28 de març, 2006

Tir al plat infantil? Gimnàstica multimèdia?

Com podreu veure als arxius (columna de la dreta, a sota dels enllaços) he començat a penjar articles vells; això permet fer memòria d'alguns dels temes més sucosos dels darrers anys i d'algun assumpte que va passar més desapercebut.
Sabíeu, per exemple, que un club esportiu toranès va rebre subvencions en concepte d’iniciació a l’esport multimèdia presentant un llistat d’alumnes de Torà i de pobles veïns d’entre 6 i 10 anys? Sabíeu que en la mateixa època un club esportiu de Guissona, amb una junta directiva majoritàriament toranesa, va rebre subvencions pel mateix concepte? Sabeu com és la gimnàstica multimèdia? I el tir al plat?
Cliqueu aquí.

24 de març, 2006

Topada frontal

Per a provar com va això d'insertar fotos, he pensat que res millor que penjar aquesta imatge dels mundialment famosos estudis de disseny gràfic (japonesos?) KZA.
Com podeu veure es tracta d'un dissortat accident automobilístic; una metàfora de l'accidentada vida política local toranesa. N'hi ha que estem de pega!

23 de març, 2006

El "culebrón" del Polígon Industrial

Assabentats de que aquell mateix dia hi hauria una reunió per parlar del tema del polígon industrial en la que hi havien de participar membres de l’equip de govern municipal, l’arquitecte de confiança d’aquests, l’advocat de l’ajuntament i el portaveu de Grup Municipal d’InTo –sense que s’hagués convocat a cap regidor de la CUP- el passat 23 de febrer (el 23-F) als volts de les dues del migdia vaig anar a l’Ajuntament a entrar al registre un document, signat pels dos regidors de la CUP, adreçat als quatre membres de l’equip de govern. A continuació podeu llegir-ne part del contingut (la que resumeix més el “culebrón” del polígon):


“SOBRE EL POLÍGON INDUSTRIAL.

Sol·licitem que s’entreguin còpies d’aquest escrit a Mercè Valls, a Benet Molins, a David Querol i a Antoni Solé.


Des del Grup Municipal de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de Torà volem fer arribar als membres de l’Equip de Govern d’aquest Ajuntament un seguit de consideracions i opinions relatives a la situació en que es troba el projecte de polígon industrial de Torà i sobre les possibles sortides a aquesta situació.

Primerament recordar que:

El 15 d’octubre de 2004 aquest Ajuntament va aprovar inicialment, en sessió plenària, la modificació puntual del planejament de Torà, en la zona Pla de Torà – Polígon Industrial, amb el vot favorable de tots els membres del consistori amb dret a vot.

A finals de novembre de 2004 el regidor Jaume Garrabou va presentar, a títol individual, al·legacions contra el projecte de Polígon Industrial del Camí de Palouet.

L’11 de febrer de 2005 –ja fa un any- es va produir el canvi de govern municipal.

El 17 de juny de 2005, vist que aquestes al·legacions encara no s’havien resolt, el Grup Municipal de la CUP va presentar una proposta d’acord en el sentit de desestimar les al·legacions presentades per tal de desencallar el projecte. La votació d’aquesta proposta va tenir com a resultat 4 vots afirmatius i 4 de negatius i, per tant, no va prosperar al no obtenir la majoria absoluta preceptiva.

El 16 de setembre de 2005, el Grup Municipal de CiU va presentar una proposta d’acord en el sentit d’estimar parcialment les al·legacions presentades. La votació d’aquesta proposta també va tenir com a resultat 4 vots afirmatius i 4 de negatius i, per tant, tampoc no va prosperar al no obtenir majoria absoluta.

El 5 d’octubre de 2005, davant la possibilitat de que l’empat a quatre es reproduís en totes les votacions, el Grup Municipal de la CUP va proposar una reunió a la resta de grups (CiU i InTo) per tal de trobar una sortida consensuada a aquesta situació. A finals del mateix mes d’octubre vam rebre la resposta de l’Alcaldessa rebutjant la possibilitat de convocar aquesta reunió.

Des d’aleshores no tenim constància oficial que s’hagi produït cap canvi en aquest tema i, per tant, entenem que el projecte de Polígon Industrial del Camí de Palouet, aprovat gairebé per unanimitat fa 16 mesos, i que tots els Grups polítics municipals vam afirmar que era un projecte prioritari, continua paralitzat un any després del vostre accés al Govern municipal.

Un cop descrita la situació, entenem que l’Equip de Govern no té gaires sortides possibles:

Deixar passar el temps que resta fins les eleccions municipals de 2007 sense resoldre aquest tema, al no poder obtenir una majoria suficient per a desencallar el projecte sense trobar una solució que no sigui contrària a l’únic regidor que s’oposa al projecte i que és l’únic que us garanteix governar amb majoria fins les eleccions.

Desestimar les al·legacions presentades per Garrabou i tirar endavant el projecte aprovat l’octubre de 2005. Aquesta proposta tindria els vots del nostre grup municipal.

Aconseguir el suport del Grup Municipal d’InTo per a l’aprovació d’algun tipus d’estimació parcial de les al·legacions de Garrabou, com la presentada per CiU el setembre passat. Ho veiem francament improbable. En aquest cas el vot de la CUP seria negatiu.

Presentar un nou projecte de polígon industrial en una zona on el regidor Garrabou no hi tingués cap terreny i, per tant, pogués votar. Òbviament per a que pogués votar no podria incloure cap proposta de requalificació de les finques incloses en el PP1 i, per tant, no veiem quin interès podria tenir el regidor esmentat per a votar aquest canvi d’ubicació. A més, en el supòsit que s’hagués de fer alguna votació per a anular l’aprovació inicial del projecte existent, l’equip de Govern continuaria necessitant els vots de l’oposició. Aquesta via entenem que encara seria més lenta que la esmentada en el punt 1 (esperar fins passades les eleccions) i, per tant, la CUP hi votaria en contra.

Aprofundint en la possibilitat d’un hipotètic canvi d’ubicació del polígon, volem traslladar-vos alguns comentaris que diferents veïns i veïnes ens han fet arribar en relació a aquest tema. Ignorem si aquests comentaris estan fonamentats o no, tanmateix els contemplem com a possibilitat i us fem arribar la nostra opinió al respecte perquè, en el supòsit que fossin certs, sabéssiu quina és la nostra posició al respecte i no us trobéssiu amb sorpreses en el moment d’una hipotètica votació.

Un dels rumors que ens han comentat més insistentment és la possibilitat de que el polígon industrial es traslladés a la zona on recentment s’ha construït un magatzem agrícola de grans dimensions, a tocar de la C-1412. Segons les mateixes fonts, voldríem creure que mal informades, la construcció de l’esmentat magatzem agrícola hauria disminuït l’interès (o si més no les presses) cap al polígon del Camí de Palouet per part de d’una determinada empresa que hi tenia un projecte de construcció d’un magatzem industrial i una opció de compra d’una parcel·la de dimensions considerables. En relació a aquests rumors destacar que:

1. Durant el període 1999-2003 la CUP va comentar la possibilitat d’allargar el Polígon Industrial l’Aguda Sud i, després de valorar diferents aspectes (limitacions imposades per carreteres, línies elèctriques, etc...) vam arribar a la conclusió que la proposta, presentada per CiU, de fer un nou polígon industrial al Camí de Palouet era la millor opció. No hem tingut mai, ni tenim, cap inconvenient en reconèixer-ho públicament.

2. Un dels inconvenients en allargar el polígon seguint la C-1412 era la poca predisposició per part dels propietaris dels terrenys d’aquella zona, entre ells el propietari del magatzem agrícola esmentat, que va expressar la seva negativa a que els seus terrenys es requalifiquessin de rústica a urbana (industrial).

Per tot l’exposat considerem prioritari i urgent la desestimació de les al·legacions presentades contra la modificació puntual del planejament i que es procedeixi a fer la resta els passos necessaris per a que el P.I. del Camí de Palouet esdevingui una realitat el més aviat possible, tal i com exigíeu contínuament quan éreu a l’oposició.

(.......)

Finalment us reiterem la nostra predisposició a parlar tranquil·lament sobre el futur del Polígon industrial amb la totalitat de membres de l’Ajuntament de Torà que vareu/varem votar afirmativament la proposta de modificació puntual del planejament, ara fa ja gairebé un any i mig. Entenem que si el debat es circumscriu als regidors amb dret a vot és més fàcil arribar a possibles acords que si el debat s’estén a altres persones. En cas de que, una vegada més i ben legítimament, rebutgéssiu parlar amb nosaltres de com resoldre aquest tema, esdevindríeu els principals responsables de les conseqüències negatives que aquesta manca de voluntat de solucionar el tema pogués comportar per al desenvolupament industrial del nostre municipi.

Esperem que feu una lectura atenta d’aquest escrit i, conseqüentment, en tragueu alguna conclusió mínimament positiva.”

Cap a dos quarts de tres, mentre pesava figues al sofà, només una hora més tard d’entrar l’escrit al registre municipal, ja va sonar el telèfon. Em trucaven de l’Ajuntament per a convocar-me, en tant que portaveu de grup municipal i vist el nostre interès pel tema -com si el nostre interès per aquesta qüestió no l’haguéssim demostrat de manera reiterada- a una reunió aquella mateixa tarda. La reunió es va fer després de la que van tenir amb el Magí i vaig tenir de companys de taula la Valls, el Benet, el Viladrich i l’advocat de l’Ajuntament, el senyor Rodríguez. La postura de l’equip de govern va ser l’esperada: “al Garrabou hem de arreglar-li alguna cosa o altra, ni que sigui menys del que ell vol”. I, vist el fracàs de les seves gestions amb els InTo, volien saber si nosaltres acceptaríem que al Garrabou se li fes algun tipus de concessió a canvi de desencallar tot el tema. Vaig respondre que un cop n’haguéssim parlat entre nosaltres els donaríem una resposta. La posició de la nostra gent va ser clara i contundent (i previsible: si haguéssim volgut entrar en aquest joc ja ho hauríem fet abans; si varem perdre el govern va ser justament per no acceptar les propostes de Garrabou, sinó encara governaríem!). Vam presentar la resposta per escrit i deia el següent:

“SOBRE EL POLÍGON INDUSTRIAL. (2)

Sol·licitem que s’entreguin còpies d’aquest escrit a Mercè Valls, a Benet Molins, a David Querol i a Antoni Solé.

Després de la reunió del passat 23 de febrer, i un cop fetes les consultes pertinents, el Grup Municipal de la CUP a l’Ajuntament de Torà considera que els passos a seguir per a poder tirar endavant el Polígon industrial de la nostra vila haurien de ser els següents:

La desestimació de les al·legacions presentades per un veí i una veïna d’aquest municipi contra la modificació puntual del Planejament aprovada el 15 d’octubre de 2004. No es pot acceptar cap al·legació referent a una zona de la població que no està inclosa en la modificació puntual i que, per tant, no està afectada pel període d’exposició pública d’aquesta modificació puntual.

Un cop s’aprovi la desestimació de les al·legacions presentades entenem que caldria crear una comissió de seguiment, de la que en poguessin formar part la totalitat de regidors d’aquest Ajuntament amb dret a vot sobre aquest tema, per tal d’estudiar les possibles modificacions que, per motius tècnics, econòmics o d’altre tipus, s’haguessin de fer al projecte aprovat inicialment.

Un cop fets aquests passos el nostre grup estaria disposat a votar positivament les modificacions necessàries per al desenvolupament del polígon, d’acord amb les indicacions que documentalment ens fessin arribar de la Comissió Territorial d’Urbanisme, de l’Agència Catalana de l’Aigua, dels Serveis Territorials de Carreteres o de qualsevol altre organisme oficial.

La resta de temes referents al polígon industrial ja vam exposar-vos-els que us vam adreçar el passat 23 de febrer i que continua plenament vigent. Suposem que ja l’haureu llegit.”

Conclusió: des de la CUP seguim defensant la creació d’aquest polígon industrial, en una zona consensuada i una superfície –al voltant de 10 ha- suficient per al creixement econòmic de la població però sense caure en macroprojectes que malmeten gran part del territori. A l’alcaldessa i als tres regidors de CiU els deu interessar més tenir content al regidor que va donar-los l’alcaldia a canvi d’afavorir els seus interessos personals.

21 de març, 2006

Les mentides de la Valls (Capítol 1)

Voltant per Internet he vist que encara hi ha penjada una entrevista de Ràdio Altiplà a Mercè Valls de fa un parell d'anys, època en que l'actual alcaldessa de Torà estava feliçment relegada a l’oposició, on va fer gala, una vegada més, de la seva condició de mentidera.

"TORÀ - Mercè Valls preocupada perquè Torà perd llocs de treball i població.

La cap de l’oposició a l’ajuntament de Torà, Mercè Valls, ha estat aquest matí a El Mercat, de Ràdio Altiplà. Valls ha expressat la seva preocupació per la pèrdua de població de Torà. Segons ha dit la cap de l’oposició, quan va sortir del consistori els habitants de la vila eren uns 1.200, mentre que en l’actualitat la xifra està al voltant dels 1.000. Valls també ha dit que passejant pel poble es poden veure nombrosos rètols anunciant la venda i el traspàs d’habitatges i establiments. Segons l’exalcaldessa, diverses empreses de Torà estan eliminant llocs de treball i traslladen part de la seva producció a l’Europa de l’est i Àsia.

14/02/2004 14:02:00"

Font: COM Emissores

L'Ajuntament de Manresa amb els joves de Torà

L’Ajuntament de Manresa també s’ha afegit a la llista d’institucions que han aprovat mocions de suport als joves de Torà i a favor de l’aclariment del cas de les tortures patides per Jordi Vilaseca.

La moció va aprovar-se en el ple d’ahir (20 de març), amb els vots del PSC, ERC, ICV i CiU, i l’abstenció del PP.

16 de març, 2006

Vint ajuntaments han aprovat mocions de suport als joves de Torà

Institucions que han aprovat mocions de suport als joves de Torà i contra la tortura.
Totes les mocions aprovades no són iguals: les aprovades primer, fins a mitjan novembre, demanaven la reobertura de la querella per tortures, que havia estat arxivada; les aprovades més recentment, un com reoberta la querella, demanen la investigació dels fets fins les últimes conseqüències. És possible que s'hagi aprovat en algun altre ajuntament i (encara) no ens ho hagin comunicat.

Institució/municipi/comarca administrativa:


Ajuntament de CALONGE DE SEGARRA (Anoia)
(21-10-2005)
Per unanimitat (CiU, ERC i PSC)

Ajuntament de TORÀ (Segarra)
(07-11-2005)
Per unanimitat (CiU, Independents per Torà, CUP i no-adscrit)

Consell Comarcal de la SEGARRA
(08-11-2005)
A favor: 18 (CiU, ERC, Independents de la Segarra i PSC)
En contra: 1 (PP)

Ajuntament de CALAF (Anoia)
(18-11-2005)
Per unanimitat (CiU, GIC-PSC i ERC)

Ajuntament de LA MOLSOSA (Solsonès)
(19-11-2005)
Per unanimitat (CiU, Comú)

Ajuntament de VALLS (Alt Camp)
(28-11-2005)
A favor: 20 (CiU, ERC, PSC i CUP)
Abstenció: 1 (PP)

Ajuntament d'ARENYS DE MUNT (Maresme)
(29-11-2005)
A favor:12 ("Arenys de Munt 2000", PSC, CiU i ERC)
Abstenció: 1 (No-adscrit)

Ajuntament d'AGRAMUNT (Urgell)
(24-11-2005)
Per unanimitat: (ERC, PSC i CiU)

Ajuntament d’ELS PRATS DE REI (Anoia)
(25-11-2005)
Composició ajuntament (CiU, PSC)

Ajuntament de CERVERA (Segarra)
(03-12-2005)
A favor: 4 ( 2 ERC, 2 INSE)
Abstenció: 9 (4 CIU, 2 PSC, 2 PP, 1 PXC)

Ajuntament de CASTELLFOLLIT DE RIUBREGÓS (Anoia)
(07-12-05)
Composició ajuntament (4 IpC-ERC, 1 CiU)

Ajuntament de VILAFRANCA DEL PENEDÈS (Alt Penedès)
(20-12-2005)
A favor: 18 (PSC, CiU, ERC i CUP)
En contra: 1 (PP)
.
Ajuntament de MOLINS DE REI (Baix Llobregat)
(23-12-2005)
A favor 11 (8 ICV, 2 ERC, 1 CiU)
Abstencions 8 (7 PSC, 1 PP)
Faltaven 2 regidors (1 ERC, 1PSC)

Ajuntament d’IVORRA (Segarra)
(17-01-2006)
Composició ajuntament (3 ERC, 2 CiU)

Ajuntament de SOLSONA (Solsonès)
(26-01-2006)
A favor 12 (CiU, ERC, El Comú)
Abstenció 1 (El Comú)

Ajuntament de TEIÀ (Maresme)
Composició ajuntament (5 ERC, 2 PSC, // 5 CiU, 1 PP)

Ajuntament de SANT RAMON (Segarra)
Composició Ajuntament (4 CiU, // 2 AIPN, 1 INSE)

Ajuntament d’ALELLA (Maresme)
(23-02-2006)
A favor: 5 (ERC, La Garnatxa, Lliga Social d’Alella)
Abstencions: 8 (CiU, PSC, PP, ICV)

Ajuntament de SANAÜJA (Segarra)
Composició ajuntament: PSC 2, ERC 2 //CiU 3.

Ajuntament de LLOBERA (Solsonès)
Composició Ajuntament: 5 CiU

Ajuntament de SALLENT (Bages)
(10-03-2006)
Per unanimitat (ERC, CUP, RDC, PSC, CiU)

10 de març, 2006

Volem dos dits més de cadena?

Alguns sectors -aquells i aquelles que es creien això de que amb el PSOE al govern de l'Estat- es podria "avançar" en matèria d'autogovern- s'estripen les vestidures després de cadascuna de les moltes renúncies de la classe política catalana a llarg de la patètica negociació que s'està duent a terme a Madrid (on sinó?), aquestes darreres setmanes. Unes renúncies més que previsibles:
:
Volem un pam més de cadena?
Publicat a www.llibertat.com/cup (octubre 2005)

El 25 d’octubre de 1979, ara farà vint-i-sis anys, la nova classe política del Principat de Catalunya –la mateixa que encara patim- podia respirar tranquil·la: el 88,1% de l’electorat que havia participat en el referèndum de ratificació de l’anomenat Estatut de Sau havia optat pel vot afirmatiu. Se n’estaven sortint: amb l’aprovació dels estatuts, primer al Principat i posteriorment al País Valencià i les Illes, encaminaven les reivindicacions nacionals i populars catalanes -força importants els darrers anys de la dictadura de Franco i els primers de la monarquia del seu hereu- cap a la via de l’encaix amb l’Estat espanyol i de la renúncia al dret a l’autodeterminació. I, a més a més, ho feien amb el beneplàcit d’una part important del poble català (o més ben dit d’uns suposats pobles català, valencià i balear artificiosament diferenciats), al que havien encolomat, en nom de l’autogovern, una simple descentralització administrativa.

D’aquella època recordo un marrec de dotze anys que començava a trempar políticament (o potser hauria de dir també políticament) i que veia l’autonomia com un estadi de semi-independència. Pobre carallot, que n’era d’ingenu! Dissortadament la ingenuïtat no era exclusiva d’adolescents sinó que en els primers temps pràcticament tothom, tret de quatre radicalots, valorava positivament la concessió d’autonomies regionals als Països Catalans sotmesos a Espanya. La il·lusió va durar poc; molt aviat va evidenciar-se el curta que era la cadena que ens lligava i ens lliga a l’Estat espanyol: amb la LOAPA o amb els continus recursos al Tribunal Constitucional, va quedar molt clar el grau d’autogovern que Espanya, la detentora de la sobirania, estava disposada a concedir a les seves autonomies; un sostre constitucional que encara es manté inalterable. També molt aviat van aparèixer les primeres mostres d’insatisfacció autonòmica al Parlament principatí amb: d’una banda la dreta governant va especialitzar-se en rendibilitzar electoralment un victimisme regionalista enfrontat permanentment amb un govern central i centralista (“en defensa dels interessos de Catalunya”, naturalment) i, de l’altra, la majoria de partits parlamentaris van començar a parlar de reforma de l’estatut, de federalisme simètric o asimètric, de confederació, de noves formes d’encaix amb l’Estat; en definitiva de tot menys de l’única garantia per a sobreviure com a poble: la independència nacional.

Però malgrat que la reivindicació independentista restava en mans de partits i organitzacions extraparlamentàries, mediàticament silenciades i perseguides policial i judicialment per la pseudodemocràcia espanyola, durant la dècada dels vuitanta l’independentisme va experimentar un espectacular creixement, especialment entre el jovent, esdevenint un espai sociològic electoralment prou llaminer per a que alguns partits reformistes tractessin d’apropiar-se, amb èxit divers, de part del seu discurs i del seu capital humà.

En un primer moment, el fet que algun partit parlamentari assumís part del discurs de l’Esquerra Independentista podia semblar, als ulls de molta gent, un avenç en la lluita per la reunificació i la independència dels Països Catalans però, desgraciadament, el present ens fa evident que tots els esforços i les il·lusions sinceres de la gent que va anar a engruixir opcions parlamentàries esdevenen ara, per obra i gràcia del pactisme, matèria primera per a tractar de regenerar (inútilment) el putrefacte Estat espanyol.

Recentment el sud de la nostra nació, el País Valencià, ha aprovat un nou Estatut pactat entre el PP i el PSOE. L’article primer és molt clarificador de les coincidències entre aquests dos partits i del “talante” que cal esperar-ne: “El poble valencià, històricament organitzat com a Regne de València, es constituix en comunitat Autònoma, dins de la unitat de la nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en el exercici del dret d’autogovern que la Constitució espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació de Comunitat Valenciana.” La unitat de la nació espanyola, en això estan d’acord tots els que, tard o d’hora, han de decidir per nosaltres a las Cortes!

El nou Estatut del Principat també ha de ser constitucional: ni autodeterminació, ni esmentar la territorialitat, ni oficialitat única de la llengua, ni sobirania fiscal... En això coincideixen tots, inclosos els independentistes parlamentaris (amb alliberadors com aquests no calen opressors!) L’argument que esgrimeixen com a coartada per acceptar l’actual marc de dominació és que actualment no hi ha al Principat, i encara menys a la resta del país, una majoria social suficient per anar més lluny. En una cosa estem d’acord: el principal requisit per a avançar cap a la independència és que aquesta tingui un ampli suport entre el nostre poble. Ara bé: creieu que ajuda a augmentar aquest suport popular que un partit que es defineix com a independentista doni suport a un estatut que no contempli com a mínim l’autodeterminació? O bé, contràriament, això contribueix a legitimar l’ocupació, fent-la més “suportable” o directament invisible als ulls de molta gent? Cal denunciar obertament aquests posicionaments que, lluny de fer créixer la consciència independentista, contribueixen a reforçar la identificació amb un Estat suposadament respectuós amb la pluralitat lingüística, cultural i nacional (una pluralitat que allà a Espanya no es creu ningú!) i les persones més interessades en aquesta denúncia haurien de ser totes aquelles que, com deia més amunt, des de posicions inequívocament independentistes van optar per seguir un camí que acaba al mateix punt de partida: en una simple descentralització administrativa, una altra vegada, potser amb un parell de competències més. Caldria, però, evitar episodis com els viscuts recentment. Segons quines situacions no només no ajuden a que la gent del carrer –la gent poc polititzada, la majoria de la gent- visualitzi les contradiccions de l’independentisme parlamentari (i de la resta de grups parlamentaris). Al contrari: determinats incidents (o més exactament la seva posterior i esperada mediatització) desvien el debat cap a aspectes més propis de la crònica de successos -entre agredits i agressors- en lloc de centrar-lo en termes polítics -entre un independentisme parlamentari que defensa el règim autonòmic i un altre independentisme que, ves per on, vol la independència.

Significa això que els parlaments regionals no són eines vàlides per avançar cap a la independència? En els moments actuals i amb les correlacions de forces existents la resposta és òbvia. Altra cosa seria que en algun Parlament regional hi hagués una hipotètica majoria favorable a aprovar un Estatut clarament sobiranista (i per tant inconstitucional) que donés resposta a les mancances nacionals i socials del nostre poble i que després aquest estatut fos massacrat a Madrid. Això serviria, com a mínim, per a deixar clar a alguns sectors cagadubtes del poble català la impossibilitat de reconvertir l’Estat espanyol en un ens veritablement plurinacional. Serviria de despertador de consciències.

El que aproven però no és un despertador sinó un somnífer per a tenir adormit aquest país com més temps millor. Vint-i-cinc llargs anys diuen alguns que ha de durar. Uf! L’adolescent ingenu del 79, el que signa aquest escrit, estarà a les portes de la jubilació. Feu tots i totes aquest mateix exercici mental: On éreu –si és que ja hi éreu- el 79? On creieu que sereu –si és que encara compteu ser-hi- el 2030? En mig segle és produeixen molts canvis en la vida d’una persona. En canvi, pel que es veu, en la vida d’un país no se n’ha de produir cap: la nostra classe política ens proposa que el 2030 els Països Catalans estiguin en la mateixa situació que el 1979 o el 2005: políticament sotmesos, territorialment esquarterats, culturalment colonitzats, militarment ocupats, econòmicament espoliats... Quin panorama més engrescador! En nom del possibilisme pretenen que ens deixem posar una cadena nova, com a molt un pam més llarga, per a que passem tota la vida lligats a una intocable i inqüestionable Constitució postfranquista que, d’aquí un quart de segle, només hauran pogut votar els septuagenaris i les septuagenàries!

“Independència o mort” deia el lema d’una de les organitzacions capdavanteres de l’independentisme dels vuitanta. Per molt que els opressors de rostre amable i tarannà pretesament dialogant i els seus col·laboracionistes autòctons vulguin fer-nos creure el contrari, la disjuntiva continua vigent. Mentre als diferents Parlament regionals decideixen quin ha de ser l’encaix definitiu amb Espanya (sinònim de l’única cosa veritablement definitiva: la mort), la CUP i el conjunt de l’Esquerra Independentista continuarà lluitant pel que ha lluitat sempre: per la llibertat dels Països Catalans.

Josep A. Vilalta
Regidor a l’Ajuntament de Torà
Membre del Secretariat Nacional de la CUP

Els fronts oberts del Cas Torà

Per a estrenar el bloc, a tall de prova, un article que ja he publicat en altres llocs però que -dissortadament- continua vigent:

Els fronts oberts del “cas Torà”.

A primers d’abril de 2003 un ramat de policies armats fins a les dents van detenir tres joves de Torà i, sense trobar-los ni una sola arma, van endur-se’ls acusats de pertinença a banda armada. Aquest és el fet que ha tingut més ressò informatiu de tots els ocorreguts a Torà i, si entenem per terrorisme l’ús del terror com a eina política, l’única acció terrorista destacable en aquesta vila de la Vall del Llobregós durant tot l’actual període presumptament democràtic. Un cas amb alguns aspectes força singulars:

Els Mossos d’Espanya. La primera, i més visible, diferència d’aquest cas respecte a altres episodis repressius és que la major part de l’operatiu policíac va recaure en la policia autonòmica. Tenint en compte que la “lluita contra el terrorisme” era –i continua sent- competència exclusiva la Policía Nacional i de la Guardia Civil espanyoles, el paper protagonista desenvolupat pel Mossos, brutal i desproporcionat, pot relacionar-se amb les negociacions que en aquells mesos es duien a terme entre el govern regionalista de la Generalitat principatina i el Govern de l’Estat, en mans del PP, per a avançar el desplegament de la policia autonòmica. Una acció repressiva contundent per part dels Mossos podia ser un bon argument de la consellera de Gispert per a convèncer un personatge sinistre com el ministre Acebes de que, avançant el desplegament del Mossos, la línia dura en matèria repressiva continuaria atada y bien atada.

Indicis clars de tortura química. La pervivència de l’ús sistemàtic de la tortura contra aquells i aquelles que l’Estat qualifica de terroristes només pot negar-se des de la ingenuïtat o des de la hipocresia més extremes. Amb tot, i a diferència de règims anteriors, la tortura ha esdevingut invisible; tot i ser una pràctica habitual en aquests casos, s’ha perfeccionat per tal de no deixar rastre, esdevenint dificilíssima de provar. En aquest aspecte, el cas que ens ocupa també és una excepció.

Després d’estar tres dies incomunicat, el primer dels detinguts, Jordi Vilaseca, va ingressar a l’Hospital Arnau de Vilanova i posteriorment a l’UCI de l’Hospital Santa Maria, ambdós de la ciutat de Lleida, sense coneixement i “sense respondre a cap estímul dolorós extern”, fruit del tracte rebut pels servidors de la llei i l’ordre. La principal prova d’aquests maltractaments és una analítica duta a terme pel mateix Hospital realitzades el 5 d’abril va donar un resultat positiu d’amfetamines a l’orina. Cal destacar que en Jordi estava des del dia 1 d’abril sota la Llei Antiterrorista i que, segons informes mèdics, els indicis d’amfetamines a l’orina causats per la presa d’aquest tipus de drogues duren entre 24 i 48 hores i que aquesta analítica no va ser feta per cap servei mèdic escollit per la família del jove, sinó pel mateix hospital on va ser portat mentre estava detingut.


Silenci institucional. “Sé que teniu raó; que als Mossos se’ls en va anar la mà. Ho sé perquè jo mano els Mossos i de vegades sento converses. Però, a nivell polític, no es pot fer res. A la conselleria d’Interior manen els socialistes i no tenen cap voluntat política d’investigar-ho”. Aquestes paraules, més o menys, van ser la resposta que ens va donar, al pare del primer segrestat i a qui signa aquest article, un alt càrrec territorial de la Generalitat del tripartit al plantejar-li la possibilitat de que, des d’Interior, s’investiguessin els fets, tenint en compte que s’havien produït durant els governs de CiU i el PP i que, per tant, qualsevol irregularitat que es detectés només esquitxaria uns partits que, a nivell autonòmic i estatal, estan a l’oposició. Si el silenci és complicitat, potser cal que ens preguntem quants còmplices de la tortura seuen al Parlament regional.

Dos fronts judicials oberts. En l’actualitat el cas continua tenint dos fronts judicials oberts. Per una part, els tres joves continuen acusats de terrorisme per part de l’Audiencia Nacional, després de desestimar-se un recurs on se sol·licitava passar el cas a la justícia ordinària. La fiscalia del tribunal espanyol d’excepció els atribueix l’autoria de quatre accions (contra 2 oficines bancàries, un repetidor de telecomunicacions i el domicili d’un militant del PP). D’altra banda recentment l’Audiencia Provincial de Lleida ha instat el Jutjat que havia arxivat la querella per tortures a reobrir el cas. Els dos processos evolucionen per separat. La principal prova contra els tres joves són les declaracions extretes durant el període d’incomunicació. La principal prova de les presumptes tortures és una analítica feta per l’hospital on va anar a raure el primer dels detinguts, degut al tracte rebut per la policia durant el mateix període d’incomunicació, i gràcies al qual van aconseguir una declaració autoinculpatòria i el nom dels altres dos detinguts. En un utòpic cas en que l’anomenada justícia actués imparcialment els resultats d’un i altre procés semblarien molt clars.

Revifada solidària. Després d’un temps aletargada la campanya de solidaritat amb els detinguts, i molt especialment de denúncia de les tortures, s’ha revifat. D’una banda amb mobilitzacions de suport, actes informatius, accions de denúncia i solidaritat econòmica. A més, a nivell institucional estem impulsant la presentació de mocions als ajuntaments perquè aquests (en tant que institucions més properes a les ciutadanes i ciutadans) es pronunciïn en defensa dels tres joves i en favor de la investigació de les tortures. De moment han aprovat mocions de suport els ajuntaments de Calonge de Segarra, Torà, Calaf, la Molsosa, Valls, Arenys de Munt, Agramunt, els Prats de Rei, Vilafranca del Penedès, Molins de Rei, Cervera, Castellfollit de Riubregós, Ivorra, Solsona, Teià, Sant Ramon, Alella, Sanaüja, Llobera ...., amb els vots favorables de representants de la pràctica totalitat de forces polítiques, fet que contrasta amb el silenci (que cadascú el qualifiqui com vulgui) de les direccions dels partits parlamentaris i amb l’absència a la llista d’institucions d’alguns ajuntaments d’”esquerres” de les nostres comarques... Si voleu el text sencer de la moció podeu demanar-lo a
cup.tora@llibertat.com.
Josep A. Vilalta
Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Torà