06 d’octubre, 2012

De quimeres, cimeres i unitats.

No la busqueu entre els fets d’armes d’Arnau Mir de Tost, Jaume I, els almogàvers, Basset, Moragues, Macià o els últims clandestins. No la trobareu tampoc al romànic fundacional, ni a l’esplendor del gòtic o al reciclatge modernista. Ni en el fotimer de paraules arrenglerades al llarg dels segles -d’Ausiàs i Joanot a Cabré i Beszonoff- i endreçades per Alcover, Moll i Fabra. Ni a la jota, a la sardana o, encara que a vegades ho pugui semblar, al ball de bastons. Ni al pa amb tomata, la paella, els calçots, l’ensaïmada o les figues de Fraga. Ni tan sols al cul d’un got de ratafia, d’herbes o de muscat. Ni al dret civil, la micologia o l’escatologia. Si el vilipendiat Victor aixequés el cap donaria fe que la principal característica de l’anomenat fet diferencial català no és de caire històric, cultural o lingüístic sinó matemàtic; que rau, més concretament, en la nostra particular percepció de l’aritmètica.

La majoria d’enquestes i estudis d’opinió assenyalen que el suport a la independència supera clarament el 50% de la població d’aquest (tros de) país. Ara fa un mes, una manifestació, amb un lema explícitament independentista, va aplegar un nombre de manifestants superior a la meitat dels vots aconseguits fa 2 anys entre tots els partits amb representació parlamentària. Però malgrat aquests indicadors clarament positius, després del fracàs  de l’enèsim intent de presentar una candidatura conjunta de totes les forces que es reclamen independentistes, en aquest (tros de) país ja hi ha segadors que esmolen l’eina per a tallar-se les venes. “Hem perdut una oportunitat única per a que l’independentisme tingués els millors resultats de la seva història, cagondhondt!”, coincideixen la majoria d’analistes partidaris d’un pacte d’aquest estil. –“Senyo, senyo, la culpa és d’Esquerra!” -“Noooo, han sigut els de Solidaritat!!”- discrepen els mateixos, un cop trencat el consens de penjar el mort a la CUP.

El cas és que, per culpa d’uns o altres, en un (tros de) país on la majoria de gent és partidària de la independència, no es preveu que les forces polítiques que es defineixen explícitament com a independentistes obtinguin una quarta part dels escons del Parlament de Catalunya. Si el vilipendiat Victor aixequés el cap el primer que pensaria és que el bàndol contrari, el dels partidaris de mantenir el país sota domini estranger, sí que deu concórrer unit en una gran coalició, –“Ni dretes, ni esquerres: España una, grande i després ja decidirem si libre!”- que evita “perdre vots” a l’hora d’atribuir els escons. Però no, l’espanyolisme tampoc va unit a les eleccions.

Els que, de bona fe, creuen en una quimèrica llista única independentista per a unes eleccions plebiscitàries semblen oblidar que l’acord parlamentari de convocar una consulta parlava de fer-ho “prioritàriament durant la propera legislatura". És a dir que els que la van consensuar no preveuen el passi-ho bé Espanya per l’endemà del ple constituent. Així doncs, durant la legislatura s’hauran de discutir i votar moltes altres coses:  si s’han de privatitzar els serveis públics per a donar negoci als amiguets, si cal posar el territori al servei de les infraestructures o les infraestructures al servei del territori, si cal defensar els interessos de la banca o el de les víctimes, si ....  
 
Però fins i tot entrant en la lògica il·lògica dels defensors a ultrança de la unitat electoral independentista, la suposada transcendència del moment no s’ha de veure alterat pel fet que a les eleccions hi hagi tres formacions independentistes o només n’hi hagués dues. Tots els defensors d’unitats d’aquest tipus –i a la xarxa n’hi arriba a haver molts i molt pesats- exclouen CiU de la relació de forces independentistes. És en una de les poques coses amb les que hi coincideixo. Si consideréssim independentistes als de Mas i Duran els partidaris d’ajornar tots els debats fins l’endemà de la independència no haurien de patir per res, perquè entre CiU i els independentistes declarats sumarien una amplíssima majoria parlamentària. El cert és, però, que els convergents fan autèntics malabarismes verbals per a no pronunciar, ni per error, la paraula independència i, malgrat això arrossegaran els vots de la majoria de gent que votaria sí en un hipotètic referèndum d’autodeterminació. Si, per la via electoral s’esbrava l’efervescència independentista que es viu actualment en aquest (tros de) país no serà pas perquè la presentació de la CUP divideixi encara més el vot independentista –com si el vot no fos personal i intransferible i cadascú no pogués votar el què li rota-, ni pel fracàs de la cimera del dóna’m el tres de Barcelona a canvi de l’u de Tarragona, ni tampoc per la fórmula del vilipendiat d’Hondt, sinó pel fet d’haver-hi milers i milers de persones que, tot i desitjar la independència, pixen fora d’urna, donant acríticament el seu vot a una força política que en cap moment ha dit que la vulgui proclamar.