02 de gener, 1997

Xantatge als Reis.

Publicat al diari Segre, el 2 de gener de 1997.

Xantatge als Reis.

La comercialització, per part d’un fabricant de joguines de Castalla (l’Alcoià), d’un nino que reprodueix la imatge d’un nen amb un ull de vellut i diversos traus i contusions, segons sembla atonyinat com un vulgar testimoni protegit(1), ha obert el debat sobre quines joguines són adients per a la canalla i quines no. D’altra banda, tot sovint, des d’alguns sectors es demana la supressió d’aquells programes infantils de televisió que, al seu entendre, contenen escenes de violència, de sexe o d’algun altre factor en dosis inadequades per a l’edat del públic receptor. Tampoc no ens sorprenen les peticions de retirar aquells anuncis on la dona fa el paper de simple objecte sexual.
Amb aquests precedents resulta si més no paradoxal la condescendència de que gaudeixen les campanyes publicitàries adreçades al públic infantil i que, més enllà dels objectius intrínsecs de la publicitat (convertir els receptors dels seus missatges en voraços consumidors dels seus productes, per inútils que aquests siguin), es caracteritzen per una apologia pura i dura del sexisme: cotxes teledirigits i superperillosos per als nens (que cal que siguin actius per a menjar-se el món quan grans) i, mentrestant, les nenes, més dòcils, que netegin el cul de nines caganeres i pixaneres per obra i gràcia del gremi de joguinaires escatòfils, obsessionats en que les nenes d’avui esdevinguin ciutadanes de segona de demà. Si la publicitat pot convèncer persones adultes de l’absoluta impossibilitat de sobreviure sense un telèfon mòbil, no ens ha d’estranyar que els nens i nenes se sentin més desgraciats que un jugador de la pedrera del Barça(2) si els Reis, el Tió o el Pare Noel no els porten exactament aquelles joguines concretes que han demanat en veure-les a la tele; i això és vàlid tant si es tracta de jocs didàctics i educatius (en el supòsit que n’anunciïn algun) com si demanen un ninot maltractat, una “Barbie pluja daurada” o un “Power Ranger”, versió “casc blau amic de nenes muntilades”(3).

Qui ha d’exercir de Rei d’Orient es troba en la disjuntiva d’haver de triar entre el seu propi criteri i les il·lusions induïdes a la quitxalla, i acostuma a adoptar una solució intermitja. No deixa de ser una cessió al xantatge emocional que pateixen els únics resis del món que, en comptes d’arreplegar per a ells, reparteixen entre els seus petits súbdits.


PS: tot i ser publicat fa una dotzena d’anys la idea principal del text és plenament vigent. Algunes expressions cal contextualitzar-les perquè fan referència a notícies aparegudes en aquella època, com (1) l’apallissament que va rebre un testimoni teòricament protegit pel cas GAL; (2) l’entrada en vigor de l’anomenada Llei Bosmann o (3) les denúncies d’abusos dels cascs blaus de l’ONU destinats a diverses missions al continent africà.

Cap comentari: