25 d’octubre, 1997

El 69 d’Aznar i Pujol

Al titular d’aquest bloc sempre li ha agradat això d’expressar per escrit les seves idees. A finals de l’anterior mil·lenni, i amb uns mitjans més propers a l’escriptura cuneïforme que al món de les telecomunicacions, ho feia sovint en forma de cartes al director a la premsa comarcal. Aquests escrits els anava guardant numerats i ordenats cronològicament. Quan en portava 68 la conjuntura política regional i estatal, protagonitzada pels pactes entre CiU i el PP, van fer que l’escrit que es corresponia amb el número més aclamat als bingos de festa major caigués en la brometa fàcil. Aquí el teniu:
Publicat al diari Segre, el 25 d’octubre de 1997.
El 69 d'aznar i Pujol.

Llops amb llops no es mosseguen. Malgrat que de cara als seus electors vulguin fer-ho veure, el que fan l’Aznar i el Pujol no és ben bé mossegar-se, tot i que s’omplin la boca l’un de l’altre. Més aviat sembla que duguin aterme l’exercici lúdicoalimentati conegut com a 69.

Tractant-se de dos polítics de la dreta conservadora, defensora d’una estreta i rància moral pròpia de carques rosegaciris (montserratina el Jordi i nacionalcatolicista el José Mari) podem estar segurs que no ho fan per un atac sobtat de luxúria i golafreria. En el cas del Pujol ja ens va avisar: va dir que faria passar els “populars” per l’adreçador. El que no va dir és que l’adreçador fos la part posterior del poble treballador. Així el que fa el Molt Honorable amb la governabilitat és adreçar-la i ensalivar-la per tal que el del bigotet hitlerià pugui endinyar-nos-la (en forma d’abaratiment dels acomiadaments, moderació salarial, precarització de la contractació, privatització dels serveis públics...), tot sigui dit metafòricament i sense ànim d’ofendre els respectables aficionats i aficionades al sexe anal.

Considerant que la majoria dels membres, amb perdó, de la dreta espanyola desprenen un fortíssim tuf feixista (himnes, xiulades al català, vídeos de bons i dolents, judicis a la llibertat d’expressió, retallada del dret d’asil...), els sectors més nacionalistes i progressistes de l’electorat convergent poden preguntar-se per què el seu partit segueix amorrat al piló popular. La molt honorable resposta és sempre la mateixa: ho fan pels “interessos de Catalunya”. El que no especifiquen mai és que per a ells els interessos de Catalunya no són els dels treballadors i treballadores d’aquest país sinó que són, entre altres, els d’aquella trepa del Foment del Treball i del Círculo de Economía, els de Cementos Molins, Gas Natural o de l’entitat bancària on treballa una infanta espanyola a l’exili.

Sigui com sigui, tant si les seves relacions amb el PP són per conveniència o fruit de la passió, la coalició regionalista d’en Pujol evidencia, cada dia més, la seva manca d’escrúpols políticohigiènics.

02 de gener, 1997

Xantatge als Reis.

Publicat al diari Segre, el 2 de gener de 1997.

Xantatge als Reis.

La comercialització, per part d’un fabricant de joguines de Castalla (l’Alcoià), d’un nino que reprodueix la imatge d’un nen amb un ull de vellut i diversos traus i contusions, segons sembla atonyinat com un vulgar testimoni protegit(1), ha obert el debat sobre quines joguines són adients per a la canalla i quines no. D’altra banda, tot sovint, des d’alguns sectors es demana la supressió d’aquells programes infantils de televisió que, al seu entendre, contenen escenes de violència, de sexe o d’algun altre factor en dosis inadequades per a l’edat del públic receptor. Tampoc no ens sorprenen les peticions de retirar aquells anuncis on la dona fa el paper de simple objecte sexual.
Amb aquests precedents resulta si més no paradoxal la condescendència de que gaudeixen les campanyes publicitàries adreçades al públic infantil i que, més enllà dels objectius intrínsecs de la publicitat (convertir els receptors dels seus missatges en voraços consumidors dels seus productes, per inútils que aquests siguin), es caracteritzen per una apologia pura i dura del sexisme: cotxes teledirigits i superperillosos per als nens (que cal que siguin actius per a menjar-se el món quan grans) i, mentrestant, les nenes, més dòcils, que netegin el cul de nines caganeres i pixaneres per obra i gràcia del gremi de joguinaires escatòfils, obsessionats en que les nenes d’avui esdevinguin ciutadanes de segona de demà. Si la publicitat pot convèncer persones adultes de l’absoluta impossibilitat de sobreviure sense un telèfon mòbil, no ens ha d’estranyar que els nens i nenes se sentin més desgraciats que un jugador de la pedrera del Barça(2) si els Reis, el Tió o el Pare Noel no els porten exactament aquelles joguines concretes que han demanat en veure-les a la tele; i això és vàlid tant si es tracta de jocs didàctics i educatius (en el supòsit que n’anunciïn algun) com si demanen un ninot maltractat, una “Barbie pluja daurada” o un “Power Ranger”, versió “casc blau amic de nenes muntilades”(3).

Qui ha d’exercir de Rei d’Orient es troba en la disjuntiva d’haver de triar entre el seu propi criteri i les il·lusions induïdes a la quitxalla, i acostuma a adoptar una solució intermitja. No deixa de ser una cessió al xantatge emocional que pateixen els únics resis del món que, en comptes d’arreplegar per a ells, reparteixen entre els seus petits súbdits.


PS: tot i ser publicat fa una dotzena d’anys la idea principal del text és plenament vigent. Algunes expressions cal contextualitzar-les perquè fan referència a notícies aparegudes en aquella època, com (1) l’apallissament que va rebre un testimoni teòricament protegit pel cas GAL; (2) l’entrada en vigor de l’anomenada Llei Bosmann o (3) les denúncies d’abusos dels cascs blaus de l’ONU destinats a diverses missions al continent africà.