consulta en un acte solemne a Palau, d’acord amb la nounada llei de consultes no refrendàries. Pocs dies després –sorpresa!- el Tribunal Constitucional espanyol suspèn la convocatòria de la consulta, amb arguments de tipus competencial i altres relatius a “la sobirania nacional i la indissoluble unitat de la nació espanyola”. Malgrat presidir un (tros de) país amb un Parlament que un any i mig enrere s’havia declarat sobirà, Mas no gosa plantar cara al TC –no fos cas que l’imputessin per desobediència!- i renuncia a la celebració de la consulta en els termes inicials. Però tranquils que el president, més puta que bonic, té solucions per a tot: en comptes d’una consulta no refrendària, els catalanets i catalanetes d’aquest tros de país finalment podem votar amb il·lusió i urnes de cartó en un procés participatiu. La votació se salda amb la participació de 2.305.290 votants i una victòria clara del sí a la independència (1.861.753 vots i 80,76%). Els 104.772 vots negatius suposen un escarransit 4,54% dels votants, percentatge molt allunyat de la realitat política i social catalana i és que els partits botiflers en comptes de fer campanya pel no han optat per demanar l’abstenció als votants i el boicot als ajuntaments i funcionaris, ridiculitzant el procés participatiu –el butifarréndum- i negant cap validesa als resultats. Però tranquils que tenim a Mas a la presidència i ell ja ho havia previst tot: amb motiu de la convocatòria alternativa, com aquell que reconeix que el nou 9N és una mica de nyigui-nyogui, el President ja havia dit que ara només fèiem una consulta anticipada, que la definitiva vindria en forma d’eleccions plebiscitàries.

27 de setembre de 2015. Per primera vegada a la història al Parlament de Catalunya hi ha una majoria absoluta independentista. I hi és després d’unes eleccions (plebiscitàries i constituents) amb el percentatge de participació més alt des del restabliment potfranquista. Aquesta vegada els partits botiflers –per què anomenen “unionistes” als que no ens volen units sinó sotmesos?- sí que han fet campanya. Els partits manifestament contraris a la independència (C’s, PsoE, Pp i les restes d’UDC) han obtingut 1.712.133 vots, molt superiors als vots negatius del 9N però encara per sota dels 1.861.753 vots doblement afirmatius dipositats a les urnes de cartró... i bastant per sota dels 1.966.508 vots explícitament independentistes del propi 27S. Ball de xifres al marge està clar que la majoria d’escons del Parlament  estan ocupats per persones que s’han presentat a les urnes amb programes que incloïen la ruptura amb l’Estat espanyol i l’inici del procés constituent de la república catalana.

20 de desembre de 2015. En aquesta data hi ha convocades eleccions generals al regne d’Espanya i tot sembla indicar que en aquest tros de país tenen intenció de concórrer-hi no només les sucursals regionals dels partits espanyols i el putaramonetisme parlamentari progre o extraparlamentari rosegaciris sinó que també volen fer-ho CDC i ERC, partits impulsors i principals integrants de Junts pel Sí, la candidatura guanyadora del 27S.  

Per què s’ha de presentar l’independentisme a les eleccions espanyoles? La pregunta s’ha formulat en totes i cadascuna de les convocatòries electorals estatals però adquireix una altra dimensió en l’actual conjuntura política d’aquest tros país. Què s’ha d’anar a fer a les institucions espanyoles un cop ja s’ha decidit que no volem seguir sotmesos a l’Estat espanyol? Entre els partidaris de tenir representació parlamentària a la metròpoli trobem arguments de tot tipus, la majoria més coherents amb la tradicional misèria peixalcovista de CiU –recordeu què se li va escapar a Oriol Amat en declaracions a una ràdio alemanya poc abans del 27S?- que amb una estratègia independentista.

“Per una llista de Junts pel Sí a les eleccions espanyoles” de Joan-Lluís Lluís a Vilaweb recull bona part dels arguments independentistes pro-eleccions espanyoles. Segons l’escriptor perpinyanès “l’absència de l’independentisme faria que federalisme i unionisme fossin les dues úniques opcions a concórrer-hi i doncs a aprofitar-se dels espais electorals. Tindrien així més possibilitats d’influir les opinions dels electors i, potser, de fer recular una mica l’independentisme. Serien, a més, les dues úniques opcions que representarien Catalunya a Espanya, amb un pes final en escons sobredimensionat pel fet de l’absència del corrent majoritari.” També descarta la possibilitat de presentar candidatura i deixar escons buits, pel ressò mediàtic que té tot allò que succeeix al cor de l’imperi: “caldria considerar que a partir del 20 de desembre les corts seran la principal tribuna estrangera des de la qual Catalunya podrà fer conèixer la seva existència i el seu projecte.”

Plantejar les eleccions espanyoles com una oportunitat per a fer una nova demostració de força independentista equival a considerar-les un nou plebiscit, enmig d’una campanya en clau espanyola i per tant en una conjuntura menys favorable que el 27S. En aquest sentit el 20D només pot servir per a perdre part del que s’ha guanyat el 27S.

Per què l’independentisme s’hauria d’arriscar el 20D més del que va fer-ho l’espanyolisme el 9N? Imaginem que CDC i ERC –cal esmentar la CUP?- decideixen no concórrer a les eleccions; que aquests partits i l’ANC i Òmnium fan una crida a l’abstenció; que els municipis de l’AMI no col·laboren en la cessió de locals ni en la constitució de meses electorals i assumeixin la defensa jurídica dels membres de les meses que es declarin objectors... Amb una campanya de boicot a les eleccions espanyoles per part d’entitats amb una més que notable capacitat de convocatòria la participació del 20D estaria molt més a prop del 9N que del 27S i el seu resultat quedaria totalment deslegitimat. No es tracta de tornar a comptar independentistes, ara en unes eleccions alienes, sinó de fer molt més ampla l’esquerda entre la realitat política i social catalana i les institucions espanyoles i, de passada, trencar qualsevol temptació peixalcovista i marmotista. Recordeu què se li va escapar a Oriol Amat en declaracions a una ràdio alemanya poc abans del 27S?

El temps de les carbasses

Setembre de resultats històrics per a l’independentisme, de victòria inapel·lable al carrer i a les urnes, que només no veuen aquells que continuen no volent-hi veure –que santa Llúcia els conservi la vista!- i només neguen aquells que volen continuar negant el pa i la sal al nostre poble. També és cert, però, que podem trobar entre l’independentisme gent un pèl desencisada per una victòria que esperaven més àmplia. No passa res; una lectura negativa dels resultats del 27 de setembre només pot ser fruit d’una manca de perspectiva de com ha evolucionat l’independentisme, i en conseqüència la situació política d’aquest (tros de) país, d’uns anys ençà. De tant en tant cal baixar del núvol de les il·lusions al rebost dels records i fer-hi un cop d’ull per a veure on érem no fa gaire, on som ara, i per tant on podem ser aviat si no ens desviem del camí. Un cop al rebost, deixeu-me destapar un parell de pots, el primer força desconegut i curiosament ambdós d’elaboració setembrenca, que crec que són força il·lustratius de tot plegat i que conviden a mantenir la il·lusió sense deixar de tocar de peus a terra.

Cofois i feliços com un esclau amb cadenes noves. Així es mostraven, el 30 de setembre de 2005, els diputats al Parlament de Catalunya de tots els partits que s’autodefinien catalanistes (CiU, PSC, ERC i ICV) quan van aprovar un nou estatut d’autonomia que alguns veien com l’encaix definitiu amb Espanya i altres com una solució provisional. Aquell dia un escamot de militants de la CUP -una organització que amb prou feines coordinava una quinzena de regidors de l’esquerra independentista arreu del país, la majoria amb altres sigles- va presentar-se al Parlament de Catalunya armat amb cinc carbasses – massa petites, tot s’ha de dir; per als mèrits dels honorables haurien estat més adients les guanyadores del concurs de Sedó o del d’ous d’euga de Sant Llorenç de Morunys- adreçades als cinc grups parlamentaris, que van entrar al registre acompanyades d’un manifest amb el curiós títol de “Prou d’estatuts. Independència”.

Tots sabem què va passar amb aquell estatut. Primer la retallada pactada entre el govern espanyol i l’oposició parlamentària catalana. Qui no recorda aquella entranyable foto a la porta de Moncloa  amb Zapatero –el Pablo Iglesias de l’època: “apoyaré...”- Mas i Duran. La primera retallada va excloure ERC del consens estatutari, partit que després d’un fort debat intern, i malgrat l’oposició inicial de la direcció, va acabar fent campanya pel No. Malgrat no ser el text sorgit del Parlament el nou estatut va aprovar-se per referèndum el 18 de juny de 2006 amb 1.899.897 vots afirmatius -el 73,9% dels que votants però només el 35,7 % dels censats, au!- i 533.742 en contra. I malgrat ser aprovat a les urnes l’estatutet encara va emprendre un llarg periple judicial que va finalitzar el 27 juny de 2010 amb una sentència del Tribunal Constitucional espanyol que va acabar d’amputar-lo. La sentència del TC va provocar la primera de les grans manifestacions independentistes que han marcat la vida política dels darrers anys. Si no fos per la gran visió estratègica dels defensors de l’Estat -gràcies santa Llúcia!- ara aquest tros de país tindria quatre competències administratives més i centenars de milers d’independentistes menys.

El setembre de 2009 la CUP continuava tenint una representació institucional força escarransida si la comparem amb els partits parlamentaris però ja no era la completa desconeguda del temps de les carbasses. A les eleccions municipals de 2007 va créixer en nombre de vots i de regidors i va  aconseguir representació a set capitals de comarca... però encara ens coneixíem tots. Recordo com un d’aquells nous regidors de la CUP m’explicava entusiasmat la proposta que havien presentat i aprovat al seu ajuntament i com jo me l’escoltava un pèl escèptic sobre quin podia ser el recorregut d’aquell acord. I potser no n’hauria tingut gaire de recorregut si els devots de santa Llúcia a la fiscalia i a la delegació del govern espanyol no hi haguessin col·laborat amb prohibicions, recursos judicials i fins i tot autocars de falangistes –dels clàssics de la camisa blava, res de modernets de color carbassa- però el cas és que una moció presentada per l’aleshores únic regidor cupaire a la vila va propiciar la celebració de la consulta popular d’Arenys de Munt i l’inici d’un moviment que va estendre’s a centenars de municipis.

Som on som i no es tracta ara de penjar-se medalles a l’estil del Màgic Andreu. Ningú no pot atribuir-se els mèrits de la conquesta de l’hegemonia política i social per part de l’independentisme: ni CDC, ni ERC, ni l’ANC, ni Òmnium. Ni tan sols el PP i el PSOE. Naturalment que tampoc no pot fer-ho la CUP –la meva miopia no arriba a aquest punt- però sí que, davant l’allau de crítiques rebudes pel fet de donar carbasses a Mas, no puc estar-me de recordar que, a diferència d’altres, la CUP sempre ha defensat de manera inequívoca la necessitat d’un estat independent per al poble català.

Diu el tòpic que tothom és necessari i ningú imprescindible i és ben cert. Tan cert com que ara és imprescindible que ens posem d’acord. Si ho fem bé, i sobretot si l’Estat espanyol continua fent-ho tan malament, aviat podrem deixar de commemorar com a Diada Nacional la derrota de l’11 de setembre de 1714 per a celebrar una victòria recent. Si ho fem bé, i sobretot si l’Estat espanyol continua fent-ho tan malament, potser la data més adient per a la celebració hauria de ser el 13 de desembre. És només una idea. Si no us agrada en tinc més.