Alerta amb Iberdrola: del Segre a Rajadell i de Cardona al Sió.

Notícia del diari Segre d’avui, a plana sencera: “Iberdrola busca ubicació a Lleida per a un dipòsit subterrani de gas”. Val a dir que quan el Segre diu Lleida no es refereix a la capital del Segrià sinó que pot tractar-se de qualsevol altre municipi de la “província”. En el cas que ens ocupa la notícia afecta 21 “municipis de Lleida” i 8 “de Barcelona”, pertanyents a les comarques administratives de la Segarra (10), el Solsonès (6), el Bages (5), la Noguera (4), l’Anoia (3) i l’Urgell (1). Aquí en teniu el mapa:

.

.

Segons la notícia publicada per Segre, la companyia energètica espanyola hauria demanat al departament d’Economia de la Generalitat permís per a fer prospeccions de d’hidrocarburs en tota aquesta zona. De fet la majoria de mitjans (Vilaweb, 3/24) parlen de que Iberdrola està buscant reserves de gas. Segons el diari lleidatà però, la direcció general d’Energia hauria reconegut que l’objectiu real d’aquestes prospeccions seria el de trobar una ubicació que reunís les condicions idònies per a instal·lar-hi un dipòsit subterrani on poder emmagatzemar gas. Es tractaria doncs d’una instal·lació semblant al Projecte Castor, que tanta oposició ha generat a les comarques centrals de la nació.

L’article de Segre també deia que els ajuntaments havien rebut una carta de la direcció general d’Energia informant-los d’aquest tema. He anat a l’ajuntament de Torà a demanar informació. M’han dit que de moment no havien rebut res. Caldrà estar al cas.

PS: uns dies més tard des de l'Ajuntament vaig rebre el plànol sol·licitat. Com podeu veure la zona autoritzada ocupa una superfície menor a la publicada pel diari Segre i molt més centrada en la Vall del Llobregós. Al lloro!

.

40 anys d'Esquerra Independentista. El vídeo.

40 anys d'esquerra independentista from Prop Prods on Vimeo.

Mori el Borbó (però que no es mori gaire)!

6 de desembre; el dia que Joan Ridao afirma la necessitat de reformar la constitució espanyola, amb l’argument "ferm i combatiu" de que la "carta magna" està deslegitimada perquè el 55% de la població actual de l’estat, els de menys de 51 anys, no van poder-la votar i que en aquests trenta anys la Constitución ha passat de ser una núvia verge i pura a convertir-se en una mena de fadrina vella i solterona. Que la Constitución no ens reconeix com a poble i ens nega els nostres drets nacionals? Tant se val! Cal reformar-la, a veure si així dura força anys; cal rejovenir la núvia, que torni a ser verge i pura.

6 de desembre; el mateix dia que Joan Tardà, company de partit de Ridao, clou el seu discurs amb un "Visca la República, mori el Borbó". Les paraules de Tardà són pronunciades en un acte de les JERC i, és clar, ja se sap, en un acte amb els joves s’ha de fer alguna que altra proclama radical, que l’organització juvenil del partit encara es defineix independentista i, si s’escau, de tant en tant, fins i tot parlen de socialisme. Ara bé, com en tantes altres ocasions (llegiu "Si l’encerto, rectifico"), ERC, en tant que partit adult, seriós i amb responsabilitats de govern, no pot pas assumir aquest tipus de discurs i, per tant, cal desmentir el malentès. Desitjar la mort del cap d’un dels estats que ens ocupen? I ara! Això de "Visca la República, mori el Borbó" és una frase feta de la guerra de contra Felipe V; tothom ho sap que Basset, Moragues i la resta de combatents austriacistes eren republicans de tota la vida! Com podeu pensar que algú pugui desitjar cap mal a qui és cap d’Estat justament per ser descendent d’aquell criminal? Déu nos en guard!

6 de desembre; el dia en que la CUP de Berga organitza un magnífic acte commemoratiu dels 40 anys de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans. Un acte on es repassa –especialment en el parlament de l’Anna Maria Guijarro, regidora de la CUP a Berga- els fets més destacats de l’independentisme en aquestes quatre dècades de lluita, els encerts i els errors que van marcar l’evolució del moviment i que ens han dut on som ara. I entre els encerts, i ocupant un lloc destacat, el clar i contundent –i per això silenciat i criminalitzat- No a la Constitució espanyola del 1978, que va situar l’Esquerra Independentista en unes coordenades polítiques totalment allunyades d’aquelles formacions que acabarien integrant-se al sistema, seduïdes per aquella núvia verge i pura que, per a Ridao i companyia, va ser la "Constitución española".

Una altra relíquia.

Aprofitant que en els darrers temps es parla molt de memòria històrica, penjo un altre dels documents desclassificats, procedents de Cals Picolos. "Los Estatutos remitidos corresponden al sector crítico del MOVIMENT DE DEFENSA DE LA TERRA (MDT), por lo que se desprende que la escisión dentro de este movimiento es definitiva..."

Clicant sobre la imatge podeu veure-la més gran

En relació a la Història recent d'aquest país i de l'independentisme en particular, aquest dissabte la CUP de Berga organitza un acte commemoratiu dels 40 anys d'Esquerra Independentista als Països Catalans. Un acte que pinta molt bé, "lo que se participa de este Servicio, para su conocimiento".

Política i participació ciutadana (versió toranesa)

Porto més d’un mes sense escriure res al bloc. Primer per qüestions tècniques. Vaig decidir canviar el format antic per un de més modern, rentant-li una mica la cara i afegint-hi algun dels nous gadgets que m’oferia el senyor Blogger. Com que no sóc massa destre en la matèria, la tunnejada va durar uns quants dies...

En canvi, l’abandonament del bloc en els dies següents no va ser motivat per ineptituds tècniques sinó per l’acumulació de temes a nivell de política local. Si feu un cop d’ull al web de CUP Torà –sí, sí, sembla mentida però hi hem començat a penjar coses!- veureu que el 14 de novembre hi va haver un ple ordinari força intens, amb setze punts a l’ordre del dia, dels quals un, el de les ordenances fiscals, era prou llarg i complicat com per a dedicar-hi mitja sessió plenària. Però encara no n’hi ha prou; demà hi ha un altre ple, en aquest cas extraordinari, amb la finalitat d’augmentar l’endeutament municipal per la via del préstec bancari. Es veu que no podíem esperar a la sessió plenària que, en principi, hi haurà el 5 de desembre.

Tanta activitat municipal, combinada amb altres obligacions, em va impedir assistir a l’Escola de Tardor que la CUP organitzava a Sant Iscle de Vallalta el cap de setmana del 15 i 16 de novembre i que tenia com a tema central la participació ciutadana. Sort de que aquest és un tema que a Torà està més que assumit; precisament el 7, 8 i 9 de novembre –o sigui el cap de setmana anterior a l’Escola de Tardor de la CUP- l’Ajuntament de Torà i el Consell comarcal de la Segarra van organitzar unes jornades sobre participació ciutadana que, incloïen un taller de construcció de joguines amb material reciclat, un concurs de postres i un taller de dansa del ventre. Com podeu veure, es tracta d'activitats molt necessàries per a l'aprofundiment democràtic, especialment aquesta última. Deu ser que tant l'ajuntament com el Consell entenen per participació ciutadana que la gent ha de ballar sempre el ball que toquen.

Els propagadors de la pesta.

Ahir al vespre. Obro l'ordinador i deixo entrar el correu. Entre la mitja dotzena de missatges n'hi ha un de la CUP de Manresa amb un fitxer adjunt. És un cartell antimonàrquic. L'obro esperant trobar-hi una convocatòria com la del cartell d'Alerta Solidària, que de tant en tant apareix a la columna de la dreta, en el que, amb motiu del judici contra 16 catalanes i catalans acusades d'injuries a la corona, aquest dimecres es convoquen concentracions a Barcelona, Girona, Lleida, Manresa, Ciutat de Mallorca, Tarragona, Tortosa, València, Vilafranca del Penedès i Vic. A l'obrir-lo però veig algunes diferències respecte al cartell d'Alerta: mentre que la convocatòria simultània de les deu ciutats esmentades és a 2/4 de 9 davant els respectius ajuntaments, el cartell manresà convoca a la una del migdia i afegeix a la imatge de la corona en flames el retrat d'un parell d'estaquirots. Vegeu-lo:

En veure'l per primer cop penso que es tracta d'un error; la repressió contra la dissidència antimonàrquica es va iniciar amb motiu d'una visita a Girona de la mascota de l'Estat, no pas dels seus hereus... Llavors llegeixo el text del capdavall del cartell i veig que qui s'ha equivocat no es pas el dissenyador o dissenyadora: "La Unió de Botiguers i Comerciants ha convidat els prínceps espanyols a dinar al Museu de la Tècnica el mateix dia que 16 catalans i catalanes seran jutjades per injúries a la corona a l'Audiència Nacional". Collons amb la Unió de Botiguers i Comerciants de Manresa! No sé si està controlada per una minoria de botiflers o són majoria els d'aquesta calanya. En tot cas, si aquesta és la postura oficial del comerç manresà, potser valdrà més anar a comprar a Tàrrega, a Igualada, a Lleida o... a Vic.

Per cert, a Lleida la concentració de solidaritat amb els i les antimonàrquiques és demà dimarts, a les 7 del vespre, a la plaça Paeria, tal com explica en el seu bloc l'amic Pau Juvillà.

Overbooking a l’Ajuntament.

Al ple ordinari d’agost, durant l’aprovació dels pressupostos, vaig fer l’observació que al pressupost de despeses la partida 14100 (“Altre personal”), on hi figuren els treballadors autònoms que treballen per l’ajuntament, havia augmentat fins a 48.000 € -el doble que l’any anterior- mentre que la partida 13000 (“Personal laboral”) pujava 65.000 €, xifra gairebé idèntica a la de l’anterior pressupost. El motiu de l’augment de la partida destinada a pagar els autònoms era òbvia: s’havia jubilat l’anterior escombriaire i, en comptes de treure a concurs la seva plaça, es substituïa per un treballador autònom. Deixant de banda l’encert o no d’aquest procediment –que seria motiu d’un altre escrit- això hauria hagut de comportar una disminució de la partida destinada a personal laboral que no es produïa. Ningú de l’equip de govern va saber explicar-me el perquè.

Un mes més tard, el 12 de setembre, la Junta de Govern Local aprovava la convocatòria d’un concurs per a la contractació d’una plaça d’administrativa, en règim laboral. Fins fa quatre anys les places d’administratiu o administrativa de l’Ajuntament eren dues. Durant la nefasta segona etapa Valls es va passar a tres, quan després de la fi d’una excedència per maternitat es va mantenir contractada la persona que havia fet una suplència. Des de fa uns mesos, o sigui ja amb l’actual govern, hi havia una quarta plaça d’administrativa a mitja jornada. Aquesta “mitja plaça” és la que ara ha sortit a concurs a jornada completa. En resum, en poc més de quatre anys la plantilla administrativa de l’Ajuntament s’ha doblat. Una necessitat, al meu entendre, més que dubtosa i difícilment justificable des del punt de vista econòmic en una època en que totes les administracions prediquen la necessitat d’estrènyer cinturons.

Justament avui es feien les proves al i a les aspirants –cinc en total- per a aquesta plaça. Mentre era a les oficines municipals xafardejant la documentació presentada, per motius d’espai, he compartit taula amb una persona de l’equip de govern i amb la secretària municipal. I precisament la manca d’espai ha esdevingut tema de conversa; que si a les oficines cada cop hi ha més gent, que si caldria adequar part del segon pis per a administració, que si millor reformar la part on hi ha les finestres que donen a la plaça del Vall...

No a dalt sinó als baixos de l’Ajuntament hi ha el consultori municipal. Un consultori on en teoria hi ha consulta del metge tots els matins de dimecres, dijous i divendres i totes les tardes de dilluns i dimarts. I dic “en teoria” perquè justament aquesta tarda hem hagut d’anar a cal metge per un petit contratemps familiar i, ves per on, a Torà no hi havia metge i hem hagut de fer cap al CAP de Calaf. Una situació, la del deteriorament dels serveis mèdics a la nostra vila, que fa anys va començar per les vacances, després es va fer extensiva a tots els caps de setmana i ara segueix degradant-se. Potser en un futur no massa llunyà , si continuem perdent horaris d’atenció mèdica i augmentant els serveis administratius, en comptes de reformar el segon pis de l’ajuntament es podrà destinar l’actual consultori a col·locar-hi mitja dotzena d’administratius més...

Si Hitler fos espanyol.

Esperpèntic. La polèmica suscitada al voltant de la “restitució” de la figura de Lluís Companys, sobre si havia de ser la família o el govern qui presentés davant del ministre de justícia espanyol “la petició de reparació” de la figura del president afusellat, ha situat en primer pla alguns aspectes força esperpèntics d’això que anomenen la recuperació de la memòria històrica. Com pot qualificar-se sinó que les famílies de les persones assassinades per la dictadura franquista hagin de sol·licitar que “es restitueixi” la seva imatge? No acabo d’entendre això de la revisió dels judicis polítics i l’anulació de les “condemnes injustes”. Des de quan són les víctimes les que han de justificar la seva innocència? I encara més: com es menja això d’anular les sentències de mort un cop aquestes han estat executades?

La revisió de judicis amb sentències que, com la pena de mort, no són reversibles només podria tenir sentit si es fes per a establir quins van ser-ne els responsables i, si encara s’hi fos a temps, portar-los davant d’un altre tribunal acusats d’assassinat. Tot la resta només és netejar la imatge de l’actual Estat espanyol, sorgit del franquisme no pas per la via de la ruptura sinó de la reforma (i en el cas de l’administració de justícia gairebé no es pot parlar ni de reforma!)

Si Franco hagués sigut alemany el més probable és que ell i els seus col·laboradors més immediats haguessin acabat en un judici com els de Nuremberg. Possiblement ell hi hauria deixat la vida i la humanitat s’hauria estalviat trenta anys d’un règim criminal. Va estar de sort, doncs, de que l’haguessin parit en el que ell anomenava “unidad de destino en lo universal”. Hitler també creia que el seu país era el melic del món, la pàtria de la raça superior... Carallot! Li hauria sortit molt més a compte ser espanyol! Si Hitler hagués sigut espanyol hauria mort de vell al llit, deixant-li al seu hereu “la jefatura del estado”, amb caràcter vitalici, i als seus deixebles la potestat de donar lliçons de democràcia. Això sí, ara potser es trobaria amb alguna sorpresa desagradable en forma de “llei de la memòria històrica”. Potser ara els familiars dels milions de jueus, gitanos, rojos –entre ells el toranès Antoni Cases i Blanch- i altres enemics de la raça ària morts a Mauthausen, Auschwitz o Treblinka podrien fins i tot demanar que se’ls abonés l’import dels bitllets dels trens que van portar-los als camps d’extermini.

Il•legalitzar demòcrates, protegir feixistes.

Il·legalitzar formacions polítiques democràtiques d’esquerres i protegir grupuscles d’assassins d’extrema dreta. Això és el que fa el govern espanyol del “socialista” Rodríguez Zapatero.

Fa poques setmanes el govern espanyol del PsoE va promoure la il·legalització d’Eusko Abertzale Ekintza (ANB) i Euskal Herrialdeetako Alderdi Komunista (EHAK), amb l’argument de ser els “continuadors instrumentals” d’una formació (Batasuna) il·legalitzada en el seu moment per negar-se a condemnar la violència d’una de les dues parts del conflicte existent entre el País Basc i els Estats espanyol i francès. Val a dir que els partits espanyols també es neguen a condemnar la violència quan aquesta ve del bàndol costitucionalista.

Ara la delegació regional i la subdelegació provincial de Tarragona d’aquest mateix govern de l’Estat, que fila tant prim a l’hora de deixar sense veu als “violents”, ha autoritzat una manifestació del partit ultradretà Alianza Nacional. Aquest partidet, un dels molts en que està dividit el feixisme espanyol, té la particularitat de tenir entre les seves files a un tal Pedro Cuevas, l’autor material de l’assassinat del jove independentista Guillem Agulló. Després d’una breu estada a la presó, Cuevas va ser candidat per Alianza Nacional a les eleccions municipals de Xiva. La inclusió d’un assassí condemnat a les seves llistes no va ser motiu suficient per a que el govern estatal sol·licités la il·legalització d’Alianza Nacional. Una vegada més va quedar en evidència que la posició dels partits respecte a la violència és irrellevant a l’hora d’il·legalitzar-los; el realment important és el projecte polític que defensen. I el projecte polític del psoE i tota la púrria constitucionalista té molt més en comú amb el l’extrema dreta feixista que no pas amb el de les formacions polítiques que defensen el dret democràtic dels pobles a decidir lliurement el seu futur.

Ara aquesta colla de criminals pretenen passejar-se impunement per la ciutat de Tarragona.

Si voleu més informació sobre aquest tema i les diferents convocatòries de rebuig podeu llegir els portals informatius de l’Esquerra Independentista Llibertat.cat i dels moviments socials del Camp PobleViu i els blocs de Jordi Martí i Font i del tarragoní Tondo Rotondo.

900 quilos d'explosius a Torà.

Això d’internet és un pou de sorpreses. Ja fa cosa de mig any que un company va avisar-me que a la xarxa hi havia penjats documents procedents de la caserna que la Guardia Civil espanyola encara té a Torà. Doncs sí, i entre la vintena de documents (la majoria procedents de la “3ª compañía de la Guardia Civil-Seo de Urgel a la “Línea” del mateix cos a Solsona i reenviats per aquesta al “Puesto de Torá”) n’hi ha de força curiosos, com ara el següent:

“6,15 horas 8 actual, sale polvorín Conillas L-3315-C conducido Fernando Cabello 900, Kg. Explosivos destino Torá, Itinerario, Mullerusa, Belpús, Tarrega, Cervera y Comarcal Torá, recibido a las 14,15 de hoy.
Torá, a 7 de Mayo de 1987. El Guardia 2º de Puertas”

O com diferents circulars instant als picoletos del “puesto” per tal de que informin de les activitats del col·lectius independentistes per tal de donar compliment al “plan parcial de Información Diada Nacional de Cataluña”, de que tractin d’identificar en fotocòpies de fotografies els participants en una manifestació conjunta del “Grupo de Independentistas de Grida” i les JERC o la tramesa d’una còpia dels Estatuts de l’MDT, “por considerarse de interés de este servicio”

Llàstima que no hi hagi penjats els informes dels “guardias de puesto” sobre les informacions que els requereixen. Seria interessant veure com descriuen les activitats de la dissidència comarcal. I encara més interessant seria veure per un forat l’intel·lectual que va escriure Mullerusa o Belpús tractant de desxifrar els estatuts de l’MDT! Realment quan van marxar els civils vam perdre molt!

Una altra de les moltes perles de la col·lecció!

Caminada popular a dues bandes.

En una entrada anterior comentava que aquest estiu feia deu anys del que en el seu moment es va anomenar “el gran incendi de la Catalunya central”.

Per a recordar aquells fets que van marcar per molts anys la memòria i el paisatge d’aquesta cruïlla de comarques, el proper dissabte 4 d’octubre es duran a terme un seguit d’activitats

Una d’elles és una caminada popular “a dues bandes”, amb sortides a les 8 del matí des de la plaça de la Fira de Dalt, de Cardona, i una hora més tard, a les 9, des de la plaça de la Font de Torà. Els dos recorreguts, d’una vintena de quilometres, confluiran al Santuari de Pinós, al mal anomenat "centre geogràfic de Catalunya" (1)

En aquest punt hi haurà un dinar popular, una xerrada sobre aquells fets i l’actuació de diversos cantautors, entre ells Lo Noi del Cirerer i Sebas.

Apa, si teniu ganes de caminar ja ho sabeu. Els detalls de les inscripcions, punts de venda dels tiquets, etc els teniu al cartell. Feu-ne difussió

(1) Sobre el "centre geogràfic": digueu-me ignorant però no entenc com es pot calcular de manera exacta el centre d'una forma tant irregular com el mapa del Principat. De totes maneres, mètodes a banda, aquest centre geogràfic s'ha obtingut tenint en compte només l'actual territori de la Comunitat Autònoma de Catalunya, ignorant la resta de comarques del Principat (les de la Catalunya Nord i de la Franja de Ponent); amb la inclusió d'aquests territoris el centre geogràfic de Catalunya es situaria en un altre punt, no sé si més cap a Ponent o més cap a Llevant, però segur que més cap al Nord. Contràriament, si fem extensiu el terme Catalunya al conjunt del país el centre geogràfic de Catalunya es desplaça molt cap a l Sud.

Duran, el conseller d'economia que ens cal.

No; no em refereixo al botifler de la Llitera. Aquell el que vol és ser ministre d'un altre país. El Duran al que fa referència el títol era, per a la majoria de la gent, un desconegut: Enric Duran. Ahir el seu nom va saltar a tots els mitjans després de fer públic, mitjançant una publicació autoeditada, que havia recuperat 492.000 € a les principals entitats bancàries de l'Estat. A continuació el vídeo on explica les seves raons:

Per tal de que l'acció de l'Enric sigui el més efectiva possible -i per a preparar la resposta a la repressió en el moment que aquesta arribi- cal donar la màxima difusió a la seva acció, ja sigui repartint el "Crisi", fent córrer mails o publicant articles. Aquest post, de títol pocasolta per a cridar l'atenció, pretén ser un petit granet de sorra en aquest sentit.

La notícia a Vilaweb: L'estafador solidari s'explica
Número integre de "Crisi" (en pdf)

Salvatge agressió a un pobre Mosso.

L’endemà de la Diada. La intenció inicial era escriure sobre la capacitat de convocatòria de l’Esquerra Independentista però un fet concret, succeït en una de les mobilitzacions d’ahir, m’ha fet canviar d’opinió. Una vegada més la violència estúpida ha hagut d’esguerrar una mobilització popular que fins aleshores havia transcorregut amb total normalitat. En aquest cas l’incident s’ha produït a Lleida, on la CUP i l’ Assemblea de Joves havien convocat els actes de l’Onze amb el lema “Els Països Catalans decidim independència”; i que ha acabat amb la detenció d’un militant de l’Assemblea de Joves de Lleida, segons la premsa, “després d’un altercat amb els Mossos”.

Res de nou, si no fos perquè en aquesta ocasió hi ha força imatges que mostren com el jove radical agredeix salvatgement i de manera continuada el pobre Mosso d’Espanya, fins que a aquest no li queda cap altra opció que defensar-se fent un ús mínim de la violència, la imprescindible per a reduir i detenir el violent agressor. En aquesta foto es veu ben clar el violent en qüestió agredint l’agent de l’ordre i com aquest darrer tracta, infructuosament, de calmar els ànims del violent.

Fixeu-vos-hi bé: el radical violent roig-separatista agredeix amb les dues mans el pobre Mosso. Al cartell es pot llegir “Els “catalanistes i d’esquerres” de la Paeria es venen el nostre patrimoni nacional”, en referència a la decisió del govern municipal, en aquell moment tripartit (PsoE, ERC, ICV), d’entregar l’edifici del Roser –per a entendre’ns: l’equivalent lleidatà del Fossar de les Moreres barceloní- a Paradores Nacionales de Espanya per a fer-hi un establiment hoteler de luxe. Algú s’ha parat a pensar la quantitat d’idees subversives que conté en el cartell en una sola frase en relació a la capacitat neuronal d’un pistoler estàndart? Això sí que és tortura i no quatre garrotades ben donades i més que merescudes a quatre marrecs cridaners sense ofici ni benefici! Fixeu-vos com l’agent de l’ordre es veu forçat a girar el cap cap a un costat per a evitar el sobreesforç que pot suposar-li la lectura del cartellet subversiu. Pobre Mosso! I ara encara haurà de veure com l’agressor farà el paper d’agredit i com tota les diferents colles de radicalots de la ciutat difonen comunicats en contra de les víctimes. Quin país! Perdó: quina regió d'Espanya!

Més informació i més fotos dels fets a:
Suport Ponent
Llibertat.cat

Que se’n vagin a...

Article publicat a Llibertat.cat

Que se'n vagin a...

Durant l’última assemblea nacional de la CUP, ara fa un parell de mesos, va haver-hi un company que, en una de les seves moltes intervencions, va utilitzar una frase que em va quedar gravada; després d’exposar la necessitat que, per a arribar a la majoria de la població, cal que el discurs de la CUP sigui entenedor per a la gent no polititzada, el Joan Jubany va ser coherent amb la seva reflexió i va resumir-la en un senzill i entenedor “ho ha d’entendre la meva iaia”.

Aquests dies previs a l’Onze hi ha hagut un parell de fets que m’han recordat aquella intervenció del company de Mataró. En primer lloc, tot el debat a l’entorn de la Plataforma pel Dret de Decidir en relació a la necessitat de mobilitzar-se, o no, davant la més que segura sentència del Tribunal Constitucional espanyol contra l’estatutet de la CAC i, al mateix temps, considerar morta la via autonomista; també la indefinició territorial, en parlar al mateix temps dels Països Catalans com a marc nacional i de l’estatutet regional com a fruit de la voluntat del poble català... Bufff! No dubto pas que els i les membres de la PDD entenguin tots els matisos necessaris per a lligar tot aquest discurs però... algú li ha preguntat a la seva àvia, o avi, si l’entén? Suposant, que és molt suposar, que l’entengui, la confusió torna quan els arguments de néts i nétes oficials són contrarestats per la descendència crítica. Millor que m’equivoqui però, si l’objectiu ha de ser augmentar el suport social al dret a l’autodeterminació, o dit en paraules de la portaveu de la PDD Mònica Sabata, “crear un espai ampli, plural i transversal favorable al dret de decidir”, crec que aquestes ambigüitats no hi ajuden gaire.

Un altre tema que m’ha fet pensar en la reflexió del Joan té a veure amb un lema escollit per la CUP, també relatiu a l’atzucac autonomista: “Prou de cagar-la. Prou d’estatuts. Independència!”. Si bé en aquest cas no es pot pas criticar el missatge per confús –si ens renya la padrina no serà perquè no ho entengui!- sí que hi ha que troba poc apropiat l’ús d’expressions escatològiques en propaganda política. No només no sé veure el perquè d’aquestes reserves sinó que crec que els lemes, els eslògans, han de ser així de senzills. Deixeu-me puntualitzar, no fos cas que algú em malinterpretés, que això en cap cas vol dir prescindir d’anàlisis rigoroses ni de discursos públics elaborats, sinó de ser capaces i capaços de parir idees-força que arribin a la gent.

L’escatologia és un tema recorrent en diverses manifestacions culturals i expressions populars del nostre país. Quanta gent nouvinguda se sorprèn en veure un caganer al pessebre o de com fem cagar els regals de la canalla al tió? El mateix passa amb el llenguatge, quan deixem anar un mecagonquelcom a l’hora d’expressar enuig o contrarietat o la majoria de vegades que engeguem algú. Perquè, a veure, siguem sincers i sinceres, qui en llegir el títol l’ha completat mentalment amb una expressió de caire culinari o terrissaire i qui, pel contrari, ha acabat la frase amb alguna referència escatològica? I tu, pacient lectora o lector, en quina paraula o paraules has pensat en llegir el títol? No ens enganyem, si les expressions escatològiques estan més esteses que el llenguatge jocfloralesc és justament perquè les primeres les entén tothom. Per quin motiu, doncs, no hauríem d’utilitzar-les? Que la prudència no ens faci cagadubtes!

Sovint s’acusa “els polítics” d’utilitzar un llenguatge que la gent no entén i que aquesta incomprensió fa que el poble no s’interessi per la política. No tinc cap dubte de què en bona part això sigui així i que, per tant, si volem avançar cap als objectius polítics de l’Esquerra Independentista –la construcció d’una República dels Països Catalans nacionalment independent i socialment igualitària- seria un error emprar el mateix llenguatge que usa l'actual classe política. Ep! Que fos un error per a nosaltres no vol dir pas que ho sigui per ells: la diferència rau en que nosaltres necessitem que el poble diferenciï clarament la via independentista respecte a altres opcions (com l’autonomista que no només difereix en el trajecte sinó que, contràriament al que sovint ens volen fer creure, condueix a una destinació final oposada), mentre que a les i els titelles del sistema ja els va bé l’efecte desmobilitzador generat pel progressiu allunyament entre el poble i el que ens presenten com a “política”. Lògic: ells no volen avenços de cap mena; al contrari, ens voldrien veure sempre com el caganer i la resta de figurants del (seu) pessebre, en una permanent i constitucional immobilitat.

Resumint: deixem-nos de cagarel·les autonomistes i, si volem que ens entenguin, centrem els esforços en explicar fort i clar cadascun dels objectius polítics de l’Esquerra Independentista. I si per a això hem de recórrer a expressions universalment entenedores, de manera que no només ho pugui capir l’àvia d’un militant independentista sinó fins i tot l’”abuela del Betis”, fem-ho sense cap mena de manies: a la merda Espanya, a la merda França. Independència Països Catalans!

Alegria, que és Festa Major.

L'actuació de Jaume Arnella (veure vídeo) i el correfocs de les Forces Diabòliques de Sanaüja són dos dels actes més destacats del primer dia de la Festa Major de Torà 2008 oficial. També avui al vespre hi ha el correbars i la gimcana rural, aquest any a la Plaça de la Font, si bé en aquest cas es tracta de dues activitats al marge del programa oficial i, conseqüentment, al marge del pressupost oficial de la Festa Major. Un pressupost que s'eleva als 50.000 €, al meu entendre una autèntica animalada per a una vila de mil i escaig habitants. Alegria festiva i alegria pressupostària, doncs. Després ens queixarem que no hi ha ni un duro a les arques municipals!

Bé, me'n vaig a penjar l'estelada al balcó. Bona Festa Major a (gairebé) tothom!

La ministra non grata i l'alcalde ...

Quan ho he sentit per la ràdio del cotxe m’ha semblat que no podia ser, no ho havia entès prou bé. A l’arribar a casa he vist la notícia penjada al web que apareix quan engego l’ordinador: "Els Mossos investiguen l'aparició d'uns cartells contra la ministra Chacón enganxats als panels informatius municipals de la Bisbal del Penedès" és el titular de la notícia de l'Avui digital, que recull la notícia sobre els cartells sense signar (La Bisbal Rebel) que qualifiquen la ministra de guerra Carme Chacón com a "persona non grata". L'Ajuntament de la localitat del Baix Penedès ha denunciat els fets als Mossos d'Esquadra, de la mà del seu alcalde Josep Maria Puigibet (ERC), que s'ha afanyat en atacar els cartells amb la consigna "Fora les forces d'ocupació" amb la foto de Chacón”.

Els cartells que un alcalde suposadament independentista ha anat a denunciar són com el següent:

Em sembla que no conec ningú de la Bisbal del Penedès i, per tant, no tinc ni la més remota idea de qui són els autors i autores del cartell en qüestió, però tinc molt clara una cosa: que el que ha de fer qualsevol independentista amb aquest cartellet no és aviar els gossos contra la llibertat d’expressió sinó donar-li la màxima difusió possible. Que els intents de silenciar i criminalitzar les veus crítiques els surtin per la culata.

Ah! Si voleu deixar un missatge a l’alcalde ... (poseu-hi l’adjectiu que vulgueu) podeu fer-ho clicant aquí: Línia directa amb l'alcalde de la Bisbal del Penedès.

Reconec que el fet que la protagonista d’aquest episodi sigui la Chacón em motiva especialment a l’hora de penjar la imatge al bloc: sempre l’he trobat una exponent clara d’aquella classe de polítics que fan el paperot que calgui per a obtenir la poltrona, en aquest cas d’aduladora oficial del mentider que els espanyols tenen per president, i em repugna encara més des de que, després de jurar com a ministra de defensa i dels preceptius i fastigosos vivaspanyes, va declarar que l’amor a Espanya l’havia mamat des de ben petita. De ben segur que tots i totes durant la tendra infantesa vam empassar-nos coses que amb el temps hem anat expulsant. A mi, per exemple, mai m’han agradat les mongetes. Recordo que quan vaig començar a anar a escola a Cabanabona, devia ser l’any 70, em quedava a dinar a una casa del poble. Un dia van obligar-me a menjar les odiades llegums. No només vaig escopir-les sinó que vaig escapar-me escales avall i vaig fugir per la carretera del poble que, com diria el president Núñez, s’anomena com el meu primer cognom. Van atrapar-me al cap d’uns quants centenars de metres, que em devien semblar llarguíssims. Em van fotre una bronca de cal déu i aquell fet em va quedar marcat a la memòria com el meu primer acte de rebel·lia. En canvi, es veu que la Carmensita Chacón no va aprendre a escopir el calostre alienant i ara escup menyspreu cap al país que la va veure néixer. Sap que fent-ho així l’Estat sempre li tindrà a punt un plat de llenties o de mongetes, encara que per a guanyar-se’l hagi de dirigir un ministeri que té com a principal missió la d’impedir-nos fugir de la seva estimada presó de pobles.

Ens roben i se’n foten.

Article publicat a Llibertat.cat.

Ens roben i se’n foten.

Poques sorpreses en la publicació, per part de l’Estat espanyol, de les balances fiscals. Més enllà de si cal donar per bones les xifres concretes de l’espoli reconegudes per l’Estat –que si uns milers de milions d’euros amunt o avall, que si cal comptabilitzar territorialment o no les adquisicions del museu del Prado, els fusells dels militarots o les “juergues” del rei, etc...- la notícia més destacada d’aquesta publicació és el propi reconeixement per part del govern espanyol de l’existència i la persistència de dèficit a les tres comunitats autònomes catalanes i de la inexistència, per part espanyola, de la més mínima voluntat de disminuir l’espoli. En un llenguatge més planer, el que ens diu l’Estat en boca de Zapatero o del botifler Solbes és el següent: “us hem robat, us robem i us continuarem robant”.

Fa un parell d’anys, amb motiu de la desclassificació d'uns documents fins aleshores secrets, es va saber que el govern britànic havia amagat a la població escocesa la magnitud d’un jaciment petrolífer descobert a Escòcia l'any 1975, per por a que aquest descobriment incrementés l’independentisme en un país empobrit per la crisi de la mineria, la siderúrgia i les drassanes. Els anglesos van haver de falsejar les dades per a poder continuar xuclant els recursos naturals dels escocesos; en canvi l’Estat espanyol no només reconeix que ens ha fotut el pèl i els quartos durant anys, sense cap mena de vergonya i encara menys de penediment, sinó que es permet el luxe d’anunciar que continuarà reincidint en el robatori. És evident que l’Estat espanyol veu els catalans (de Portbou a Guardamar) molt més ruquets del que el Regne Unit considera els escocesos.

La resposta espanyola a la publicació de les balances fiscals ha estat unànime: “les regions riques han de ser solidàries amb les regions pobres” i “la comunitat més solidària és Madrid” –Mentida podrida: la dada surt de no comptabilitzar com a inversions fetes a la capital espanyola les considerades d’interès estatal com l’aeroport de Barajas. A l’hora de defensar aquests arguments coincideix tot l’espanyolam, de dreta a esquerra, sovint amb arguments intercanviables. Ara que esteu davant l’ordinador feu la prova: aneu al gúguel, busqueu “balanzas fiscales” en espanyol i veureu quin munt de perles que trobareu . “De cadascú segons la seva capacitat, a cadascú segons les seves necessitats”; aquesta frase podeu trobar-la en diversos articles sobre el tema que ens ocupa en alguns dels diaris més emblemàtics de la dreta espanyola, on els columnistes (o calumnistes) de torn l’atribueixen indistintament a Karl Marx o a Kropotkin. El que no trobareu al cercador és cap text on l’alemany o el rus –ni el francès Louis Blanc- deixessin escrit que l’alumnat d’una escola del Valle del Jerte extremeny necessiti més ordinadors que els nois i noies de la Terra Alta o de la Vall de Gallinera. Des d’Espanya tenen molt clar que per a ells poder continuar espoliant els recursos catalans és una prioritat nacional i, si cal, adornen el seu discurs amb arguments “de classe”: ells són “els pobres” i nosaltres els “rics i insolidaris”.

Tant els analistes espanyols com –el què és pitjor- els catalans acostumen a oblidar-se però de dos aspectes importants: primer que la justificació del desviament de recursos dels Països Catalans cap a regions espanyoles en nom dels desequilibris territorials no s’aguanta per enlloc si observem els grans desequilibris econòmics, demogràfics, d’infraestructures o de serveis existents entre les diferents comarques dels propis països espoliats, i segon, que la societat catalana no es caracteritza precisament –i desgraciada- pel seu igualitarisme; en aquest sentit al nostre país l’espoli nacional al que ens sotmet l’Estat-sangonera espanyol també és un espoli de classe, en el sentit que són les classes populars catalanes les més afectades per la pèrdua de recursos per a la sanitat i l’ensenyament públics, per als serveis socials, etc... És evident que a aquells que presumeixen de compartir clíniques privades amb la infanta de la Caixa els importen una merda les creixents mancances en la sanitat pública, ja sigui al consultori de Torà, al CAP del Bisaura o al servei d’oncologia de Menorca. De la mateixa manera, tot i que això ja seria tema per a un altre article, l’espoli de classe –fruit de l’explotació laboral o de l’especulació- al nostre país també és cada vegada més un espoli nacional; si fa cent anys l’oligarquia autòctona invertia el fruit de la rampinya al propi país -en magnífics edificis modernistes, per a fer ostentació del seu estatus, o en ampliar el negoci, per a augmentar encara més els seus beneficis- ara les plusvàlues se’n van del país ja sigui a cara descoberta, en forma d’inversions a l’altra punta de món, o fugint d’amagatotis cap a comptes bancaris bahamians o liechtensteinesos.

A l’hora de negociar una hipotètica disminució de l’espoli la part catalana –o, més ben dit, les parts catalanes- juga amb desavantatge respecte el bàndol espanyol, principalment perquè, per molta “voluntat negociadora” que vulguin aparentar Zapatero i companyia i per moltes converses bilaterals o multilaterals que es duguin a terme, la decisió final correspon només a l’Estat-lladregot. Per si amb això no n’hi hagués prou, s’ha de tenir en compte que davant de la unanimitat i la fermesa espanyoles no hi trobem mostres d’unanimitat ni de fermesa pel costat català. Al contrari, la classe política i els mitjans de comunicació dels Països Catalans ja cauen en el primer dels paranys dels espoliadors: el del llenguatge. L’Estat minimitza el robatori disfressant-lo de solidaritat i des dels països espoliats es cau en l’error de no combatre obertament aquesta fal·làcia. Des d’una òptica catalana no hi ha cap raó objectiva per a ser més solidaris amb, per exemple, Extremadura o Múrcia que amb països que, com Eritrea o Haití, tenen un índex de desenvolupament humà (IDH) baixíssim... i un índex de catalanofòbia encara més baix.

Entrar a debatre el “nivell de solidaritat” que suposadament hem de tenir amb l’Estat que ens nega els nostres drets només s’entén des d’una visió hispanocèntrica de la realitat –la d’aquells “ciudadanos del mundo” als que el món se’ls acaba als Pirineus i a l’estret de Gibraltar. És lògic que des d’Espanya vulguin centrar el debat en aquest termes; ells tenen clar que hi ha uns territoris que són pròpiament espanyols i que n’hi ha uns altres que són espoliables i que hi ha una situació que cal mantenir; per a Espanya l’espoli no és cap problema sinó que, al contrari, és el seu modus vivendi. En canvi al nostre país acceptar la terminologia espanyola significa jugar a perdre, acceptar com a legítim una part del robatori i aspirar, com a molt, a reduir-ne lleugerament la magnitud; és la postura pròpia dels catalanets que encara volen ser espanyols, dels que somien una Espanya que mai existirà: un Estat espanyol plurinacional, respectuós amb els diferents països que l’integren en pla d’igualtat i aquí pau i allà glòria.

Perquè, deixem-nos de punyetes, la solució per a que cada país disposi dels seus propis recursos ja fa anys que està inventada: a Escòcia, als Països Catalans, a Còrsega o a qualsevol altra nació sense estat passa per perdre aquesta condició, passa per deixar de tenir un estat en contra per a tenir-ne un de propi. La solució passa necessàriament per la independència.

Aquell 18 de juliol...

El que va començar com un dels tants episodis negatius als que havíem acabat acostumant-nos i, sense que en un principi ningú en sospités la magnitud, va acabar esdevenint una tragèdia que, malgrat els anys transcorreguts, continua marcant el present. El 18 de juliol de 1998, avui fa deu anys, es va encendre un petit foc al Bages. Les seves conseqüències encara són visibles avui a bona part del territori afectat.

El que segueix és un escrit meu de l’any 99, inclòs en un llibret publicat per Brot Verd, un dels diversos intents associatius avortats a la vila de Torà.

Crònica d’una desfeta

1994. L’any comença amb el foc donant un disgust a la gent de pes del país: el Gran Teatre del Liceu, punt de trobada de l’alta burgesia catalana –molt més burgesa que catalana- crema com una gran falla, buida d’uns ninots que s’apressaran a mostrar-se consternats.
Mig any més tard la desgràcia en forma de flames baixa uns quants esglaons en l’escala social: durant el juliol el foc arrasa prop de 140.000 hectàrees arreu dels països Catalans. Un dels incendis més virulents, iniciat a la serra de Castelltallat, calcina el Bages i el Berguedà. Un dels incendis menors afecta el municipi de Torà, entre Sant Serni i Vallferosa. Les autoritats competents (?) ho tenen clar: la culpa és de la climatologia i de la manca de consciència de la gent; ells ho han fet tot bé.

1995, 1996, 1997. En termes generals el bosc n’ha sortit prou ben parat. Les condicions meteorològiques potser hi ha ajudat però les autoritats competents (?) continuen tenint-ho molt clar: la clau de l’èxit no pot ser cap altra que les mesures de prevenció i d’extinció endegades pels respectius departaments (quina professionalitat, quina eficiència, quin caletro!). Les orfebreries no donen l’abast a fer medalles.

1998. El 18 de juliol, data històricament desgraciada, s’encén un foc a Aguilar de Segarra (Bages). L’endemà, després de cremar 1.000 ha, s’aconsegueix controlar. Les autoritats competents (?) desactiven el nivell 1 del pla Infocat, que suposa la retirada d’un nombre important d’efectius, i se’n van a celebrar-ho. Encara no s’havien acabat els cigalons de rom Pujol i els xupitos d’Aromes de Montserrat quan el foc “controlat” torna a cremar a l’ample. Es declara un altre focus entre Cardona (Bages) i Clariana (Solsonès) que, al cap d’unes hores, s’ajunta amb el primer formant un gran front que avança imparable en direcció nord-oest. Malgrat la gran quantitat d’efectius de bombers i de mitjans aeris (repartits desigualment) i la gran quantitat de voluntaris que s’afegeixen a les tasques d’extinció, el foc no es pot controlar definitivament fins les darreres hores del dia 21, gràcies als canvis meteorològics, després d’haver calcinat 27.000 ha repartides en 17 municipis i 4 comarques (Solsonès, Bages, Segarra i Anoia). Les autoritats competents (?), encapçalades pel Molt Honorable, diuen que “s’ha treballat bé”.

1999. El solstici d’estiu ja és aquí i s’acosta la canícula. És l’hora de ballar la dansa de la pluja i de pregar (a Déu, a Al·là, a Bacus o a qui cregueu més convenient) que l’estiu sigui humit i la tardor puntual. No pas pensant en les llenegues i els rovellons, que per aquests verals pocs en trobareu, sinó pensant en les nostres mai prou ben estimades autoritats competents (?). Que mentre la get arrelada al país, la que s’estima aquesta socarrimada terra, continua veient un paisatge desolador cada cop que treu el cap per la finestra, els màgics-andreus de la prevenció i l’extinció aviat podran lluir la col·lecció anual de medalles, envoltats de ninots (els desarrelats de sempre i els desclassats de nou), en un Liceu luxosament reconstruït amb calés públics. Uns calés que a la socarrimada Catalunya rural arriben en comptagotes.

Imatges: fotografia de satèl·lit del 19 de juliol de 1998, on es veu com el fum arriba fins la Catalunya Nord, i mapa de la superfície afectada (font: Viladetora.net).

Per a saber-ne més: monogràfic a Viladetora.net

La melsa del barrufet.

L’última Eurocopa de futbol s’ha caracteritzat per un cúmul de despropòsits que han acabat en un trist final. En l’aspecte esportiu costa d’entendre perquè ens han fallat els equips que, com Portugal o Holanda, acostumen a jugar bé i els que, com Itàlia o Alemanya, solen guanyar sense necessitat de fer un bon joc. Però, per desgràcia, els principals misteris sense resoldre de l’Eurocopa no han tingut lloc a Àustria o a Suïssa sinó als Països Catalans. Només confirmar-se el trist desenllaç d’aquest torneig estiuenc una quantitat considerable de gent –i potser fins i tot algunes persones- va sortir als carrers i places d’aquest país per a celebrar la victòria de la selecció d’un altre; i no la selecció d’un país qualsevol sinó la del que impedeix que en aquests campionats pugui participar-hi la selecció catalana. Tota una mostra d’esquizofrènia nacional.

El fenomen paranormal més destacable va produir-se a la ciutat de Barcelona. Diferents carrers de la capital catalana van patir les conseqüències de la “pacífica” celebració de l’afició espanyola: agressions a vianants poc entusiastes, cotxes i contenidors cremats, atacs a autobusos, vehicles de neteja i de bombers, etc. Es calcula que, només a Barcelona, els danys d’una jornada que va ser qualificada de pacífica pels mitjans d’informació ascendeixen a 200.000 €.

Foto: els vàndals espanyols impedint el pas d'un camió de bombers que es dirigeix a apagar els focs provocats pels pacífics aficionats.

A aquetes destrosses cal afegir-hi una pèrdua poc habitual: la melsa del cap de la Guàrdia Urbana de Barcelona. Segons sembla el quefe dels barrufets va rebre l’impacte d’una pilota de goma disparada pels antiavalots dels Mossos, mentre es trobava vestit de paisà enmig del sidral muntat per l’espanyolam, i va acabar a la UCI d’un hospital. L’allau de preguntes és inevitable: que hi feia el responsable d’una policia teòricament democràtica en plena aquelarre fatxa? Segons algunes versions semblaria que estava fent tasques d’informació, de secreta, però... voleu dir que aquestes tasques les acostumen a fer els mateixos caps de la policia? A veure si resultarà quye no és tant estrany que la urbana barcelonina multi els vehicles que porten el CAT! D’altra banda, com és que si el municipal estava en una actitud pacífica va rebre l’impacte d’una pilota de goma? La policia autonòmica, teòricament democràtica, dispara indiscriminadament contra ciutadans indefensos? Que hauria passat si hagués estat qualsevol altre pacífic ciutadà el que hagués patit l’agressió? Voleu dir que, per a justificar la pilotada, no li haurien imputat, encara que fos sense fonaments, la seva participació en fets vandàlics? Però... i si resulta que els Mossos en realitat van disparar contra els energúmens que causaven destrosses?

Resumint: ens trobem davant d’uns fets que només tenen dues possibles interpretacions. La primera és que en aquest país qualsevol ciutadà o ciutadana pacífica corre el risc de que la policia li dispari una pilota de goma sense cap motiu aparent. La segona és que el màxim responsable de la policia municipal de la principal ciutat del país té la sana afició de participar en aldarulls violents de caire feixista. Les dues possibilitats ja són força preocupants per separat però cal tenir en compte que, per si no n’hi hagués prou, ambdues són compatibles. Ah! I no cal que espereu que els responsables polítics dels respectius cossos policíacs aclareixin els fets; aquests no només conserven la melsa sinó que també tenen el fetge molt gros.

I aquest diumenge... Assemblea Nacional

Dimecres 25 a la tarda. Em truca una periodista de Vilaweb. Vol que li faci cinc cèntims de l’Assemblea Nacional que la CUP celebrarà aquest diumenge a Manlleu. Li explico que el gruix de l’assemblea es dedicarà al debat dels nous estatus de la CUP; que els estatuts que tenim actualment estan pensats per a una organització formada per un nombre reduït de candidatures i que amb el fort creixement que hem tingut els últims anys, i especialment els últims mesos, cal adequar l’estuctura organitzativa a aquesta nova realitat. Que què aportaran de nou els nous estatuts? Principalment han de definir de manera clara la funció dels diferents òrgans de la CUP (Assemblea Nacional, Consell Polític –fins ara anomenat Trobada de Representants-, Secretariat Nacional, Assemblees Locals i Territorials...) i també... Que si debatrem sobre les autonòmiques? No, no ho tenim pas previst. Debatre el futur? A l’ordre del dia hi ha un punt on es proposa iniciar un debat estratègic però.. Que si he llegit la notícia de l’Avui? Fa mitja hora que acabo d’arribar a casa després d’una setmaneta fora i fa uns quants dies que no he llegit absolutament res de la premsa d’aquest país... Com?? Que diu que “la CUP debatrà aquest cap de setmana fer el salt del municipalisme al Parlament”? No, aquest diumenge la CUP no debatrà això sinó que tractarà de dotar-se dels mecanismes per a poder dur a terme, quan pertoqui, qualsevol debat que es plantegi i per a poder donar respostes a tots els reptes que se’ns plantegin els propers anys, tot i que la meva opinió personal és que aquests nous estatuts de la CUP no tindran una vigència molt llarga; fins i tot al marge de debats estratègics, si tot evolucionés favorablement seria molt probable que a mesura que passéssim de ser una organització amb voluntat de ser nacional, però amb una implantació limitada a unes determinades àrees del país, a tenir una implantació real a tot el territori dels Països Catalans s’haguessin d’anar modificant certs aspectes organitzatius...

Quan més tard engego l’ordinador veig que l’Avui també ens dedica l’enquesta: “La CUP tindria opcions d’entrar al Parlament?”. A l’edició de paper de l’Avui d’avui en trobareu uns resultats dels que, al meu entendre, el menys destacable és si guanya el “moltes”, el “poques” o el “cap ni una” sinó la novetat de formular una pregunta sobre una organització de l’EI en un mitjà de comunicació general, més enllà dels mitjans propis o propers a l’independentisme. Un fet impensable fa poc més d’un any, quan després d’una roda de premsa al Col·legi de Periodistes de Barcelona, la presentació de les cinquantena de candidatures municipals de la CUP va merèixer un breu a l’Avui, compartint pàgina amb la notícia molt més extensa de la detenció de la Pantoja! Ep, i no és pas cap retret cap aquest diari en concret, que encara va ser dels pocs que en van dir quelcom!

Els bons resultats de les municipals –que alguns van qualificar de “sorprenents” tot i que n’hi havia que ja els preveiem- van marcar un punt d’inflexió per a l’Esquerra Independentista, del que el tractament mediàtic de la CUP n’és només una expressió, a l‘evidenciar-se l’existència d’un espai polític propi, situat a l’esquerra dels partits del sistema i nítidament independentista. La inexistència durant vint anys d’un referent polític unitari per a tot aquest espai, des del trencament de l’MDT (i de les organitzacions germanes) l’any 1987 va fer la resta: de cop, per a molta gent, la CUP va passar a ser quelcom més que una simple “sectorial municipalista”; sense proposar-s’ho es va “referenciar”. Per això ara ens truca la premsa que ens ignorava abans (i que continua ignorant altres organitzacions de l’EI).

Hem de tenir present quines són les conseqüències dels resultats electorals –una d’elles és un major ressò públic, en un sentit ampli, de les activitats i propostes de la i les CUP- però sobretot quines van ser-ne les causes: la complicitat de centenars de persones procedents de tots els sectors de l’esquerra independentista, de diferents moviments socials, d’infinitat de lluites sectorials, per a confluir en un projecte construït i dirigit des de baix i amb voluntat d’intervenir políticament en aquells temes que ens afecten com a poble.

Els estatuts que es doti la CUP en aquesta Assemblea Nacional han de ser una eina que ens permeti seguir construint, pas a pas, sense presses però sense aturar-nos, una organització forta, integradora de les diferents sensibilitats, cohesionada, amb uns mecanismes de funcionament que garanteixin una presa de decisions participativa i àgil, que ens permeti debatre amb garanties qualsevol tema que en el futur vulguem plantejar-nos, des de les qüestions estratègiques més gruixudes fins als pronunciaments públics sobre temes puntuals que afectin el país. No oblidem que en la mesura que, en major o menor grau, la CUP sigui “referent” –en la mesura en que algú més li interessi la nostra opinió- no donar una resposta pública a determinats temes (o no donar-la a temps) també és un posicionament polític que també va més enllà de l’”àmbit estrictament municipalista”.

Imatge: Assemblea Nacional de l'any passat a Sant Celoni. No n'estic segur del tot però crec que l'autor de la foto és el company Jordi Salvia.

Pentru cà catalana este limba unicà şi propie a acestei ţàri.

“Pentru cà catalana este limba unicà si propie a acestei ţàri. Nu vi se pare absurd ca un catalan sà meargà în ţara voastrà de origine şi în loc sà înveţe limba voastrà, sà trebuiascà sà comunicaţi în altà limba?”. No es deu escriure ben bé així, però ni el meu teclat té alguns símbols gràfics propis del romanès, ni jo el nivell C de la segona llengua estrangera més parlada a Torà. És l’últim paràgraf d’un text escrit que, en format bilingüe (català-romanès/ucraïnès/búlgar...) la regidoria de cultura de l’ajuntament de Torà va adreçar a la població nouvinguda la tardor de 2003. En aquelles dates el govern municipal el compartien els Independents i la CUP i el regidor d’aquests afers era un vell conegut meu. L’escrit en qüestió pretenia animar els immigrats i immigrades a apuntar-se a uns cursos de català especialment adreçats a aquest sector de població. Per a fer-ho es recordava que el català, a més de la llengua d’ús social majoritari a la nostra vila, era la pròpia de l’administració, de l’ensenyament que rebien els seus fills i filles, un requisit en moltes feines i una eina d’integració social i finalitzava amb l’argument esmentat més amunt: “perquè el català és l’única llengua pròpia d’aquest país. No trobaríeu absurd que un català se n’anés a viure al vostre país d’origen i, en comptes d’aprendre la vostra llengua, haguéssiu de comunicar-vos en un altre idioma?”.

Aquest text de fa gairebé cinc anys m’ha vingut al cap després de llegir que la Generalitat, conjuntament amb la Plataforma per la Llengua, iniciava una campanya d’acollida lingüística de la població immigrada. Caldrà veure com es desenvolupa la campanya -esperem que en aquest cas no s’apliqui la màxima tripartidista del “Fets no. Paraules”- però en principi cal valorar positivament aquesta iniciativa que compta amb l’aval d’El Mundo: (“Campaña de la Generalitat para que los inmigrantes rechacen el español”). Poca broma amb aquest suport: no només parlem d’un diari que ha donat repetides mostres de la seva preocupació per la situació lingüística del Països Catalans sinó que, a més, està dirigit per un personatge amb un profunds coneixements en el tema de la immigració; qui no recorda aquell famós vídeo on es veia el Pedro-Khota mostrant-se força acollidor amb una immigrant dominicana?

Parlant d’immigrants i de la Generalitat de dalt: una altra notícia ens parla que la consellera de salut, Marina Geli, proposa que la Generalitat pugui contractar metges i infermers estrangers sense haver d'homologar el títol. I jo em pregunto: a aquests els exigiran català, es limitaran a donar-los un tríptic o ni tan sols faran això? D’acord que en aquest país falten metgesses i metges –a Torà fa uns quants anys que patim aquesta mancança- però aquesta mesura d’urgència no es veu complementada amb altres actuacions que puguin solucionar a mig termini el dèficit de personal mèdic autòcton. Llegeixo en una altra banda que, tot i faltar metges i metgesses, a les PAU la nota de tall per a accedir a la carrera de medicina és de les més altes. Evidentment que la professió requereix gent el més ben formada possible però no té cap mena de lògica que, en una situació d’emergència nacional com aquesta, hi hagi gent que no pugui accedir-hi per, posem per cas, una mala nota en llengua estrangera. Es dificulta l’accés a medicina de l’estudiantat català i es va a buscar fora personal sense la titulació homologada.

Entre els dubtes generats per la no-homologació i les possibles confusions lingüístiques a l’anar al consultori es corre el perill de sortir més fotut del que hi has entrat. Ja m’imagino tractant d’explicar a un metge nouvingut que em torturen les morenes. Què faig si no m’entén? M’abaixo els pantalons i li ho indico tot gesticulant? No em fotran pas! I si ell també ha vist el vídeo del Pedro-Khota!? Encara es pensaria que el convido a perpetrar (materialment) l’exercici de gimnàstica rítmica amb el que la seva consellera fa temps que (metafòricament) ens obsequia als veïns i veïnes d’aquesta part de la Vall del Llobregós.

La sequera d’Antoni Bassas.

“No tenim cap interès en que es construeixi, cap, si no fos que...”. Són paraules d’Antoni Bassas a la portada d’”El Matí de Catalunya Ràdio” d’avui, referint-se a la "canonada" del transvasament de l'Ebre a Barcelona. Una frase que m’ha recordat aquella altra que comença amb un “Jo no sóc racista però...” i que sol anar seguida d’un argumentari que desmenteix la declaració inicial. Avui a les 7 del matí Bassas ha tractat el tema del transvasament fent el mateix contorsionisme verbal que l’extrema dreta “no-racista” utilitza al parlar de la immigració.

Per si no n’hi havia prou amb l’editorial del programa, una mica més tard ha entrevistat Jordi Hereu, l’alcalde de Barcelona, que amb l’arrogància que el caracteritza, ha exigit una vegada més la portada d’aigua de l’Ebre cap a la capital. No sé quantes vegades, d’ençà de l’inici de l’actual “situació d’emergència nacional” Catalunya Ràdio ha entrevistat l’hereu del Joan Clown, però possiblement siguin més que totes les entrevistes sumades de tots els alcaldes i alcaldesses de les comarques de l’Ebre i del Ter juntes.

A això podem afegir-hi la desproporció habitual entre transvasistes i antitransvasistes a les tertúlies, el tracte desigual en les entrevistes als portaveus de la PDE o als representants del govern i l’ús inexacte de les paraules de moda. Encara recordo com, al mateix programa, retreien al conseller “ecologista” Baltasar que no digués transvasament al que era un transvasament, i en canvi ara parlen de l’”actual situació de sequera”, prescindint completament del significat d’aquesta paraula. Segons el diccionari “Sequera” o “Secada” significa “temporada llarga de temps sec, sense pluja” o bé “sequedat del camp”. On és, doncs, la sequera?

Dues entrades antigues sobre la visió "barcelonocèntrica" de Catalunya Ràdio:

Pagesofòbia.

Hi ha vida més enllà de Barcelona?.

En defensa de les comarques centrals.

Aquest diumenge a les 12 del migdia hi ha convocada a Amposta una manifestació sota el lema “Los transvasaments no són la solució”. Un lema força encertat: els transvasaments no són la solució perquè, per a aquells que els promouen i fan negoci amb l'aigua i el ciment, la sequera no és el problema, només és (o era) l’excusa. Ara, per a desgràcia de la nostra mai prou ben estimada classe política regional, ha plogut i se’ls ha vist una mica més el “plumero”. Pobres! Només els faltava que la pluja evidenciés les contradiccions del sistema!

Bé, no m’estendre gaire sobre els motius pels que crec que cal anar a Amposta en defensa no només de les Terres de l’Ebre, les comarques centrals d’aquest allargassat país, sinó d’un model de creixement més equilibrat per a tot el territori. En entrades anteriors ja he dit el que em semblava que passaria al respecte i que en pensava dels que pretenien imposar aquest model de país:

Aigua del Segre per a Barcelona?.

Torna el PHN?.

Si fos tan fàcil encertar la loteria....

Fills de puta!.

Us deixo amb un parell d'escrits de dos companys de la CUP. El Pau Juvillà, de Lleida i company del Secretariat, és biòleg i ens diu que "El diumenge cal anar a Amposta"

En canvi el Lluís Sales, de Girona, no entén un borrall d'ecologia però, tot i això, té clar que "Les arrels no neixen del ciment"

Comunicat de la CUP sobre la mani de diumenge.

Web de la Plataforma de Defensa de l'Ebre.

Bloc dels Jóvens de l'Ebre.

Jo també he cremat la bandera espanyola.

Avui no tenia previst escriure res al bloc -estic una mica enfeinat escribint un document de la CUP de caire intern- però m'ha arribat un missatge d'Alerta Solidària que m'ha impulsat a fer aquest breu apunt. Francesc Argemí, un jove terrassenc més conegut per Franki, ha estat empresonat per haver cremat una bandera espanyola. Un "delicte" que hem comés tants i tantes independentistes d'aquest país. Jo mateix n'he cremat més d'una i, quan tingui una mica més de temps, en aquest mateix bloc us faré cinc cèntims de com va anar alguna de les batalletes més divertides amb la bandera de l'estanc.

Més informació sobre el cas d'en Franki:

Llibertat.cat: Els Mossos d'Esquadra detenen Franki.

Web d'Alerta: Empresonen en Franki sense notificar-ho als advocats.

La notícia a Vilaweb: Centenars de manifestants es concentren a la seu del PSC per reclamar la llibertat d'en Franki

Comunicat de la CUP.

Web de suport: Llibertat Franki

Us deixo amb una cançó: