28 de setembre, 2007

Nosaltres també cremem la corona espanyola

Al company Carles Roca, regidor de Cardedeu, i a mi ens va tocar anar a la roda de premsa de presentació del manifest “Nosaltres també cremem la corona espanyola”, signat pels regidors i regidores de les CUP. Vaig intervenir en primer lloc per a destacar que, en tant que front institucional de l’Esquerra Independentista, la posició de les CUP, expressada pels seus regidors i regidores, només pot ser de rebuig a la monarquia espanyola i de rebuig a la repressió patida per aquelles persones a les que s’acusa d’haver expressat personalment l’opinió que a molts i moltes ens mereix l’Estat espanyol i el seu rei.

Que des de posicions independentistes no es pot reconèixer cap legitimitat a la monarquia espanyola per la seva doble condició de “monarquia” i d’”espanyola”. Nosaltres no reconeixem cap legitimitat a la monarquia com a sistema polític, en tant que anacrònic i antidemocràtic, ni reconeixem cap legitimitat a l’ocupació espanyola (ni a la francesa) dels Països Catalans. Recordem que en els 300 anys d’ocupació espanyola l’estat espanyol, cap dels seus diferents règims polítics, ha reconegut el dret a l’autodeterminació del poble català, i que sense autodeterminació no hi ha democràcia.

A continuació Carles Roca va llegir el manifest:

Nosaltres també cremem la corona espanyola.

Els sotasignants, regidors i regidores de la Candidatura d’Unitat Popular d’arreu dels Països Catalans, volem mostrar la nostra solidaritat amb els militants de l’Esquerra Independentista de Banyoles i Figueres, imputats en els darrers dies pel delicte d’injúries a la corona espanyola. Creiem fermament que els drets democràtics de la nació catalana i els seus ciutadans estan per sobre d’una institució tan anacrònica en el segle XXI com la Monarquia. A més, en el cas dels Borbons espanyols, ens trobem davant d’una dinastia imposada per l’ús de les armes i l’ocupació militar de part del nostre país ara fa 300 anys i amb un cap d’estat, Juan Carlos I, col·locat a dit pel dictador feixista Francisco Franco. Amb la signatura d’aquest manifest, els regidors i regidores de la Candidatura d’Unitat Popular, i en nom seu, fem un pas endavant en reclamar la dignitat dels representants polítics dels catalans i catalanes, a diferència del que fins ara han fet aquells que diuen representar la nació i que quan s’ha de demostrar valentia i fermesa davant la repressió de l’estat, s’amaguen o fins i tot criminalitzen i col·laboren amb la maquinària repressora espanyola. Nosaltres diem prou. Diem prou a la persecució de l’Esquerra Independentista. Diem prou a la negació dels nostres drets democràtics col·lectius i individuals. Diem prou a la persecució de la llibertat d’expressió. Diem prou als privilegis de la Monarquia espanyola.
Arribats a aquest punt ens veiem en l’obligació d’exigir:
- La retirada dels càrrecs oberts contra el militants imputats pels fets del 13 de setembre de Girona i l’aturada del possible procés judicial contra els independentistes de Figueres identificats el 22 del mateix mes.
- La dimissió dels responsables polítics del Departament d’Interior, Joan Saura i Joan Boada, per la seva col·laboració amb l’Audiència Nacional en la identificació dels joves imputats i per la desmesura dels diferents desplegaments policials dels Mossos d’Esquadra que ha patit la ciutat de Girona en les darreres setmanes.
- L’aturada de la persecució policial i política dels militants de l’Esquerra Independentista que lliurement i oberta estan qüestionant la Monarquia espanyola.
Països Catalans, 27 de setembre de 2007

En nom de la Candidatura d’Unitat Popular, els seus regidors i regidores:
Gerard Nogués (Valls), Natxo Romero (Berga) Anna Maria Guijarro (Berga), Carles Roca (Cardedeu), Xavier Navarro (Vilafranca del Penedès), Otger Amatller (Vilafranca del Penedès), Laia Jurado (Vic), Quim Soler (Vic), Josep A. Vilalta (Torà), Robert Sabaté (Viladamat), Ivan Olvera (Capellades), Núria Idánez (Capellades), Àlex Maymó (Molins de Rei), Liliana Vilanova (Montesquiu), Roger Torras (Manresa), Dani Cornellà (Celrà), Xevi Safont-Tria (Mataró), Eduard Pinilla (Vilanova i la Geltrú), Montserrat Vinyets (Sant Celoni), Albert Ventura (Sant Celoni), Josep Manel Ximenis (Arenys de Munt), Anna Gabriel (Sallent), Ramon Minguet (Barbens), Jordi Pedrós (Castellserà), Ramon Muñoz (Salt).
Els 22 primers noms corresponen al 100% d’electes en llistes de la CUP i els darrers són membres de la CUP elegits en llistes independents o plataformes més àmplies.
La notícia als mitjans:
i per a riure una mica no us perdeu la versió dels fatxes de Libertad Digital.

26 de setembre, 2007

Girona: nova citació a l'Audiencia

M'acaba d'arribar un correu informant que l'Audiencia Nacional del país veí ha citat per a aquest divendres una segona persona acusada de participar, el passat dia 13, en la crema de la foto del Borbó.

Davant d'aquesta nova agressió, davant la evidència de que l'Estat espanyol i els seus servidors autòctons mantenen la seva aposta per la via de la repressió, no valen les ambiguïtats. O s'està amb la gent que pateix la repressió o amb els que la practiquen (i no dic res més perquè en calent potser diria coses poc convenients).

Davant de tanta misèria moral de la "nostra" estimada classe política cal continuar la via de la mobilització:

Dijous 27 a les 20h concentració a la plaça de la Vila - Vilafranca del Penedès. Els i les catalanes no tenim rei!

Dissabte 29 de setembre de 2007 - 17 hores - Pl. Universitat, Barcelona. MANIFESTACIÓ: La repressió mai ens tallarà les ales

Més informació al web d'Alerta Solidària i al de la campanya Jo també cremo la monarquia espanyola.

20 de setembre, 2007

Pedrolo, un ésser molest i actual.


Amb motiu de la xerrada que organitza la CUP de Torà aquest dissabte, estava llegint el pròleg de la reedició, ara en un sol volum, de les “Cròniques” de Manuel de Pedrolo (Edicions el Jonc) –en el seu moment publicades per separat com a “Cròniques colonials” i “Cròniques d’una ocupació”. En aquest text introductori Josep Poveda, vicepresident de la Fundació Pedrolo, qualifica el desaparegut escriptor de l’Aranyó d’”ésser estrany i molest”. Rellegint els seus articles jo també el qualificaria de “molest”, però sobretot d’”actual”.

Només cal seguir l’actualitat i veure la cua que a portat la visita de l’hereu de Franco a la ciutat de Girona. La repressió que amenaça tothom qui vulgui exercir la llibertat d’expressió, la complicitat de la classe política regional amb la presumpta justícia espanyola, el linxament mediàtic cap als sectors populars que diuen les coses pel seu nom i, sobretot, el silenci mesell de la intel·lectualitat catalana... Totes aquestes misèries avalen la vigència de les idees d’un dels pocs intel·lectuals que van denunciar en tot moment el parany de la reforma política postfranquista. En canvi qualificar d’”estrany” un independentista d’esquerres com Pedrolo perd vigència cada dia que passa: amb episodis com els de Girona cada cop hi ha més gent que obre els ulls i veu que a la nostra terra els estranys no són els que planten cara a la mascota de l’Estat i el seu seguici de llepaculs sinó aquells que, mudats i cada cop més grassos, s'amaguen a l’altre costat del cordó policial.

Per solidaritzar-vos amb el jove de Banyoles citat per l’Audiencia Nacional, acusat d'expressar fallísticament allò que molts pensem, podeu adherir-vos al manifest de suport que hi ha al web:
http://www.noalrei.elsud.org/

15 de setembre, 2007

Per la llibertat d'expressió. Mobilització!

Vídeo: mobilització pacífica de l'EI contra la visita a Girona d'un individu que és cap d'estat gràcies a 300 anys de violència.


Reprodueixo el comunicat rebut d'Alerta Solidària davant les diligències obertes per l'Audiencia Nacional espanyola contra l'Esquerra Independentista gironina i contra la llibertat d'expressió:

DAVANT LES DILIGÈNCIES ORDENADES PER L'AUDIÈNCIA NACIONAL CONTRA L'ESQUERRA INDEPENTISTA PER LA CREMA DE FOTOGRAFIES DEL REI A GIRONA


Aquest matí s'ha fet públic que la fiscalia de l'Audiència Nacional espanyola ha ordenat una investigació sobre la protesta que va tenir lloc dijous al vespre a Girona contra la presència del rei espanyol. El conjunt de l'Esquerra Independentista (CUP, El Forn, JAG, Endavant, Maulets, PSAN, MDT, COS, SEPC) que va ser l'organitzadora dels actes de rebuig a la Corona, vol expressar les següents consideracions i ho fa a través de l'organització antirepressiva Alerta Solidària:
Llegir el comunicat sencer d'Alerta.

L'opinió de Jordi Navarro (de la CUP de Girona) al seu bloc: Involució democràtica amb tots els ets i uts.

Informació de la mobilització d'avui sota el lema "Jo també cremo la monarquia" a Llibertat.cat i a Vilaweb.

Última hora: Comunicat de la CUP demanant responsabilitats a Interior.

14 de setembre, 2007

El Senyor de les Muntanyes


L’Alexis Vizcaino, un masnoví vinculat a la CUP, és un dels blocaires més actius de l’Esquerra Independentista. No només té, que jo sàpiga, dos blocs permanentment actualitzats (un en català, El Senyor de les Muntanyes, i el seu equivalent en anglès, The Lord of the Mountains) sinó que crea i impulsa contínuament campanyes a la xarxa en defensa dels drets nacionals dels Països Catalans. Una de les últimes campanyes impulsades per l’Alexis és EstatPropi.Cat, una mena de manifestació virtual on, des de cada punt del país o més enllà de les nostres fronteres podem situar-nos en el mapa tot defensant un estat propi per al nostre poble. De moment hi ha 14 adhesions de Torà. A veure si s'hi anima més gent!

Es veu que amb tot això l’Alexis no en té prou perquè encara s’entreté en fer entrevistes, i en penjar-les al seu bloc, a diferents personatges -des de Bernat Joan o Víctor Alexandre a l'exalcalde convergent de Lleida Manel Oronich) sobre la situació actual (i sobre hipotètics escenaris de futur) dels Països Catalans. Un d’aquests personatges sóc jo mateix. Aquí podeu llegir l’entrevista que va fer-me el Senyor de les Muntanyes: "La condició de nació sense estat és sempre provisional..."

Uns altres que em van demanar la meva opinió sobre l’evolució d’aquest país són d’una mica més lluny. També és curiós que ens faci més cas un diari estranger que la majoria de mitjans de comunicació catalans:

Gara: Dia Nacional de Catalunya.

Parlant de muntanyes, la foto és del cim més alt del país: l'Aneto, a l'Alta Ribagorça.

08 de setembre, 2007

Fulls de la gran ruta

Vídeo: "Tres preguntes sobre l'autodeterminació"

Abans-d’ahir vaig participar en una taula rodona, organitzada pel Fòrum Català pel Dret a l’Autodeterminació (FOCDA). En l’acte, que duia per títol “Autodeterminació: quin full de ruta?” i que es va fer al local del CIEMEN, també van participar-hi Pere Aragonès (d’ERC), Mònica Sabata (de la Plataforma pel Dret de Decidir), Antoni Vives (de CiU), Hèctor López Bofill (de Sobirania i Progrès) i Dolors Camats (d’ICV). Jaume Renyer, membre de l’entitat organitzadora, va presentar i moderar el debat.

Em va tocar intervenir en primer lloc. A continuació podeu llegir el que més o menys vaig dir. No és una transcripció literal sinó que ho he escrit a posteriori basant-me en l’esborrany que m’havia fet per a l’acte però crec que no hem deixo res.

“Autodeterminació: quin full de ruta?”

Quan em van proposar de participar en un acte sobre l’autodeterminació vaig dir m0olt alegrement que sí. Després, en veure el títol del debat, vaig acollonir-me una mica. “Autodeterminació: quin full de ruta?”. Vaig preguntar-me: “full de ruta!? la CUP té un full de ruta per l’autodeterminació?”

Si entenem per full de ruta un document “tancat”, amb tots els passos a seguir des de l’actualitat fins al reconeixement d’aquest dret democràtic per al nostre poble, és evident que la CUP no té cap “full de ruta”. No el té la CUP ni crec que el tingui cap organització.

És una mancança “greu” que una organització independentista com la nostra no tingui aquest full de ruta? Crec que no, per diferents motius:

1-Perquè la CUP sí que té alguns punts programàtics molt clars que necessàriament han de formar part d’aquest full de ruta.(especialment en la seva primera etapa): polítiques de promoció de la llengua, la cultura i la identitat nacional, polítiques de cohesió social, d’aprofundiment de la democràcia participativa, foment de l’autoorganització ciutadana, defensa de la creació d’òrgans d’abast nacional (òrgans de treball d’abast sectorial, assemblea de regidors i regidores dels Països Catalans)

2-Perquè la CUP no és un una organització aïllada que ha sortit del no res aquestes darreres eleccions municipals, com alguns volen creure, sinó que és el front de lluita institucional de l’Esquerra Independentista, un espai polític força actiu en la elaboració de propostes a per avançar en l’exercici del dret a l’autodeterminació. Una altra cosa és que aquesta elaboració teòrica no hagi anat acompanyada de la capacitat de portar-la a la pràctica, però això ja és un altre tema...
3-Perquè el full de ruta del poble català no serà el d’una organització sinó la confluència d’organitzacions i entitats que vulguin avançar cap a l’alliberament. Aquesta ruta no tindrà el mateix punt de partida ni la mateixa velocitat si només hi participen forces ara per ara minoritàries, com la CUP, i plataformes ciutadanes o si s’hi afegeixen (com podria semblar per la composició d’aquesta taula) forces que configuren una àmplia majoria en un dels tres parlaments regionals.
4-I, sobretot, perquè un full de ruta cap a l’autodeterminació no és una proposta tancada per a dur a terme un procés lineal d’alliberament (des de punt de partida a l’objectiu final) sinó que és un procés de confrontació entre projectes polítics oposats (l’alliberament de la nació ocupada - la consolidació del sistema de dominació) fet que alguns autodeterministes semblen ignorar. En funció de la correlació de forces de cada moment el “punt del trajecte” varia i, en conseqüència, cal modificar el full.

Està molt bé que en aquesta ruta cap a l’autodeterminació hi participin forces polítiques, entitats i col·lectius amb sensibilitats molt diverses però crec que cal partir d’un consens de mínims que tots els “companys de viatge” haurien de tenir clars:

1-El subjecte a autodeterminar: si parlem d’un “dret nacional” l’àmbit territorial només pot ser el nacional, és a dir: tot el territori dels Països Catalans
2-L’autodeterminació no és “fer un referèndum” (tot i que la celebració d’un referèndum d’autodeterminació seria una etapa importantíssima de la ruta) L’autodeterminació no és un dret “puntual” sinó un dret permanent, que cal exercir permanentment. El no reconeixement d’aquest dret no suposa la seva inexistència.
3-No es pot reconèixer cap tipus de legitimitat als estats ocupants. L’ocupació del nostre país per França i per Espanya va ser violenta, i des d’aleshores els Països Catalans no han pogut exercir mai el dret democràtic d’autodeterminació (ni tan sols quan els estats ocupants han tingut règim polítics mitificats com a democràtics com és el cas de la segona república espanyola)
4-Clarificar quin partits i organitzacions estan per l’autodeterminació i quins estan pel manteniment de l’actual sistema de dominació i actuar en conseqüència: qui es declari favorable a l’autodeterminació no pot col·laborar amb estats que ens neguen l’existència com a poble. En cas contrari es perd tota la credibilitat . En aquesta taula hi ha representants de partits –no en citaré cap, que cadascú interpreti el que vulgui- que la setmana vinent, l’Onze de Setembre, aniran a homenatjar als que van morir lluitant contra l’ocupació borbònica i al desembre, quan la mascota de l’Estat vagi a esquiar a Baqueira Beret, aniran a fer genuflexions i a retre-li vassallatge.

Algunes propostes que crec que són imprescindibles per a avançar:

1-Necessitat d’impulsar plataformes àmplies de funcionament no sotmès al dictat dels òrgans de direcció dels partits, per a evitar repetir el que Xirinacs anomenava “la traïció dels líders”
2-Cal crear entitats i organitzacions de tot tipus d’àmbit nacional (culturals, sindicats, defensa territori, etc)
3-De la mateixa manera, cal avançar cap a la creació d’institucions polítiques rupturistes d’àmbit nacional (assemblea d’electes)
4-La tasca principal, ara per ara, és la conscienciació –tant de la necessitat del dret a l’autodeterminació com de l’àmbit nacional, de tots els Països Catalans, d’aquesta lluita- per a aconseguir una majoria social favorable a l’alliberament. No hi ha “fórmules màgiques” per a conscienciar la gent però sí que hi ha un ingredient imprescindible: la informació La veritat juga a favor nostre. Per posar només un exemple: si a la capçalera del telenotícies aparegués diàriament un comptador de l’espoli fiscal, com el que hi ha en algunes pàgines d’internet, el nombre de partidaris de trencar amb l’estat augmentaria.
5-També és necessària la difusió internacional de la realitat nacional catalana. Que el nostre cas no es vegi com un afer intern espanyol (o francès) sinó com un enfrontament entre un poble ocupat i uns estats ocupants.

Aquesta conscienciació dependrà en bona part de qui vulgui tirar endavant aquest full de ruta cap a l’autodeterminació. Si realment els partits parlamentaris que es declaren autodeterministes, que en el cas del Principat són majoritaris al Parlament, costa d’entendre com la majoria de mitjans de comunicació –i en concret els mitjans de comunicació públics, de titularitat autonòmica- tinguin una visió hispanocèntrica de l’actualitat informativa o silenciïn la veu de l’Esquerra Independentista i, en canvi, donessin cobertura mediàtica al partit catalanòfob Ciudadanos, facilitant-li l’accés al parlament. El mateix podríem dir de determinats continguts en l’àmbit de l’ensenyament.

A l’hora de conscienciar la població crec que hi ha unes idees bàsiques que cal deixar mol clares:
1-Als Països Catalans els Estats espanyol i francès no tenen cap legitimitat. La nostra pertinença a aquests dos estats és fruit d’una ocupació violenta (ininterrompuda els darrers 300/350 anys).
2-Un estat que no reconeix el dret a l’autodeterminació no és un estat democràtic.
3-El fracàs del procés de reforma dels estatuts d’autonomia demostren que l’Estat espanyol no és reformable. Un Estat espanyol plurinacional és inviable (i en el cas de l’Estat francès més inviable encara.
4-També s’han de destacar aspectes concrets de diferents àmbits que poden incidir en diferents sectors de població, des de la substitució lingüística a l’espoli fiscal, passant per la destrucció del territori.

No podem oblidar que els arguments a favor del sistema i de les seves institucions són molt febles. Si no fos així no es produirien episodis de censura com el segrest d’una publicació per un acudit o el tancament de diferents mitjans de comunicació bascos.


Ja he dit abans que els partits haurien de clarificar en quin costat estan i cap on volen anar. També crec que haurien d’establir mecanismes de democràcia interna que evitin el que deia abans (“la traïció dels líders”) i comprometre's a no instrumentalitzar amb finalitats partidistes les plataformes unitàries.

Que quin és ara mateix el paper de la CUP en la lluita per l’autodeterminació. Partint de la situació actual en la que, tot i haver experimentat un fort creixement, som encara molt minoritaris, crec que cal actuar principalment en dues línies:

1-D’una banda, en l’enfortiment de la lluita municipalista amb l’acompliment dels nostres programes de treball pels drets de la ciutadania i la cohesió social, en defensa del territori, per la democràcia participativa i per la llengua i els drets nacionals del nostre poble, en l’àmbit dels nostres pobles, viles i ciutats.
2-De l'altra, fomentar l’organització i la mobilització del poble català (única manera d’avançar de manera segura cap a l’autodeterminació) fent costat a les reivindicacions i drets de la diversitat de sectors populars (veïnals, de joves, sindicals, defensa del territori, estudiantils, pagesos, antirepressius, solidaris) autoorganitzats en una perspectiva alliberadora social i nacional.

Per finalitzar comentar que el descrèdit creixent de l’actual sistema polític entre capes cada cop més àmplies de la població –l’augment de l’abstenció n’és l’expressió més clara- pot evolucionar cap a dues vies: cap a la mobilització i l’organització ciutadana dels sectors descontents o cap a la desmobilització i el desinterès per tot el que es consideri “polític”. En aquest segon cas els responsables de la desmobilització (els detentors del poder i els seus gestors) en són, al mateix temps, els principals beneficiaris.
A continuació van parlar la resta de ponents, va intervenir el públic i, al final vam tenir un segon torn d'intervencions. Això ja ho explicaré en una altra entrada. Per ara ja m'he allargat prou.
La notícia als mitjans:
Avui (Aquests em posen el nom malament; em passa sovint: coses dels noms compostos en mala hora concedidos)
La foto: una de les proves de la gimcana organitzada pels joves de Torà durant la Festa Major de la Vila consistia en la que els participants, després de fer un traguinyol, havien de donar deu voltes sobre ells mateixos, tocant amb un dit a terra, i sortir corrent cap a donar el relleu al següent concursant, tot això en el mínim temps possible. Després de deu tombs eren molt pocs els que aconseguien córrer en línia recta. Voleu dir que la nostra classe política, després de tants tombs amb reformes estatutàries, propostes federalistes i altres intents de marejar la perdiu, té la capacitat i/o la voluntat de tirar pel dret cap a la llibertat d’aquest país?