El parany federalista

Dos no es federen si un no vol. Cal admetre que cada cop des d’aquest país algú ha defensat el federalisme com la solució als problemes entre Catalunya i Espanya els que en som escèptics hem tingut una resposta fàcil: a l’actual Estat espanyol el federalisme és inviable perquè més enllà del pla de Cardell els federalistes poden comptar-se amb els dits d’una mà. Durant anys des del PSC, especialment Pasqual Maragall i el seu entorn, i des d’ICV-EUiA han llençat diferents idees en aquesta línia sense que a Espanya ningú no se les fes seves, igual que si prediquessin als Monegres. I ara, de cop i volta, apareix un manifest signat per 300 intel·lectuals celtibèrics a favor, ves per on, d’un Estat espanyol federal. Vatua l’olla! D’on surten ara, aquests? Per què es feien el sord quan els federalistes nostrats clamaven per l’Estat federal? Què feien quan el govern i els tribunals espanyols escapçaven l’estatutet? Com és que no van defensar la integritat d’un text que no passava de ser una simple ampliació del model autonòmic vigent? Estaven enfeinats lluitant aferrissadament per l’autodeterminació d’algun país ben llunyà?

No ens enganyem. El federalisme espanyol dels progres de postal no és una resposta a les propostes que en aquest sentit s’hagin pogut fer des de Catalunya. Tampoc no és una resposta al model de recentralització de l’Estat, que alguns volen atribuir només al PP. El text, els noms d’alguns signants i els tempos no enganyen: el federalisme sobrevingut dels presumptes intel·lectuals espanyols només és una reacció davant del que ells anomenen secessionisme. És ben legítim però podrien dissimular una mica; per sort, però, sembla que no són conscients que la negació de fets objectius –segons ells no hi ha hagut mai agressions d’Espanya cap a Catalunya, ni hi ha ara espoli fiscal ni catalanofòbia- nega també qualsevol mena de credibilitat a la seva proposta de “búsqueda de un mejor encaje institucional para Cataluña, de una financiación más justa y de una federalización del deteriorado Estado de las autonomies”.

Defensar el federalisme en el marc de l’actual Estat espanyol és una forma com una altra d’espanyolisme, igual que en el seu moment va ser-ho el model autonòmic. Es tracta de que ens sentim còmodes dins d’un estat que no és el nostre per a evitar que tinguem la temptació de voler-ne un de propi i independent. El federalisme no és, com pretenen fer veure alguns, una proposta racional a mig camí entre l’autonomia, que reconeixen frustrant, i la independència, que ens anuncien plena de perills.

 

Malgrat aquesta contradicció, algunes formacions es postulen com a espais de trobada entre federalistes hispanocèntrics i independentistes catalans. No fa molt era Manel Bustos, un dels capitans del sector espanyolista del PSC el que, en presència d’un Àngel Ros que no podia aguantar-se el riure, anunciava la voluntat d’acollir independentistes al si del seu partit. Però, més enllà dels humoristes del carrer Nicaragua, qui més ha insistit en la cohabitació entre aquests dos models oposats de país és ICV, esgrimint el reconeixement del dret a decidir com a punt de trobada d’uns i altres. No fotem. Això potser podia ser possible temps enrere, quan el dret a l’autodeterminació només era una qüestió purament teòrica entre minories molt polititzades. Ara el debat és un altre i és al carrer. La gent no dubta entre si hem de poder decidir o no –només faltaria!- sinó sobre quina decisió hem de prendre: volem la independència o preferim desaparèixer com a poble? Mentre la gent parla d’independència, obertament i amb la mateixa claredat que qüestiona les retallades socials, la classe política segueix fent malabarismes verbals. Amb Herrera lloant el federalisme del catalanòfob Vargas Llosa i Junqueras les tisores d’Angela Merkel encara hi ha gent que pregunta per què es presenta la CUP? Voleu dir que en aquest país no hi ha espai polític per a un independentisme nítidament d’esquerres, per a una esquerra inequívocament independentista?