De tòpics i tabús (II).

Si la xenofòbia és útil al sistema, la lluita contra la seva extensió no vindrà de dalt, de les institucions estatals i de les seves sucursals, sinó que s’haurà de continuar impulsant des de baix, a les entitats, al carrer i a tots els espais on es tingui accés. Ara bé, s’ha de continuar fent com fins ara? Al costat antifeixista hi ha hagut sovint actuacions, discursos (a cops farcits de tòpics) i silencis (fruit de tabús) que són com a mínim qüestionables, quan no directament contraproduents.

La mobilització al carrer contra el feixisme, les expressions de rebuig cap a aquells que prediquen la xenofòbia, ha estat, és i continuarà sent necessària. Cal tenir present però que, per a que la lluita contra aquesta xacra social sigui eficaç, la prioritat no és tant mobilitzar la gent convençuda com evitar que el discurs xenòfob faci forat entre els diferents sectors socials que hi poden ser permeables, i en especial a les classes populars. Des de la simpatia cap a les organitzacions més actives en la mobilització antifeixista i des de la solidaritat cap a totes les persones que han patit la repressió per la seva lluita en aquest camp potser caldria preguntar-nos si en alguna ocasió no ens ha mancat una mica de sentit tàctic. Les concentracions de rebuig amb motiu d’actes electorals de PxC perjudiquen aquesta formació? Més aviat els deuen donar algun vot per la via del tòpic victimista: “Ens ataquen perquè som els únics que diem el que pensa tothom”. La justificació també pot ser tòpica: “Al feixisme se l’ha de combatre sempre”. Sí, totalment d’acord... sempre i quan entenguem que “combatre” no vol dir fer el que ens demani el cos, i quedar-nos a gust, sinó fer en cada moment allò que més debiliti  l’enemic.

Si partim de la base que la matèria primera de què es nodreixen les formacions de discurs xenòfob són un nombre reduït de tòpics, molt simples i molt repetits, una bona iniciativa són les campanyes destinades a desmuntar els rumors que circulen al voltant de la immigració, encara que segurament, de cara a la seva eficàcia, arriben en el pitjor dels moments: qui ha deixat de rebre qualsevol tipus d’ajut, no perquè hagi millorat la seva situació sinó perquè ha augmentat el nombre de famílies amb rendes per sota de la seva, és molt receptiu al discurs xenòfob i difícilment voldrà entendre que al veí no li donen ajudes “per ser estranger” sinó per ser més pobre que ell; tant li és: “si no hi hagués tanta gent de fora les ajudes arribarien a tothom”. En aquest sentit la lluita contra la xenofòbia s’ha de vincular a la reivindicació de polítiques socials i a la defensa dels serveis públics i ha de defugir tòpics hippiflowers-multiculti-xupiguais de l’estil de “la immigració és bona”, “és necessària”, “els immigrants són bons” o “ens paguen les pensions” o del contrari esdevé un discurs estèril davant de qualsevol persona amb greuges, reals o imaginaris, cap a algun nouvingut. “Si tant t’agraden els immigrants  fot- te’ls a casa teva”.

Les migracions massives no són guais sinó que són, sobretot, drames humans de gran magnitud. I és cert que entre els nouvinguts n’hi ha molts que “ens paguen les pensions” i alguns que roben, però ni els uns ni els altres no ho fan per la seva condició d’immigrants sinó en tant que treballadors regularitzats, els uns, i xoriços, els altres, exactament igual que els seus companys autòctons dels gremis respectius. L’única diferència destacable és que la població nouvinguda, com a col·lectiu, té problemàtiques específiques que cal solucionar, igualant-les a les de la resta d’habitants del país. “A qui beneficia i a qui perjudica l’existència d’una bossa de població, potencials treballadors sobreexplotats, en una situació de major indefensió legal?” Aquesta és la pregunta que hauríem d’aconseguir que es fes, i que respongués,  el major nombre possible de gent. El discurs contra la xenofòbia ha de remarcar que la igualtat de drets i de deures beneficia la majoria de la població.

De drets i de deures. No ajuden a aturar el discurs xenòfob els silencis o les crítiques massa suaus, per por a ser titllats de racistes, davant d’actituds concretes d’alguns sectors de la immigració. L’apologia de la discriminació sexual, per exemple, és igual d’intolerable en boca de l’arquebisbe de Tarragona o de l’imam de Lleida. Cap coartada religiosa és vàlida per a atacar el drets i les llibertats individuals. No deixar prou clar aquest aspecte és donar peixet a un franquista declarat com l’Anglada, que no té cap vergonya en proclamar-se defensor de drets humans, si creu que això pot donar-li vots.

Combatre tòpics sempre és difícil i si aquests són negatius encara més. Esborrar l’estigma de la delinqüència lligada a la immigració costarà. Sempre hi haurà un “no és estrany que hi hagi tants robatoris amb tanta gent de fora com tenim”. És molt més fàcil embrutar la imatge d’una persona o un col·lectiu que, per molt falsos que es demostrin els rumors, netejar-la. Per cert, ara que hi penso, ja que es tant fàcil estigmatitzar, en aquest (tros de) país nostre hi ha una banda amb un percentatge de delinqüents de l’alçada del campanar de Calaf. Als jutjats ja en tenen els noms, ben ordenats en llistes, i fins i tot les fotocòpies dels carnets d’identitat. “Dieu que us han atracat, padrina? No és estrany, amb la mà de candidats de PxC que corre pel món...”

• El número 12 de PxC a Mollerussa, detingut per atracar dones grans 25 vegades
• L'edil electe de PxC a Badia i el sis de la llista, detinguts pels Mossos.
• Detenen un regidor de PxC de Vic per apropiació indeguda
• Un regidor de PxC condemnat per racisme en substitueix un altre que està en presó
• Candidata de PxC acumula deutes amb l’Ajuntament del Vendrell per gairebé 4.000 euros
• El cap de PxC a l'Hospitalet, d'«skin» detingut a regidor
• El candidat de PxC va ser condemnat per falsificar contractes a immigrants

Un mercat de Calaf farcit de tòpics i tabús.

S’agafen onze individus de fora del municipi en qüestió, sense gaires escrúpols, amb predisposició a participar en l’experiment i se’ls fa signar els corresponents documents individuals d’acceptació. Es redacta una relació numerada, seguint l’ordre que es consideri oportú, amb els noms de tots els concursants i es porta al jutjat, acompanyada de la resta de documents preceptius. Els tràmits són senzills i en cas de dubtes sempre hi ha un funcionari judicial, potser amb més dubtes que l’interessat, disposat a resoldre’ls. Un cop fets els tràmits burocràtics cal desplaçar l’atenció del jutjat, situat a la capital de comarca, i centrar-la a la població escollida.

És l’hora de vendre el producte. Que cal redactar un programa electoral? Cap problema, no cal trencar-s’hi massa les banyes. Els potencials clients no són gaire exigents i el redactor pot permetre’s escriure –aquí no és apropiada l’expressió posar negre sobre blanc- evidenciant la seva ignorància sobre el municipi objecte de salvament. Si al programa queda bé lamentar la manca d’un institut de secundària al municipi, tot i que aquest existeixi i aculli la majoria d’alumnat de la vila i de les poblacions veïnes, s’hi posa i punt; que la realitat no espatlli la propaganda. Una xerrada per aquí, una entrevista per allà, molta demagògia per tot arreu i... apa, a recollir vots! És senzillot: només cal aconseguir que un grapat de catalans de soca-rel i “catalanistes” votin un partit profundament espanyolista i que un puñao de veïns d’origen immigrant votin contra els immigrants (amb la cançoneta aquella de “no se quieren integrar ye-yeye-yé!”) i afegir-los als vots dels quatre fatxes de sempre i als dels despistats i torracollons de torn. Si el producte es promociona bé, malgrat la manca de qualitat, s’aconsegueixen els objectius de la campanya: fer entrar a l’ajuntament local, al crit de “Primer els de casa”, uns quants regidors de fora. Tot i que pugui semblar l’esborrany d’un conte surrealista o el guió d’un reality show, es tracta de fets reals, ocorreguts en un temps i un indret ben concrets.

Un dels elements més coneguts de la vila de Calaf és el seu mercat, que deu la fama a una llegenda recollida i popularitzada a finals del segle XIX per Apel·les Mestre. A l’altiplà calafí els hiverns acostumen a ser especialment durs. Diuen que un dia de mercat el fred va ser més reconsagrat que de costum, fins al punt que les paraules quedaven glaçades en sortir de les boques de comerciants i compradors. Cap al migdia, en començar a escalfar el sol, van desglaçar-se de cop totes les paraules que s’havien gelat a l’aire durant el matí causant un rebombori de Cal Déu. Des d’aleshores “semblar el mercat de Calaf” és sinònim d’haver-hi una gran confusió.

El resultat de les darreres eleccions municipals a Calaf també semblen fruit d’una gran confusió. A banda de l’àmplia i previsible victòria de CiU (777 vots i 7 regidors), la notícia va ser el resultat de PxC (341 vots i 3 regidors) que es va convertir en la segona força política municipal, malgrat que la totalitat d’integrants de la llista xenòfoba eren d’Igualada, superant ERC (150 vots i 1 regidora) i els tres partits que no van obtenir representació: ICV, PSC i PP (90, 85 i 55 vots, respectivament). Sens dubte un cas digne d’estudi sociològic.

Com s’expliquen els resultats de Calaf? Tant de bo la resposta es trobés en la crua climatologia local, que tot es limités a una confusió creada per un lent desglaç primaveral, als danys del fred tardà en els cervells amb un menor recer cultural. Però per desgràcia l’extensió de la xenofòbia i les seves expressions polítiques no són un fenomen local; el cas de Calaf és una mostra més (potser més vergonyosa que altres) d’una problemàtica que no s’ha sabut o volgut afrontar.

La facilitat amb que s’estén la presència institucional xenòfoba ens hauria de fer replantejar si els tractaments aplicats per combatre tant aquesta epidèmia com els partits que, com PxC, en són alhora símptomes i agents propagadors, són els més adequats. No és cap secret que l’èxit d’Anglada es basa en l’aprofitament d’uns pocs tòpics, molt simples però molt assumits per una part de la població: els immigrants ens prenen els llocs de treball, són delinqüents, ens volen imposar les seves tradicions i, a sobre, reben totes les ajudes. Si un argumentari tan pobre ha estat tan efectiu fins ara encara pot ser-ho més a mesura que els efectes més severs de la crisi afectin a sectors més nombrosos de població i aquests ja no tinguin accés ni a les darreres engrunes de l’estat del benestar. La xenofòbia servirà encara més com a instrument a l’Estat per a descarregar cap sota part de la pressió social. “Que retallen les prestacions socials al mateix temps que rescaten bancs amb calés públics i que els gàngsters que els dirigeixen segueixen cobrant morterades d’escàndol? Ca, home, ca! Tu saps quant val el cotxet del Mohamed?” Si l’extrema dreta no fos útil a la “democràcia” ja estaria il·legalitzada.

El dia de les dones, encara?

Surto de casa, després d’esmorzar. A la pujada de la plaça de la Font un veí es mira una pancarta amb cara d’incomprensió. El lema és prou clar: “EN FEMENÍ UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE. Estima’t i lluita”.

Al veure’m, em pregunta:
-Que saps de què va això?
-Sí, del dia de la dona- li responc, caient inconscientment en la simplificació nominal que, de mica en mica, les institucions van imposant a la data d’avui.
-De Santa Àgueda, encara?
-No, home, no! Avui som 8 de març, el Dia Internacional de la Dona Treballadora- li aclareixo, ara sí, amb el nom sencer de la commemoració.

Una veïna s’afegeix a la conversa, amb un to manifestament enutjat:
-Van penjar-la ahir un home i una dona. –i precisant encara més la informació, afegeix: La noia era la filla del .... i anava amb un xicot estrany.

Me'n vaig. Mentre m'allunyo sento encara algun fragment de la seva conversa:

-Un xicot estrany? Devia ser el seu nòvio...

Em ve al cap si el motiu pel que la dona considera estrany el xicot és el fet d'haver penjat una pancarta d’aquesta temàtica. Segurament no coincidiria amb la veïna a l’hora de triar la gent que caldria catalogar d’”estranya”, però estic plenament d'acord amb ella en que al món hi ha gent molt rara. N'és una bona prova que sigui justament una veu femenina la que expressi rebuig cap a la pancarta i cap a l'altre món possible que aquesta proclama. És ben bé que hi ha de tot a la vinya del senyor i/o de la senyora!

Xantatge als Reis.

Publicat al diari Segre, el 2 de gener de 1997.

Xantatge als Reis.

La comercialització, per part d’un fabricant de joguines de Castalla (l’Alcoià), d’un nino que reprodueix la imatge d’un nen amb un ull de vellut i diversos traus i contusions, segons sembla atonyinat com un vulgar testimoni protegit(1), ha obert el debat sobre quines joguines són adients per a la canalla i quines no. D’altra banda, tot sovint, des d’alguns sectors es demana la supressió d’aquells programes infantils de televisió que, al seu entendre, contenen escenes de violència, de sexe o d’algun altre factor en dosis inadequades per a l’edat del públic receptor. Tampoc no ens sorprenen les peticions de retirar aquells anuncis on la dona fa el paper de simple objecte sexual.

Amb aquests precedents resulta si més no paradoxal la condescendència de que gaudeixen les campanyes publicitàries adreçades al públic infantil i que, més enllà dels objectius intrínsecs de la publicitat (convertir els receptors dels seus missatges en voraços consumidors dels seus productes, per inútils que aquests siguin), es caracteritzen per una apologia pura i dura del sexisme: cotxes teledirigits i superperillosos per als nens (que cal que siguin actius per a menjar-se el món quan grans) i, mentrestant, les nenes, més dòcils, que netegin el cul de nines caganeres i pixaneres per obra i gràcia del gremi de joguinaires escatòfils, obsessionats en que les nenes d’avui esdevinguin ciutadanes de segona de demà. Si la publicitat pot convèncer persones adultes de l’absoluta impossibilitat de sobreviure sense un telèfon mòbil, no ens ha d’estranyar que els nens i nenes se sentin més desgraciats que un jugador de la pedrera del Barça(2) si els Reis, el Tió o el Pare Noel no els porten exactament aquelles joguines concretes que han demanat en veure-les a la tele; i això és vàlid tant si es tracta de jocs didàctics i educatius (en el supòsit que n’anunciïn algun) com si demanen un ninot maltractat, una “Barbie pluja daurada” o un “Power Ranger”, versió “casc blau amic de nenes muntilades”(3).

Qui ha d’exercir de Rei d’Orient es troba en la disjuntiva d’haver de triar entre el seu propi criteri i les il·lusions induïdes a la quitxalla, i acostuma a adoptar una solució intermitja. No deixa de ser una cessió al xantatge emocional que pateixen els únics resis del món que, en comptes d’arreplegar per a ells, reparteixen entre els seus petits súbdits.


PS: tot i ser publicat fa una dotzena d’anys la idea principal del text és plenament vigent. Algunes expressions cal contextualitzar-les perquè fan referència a notícies aparegudes en aquella època, com (1) l’apallissament que va rebre un testimoni teòricament protegit pel cas GAL; (2) l’entrada en vigor de l’anomenada Llei Bosmann o (3) les denúncies d’abusos dels cascs blaus de l’ONU destinats a diverses missions al continent africà.