14 de juny, 2006

Continuen prenent-nos el pèl i els quartos.

Aquests dies tothom ha rebut a casa el llibret (bilingüe, faltaría más!) de la proposta d’Estatut d’autonomia sotmesa a referèndum aquest diumenge, altrament conegut com a Estatutet de la Moncloa, de Mas-ZP o de les llenties. No sé si gaire gent haurà tingut la santa paciència de llegir-se’l íntegre (això d’íntegre és un dir: mireu aquesta comparativa) però la veritat és que em vénen al cap infinitat de lectures més interessants. No paga massa la pena de llegir-se’l: el més important no és allò que hi posa sinó el que no hi posa. De totes maneres si algú creu que per anar a votar abans n’ha de conèixer tot el contingut, posats a fer, que repassi també la Constitución Española; al cap i a la fi un estatutet d’autonomia només és un annex regional d’allò que anomenen la Carta Magna (pel conyac, suposo). És, si fa no fa, com el parell de pàgines de Catalunya que afegeixen a les edicions barcelonines de tebeos fatxes com La Razón.

Com a independentista votaré NO a aquesta imposició, com hauria votat no a l’estatut del 30 de setembre o a qualsevol altre pacte de submissió del nostre país (o d’una part d’ell) a un Estat estranger (en aquest cas l’espanyol). Sóc conscient però que aquesta postura és vista com a pròpia de minories radicals i arrauxades per molta gent assenyada, partidària de fer passos endavant (cap al precipici?). Segons els sectors assenyats, amb aquest estatutet “avancem una mica i, és clar, val més això que res!”, però quan intentes que t’expliquin en què avancem no n’acabes de treure l’entrellat...

Els partits defensors declarats del sí esgrimeixen com a principal argument de la seva opció “que no es pot votar el mateix que el PP”. Un gran argument, certament, quan ells ho han fet en incomptables ocasions: sense anar més lluny en el darrer referèndum celebrat (el de la mal anomenada Constitució europea). Els únics que ens donen arguments per a votar afirmativament són, justament, Acebes, Zaplana i tota la resta del circ: segons ells l’Estat espanyol es trenca, el català s’imposa, els feixistes són perseguits per les institucions... Afirmacions que no pot abonar ningú amb plenes facultats mentals.

Un argument que, dissortadament, ha arrelat entre la gent del carrer disposada a dir amén a l’estatutet és la suposada millora del finançament. Cal tenir en compte que degut a l’espoli fiscal als Països Catalans perdem anualment prop del 10% del nostre PIB (el 3,5% al País Valencià, el 10% al Principat i el 17% a les Illes), mentre que les dues comunitats autònomes basques (Euskadi i Navarra) només en perden un 1,5% i a la majoria de regions espanyoles en guanyen. Això traduït en números vol dir que aquest any, només al Principat, l'Estat espanyol ja ens ha fotut més de 6.400 milions d'euros (mira el comptador de la dreta) Amb aquests números, i amb els dèficits creixents en infraestructures i serveis públics, no és estrany que la gent valori qualsevol hipotètica millora en matèria de finançament. Una millora desmentida per economistes de prestigi.

Segons els “Economistes pel No” cal rebutjar l’estatutet perquè:

“1. Consagra el mateix model de finançament que ha condemnat Catalunya a un espoli fiscal sistemàtic, inèdit en qualsevol economia desenvolupada.

2. No garanteix més inversió de l'Estat a Catalunya.

3. Renuncia a moltes competències econòmiques previstes a la proposta del Parlament de Catalunya com a pròpies que considerem clau.

4. No permetrà afrontar els nous reptes de l’economia catalana.”

Amb tota seguretat que des de l’Esquerra Independentista discreparíem amb molts dels signants del manifest en quin destí haurien de tenir aquests diners en el supòsit de que es quedessin al nostre país. Serien les lògiques diferències que en els països normals situarien el debat en l'eix dreta-esquerra. Amb tot, la difusió d’aquestes dades poden arribar a sectors de la societat catalana poc permeables al nostre discurs. Cal tenir-ho en compte. Aquí podeu llegir el manifest sencer.

Cap comentari: