27 de desembre, 2012

Un forat negre sota els pebrots.


Avui només és el crit de guerra del club de bàsquet local però la dita “Torà, pebrots i pa” ens recorda la importància que anys enrere tenien en l’economia local dues activitats ara vingudes a menys. En el primer cas, l’increment de les rendes familiars amb la industrialització de fa unes dècades i, més recentment, l’escassetat d’aigua va deixar erms bona part dels horts existents a tocar de la riera de Llanera.

Un diumenge de desembre, en un cafè de la vila, una colla d’hortolans en stand-by hivernal i de desertors de l’aixada fan tertúlia tot fullejant la premsa del dia que, amb unes quantes setmanes de retard, es fa ressò d’un tema que afecta la comarca: el fràcking.

-Així que el Segre diu que busquen petroli per aquí? I quin mal hi ha en això?

El fràcking o fractura hidràulica és una tècnica, prohibida en alguns estats d’Europa, que consisteix en perforar a gran profunditat i, mitjançant la injecció d’aigua, sorra i productes químics a gran pressió, fracturar el substrat rocós, on hi ha atrapades diferents bosses de gas o petroli que, al trobar-se en quantitats petites, no podrien ser extretes per mètodes tradicionals. Al nostre país hi ha diferents zones amenaçades per projectes d’aquest tipus i amb prospeccions aprovades o en procés d’autorització: comarques dels Ports, Alt Maestrat i Baix Maestrat (projectes Aristòtil, Arquímedes i Pitàgores), Osona i Berguedà (Leonardo), Segarra, Anoia, Solsonès, Noguera i Urgell (Darwin, que inclou Torà i la vall del Llobregós), Ripollès, Garrotxa i Osona (Ripoll), Baixa Ribagorça (Turbó), Llitera, Noguera, Segrià, Baix Cinca, Ribera d’Ebre i Matarranya (Perseu, Prometeu, Atles i Hèlios), Berguedà, Bages i Solsonès (amb tres projectes d’extensió més reduïda). Un dels riscos més grans d’aquesta tècnica és la contaminació dels aqüífers subterranis, ja sigui pels productes químics emprats en la fractura o pels mateixos hidrocarburs. Tot això s’explica força bé en aquest vídeo:
 
 

-Sí, sí, però deixa’t d’hòsties. T’imagines que troben petroli al teu terreny o al meu? Podríem viure com uns “jeques”!

Un individu amb els pantalons i la samarreta estripats i tacats de negre i amb un barret atrotinat -més mal vestit que un diputat de la CUP- fent saltirons amb un pic a la mà, davant d’un raig de petroli que emergeix del terra. És, jocs d’atzar a banda, la representació gràfica per excel·lència de la riquesa sobrevinguda i una de les idees a combatre en la lluita contra el fràcking. L’actual manca d’expectatives laborals i econòmiques pot fer que, tret de minories molt conscienciades, davant de promeses de grans inversions al territori, a la majoria de la gent no li preocupi especialment la possibilitat que a l’hortolà que rega d’un pou se li panseixin el pebrots. En una època en què el que s’està ermant ja no són els horts sinó les fàbriques, incrementant els percentatges d’atur, si es vol arribar a conscienciar al conjunt de la societat dels perills del fràcking no n’hi ha prou amb advertir dels inconvenients que aquestes pràctiques poden tenir pel medi o pel paisatge, sinó que cal combatre també les falses expectatives de progrés econòmic i d’abundància de llocs de treball. En aquest sentit no estaria de més recordar que, tot i que el subsòl és públic i no de l’hortolà dels pebrots, qui ha sol·licitat els permisos per fer prospeccions són empreses privades –res d’estrany en un temps i un país en que fins i tot es privatitza l’aigua- i que, per tant, en el cas d’arribar-se a explotar la seva repercussió econòmica es produiria ben lluny d’aquí. Si pel contrari aquestes prospeccions, i les possibles extraccions consegüents, s’aturen els hidrocarburs continuaran on són. Qui sap si en un futur es poden extreure amb mètodes menys agressius i, com correspondria a tots els recursos energètics, en benefici del conjunt de la societat. De moment millor que no ens els toquin (i els hidrocarburs tampoc).
 

 

Per a saber-ne més:



 

06 de desembre, 2012

Wert ignorant?


Fa només quatre dies que el ministre espanyol d’educació, cultura i esport, José Ignacio Wert, va llançar el seu avantprojecte de llei “para la mejora de la calidad educativa” i ja n’estic ben fart. Fart d’ell i dels seus còmplices (els d’allà i els d’aquí). Fart dels arguments d’aquesta colla de criminals que volen fer-nos desaparèixer com a poble. I fart, molt fart, de sentir a tothora justificacions del model educatiu vigent en aquest tros de país.

Wert no és cap ignorant, com afirmen els ingenus de torn. Explicar a Wert i companyia les excel·lències d’un sistema educatiu basat en la immersió lingüística, que garanteix la integració i la cohesió social, amb la pretensió que se’l mirin amb uns altres ulls és tenir pa als propis. Wert i companyia són plenament conscients dels èxits aconseguits per la immersió lingüística a les escoles d’aquest tros de país; si pretenen carregar-se-la és precisament perquè ho tenen ben present.

De la mateixa manera que l’Estat és molt més conscient de la unitat dels Països Catalans que la immensa majoria dels pobladors de tots i cadascun dels trossos d’aquesta allargassada nació nostra, i no reposa ni un moment en el seu intent d’espanyolitzar-los, també té molt clar que el futur d’aquest país (sencer o per fascicles) el decidirem els seus habitants. Segons els seus detractors, un dels grans perills de qualsevol procés d’independència (o, com a mínim, d’aquells que afectin l’Estat espanyol) és una més que probable fractura social. Recordeu aquell altre malpparit que va afirmar que “España no se va a romper y, en el supuesto de que alguien quiera romper desde Cataluña, antes se rompería Cataluña”? No era un avís; era una amenaça.
 

Conscients que la independència només pot aturar-se des de dins, trencant la cohesió social que tant diuen que els preocupa, el principal objectiu de la maquinària de l’Estat és trinxar-nos el país, posant especial cura en tot allò que més ha contribuït a evitar fractures al si de la societat. I si no ens espavilem, i anem de dret cap a la independència, correm el risc que se’n puguin sortir. No s'ha de perdre el temps aturant reformes educatives espanyoles, i menys encara davant els tribunals espanyols; els seus jutges tampoc no són ignorants. Cal donar-se pressa en fotre el camp d'aquest Estat etnicida. Cal que els nostres opressors de Ponent deixin de ser un Estat AMB i esdevinguin un Estat EN descomposició