El que va començar com un dels tants episodis negatius als que havíem acabat acostumant-nos i, sense que en un principi ningú en sospités la magnitud, va acabar esdevenint una tragèdia que, malgrat els anys transcorreguts, continua marcant el present. El 18 de juliol de 1998, avui fa deu anys, es va encendre un petit foc al Bages. Les seves conseqüències encara són visibles avui a bona part del territori afectat.
El que segueix és un escrit meu de l’any 99, inclòs en un llibret publicat per Brot Verd, un dels diversos intents associatius avortats a la vila de Torà.
Crònica d’una desfeta
1994. L’any comença amb el foc donant un disgust a la gent de pes del país: el Gran Teatre del Liceu, punt de trobada de l’alta burgesia catalana –molt més burgesa que catalana- crema com una gran falla, buida d’uns ninots que s’apressaran a mostrar-se consternats.
Mig any més tard la desgràcia en forma de flames baixa uns quants esglaons en l’escala social: durant el juliol el foc arrasa prop de 140.000 hectàrees arreu dels països Catalans. Un dels incendis més virulents, iniciat a la serra de Castelltallat, calcina el Bages i el Berguedà. Un dels incendis menors afecta el municipi de Torà, entre Sant Serni i Vallferosa. Les autoritats competents (?) ho tenen clar: la culpa és de la climatologia i de la manca de consciència de la gent; ells ho han fet tot bé.
1995, 1996, 1997. En termes generals el bosc n’ha sortit prou ben parat. Les condicions meteorològiques potser hi ha ajudat però les autoritats competents (?) continuen tenint-ho molt clar: la clau de l’èxit no pot ser cap altra que les mesures de prevenció i d’extinció endegades pels respectius departaments (quina professionalitat, quina eficiència, quin caletro!). Les orfebreries no donen l’abast a fer medalles.
El que segueix és un escrit meu de l’any 99, inclòs en un llibret publicat per Brot Verd, un dels diversos intents associatius avortats a la vila de Torà.
Crònica d’una desfeta
1994. L’any comença amb el foc donant un disgust a la gent de pes del país: el Gran Teatre del Liceu, punt de trobada de l’alta burgesia catalana –molt més burgesa que catalana- crema com una gran falla, buida d’uns ninots que s’apressaran a mostrar-se consternats.
Mig any més tard la desgràcia en forma de flames baixa uns quants esglaons en l’escala social: durant el juliol el foc arrasa prop de 140.000 hectàrees arreu dels països Catalans. Un dels incendis més virulents, iniciat a la serra de Castelltallat, calcina el Bages i el Berguedà. Un dels incendis menors afecta el municipi de Torà, entre Sant Serni i Vallferosa. Les autoritats competents (?) ho tenen clar: la culpa és de la climatologia i de la manca de consciència de la gent; ells ho han fet tot bé.
1995, 1996, 1997. En termes generals el bosc n’ha sortit prou ben parat. Les condicions meteorològiques potser hi ha ajudat però les autoritats competents (?) continuen tenint-ho molt clar: la clau de l’èxit no pot ser cap altra que les mesures de prevenció i d’extinció endegades pels respectius departaments (quina professionalitat, quina eficiència, quin caletro!). Les orfebreries no donen l’abast a fer medalles.


Imatges: fotografia de satèl·lit del 19 de juliol de 1998, on es veu com el fum arriba fins la Catalunya Nord, i mapa de la superfície afectada (font: Viladetora.net).
Per a saber-ne més: monogràfic a Viladetora.net
1 comentari:
La veritat es que es un record infame, 1994 i 1998, van ser tràgics pel Bages, Berguedà i Solsonès.
Salut!
JORDI
Publica un comentari a l'entrada