“Som de Palma, visc a Barcelona i som a València. Avui
em sent dels Països Catalans”. Això, si fa no fa, és el que va dir l’aleshores
regidora d’ICV a l’ajuntament de Barcelona, i ara investigada per la
sindicatura de comptes, Imma Mayol, allà pel remot maig del 2000 amb motiu de
la constitució de l'Assemblea de Regidors de la Institució Joan Fuster.
Vatuadei! –vaig pensar en sentir-ho- Del meu lloc de naixement al de residència
hi ha una quinzena de quilòmetres mal comptats però no em cal anar a cap lloc
en especial per a identificar-me amb una determinada nació. Sento per igual que
sóc al meu país tant si albiro els cims del Canigó, del Pedraforca, del Turbó o
del Penyagolosa com si estic collint trumfos a l’hort o rovellons a l’obaga del
mític Montraveta. N’hi ha, però, que es veu que necessiten trobar-se un entorn favorable
per a fer afirmacions en aquest sentit.
En un entorn molt favorable, la Universitat Catalana
d’Estiu de Prada de Conflent, Germà Gordó va embolicar una mica la troca
afirmant “la construcció d'un nou estat no ens ha de fer oblidar la nació
sencera” i plantejant que la constitució catalana hauria de preveure
l'opció que els ciutadans d'altres territoris dels Països Catalans poguessin
demanar la nacionalitat. Les respostes de l’anticatalanisme van ser unànimes,
acusant el conseller de justícia de la Generalitat de Catalunya d’imperialista
i les seves opinions d’intolerables, injurioses i totalitàries. On s’és vist
que s’obligui la gent a poder decidir lliurement si vol demanar o no la
ciutadania d’un estat amb el que pugui sentir-se identificada lingüística,
cultural i/o nacionalment? Fuig, home, fuig! La llibertat, el concepte
constitucional espanyol de llibertat, consisteix en obligar als actuals
ciutadans espanyols a continuar anant pel món amb un únic DNI, que per alguna
cosa van guanyar el plebiscit d’Almansa!
Com no podia ser altrament, un dels més furibunds
detractors de les intolerables paraules de Gordó va ser el president del govern
aragonès. Javier Lambán es va encendre com un misto fins al punt de parlar de
la Franja i dels Països Catalans, això sí per a dir que la primera no formava
part dels segons i que aquests no existien. Per a tractar-se d’una cosa
inexistent déu n’hi do els maldecaps que dóna parlar de la “nació sencera” als
defensors de la “nació única”!
Reaccions previsibles a banda, la polèmica hauria de
servir per a que es comencés a parlar seriosament, a un costat i a l’altre dels
futurs límits estatals, de quina ha de ser la relació de la República catalana
i els territoris catalanoparlants que restin –esperem que provisionalment- dins
de l’Estat espanyol, i entre aquests molt especialment la Franja de Ponent. A
diferència del País Valencià, de les Illes i, fins i tot, de la Catalunya Nord,
la Franja no és una entitat territorial reconeguda oficialment, amb una
administració específica, i per tant no disposa d’un interlocutor propi per a
tractar aquells temes que afecten a banda i banda de la ratlla que parteix el
Pont de Muntanyana i que, en funció de com evolucionin els esdeveniments
polítics a la Catalunya ara presumptament autònoma poden variar molt en el
futur immediat.
No és el ben bé el mateix quedar a un costat o a l’altre d’una
fita si aquesta determina els límits geogràfics de dues províncies o dues
comunitats autònomes “espanyoles”, com fins ara, o bé suposa formar part de
l’extrema perifèria d’una Espanya decadent i empobrida en tots els sentits
–inclòs el lingüístic- o ser part integrant d’una nova República catalana.
L’objectiu, a un costat i a l’altre, hauria de ser minimitzar els inconvenients
que pugui comportar una frontera estatal i maximitzar els avantatges de
disposar d’un estat propi. En serem capaços? Bufff! Quins problemes que
comporta el simple fet de plantejar la possibilitat de poder arribar a
escollir.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada