Deu fer cosa d'un mes, un company va demanar-me que un cop passades les eleccions estatals en fes un article per al proper número de la revista de la CUP de Lleida. Aquí el teniu:
Més enllà del ball d'escons.
Si fem cas a algunes anàlisis, els resultats de les eleccions legislatives espanyoles indiquen que els Països Catalans avancen irreversiblement cap a l’espanyolització. Tant dramàtica és la situació? Tant fotut està el país?
La situació general del país el 10 de març no ha variat substancialment de la que hi podia haver el 2 de desembre de l’any passat. Tant enganyós és fer una anàlisi de la situació basant-nos només en una mobilització multitudinària pel dret a decidir com fer-ho només en funció del resultat d’unes eleccions concretes. Ni fa tres mesos estàvem tan bé, ni ara estem tan malament, ni les interpretacions del tipus “l’independentisme s’enfonsa” de la premsa sensacionalista espanyola ens han de merèixer cap credibilitat. No ens enganyem ni ens deixem enganyar; en tot cas deixem que s’enganyin ells. Creieu però que els analistes espanyols seriosos estan menys preocupats ara que fa un mes? Creieu que fa quatre anys l’Estat espanyol tenia més motius per a preocupar-se perquè ERC, una força que es defineix independentista, passés d’un a vuit diputats?
Ni un, ni vuit, ni setze escons, per si sols, poden amenaçar l’Estat. Que podien fer una dotzena d’electes independentistes a Madrid? Allò que anomenen “pedagogia”? No és allà on s’ha de convèncer la gent sinó aquí, fins a obtenir una majoria social favorable a l’alliberament. Contribuir, com han fet els republicans, a la “governabilitat de l’Estat”? L’objectiu de l’independentisme no ha de ser aquest sinó el contrari: contribuir a la ingovernabilitat dels Països Catalans per part dels estats ocupants, d’uns estats que no s’han de reformar sinó destruir.
Més enllà del ball d’escons, fruit de la llei d’Hondt, dels resultats electorals als Països Catalans en destaquen tres aspectes: els bons resultats dels dos grans partits espanyols (amb la consolidació de l’hegemonia del PP al País Valencià i el creixement del PSOE al Principat i les Illes); la caiguda en picat d’ERC i l’increment de l’abstenció.
En el cas del Principat s’ha de destacar que només el PSC-PSOE va augmentar el seu suport electoral en la pràctica totalitat de comarques, incloses per tant algunes zones de Ponent en les que fins fa poc tenia molt poca presència. El preocupant del cas no és el resultat electoral sinó que, de mica en mica, està arrelant en moltes poblacions una força política que fins fa poc hi era totalment aliena. Causes? En podríem trobar unes quantes: des de la col·laboració dels republicans a l’hora de donar una imatge catalanista del PSC, per a justificar els seus pactes de govern, fins a l’augment de la representació municipal del partit de Montilla en comarques rurals, molt més enllà dels seus feus tradicionals. Els culpables d’aquest últim factor –segurament el més important- també són diversos: des de candidatures “independents” o alcaldes trànsfugues -esperonats per aquella màxima perversa que, en el seu moment, predicava CiU i que diu que els ajuntaments només van bé si són del partit que governa la Generalitat- fins a antics dirigents del sector més poltronista de la Unió de Pagesos.
La caiguda d’ERC era previsible tenint en compte que el 2004 aquest partit havia tingut uns resultats inflats com a conseqüència, d’una banda, d’una situació excepcional –el linxament polític i mediàtic del seu president- i, per un altre costat, d’haver aconseguit aglutinar “contranatura” la major part del vot independentista en una sola opció electoral. Per què es pot considerar “contranatural” aquesta unitat de vot? La mateixa direcció d’ERC manifesta la seva voluntat de ser un partit de govern en base a que cal fer polítiques concretes, per a afrontar els problemes reals i imminents de la societat, més enllà de l’objectiu final d’independència. En això tenen tota la raó i, per tant, no poden pretendre que tots els independentistes votin una força política amb la que, si són d’esquerres, han de diferir-ne en la política “del dia a dia”. No oblidem que aquesta societat no es caracteritza precisament per ser socialment igualitària i que, per tant, els problemes i les necessitats reals de la població no només no són els mateixos sinó que sovint són antagònics. Posarem només un exemple dels molts que podríem trobar: el sindicat majoritari a les universitats catalanes, el SEPC, és independentista; el conseller Huguet, responsable del ram, també se’n defineix; els primers són contraris al procés de Bolonya perquè suposa una privatització dels estudis universitaris, mentre que el conseller defensa aquesta “entrada de capital privat” als centres públics; un estudiant independentista, contrari a Bolonya, ha d’ignorar el que l’afecta directament i votar el partit del conseller i què aquest després faci una política contrària als seus interessos? És evident que -exceptuant algunes poblacions i ara per ara només en l’àmbit estrictament municipal- hi ha un espai social cada cop més gran, independentista i d’esquerres, orfe de referents electorals.
La situació general del país el 10 de març no ha variat substancialment de la que hi podia haver el 2 de desembre de l’any passat. Tant enganyós és fer una anàlisi de la situació basant-nos només en una mobilització multitudinària pel dret a decidir com fer-ho només en funció del resultat d’unes eleccions concretes. Ni fa tres mesos estàvem tan bé, ni ara estem tan malament, ni les interpretacions del tipus “l’independentisme s’enfonsa” de la premsa sensacionalista espanyola ens han de merèixer cap credibilitat. No ens enganyem ni ens deixem enganyar; en tot cas deixem que s’enganyin ells. Creieu però que els analistes espanyols seriosos estan menys preocupats ara que fa un mes? Creieu que fa quatre anys l’Estat espanyol tenia més motius per a preocupar-se perquè ERC, una força que es defineix independentista, passés d’un a vuit diputats?
Ni un, ni vuit, ni setze escons, per si sols, poden amenaçar l’Estat. Que podien fer una dotzena d’electes independentistes a Madrid? Allò que anomenen “pedagogia”? No és allà on s’ha de convèncer la gent sinó aquí, fins a obtenir una majoria social favorable a l’alliberament. Contribuir, com han fet els republicans, a la “governabilitat de l’Estat”? L’objectiu de l’independentisme no ha de ser aquest sinó el contrari: contribuir a la ingovernabilitat dels Països Catalans per part dels estats ocupants, d’uns estats que no s’han de reformar sinó destruir.
Més enllà del ball d’escons, fruit de la llei d’Hondt, dels resultats electorals als Països Catalans en destaquen tres aspectes: els bons resultats dels dos grans partits espanyols (amb la consolidació de l’hegemonia del PP al País Valencià i el creixement del PSOE al Principat i les Illes); la caiguda en picat d’ERC i l’increment de l’abstenció.
En el cas del Principat s’ha de destacar que només el PSC-PSOE va augmentar el seu suport electoral en la pràctica totalitat de comarques, incloses per tant algunes zones de Ponent en les que fins fa poc tenia molt poca presència. El preocupant del cas no és el resultat electoral sinó que, de mica en mica, està arrelant en moltes poblacions una força política que fins fa poc hi era totalment aliena. Causes? En podríem trobar unes quantes: des de la col·laboració dels republicans a l’hora de donar una imatge catalanista del PSC, per a justificar els seus pactes de govern, fins a l’augment de la representació municipal del partit de Montilla en comarques rurals, molt més enllà dels seus feus tradicionals. Els culpables d’aquest últim factor –segurament el més important- també són diversos: des de candidatures “independents” o alcaldes trànsfugues -esperonats per aquella màxima perversa que, en el seu moment, predicava CiU i que diu que els ajuntaments només van bé si són del partit que governa la Generalitat- fins a antics dirigents del sector més poltronista de la Unió de Pagesos.
La caiguda d’ERC era previsible tenint en compte que el 2004 aquest partit havia tingut uns resultats inflats com a conseqüència, d’una banda, d’una situació excepcional –el linxament polític i mediàtic del seu president- i, per un altre costat, d’haver aconseguit aglutinar “contranatura” la major part del vot independentista en una sola opció electoral. Per què es pot considerar “contranatural” aquesta unitat de vot? La mateixa direcció d’ERC manifesta la seva voluntat de ser un partit de govern en base a que cal fer polítiques concretes, per a afrontar els problemes reals i imminents de la societat, més enllà de l’objectiu final d’independència. En això tenen tota la raó i, per tant, no poden pretendre que tots els independentistes votin una força política amb la que, si són d’esquerres, han de diferir-ne en la política “del dia a dia”. No oblidem que aquesta societat no es caracteritza precisament per ser socialment igualitària i que, per tant, els problemes i les necessitats reals de la població no només no són els mateixos sinó que sovint són antagònics. Posarem només un exemple dels molts que podríem trobar: el sindicat majoritari a les universitats catalanes, el SEPC, és independentista; el conseller Huguet, responsable del ram, també se’n defineix; els primers són contraris al procés de Bolonya perquè suposa una privatització dels estudis universitaris, mentre que el conseller defensa aquesta “entrada de capital privat” als centres públics; un estudiant independentista, contrari a Bolonya, ha d’ignorar el que l’afecta directament i votar el partit del conseller i què aquest després faci una política contrària als seus interessos? És evident que -exceptuant algunes poblacions i ara per ara només en l’àmbit estrictament municipal- hi ha un espai social cada cop més gran, independentista i d’esquerres, orfe de referents electorals.
S’ha de destacar també que l’abstenció ha augmentat força. Tenint en compte que la CUP defensava aquesta opció, hem de fer una anàlisi positiva d’aquest augment?. No; l’abstenció només podria valorar-se positivament si en la seva major part fos fruit de la consciència política i emmarcada en una estratègia concreta. Fem una mica de política ficció: imaginem que en les properes eleccions espanyoles no només no es presenta ni un sol partit dels que es defineixen com a independentistes sinó que aquests fan una crida a l’abstenció activa. Imaginem també que el conjunt de la població que es considera independentista –que segons estudis demoscòpics augmenta dia a dia- no va a votar, que alguns ajuntaments no constitueixen les meses electorals i que, a més, en altres hi ha membres de les meses que es declaren insubmises. Tot això, sumat a l’abstenció habitual, podria fer baixar molt la participació, deslegitimant l’Estat ocupant, i dibuixant un mapa polític, el de la representació catalana al Parlament espanyol, molt allunyat del mapa polític que sorgís de les pròpies institucions regionals i municipals catalanes (en les que també caldria aportar els nostres granets de sorra per a fer-les cada cop més diferents).
En aquest escenari hipotètic l’escletxa entre l’Estat espanyol i aquest país –o, com a mínim, aquesta part de país- es faria molt més ampla. Això preocuparia a l’Estat molt més que el fet d’enviar 3, 8 o 15 diputats amb l’etiqueta d’independentistes a Madrid. Es clar que, com deia més amunt, això només és política ficció i que, per a deixar de ser-ho, requereix unes bones dosis d’un ingredient que alguns independentistes de bona fe, que es limiten a votar quan els convoquen, poden considerar inassumible, però que és el mateix que preocuparia a l’Estat: requereix la participació activa de totes i tots els que volem veure lliure aquesta terra. Perquè, a veure, algú es pensa que la independència ens caurà del cel o que ens la regalaran des de Madrid i París? La resposta podem trobar-la en una frase (lleugerament adaptada per a l’ocasió), no per molt repetida menys certa: La lluita (també, però no només, la institucional) és l’únic camí. 
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada