La sociovergència, encara (I)

Les eleccions municipals de l’any passat van comportar canvis importants en força institucions d’aquest tros de país, no només en aquelles que es constitueixen a partir del vot directe –els ajuntaments- sinó també en les que ho fan de rebot –consells comarcals i diputacions. En el cas de la Segarra una de les novetats va ser l’entrada per primer cop de la CUP al Consell, representada pel regidor bioscà Jordi Llauradó, que vint anys enrere havia estat, junt amb la Teresa Colell, el primer regidor cupaire a les comarques de Ponent. La composició de l’ens comarcal passava a ser molt més acolorida, amb el pas de quatre a sis grups i la pèrdua de la majoria absoluta convergent (CiU 8, ERC 7, InSe 1, PSC 1, MES 1 i CUP 1) però malgrat això no semblava pas que la presència d’un conseller cupaire fos aritmèticament rellevant a l’hora de decantar-ne el govern. El 2007 el convergent Adrià Marquilles va haver de cedir la presidència al republicà Xavier Casoliva gràcies als vots d’ERC, InSe i el PSC. Semblava cantat que la història es repetiria, amb l’únic canvi d’un tripartit per un quatripartit fruit del trencament entre els maragallistes de MES i les restes del PSC.

La previsió inicial, però, no va ser encertada i aviat els dos grups majoritaris es van posar en contacte amb la CUP. Què volen aquesta gent que truquen a la migdiada? Aviat ho vam saber. Resulta que les majories no estaven tan decidides com ens pensàvem. Segons semblava els capos territorials de CDC i del PSC s’havien assegut a canviar cromos i de resultes d’aquest pacte els consellers sociates havien de donar suport als candidats convergents a diferents consells com els de la Segarra, la Noguera i el Segrià. La cosa estava empatada: tan CiU i el PSC com ERC, InSe i MES sumaven nou consellers. Si no hi havia cap canvi de parella el desè conseller, el que decidia la presidència, era el de la CUP. El republicà Casoliva ens transmetia la seva voluntat d’entendre’s amb la CUP i el convergent Aleix Buchaca ens prometia “una comarca justa, solidària i sostenible”. Ens calia, doncs, fixar els termes de les negociacions.

En aquest nou escenari la CUP va elaborar un document força breu de condicions que havien de complir els que volguessin el nostre vot:  el compromís a no privatitzar la gestió de cap servei comarcal i de recuperar la gestió pública de serveis privatitzats a mesura que finalitzessin les concessions vigents, casos com l’aigua i els residus, respectivament; la limitació de mandats als membres del Consell Comarcal, que en cap cas no podrien ser-ho més de 12 anys i que comportava la renúncia a prendre possessió per part de les persones que ja portessin aquest període de temps al càrrec (cas d’una consellera convergent) i el compromís de la resta a dimitir a mesura que els complissin (cas del presidenciable republicà); que les retribucions netes dels representants polítics i dels càrrecs de confiança no superessin 2,5 vegades el SMI (salari mínim interprofessional) per dedicació completa, o la part proporcional corresponent del temps de dedicació; diferents mesures de transparència; l’anunci públic d’acceptació de totes les condicions... Ni els uns ni els altres acceptaven la totalitat de la proposta de la CUP. En el cas de les retribucions -per posar un exemple qualsevol, ves- CiU es limitava a dir que “seguirem amb la política de contenció de les retribucions a càrrecs electes. La legislatura 2011-2015 presidida per CIU vam rebaixar, respecte la legislatura 2007-2011 presidida per ERC, de forma substancial les retribucions del President i de l’equip de govern” mentre que ERC i els seus aliats acceptaven posar un parell de càrrecs amb el salari màxim de 2,5 el SMI... per a mitja jornada de dedicació! La cosa se’ns fotia costa amunt, semblava que hauríem de decidir la presidència del Consell d’una manera o una altra –abstenint-nos també ho fèiem- sense que cap dels dos blocs assumís les nostres condicions. Faltaven tres dies quan ens vam reunir en assemblea comarcal a Tarroja per a decidir què votaríem al ple constituent. Vam acordar que no ho faríem públic fins el ple. Era poc probable però encara es podia moure alguna cosa, encara faltaven tres dies!

L’endemà de l’assemblea vam rebre una trucada imprevista i surrealista. Miquel Julià, conseller comarcal del PSC, ens deia que havíem de votar al candidat d’ERC. “No s’entendria que la CUP, que és d’esquerres, permetés que al Consell Comarcal de la Segarra hi acabi governant CDC o UDC”. Insisteix en que Casoliva es mereix ser president i no fer-li’n és una putada molt grossa, que el xicot vol fer carrera política i s’ho mereix, que a Guissona a ell el té al govern tot i no necessitar-lo aritmèticament, que el pacte a quatre ERC-INSE-MES-PSC estava pràcticament fet setmanes enrere però que des de Lleida el PSC va canviar la consigna i, és clar, ara ell no podia votar-lo, tot i que li sabia molt greu i per això ens ho demanava a nosaltres. Malgrat la insistència no vam avançar-li el sentit del nostre vot.

I va arribar el ple constituent del Consell. El sistema de votació de la presidència és diferent de la de les alcaldies. En cas de no haver-hi majoria absoluta als consells és preveuen diferents rondes de votació. A la primera ronda cal majoria absoluta i a la segona majoria simple. Si es mantenien els pactes anunciats era clar que les dues acabarien en empat i caldria anar a la tercera. “Xavier Casoliva 9 vots, Francesc Sabanés 9 i Jordi Llauradó 1”. Ja tenia el twit escrit per enviar-lo just acabada la primera votació quan vaig adonar-me que la gent aplaudia. No hi havia empat: el conseller del PSC va acabar votant Casoliva, que n’obtenia 10, i el presidenciable d’UDC es quedava amb 8. Al Consell Comarcal de la Segarra el pacte sociovergent feia figa i la CUP s’estalviava el mal tràngol d’haver de fer president abstenint-se o votant algun dels candidats que no havien subscrit les condicions que els proposàvem. A nivell territorial, però, el pacte CDC-PSC es mantindria...