De gotes d’aigua i pams de terra

Amposta, 7 de febrer de 2016: enèsima riuada de gent en defensa de l’Ebre, aquest cop amb més participació que en altres ocasions, amb un consens social i polític més ampli i probablement amb una idea més generalitzada de que aquesta lluita no és un problema del territori sinó una qüestió de país. La singularitat del Delta de l’Ebre respecte a la resta d’espais naturals dels Països Catalans ha fet que molta gent prengués consciència de la seva importància ecològica i de la necessitat de preservar-lo. Les principals problemàtiques que ja fa temps que afecten la conservació del Delta són fruit de grans infraestructures construïdes durant el segle XX: els grans embassaments, que retenen els al·luvions que al llarg de mil·lennis l’havien fet créixer, i els transvasaments i la pèrdua de cabals, que n’augmenten la salinització. Qualsevol pla que comporti una reducció de cabals al tram final del riu accelera els efectes negatius esmentats.

Una de les habilitats dels promotors de polítiques fluvicides ha estat la capacitat de desviar el debat sobre el model de desenvolupament econòmic i territorial per a tractar de convertir-lo en un enfrontament entre territoris. Quan els territoris candidats a esbatussar-se entre ells són diferents zones dels Països Catalans tenen, a més, el valor afegit de fomentar l’anticatalanisme. Això va evidenciar-se especialment durant la batalla contra el PHN del govern Aznar, quan es tractava de presentar la defensa del riu com una mostra de l’ancestral insolidaritat catalana cap la resta de territoris. El PP del País Valencià, que amb el temps s’ha demostrat que actuava com una organització criminal al capdavant d’un govern colonial, va accentuar el seu tradicional discurs anticatalanista: “els catalans” ja no es limitaven a agredir la identitat valenciana sinó que volien impedir el seu progrés econòmic! Que a Orpesa, Cullera, Calp o Benidorm -o a Vilaseca i Salou, compte!- el progrés consistís en inundar-ho tot de formigó, camps de golf i parcs temàtics no havia de ser objecte de debat.

En aquesta ocasió els teòrics enemics de les Terres de l’Ebre s’han anat a buscar a Ponent del propi Principat, en concret a les comarques hipotèticament beneficiades per la posada en marxa de nous regadius inclosos en el nou Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre. Per a escenificar l’enfrontament territorial diversos mitjans de comunicació han elevat Josep Maria Jové, president del canal Segarra-Garrigues, a la condició de “representant dels pagesos de Lleida”, prescindint del fet que la representació oficial i majoritària del sector agrari es determina a les eleccions agràries i que aquestes, agradi o no, a Ponent, a les Terres de l’Ebre i al conjunt d’aquest tros de país les ha guanyat sempre una organització que el 7 de febrer també era a Amposta manifestant-se: la Unió de Pagesos. Segons Jové, i altres representants de comunitats de regants, augmentar el cabal ecològic de l’Ebre faria inviable l’agricultura de regadiu a les comarques de Ponent.

Ara fa vuit anys, amb motiu del projecte de “captació temporal” d’aigua del Segre per a l’àrea metropolitana de Barcelona del conseller ecotransvasista Francesc Baltasar, el convergent Joan Reñé, actual president de la Diputació de Lleida i en aquella època president del Consell Comarcal del Pla d’Urgell i tresorer de la comunitat de regants del canal d’Urgell, defensava la substitució del reg a manta per sistemes més eficients com l’aspersió o el microdegoteig, que permetrien un estalvi considerable d’aigua “que es podria derivar cap a les conques deficitàries, a canvi de recursos econòmics que permetessin costejar la modernització de la superfície regable”. Com a model de regs més eficients es posaven com a exemples els regadius del canal d’Aragó i Catalunya i de l’Algerri-Balaguer, amb concessions de només 5.500 i 6.000 m3/ha, respectivament, en front dels 9.000 m3/ha del d’Urgell, que evidenciaven la viabilitat de dues collites anuals amb un estalvi d’un terç, o més, de la concessió. Un estalvi d’aquesta magnitud al Canal d’Urgell, que té una dotació anual de 630 hm3, gairebé es correspondria amb els 342 hm3 de dotació del Segarra-Garrigues. Les casualitats aritmètiques també poden ser endimoniades en una zona que, abans de l’arribada del reg, era anomenada per molts el Clot de l’Infern per la seves dures condicions de vida.

De la mateixa manera que entre els sectors transvasistes hi ha qui encara fa servir argumentacions tan absurdes com la de considerar que “l’aigua que arriba al mar es perd” també trobem pseudoecologistes que, en nom de la defensa del medi natural, no només s’oposen a nous regadius sinó que sovint fan gala d’una animadversió cap a les activitats agràries, prescindint de dues qüestions cabdals:

•    La major part de l’actual paisatge natural dels Països Catalans (i de la resta de països mediterranis) no és fruit de l’evolució salvatge de la natura sinó que ha estat modificat per l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. Evidentment entre aquests medis profundament antròpics hi trobem els conreus cerealístics de la Segarra, els oliverars de les Garrigues i, no ho oblidem, els arrossars relativament recents del Delta de l’Ebre. Sense l’activitat agrícola ni cap d’aquests espais naturals no seria com és ni el conjunt del país no tindria la riquesa i varietat mediambiental que té.

•          L’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal no són cap passatemps de cap de setmana, ni cap acte de voluntariat, sinó una activitat econòmica. En conseqüència si volem preservar el medi d’un determinat territori la solució no passa per a prohibir o obstaculitzar el canvi de seu model agrícola (de secà a regadiu, per exemple) sinó en garantir que els conreus tradicionals hi siguin econòmicament rendibles i no s’hi abandoni ni un pam de terra.

Podíem trobar un munt d’arguments ecològics i econòmics per a oposar-nos a construcció del sistema format pel pantà de Rialb i el canal Segarra-Garrigues. Ara, però, un cop construïdes la major part de les infraestructures sembla que el més lògic seria, a banda d’exigir responsabilitats penals pel seu sobrecost, aprofitar-les en benefici de les comarques afectades. En cas contrari és quan la polèmica obra tindria més números per a esdevenir una eina per a transvasar aigua de la conca del Segre-Ebre cap a la del Llobregat. Potser –i dic “potser” perquè el tema és molt més complex del que sovint pretenen certs peudoecologistes- la solució passa per, en comptes d’imposar regs de transformació, garantir la viabilitat econòmica d’implementar regs de suport als conreus tradicionals de secà, amb consums hídrics molt més reduïts –de l’ordre dels 1.500 m3/ha- per tal de garantir collites (i cabals ecològics) sense dependre única i exclusivament de si les pluges són tan abundants com els prejudicis pagesòfobs o tan escasses com la vergonya dels que executen obres públiques amb sobrecostos superiors al 80%. 

Vils lingüistes enfurismats

La posada en marxa de la normalització lingüística va ser un dels aspectes més positius dels inicis de la Catalunya autonòmica, especialment en l’àmbit de l’ensenyament i dels mitjans de comunicació públics. Això fins i tot ho reconeixen, de manera implícita, els enemics del català quan intenten carregar-se la immersió a les escoles o quan tracten de silenciar les emissores públiques en la nostra llengua. Ja ho sé que partíem de zero i que, per tant, qualsevol avenç havia de ser per força molt evident, però també és cert que les coses podien fer-se molt pitjor, com s’ha demostrat a bastament en altres territoris dels Països Catalans i en altres nacions sotmeses per l’Estat espanyol. Lamentablement, però, després d’aquells inicis esperançadors la recuperació de l’ús de la llengua va anar perdent pistonada i, amb el temps, sembla que s’hagi d’acabar renunciant a l’objectiu que li donava nom: normalització.

Molt aviat l’espanyolisme va presentar batalla ideològica, camuflant el seu supremacisme lingüístic darrere el victimisme lerrouxista: a Catalunya hi havia dues comunitats diferenciades, els catalans burgesos i explotadors i els pobres immigrants espanyols explotats, i amb la normalització els primers agredien impunement els segons. Recordeu el “como con Franco pero al revés: persecución del castellano en Cataluña”? Una mentida amb una resposta ben senzilla: “Como con Franco pero al revés seria l’oficialitat única del català a Burgos, a Jaén i a Trujillo, imbècils!”. Però el cert és que, malgrat la coixera argumental dels Jiménez Losantos i companyia i gràcies a l’acomplexament de bona part de la societat i les institucions catalanes, de mica en mica però de manera continuada l’espanyolisme va anar guanyant terreny –aviat es va haver de prioritzar no recular en àmbits com el de l’ensenyament a plantejar-se avançar seriosament en els espais més desnormalitzats- i ha acabat imposant part del seu relat.

Una República bilingüe? Resulta paradoxal que la normalització del català fos un dels motors més potents de les mobilitzacions autonomistes de fa quaranta anys i que ara, quan la decrèpita autonomia agonitza i les mobilitzacions àmpliament majoritàries són per la independència, sembla que la nostra llengua sigui percebuda no com un motor sinó com un fre. En aquest nou escenari polític alguns esborranys constitucionals preveuen la cooficialitat  de l’espanyol a la República catalana, en tant que llengua cooficial a l’actual comunitat autònoma i pròpia de part de la població catalana. 

Els aspirants a pares i mares de la nova constitució semblen ignorar que si el castellà o espanyol és oficial en la major part del territori dels Països Catalans no és pel fet de tractar-se de la llengua d’una part important de la població que hi viu sinó per la seva condició de llengua oficial de l’Estat espanyol; d’un estat que en lloc de garantir-los unes condicions de vida dignes a les seves terres d’origen va empènyer milers de ciutadans de regions espanyoles a agafar un bitllet de la Renfe i una maleta de fusta i a emprendre el trist camí de l’emigració.

Una República bilingüe! Partint de la base que l’oficialitat, o la cooficialitat, d’una llengua o altra no ha de ser cap objectiu sinó un mitjà per a assolir la plena normalització d’una llengua en un territori i que, si més no inicialment, el territori de la nova república serà el de l’actual comunitat autònoma de Catalunya, jo també sóc partidari de que aquesta tingui dues llengües oficials. Així el català hauria de ser l’única llengua oficial a les comarques on és llengua pròpia, l’occità única llengua oficial a l’Aran i ambdues cooficials a les institucions estatals (govern, parlament, etc).

Els que en nom de la llibertat individual i de la tolerància sovint s’omplen la boca reclamant bilingüisme (a les escoles de Balaguer o a TV3, però no a les de Fraga o al cinemes) han protagonitzat, fa poques setmanes, una altra demostració de convivència i civisme. Era presidenta deth grop parlamentari dera CUP, Mireia Boya, va ser objecte d’una campanya d’insults pel fet d’utilitzar l’occità al Parlament de Catalunya. Resulta si més no curiós que els que denuncien una hipotètica discriminació de la seva llengua pròpia i que contínuament en recorden la seva condició de llengua oficial siguin els mateixos que insulten una parlamentària per utilitzar la seva llengua pròpia en l’únic parlament on aquesta és oficial. Ara que és molt probable que aquests enfurismats defensors del vil lingüisme –cada lengua en su casa y la mía en la de todos- no sàpiguen que l’occità també és cooficial a la Catalunya autònoma. És igual. Tampoc no els hi cal. Al cap i a la fi els seus motius per a imposar una llengua més enllà del territori on és pròpia no es basen, com volen fer creure, en la defensa dels drets individuals sinó en el convenciment que hi ha llengües superiors a altres. Una idea que només pot defensar-se des de la ignorància més absoluta.