Comèdia a l'audiència... Silenci a l'ajuntament?

Divendres passat, 6 de juliol, vam tenir el primer ple ordinari del nou ajuntament. Abans del primer punt de l’ordre del dia el nou alcalde va llegir unes paraules en relació al judici que havia tingut lloc la setmana anterior a l’Audiencia Nacional contra tres joves de Torà i que va tenir, segons la primera autoritat municipal, un “desenllaç satisfactori”.

Podem qualificar de “desenllaç satisfactori” la sentència dictada pel tribunal espanyol en la que es condemna a dos anys de presó tres veïns de la nostra vila? Tot depèn de si les expectatives que teníem eren millors o pitjors que el resultat final. Fa quatre anys, vist com havia anat tot d’ençà de les detencions -amb una resposta popular molt per sobre de la prevista, amb una absència total de proves i amb l’existència de tortures documentades per informes mèdics-, qualsevol solució que no passés per l’arxivament del cas, per manca de proves, caldria considerar-la negativament. Ara però, després de malbaratar, amb declaracions inculpatòries, qualsevol possibilitat d’unitat d’acció entre els tres imputats, basada en la negació de les acusacions i en la denúncia dels maltractaments (patits pel primer dels detinguts i principal causa de la detenció dels altres dos), el “desenllaç” de l’obra representada el 27 de juny a l’Audiencia es pot considerar com el menys dolent dels possibles.

Ara més que mai convé recordar que, en relació amb tot aquest cas, el 2003 no va iniciar-se un procés judicial sinó que van ser-ne dos: un contra els tres joves, acusats de diverses accions contra béns materials, i un altre contra els cossos policials, acusats de tortures contra un d’aquests joves. A diferència del procés contra els tres joves, que va finalitzar el 27 de juny, en la investigació de les tortures patides per Jordi Vilaseca no s’ha arribat fins al final sinó que els diferents intents d’aclarir els fets i determinar-ne els presumptes responsables han topat amb innombrables obstacles. Partint de la base que la violència no és mai desitjable, no comparteixo gens el tòpic de que totes les violències són iguals; la violència exercida des del poder cap a una persona indefensa ha de merèixer una condemna incomparablement superior a un cas de danys exclusivament materials. Es veu, però, que la “justícia” espanyola no només no ho veu així sinó que considera que el cas de tortures no en mereix cap ni una de condemna i ja fa uns mesos que va arxivar la querella presentada; que en aquest cas –o en tants altres- no es tracta de fer justícia sinó d’escenificar un final que, tot i que hagi variat respecte al previst inicialment, sigui mínimament coherent amb el guió original i que, com a mínim, justifiqui tot el muntatge. I per a aquesta justificació, independentment de les condemnes concretes, només podia haver-hi un veredicte: culpables.

Més amunt parlava de l’”obra representada” a Madrid; va ser justament això: una representació teatral. Tot i que el fiscal i les respectives defenses havien pactat la sentència –el menys dolent dels desenllaços possibles-, i per tant no hagués calgut fer el judici, van mantenir la representació, buscant la humiliació dels acusats confessant els fets i declarant-se’n públicament penedits; i sobretot buscaven la confessió pública de Jordi Vilaseca, l’únic dels tres que (almenys conscientment) no havia admès mai la seva participació en els fets i l’únic dels tres que havia patit tortures. A molta gent, si el Jordi es confessava culpable d’aneu a saber què, tant els és si va ser maltractat o no.

Volien un final per al seu cas que justifiqués la repressió patida i l’han tingut, però aquest només és un dels dos processos oberts el 2003. Encara queden molts passos per fer en la lluita perquè les tortures no quedin impunes. Després de l’arxivament de la querella hi ha presentat un recurs d’empara davant del Tribunal Constitucional, com a formalitat prèvia a la presentació d’una querella davant del Tribunal d’Estrasburg. Recordem que a la capital alsaciana ja s’ha condemnat dues vegades l’Estat espanyol per no garantir els drets humans més elementals a detinguts polítics catalans.

Tancat un front, cal intensificar els esforços en l’altre i abocar els esforços a la campanya de denúncia de la tortura, donant-li la màxima difusió possible. En aquest terreny també hi té el seu paper l’ajuntament. Costaria d’entendre que la institució més propera a la ciutadania no acabés exigint responsabilitats per les tortures patides per un veí del municipi. Davant de fets com aquest només es pot callar des de la hipocresia o des de la ingenuïtat. Si d’una banda tenim els hipòcrites còmplices de la repressió (que diuen defensar aquest presumpte estat de dret on suposadament es respecten els drets humans), de l’altra hi ha aquells ingenus que, per ignorància, es creuen el discurs oficial. El problema és que a Torà la ignorància no pot ser l’excusa. Amb el ressò que ha tingut el cas la ignorància només pot ser militant, només pot al·legar-la qui s’ha esforçat en no voler veure la realitat.

L’acusat i el jutge estrella. La foto és una reconstrucció dels fets realitzada el 30 de juny a Sant Serni, després del sopar de celebració del menys dolent dels desenllaços possibles. Els i les assistents a la festa vam poder veure i sentir, després d’identificar-nos amb el carnet a la boca, una representació d’un fet molt més habitual del que alguns hipòcrites volen fer-nos creure: un veí fins al moment anònim, fent el paper d’acusat, jutjat per un pallasso vocacional, fent de jutge. Per fer aquesta comèdia no calia anar a Madrid.
Podeu llegir el comunicat del Grup de Suport al web de Suport Ponent.