Que tots els vots valguin el mateix…

Que tots els vots valguin el mateix… Segur que heu sentit molts cops, especialment en boca de dirigents del PSC o del què en queda, la queixa de l’excessiu pes que tenen les demarcacions electorals menys poblades en la distribució d’escons al Parlament de Catalunya. La desigual implantació territorial de les, durant dècades, dues forces majoritàries en aquest tros de país –amb l’hegemonia de CiU a la major part del territori i del PSC a la zona on hi ha la major part de la població- va propiciar que una “particularitat regional” que encara dura: Catalunya és l’única (encara) comunitat autònoma que no té una llei electoral pròpia i que per tant continua regint-se per la llei electoral espanyola (LOREG). El diferents intents de fer-ne una topava sempre amb el mateix obstacle, que n’impossibilitava el consens: els uns volien un sistema que atorgués pes a la representació del territori i els altres apostaven per un repartiment d’escons més proporcional al pes demogràfic de cada demarcació, amb l’argument suat de que cal que “tots els vots valguin el mateix” (circumstància que, tot sigui dit de passada, només es dóna en els referèndums, mai en les eleccions). Amb uns interessos partidistes tan distants tots els simulacres de ponències sobre la llei electoral acabaven igual: sense acord, amb crítiques recíproques i emplaçant-se a trobar una solució de consens en una altra ocasió.

El discurs de la presumpta discriminació electoral de les zones més poblades ha continuat, mentrestant, obrint-se camí. En el marc del debat de política general de l’octubre de l’any passat es va acordar declarar “la necessitat d’aprovar una llei electoral justa i proporcional ”on es tractin, entre altres, aspectes com “la major representativitat dels ciutadans per a aconseguir que el vot de tots ells valgui el mateix, la proporcionalitat i un règim electoral que garanteixi d’una manera més efectiva i igualitària la representativitat de cadascun dels ciutadans de Catalunya en les institucions representatives”. Un altre cop la fal·làcia que a la distribució d’escons en un òrgan de representació territorial és més justa si és proporcional al pes demogràfic de les diferents demarcacions electorals. A còpia de repetir-ho es va estenent la idea que l’actual representació dels territoris menys poblats és excessiva. Però realment és així?

El territori està excessivament representat al Parlament? Quin pes té realment el territori i quin la població en l’actual distribució d’escons al Parlament? Si fem cas algunes veus, especialment dels partits espanyolistes, amb menor implantació al territori, sembla una evidència; si fem números, però, veurem que no. Els 85 escons de Barcelona, 17 de Girona, 15 de Lleida i 18 de Tarragona no són fruit de cap fórmula matemàtica que els distribueixi automàticament en funció de donar un determinat valor a la població i un altre al territori, sinó fruit d’un pacte de l’any 1979, però s’aproxima molt a atribuir un 80% al factor demogràfic i un 20% al territorial. 

 Que tots els vots valguin igual i que alguns territoris no valguin res? Si distribuíssim la representació amb criteris estrictament demogràfics i amb les actuals demarcacions, adequant la representació a les desigualtats territorials, tocarien 99 escons a Barcelona, 14 a Girona, 8 a Lleida i 14 a Tarragona. Si féssim això mateix per vegueries, circumscripció lògica en una llei electoral catalana, i amb el mateixos 135 escons, els desequilibris serien més evidents: Regió metropolitana 86, Comarques Gironines 13, Camp de Tarragona 9, Terres de l’Ebre 3, Ponent 7, Comarques Centrals 7, Alt Pirineu i Aran 1 i Penedès 9. Amb un panorama així voleu dir que a les Terres de l’Ebre o, sobretot, a l’Alt Pirineu i Aran (que malgrat tenir el 18% del territori no arriben a l’1% de la població) caldria anar a votar? Si, pel contrari, fixéssim una proporcionalitat de 80% població i 20% territori la distribució en vegueries seria la següent: Regió metropolitana 71, Comarques Gironines 15, Camp de Tarragona 10, Terres de l’Ebre 5, Ponent 10, Comarques centrals 10, Alt Pirineu i Aran 6 i Penedès 8. Dit d’una altra manera una “major representativitat dels ciutadans per a aconseguir que el vot de tots ells valgui el mateix” suposa incrementar els escons de l’Àrea metropolitana, que és l’única demarcació on el percentatge de població és molt superior al de territori, en detriment de gairebé tota la resta de demarcacions, amb l’única excepció del Penedès (que amb el 6,18% de la població i el 6,04% del territori és la vegueria més equilibrada).

Volem o no un país territorialment equilibrat? Més enllà de les expectatives partidistes i de quatre exercicis d’aritmètica recreativa la prioritat política hauria de ser combatre els greus desequilibris territorials –d’aquest tros de país i de la resta dels Països Catalans- i no pas adaptar la representació política als desequilibris existents. El problema és complex i, per tant, per a revertir-lo caldrien actuacions en molts àmbits (política econòmica, infraestructures, serveis...) però segur que disminuir-ne la representació política no forma part de la solució.

(PS: el text parla de la vegueria de l’Alt Pirineu i Aran només per una qüestió de disponibilitat de dades però és evident que l’Aran, en tant que forma part d’un altre marc nacional, ha de tenir un tractament diferenciat en qualsevol llei electoral)

Sobre disminuir  la representació política de les zones menys poblades:

Esborrem Capolat del mapa?

De petits municipis i grans oblits

De vots, escons i territoris

Moció de la CUP a la Diputació de Lleida sobre la Llei electoral

Tapar la corrupció amb l’estelada

Un discurs identitari allunyat d’allò que preocupa realment la gent del carrer. Sovint quan l’espanyolisme cerca arguments per a contrarestar el discurs independentista sembla que estigui palplantat davant del mirall descrivint-se. Mentre l’independentisme ha esdevingut hegemònic  en aquest (tros de) país gràcies, precisament, a haver bastit un discurs que va més enllà de la simple reivindicació de drets nacionals, vinculant la construcció de la República catalana a la consecució de majors cotes de llibertat i justícia, els partidaris de seguir connectats a la màquina de munyir espanyola han de recórrer al sentiment de pertinença nacional espanyola de sectors de la població catalana, molts cops amb criteris etnicistes, apel·lant a l’origen geogràfic familiar o fins i tot als cognoms. Alguns dels que consideren “identitari” l’independentisme no només troben incomprensible que algú que es digui Fernández, Rufián o Sánchez i que tingui orígens familiars a Zamora, Granada o Cuenca vulgui la llibertat del seu país sinó que això els fa mereixedors de ser anomenats traïdors, renegats o charnegos agradecidos, entre altres mostres d’afecte. Per cert, els defensors de la “lògica” de vincular el posicionament respecte a la independència nacional amb els cognoms familiars podrien explicar-nos per quina estranya raó no van militar Vidal Quadras al Front Nacional de Catalunya, Jaume Matas al PSAN o Paco Camps a Independentistes dels Països Catalans o per què Pepe Borrell no va constituir l’escamot raier de Terra Lliure?

Terroristes, nazis, talibans, corruptes.... Més enllà de referències ètniques, a manca d’arguments per a tractar de fer atractiva la pertinença al seu Estat –per a què haurien de fer-ho si tampoc no ens volen deixar votar?- el discurs del mal anomenant unionisme se centra en el discurs de la por i en la desqualificació continuada i gratuïta de l’independentisme, especialment tractant de vincular-lo amb la corrupció. És cert que les conversions massives i sobtades dels últims anys han aportat a les teòriques files de l’independentisme alguns personatges amb els quals no seria recomanable d’anar ni a fer el cafè però els teòrics de vincular independència i corrupció s’obliden d’algun que altre petit detall.

Quan l’espanyolisme vincula la màfia Pujol amb l'independentisme, per posar l’exemple més recurrent, s’oblida de que el projecte polític de CiU era “encaixar” Catalunya amb Espanya –l’encaix definitiu, en deien, molt encertadament: l’única cosa definitiva és la mort. S’oblida també que si l'activitat delictiva dels Pujol deslegitima algun sistema polític no és aquell que encara ha de constituir-se, i que caldrà veure de quins elements es dota per a combatre la corrupció, sinó aquell on s'ha produït: el del la constitució espanyola del 78. Si alguna cosa encarna el pujolisme és precisament allò que l’independentisme vol deixar enrere: el règim autonòmic amb que es pretenia acontentar els desitjos d’autogovern amb una simple descentralització administrativa mancada de sobirania política, fent més còmoda la submissió a l’Estat espanyol. L’autonomisme és una forma d’espanyolisme: l’espanyolisme més perillós, el que consigue el efecto sin que se note el cuidado. Cal recordar què escrivia el 1984 el diari cavernari ABC? “Jordi Pujol, como antes Tarradellas, con su actitud de servido a España. Desde un sentimiento catalán irrenunciable, con la bandera española ondeando en el palacio de la Generalidad y presidiendo su despacho junto a la catalana, ha contribuido considerablemente a hacer viable la Constitución y la Monarquía democrática que ha restaurado las libertades en España. Todo ello le ha convertido, a juicio de la Redacción de ABC, en 'Español del Año'”

Malgrat tot hi ha una relació més que probable entre l’independentisme i el cas Pujol: la seva aparició a la llum pública. Durant anys la relació del pujolisme amb Espanya ha estat com la de l’acudit del pacient i el dentista: “eh que no ens farem mal?”. Tant se val quin dels dos personatges feia cadascú, qui agafava els ous i qui les estenalles: el anys de permissivitat de l'Estat espanyol amb els negocis del clan Pujol a canvi de submissió política evidencia la podridura d’uns i altres. Només a partir del moment en que els seus hereus polítics han evolucionat, gràcies a la miopia política espanyola, del peixalcovisme al sobiranisme s’ha començat a destapar la merda del pujolisme, senyal evident que de no haver-se produir aquesta evolució l’Estat hauria continuat mirant cap a una altra banda. Res d’estrany en un règim on la corrupció s’estén des de la família de la mascota de l’Estat, el clan Borbón, fins a l’últim pelacanyes amb responsabilitats en qualsevol dels partits del règim.

Ni la independència ha de ser una excusa per a ajornar la lluita contra la corrupció ni la corrupció pot ser una excusa per a oposar-se a la independència. Contràriament al que diuen els mal anomenats unionistes l’independentisme català no és supremacista, tothom té clar que els catalans no som ni millors ni pitjors que espanyols, francesos, feroesos o zulus. La corrupció no desapareixerà, per tant, per art de màgia amb la proclamació de la independència. Es tracta, doncs, d’aprofitar l’oportunitat de crear la República catalana, el procés constituent, per a incloure els mecanismes per a que aquesta pugui combatre-la més eficaçment.

Sovint caiem en l’error de voler combatre les idees de l’adversari polític utilitzant el seu llenguatge, amb el que atribueixen al seu missatge valors percebuts majoritàriament com a positius (la “unió”) i ens reserven els negatius (com quan en comptes d’independència parlen de “separació” o de “secessió”). Hauríem d’evitar de caure als seus paranys lèxics retornant, com deia Espriu, el nom a cada cosa, inclòs el mot que tot sovint l’independentisme dels anys 80 dedicava al 126è president de la Generalitat de dalt. Als Països Catalans els espanyolistes no són unionistes, són botiflers. No ens volen units a Espanya, en clau d’igualtat, ens hi volen sotmesos.

La sociovergència, encara (i II)

Un altre dels canvis que van comportar les eleccions municipals del 2015 van ser l’enfonsament del poder municipal del PSC, un partit que des de feia dècades era hegemònic a les principals ciutats d’aquest tros de país, especialment al mal anomenat “cinturó roig”, i amb presència a la majoria de ciutats mitjanes i petites. Tot que la seva representació continua sent molt important (tercera força amb 530.949 vots i 1.279 regidors) la caiguda és espectacular si tenim en compte que el 2007 n’havia obtingut 2.571, una mica més del doble. Observant els resultats per territoris veurem que l’enfonsament és gairebé total en algunes comarques: en dues legislatures passen de 44 regidors a 3 a la Noguera, de 25 a 3 a l’Urgell, de 40 a 7 al Pallars Sobirà, de 35 a 8 a les Garrigues, de 13 a 6 a la Segarra o de 8 a 1 al Solsonès. En la majoria d’aquestes comarques els pocs regidors que manté el PSC són a les capitals, desapareixent en municipis rurals on s’havien incrementat artificialment durant els anys de govern tripartit a la Generalitat, gràcies en part al discurs convergent previ de que “per a rebre subvencions els ajuntaments han de ser del partit del Govern”, convenientment amplificat per la Direcció General del Desenvolupament Rural maragalliana amb promeses proselitistes de subvencions. Però també a les capitals la sucursal regional del PSOE recula; n’és un bon exemple Lleida on, per a mantenir la poltrona, el “catalanista” Ros es veu obligat a pactar amb el partit catalanòfob Ciutadans.

Una de les conseqüències lògiques d’aquesta política d’aliances del camaleònic Angel Ros hauria de ser la pèrdua de l’escassíssima credibilitat que li podien quedar a les seves afirmacions de catalanisme i, consegüentment, la pèrdua d’aliats al territori, però curiosament sembla que la cosa no va per aquí. Un dels organismes on s’hauria de veure més clarament reflectit el rebuig d’un territori majoritàriament independentista a l’espanyolisme impúdic del president del PSC és el Centre de Normalització Lingüística de Lleida. Aquest ens és l’encarregat de promoure la normalització a les comarques de la “província” i al seu consell hi ha representades, a més de diferents departaments de la Generalitat i entitats diverses, tretze institucions locals: el propi ajuntament de Lleida, la Diputació i els onze Consells Comarcals de la demarcació; és a dir una institució presidida pel PSC, dues per ERC i nou per l’antiga CiU. Amb aquesta correlació de forces i tenint en compte el seu pacte local semblaria lògic que Montse Parra, la representant de l’ajuntament de Lleida, no revalidés la presidència al CNL que ostentava la passada legislatura.

En aquest sentit la CUP va fer una crida a les institucions que hi estan representades per a consensuar un candidat alternatiu per a treure de la presidència del Centre de Normalització Lingüística la representant d’un equip de govern que per a mantenir-se en el poder municipal pacta amb els manifestament contraris a la normalització lingüística. Quan Jordi Llauradó, representant de la CUP al Consell comarcal de la Segarra, va exposar això en el punt de precs i preguntes del penúltim ple semblava que pràcticament tothom ho veia així, fins i tot al sortir algun conseller de l’ara PDECat va anar a felicitar-lo. “Així, així, molt bé!”. Semblava, per tant, que una proposta en forma de moció per a que les institucions acordessin oficialment que els seus representants al CNL de Lleida no votessin la candidata d’un ajuntament que aquest any fins i tot ha traduït a l’espanyol el programa de la festa major –amb resultats tan ridículs com anunciar un “campeonato de morcilla”!!- seria assumida per la pràctica totalitat de Consells Comarcals. Però no.

Quan la CUP va portar el tema a les institucions supramunicipals on té representació vam tornar a veure com el putaramonetisme i la sociovergència encara cuegen. No es van manifestar al Solsonès, on el vot exconvergent no era determinant, i la moció es va aprovar per unanimitat. L’endemà però a la Diputació la cosa va canviar: la moció per una presidència de consens va ser rebutjada amb 18 vots en contra (els 12 de l’equip de govern convergent i els 6 del tripartit espanyolista format pel PP, C’s i les sucursals catalana i aranesa del PSOE) i només 7 a favor (del grup proposant i d’ERC). Al Segrià es va mantenir la mateixa aliança per a rebutjar la proposta. En canvi a l’Urgell, on no hi ha partits d’origen espanyol al consell, va ser CiU en solitari qui va fer aquest trist paperot. A la Segarra la moció de la va prosperar, amb els vots de la pròpia CUP i d’ERC, InSe, MES i d’una part de CiU; l’únic vot contrari va ser el del representant del PSC i la majoria de convergents –inclòs aquell que havia felicitat efusivament el conseller cupaire al ple anterior- van abstenir-se. Finalment al Pallars Sobirà, on CiU té majoria absoluta, la proposta va prosperar per unanimitat dels presents. En total aprovat en tres de sis plens el que, per lògica, semblava que havia d’aprovar-se arreu. O és que els votants mínimament catalanistes de CiU poden entendre que els seus consellers permetin que el PSC tingui la presidència d’un òrgan on el PDCat és molt majoritari?

Costa d’entendre el perquè de tot plegat. Per això a l’hora de titular aquest escrit he repescat un terme que podia semblar caducat: sociovergència. Segons la Wiquipèdia,  “com a sociovergència alguns autors es refereixen a aquell establishment, o entramat de poder, que controlaria majoritàriament l'economia, els mitjans i la política a Catalunya des de la transició democràtica espanyola”. I les idees i els conceptes polítics que defensaven la desapareguda CiU i l’aleshores poderosa sucursal regional del PSOE segur que han caducat –només cal veure l’evolució política d’aquest tros de país els darrers anys- però els entramats de poder amb tentacles a l’economia, els mitjans i la política tendeixen a perpetuar-se.

La sociovergència, encara (I)

Les eleccions municipals de l’any passat van comportar canvis importants en força institucions d’aquest tros de país, no només en aquelles que es constitueixen a partir del vot directe –els ajuntaments- sinó també en les que ho fan de rebot –consells comarcals i diputacions. En el cas de la Segarra una de les novetats va ser l’entrada per primer cop de la CUP al Consell, representada pel regidor bioscà Jordi Llauradó, que vint anys enrere havia estat, junt amb la Teresa Colell, el primer regidor cupaire a les comarques de Ponent. La composició de l’ens comarcal passava a ser molt més acolorida, amb el pas de quatre a sis grups i la pèrdua de la majoria absoluta convergent (CiU 8, ERC 7, InSe 1, PSC 1, MES 1 i CUP 1) però malgrat això no semblava pas que la presència d’un conseller cupaire fos aritmèticament rellevant a l’hora de decantar-ne el govern. El 2007 el convergent Adrià Marquilles va haver de cedir la presidència al republicà Xavier Casoliva gràcies als vots d’ERC, InSe i el PSC. Semblava cantat que la història es repetiria, amb l’únic canvi d’un tripartit per un quatripartit fruit del trencament entre els maragallistes de MES i les restes del PSC.

La previsió inicial, però, no va ser encertada i aviat els dos grups majoritaris es van posar en contacte amb la CUP. Què volen aquesta gent que truquen a la migdiada? Aviat ho vam saber. Resulta que les majories no estaven tan decidides com ens pensàvem. Segons semblava els capos territorials de CDC i del PSC s’havien assegut a canviar cromos i de resultes d’aquest pacte els consellers sociates havien de donar suport als candidats convergents a diferents consells com els de la Segarra, la Noguera i el Segrià. La cosa estava empatada: tan CiU i el PSC com ERC, InSe i MES sumaven nou consellers. Si no hi havia cap canvi de parella el desè conseller, el que decidia la presidència, era el de la CUP. El republicà Casoliva ens transmetia la seva voluntat d’entendre’s amb la CUP i el convergent Aleix Buchaca ens prometia “una comarca justa, solidària i sostenible”. Ens calia, doncs, fixar els termes de les negociacions.

En aquest nou escenari la CUP va elaborar un document força breu de condicions que havien de complir els que volguessin el nostre vot:  el compromís a no privatitzar la gestió de cap servei comarcal i de recuperar la gestió pública de serveis privatitzats a mesura que finalitzessin les concessions vigents, casos com l’aigua i els residus, respectivament; la limitació de mandats als membres del Consell Comarcal, que en cap cas no podrien ser-ho més de 12 anys i que comportava la renúncia a prendre possessió per part de les persones que ja portessin aquest període de temps al càrrec (cas d’una consellera convergent) i el compromís de la resta a dimitir a mesura que els complissin (cas del presidenciable republicà); que les retribucions netes dels representants polítics i dels càrrecs de confiança no superessin 2,5 vegades el SMI (salari mínim interprofessional) per dedicació completa, o la part proporcional corresponent del temps de dedicació; diferents mesures de transparència; l’anunci públic d’acceptació de totes les condicions... Ni els uns ni els altres acceptaven la totalitat de la proposta de la CUP. En el cas de les retribucions -per posar un exemple qualsevol, ves- CiU es limitava a dir que “seguirem amb la política de contenció de les retribucions a càrrecs electes. La legislatura 2011-2015 presidida per CIU vam rebaixar, respecte la legislatura 2007-2011 presidida per ERC, de forma substancial les retribucions del President i de l’equip de govern” mentre que ERC i els seus aliats acceptaven posar un parell de càrrecs amb el salari màxim de 2,5 el SMI... per a mitja jornada de dedicació! La cosa se’ns fotia costa amunt, semblava que hauríem de decidir la presidència del Consell d’una manera o una altra –abstenint-nos també ho fèiem- sense que cap dels dos blocs assumís les nostres condicions. Faltaven tres dies quan ens vam reunir en assemblea comarcal a Tarroja per a decidir què votaríem al ple constituent. Vam acordar que no ho faríem públic fins el ple. Era poc probable però encara es podia moure alguna cosa, encara faltaven tres dies!

L’endemà de l’assemblea vam rebre una trucada imprevista i surrealista. Miquel Julià, conseller comarcal del PSC, ens deia que havíem de votar al candidat d’ERC. “No s’entendria que la CUP, que és d’esquerres, permetés que al Consell Comarcal de la Segarra hi acabi governant CDC o UDC”. Insisteix en que Casoliva es mereix ser president i no fer-li’n és una putada molt grossa, que el xicot vol fer carrera política i s’ho mereix, que a Guissona a ell el té al govern tot i no necessitar-lo aritmèticament, que el pacte a quatre ERC-INSE-MES-PSC estava pràcticament fet setmanes enrere però que des de Lleida el PSC va canviar la consigna i, és clar, ara ell no podia votar-lo, tot i que li sabia molt greu i per això ens ho demanava a nosaltres. Malgrat la insistència no vam avançar-li el sentit del nostre vot.

I va arribar el ple constituent del Consell. El sistema de votació de la presidència és diferent de la de les alcaldies. En cas de no haver-hi majoria absoluta als consells és preveuen diferents rondes de votació. A la primera ronda cal majoria absoluta i a la segona majoria simple. Si es mantenien els pactes anunciats era clar que les dues acabarien en empat i caldria anar a la tercera. “Xavier Casoliva 9 vots, Francesc Sabanés 9 i Jordi Llauradó 1”. Ja tenia el twit escrit per enviar-lo just acabada la primera votació quan vaig adonar-me que la gent aplaudia. No hi havia empat: el conseller del PSC va acabar votant Casoliva, que n’obtenia 10, i el presidenciable d’UDC es quedava amb 8. Al Consell Comarcal de la Segarra el pacte sociovergent feia figa i la CUP s’estalviava el mal tràngol d’haver de fer president abstenint-se o votant algun dels candidats que no havien subscrit les condicions que els proposàvem. A nivell territorial, però, el pacte CDC-PSC es mantindria...

De municipalisme independentista i repressió

El municipalisme independentista ha estat notícia aquestes setmanes perquè l’aparell politicojudicial espanyol l’ha situat al centre de la diana, destacant-ne dos casos que evidencien el nivell de l’autoanomenada democràcia espanyola: els de Joan Coma i de Montse Venturós. Joan Coma, regidor de Vic, està investigat per l’Audiència Nacional per un presumpte delicte d’”incitació a la sedició” a causa de la seva intervenció al ple de l’ajuntament de la seva ciutat, quan es debatia la moció de suport a la declaració parlamentària del 9N. Montse Venturós, alcaldessa de Berga, va ser detinguda pels Mossos d’Esquadra i portada als jutjats, on prèviament s’havia negat a presentar-se, citada per no haver retirat l’estelada del balcó de l’ajuntament. Cal recordar que la decisió de mantenir l’estelada respon a un acord de ple del 6 de desembre del 2012 –és a dir durant l’anterior mandat municipal – de mantenir l'estelada fins el dia de la independència. Qualsevol demòcrata, independentista o no, hauria de rebutjar els arguments que la justícia espanyola utilitza per a perseguir el regidor de Vic i l’alcaldessa de Berga: el primer és culpable d’exercir la llibertat d’expressió, amb l’agreujant d’utilitzar arguments tan irrefutables com que per fer la truita primer s'han de trencar els ous, i la segona d’obeir un acord aprovat per l’ajuntament que actualment presideix.

Podríem afegir molts més exemples recents de cacera de bruixes contra electes municipals, com els regidors acusats de no santificar el 12 d’octubre, en aquest cas focalitzada principalment a Badalona per interessos partidistes del PP, o per l’aprovació de mocions de suport a la declaració parlamentària del 9N o altres de similars. No acabaríem mai perquè afortunadament a la Catalunya presumptament autònoma els ajuntaments que els darrers anys s’han declarat independentistes són una àmplia majoria, a diferència de no fa gaires legislatures quan la defensa de posicionaments polítics de caire supramunicipal era majoritàriament rebutjada amb l’argument infame de que “als ajuntaments no s’havia de fer política”.

L’actual  implantació de l’independentisme als ajuntaments és conseqüència de la seva implantació social o, al contrari, la presència de l’independentisme a les institucions locals ha contribuït a l’extensió de l’independentisme al carrer? O ambdues coses alhora? És la vella pregunta de si va ser abans l’ou o la gallina. Segurament hi ha respostes diverses en funció de municipis i comarques. En alguns casos l’independentisme és majoritari a les institucions locals senzillament perquè ho és arreu de la comarca, sense que els propis ajuntaments hagin estat especialment actius en la defensa dels drets nacionals del poble català. Seria molt estrany que en comarques on la consciència nacional catalana és àmpliament majoritària els que es preocupessin per les qüestions locals i per la política municipal fossin els sectors amb consciència nacional extraterrestre. En altres, en canvi, especialment en municipis i comarques més alienades nacionalment, la presència de l’independentisme a les institucions locals n’ha possibilitat la seva visualització com a moviment polític global, no només preocupat per aquelles qüestions lligades a la llengua i la cultura, com sovint es caricaturitzava des de l’espanyolisme hegemònic, sinó també amb respostes per a “allò que preocupa realment a la gent del carrer”. Uns i altres, en major o menor grau, ja sigui activament o pel simple fet de restar espai polític a l’espanyolisme, han ajudat al creixement social de l’independentisme als respectius municipis i comarques. Potser on no s’ha fet tot el que caldria a estat a un nivell territorial més ampli, en la coordinació d’aquest municipalisme independentista.

El desembre de 2011 va fundar-se l’Associació de Municipis per la Independència (AMI), amb l’objectiu declarat d’”esdevenir un ampli espai de debat on compartir idees, iniciatives (legals o cíviques), experiències, informació, eines de gestió i tot allò que pugui ésser útil per dur el poble de Catalunya cap a la independència per tal d’assolir les plenes competències municipals”. Cinc anys després la sensació és que l’AMI és més una relació de d’ajuntaments signants d’un manifest que un instrument de coordinació efectiva dels 787 municipis que agrupa, entre els quals hi ha els més actius per la independència al costat d’altres que no han fotut ni brot pel tema. Si l’existència d’uns pocs ajuntaments o regidors a títol individual que no reconeixen la legitimitat de la justícia espanyola al nostre país posa en dificultats al sistema què podria fer una actuació coordinada de desobediència d’uns quants centenars de municipis? És clar que paral·lelament a aquesta hipotètica desobediència massiva l’AMI hauria de posar en marxa una eina que han necessitat i necessitaran tots els moviments independentistes que, més enllà d’expressar una il·lusió col·lectiva, pretenen fer efectius els seus objectius polítics: una sectorial antirrepressiva, que assumeixi la defensa política i jurídica dels electes conseqüents.

Quien día pasa año empuja...

L'Ajuntament de Lleida, els Consells Comarcals de l'Alta Ribagorça, l'Alt Urgell, les Garrigues, la Noguera, el Pallars Jussà, el Pallars Sobirà, el Pla d'Urgell, la Segarra, el Segrià, el Solsonès i l'Urgell i la Diputació de Lleida. Són els tretze ens locals (deu governats per CiU, dos per ERC i un pel PSC) representats al Consell del Centre de Normalització Lingüística “de Lleida”. També hi  tenen representació dos organismes de la Generalitat de Catalunya (la Direcció General de Política Lingüística i el Departament d'Ensenyament), entitats culturals, veïnals i sindicals (Òmnium Cultural, l’Ateneu Popular de Ponent, la Federació d'Associacions de Veïns i la UGT) i el personal del propi Centre de Normalització Lingüística. És a dir, d’un total de vint representants al Consell del CNL “provincial” n’hi ha quinze que en són d’administracions i catorze d’aquestes quinze estan governades per partits independentistes.

Amb l’actual composició de l’òrgan de direcció del CNL resulta força sorprenent que n’ostenti la presidència Montse Parra, representant de l’Ajuntament de Lleida, del qual és regidora pel PSC, especialment d’ençà del pacte de govern municipal que el seu partit va signar amb Ciutadans per tal de mantenir a la poltrona Àngel Ros, en altres temps líder del sector catalanista dels “socialistes”.

A C’s se’ls pot fer moltíssimes crítiques en molts terrenys, començant pel seu pretès paper d’abanderats de la regeneració democràtica i la lluita contra la corrupció, però no se’ls pot pas dir que en matèria lingüística tractin d’enganyar ningú. Van néixer com a partit després d’un manifest impulsat per catalanòfobs de pota negra (Boadella, de Azúa, de Carreras, Arcadi Espada...) amb la lluita contra la normalització lingüística com a punt estrella del seu programa. El compromís d’”actualitzar” el reglament d’usos lingüístics de la Paeria, l’aprovació d’una moció per a incloure l’espanyol en la senyalització viària o l’amenaça per part d’un regidor de C’s de suprimir el Consorci per la Normalització Lingüística en l’hipotètic cas d’arribar a governar són alguns dels lamentables episodis viscuts a la Paeria d’un any ençà.  

La defensa del bilingüisme és una opció legítima, sovint tramposa però legítima. Tramposa perquè un tractament igualitari a dues llengües en un àmbit concret –en aquest cas a l’administració municipal-, prescindint de la situació de desigualtat prèvia i de l’existència de legislacions d’àmbit superior que prioritzen la llengua de l’Estat,  perpetua la situació de minorització de la llengua globalment més feble. Legítima perquè, òbviament, tothom pot defensar el que cregui oportú, inclosa l’eutanàsia lingüística i el consegüent descoloriment de l’atles lingüístic mundial en pro de la comunicació, l’entesa i el bon rotllo universals. Per cert, aquests que fan tanta bandera del bilingüisme, la legalitat i la lleialtat institucional ho saben que des de fa deu anys en aquest tros de país no hi ha dues llengües oficials sinó que n’hi ha tres?

Menys justificable és governar la Paeria amb els vots dels qui s’oposen a la normalització lingüística i, al mateix temps, pretendre presidir el Centre de Normalització Lingüística amb els vots dels que la defensen. I encara ho és menys que aquests últims ho permetin. L’amplíssima majoria sobiranista al si del Consell del CNL es posarà les piles i en normalitzarà aviat la presidència o haurem d’esperar a que les gallines pixin? Mentrestant la representant d’un ajuntament espanyolista i espanyolitzador continua presidint en funcions, com un Rajoy qualsevol, un ens que ha de fomentar la normalització lingüística a Ponent i al Pirineu. I qui dia passa any empeny...

Tertulià accidental

Es comença fent de tertulià radiofònic a la mítica Ràdia Altiplà, de Calonge de Segarra, i s'acaba fen-la petar al plató de Lleida TV. No hi ha com no entendre de res per a poder parlar de tot.

Si aneu sobrats de temps i de paciència, aquí i a partir del minut 30 podeu veure el meu debut com a tertulià televisiu al programa "Lleida al dia" 

De manar i de no creure (i II)

Si en el terreny de les paraules –la simple reivindicació de la independència- hi ha hagut d’haver primer grans mobilitzacions populars que posteriorment han arrossegat la classe política i les institucions, no hi ha cap motiu per a suposar que en el terreny dels fets –en l’exercici de la independència, és a dir en l’estricta obediència a la legitima legalitat catalana constituent i la conseqüent desobediència a la legalitat il·legítima dels estat ocupants- la cosa hauria de ser radicalment diferent.

Al contrari, a l’espera de la setmana dels tres dijous en que les institucions catalanes decideixin que ja és el moment de la desconnexió legal, cal organitzar i mobilitzar els sectors més actius i nacionalment conscients del nostre poble, però no per a reivindicar la independència, com s’ha fet fins ara, sinó per a exercir-la. L’objectiu hauria de ser doble: d’una banda empènyer les institucions d’aquest tros de país a complir la totalitat de la Declaració de desconnexió que va aprovar solemnement el Parlament de Catalunya el 9 de novembre de 2015. De l’altra practicar la desobediència popular organitzada a l’Estat de manera immediata, com a eina de conscienciació i com a “entrenament” de cara al moment de la proclamació oficial de la independència.

 “I l’endemà d’una declaració unilateral d’independència què?” Aquesta és la pregunta que, amb posat assenyat i voluntat dissuasiva, esgrimeixen sovint els partidaris de l’ajornament de la ruptura amb l’Estat, acompanyada de l’argument de la més que probable incapacitat de la República catalana d’exercir, en el moment de la seva proclamació, el ple control sobre el propi territori. Tot i que els devots de la puta, la marmota i la Ramoneta no deixen de tenir part de raó, assenyalant l’ampolla mig buida, podem fer una pregunta similar fixant-nos en l’ampolla mig plena: l’endemà d’una Declaració unilateral d’independència, amb un ampli suport popular, l’Estat espanyol tindria capacitat de continuar exercint el seu poder en aquest tros de país com si res no hagués passat? 

Debatre sobre el full de ruta en termes de legitimitat és un error. Pretendre que unes vies d’accés a la independència són més legítimes que altres suposaria acceptar algun grau de legitimitat a la incorporació per la força de les armes de diferents parts del nostre país als Estats francès i espanyol. La legitimitat del tractat dels Pirineus i d’Almansa Decideix! Que guanyar de manera clara un referèndum convocat oficialment seria vist per l’opinió pública internacional com una prova inequívoca de la nostra voluntat d’esdevenir un estat independent i, en conseqüència, podria fer-nos guanyar algun hipotètic aliat? Potser sí, però és d’una ingenuïtat extrema refiar que la democràtica Unió Europea –que aquests dies mostra el seu rostre més inhumà a les ribes de la Mediterrània- intervingui en nom dels drets humans i de la democràcia en contra d’un dels seus estats membres. Els diferents agents internacionals només es mouen per interessos econòmics, en la majoria dels casos força allunyats dels de la majoria de la població.

Només en la mesura que la nostra submissió a Espanya pugui perjudicar els interessos econòmics dels que tallen el bacallà a nivell europeu podria haver-hi posicionaments de pes en favor d’una sortida democràtica al conflicte. A Europa s’alçarien moltíssimes més veus a favor de l’exercici del dret a l’autodeterminació d’una part del poble català si fóssim capaços de generar una situació d’inestabilitat política i econòmica (que comportés que, per exemple, l’Estat espanyol fos incapaç de pagar el seu deute) que les que poguessin protestar per una hipotètica suspensió de l’autonomia regional.

Al marge de quin sigui el full de ruta institucional, però no pas a tall d’oposició sinó de manera complementària, a nivell de mobilització popular l’objectiu hauria d’evolucionar cap a fer que aquest tros de país sigui ingovernable per a l’Estat espanyol; que, al contrari del que succeeix ara, la nostra dependència els resulti ruïnosa. Tenim capacitat de fer-ho? D’un país capaç d’organitzar diades milionàries hauria de poder organitzar unes quantes desenes de milers de voluntaris amb l’objectiu permanent de paralitzar l’economia (bloquejant ports, aeroports, autopistes, centres de distribució de combustible, organismes financers, etc...) fins a l’assoliment de la plena sobirania. Evidentment si les mobilitzacions massives dels darrers anys van ser convocades per entitats transversals i (si més no oficialment) no partidistes la desobediència popular hauria d’impulsar-la algun organisme similar. Hi ha alguna voluntat de fer-ho o esperarem còmodament repapats al sofà de casa a que la independència arribi per la tele?

De manar i de no creure (I)

I l’endemà d’una declaració unilateral d’independència què? Un dels arguments més emprats com a excusa per a ajornar sine die la ruptura amb l’estat ocupant espanyol –no només amb una DUI sinó fins i tot amb desobediències puntuals davant dels atacs continus a la sobirania parlamentària per part del govern espanyol i el seu braç judicial- és la nul·la capacitat de fer prevaldre de facto la legitimitat catalana, fruit de la voluntat democràtica, davant de la legalitat espanyola, instaurada per la força de les armes. Posem un exemple: si demà les institucions catalanes acorden que els ciutadans i ciutadanes d’aquest tros de país han de deixar de pagar els seus impostos a la hisenda espanyola, els lladres que entraren per Almansa, per a passar a fer-ho a l’agència tributària catalana, tindrien força suficient per a fer complir aquest acord?

Abans de desobeir la legalitat imposada ens cal, segons la versió hegemònica del sobiranisme institucional, crear unes estructures d’estat que la pròpia obediència a l’ordre constitucional espanyol evita que es creïn o que estiguin al servei de la legitimitat constituent. Aquest segon cas es visualitza nítidament amb els mossos portant requeriments de l’audiència nacional a ajuntaments catalans que han comés l’execrable delicte d’aprovar mocions en defensa dels drets democràtics i nacionals del nostre poble. Podem considerar una estructura d’(el nostre) estat una policia autonòmica que, ni que sigui per imperatiu legal, actua com a eina d’un estat enemic enfront de qui en defensa la creació d’un de propi? És potser un dels exemples més visibles, però no pas l’únic, de que les estructures autonòmiques són estructures d’Estat... espanyol; d’un Estat espanyol de les autonomies que en el seu moment va ser creat a fer més suportable (i, per tant, per a mantenir i reforçar) la situació de dependència.

Si l’Estat (espanyol) no permet la creació d’estructures d’Estat (català) i el sobiranisme majoritari a les institucions d’aquest tros de país considera que sense aquestes estructures no podem trencar amb l’Estat espanyol, la porta de sortida quedarà sempre fora de l’itinerari circular d’un full de ruta que sembla escrit per la puta, la marmota i la Ramoneta.  Com ho hem de fer, doncs, per a centrifugar-nos cap a la sortida d’emergència? Hi ha vàries opcions que, a grans trets, conflueixen en dos: el canvi de l’hegemonia política al si de l’independentisme institucional i la creació de contrapoders independentistes al marge de les institucions. Ambdues són compatibles i, si hem de fer cas del vist les últimes setmanes, força allunyades de la direcció en que avancen, per dir-ho d’alguna manera, els principals agents polítics de l’independentisme.

Un estat és, per definició i al marge de l’estructura institucional de que es doti i l’orientació política que prengui, una eina d’exercici del poder. Per tant les estructures que es creïn en aquest país podrem considerar-les, o no, d’estat (català) en la mesura que serveixin, o no, per a combatre el poder d’estats estrangers i altres organismes aliens sobre el nostre país (o sobre una part d’ell); en la mesura que actuïn o puguin actuar com a contrapoders. En aquest sentit la possibilitat de crear estructures d’estat al marge de les institucions autonòmiques no només és possible sinó imprescindible.

En una altra època –o potser ho hauria d’escriure en majúscules?-, quan l’independentisme era cosa de quatre gats mal comptats, qualsevol intent de crear contrapoders populars catalans comportava la necessitat de disposar d’estructures clandestines. Ara, en la mesura que l’independentisme ha crescut de manera exponencial en aquest tros de país, cal conquerir i consolidar-ne l’hegemonia al carrer i a totes les institucions, sense haver de recórrer a alguns dels mètodes de lluita de temps passats però sense caure en l’error de limitar el nostre camp d’actuació a allò que dicti una legalitat espanyola (o francesa, al nord de la ratlla arbitrària acordada a l’illa basca de Konpantzia) pensada per a perpetuar l’actual situació de domini.

Determinar el moment més oportú en què les institucions catalanes han de desobeir el poder espanyol pot ser, naturalment, objecte de debat. Considerar, però, purament tàctiques les objeccions d’alguns sectors del sobiranisme governant a desobeir de manera immediata les imposicions espanyoles –i, per tant, a obeir el mandat democràtic de la declaració parlamentària del 9N- és molt ingenu.  I esperar dòcilment, mentre no arriba l’anunci de ruptura institucional, és una pèrdua de temps i d’energia. No havíem quedat en que era la classe política la que havia evolucionat cap a l’independentisme a remolc de la  mobilització popular, i no a l’inrevés? Doncs, per quina estranya raó hem de deixar que sigui la classe política remolcada la que determini el moment i la forma de la ruptura, en comptes de provocar-la des de la mobilització popular que fins ara ha actuat com a motor?

De sentències i pedregades

S’intensifica l’ofensiva judicial espanyola. Sembla que darrerament tan el tribunal constitucional com l’audiència nacional del país veí s’han tret la son de les orelles. El TC passant per la pedra qualsevol llei democràticament aprovada pel Parlament de Catalunya –tant se val si es tracta de la de pisos buits, la d’igualtat entre homes i dones o la de simplificació administrativa dels governs locals- i l’AN empaitant, com sempre, la dissidència política. Entre les víctimes més habituals del tribunal hereu del TOP hi ha ara els ajuntaments catalans i els seus electes, que presumptament es foten un fart de delinquir aprovant mocions, penjant estelades o gosant dir en veu alta evidències de l’alçada de la torre de Vallferosa, com, per exemple, que per a fer truites cal trencar els ous. En nom d’una presumpta democràcia persegueixen càrrecs electes independentistes per ser conseqüents amb el programa amb el que es van presentar a les eleccions. Per a aquests peculiars garants judicials de les llibertats democràtiques que l’espanyolisme sigui minoritari en bona part dels ajuntaments d’aquest (tros de) país és irrellevant; si no aconsegueixen guanyar a les urnes sempre poden fer-ho als jutjats. Què cony busquen ara aquests collons d’alcaldes? Tan simpàtics que eren quan el que mudava era fer reiterades reverències a la borbonalla amb la boca oberta a l’alçada de la bragueta! Que no ho saben que els ajuntaments s’han de limitar a parlar dels temes concrets en que tenen competències? Habrase visto!

Entre les competències dels ajuntaments hi ha l’ordenació, gestió, execució i disciplina urbanística, el patrimoni historicoartístic i la protecció del medi ambient. Almenys així ho diu la Llei Reguladora de Bases del Règim Local. Una llei aprovada per les Cortes Generales del Estado, allà pel remot 1985. Res a veure, doncs, amb cap d’aquests reglaments de nyigui-nyogui que fan al Parlament del parc de les feres i que només poden acabar a la paperera de la inconstitucionalitat. Una llei seriosa, de les de veritat.

L’ajuntament d’Estaràs, fent ús de les competències que les lleis serioses atorguen als ajuntaments, va oposar-se el 2010 a la instal·lació d’una pedrera de considerables dimensions (26 hectàrees) al seu municipi, a 150 metres del nucli d’Alta-riba. Posteriorment la Generalitat va denegar la llicència ambiental a la instal·lació. Davant d’aquesta negativa l’empresa promotora, Xaviker SL, va presentar recurs. Ara, sis anys després, una sentència ferma del Tribunal Superior de Justícia Colonial obliga la Generalitat obedient a concedir la llicència ambiental.

El Departament de Territori i Sostenibilitat publicava al DOGC del 22 de gener d’enguany l’autorització ambiental, en execució de sentència, a la empresa Xaviker SL per a la pedrera rebutjada per l’ajuntament. Dos mesos més tard, i a les mateixes pàgines, podem llegir dues resolucions més del mateix Departament. La primera el 21 de març: un acord de declaració d'impacte ambiental referent a una altra pedrera, també al mateix municipi i a la mateixa zona. En aquesta ocasió la superfície afectada és menor (6 ha) i l’empresa promotora Mármoles y Granitos Segovia SL, de Puigcerdà. I la segona el 4 d’abril: un altre acord de declaració d'impacte ambiental d’una tercera pedrera, en aquest cas promoguda per una empresa de Balsareny, Graves Alou SL, i amb el beneplàcit, segons sembla, de l’ajuntament de les Oluges, municipi al que pertany per poc. Aquest tercer projecte, de 17 ha, vol ubicar-se entre els pobles de Santa Fe i, novament, Alta-riba. Molt a prop d’aquests tres projectes, a la carretera vella de Sant Ramon, ja hi ha des de fa anys dues pedreres més.

Sí, d’acord, d’algun lloc ha de sortir la pedra i la grava necessària per a la construcció però... voleu dir que una concentració de pedreres en un radi tan petit no és excessiva? Cal aprovar Plans territorials, en aquest cas el de Ponent, plans directors urbanístics i lleis de protecció, gestió i ordenació del paisatge, amb l’objectiu de “que l’evolució del paisatge sigui harmònica amb l’evolució de la sensibilitat social”? Ca, home, ca! Totes aquestes noses haurien d’anar de pet cap al constitucional! La protecció del medi ambient i del patrimoni historicoartístic no han de ser obstacle per a que el progrés encercli Alta-riba com les legions romanes el poble de l’Astèrix. Al cap i a la fi parlem d’un poblet d’unes poques cases, una esglesiola d’origen romànic i un castell de la mateixa època, declarat Bé Cultural d’Interès Nacional. Ben mirat, si algun alt tribunal espanyol anul·lés la declaració de BCIN aprovada pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya -una administració governada per separatistes que, no ho oblidem, volen retornar-nos a l’edat mitjana- potser alguna d’aquestes empreses altruistes que vetllen pel territori s’animaria a fer de mecenes del castell, tot buscant alguna utilitat a aquell munt de rocs malaguanyats.

La dissolució federal

El federalisme és la solució al problema català. Aquest ha estat el discurs de capçalera de bona part de l’esquerra d’obediència espanyola i visió hispanocèntrica d’aquest (tros de) país. Ho hem sentit en boca de pràcticament tots els dirigents del PSC i del que en queda -com a mínim de Maragall a Iceta, passant per l’entranyable Pere Navarro i el camaleònic Àngel Ros- però també de destacats membres d’ICV, d’EUiA i de Podemos. Davant de, d’una banda, l’ofensiva “recentralitzadora” de la dreta i, de l’altra, de les vel·leïtats separatistes del nacionalisme umbilicucèntric, que ens porten a l’enfrontament i el caos, es veu que cal una opció alhora valenta i assenyada, que trobi per a Catalunya l’encaix que necessita en una Espanya respectuosa amb la realitat plural dels diferents pobles que la configuren. Un respecte a la pluralitat lingüística i cultural que s’afanyen a practicar amb l’entusiasme que els caracteritza: només cal veure els casos del català a la Franja de Ponent i de l’aragonès i l’astur-lleonès als seus respectius territoris.

“Federal” és el títol d’un documental apologètic que presenta el federalisme com a solució a tots els problemes “en un moment de radicalització, desorientació i de caiguda de molts dels ciutadans en un sentimentalisme poc constructiu”. En aquets sentit, el tràiler de “Federal” és molt il·lustratiu: les imatges de manifestacions independentistes catalanes i escoceses s’intercalen amb escenes de bombardejos de la segona guerra mundial i de la guerra dels Balcans i primers plans de Tuđman, Milošević, Karadžić, Paisley, Bossi, Le Pen i Palin. Com podeu comprovar, una visió completa i ponderada de les diferents cares del nacionalisme. En contraposició a la voluntat d’afegir fronteres, en un món on ja no n’hi caben més, el reportatge ens posa uns quants exemples de les virtuts del federalisme: el Canadà, Suïssa, els Estats Units, l’Índia, el Brasil i Alemanya. La majoria de les cares que il·lustren aquesta opció, però, no són tan conegudes com les del nacionalisme agressiu, amb alguna excepció: un dels que es posen com a exemple és Lula da Silva, que no sé si és gaire federalista però que, si fem cas a la fiscalia de São Paulo, podria ser perfectíssimament del PSOE.

Albert Solé és l’home que ens ha de fer obrir els ulls sobre la necessitat d’adoptar “l’únic model polític que permet les sobiranies compartides, l’acceptació de les diferències, la responsabilitat dels pobles sense posar en discussió permanent les regles de convivència pactades”. Ja sé que esmentar els ascendents familiars és més aviat lletjot però a vegades és rellevant i revelador. L’autor d’aquest magne esforç de documentació és fill de Jordi Solé Tura, el gran teòric de vincular el catalanisme amb la burgesia i, conseqüentment, la defensa dels interessos de la classe obrera amb posicions espanyolistes. L’obrerista Solé Tura va acabar, recordem-ho, de ministre amb Felipe González, el proletari dels consells d’administració del GAL i de Gas Natural.

Federalistes d’Esquerra és una de les entitats que promocionen aquest documental. Aquest col·lectiu, situat a l’entorn del sector més espanyolista del PSC, explica “que té el seu origen al setembre de 2012 quan un grup de ciutadans i ciutadanes va veure la necessitat d’obrir un espai federalista a Catalunya davant l’escenari polític sorgit després de la Diada i la convocatòria d’eleccions anticipades”. És a dir, que admeten implícitament que el seu federalisme no sorgeix com a eina per a assolir més autogovern sinó com una resposta a les demandes d’independència. Veient qui són alguns d’aquests federalistes això no ens ha de sorprendre gaire: destacats noms de la seva junta directiva també els trobem a l’entitat catalanòfoba Sociedad Civil Catalana, entre ells el seu vicepresident Joaquim Coll. 

El federalisme no és una opció a mig camí entre el “centralisme” i l’independentisme. El federalisme és un model d’organització política i territorial i, en conseqüència, és una proposta que pot formular-se a qualsevol estat. Es pot ser, per tant, federalista i espanyolista o federalista i independentista, en funció de si volem aplicar el federalisme a l’actual Regne d’Espanya, com els promotors de la pel·lícula, o a la futura República catalana, com el pesat que escriu aquestes ratlles. Tot i fer trampa, els que utilitzen l’esquer del federalisme per a eludir donar una resposta clara a la disjuntiva que té plantejada el poble català -assolir la independència o romandre sotmesos a l’Estat espanyol- tenen raó en una cosa: el federalisme pot ser la solució al problema català.

Per què, aviam, qui el té, el problema català? Les reivindicacions d’independència de l’actual Catalunya presumptament autònoma (o del conjunt de la nació catalana) no són pas un problema per als propis catalans. El problema català el té, en tot cas, l’Estat espanyol (i el francès) i tots els espanyolistes, independentment de que hagin nascut a Móstoles, a Pedralbes o, com l’Albert Solé, al  Bucarest de Ceaușescu. Per a tots aquests, la proposta federalista-espanyolista podria ser una solució en la mesura que aconseguís restar suports a les reivindicacions independentistes.

Tenim un problema espanyol (i francès). Per als catalans demòcrates, independentistes o no i independentment de que hagin nascut a la vall del Llobregós, a las Alpujarras o a l’altre costat de la filferrada que els no-nacionalistes tenen a Melilla, no hi ha un problema català, perquè una reivindicació democràtica, legítima i pacífica no pot ser mai un problema. El problema, en tot cas, és la negativa de l’Estat espanyol a resoldre aquest conflicte en termes polítics i democràtics, mitjançant l’exercici del dret a l’autodeterminació. Potser una solució temporal al problema català seria la federalització del Regne d’Espanya però de ben segur que la solució definitiva al problema espanyol passa per la independència de la República catalana. 

De discursos i equilibris

Organització política assembleària d'abast nacional, que s'estén arreu dels Països Catalans i que treballa per un país independent, socialista, ecològicament sostenible, territorialment equilibrat i deslligat de les formes de dominació patriarcals. No fa gaire l’Adam Majó començava un article a la secció d’opinió de Llibertat.cat fent aquest mateix copia i enganxa de la definició de la CUP i ho feia per a remarcar l’absència en aquesta de l’etiqueta anticapitalista, possiblement la més utilitzada per a referir-se a la més coneguda de les organitzacions de l’Esquerra Independentista dels Països Catalans. Poques setmanes abans, també en aquesta mateixa secció, Jordi Navarro publicava un article centrat en un altre dels eixos de lluita esmentats a la declaració de principis inicial: l’ecologisme. El militant i exregidor gironí de la CUP apuntava que “l'EI s'ha empeltat amb el moviment per l'alliberament nacional, amb el moviment juvenil, obrer, estudiantil, feminista...i amb nous moviments socials sorgits a l'empara de la crisi financera desfermada per l'esclat de la bombolla immobiliària” alhora que, com a militant ecologista constatava que “l'escassa implicació de l'esquerra independentista en les lluites ecologistes és molt decebedora”.

L’empelt entre l’independentisme i els diferents “ismes” que propugnen canvis socials profunds ha comportat sempre un debat intens al si del moviment independentista. És lògic que així sigui: dins de l’independentisme tothom coincideix en que la futura República catalana no ha de ser una simple còpia catalanitzada de l’actual Estat espanyol, amb tots els seus defectes. Precisament per això tothom coincideix en que el nou Estat ha de ser una República. Ara bé, no sempre les tares són percebudes de manera tan clara i unànime com la monarquia i, per tant, és lògic que dins de l’independentisme, en el sentit més ampli, hi hagi qui plantegi una esmena a la totalitat del sistema i qui en tingui prou amb alguna que altra esmena parcial. De la mateixa manera, dins dels partidaris de l’esmena a la totalitat hi ha discrepàncies a l’hora de posar més l’accent en un aspecte o altre dels molts que cal canviar. També és ben normal i positiu: afortunadament la procedència i les sensibilitats de la militància de l’Esquerra Independentista i d’aquest espai més ampli que anomenem la Unitat Popular són prou diverses per a que el debat sobre el model de país i de societat que volem sigui d’allò més plural i enriquidor -segurament molt més que el que hi pugui haver a les esquerres dels països que ja tenen estat.

Una organització política que pretén articular-se “com a espai útil per totes aquelles persones i col·lectius amb voluntat transformadora que lluiten per la llibertat del nostre poble, amb la intenció de ser un espai de confluència dels moviments cívics i populars, en la lluita per l’alliberament nacional i social dels Països Catalans” per força ha de fer equilibris. Equilibris entre discurs nacional i social. Equilibris entre utopies que assenyalen el final del camí i objectius assolibles a quatre passes. Equilibris a l’hora de reivindicar tots i cadascun dels diferents objectius d’una “organització política assembleària d'abast nacional que treballa per fer dels Països Catalans un país independent, socialista, ecològicament sostenible i deslligat de les formes de dominació patriarcals”.

De tots els objectius? Bé, tots-tots potser no. De vegades, fent equilibris entre tàctiques i estratègies, potser ens descuidem una mica de que a l’esmentada definició també hi posa “territorialment equilibrat”... Però, hòstia, no cal ser tan primmirats: al cap i a la fi això del desequilibri territorial només afecta a quatre gats! Sí? Segur?

Lletjos i valents

Els dos darrers llibres de Jordi Borràs són ben diferents físicament l’un de l’altre. El primer és força gruixut i, com correspon a un llibre gràfic, amb les pàgines prou grans per a no perdre’s cap detall dels centenars de fotografies que conté. Les fotos –curioses algunes, espectaculars altres, impactants la majoria, totes en color però amb predomini del vermell i el groc- van acompanyades de textos que prèviament ens situen sobre el que veurem en cada capítol. En resum, que quan el vaig veure anunciat per primer cop vaig pensar que segur que es tractava d’un llibre ben fet i sobre un tema prou interessant i molt poc tractat... i que no me’l compraria (i no pas pel preu).

Plus ultra. Una crònica gràfica de l’espanyolisme a Catalunya és un recull complet i documentat dels principals protagonistes dels sectors més bel·ligerants del “no-nacionalisme” en aquest tros de colònia. N’hi surten de pràcticament tots els sectors, des dels falangistes més nostàlgics fins a la progressista Chacón, des de petits grupuscles declaradament neonazis fins a la transversal Societat Civil Catalana, des dels que s’exhibeixen en estadis de futbol o passegen marrans per casernes fins als que tenen càrrecs institucionals. Un munt de gent molt diversa que, malgrat les aparents discrepàncies ideològiques, els darrers anys no han tingut cap mania en compartir carrer amb la intenció, de moment infructuosa, d’omplir-lo per a oposar-se a les reivindicacions democràtiques del poble català. Todo por la patria! Un munt de fotos de personatges que, malgrat ser qui-sap-lo desagradables i perillosos, o precisament per això, no podem ignorar. Finalment, doncs, m’ho vaig repensar i "Plus Ultra" va fer cap a un dels prestatges de la biblioteca casolana, al costat dels sis volums de la Fauna dels Països Catalans: Mamífers, Amfibis i rèptils, Ocells (I i II), Peixos (I i II) i Fauna xunga.

Curiosament l’últim llibre del fotoperiodista no té ni una foto. Però sense càmera Borràs també sap retratar amb precisió l’entramat espanyolista, mostrant-ne la cara més lletja. Si Plus Ultra és un exhaustiu inventari d’espècies de l’extrema dreta i l’espanyolisme més fatxa que volta per aquest racó de món, Desmuntant Societat Civil Catalana, com el seu nom indica, és un extens reportatge periodístic sobre el biòtop on cohabiten individus de totes les espècies inventariades. Dos treballs que es complementen: una selecció de fotografies de cinc anys de treball a peu de carrer i un magnífic treball d’investigació.

“Els mitjans catalans només parlen d’independentisme!” Sovint des del hooliganisme espanyolista es fan afirmacions d’aquest tipus, adreçats principalment a les emissores de la CCMA. Una mentida més, en to ploricó, de les moltes que repeteixen i que es poden desmentir amb una simple comparació del temps i els espais que dediquen els mitjans catalans i els espanyols a cadascun dels diferents posicionaments polítics respecte el conflicte entre la legalitat constitucional espanyola i la legitimitat constituent catalana. Sí que és cert, però, que els mitjans catalans (i els estrangers) haurien de dedicar més temps a parlar d’entitats com SCC, però no per a obsequiar-los amb espais apologètics, com pretenen, sinó per a fer una mica de llum entre les ombres: quina classe de gent hi ha, qui en mou els fils, qui els paga les factures, etc... Tot esperant (asseguts) monogràfics televisius en prime time sobre el tema, qualsevol que vulgui veure per on van els trets pot fer-ho gràcies a dos llibres lletjos i valents.

De gotes d’aigua i pams de terra

Amposta, 7 de febrer de 2016: enèsima riuada de gent en defensa de l’Ebre, aquest cop amb més participació que en altres ocasions, amb un consens social i polític més ampli i probablement amb una idea més generalitzada de que aquesta lluita no és un problema del territori sinó una qüestió de país. La singularitat del Delta de l’Ebre respecte a la resta d’espais naturals dels Països Catalans ha fet que molta gent prengués consciència de la seva importància ecològica i de la necessitat de preservar-lo. Les principals problemàtiques que ja fa temps que afecten la conservació del Delta són fruit de grans infraestructures construïdes durant el segle XX: els grans embassaments, que retenen els al·luvions que al llarg de mil·lennis l’havien fet créixer, i els transvasaments i la pèrdua de cabals, que n’augmenten la salinització. Qualsevol pla que comporti una reducció de cabals al tram final del riu accelera els efectes negatius esmentats.

Una de les habilitats dels promotors de polítiques fluvicides ha estat la capacitat de desviar el debat sobre el model de desenvolupament econòmic i territorial per a tractar de convertir-lo en un enfrontament entre territoris. Quan els territoris candidats a esbatussar-se entre ells són diferents zones dels Països Catalans tenen, a més, el valor afegit de fomentar l’anticatalanisme. Això va evidenciar-se especialment durant la batalla contra el PHN del govern Aznar, quan es tractava de presentar la defensa del riu com una mostra de l’ancestral insolidaritat catalana cap la resta de territoris. El PP del País Valencià, que amb el temps s’ha demostrat que actuava com una organització criminal al capdavant d’un govern colonial, va accentuar el seu tradicional discurs anticatalanista: “els catalans” ja no es limitaven a agredir la identitat valenciana sinó que volien impedir el seu progrés econòmic! Que a Orpesa, Cullera, Calp o Benidorm -o a Vilaseca i Salou, compte!- el progrés consistís en inundar-ho tot de formigó, camps de golf i parcs temàtics no havia de ser objecte de debat.

En aquesta ocasió els teòrics enemics de les Terres de l’Ebre s’han anat a buscar a Ponent del propi Principat, en concret a les comarques hipotèticament beneficiades per la posada en marxa de nous regadius inclosos en el nou Pla Hidrològic de la Conca de l’Ebre. Per a escenificar l’enfrontament territorial diversos mitjans de comunicació han elevat Josep Maria Jové, president del canal Segarra-Garrigues, a la condició de “representant dels pagesos de Lleida”, prescindint del fet que la representació oficial i majoritària del sector agrari es determina a les eleccions agràries i que aquestes, agradi o no, a Ponent, a les Terres de l’Ebre i al conjunt d’aquest tros de país les ha guanyat sempre una organització que el 7 de febrer també era a Amposta manifestant-se: la Unió de Pagesos. Segons Jové, i altres representants de comunitats de regants, augmentar el cabal ecològic de l’Ebre faria inviable l’agricultura de regadiu a les comarques de Ponent.

Ara fa vuit anys, amb motiu del projecte de “captació temporal” d’aigua del Segre per a l’àrea metropolitana de Barcelona del conseller ecotransvasista Francesc Baltasar, el convergent Joan Reñé, actual president de la Diputació de Lleida i en aquella època president del Consell Comarcal del Pla d’Urgell i tresorer de la comunitat de regants del canal d’Urgell, defensava la substitució del reg a manta per sistemes més eficients com l’aspersió o el microdegoteig, que permetrien un estalvi considerable d’aigua “que es podria derivar cap a les conques deficitàries, a canvi de recursos econòmics que permetessin costejar la modernització de la superfície regable”. Com a model de regs més eficients es posaven com a exemples els regadius del canal d’Aragó i Catalunya i de l’Algerri-Balaguer, amb concessions de només 5.500 i 6.000 m3/ha, respectivament, en front dels 9.000 m3/ha del d’Urgell, que evidenciaven la viabilitat de dues collites anuals amb un estalvi d’un terç, o més, de la concessió. Un estalvi d’aquesta magnitud al Canal d’Urgell, que té una dotació anual de 630 hm3, gairebé es correspondria amb els 342 hm3 de dotació del Segarra-Garrigues. Les casualitats aritmètiques també poden ser endimoniades en una zona que, abans de l’arribada del reg, era anomenada per molts el Clot de l’Infern per la seves dures condicions de vida.

De la mateixa manera que entre els sectors transvasistes hi ha qui encara fa servir argumentacions tan absurdes com la de considerar que “l’aigua que arriba al mar es perd” també trobem pseudoecologistes que, en nom de la defensa del medi natural, no només s’oposen a nous regadius sinó que sovint fan gala d’una animadversió cap a les activitats agràries, prescindint de dues qüestions cabdals:

•    La major part de l’actual paisatge natural dels Països Catalans (i de la resta de països mediterranis) no és fruit de l’evolució salvatge de la natura sinó que ha estat modificat per l’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal. Evidentment entre aquests medis profundament antròpics hi trobem els conreus cerealístics de la Segarra, els oliverars de les Garrigues i, no ho oblidem, els arrossars relativament recents del Delta de l’Ebre. Sense l’activitat agrícola ni cap d’aquests espais naturals no seria com és ni el conjunt del país no tindria la riquesa i varietat mediambiental que té.

•          L’agricultura, la ramaderia i l’explotació forestal no són cap passatemps de cap de setmana, ni cap acte de voluntariat, sinó una activitat econòmica. En conseqüència si volem preservar el medi d’un determinat territori la solució no passa per a prohibir o obstaculitzar el canvi de seu model agrícola (de secà a regadiu, per exemple) sinó en garantir que els conreus tradicionals hi siguin econòmicament rendibles i no s’hi abandoni ni un pam de terra.

Podíem trobar un munt d’arguments ecològics i econòmics per a oposar-nos a construcció del sistema format pel pantà de Rialb i el canal Segarra-Garrigues. Ara, però, un cop construïdes la major part de les infraestructures sembla que el més lògic seria, a banda d’exigir responsabilitats penals pel seu sobrecost, aprofitar-les en benefici de les comarques afectades. En cas contrari és quan la polèmica obra tindria més números per a esdevenir una eina per a transvasar aigua de la conca del Segre-Ebre cap a la del Llobregat. Potser –i dic “potser” perquè el tema és molt més complex del que sovint pretenen certs peudoecologistes- la solució passa per, en comptes d’imposar regs de transformació, garantir la viabilitat econòmica d’implementar regs de suport als conreus tradicionals de secà, amb consums hídrics molt més reduïts –de l’ordre dels 1.500 m3/ha- per tal de garantir collites (i cabals ecològics) sense dependre única i exclusivament de si les pluges són tan abundants com els prejudicis pagesòfobs o tan escasses com la vergonya dels que executen obres públiques amb sobrecostos superiors al 80%.