Tapar la corrupció amb l’estelada

Un discurs identitari allunyat d’allò que preocupa realment la gent del carrer. Sovint quan l’espanyolisme cerca arguments per a contrarestar el discurs independentista sembla que estigui palplantat davant del mirall descrivint-se. Mentre l’independentisme ha esdevingut hegemònic  en aquest (tros de) país gràcies, precisament, a haver bastit un discurs que va més enllà de la simple reivindicació de drets nacionals, vinculant la construcció de la República catalana a la consecució de majors cotes de llibertat i justícia, els partidaris de seguir connectats a la màquina de munyir espanyola han de recórrer al sentiment de pertinença nacional espanyola de sectors de la població catalana, molts cops amb criteris etnicistes, apel·lant a l’origen geogràfic familiar o fins i tot als cognoms. Alguns dels que consideren “identitari” l’independentisme no només troben incomprensible que algú que es digui Fernández, Rufián o Sánchez i que tingui orígens familiars a Zamora, Granada o Cuenca vulgui la llibertat del seu país sinó que això els fa mereixedors de ser anomenats traïdors, renegats o charnegos agradecidos, entre altres mostres d’afecte. Per cert, els defensors de la “lògica” de vincular el posicionament respecte a la independència nacional amb els cognoms familiars podrien explicar-nos per quina estranya raó no van militar Vidal Quadras al Front Nacional de Catalunya, Jaume Matas al PSAN o Paco Camps a Independentistes dels Països Catalans o per què Pepe Borrell no va constituir l’escamot raier de Terra Lliure?

Terroristes, nazis, talibans, corruptes.... Més enllà de referències ètniques, a manca d’arguments per a tractar de fer atractiva la pertinença al seu Estat –per a què haurien de fer-ho si tampoc no ens volen deixar votar?- el discurs del mal anomenant unionisme se centra en el discurs de la por i en la desqualificació continuada i gratuïta de l’independentisme, especialment tractant de vincular-lo amb la corrupció. És cert que les conversions massives i sobtades dels últims anys han aportat a les teòriques files de l’independentisme alguns personatges amb els quals no seria recomanable d’anar ni a fer el cafè però els teòrics de vincular independència i corrupció s’obliden d’algun que altre petit detall.

Quan l’espanyolisme vincula la màfia Pujol amb l'independentisme, per posar l’exemple més recurrent, s’oblida de que el projecte polític de CiU era “encaixar” Catalunya amb Espanya –l’encaix definitiu, en deien, molt encertadament: l’única cosa definitiva és la mort. S’oblida també que si l'activitat delictiva dels Pujol deslegitima algun sistema polític no és aquell que encara ha de constituir-se, i que caldrà veure de quins elements es dota per a combatre la corrupció, sinó aquell on s'ha produït: el del la constitució espanyola del 78. Si alguna cosa encarna el pujolisme és precisament allò que l’independentisme vol deixar enrere: el règim autonòmic amb que es pretenia acontentar els desitjos d’autogovern amb una simple descentralització administrativa mancada de sobirania política, fent més còmoda la submissió a l’Estat espanyol. L’autonomisme és una forma d’espanyolisme: l’espanyolisme més perillós, el que consigue el efecto sin que se note el cuidado. Cal recordar què escrivia el 1984 el diari cavernari ABC? “Jordi Pujol, como antes Tarradellas, con su actitud de servido a España. Desde un sentimiento catalán irrenunciable, con la bandera española ondeando en el palacio de la Generalidad y presidiendo su despacho junto a la catalana, ha contribuido considerablemente a hacer viable la Constitución y la Monarquía democrática que ha restaurado las libertades en España. Todo ello le ha convertido, a juicio de la Redacción de ABC, en 'Español del Año'”

Malgrat tot hi ha una relació més que probable entre l’independentisme i el cas Pujol: la seva aparició a la llum pública. Durant anys la relació del pujolisme amb Espanya ha estat com la de l’acudit del pacient i el dentista: “eh que no ens farem mal?”. Tant se val quin dels dos personatges feia cadascú, qui agafava els ous i qui les estenalles: el anys de permissivitat de l'Estat espanyol amb els negocis del clan Pujol a canvi de submissió política evidencia la podridura d’uns i altres. Només a partir del moment en que els seus hereus polítics han evolucionat, gràcies a la miopia política espanyola, del peixalcovisme al sobiranisme s’ha començat a destapar la merda del pujolisme, senyal evident que de no haver-se produir aquesta evolució l’Estat hauria continuat mirant cap a una altra banda. Res d’estrany en un règim on la corrupció s’estén des de la família de la mascota de l’Estat, el clan Borbón, fins a l’últim pelacanyes amb responsabilitats en qualsevol dels partits del règim.

Ni la independència ha de ser una excusa per a ajornar la lluita contra la corrupció ni la corrupció pot ser una excusa per a oposar-se a la independència. Contràriament al que diuen els mal anomenats unionistes l’independentisme català no és supremacista, tothom té clar que els catalans no som ni millors ni pitjors que espanyols, francesos, feroesos o zulus. La corrupció no desapareixerà, per tant, per art de màgia amb la proclamació de la independència. Es tracta, doncs, d’aprofitar l’oportunitat de crear la República catalana, el procés constituent, per a incloure els mecanismes per a que aquesta pugui combatre-la més eficaçment.

Sovint caiem en l’error de voler combatre les idees de l’adversari polític utilitzant el seu llenguatge, amb el que atribueixen al seu missatge valors percebuts majoritàriament com a positius (la “unió”) i ens reserven els negatius (com quan en comptes d’independència parlen de “separació” o de “secessió”). Hauríem d’evitar de caure als seus paranys lèxics retornant, com deia Espriu, el nom a cada cosa, inclòs el mot que tot sovint l’independentisme dels anys 80 dedicava al 126è president de la Generalitat de dalt. Als Països Catalans els espanyolistes no són unionistes, són botiflers. No ens volen units a Espanya, en clau d’igualtat, ens hi volen sotmesos.