40 anys d'Esquerra Independentista. El vídeo.

40 anys d'esquerra independentista from Prop Prods on Vimeo.

Alerta Torà (el vídeo)

Per a continuar amb el bloc, l’endemà del dia en que havia de tancar-lo, us penjo un vídeo sobre un tema gens innocent. Es tracta del documental Alerta Torà, realitzat per Dan Ortínez. Doneu-li la màxima difusió possible, per a que en el futur arribi el Dia dels Culpables.

1

2

3

4

Prou de fer el bloc (post de comiat)

S'ha acabat!

A primers de l’any passat jo amb prou feines sabia què era un bloc (o, si ho preferiu, blog) i, ni de lluny, no m’havia passat pel cap de fer-me’n un. No sé ben bé com vaig anar a parar al d’un company de la CUP i, després de fer-hi un cop d’ull, vaig pensar de deixar-li un comentari. Seguia les instruccions per a fer-ho -a mi aquestes coses em costen més que al Ronaldinho dels últims mesos acabar bé una jugada- quan de sobte va aparèixer un missatge del senyor Blogger preguntant-me, en una llengua més o menys intel·ligible “vol crear el seu propi blog?”. Vaig pensar de provar-ho; al cap i a la fi si no me’n sortia tampoc havia de saber-ho ningú... Per a provar-ho vaig penjar-hi un article que havia fet mesos enrere per a la Veu, però que dissortadament seguia d’actualitat. D’això ja fa gairebé dos anys i he penjat 111 entrades de temàtiques diverses (municipal, nacional, internacional, antirepressiu...), però ja en tinc prou. Tanco el bloc.

Si plego no és perquè tingui por de que un fatxa imbècil em porti a cals jutges sinó perquè, senzillament ja no sé gaire què escriure. Des que vaig començar a penjar coses fins ara el panorama ha canviat considerablement.

A nivell municipal, l’anterior equip de govern municipal, encapçalat pel tàndem Valls-Garrabou, donava per a fer molts escrits. En canvi, l’actual govern en aquest sentit és molt més avorridot i costa molt més trobar-li actuacions criticables, ja que actuen amb uns criteris molt més clars: per posar només un exemple, malgrat el desacord dels grups de l’oposició han inclòs la reforma de l’avinguda de Solsona en la sol·licitud del PUOSC (les subvencions més importants dels pròxims 5 anys) no pas perquè sigui el carrer de l’alcalde sinó perquè, com tothom pot comprovar, a Torà no hi ha cap via pública que estigui en tant mal estat com aquesta.

A nivell nacional, al Principat tenim un govern d’esquerres, amb presència d’independentistes, que pel simple fet d’estar encapçalat per un resident d’origen cordovès atansarà a marxes forçades els sectors de la immigració fins ara reticents al procés d’alliberament nacional. En altres zones dels Països Catalans les coses no pinten tant bé però bé, no passa res, el món és ple de casos de nacions ocupades que s’independitzen per parts. Més endavant ja ens trobarem.

Un altre dels temes que més he tractat en aquest bloc és l’antirepressiu. Això també ha canviat força. El cas Torà va acabar-se a l’estiu i a nivell més general les perspectives són molt més bones. Amb un conseller d’Interior clarament d’esquerres, com és el cas de l’Honorable Joan Saura, tenim garantits tots els nostres drets.

Com veieu entre els uns i els altres m’han deixat sense arguments per a continuar escrivint. Plego aquí, potser ja hauria d’haver-ho fet abans. De fet ja fa uns mesos que vaig començar a penjar articles antics, dels anys 80, en uns primers símptomes d’esgotament. A la gent que heu llegit aquest bloc i que han fet pujar el marcador fins les 18.000 i escaig visites (de les quals més 13.000 durant el 2007, amb un promig diari de 35 pàgines vistes i més de vint visitants diferents): moltes gràcies per la vostra paciència!

Si de visites no n'esperava pas tantes, en canvi esperava tenir més comentaris. Durant força temps només hi tenia el primer, tot un exemple d'agudesa deductiva, amb amenaces incloses de fer-me una lleugeríssima reducció de pes. Vaig decidir no esborrar-lo; tot continua penjat al seu lloc (tant les amenaces com les parts amenaçades)

Us deixo amb els enllaços d'alguns dels escrits més entranyables que he penjat per aquí durant aquests gairebé dos anys:

Que Sa Majestat ens perdoni.

El 69 d'Aznar i Pujol.

Acebes a la Vall del Llobregós.

L'alcaldessa perd els papers.

Si l'encerto rectifico.

Mas i Montilla o riure per no plorar.

De llengües i estats residuals.

El virrei cabró.

Bye, bye, Valls.

Evidenciar la misèria política d'aquest (tros de) país.

Torà: després de la derrota.

Tot el que mai havien volgut saber de la CUP i que ara s'atreveixen a preguntar.

S'ha acabat el judici. Cas Torà: punt i final?

Girona: nova citació a l'Audiencia

M'acaba d'arribar un correu informant que l'Audiencia Nacional del país veí ha citat per a aquest divendres una segona persona acusada de participar, el passat dia 13, en la crema de la foto del Borbó.

Davant d'aquesta nova agressió, davant la evidència de que l'Estat espanyol i els seus servidors autòctons mantenen la seva aposta per la via de la repressió, no valen les ambiguïtats. O s'està amb la gent que pateix la repressió o amb els que la practiquen (i no dic res més perquè en calent potser diria coses poc convenients).

Davant de tanta misèria moral de la "nostra" estimada classe política cal continuar la via de la mobilització:

Dijous 27 a les 20h concentració a la plaça de la Vila - Vilafranca del Penedès. Els i les catalanes no tenim rei!

Dissabte 29 de setembre de 2007 - 17 hores - Pl. Universitat, Barcelona. MANIFESTACIÓ: La repressió mai ens tallarà les ales

Més informació al web d'Alerta Solidària i al de la campanya Jo també cremo la monarquia espanyola.

Per la llibertat d'expressió. Mobilització!

Vídeo: mobilització pacífica de l'EI contra la visita a Girona d'un individu que és cap d'estat gràcies a 300 anys de violència.

Reprodueixo el comunicat rebut d'Alerta Solidària davant les diligències obertes per l'Audiencia Nacional espanyola contra l'Esquerra Independentista gironina i contra la llibertat d'expressió:

DAVANT LES DILIGÈNCIES ORDENADES PER L'AUDIÈNCIA NACIONAL CONTRA L'ESQUERRA INDEPENTISTA PER LA CREMA DE FOTOGRAFIES DEL REI A GIRONA

Aquest matí s'ha fet públic que la fiscalia de l'Audiència Nacional espanyola ha ordenat una investigació sobre la protesta que va tenir lloc dijous al vespre a Girona contra la presència del rei espanyol. El conjunt de l'Esquerra Independentista (CUP, El Forn, JAG, Endavant, Maulets, PSAN, MDT, COS, SEPC) que va ser l'organitzadora dels actes de rebuig a la Corona, vol expressar les següents consideracions i ho fa a través de l'organització antirepressiva Alerta Solidària:
Llegir el comunicat sencer d'Alerta.

L'opinió de Jordi Navarro (de la CUP de Girona) al seu bloc: Involució democràtica amb tots els ets i uts.

Informació de la mobilització d'avui sota el lema "Jo també cremo la monarquia" a Llibertat.cat i a Vilaweb.

Última hora: Comunicat de la CUP demanant responsabilitats a Interior.

Fulls de la gran ruta

Vídeo: "Tres preguntes sobre l'autodeterminació"

Abans-d’ahir vaig participar en una taula rodona, organitzada pel Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA). En l’acte, que duia per títol “Autodeterminació: quin full de ruta?” i que es va fer al local del CIEMEN, també van participar-hi Pere Aragonès (d’ERC), Mònica Sabata (de la Plataforma pel Dret de Decidir), Antoni Vives (de CiU), Hèctor López Bofill (de Sobirania i Progrès) i Dolors Camats (d’ICV). Jaume Renyer, membre de l’entitat organitzadora, va presentar i moderar el debat.

Em va tocar intervenir en primer lloc. A continuació podeu llegir el que més o menys vaig dir. No és una transcripció literal sinó que ho he escrit a posteriori basant-me en l’esborrany que m’havia fet per a l’acte però crec que no hem deixo res.

“Autodeterminació: quin full de ruta?”

Quan em van proposar de participar en un acte sobre l’autodeterminació vaig dir m0olt alegrement que sí. Després, en veure el títol del debat, vaig acollonir-me una mica. “Autodeterminació: quin full de ruta?”. Vaig preguntar-me: “full de ruta!? la CUP té un full de ruta per l’autodeterminació?”

Si entenem per full de ruta un document “tancat”, amb tots els passos a seguir des de l’actualitat fins al reconeixement d’aquest dret democràtic per al nostre poble, és evident que la CUP no té cap “full de ruta”. No el té la CUP ni crec que el tingui cap organització.

És una mancança “greu” que una organització independentista com la nostra no tingui aquest full de ruta? Crec que no, per diferents motius:

1-Perquè la CUP sí que té alguns punts programàtics molt clars que necessàriament han de formar part d’aquest full de ruta.(especialment en la seva primera etapa): polítiques de promoció de la llengua, la cultura i la identitat nacional, polítiques de cohesió social, d’aprofundiment de la democràcia participativa, foment de l’autoorganització ciutadana, defensa de la creació d’òrgans d’abast nacional (òrgans de treball d’abast sectorial, assemblea de regidors i regidores dels Països Catalans)
2-Perquè la CUP no és un una organització aïllada que ha sortit del no res aquestes darreres eleccions municipals, com alguns volen creure, sinó que és el front de lluita institucional de l’Esquerra Independentista, un espai polític força actiu en la elaboració de propostes a per avançar en l’exercici del dret a l’autodeterminació. Una altra cosa és que aquesta elaboració teòrica no hagi anat acompanyada de la capacitat de portar-la a la pràctica, però això ja és un altre tema...
3-Perquè el full de ruta del poble català no serà el d’una organització sinó la confluència d’organitzacions i entitats que vulguin avançar cap a l’alliberament. Aquesta ruta no tindrà el mateix punt de partida ni la mateixa velocitat si només hi participen forces ara per ara minoritàries, com la CUP, i plataformes ciutadanes o si s’hi afegeixen (com podria semblar per la composició d’aquesta taula) forces que configuren una àmplia majoria en un dels tres parlaments regionals.
4-I, sobretot, perquè un full de ruta cap a l’autodeterminació no és una proposta tancada per a dur a terme un procés lineal d’alliberament (des de punt de partida a l’objectiu final) sinó que és un procés de confrontació entre projectes polítics oposats (l’alliberament de la nació ocupada - la consolidació del sistema de dominació) fet que alguns autodeterministes semblen ignorar. En funció de la correlació de forces de cada moment el “punt del trajecte” varia i, en conseqüència, cal modificar el full.

Està molt bé que en aquesta ruta cap a l’autodeterminació hi participin forces polítiques, entitats i col·lectius amb sensibilitats molt diverses però crec que cal partir d’un consens de mínims que tots els “companys de viatge” haurien de tenir clars:

1-El subjecte a autodeterminar: si parlem d’un “dret nacional” l’àmbit territorial només pot ser el nacional, és a dir: tot el territori dels Països Catalans
2-L’autodeterminació no és “fer un referèndum” (tot i que la celebració d’un referèndum d’autodeterminació seria una etapa importantíssima de la ruta) L’autodeterminació no és un dret “puntual” sinó un dret permanent, que cal exercir permanentment. El no reconeixement d’aquest dret no suposa la seva inexistència.
3-No es pot reconèixer cap tipus de legitimitat als estats ocupants. L’ocupació del nostre país per França i per Espanya va ser violenta, i des d’aleshores els Països Catalans no han pogut exercir mai el dret democràtic d’autodeterminació (ni tan sols quan els estats ocupants han tingut règim polítics mitificats com a democràtics com és el cas de la segona república espanyola)
4-Clarificar quin partits i organitzacions estan per l’autodeterminació i quins estan pel manteniment de l’actual sistema de dominació i actuar en conseqüència: qui es declari favorable a l’autodeterminació no pot col·laborar amb estats que ens neguen l’existència com a poble. En cas contrari es perd tota la credibilitat . En aquesta taula hi ha representants de partits –no en citaré cap, que cadascú interpreti el que vulgui- que la setmana vinent, l’Onze de Setembre, aniran a homenatjar als que van morir lluitant contra l’ocupació borbònica i al desembre, quan la mascota de l’Estat vagi a esquiar a Baqueira Beret, aniran a fer genuflexions i a retre-li vassallatge.

Algunes propostes que crec que són imprescindibles per a avançar:

1-Necessitat d’impulsar plataformes àmplies de funcionament no sotmès al dictat dels òrgans de direcció dels partits, per a evitar repetir el que Xirinacs anomenava “la traïció dels líders”
2-Cal crear entitats i organitzacions de tot tipus d’àmbit nacional (culturals, sindicats, defensa territori, etc)
3-De la mateixa manera, cal avançar cap a la creació d’institucions polítiques rupturistes d’àmbit nacional (assemblea d’electes)
4-La tasca principal, ara per ara, és la conscienciació –tant de la necessitat del dret a l’autodeterminació com de l’àmbit nacional, de tots els Països Catalans, d’aquesta lluita- per a aconseguir una majoria social favorable a l’alliberament. No hi ha “fórmules màgiques” per a conscienciar la gent però sí que hi ha un ingredient imprescindible: la informació La veritat juga a favor nostre. Per posar només un exemple: si a la capçalera del telenotícies aparegués diàriament un comptador de l’espoli fiscal, com el que hi ha en algunes pàgines d’internet, el nombre de partidaris de trencar amb l’estat augmentaria.
5-També és necessària la difusió internacional de la realitat nacional catalana. Que el nostre cas no es vegi com un afer intern espanyol (o francès) sinó com un enfrontament entre un poble ocupat i uns estats ocupants.

Aquesta conscienciació dependrà en bona part de qui vulgui tirar endavant aquest full de ruta cap a l’autodeterminació. Si realment els partits parlamentaris que es declaren autodeterministes, que en el cas del Principat són majoritaris al Parlament, costa d’entendre com la majoria de mitjans de comunicació –i en concret els mitjans de comunicació públics, de titularitat autonòmica- tinguin una visió hispanocèntrica de l’actualitat informativa o silenciïn la veu de l’Esquerra Independentista i, en canvi, donessin cobertura mediàtica al partit catalanòfob Ciudadanos, facilitant-li l’accés al parlament. El mateix podríem dir de determinats continguts en l’àmbit de l’ensenyament.

A l’hora de conscienciar la població crec que hi ha unes idees bàsiques que cal deixar mol clares:
1-Als Països Catalans els Estats espanyol i francès no tenen cap legitimitat. La nostra pertinença a aquests dos estats és fruit d’una ocupació violenta (ininterrompuda els darrers 300/350 anys).
2-Un estat que no reconeix el dret a l’autodeterminació no és un estat democràtic.
3-El fracàs del procés de reforma dels estatuts d’autonomia demostren que l’Estat espanyol no és reformable. Un Estat espanyol plurinacional és inviable (i en el cas de l’Estat francès més inviable encara.
4-També s’han de destacar aspectes concrets de diferents àmbits que poden incidir en diferents sectors de població, des de la substitució lingüística a l’espoli fiscal, passant per la destrucció del territori.

No podem oblidar que els arguments a favor del sistema i de les seves institucions són molt febles. Si no fos així no es produirien episodis de censura com el segrest d’una publicació per un acudit o el tancament de diferents mitjans de comunicació bascos.

Ja he dit abans que els partits haurien de clarificar en quin costat estan i cap on volen anar. També crec que haurien d’establir mecanismes de democràcia interna que evitin el que deia abans (“la traïció dels líders”) i comprometre's a no instrumentalitzar amb finalitats partidistes les plataformes unitàries.

Que quin és ara mateix el paper de la CUP en la lluita per l’autodeterminació. Partint de la situació actual en la que, tot i haver experimentat un fort creixement, som encara molt minoritaris, crec que cal actuar principalment en dues línies:

1-D’una banda, en l’enfortiment de la lluita municipalista amb l’acompliment dels nostres programes de treball pels drets de la ciutadania i la cohesió social, en defensa del territori, per la democràcia participativa i per la llengua i els drets nacionals del nostre poble, en l’àmbit dels nostres pobles, viles i ciutats.
2-De l'altra, fomentar l’organització i la mobilització del poble català (única manera d’avançar de manera segura cap a l’autodeterminació) fent costat a les reivindicacions i drets de la diversitat de sectors populars (veïnals, de joves, sindicals, defensa del territori, estudiantils, pagesos, antirepressius, solidaris) autoorganitzats en una perspectiva alliberadora social i nacional.

Per finalitzar comentar que el descrèdit creixent de l’actual sistema polític entre capes cada cop més àmplies de la població –l’augment de l’abstenció n’és l’expressió més clara- pot evolucionar cap a dues vies: cap a la mobilització i l’organització ciutadana dels sectors descontents o cap a la desmobilització i el desinterès per tot el que es consideri “polític”. En aquest segon cas els responsables de la desmobilització (els detentors del poder i els seus gestors) en són, al mateix temps, els principals beneficiaris.

A continuació van parlar la resta de ponents, va intervenir el públic i, al final vam tenir un segon torn d'intervencions. Això ja ho explicaré en una altra entrada. Per ara ja m'he allargat prou.

La notícia als mitjans:

Vilaweb

Llibertat.cat

Avui (Aquests em posen el nom malament; em passa sovint: coses dels noms compostos en mala hora concedidos)

Tribuna Catalana

La foto: una de les proves de la gimcana organitzada pels joves de Torà durant la Festa Major de la Vila consistia en la que els participants, després de fer un traguinyol, havien de donar deu voltes sobre ells mateixos, tocant amb un dit a terra, i sortir corrent cap a donar el relleu al següent concursant, tot això en el mínim temps possible. Després de deu tombs eren molt pocs els que aconseguien córrer en línia recta. Voleu dir que la nostra classe política, després de tants tombs amb reformes estatutàries, propostes federalistes i altres intents de marejar la perdiu, té la capacitat i/o la voluntat de tirar pel dret cap a la llibertat d’aquest país?

Un parell d'entrevistes i un gag.

D'ençà dels bons resultats aconseguits en les eleccions municipals del 27 de maig, la CUP surt molt més als mitjans. Aquí teniu un parell d'entrevistes que m'han fet aquestes setmanes:

Entrevista a Tribuna Catalana.

Entrevista al programa de RAC1 "Minoria Absoluta". Per escoltar-la heu d'anar a la pàgina de RAC a la carta i descarregar-vos en mp3 el programa corresponent al dimarts 19 de juny (l'entrevista comença a les 13:21h). Durant el programa un conegut personatge va oferir-se per encapçalar la llista de la CUP a les pròximes eleccions autonòmiques...

Veureu que en gairebé totes les entrevistes a membres de la CUP ens pregunten sobre "prendre vots a ERC".

Per cert, casualment la mateixa setmana que sortim al Minoria també ho fem al Polònia, tot i que en aquest cas no directament sinó posant-la en boca de...

Feliu Ventura a Calaf, contra la tortura.

Aquest dissabte, 9 de juny, a partir de 2/4 d’11, es durà a terme al Casino de Calaf un acte de solidaritat amb Jordi Vilaseca, el jove de Torà que va ser víctima de tortures fins a l’extrem d’acabar a l’UCI d’un hospital durant el període d’incomunicació previst per la LAT del “democràtic” Estat espanyol.

L’acte de Calaf consistirà en la presentació del vídeo “Silenci... aquí es tortura!”. A continuació actuarà Feliu Ventura presentant el seu últim disc “Alfabets de Futur”. El bo d’ajut a la campanya de denúncia de les tortures és de 5 €.

Vídeo: Feliu Ventura. "El que diuen els arbres".

“L’ajuntament assumirà la defensa política dels represaliats”. Aquesta és una de les cinc condicions innegociables que la CUP de Torà va posar en el seu programa de govern per a iniciar negociacions amb qualsevol de les altres dues forces polítiques de Torà. El resultat electoral ens ha deixat sense possibilitats de negociar res des d’una postura de força. Amb tot, aquest és un dels punts que hem defensat, defensem i defensarem, tot i que ens pugui restar suport electoral. També hi ha qui no entén el que vol dir això de defensar políticament els represaliats.

La defensa política dels represaliats vol dir que l’ajuntament de Torà s’ha de posicionar de manera clara i pública exigint la llibertat dels tres joves toranesos acusats de “terrorisme”. Que ha d’exigir l’aclariment del cas de les tortures patides pel Jordi Vilaseca. Que ha de rebutjar públicament l’existència d’una legislació antiterrorista que jutja les persones no en funció dels fets que els atribueix sinó en funció de les seves idees (o de les idees que els atribueix). Que ha de fer les gestions davant la classe política catalana per a que trobin una solució al cas. Que ha de donar suport als actes de solidaritat que s’organitzin (perquè actes com el d’aquest dissabte puguin fer-se a Torà). En definitiva que faci tot el que calgui per a evitar que tres joves de Torà vagin a la presó. Si des de l'ajuntament no s'assumeix això ja m'explicareu com es poden aprovar després “plans locals de joventut” on es parli de fomentar la participació dels joves en aquelles qüestions que els afecten més directament i bla, bla, bla...

Decepció local i moltes alegries arreu.

Alguna decepció local i moltes alegries arreu del país:

CUP Arenys de Munt 329 vots (9,51%) 1 regidor

CUP-Els Verds Badalona 1.571 vots (2,12%)

CUP Barxeta 98 vots (8,13%)

CUP Berga 938 vots (13,20%) 2 regidors

CUP Biosca 51 vots (31,68%)

VdC-CUP Capellades 354 vots (12,78%) 2 regidors

CUP Cardedeu 411 vots (6,07%) 1 regidor

CUP Celrà 210 vots (11,90%) 1 regidor

Independents per Centelles-CUP 78 vots (2,12%)

CUP Dosrius 26 vots (1,22%)

CUP Girona 916 vots (2,83%)

CUP-Els Verds Granollers 444 vots (2,08%)

CUP La Vansa i Fòrnols 42 vots (33,07%)

CUP Lleida 1.030 vots (2,15%)

CUP Manresa 1.590 vots (6,00%) 1 regidor

CUP Martorell 475 vots (4,45%)

CUP Mataró 2.173 vots (5,48%) 1 regidor

CUP Molins de Rei 539 vots (5,24%) 1 regidor

CUP Montesquiu 83 vots (16,12%) 1 regidor

CUP Navarcles 195 vots (5,91%)

CUP Pineda de Mar 333 vots (3,32%)

CUP Ripoll 77 vots (1,37%)

CUP Sallent 356 vots (8,95%) 1 regidor

CUP Sant Celoni 729 vots (9,54%) 2 regidors

CUP Sant Cugat del Vallès 895 vots (3,02%)

CUP Sant Joan de les Abadesses 123 vots (5,47%)

CUP Terrassa 859 vots (1,31%)

CUP Torà 92 vots (12,43%) 1 regidor

CUP Valls 763 vots (7,51%) 1 regidor

CUP Vic 1.174 vots (7,64%) 2 regidors

CUP Viladamat 66 vots (22,07%) 1 regidor

CUP Vilafranca del Penedès 1.643 vots (10,81%) 2 regidors

CUP Vilanova i la Geltrú 1.366 vots (5,75%) 1 regidor

CUP Vilassar de Dalt 163 vots (4,20%)

CUP Vilassar de Mar 275 vots (3,30%)

UM9 Sant Pere de Ribes (UM9) 1.734 vots (18,79%) 4 regidors

CUPA Arbúcies 400 vots (13,56%) 2 regidors

Vídeo de campanya d'una de les alegries de la nit. Felicitats a tota la gent que ens ha alegrat el dia després de la derrota que hem tingut a Torà.

Tornen a arxivar la querella per tortures.

Mala notícia en relació a la querella per les tortures patides per Jordi Vilaseca, el primer dels detinguts en l'operació de Garzón contra els joves de Torà, l'abril de 2003.

El passat mes de desembre la jutgessa del jutjat número 2 de Lleida va ser substituïda. El nou jutge, després de mirar-se l'expedient i sense practicar cap diligència, va decidir abans d'ahir, 2 de febrer de 2007, arxivar el cas per segona vegada (més informació a www.justiciatora.net).

"Sembla que ja és un costum que cada cop que canvien de jutge arxiven la querella". Jordi Vilaseca, durant la xerrada "Malgrat la repressió, seguim avançant!", inclosa en els actes del primer aniversari de La Fura, Casal Popular de Solsona.

La tortura contra persones detingudes en sumaris polítics és una pràctica habitual a l'Estat espanyol. També és habitual que aquestes denúncies no es tinguin en compte perquè els membres de l'aparell de l'estat tenen la consigna de negar-ne l'existència, malgrat els informes d'organismes internacionals independents, i perquè sovint és dificilíssim de poder-les provar. En aquest sentit el cas de Jordi Vilaseca és una excepció per l'existència d'un informe mèdic que acredita que el detingut va ser drogat durant el període d'incomunicació. Aquesta constància documental de l'existència de tortures fa encara més aberrant l'arxivament de la querella.

Més informació sobre el cas en una de les primeres entrades d'aquest bloc (Els fronts oberts del cas Torà)

Vídeo del secretari d'estat de seguretat del govern de Rodríguez Zapatero negant l'existència de tortures a l'Estat espanyol, en una entrevista en una televisió australiana.

Sant Joan de Vilatorrada contra la tortura.

Després de bastants mesos sense cap notícia en aquest sentit, des del Bages i amb una mica de retard, ens arriba la notícia de l’aprovació, per unanimitat, per part de l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada de la Moció de suport als joves de Torà detinguts sota la llei antiterrorista l’abril del 2003 i a favor de la investigació de les tortures patides per un d’ells. Esperem que en aquests primers mesos de l'any altres ajuntaments s'afegeixin a aquesta llista (en la que, per cert, destaquen algunes absències segarrenques).

Podeu veure el llistat d’institucions que han aprovat diferent mocions en contra de la tortura i de suport als joves de Torà.

Més informació sobre el cas en aquest web i en una de les primeres entrades d’aquest bloc.

Una mort que arriba massa tard.

La mort d’Augusto Pinochet ha estat la notícia del dia. Una notícia agredolça: a la lògica alegria per la desaparició del que fou un dels dictadors més sanguinaris de la llarguíssima llista de criminals que, durant bona part del segle XX i amb el vist-i-plau nord-americà, han governat els (mal)anomenats “països llatinoamericans” cal afegir-hi unes bones dosi de decepció perquè, per dir-ho amb una expressió que avui s’ha repetit fins a l’avorriment, “Pinochet se’n va sense haver passat comptes amb la justícia”.

No sé quina justícia volien per a Pinochet els analistes i tertulians que es lamentaven d’aquest deute pendent. No sé perquè però crec que la majoria devien pensar en la detenció de l’exdictador xilè a Londres l’any 1998 a petició de Baltasar Garzón. Amb aquell episodi el mediàtic jutge espanyol pretenia presentar-se al món com el gran justicier que perseguia implacablement fins l’últim racó del planeta els enemics dels drets humans. S’ha de reconèixer que, a nivell d’imatge, a Garzón la jugada va sortir-li bastant bé; només van fallar-li alguns “petits detalls”: el primer és que aquell afany per a perseguir els dictadors i els seus còmplices només l’aplicava a personatges realment sinistres però geogràficament força allunyats del seu àmbit jurisdiccional (i que per tant difícilment podien ser condemnats) i, en canvi, s’oblidava de la munió de còmplices del franquisme que gaudien (i alguns continuen gaudint) d’una total impunitat, sense que cap jutge els hagués demanat mai de “passar comptes” per les violacions dels drets humans comesos durant la dictadura espanyola; el segon detall que oblida repetidament Garzón és que, tot i la obsessió per perseguir la tortura quan aquesta es produeix ben lluny, un nombre important de persones detingudes per ordre de la mateixa Audiència Nacional espanyola, molts cops en processos instruïts per ell mateix, han denunciat tortures (d’exemples d’aquest oblit en trobaríem molts; entre aquests en podríem destacar el cas dels independentistes detinguts el 1992, que acabà amb una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, i el del jove de Torà detingut i torturat el 2003).

Que potser encara haurem de pensar que Pinochet ha mort "massa d'hora", perquè "no ha tingut temps" de ser jutjat pels seus crims? No fotem! Estava cantat que l’assassí Pinochet no acabaria condemnat per cap tribunal, ni a fora de Xile ni, encara menys, al país que va patir els seus crims. L’única vegada que la justícia va fregar el general no va ser per cap procediment judicial sinó per l'acció dels lluitadors del FPMR el 7 de setembre de 1986. El temps ha demostrat la inviabilitat de la via judicial i que només des de la clandestinitat hagués estat possible d’ajusticiar el dictador. Sense aquesta possibilitat l’únic que calia esperar és que el criminal es morís al llit. I l’espera realment ha estat llarga: la mort li ha arribat poc després de fer 91 anys. També s’hagués pogut morir trenta-quatre anys abans el malparit!

Mas i Montilla (o riure per no plorar)

Quin (tros de) país! El pacte postelectoral que farà president José Montilla ha portat el debat –si se’n pot dir així- polític a nivells surrealistes. D’una banda tenim un govern “catalanista i de progrés” encapçalat per un president que no fa gaire temps, i en la seva condició de diputado a cortes pel grup parlamentari del PsoE, va votar en contra de la unitat de la llengua pròpia del (tros de) país que ara li tocarà presidir. Un any abans el mateix Montilla va negar, en una entrevista a la Vanguardia (29 de juliol de 2005), la legitimitat dels drets històrics de Catalunya i ara esdevindrà el 128è president d’una històrica institució sorgida en ple segle XIV.

D’altra banda tenim la histèria dels regionalistes convergents que encara no han paït la patacada dels resultats electorals i, de la mateixa manera que convoquen cassolades, han enviat tota la seva artilleria mediàtica (columnistes, tertulians, periodistes afins...) a bombardejar presumptes arguments contra els que els han pres la seva Generalitat. Els blocs d’internet també han esdevingut un camp de batalla amb arguments d’allò més absurds, i més tenint en compte que els que els esgrimeixen van tenir 23 anys per fer una llei electoral que evités “injustícies” com la que els toca patir (però, es clar, quan guanyaven ells tan el resultat electoral com l’elecció parlamentària del president eren d’allò més just i democràtic...). Com a mostra del “nivell” d’alguns arguments podeu fer una visita a un bloc de títol revelador, on es proposa votar directament el president en una segona volta electoral, tot respectant la composició del Parlament sorgida l’1 de novembre, és de suposar que per tal de tenir un president a la Generalitat amb la majoria del Parlament en contra. Visca l’estabilitat; i aquests eren els que volien guanyar per majoria perquè deien que Catalunya necessitava un Govern fort!

Amb personatges com Montilla i Mas la política institucional principatina ens mostra un panorama força trist i decebedor. Però com que diuen que val més riure que plorar, i posats a fer propostes innovadores per escollir president, potser que en comptes d’escollir-lo entre els 135 escons del Parlament, surtin a buscar-ne algun o alguna a l’aire lliure que, amb el fenomen Caçadors de bolets –veieu com la tele pot crear referents propis?- els boscos estan plens de gent. Segur que en qualsevol clariana troben algun personatge més capacitat intel·lectualment i, sobretot, molt més arrelat al país que el Pepe o l’Arturo per a assolir la presidència d’aquesta (part de) nació. Com a mostra el següent vídeo:

Si, després de la videoteràpia, voleu llegir dues anàlisis serioses, de dues organitzacions de l’Esquerra Independentista, sobre els resultats electorals i els pactes de govern, aquí les teniu:

Comunicat de l’MDT.

Comunicat d’Endavant.

Que Sa Majestat ens perdoni.

Va durar una època que escrivia moltes “cartes al director”, sobretot a la premsa comarcal. Normalment solien publicar-me-les totes. Aquesta, escrita amb motiu de la polèmica que va aixecar el programa de TV3 “Persones Humanes" (Vídeo de dalt), on Mikimoto i Quim Monzó parlaven de la reialesa, va ser una excepció. No me la van publicar; encara no sé el perquè.

Que Sa Majestat ens perdoni.

En tant que sensible a les angoixes i patiments de la família reial espanyola, no puc estar-me de manifestar la meva profunda indignació per l’emissió del programa “Persones Humanes” dedicat a la infanta Elena.

Nosaltres, miserables catalanets i catalanetes, sense aspirar a que se’ns elevi a la categoria d’espanyols, hem de ser respectuosos amb la dinastia que ens alliberà dels nostres feixucs drets nacionals i ens acollí sota la seva tutela protectora. De cap manera podem permetre la lletania de disbarats dits darrerament.

Sense ànim d’exhaustivitat podem citar que hi ha gent que afirma que la Corona origina unes despeses desorbitades, quan aquestes tampoc són tan exagerades i, a més, no permeten gaudir de l’anonimat que proporciona un contracte d’aprenentatge de 40.000 pessetes mensuals. D’altres, incapaços de copsar els avantatges de l’atur, no veuen bé el caràcter vitalici de la feina de cap d’estat, ignorant l’enorme sacrifici que fa el Rei per a tirar endavant la seva Pàtria, amb el llast que suposa haver d’arrossegar amb ella colònies subdesenvolupades com ara Catalunya. I encara hi ha qui nega el patriotisme de Ses Majestats en dir que entre ells empren el bàrbar parlar de Shakespeare, en lloc de la formosa i pulcra llengua de Marianico el corto. Males llengües qualifiquen de frau que el Príncep rebi títols acadèmics a cabassos, quan és de sobres conegut que la tradicional endogàmia que practica la reialesa europea dóna, a la llarga, individus d’un elevat nivell intel·lectual. N’hi ha que, més males bèsties, atribueixen a un suposat nerviosisme de bragueta molts dels viatges que, pel bé dels seus súbdits, el Rei es veu obligat a fer. Per si no n’hi hagués prou, alguns gosen preguntar-se si la infanta amazona practica, amb altius genets de casa bona, les modalitats d'equitació que el populatxo incult i salvatjot troba més plaents...

Davant de totes aquestes atzagaiades, i en nom de l’ancestral afecte entre el poble català i els Borbons, cal demanar perdó al Sobirà per tots aquests improperis. Uns improperis difosos per indesitjables catalanets i catalanetes, fruit de considerar vulgars “persones humanes” els membres d’una monarquia reinstaurada per intervenció divina: ens agradi o no, Juan Carlos és cap d’Estat per designació del “Generalisimo”, que ho fou, al seu torn, per la Gràcia inqüestionable de Déu Nostre Senyor.

Josep A. Vilalta
(Membre de la Reial Assemblea d’Unitat Popular)