13 de maig, 2006

L'únic vot possible


Durant algunes setmanes hi ha hagut un intens debat al si de l'independentisme sobre la millor manera d'expressar el rebuig a la reforma estatutària que l'estat espanyol i el colaboracionisme autòcton ens han reservat. El NO i el NUL "es disputaven" el vot de la dignitat, el vot de la gent que vol que a aquest país de territori allargassat i nom plural, els Països Catalans, se li reconeguin els mateixos drets democràtics -ni un més però tampoc ni un menys- que cal reconèixer a la resta de nacions del món: el dret a decidir el propi futur en llibertat, sense coaccions ni ingerències estrangeres.
La conjuntura política principatina ha determinat un clar guanyador d'aquest debat: el NO ha esdevingut el vot independentista unitari per al referèndum del 18 de juny; el vot de totes aquelles persones que no volem cap estatut que ens negui el dret a l'autodeterminació i la territorialitat (ni el pactat per president espanyol amb el líder de la dreta regionalista levinskiana, ni l'aprovat pel parlament el 30 de setembre).