De canvis miraculosos i dubtes raonables

Dues fotografies consecutives ocupant mitja plana d’una revista. A la primera un home o una dona amb un perímetre abdominal força superior als cànons dictats per la moda i a la segona la que se suposa que és la mateixa persona, vestida amb la mateixa roba, tibant amb una mà la cintura d’uns pantalons que li van molt i molt balders. O a la primera una imatge en picat d’una closca pelada com la de Duran i Lleida i a la segona, des del mateix angle, un cap que per la seva densitat capil·lar podria ser el de Quico Homs. Acompanyant les diferents parelles de fotografies i el nom del respectiu producte miraculós podem llegir-hi les mateixes paraules: “abans i després”.

La incoherent concurrència a les eleccions espanyoles del 20 de desembre, després de l’acord parlamentari de desconnexió, dels principals partits de Junts pel Sí i la no reedició del seu pacte electoral ens ha obsequiat amb una imatge inèdita: la rància UDC de l‘incombustible Duran enfrontant-se electoralment amb una CDC que, per l’escàs pes polític de la resta d’integrants de la coalició Democràcia i Llibertat, podríem dir que es presenta per primer cop en solitari a unes eleccions. O dit d’una altra manera, la possibilitat de veure i escoltar, al mateix temps i un al costat de l’altre, els discursos convergents d’abans i de després de la seva miraculosa conversió a  l’independentisme. L’actual discurs sobiranista de CDC cara a cara amb el discurs convergent de tota la vida. El programa i l’estratègia electorals (i el principal cap de llista) d’Unió són els de la vella CiU, allò que havien votat sempre la majoria dels convergents que ara tenen els sants collons de voler donar lliçons d’independentisme a tort i a dret: demanar el vot en clau nacional -“anar a Madrid a defensar els interessos de Catalunya”- i, un cop a la metròpoli, votar en clau de classe -els interessos de Catalunya són els de la Caixa, Abertis, Agbar, Gas Natural, Banc Sabadell i la resta de patriotes del lobby Puente Aéreo. Lobbisme disfressat de catalanisme.

Que ara sigui UDC la que monopolitza el discurs del peix al cove significa que CDC ha renunciat definitivament al putaramonetisme que l´ha caracteritzat durant més de tres dècades? El canvi de rumb imposat per Mas a Convergència, després d’anar a Espanya a buscar el pacte fiscal i tornar-ne amb la dieta del cucurutxo, és considerable –si volem ser sincers, molt més gran del que la majoria ens podíem arribar a imaginar- com s’evidencia comparant els discursos d’abans i de després, o sigui els d’Unió i els de Democràcia i Llibertat. Ara bé, aquest canvi és irreversible?

Podem tenir la certesa de que l’objectiu de CDC en un termini de 18 mesos sigui realment la proclamació d’un Estat català independent? Algunes veus contràries a que la CUP investeixi Mas posen en dubte que a l’hora de la veritat aquest estigui per la ruptura i veuen més probable que tard o d’hora viri cap a la reforma i cap a un nou pacte amb Espanya; que la conversió convergent a l’independentisme, iniciada poc després de la primera de les grans mobilitzacions explícitament independentistes de l’ANC a Barcelona, sigui únicament tàctica; que es vulgui capitalitzar la reivindicació independentista per a un posterior canvi de cromos amb l’Estat ocupant de cara a assolir els seus objectius de sempre: més competències i millor finançament per a “aprofundir en l’autogovern en el marc d’un Estat espanyol plurinacional i bla, bla, bla...”. N’hi ha que no se’n refien ni un pèl de l’independentisme de CDC. Jo tampoc.

Poc abans de les eleccions del 27 de setembre el número 7 de Junts pel Sí  per Barcelona, Oriol Amat, va declarar a la cadena de ràdio alemanya ARD que l'escenari postelectoral més probable era que la independència pogués evitar-se amb una oferta del govern espanyol basada en l'Estatut no retallat de 2006. Més cap aquí també podem trobar alguna perla que apunta en el mateix sentit, com ara les afirmacions de Felip Puig lamentant que JpS no tingués cap alternativa a la CUP per a aconseguir acords parlamentaris... almenys fins després de les eleccions espanyoles. Que una majoria parlamentària alternativa a un pacte entre Junts pel Sí i la CUP no tindria com a objectiu la independència sembla tan evident com que el lamentable conseller d’empresa i ocupació en funcions és molt més prosistema que sobiranista. Podem pensar que aquests posicionaments són minoritaris, que la majoria de convergents són independentistes sincers. Segur que és així a nivell de votants i de militants però no ho tinc gens clar entre els dirigents que fa quatre dies defensaven el mateix que Duran.  Ens hem de creure que l’extroskista dimissionari Fernández Teixidó era l’únic que dins de CDC discrepava de la deriva sobiranista del seu partit? Els assenyats poders econòmics, que sempre havien confiat en CiU com a gestora dels seus interessos, s’haurien arriscat ara a posar tots els ous a la cistella de la perdedora Unió? Massa incerteses per a creure a ulls clucs que la destinació del vaixell sigui Ítaca.

Ara bé, davant les incerteses i els dubtes raonables què hem de fer? En un apunt anterior a Llibertat.cat (D’infusions i presidències) havia defensat la necessitat de consensuar un president de govern alternatiu i de buscar un altre càrrec institucional a Mas. Continuo creient que és el que s’havia de fer en aquell moment però que ara, passat el temps i vista la nul·la predisposició de la resta  d’hipotètics candidats, és absurd seguir tancats en banda permetent que el qui condicioni el què, el com i el quan. Tothom de Junts pel Sí, inclosos els que poc abans de pactar-hi el posaven a parir, defensa públicament que el president ha de ser Mas? Doncs la CUP no ha de trencar-se les banyes per Romeva o per qualsevol altre candidat, inclosa la proposta surrealista de Viver i Pi-Sunyer, i sí en aconseguir un bon acord en els diferents punts programàtics i en la garantia del seu compliment –qüestions que igualment caldria lluitar en el cas d’un president  alternatiu. Sí, d’acord, molta gent ens podrà retreure que no complim una promesa repetida públicament per alguns candidats en plena campanya electoral: “la CUP mai no investirà Artur Mas”. Durant la campanya també vam prometre públicament una cosa molt més important: “la CUP és aquí per prémer l’accelerador cap a la independència”. O no diem també públicament que el què és més important que el qui?

Junts pel Sí s’ha mantingut ferma defensant que Artur Mas capitanegi la nau. Malgrat els dubtes raonables que puguem tenir sobre la destinació final desitjada per alguns dels membres més destacats de la tripulació sobiranista –o precisament per aquests dubtes- no podem permetre que la nau segueixi ancorada a port. Al contrari, cal llençar per la borda totes les excuses dilatòries i instar-los a trencar les amarres i a sortir a mar oberta. I deixem que sigui la majoria relativa de l’electorat la que pugui comprovar d’aquí un any i mig si el producte que li van vendre fa tres mesos és tan miraculós com li havien anunciat.

Ja pots piular, si l’assemblea no ho vol veure...

“Estic massa emprenyat i decebut per a fer valoracions en calent del ‪#‎DebatNacionalCUP. Només algunes puntualitzacions (1/6)”. Primera d’una sèrie de mitja dotzena de piulades d’urgència sobre el debat cupaire del 29 de novembre. És dilluns, l’endemà, i no estic de gaires floritures a l’hora d’escriure. D’aquí set o vuit dies ja escriuré alguna cosa més potable sobre el tema per a la meva col·laboració mensual a Nació Lleida. Encara no sé que passada una setmana m’asseuré diverses vegades davant l’ordinador amb intenció de posar negre sobre blanc algunes idees sobre el vist i sentit a Manresa i que tots i cadascun dels intents de fer-ho en un estil diguem-ne més “literari” i “fred” acabaran amb una resposta negativa a l’hora de desar els canvis al document. A veure si encara resultarà que, en comptes de dificultar-me l’expressió, les limitacions d’espai del Twitter m’hauran ajudat a destriar el gra de la palla, a ser més concret i concís...

“Els aproximadament 1300 votants escollíem entre 4 escenaris per a seguir negociant. Se’n podia votar més d’un i alguns d’ells eren compatibles (2/6)”. Efectivament, les 1.254 persones que quedàvem a l’hora de les votacions no escollíem “Mas sí” o “Mas no” sinó que ho fèiem  entre quatre possibles escenaris de negociació dels quals se’n podia triar un, dos o tres (o quatre, però això hauria estat com no votar-ne cap). Més enllà de determinar quines eren les preferències entre la militància, per damunt de pressions polítiques i mediàtiques, el que es feia era donar el vist-i-plau a l’equip negociador a seguir buscant acords en un o més escenaris, que incloïen el tema de la presidència i els tres eixos bàsics a negociar: un de xoc per l'emergència social, el procés constituent i la ruptura democràtica amb l’Estat espanyol.

“Els escenaris 1 (votar un candidat de JpS diferent a Mas) i 3 (possibilitat d’abstenció d’un tercer partit) no depenen de la CUP (3/6)”. Els escenaris 1 (arribar a un acord en els tres eixos i votar la investidura d’un altre candidat de Junts pel Sí) i 3 (arribar a un acord en els tres eixos i facilitar la investidura d’un candidat de Junts pel Sí amb l’abstenció de la CUP i d’un altre grup) podien tenir sentit les primeres setmanes de negociacions. Un cop posicionats tota la resta de grups parlamentaris entenc que no tenen sentit. Podien ser escenaris desitjables però a hores d’ara veig pràcticament impossible el primer i totalment surrealista el tercer.

“L’opció 2 (votar Mas en cas d’acord amb JpS) vam votar-la només 474 i la 4 (abans eleccions que votar Mas) van votar-la només 576 (4/6)”. Vaig votar només un dels escenaris possibles (investir Mas si s’arriba a un acord amb Junts pel Sí) perquè no veig possibles les opcions 1 i 3 i, per tant, mantenir el debat en aquest termes només ens porta a dilatar les negociacions. D’altra banda convocatòria de noves eleccions és la pitjor de les opcions plantejades. Ens abocaria a una pèrdua de temps, a un afebliment del suport popular a l’independentisme per la via de la desil·lusió i a una aritmètica parlamentària similar a l’actual... en el millor dels casos. No tinc cap ganes de que al maig el debat polític d’aquest tros de país giri al voltant de la disjuntiva “o Mas o eleccions al setembre”.

“Per tant si ningú no es mou, a l’AN caldrà votar entre dues opcions contraposades (2 i 4) que ara no arriben al 50% de suport intern (5/6)”. “Per tant, ara per ara, no hi ha cap desenllaç clar. Tot està per fer i tot és possible: encara podem fer la República o el ridícul (6/6)”. A l’Assemblea Nacional del 27 de desembre caldrà votar de manera inequívoca la proposta d’acord definitiva entre JpS i la CUP, amb les concrecions a que s’hagi arribat en els tres eixos programàtics i en el tema de la presidència. Tot sembla indicar que la votació final serà entre dos escenaris similars als de les opcions 2 i 4 (simplificant molt, o Mas o març). Situats en aquesta disjuntiva caldrà veure cap on es decanten els 823 vots que un mes abans han recolzat majoritàriament una opció (arribar a un acord en els tres eixos i votar la investidura d’un altre candidat de Junts pel Sí) que ja no figura a les butlletes.

Com era previsible el resultat del Debat Nacional de la CUP no va calmar els ànims de tots aquells més propensos a exaltar-se amb els titulars que a tractar d’entendre el fons de la notícia (que reconec que pot costar una mica d’entendre). Rarot com sóc –de moment sóc cupaire, ves- vaig afegir dues noves piulades, la setena i la vuitena, a una sèrie de sis: “Els insults i desqualificacions entre independentistes perjudiquen als que, a banda i banda, volen l'acord (7/6... ;-)” i “Els insults i desqualificacions només beneficien els que, a banda i banda, prioritzen el qui davant del què, el com i el quan. (8/6... ;-)”. Dues piulades suposo que inintel·ligibles als ulls dels convençuts de que si no s’arriba a un acord serà única i exclusivament per culpa d’un dels dos costats de la negociació. 

D’infusions i presidències

L’assalt de vaixells britànics per part de colons nord-americans el 16 de desembre de 1773 a Boston és considerat un dels episodis clau en el conflicte que acabaria amb la independència dels Estats Units. Els vaixells, contràriament al que algú podria suposar tractant-se d’un fet destacat, no anaven carregats d’armes, ni de diners, ni de res que aparentment pogués tenir cap importància estratègica per al desenvolupament posterior del conflicte, sinó que duien un carregament de te de la British East India Company, companyia afavorida per la llei del te britànica en detriment dels comerciants nord-americans. Podríem dir que l’assalt als vaixells britànics va ser un acte de desobediència dels secessionistes de les Tretze Colònies a l’ordenament jurídic vigent a l’Imperi. Des de finals de la dècada passada aquest fet històric dóna nom a un moviment ultraconservador populista i hiperventilat: el Tea Party.

A diferència del te (Camellia sinensis), que té propietats estimulants sobre el sistema nerviós central, s’atribueix a la camamilla (Matricaria chamomilla) un efecte sedant, que fa que les infusions de flors seques d’aquesta herbàcia siguin especialment indicades per a alleujar els casos de nerviosisme i insomni. Llegint i escoltant els infusionistes nostrats ningú no ho diria. Del 27 de setembre ençà els membres del Camamilla Party estan força sobreexcitats. El seu prèssing CUP no té límits: tot el que no sigui votar la investidura de Mas a la presidència de la Generalitat de Dalt és posar pals a les rodes i una traïció al país per part d’una colla de trinxeraires als que la independència els importa una puta merda i bla, bla, bla...

Keep calm. Al marge d’amnèsies polítiques -per exemple sobre el posicionament que en aquest país i al llarg dels anys ha tingut cadascú respecte a la independència- , de tossuderies i d’errors que es puguin haver comès per totes bandes, de debò creuen els legítims partidaris de la reelecció de Mas que, si l’objectiu és la independència, l’insult i la desqualificació dels únics aliats possibles és la millor de les tàctiques? Una formació política amb suficient imaginació com per a relegar el seu presidenciable al quart lloc d’una llista no pot trobar cap fórmula innovadora d’acord per a fugir d’una disjuntiva –“O Mas president o noves eleccions”- que seria altament perjudicial per al conjunt de l’independentisme i, conseqüentment, per al país?

Anem a pams. Els detractors de Mas li retreuen la seva proximitat als casos de corrupció i, sobretot, les seves polítiques neoliberals com a gestor de l’autonomia. En canvi el principal argument dels defensors més abrandats de la seva reelecció no és pas la seva acció de govern sinó el seu lideratge en el procés i el seu reconeixement internacional, uns actius polítics dels quals no es pot prescindir. Aquests posicionament aparentment oposats no es poden compatibilitzar? Mas no pot tenir cap altre paper en aquest procés que no sigui el de president del govern?

El dilluns 9 de novembre el Parlament va aprovar, amb els vots de JpS i la CUP, iniciar el procés de creació de l’Estat català independent en forma de república. Aquest procés ha de comportar la creació de les estructures d’estat necessàries per a l’objectiu esmentat, al marge de la legalitat il·legítima del regne d’Espanya. En aquest escenari canviant no hauria de ser tan difícil de trobar un nou paper a Mas. No volem fer una República? A la majoria de les repúbliques parlamentàries la presidència fa funcions de representació institucional, principalment en l’àmbit internacional, -allò que, segons els seus abrandats defensors, tan bé fa Mas- sense exercir funcions de govern –allò que volen evitar els seus detractors. Doncs la cosa podria anar per aquí:

• El Parlament de Catalunya –que està obligat a la creació de l’Estat català independent en forma de república- acorda crear una presidència provisional de la República catalana. Una de les principals funcions d’aquest òrgan hauria de ser la recerca de reconeixement internacional per al nou estat. I qui millor que per a presidir-la provisionalment que Artur Mas, per la seva condició de cara més coneguda del procés a nivell internacional
• A la presidència de la Generalitat, com a gestor del que encara és una autonomia, s’hi posa una persona de perfil socialdemòcrata de la llista de JpS, a mig camí entre les diferents sensibilitats d’un moviment transversal com l’independentisme.
•   D’aquesta manera la CUP compleix el seu compromís d’evitar que Mas gestioni el dia a dia de la política principatina -i pugui nomenar consellers com Felip Puig, Boi Ruiz o altres amb perfil (dirty) business friendly- sense privar-lo de tenir un paper destacat al procés i sense degradar-lo a un nivell institucional inferior, del tipus Conseller en cap, sinó tot el contrari. Només caldria que el president de la Generalitat li reconegués de forma pública i solemne un rang institucional superior al seu, al mateix temps que la negués al reietó dels espanyols.

Evidentment aquesta teoria es pot contra argumentar molt fàcilment: sense un reconeixement internacional de la República catalana aquest “ascens” de Mas no valdria res. I és ben cert: el càrrec aquí proposat podria tenir el mateix valor que el títol de rei de Jerusalem... o ser molt més que la presidència (de moment  autonòmica) a la que aspira ser reelegit. Tot aniria en funció de l’èxit del procés. D’altra banda una renúncia convergent a la presidència de la Generalitat contribuiria també a cremar definitivament les naus de l’autonomisme, davant qualsevol temptació negociadora amb la metròpoli.

Tornant al començament. L’ANC, a part de convocar concentracions al Passeig dels Til·lers (Tilia spp.) “demanant als 72 diputats un acord”, no hauria de fer també alguna proposta d’acord amb la que es pogués desencallar la situació i que ajudés a rebaixar la tensió entre independentistes? No és això el que també hauria de fer una entitat unitària? Doncs això, keep calm i visca la til·la lliure.

De presidents màrtirs i judicis sumaríssims

Cada 15 d’octubre la mateixa cançó. Cada 15 d’octubre s’organitzen actes d’homenatge a Lluís Companys i se senten discursos i declaracions solemnes recordant la seva condició d’únic president de govern democràtic assassinat pel feixisme a tot Europa i el fet, també bastant inusual, que l’Estat que va executar-lo no hagi demanat encara perdó, malgrat que ja fa més de tres dècades de la seva conversió en una presumpta democràcia presumptament exemplar. Aquest necessari exercici de memòria històrica va acompanyat sovint d’una cançoneta de fons, al meu modest entendre totalment prescindible. No sé qui en va escriure la lletra, repetitiva, enganxosa, però hem pogut sentir-la en boca de diferents intèrprets, àdhuc va assumir-la oficialment la Generalitat en temps del president Montilla. La tornada reivindica l’anul·lació del judici sumaríssim contra el president Companys. L’anul·lació, o en algunes versions la revisió, de judicis a persones represaliades pel franquisme, i en conseqüència de les seves sentències, es presenta com un acte de justícia i de reparació de l’honor i la dignitat de les víctimes. 

  

Serveix de res anul·lar una condemna de mort executada? I tant que sí però no pas com a  acte de justícia sinó com un exercici de cosmètica històrica. Reivindicant que l’administració de justícia espanyola revisi o anul·li els expedients el que s’està fent és reconèixer el dret a tornar a jutjar les víctimes de la repressió franquista. “Ep, alto! –us diran els defensors del revisionisme judicial- que ara es revisarien els expedients amb totes les garanties de l’estat de dret”. Justa la fusta! D’això es tracta: d’una bona capa de maquillatge que permeti presentar l’actual Estat espanyol i la seva justícia com a exemplarment democràtics. Sombraquí, sombrallà, maquillate, maquillate... No, amb una revisió per aquí, una anul·lació per allà, quatre exhumacions i una placa commemorativa no n’hi ha –o, més ben dit, no n’hi hauria- prou per a fer justícia però sí que permetria presentar l’actual Estat espanyol com si no tingués res a veure amb una dictadura amb la qual no va haver-hi ruptura sinó transició (i en alguns estaments com el judicial amb prou feines ni això).

Els espanyols també tenen un president de govern condemnat a mort. El 20 de desembre de 1973, trenta-tres anys després de l’assassinat de Lluís Companys i Jover, l’organització Euskadi Ta Askatasuna va executar a Madrid Luis Carrerro Blanco. Carrero havia accedit a la presidència del govern del seu país per una via diametralment oposada a la de Companys: almirall de la marina, va fer la guerra al bàndol franquista i va guanyar-se la confiança del dictador, que va anar ascendint-lo al llarg dels anys fins a nomenar-lo president del govern espanyol, mig any abans de la seva mort. Malgrat tenir dues trajectòries oposades, però, els dos presidents esmentats comparteixen quelcom més que una mort violenta a mans dels seus respectius enemics: si feu una cerca pel Google veureu que, sorprenentment o no, a Espanya hi ha carrers dedicats al penúltim president de govern franquista, un monument a la població on va néixer, Santoña, i una placa commemorativa al lloc on va morir, per a recordar els “servicios a la patria” que l’almirall va dur a terme per terra, mar i, finalment, aire. Tot i aquest reconeixement diguem-ne popular, el que no trobareu al buscador és cap petició de revisió o d’anul·lació del judici sumaríssim que va elevar l’almirall a la categoria de màrtir per Déu i per Espanya. Lògic: per als partidaris del règim franquista, nostàlgics fonamentalistes o reconvertits en demòcrates de tota la vida, l’organització que va jutjar i executar l’ogre no tenia cap legitimitat. Per a ells la justícia va consistir en activar la maquinària repressiva de la dictadura contra els responsables de l’execució i, de passada, contra l’oposició democràtica.

Fer justícia no és anul·lar els judicis a les víctimes. Revisant i/o anul·lant judicis s’està jutjant a l’hora la víctima i el botxí. D’una banda es vol demostrar la innocència de les persones condemnades –aspecte totalment innecessari per a restituir-los un honor i una dignitat que no es perd lluitant contra el feixisme- i de l’altra que, en conseqüència, la “justícia franquista” no va ser prou justa amb elles –qüestió encara més innecessària que la primera. Si es vol fer justícia de veritat amb les víctimes del franquisme cal portar els seus casos als tribunals, amb totes les garanties processals d’un estat de dret, però no pas per a revisar els seus sumaris sinó per a asseure a la banqueta dels acusats els responsables de les seves morts. Segur que en alguns casos, com el de Lluís Companys i altres executats dels primers anys de la dictadura, ja és massa tard però en molts altres, com el de Salvador Puig Antich i altres crims d’estat de les acaballes del franquisme i els inicis de la transició, encara hi seríem a temps. 

20D. Plebiscit a la tercera fase?

27 de setembre de 2014. El president de la Generalitat, Artur Mas, signa el decret de convocatòria de la consulta en un acte solemne a Palau, d’acord amb la nounada llei de consultes no refrendàries. Pocs dies després –sorpresa!- el Tribunal Constitucional espanyol suspèn la convocatòria de la consulta, amb arguments de tipus competencial i altres relatius a “la sobirania nacional i la indissoluble unitat de la nació espanyola”. Malgrat presidir un (tros de) país amb un Parlament que un any i mig enrere s’havia declarat sobirà, Mas no gosa plantar cara al TC –no fos cas que l’imputessin per desobediència!- i renuncia a la celebració de la consulta en els termes inicials. Però tranquils que el president, més puta que bonic, té solucions per a tot: en comptes d’una consulta no refrendària, els catalanets i catalanetes d’aquest tros de país finalment podem votar amb il·lusió i urnes de cartó en un procés participatiu. La votació se salda amb la participació de 2.305.290 votants i una victòria clara del sí a la independència (1.861.753 vots i 80,76%). Els 104.772 vots negatius suposen un escarransit 4,54% dels votants, percentatge molt allunyat de la realitat política i social catalana i és que els partits botiflers en comptes de fer campanya pel no han optat per demanar l’abstenció als votants i el boicot als ajuntaments i funcionaris, ridiculitzant el procés participatiu –el butifarréndum- i negant cap validesa als resultats. Però tranquils que tenim a Mas a la presidència i ell ja ho havia previst tot: amb motiu de la convocatòria alternativa, com aquell que reconeix que el nou 9N és una mica de nyigui-nyogui, el President ja havia dit que ara només fèiem una consulta anticipada, que la definitiva vindria en forma d’eleccions plebiscitàries.

27 de setembre de 2015. Per primera vegada a la història al Parlament de Catalunya hi ha una majoria absoluta independentista. I hi és després d’unes eleccions (plebiscitàries i constituents) amb el percentatge de participació més alt des del restabliment potfranquista. Aquesta vegada els partits botiflers –per què anomenen “unionistes” als que no ens volen units sinó sotmesos?- sí que han fet campanya. Els partits manifestament contraris a la independència (C’s, PsoE, Pp i les restes d’UDC) han obtingut 1.712.133 vots, molt superiors als vots negatius del 9N però encara per sota dels 1.861.753 vots doblement afirmatius dipositats a les urnes de cartró... i bastant per sota dels 1.966.508 vots explícitament independentistes del propi 27S. Ball de xifres al marge està clar que la majoria d’escons del Parlament  estan ocupats per persones que s’han presentat a les urnes amb programes que incloïen la ruptura amb l’Estat espanyol i l’inici del procés constituent de la república catalana.

20 de desembre de 2015. En aquesta data hi ha convocades eleccions generals al regne d’Espanya i tot sembla indicar que en aquest tros de país tenen intenció de concórrer-hi no només les sucursals regionals dels partits espanyols i el putaramonetisme parlamentari progre o extraparlamentari rosegaciris sinó que també volen fer-ho CDC i ERC, partits impulsors i principals integrants de Junts pel Sí, la candidatura guanyadora del 27S.  

Per què s’ha de presentar l’independentisme a les eleccions espanyoles? La pregunta s’ha formulat en totes i cadascuna de les convocatòries electorals estatals però adquireix una altra dimensió en l’actual conjuntura política d’aquest tros país. Què s’ha d’anar a fer a les institucions espanyoles un cop ja s’ha decidit que no volem seguir sotmesos a l’Estat espanyol? Entre els partidaris de tenir representació parlamentària a la metròpoli trobem arguments de tot tipus, la majoria més coherents amb la tradicional misèria peixalcovista de CiU –recordeu què se li va escapar a Oriol Amat en declaracions a una ràdio alemanya poc abans del 27S?- que amb una estratègia independentista.

“Per una llista de Junts pel Sí a les eleccions espanyoles” de Joan-Lluís Lluís a Vilaweb recull bona part dels arguments independentistes pro-eleccions espanyoles. Segons l’escriptor perpinyanès “l’absència de l’independentisme faria que federalisme i unionisme fossin les dues úniques opcions a concórrer-hi i doncs a aprofitar-se dels espais electorals. Tindrien així més possibilitats d’influir les opinions dels electors i, potser, de fer recular una mica l’independentisme. Serien, a més, les dues úniques opcions que representarien Catalunya a Espanya, amb un pes final en escons sobredimensionat pel fet de l’absència del corrent majoritari.” També descarta la possibilitat de presentar candidatura i deixar escons buits, pel ressò mediàtic que té tot allò que succeeix al cor de l’imperi: “caldria considerar que a partir del 20 de desembre les corts seran la principal tribuna estrangera des de la qual Catalunya podrà fer conèixer la seva existència i el seu projecte.”

Plantejar les eleccions espanyoles com una oportunitat per a fer una nova demostració de força independentista equival a considerar-les un nou plebiscit, enmig d’una campanya en clau espanyola i per tant en una conjuntura menys favorable que el 27S. En aquest sentit el 20D només pot servir per a perdre part del que s’ha guanyat el 27S.

Per què l’independentisme s’hauria d’arriscar el 20D més del que va fer-ho l’espanyolisme el 9N? Imaginem que CDC i ERC –cal esmentar la CUP?- decideixen no concórrer a les eleccions; que aquests partits i l’ANC i Òmnium fan una crida a l’abstenció; que els municipis de l’AMI no col·laboren en la cessió de locals ni en la constitució de meses electorals i assumeixin la defensa jurídica dels membres de les meses que es declarin objectors... Amb una campanya de boicot a les eleccions espanyoles per part d’entitats amb una més que notable capacitat de convocatòria la participació del 20D estaria molt més a prop del 9N que del 27S i el seu resultat quedaria totalment deslegitimat. No es tracta de tornar a comptar independentistes, ara en unes eleccions alienes, sinó de fer molt més ampla l’esquerda entre la realitat política i social catalana i les institucions espanyoles i, de passada, trencar qualsevol temptació peixalcovista i marmotista. Recordeu què se li va escapar a Oriol Amat en declaracions a una ràdio alemanya poc abans del 27S?

El temps de les carbasses

Setembre de resultats històrics per a l’independentisme, de victòria inapel·lable al carrer i a les urnes, que només no veuen aquells que continuen no volent-hi veure –que santa Llúcia els conservi la vista!- i només neguen aquells que volen continuar negant el pa i la sal al nostre poble. També és cert, però, que podem trobar entre l’independentisme gent un pèl desencisada per una victòria que esperaven més àmplia. No passa res; una lectura negativa dels resultats del 27 de setembre només pot ser fruit d’una manca de perspectiva de com ha evolucionat l’independentisme, i en conseqüència la situació política d’aquest (tros de) país, d’uns anys ençà. De tant en tant cal baixar del núvol de les il·lusions al rebost dels records i fer-hi un cop d’ull per a veure on érem no fa gaire, on som ara, i per tant on podem ser aviat si no ens desviem del camí. Un cop al rebost, deixeu-me destapar un parell de pots, el primer força desconegut i curiosament ambdós d’elaboració setembrenca, que crec que són força il·lustratius de tot plegat i que conviden a mantenir la il·lusió sense deixar de tocar de peus a terra.

Cofois i feliços com un esclau amb cadenes noves. Així es mostraven, el 30 de setembre de 2005, els diputats al Parlament de Catalunya de tots els partits que s’autodefinien catalanistes (CiU, PSC, ERC i ICV) quan van aprovar un nou estatut d’autonomia que alguns veien com l’encaix definitiu amb Espanya i altres com una solució provisional. Aquell dia un escamot de militants de la CUP -una organització que amb prou feines coordinava una quinzena de regidors de l’esquerra independentista arreu del país, la majoria amb altres sigles- va presentar-se al Parlament de Catalunya armat amb cinc carbasses – massa petites, tot s’ha de dir; per als mèrits dels honorables haurien estat més adients les guanyadores del concurs de Sedó o del d’ous d’euga de Sant Llorenç de Morunys- adreçades als cinc grups parlamentaris, que van entrar al registre acompanyades d’un manifest amb el curiós títol de “Prou d’estatuts. Independència”.

Tots sabem què va passar amb aquell estatut. Primer la retallada pactada entre el govern espanyol i l’oposició parlamentària catalana. Qui no recorda aquella entranyable foto a la porta de Moncloa  amb Zapatero –el Pablo Iglesias de l’època: “apoyaré...”- Mas i Duran. La primera retallada va excloure ERC del consens estatutari, partit que després d’un fort debat intern, i malgrat l’oposició inicial de la direcció, va acabar fent campanya pel No. Malgrat no ser el text sorgit del Parlament el nou estatut va aprovar-se per referèndum el 18 de juny de 2006 amb 1.899.897 vots afirmatius -el 73,9% dels que votants però només el 35,7 % dels censats, au!- i 533.742 en contra. I malgrat ser aprovat a les urnes l’estatutet encara va emprendre un llarg periple judicial que va finalitzar el 27 juny de 2010 amb una sentència del Tribunal Constitucional espanyol que va acabar d’amputar-lo. La sentència del TC va provocar la primera de les grans manifestacions independentistes que han marcat la vida política dels darrers anys. Si no fos per la gran visió estratègica dels defensors de l’Estat -gràcies santa Llúcia!- ara aquest tros de país tindria quatre competències administratives més i centenars de milers d’independentistes menys.

El setembre de 2009 la CUP continuava tenint una representació institucional força escarransida si la comparem amb els partits parlamentaris però ja no era la completa desconeguda del temps de les carbasses. A les eleccions municipals de 2007 va créixer en nombre de vots i de regidors i va  aconseguir representació a set capitals de comarca... però encara ens coneixíem tots. Recordo com un d’aquells nous regidors de la CUP m’explicava entusiasmat la proposta que havien presentat i aprovat al seu ajuntament i com jo me l’escoltava un pèl escèptic sobre quin podia ser el recorregut d’aquell acord. I potser no n’hauria tingut gaire de recorregut si els devots de santa Llúcia a la fiscalia i a la delegació del govern espanyol no hi haguessin col·laborat amb prohibicions, recursos judicials i fins i tot autocars de falangistes –dels clàssics de la camisa blava, res de modernets de color carbassa- però el cas és que una moció presentada per l’aleshores únic regidor cupaire a la vila va propiciar la celebració de la consulta popular d’Arenys de Munt i l’inici d’un moviment que va estendre’s a centenars de municipis.

Som on som i no es tracta ara de penjar-se medalles a l’estil del Màgic Andreu. Ningú no pot atribuir-se els mèrits de la conquesta de l’hegemonia política i social per part de l’independentisme: ni CDC, ni ERC, ni l’ANC, ni Òmnium. Ni tan sols el PP i el PSOE. Naturalment que tampoc no pot fer-ho la CUP –la meva miopia no arriba a aquest punt- però sí que, davant l’allau de crítiques rebudes pel fet de donar carbasses a Mas, no puc estar-me de recordar que, a diferència d’altres, la CUP sempre ha defensat de manera inequívoca la necessitat d’un estat independent per al poble català.

Diu el tòpic que tothom és necessari i ningú imprescindible i és ben cert. Tan cert com que ara és imprescindible que ens posem d’acord. Si ho fem bé, i sobretot si l’Estat espanyol continua fent-ho tan malament, aviat podrem deixar de commemorar com a Diada Nacional la derrota de l’11 de setembre de 1714 per a celebrar una victòria recent. Si ho fem bé, i sobretot si l’Estat espanyol continua fent-ho tan malament, potser la data més adient per a la celebració hauria de ser el 13 de desembre. És només una idea. Si no us agrada en tinc més.

Quan el DNI ve d’Almansa...

“Som de Palma, visc a Barcelona i som a València. Avui em sent dels Països Catalans”. Això, si fa no fa, és el que va dir l’aleshores regidora d’ICV a l’ajuntament de Barcelona, i ara investigada per la sindicatura de comptes, Imma Mayol, allà pel remot maig del 2000 amb motiu de la constitució de l'Assemblea de Regidors de la Institució Joan Fuster. Vatuadei! –vaig pensar en sentir-ho- Del meu lloc de naixement al de residència hi ha una quinzena de quilòmetres mal comptats però no em cal anar a cap lloc en especial per a identificar-me amb una determinada nació. Sento per igual que sóc al meu país tant si albiro els cims del Canigó, del Pedraforca, del Turbó o del Penyagolosa com si estic collint trumfos a l’hort o rovellons a l’obaga del mític Montraveta. N’hi ha, però, que es veu que necessiten trobar-se un entorn favorable per a fer afirmacions en aquest sentit.

En un entorn molt favorable, la Universitat Catalana d’Estiu de Prada de Conflent, Germà Gordó va embolicar una mica la troca afirmant “la construcció d'un nou estat no ens ha de fer oblidar la nació sencera” i plantejant que la constitució catalana hauria de preveure l'opció que els ciutadans d'altres territoris dels Països Catalans poguessin demanar la nacionalitat. Les respostes de l’anticatalanisme van ser unànimes, acusant el conseller de justícia de la Generalitat de Catalunya d’imperialista i les seves opinions d’intolerables, injurioses i totalitàries. On s’és vist que s’obligui la gent a poder decidir lliurement si vol demanar o no la ciutadania d’un estat amb el que pugui sentir-se identificada lingüística, cultural i/o nacionalment? Fuig, home, fuig! La llibertat, el concepte constitucional espanyol de llibertat, consisteix en obligar als actuals ciutadans espanyols a continuar anant pel món amb un únic DNI, que per alguna cosa van guanyar el plebiscit d’Almansa!

Com no podia ser altrament, un dels més furibunds detractors de les intolerables paraules de Gordó va ser el president del govern aragonès. Javier Lambán es va encendre com un misto fins al punt de parlar de la Franja i dels Països Catalans, això sí per a dir que la primera no formava part dels segons i que aquests no existien. Per a tractar-se d’una cosa inexistent déu n’hi do els maldecaps que dóna parlar de la “nació sencera” als defensors de la “nació única”!

Reaccions previsibles a banda, la polèmica hauria de servir per a que es comencés a parlar seriosament, a un costat i a l’altre dels futurs límits estatals, de quina ha de ser la relació de la República catalana i els territoris catalanoparlants que restin –esperem que provisionalment- dins de l’Estat espanyol, i entre aquests molt especialment la Franja de Ponent. A diferència del País Valencià, de les Illes i, fins i tot, de la Catalunya Nord, la Franja no és una entitat territorial reconeguda oficialment, amb una administració específica, i per tant no disposa d’un interlocutor propi per a tractar aquells temes que afecten a banda i banda de la ratlla que parteix el Pont de Muntanyana i que, en funció de com evolucionin els esdeveniments polítics a la Catalunya ara presumptament autònoma poden variar molt en el futur immediat. 

No és el ben bé el mateix quedar a un costat o a l’altre d’una fita si aquesta determina els límits geogràfics de dues províncies o dues comunitats autònomes “espanyoles”, com fins ara, o bé suposa formar part de l’extrema perifèria d’una Espanya decadent i empobrida en tots els sentits –inclòs el lingüístic- o ser part integrant d’una nova República catalana. L’objectiu, a un costat i a l’altre, hauria de ser minimitzar els inconvenients que pugui comportar una frontera estatal i maximitzar els avantatges de disposar d’un estat propi. En serem capaços? Bufff! Quins problemes que comporta el simple fet de plantejar la possibilitat de poder arribar a escollir. 

De petits municipis i grans oblits

1.859. Si les fonts consultades són fiables, aquest és el total de municipis dels Països Catalans, incloent-hi els de l’Aran, la Fenolleda i la franja castellanoparlant del País Valencià. N’hi ha de tota mena i mida. Dels 1.602.386 habitants de Barcelona als només 13 de Cauders de Conflent, dotze menys que Sant Jaume Frontanyà, que segons fonts mal informades és el “poble –o segons les versions el municipi- més petit de Catalunya”. Aquesta afirmació, a banda d’en empetitir el país i en confondre els conceptes poble i municipi, es basa en mesurar els municipis únicament pel seu pes demogràfic.

Els municipis es defineixen a partir de tres elements constitutius. Un d’ells és la pròpia organització política i administrativa: disposar d’ajuntament propi. Un altre és, efectivament, la població. I el tercer element, que molt sovint s’oblida, és el territori. Els municipis són entitats locals de naturalesa territorial. I a nivell territorial la diversitat municipal també és molt gran: dels 814,2 km2 de Requena –superfície superior a la de la majoria de comarques- fins als minúsculs termes de Benirredrà i de Montlluís, amb només 0,4 km2 cadascun.

1.751. Aquesta era la xifra de municipis de l’actual comunitat autònoma de Catalunya el 1842. Cinc anys més tard aquests s’havien reduït un 38,4%, fins els 1.079 fruit de les agregacions forçoses amb que la Llei d’ajuntaments de 1845, desplegada simultàniament a la divisió provincial espanyola impulsada pel ministre Javier de Burgos, pretenia simplificar i modernitzar el mapa administratiu de l’Estat espanyol. Les polítiques agregacionistes basades en criteris exclusivament demogràfics van seguir durant bona part del segle XX, especialment durant el franquisme i més concretament la dècada dels 60, coincidint amb la davallada demogràfica patida per bona part de les comarques occidentals i pirinenques. Com a curiositat citar que la Llei de bases de règim local, que permet al govern espanyol modificar els termes municipals malgrat l’oposició de les poblacions afectades, va ser aprovada el 19 de novembre de 1975, el dia abans de la mort oficial del dictador. Fruit d’aquest llarg període municipicida i d’un lleu repunt produït durant l’època presumptament autònoma la xifra de municipis d’aquest tros de país s’ha situat en 948.

2.015. L’any en que ha de girar la truita. Els canvis que s’estan produint en aquest país –inicialment en un tros d’ell- són, han de ser, una oportunitat de replantejar-nos molts aspectes. Tothom coincideix en que la independència no només ha de comportar millores en l’aspecte nacional sinó que també en el social, però... i en el territorial? Un estat nacionalment lliure i socialment just no hauria de ser també territorialment més equilibrat que l’actual? Parlem de construir un Estat i de fer-ho des de baix cap dalt. A nivell territorial això hauria de comportar l’arraconament definitiu dels criteris únicament demogràfics a l’hora de definir el mapa administratiu de la nova República. Per molt que diguin els que pretenen justificar la supressió de municipis amb criteris d’economia d’escala, el problema no és que Viacamp i Lliterà tingui ajuntament malgrat tenir només 43 persones empadronades, el drama és que en els seus 107,7 km² només hi hagi aquesta xifra d’habitants, deu vegades inferior a la que tenia fa cent anys. Suprimint municipis poc poblats el problema real no desapareix, només s’amaga estadísticament. 

Construir un estat des de baix, pel que fa a la divisió territorial i administrativa, ha de significar començar per donar veu i dret de decisió a les entitats de població més petites i anar pujant: els nuclis de població han de poder escollir lliurement el municipi on pertanyen, els municipis han de fer el mateix respecte a la comarca i així successivament fins a completar, si ho fem bé, la República dels Països Catalans. Tota la resta, tota entitat geogràfica que no es basi en la lliure adhesió, no deixa de ser una còpia dels vells models modernitzadors de de Burgos.

27S. Autonòmiques? Plebiscitàries? Constituents?

Article d'opinió publicat als diaris SEGRE i LA MAÑANA.

27S. Autonòmiques? Plebiscitàries? Constituents?

Després de molts mesos de parlar-ne ja és oficial. El passat dilluns, 3 d’agost, Artur Mas, 129è president de la Generalitat de Catalunya, signava el decret de convocatòria de les eleccions del 27 de setembre. Si limitem el nostre camp visual a allò que la Constitució espanyola ens permet veure la convocatòria no té res d’extraordinari, res que justifiqui la seva retransmissió en directe i en prime time per TV3: només són unes eleccions més al Parlament de Catalunya, les onzenes de l’etapa postfranquista, en que els ciutadans i ciutadanes d’aquest tros de país podrem escollir les persones que ens hauran de representar en una trista cambra autonòmica amb una capacitat legislativa força limitada. Però encara hi ha algú que cregui que les del 27S seran unes eleccions autonòmiques més?

Per a les forces polítiques i les entitats partidàries de la independència les eleccions són plebiscitàries. Es tracta de plantejar obertament al conjunt de la població quin futur polític volem per a la gent i el territori de l’actual comunitat autònoma de Catalunya: independència o submissió? Contràriament, els més abrandats defensors de l’actual ordre constitucional, encapçalats per Mariano Rajoy i el seu govern, insisteixen en recordar-nos que ens trobem davant de la convocatòria d’unes eleccions autonòmiques ordinàries però alhora, malgrat aquesta ordinarietat, les consideren vitals per a evitar el que anomenen “el trencament de Catalunya amb la resta d’Espanya” i proposen mesures extraordinàries, com la necessitat d’arribar a un acord postelectoral entre el PP, el PSC i Ciutadans defensada pel xenòfob Garcia Albiol. Els únics que de facto neguen el caire plebiscitari del 27S són CSQEP i les restes d’Unió Democràtica de Catalunya.

Volem ser un estat independent? Una pregunta clara requereix una resposta inequívoca: sí o no. I, situats en aquest punt, podem dir que les paperetes dels partits i formacions polítiques amb representació parlamentària seran fàcilment computables a efectes plebiscitaris: els vots a la CUP-Crida Constituent i a Junts pel Sí comptaran com a vots afirmatius mentre que els dels partits ferotgement espanyolistes (PP, PSC-PSOE, C’s) i els de les candidatures que neguen el carácter refrendari d'aquest 27S (CSQEP, UDC) faran cap al munt dels vots negatius.

Sembla evident, doncs, que les eleccions del mes que ve, legalment autonòmiques,  seran clarament plebiscitàries, però... i constituents? Si l’anomenat procés tingués una evolució lineal i perfectament calendaritzada, condició que requeriria un acord (impossible) entre totes les parts implicades, les eleccions pròpiament constituents serien les següents. Primer hi hauria un referèndum d’autodeterminació (o, en aquest cas, unes plebiscitàries) i després, un cop ratificada la voluntat popular d’independència, unes eleccions per a escollir el Parlament constituent de la República catalana (i aranesa), encarregat de proposar un nou marc juridicopolític, més o menys allunyat del vigent en funció de la corresponent correlació de forces. Però el procés no és lineal, ni pactat, i el seu desenllaç vindrà determinat per la correlació de forces, de tota mena de forces, incloses les invisibles, que hi interactuïn fins al seu desenllaç.

Esdevenir una República independent dependrà, doncs, de la força dels seus partidaris -a les urnes però també al carrer; votant però també desobeint- però la naturalesa del nou estat dependrà també de quins sectors socials i polítics esdevenen hegemònics al si de l’independentisme. En aquest sentit les eleccions del 27S també són, en part, constituents: és evident que, malgrat compartir els anhels d’independència, no tot el bloc del sí defensa el mateix model de societat i, per tant, en funció de quina papereta del Sí triï cadascú podrà explicitar, o no, si vol que la nova República catalana (i aranesa) sigui no només nacionalment lliure sinó també socialment molt més justa i políticament molt més democràtica que els estats que ara ens toca patir. I si bé és cert que a la Llista de Junts pel Sí podem trobar-hi gent que sense cap mena de dubte també comparteix aquests objectius no ho és menys que també inclou hooligans de les privatitzacions i executors de les retallades. En canvi el vot a la CUP-Crida Constituent no té dobles lectures sinó que és una aposta clara i decidida pel doble sí -sí la independència i sí a la justícia social- i, per tant, vol ser la resposta de tothom que se senti doblement emprenyat: de qui s’indigna tant si volen fer cantar “viva España” a la canalla al sortir d’escola com el número de compte corrent als malalts a l’entrar a l’hospital. Un vot a la independència per a canviar-ho tot, per a canviar tot allò que democràticament decidim canviar.

CUP-Crida Constituent Ponent-Pirineu

Ramon Usall, Mireia Boya, Josep A. Vilalta, Clara Barbal i Ferran Dalmau

De mobilitzacions, eleccions i desobediències

Una gran catifa blanca que ompli tota la Meridiana barcelonina i que es transformi en una onada de colors, símbol de deu eixos de lluita, que arribi fins al Parlament: Via Lliure a la República Catalana. Aquesta és la proposta de l’ANC per aquest Onze de Setembre, una proposta que no té el ressò que per aquestes mateixes dates d’anys anteriors tenien les mobilitzacions proposades per la mateixa assemblea. I em sembla que aquesta menor presència en el debat públic –tant als mitjans com al bar- de la mobilització de la Diada és, en part, culpa de la pròpia Assemblea i del rebombori creat pels successius debats al voltant de les llistes electorals del 27S. La percepció del caire transversal i apartidista de les entitats de la societat civil, i molt especialment l’ANC, ha estat una de les claus de l’èxit de les mobilitzacions populars per la independència dels darrers anys. La implicació en el debat electoral d’aquestes entitats no els pot fer perdre capacitat de convocatòria de cara a la propera Diada i, més important, en l’escenari post27S?

Que ningú no em mal interpreti. Aquest any també s’ha d’anar a la mobilització de l’Onze de Setembre. Com l’any passat i l’anterior. Com també calia anar-hi fa deu anys, quan tots els partits amb representació parlamentària perdien el cul per reformar un miserable estatut d’autonomia, o vint-i-tres, quan un jutge idolatrat per l’esquerra espanyolista engarjolava més independentistes dels que hi ha avui al mateix Parlament. Com també haurem de continuar sortint al carrer l’any vinent, l’altre i tots el que calgui mentre hi hagi un pam dels Països Catalans sota domini espanyol o francès. No, el que qüestiono no és la necessitat evident de seguir mobilitzant-nos sinó el fet que les entitats que han aconseguit que sectors fins fa poc desmobilitzats ara ho facin massivament, pel fet d’haver-les presentat com a unitàries, s’embranquin en debats partidistes i electorals.

Sembla que el 27S sigui una meta, que amb un bon resultat electoral dels partits sobiranistes tot està resolt, que ja no caldran mobilitzacions massives, que un cop se n’evidenciï en unes urnes oficials el suport majoritari la gestació i la gestió de la independència recaurà a les institucions i que, per tant, aquells que els darrers anys han tingut més capacitat de convocatòria ja poden cremar les seves naus. Error monumental. 

S’equivoquen, i molt, els  que creuen que amb una victòria clara de les forces independentistes el 27 de setembre ja ho tenim tot fet, que el 28 l’Estat espanyol acceptarà de grat o per força la decisió democràtica del poble català, que la Unió Europea -la “democràtica” Europa que supedita els drets dels pobles als grans interessos econòmics!- forçarà, pel bé de tots, l’Estat espanyol a una separació amistosa i aquí pau i allà glòria.

També s’equivoquen -i també molt- els que creuen que sigui quin sigui el resultat aquí no passarà res, que com que la sacrosanta constitució espanyola no permet la “secessió” aquesta no pot produir-se de cap manera, que ningú no ens reconeixeria la independència i que en el supòsit que aquesta es declarés des del Parlament de Catalunya no tindria cap repercussió rellevant (tret de la penal, por supuesto!). És ben cert que hi ha territoris que s’han declarat independents unilateralment i que gairebé ningú no ha reconegut (Rep. Turca de Xipre del Nord, Ossètia del Sud, Abkhàzia, Artsakh, Transnístria, Somalilàndia i Puntlàndia ). D’altra banda el reconeixement internacional de la independència tampoc no és garantia de poder-la exercir sobre el propi territori (com passa a la Rep. Àrab Sahrauí Democràtica i a Palestina). És el risc de perdre’ns eternament per l’espai exterior amb que ens advertia García Margallo.

Si els resultats 27S són favorables el 28 començaran moltes batalles. Els partidaris l’actual marc de dominació insisteixen en que amb només un resultat electoral favorable no n’hi ha prou per a que (un tros de) Catalunya esdevingui, d’un dia per l’altre, una república independent capaç de controlar el seu territori i foragitar-ne l’Estat espanyol. Desgraciadament tenen raó, però s’obliden de dir que, afortunadament, l’Estat espanyol tampoc no pot garantir mantenir sota control un territori si els habitants d’aquest no volen formar-ne part i actuen en conseqüència. Dit d’una altra manera: en un determinat moment podem trobar-nos en que aquest (tros de) país no tingui prou força per exercir la independència però que l’Estat tampoc no en tingui prou per a mantenir-nos sotmesos. Si no podem governar-nos, malgrat un mandat inequívoc de les urnes, el pas següent ha de ser esdevenir ingovernables: plantejar obertament la batalla de la desobediència (popular i institucional).

I qui ha d’organitzar la desobediència popular? A priori els que tindrien més números per a poder-ho fer, si ara no els malbaratessin en tómboles electorals, serien les entitats que ja han demostrat capacitat de mobilitzar amplis sectors del nostre poble, les que han tret milions de persones al carrer. Un cop passades les eleccions plebiscitàries ja no es tractaria de batre rècords de participació –ja ens hauríem comptat, per enèsim cop, i ara oficialment- sinó de passar a l’acció. En la meva modesta opinió caldria mobilitzar uns quants centenars de milers d’activistes i plantar cara al règim en dos fronts: l’institucional i l’econòmic.

A nivell institucional es tractaria d’obstaculitzar el normal funcionament de l’administració espanyola al nostre país. En aquest sentit el boicot actiu a les eleccions legislatives espanyoles podrien ser la primera oportunitat per a mesurar la capacitat de desobediència (i també per a comprovar si l’AMI serveix per a quelcom més que per a aprovar mocions simbòliques).

La lluita principal, però, hauria de ser col·lapsar l’economia mentre l’Estat espanyol no respectés el resultat de les urnes: paralitzar ports, aeroports, autopistes, telecomunicacions, centres de producció i distribució d’energia... Fer que la nostra dependència sortís cara a l’ocupant. La idealitzada intervenció d’Europa en pro de la democràcia només podria arribar a produir-se si fóssim capaços d’enviar a l’UCI la prima de risc espanyola. Als presumptes demòcrates només els interessa la democràcia si l’absència d’aquesta els perjudica els negocis. I, per molt que ens amenacin amb compartir l’espai sideral amb Transnístria, Ossètia del Sud i Abkhàzia, la nostra capacitat d’afectar l’economia europea és molt superior a la d’aquests petits pseudoestats i, en conseqüència, ens ho hem de fem valer.

Sembla un contrasentit però per a que la desobediència sigui efectiva cal molta disciplina. Calen, d’una banda, una gran capacitat de convocatòria i d’organització i, de l’altra, una voluntat clara d’enfrontament democràtic amb l’Estat. Les entitats civils que darrerament han demostrat a bastament la primera estan disposats a assumir la segona? O tot s’acaba el 27S?

D’institucions, pactes i eines de tall

Com que ja sabíem que ens n’acusarien, nosaltres mateixos ho vam posar al programa: “som una candidatura de gent jove i inexperta”... afegint-hi que la pràctica totalitat de candidats de les altres llistes malgrat no ser joves eren igual d’inexperts en la política municipal que els integrants d’aquella primera llista toranesa de la CUP. Érem joves, inexperts i amb quatre idees de com crèiem que havia de funcionar un ajuntament que topaven amb la manca de participació i amb l’opacitat pròpies d’anys i anys d’ajuntaments monocolors. Més enllà del cap de terme tampoc no hi teníem gran cosa: corria el 1999 i les candidatures municipals de (o amb participació de) l’Esquerra Independentista es podien comptar amb els dits de les mans, destacant-ne dues que ja havien esdevinguts referents d’èxit del municipalisme alternatiu: la CUPA d’Arbúcies i l’UM9 de (Sant Pere de) Ribes. Malgrat dubtes, incerteses i dificultats vam decidir ser-hi i, una i altra vegada, tornar-hi a ser. Setze anys ininterromputs de presència de la CUP a l’ajuntament de Torà; setze anys que començaven amb l’Esquerra Independentista en davallada i que s’acaben precisament ara, en el moment en que la CUP té presència al Parlament de Catalunya i ha assolit la seva màxima representació en les institucions municipals i supramunicipals –ep, fins al moment!- als ajuntaments (amb 385 actes de regidors, escampats per la major part de comarques de la Catalunya presumptament sobirana i amb els primers electes assolits al País Valencià), als consells comarcals (amb 57 consellers en 28 comarques) i fins i tot mitja dotzena d’escons a quatre de les anacròniques Diputacions provincials on, qui sap si influït pel caràcter foraster de les institucions, el company Eudald Calvo, regidor a Argentona, proposava entrar-hi a cops de matxet.

Amb setze anys potser també podríem reivindicar per a la CUP de Torà la condició de “referent”, però no pas per haver assolit els objectius que ens havíem fixat sinó per tot el contrari: diuen que s’aprèn més  dels errors que dels encerts i, podeu pujar-hi de peus, al llarg dels anys hem comès errades de l’alçada de la torre de Vallferosa. Una de les relliscades més evidents vam cometre-la ara fa dotze anys i en relació amb un tema de recurrent actualitat: els pactes postelectorals i, de retruc, l’entrada als governs municipals.

Les eleccions municipals de Torà de 2003, les segones en que participàvem, es van dur a terme enmig d’una situació excepcional –la detenció de tres joves toranesos sota la llei antiterrorista i la consegüent campanya de solidaritat, amb papers encara poc clars d’alguns personatges locals- i van ser les primeres en que no va haver-hi majoria absoluta: CiU va obtenir 4 regidors, la CUP 2 i Independents per Torà (embrió de l’actual llista d’ERC) 3. Amb aquest resultat perdíem una regidora respecte a les eleccions anteriors però passàvem a tenir la clau que decidiria el govern i no vam dubtar a fer-la  servir... malament. 

Vam arribar a un acord amb Independents per Torà per a fer fora CiU del govern municipal, sent conscients que a part del nostre electorat podia no agradar-li el pacte però confiant en que al cap de quatre anys es veurien els resultats. Ens vam equivocar i molt. No vam entrar amb un matxet, ni tant sols amb un més nostrat podall, sinó que vam dedicar els primers mesos a tractar de treure l’entrellat de la situació financera de l’ajuntament i a preparar un dels temes que consideràvem prioritaris i que havíem inclòs al pacte de govern: la redacció d’un Reglament orgànic municipal (ROM) que inclogués el màxim possible d’eines de participació ciutadana –referèndums, participació veïnal als plens, consells municipals sectorials, etc-, basat en el d’Arbúcies però que calia actualitzar per les modificacions que hi havia hagut recentment a la Llei municipal. A poc a poc i bona lletra. I la vam cagar. “No, no és que ara consideri que la CUP no hagués hagut de pactar amb els Independents per a, després de tants anys, fer fora CiU del govern municipal. Al contrari, segueixo creient que era la millor decisió que podíem prendre davant dels primers resultats electorals que deixaven l’Ajuntament de Torà sense majoria absoluta. O, si ho preferiu, la menys dolenta. Però en decidir-nos pel pacte vam cometre, com a mínim, dos errors.

El primer, extensiu a altres actuacions, és no haver-ho sabut explicar. Moltes vegades hem donat per fet que la gent està més o menys al corrent de l’activitat municipal, dels acords que es prenen en les sessions plenàries, dels posicionaments de cada grup en els temes que generen discrepàncies, del què defensa cadascú, etc... El primer error va ser pensar que la nostra actuació al govern al llarg de quatre anys s’explicaria per si sola, que la gent podria veure i valorar els canvis que preteníem fer al llarg del quadrienni.

El segon error va ser, precisament, comptar que teníem quatre anys per endavant i que, per tant, no calia córrer a l’hora de dur a la pràctica alguns dels objectius que ens havíem fixat”. Doncs no, no teníem quatre anys. El grup independent es va trencar i després d’un temps de governar en minoria una moció de censura va tornar el govern municipal als de sempre. El nostre pacte amb els independents no havia servit de res. Ens vam equivocar i les següents eleccions l’electorat ens va castigar (Crònica més extensa d’aquells episodis a CUP Torà: tres, dos, un... zero? (III)).

Potser a la majoria d’ajuntaments no cal entrar brandant  eines de tall. En alguns casos potser sí, no ho sé. Suposo que depèn del que calgui esbrossar. Del que estic totalment convençut és de la necessitat de fer allò que a Torà no vam saber: canviar les coses de manera pública i notòria des del primer dia; de que quan ens tornem a equivocar –perquè seguim i seguirem- que sigui per les accions dutes a terme i no pels projectes que mandregen al calaix. Sense una bona empenta inicial no hi ha res a capgirar.

De vots, escons i territoris

Torna el debat sobre la llei electoral al Parlament de Catalunya. Després d’anys i de debats de sords entre les principals forces polítiques d’aquest (tros de) país, que mai no s’han arribat a posar d’acord a causa de la seva desigual implantació territorial, es vol tenir una llei electoral nova precisament l’any en que s’han de convocar unes eleccions que, malgrat ser legalment autonòmiques, han d’esdevenir plebiscitàries i constituents. Si durant 30 anys no hi va haver acord, malgrat haver-hi en joc només un grapat d’escons d’un parlament autonòmic, n’hi podrà haver ara que ens hi juguem quelcom molt més important?  

Justificacions filosòfiques al marge, el principal obstacle per a un acord sempre ha sigut de caire purament aritmètic. “Sistema alemany, francès, britànic o jamaicà? Quants escons guanyem o perdem amb un o altre model?” Els dos partits que durant anys es disputaven l’hegemonia política institucional –CiU, guanyant per majoria la majoria d’eleccions en la majoria de comarques, i el Psc-PsoE, obtenint molts més vots en aquelles zones on hi ha molta més població- han configurat durant molts anys un escenari d’absoluta incompatibilitat d’interessos electorals que han fet de la Catalunya presumptament autònoma “l’única Comunitat sense llei electoral pròpia”.

“Els socialistes diem sí a una llei electoral, sempre que es respecti que el vot d'un ciutadà/-na de l'Hospitalet tingui el mateix valor que el vot d'un ciutadà de fora de la província de Barcelona. Una persona, un vot.” (“Una persona, un voto”. Celestino Corbacho, polític professional des de fa més de trenta anys).

“Que tots els vots valguin igual” i l’encara més demagògica “una persona un vot” són expressions recurrents en boca d’aquells que més qüestionen l’actual model electoral, o qualsevol que garanteixi uns mínims de representació territorial, sempre i quan l’apliquem al Parlament de Catalunya. És dóna la paradoxa que els més aferrissats detractors de l’aplicació a Catalunya de la legislació electoral espanyola (Ley Orgánica del Régimen Electoral General, coneguda amb l’acrònim LOREG) són els partits espanyolistes com el Pp, C’s i molt especialment el Psc-PsoE que -qui l’ha vist i qui el veu!- va arribar a ser la força més votada a les eleccions al Parlament del 2003, guanyant només en 6 comarques i quedant 4 escons per sota de CiU. La majoria d’aquests abanderats de la justícia electoral no veuen, en canvi, cap inconvenient en el “diferent valor dels vots” d’aquest mateix sistema electoral quan els comicis són estatals i el que hi ha en joc és el govern espanyol.

Una persona, un vot? El sistema electoral actual que té molts defectes, i per tant moltes coses a modificar, no només parteix del principi d’una persona un vot –sí, ja ho sé que el nega a qui no té la ciutadania però no crec que els espanyolistes ploramiques se’n queixin precisament per això- sinó que la LOREG fins i tot ho explicita en el seu article tercer. Tothom que és al cens electoral té només un vot. Que tots els vots valguin igual? Que potser no es computen exactament igual, i per tant valen el mateix, les paperetes d’un partit que les d’un altre, les que voten sí en un referèndum que les que ho fan en contra? Que potser el PSC no hauria tret 9 escons per Girona, ICV 7 a Tarragona, C’s 8 a Lleida i la CUP 26 a Barcelona si cadascuna d’aquestes candidatures hagués aconseguit els vots que va obtenir-hi CiU el 2012?

Val, faig una mica de trampa. Ja sé que el que volen dir els regeneradors de la política com Corbacho és que el cost en vots dels escons en cadascuna de les diferents demarcacions és molt diferent. Sí, és cert. I què? Això passa sempre, no només en diferents demarcacions sinó també a la pròpia circumpscripció entre els partits majoritaris i els que freguen el topall mínim. El problema no és que zones amb poca població puguin tenir representació parlamentària –cosa que amb circumscripcions provincials tampoc no s’assegura del tot- sinó l’ existència en aquest (tros de) país d’àmplies zones deprimides. Un dels objectius que s’hauria de marcar la política de veritat és el de combatre els forts desequilibris territorials existents, no el d’adaptar-hi la representació parlamentària. Perquè allà on (també) fan trampa Corbacho i els defensors de l’igualitarisme electoral és en prescindir del fet que el Parlament és un espai de democràcia representativa. Amb un sistema electoral on només prevalgués el factor demogràfic es deixaria pràcticament sense representació una gran part del territori, la de totes aquelles comarques que entre moltes problemàtiques en tenen una de molt concreta en comú: el despoblament i les seves causes i conseqüències. Volem que no tots els territoris valguin el mateix?

És evident que una nova llei electoral ha de modificar molts aspectes però també ho és que caldrà trobar un sistema que garanteixi la representació territorial i la proporcionalitat política –la vegueria com a circumscripció amb un nombre d’escons calculat en base a una part percentual per població i una part percentual per territori i escollits per sistema proporcional?- i que serà molt difícil arribar a acords, tant per l’endèmica implantació territorial desigual dels partits espanyolistes com per la voluntat d’aquests de deslegitimar un hipotètic resultat desfavorable a l’Estat el 27 de setembre.

Que “tots els vots valguin igual”, i sobretot que tots els vots valguin molt més, no s’aconsegueix disminuint o augmentant la representació d’una circumscripció o d’una altra sinó superant la democràcia representativa amb democràcia directa. Que allò que afecti el conjunt de la població d’un territori no ho votin els eterns i omnipresents Corbachos sinó aquests mateixos ciutadans i ciutadanes via referèndum vinculant -una persona un vot, no un escó un vot-, ajustant l’àmbit geogràfic del referèndum a l’àrea afectada en funció de si el que cal votar és el pla urbanístic d’un municipi, la creació d’una nova comarca o vegueria, el transvasament de l’Ebre o la constitució de la República catalana.