Aquest divendres, 11 de febrer, a les 12 del migdia tindrà lloc a l’Ajuntament de Torà el ple extraordinari que posarà fi al govern de coalició sorgit de les darreres eleccions municipals, format per Independents per Torà (INTO) i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), i que tornarà l’alcaldia a Mercè Valls mitjançant una moció de censura presentada pel seu grup municipal (CiU) i pel regidor “no adscrit” Jaume Garrabou, just mig any després de que aquest últim abandonés el grup municipal d’INTO. Es dóna la paradoxa que Garrabou era la persona dels independents que més s’havia caracteritzat per la seva crítica ferotge a Valls, fins i tot amb al·lusions personals; en un article publicat el 20 de juliol de 2001 al suplement setmanal “Urgell Segarra” del diari Segre, Garrabou recomanava a Valls que “acabi com pugui la legislatura i retorni als seus orígens: la gimnàstica, ja que l’acumulació de greixos és perjudicial per a la salut”. Que ha passat durant aquest període de temps per a que el regidor no adscrit canviés tan radicalment d’opinió? Quin ha estat el motiu (o el preu) d’aquest canvi?
Recordem que en les eleccions municipals de 2003 les dues forces que ja tenien presència al consistori van perdre representació: CiU va passar de 6 a 4 regidors i la CUP de 3 a 2. Els 3 regidors restants van ser per a Independents per Torà, que es presentaven per primer cop, amb un programa molt semblant al de la CUP i amb un discurs obertament anticonvergent. Recordem també que Jaume Garrabou era el número 4 d’aquesta llista i que, en principi, no va ser escollit regidor.
Les topades de Garrabou amb el nou equip de govern no van trigar en arribar: al cap de pocs mesos va sol·licitar una llicència d’obres que, segons l’informe del tècnic corresponent, no s’ajustava al que preveuen per a aquella zona les normes subsidiàries de Torà i, en conseqüència, se li va denegar. Que potser es pensava que per anar a la llista de l’alcalde li faríem la vista grossa?
Aquesta petita crisi dins dels independents va convertir-se en una crisi de govern amb la dimissió del número 2 d’INTO, Miquel Polo, que va deixar l’estabilitat de l’ajuntament penjant d’un fil al deixar el seu lloc a Garrabou, tot i saber que aquest ja estava enfrontat a l’equip de govern. Així doncs el principal protagonista d’aquesta història estrenava l’acta de regidor en una circumstància certament insòlita: com a membre de l’equip de govern d’un ajuntament contra el qual havia presentat un recurs de reposició i havia amenaçat de presentar un contenciós. Una situació que només hauria pogut sostenir-se si Garrabou hagués diferenciat entre els seus interessos particulars i la seva condició de càrrec públic, deixant que els recursos seguissin el seu curs i oblidant-se’n mentre exercís de regidor. Aquesta diferenciació no va existir mai i a les comissions de govern va començar a manifestar el que ha estat i és la seva principal preocupació: segons ell les normes subsidiàries de Torà estan antiquades i per tant cal fer-hi una revisió general. Curiosament a l’hora d’argumentar la suposada necessitat de revisar el planejament urbanístic només citava un sol exemple: el PP1, una zona industrial sense desenvolupar on ell té la casa i la granja avícola. L’equip de govern no va mostrar cap interès en impulsar cap revisió general a curt termini. Al cap de poc temps va abandonar l’equip de govern “per manca de democràcia” i va anunciar que des d’aleshores aniria per lliure. Començava el compte enrere.
Amb un govern municipal en minoria, amb el regidor que decideix la majoria més preocupat pels seus interessos particulars que pel be del poble (del que tant s’omple la boca) i amb una cap de l’oposició que per recuperar l’alcaldia pactaria el que fos, la moció de censura era només qüestió de temps. Calia només posar impediments a la gestió municipal durant uns mesos per poder al·legar la necessitat d’un canvi de govern que tragués el municipi de la situació d’inestabilitat creada per ell mateix. Per acabar de reblar el clau van inventar-se una mentida (la revocació d’una subvenció atorgada per Interior) desmentida públicament pel Delegat del Govern. El resultat de tot plegat: INTO i CUP a l’oposició i retorn de CiU al govern; un govern sotmès als interessos de Garrabou. Uns interessos que continuen sent molt clars: el 29 de novembre de 2004 Jaume Garrabou va presentar un escrit on formulava al·legacions contra la modificació puntual del planejament urbanístic que havia aprovat l’ajuntament per tirar endavant el polígon industrial del Camí de Palouet. En aquestes al·legacions sol·licitava que es deixés sense efecte l’acord adoptat (la creació d’un polígon industrial en una zona consensuada i amb una superfície suficient per al creixement de la població però sense caure en macroprojectes que malmetin gran part del territori) i, a més a més, sense que tingués cap relació amb aquest polígon, aprofitava per demanar un canvi de qualificació de Cal Segués, “la finca on des de temps immemorials estan ubicades les vivendes de la meva família”. Evidentment si tirés endavant aquesta modificació puntual (el polígon del Camí de Palouet) seria impossible de justificar, simultàniament, una modificació general de les normes de tota la població que inclogués, enmig de moltes altres modificacions, per a que no es notés gaire, una requalificació de la zona de Cal Segués. En tot cas cal tenir en compte que les al·legacions estan pendents de resolució i que aturar una modificació parcial del planejament per a fer-ne una de general pot suposar la paralització durant un parell d’anys dels projectes previstos en aquella zona.
Aquesta és la veritable raó que possibilitarà el canvi de govern a Torà, ja que si l’actual equip de govern d’INTO i CUP hagués acceptar entrar en el joc de Garrabou no s’hauria arribat a parlar de crisi ni de desavinences internes; s’hauria pogut parlar, amb tota la raó del món, de favoritismes i de corrupció, però abans de pagar aquest preu es va preferir córrer el risc de perdre el govern. El risc ha esdevingut realitat i l’alcaldia torna a CiU, potser a un preu pel municipi que fins i tot l’electorat convergent pot trobar massa car.
Josep A. Vilalta.
Recordem que en les eleccions municipals de 2003 les dues forces que ja tenien presència al consistori van perdre representació: CiU va passar de 6 a 4 regidors i la CUP de 3 a 2. Els 3 regidors restants van ser per a Independents per Torà, que es presentaven per primer cop, amb un programa molt semblant al de la CUP i amb un discurs obertament anticonvergent. Recordem també que Jaume Garrabou era el número 4 d’aquesta llista i que, en principi, no va ser escollit regidor.
Les topades de Garrabou amb el nou equip de govern no van trigar en arribar: al cap de pocs mesos va sol·licitar una llicència d’obres que, segons l’informe del tècnic corresponent, no s’ajustava al que preveuen per a aquella zona les normes subsidiàries de Torà i, en conseqüència, se li va denegar. Que potser es pensava que per anar a la llista de l’alcalde li faríem la vista grossa?
Aquesta petita crisi dins dels independents va convertir-se en una crisi de govern amb la dimissió del número 2 d’INTO, Miquel Polo, que va deixar l’estabilitat de l’ajuntament penjant d’un fil al deixar el seu lloc a Garrabou, tot i saber que aquest ja estava enfrontat a l’equip de govern. Així doncs el principal protagonista d’aquesta història estrenava l’acta de regidor en una circumstància certament insòlita: com a membre de l’equip de govern d’un ajuntament contra el qual havia presentat un recurs de reposició i havia amenaçat de presentar un contenciós. Una situació que només hauria pogut sostenir-se si Garrabou hagués diferenciat entre els seus interessos particulars i la seva condició de càrrec públic, deixant que els recursos seguissin el seu curs i oblidant-se’n mentre exercís de regidor. Aquesta diferenciació no va existir mai i a les comissions de govern va començar a manifestar el que ha estat i és la seva principal preocupació: segons ell les normes subsidiàries de Torà estan antiquades i per tant cal fer-hi una revisió general. Curiosament a l’hora d’argumentar la suposada necessitat de revisar el planejament urbanístic només citava un sol exemple: el PP1, una zona industrial sense desenvolupar on ell té la casa i la granja avícola. L’equip de govern no va mostrar cap interès en impulsar cap revisió general a curt termini. Al cap de poc temps va abandonar l’equip de govern “per manca de democràcia” i va anunciar que des d’aleshores aniria per lliure. Començava el compte enrere.
Amb un govern municipal en minoria, amb el regidor que decideix la majoria més preocupat pels seus interessos particulars que pel be del poble (del que tant s’omple la boca) i amb una cap de l’oposició que per recuperar l’alcaldia pactaria el que fos, la moció de censura era només qüestió de temps. Calia només posar impediments a la gestió municipal durant uns mesos per poder al·legar la necessitat d’un canvi de govern que tragués el municipi de la situació d’inestabilitat creada per ell mateix. Per acabar de reblar el clau van inventar-se una mentida (la revocació d’una subvenció atorgada per Interior) desmentida públicament pel Delegat del Govern. El resultat de tot plegat: INTO i CUP a l’oposició i retorn de CiU al govern; un govern sotmès als interessos de Garrabou. Uns interessos que continuen sent molt clars: el 29 de novembre de 2004 Jaume Garrabou va presentar un escrit on formulava al·legacions contra la modificació puntual del planejament urbanístic que havia aprovat l’ajuntament per tirar endavant el polígon industrial del Camí de Palouet. En aquestes al·legacions sol·licitava que es deixés sense efecte l’acord adoptat (la creació d’un polígon industrial en una zona consensuada i amb una superfície suficient per al creixement de la població però sense caure en macroprojectes que malmetin gran part del territori) i, a més a més, sense que tingués cap relació amb aquest polígon, aprofitava per demanar un canvi de qualificació de Cal Segués, “la finca on des de temps immemorials estan ubicades les vivendes de la meva família”. Evidentment si tirés endavant aquesta modificació puntual (el polígon del Camí de Palouet) seria impossible de justificar, simultàniament, una modificació general de les normes de tota la població que inclogués, enmig de moltes altres modificacions, per a que no es notés gaire, una requalificació de la zona de Cal Segués. En tot cas cal tenir en compte que les al·legacions estan pendents de resolució i que aturar una modificació parcial del planejament per a fer-ne una de general pot suposar la paralització durant un parell d’anys dels projectes previstos en aquella zona.
Aquesta és la veritable raó que possibilitarà el canvi de govern a Torà, ja que si l’actual equip de govern d’INTO i CUP hagués acceptar entrar en el joc de Garrabou no s’hauria arribat a parlar de crisi ni de desavinences internes; s’hauria pogut parlar, amb tota la raó del món, de favoritismes i de corrupció, però abans de pagar aquest preu es va preferir córrer el risc de perdre el govern. El risc ha esdevingut realitat i l’alcaldia torna a CiU, potser a un preu pel municipi que fins i tot l’electorat convergent pot trobar massa car.
Josep A. Vilalta.
Portaveu de la CUP a l’Ajuntament de Torà.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada