Dijous 24 de gener, l’endemà que
el Parlament de Catalunya aprovés la “Declaració de Sobirania del Poble
Català”, caminant per la plaça de la Creu, un punt ben concret del món real, em
creuo amb un cotxe blanc. És un veí que, en veure’m, afluixa i abaixa el vidre:
-Escolta, què
collons va votar ahir la CUP?
Li explico el
nostre “sí crític”: que malgrat el discurs del consens esgrimit pels partits
impulsors de la declaració no s’havia incorporat cap de les esmenes proposades
per la CUP; que per aquest motiu havíem mantingut la nostra pròpia proposta de
declaració i quins eren els principals punts de discrepància entre el text
proposat i l’aprovat; que érem conscients que el nostre no s’assumiria però que
si volíem parlar de sobirania ho havíem de fer sense imposar-nos límits; que,
de totes maneres, no ens havíem oposat al text aprovat sinó que preteníem fer
un toc d’atenció en com s’iniciava el procés; que, malgrat tot, creia que
hauria estat millor que aquest “sí crític” s’hagués concretat en tres vots
afirmatius; que la majoria de militants de l’assemblea de Torà i Biosca de la
CUP també van votar pel sí, i que el mateix van fer la majoria d’assemblees de
Ponent, però que finalment el Consell Polític, l’òrgan on hi ha representades totes
les assemblees territorials, s’havia decidit per un vot afirmatiu i dues
abstencions; que, en qualsevol cas, el què volíem no era pas posar pals a les
rodes sinó assegurar-nos que realment es fessin passos en ferm cap a l’autodeterminació...
Mentre ens allunyem
tinc la sensació que, malgrat la claredat de la declaració proposada per la CUP
i la bona intervenció de
Quim Arrufat al ple del Parlament, els propers dies hauré de repetir sovint
l’exposició feta al veí del cotxe blanc, que no sé pas si m’ha entès. Fora de
la militància de les assemblees, de la concurrència dels casals i de minories
molt polititzades, costa d’entendre la nostra posició. La majoria de la gent
només s’ha quedat amb el recompte final de vots i m’emprenya molt que hi hagi
gent, poca o molta, que pugui arribar a percebre l’esquerra independentista,
durant anys l’únic independentisme d’aquest país, ara referenciada en la CUP,
com un obstacle per a la independència. Aquest fet és un dels dos que em
referma l’opinió que la millor opció era la dels tres vots afirmatius. L’altre
és que entenc que, per molt que s’hi explicitin innecessàriament objectius
polítics no compartits, el més significatiu del text de qualsevol declaració de
sobirania que ho sigui de debò és el no reconeixement de cap altra sobirania
que la pròpia.
Els punts de
discrepància entre la proposta de CiU, ERC i ICV-EUiA i la de la CUP
–territorialitat, marcs supraestatals, participació popular, insubmissió- no
són temes menors. Precisament per això cal que, més enllà de votacions
puntuals, hi hagi un ampli debat nacional (o sigui amb la participació d’agents
polítics, socials, culturals, etc... d’arreu del país) de caire permanent i
sense apriorismes, sobre les repercussions que cadascun dels possibles passos de l’anomenat procés sobiranista pugui
tenir en les diferents zones del país i en els diferents sectors socials, per a
tractar de corregir efectes colaterals no desitjats i de potenciar aquells que
ens acostin a l’objectiu final desitjat: la plena independència nacional.
Dimecres 27 de març. Han passat
més de dos mesos des d’aquella solemne declaració parlamentària i,
contràriament al que preveia, les interpel·lacions sobre la posició de la CUP,
al carrer, al cafè o a la feina, van ser poques i només els primers dies. Em fa
l’efecte però que això no va ser així perquè hi hagués un augment de comprensió
cap el vot de la CUP sinó perquè aviat molta gent que no entenia la nostra
postura va “deixar d’entendre” els partits que havien subscrit la declaració. Quan
aquest el text encara era calent alguns dels seus principals impulsors van
iniciar el debat de com dur a terme la consulta “si l’estat no ens la deixa
fer” –que no havíem quedat que érem sobirans i que la sobirania consistia en
fer prevaldre la legitimitat per damunt de la legalitat imposada?- amb
propostes sorprenents, com ara canviar la consulta per unes “eleccions
plebiscitàries” el 2014 –que potser les últimes no ens les van presentar així?-
amb llistes conjuntes de CiU i ERC, com a succedànies de la papereta del sí. Des
d’aleshores el procés sembla que consisteix en marejar la perdiu -amb
declaracions públiques de tot tipus per part d’alguns dels principals
protagonistes del Pacte per la Llibertat
i amb reunions secretes vergonyants- i en afegir aigua al vi –com a mostra la proposta
parlamentària del PSC demanant la convocatòria d'un referèndum pactat amb l'Estat
i respectant la legalitat ocupant, aprovada amb els vots dels seus autors intel·lectuals
i els de CiU, ERC i ICV-EUiA el 13 de març, quinze dies després que el Congreso de los Diputados refusés la
mateixa proposta! Esperpèntic: el Parlament de Catalunya demanant diàleg a
Espanya després que el parlament espanyol acordés per una amplíssima majoria negar-se
a dialogar.
A cada dia que
passa, i a cada piulada de Duran o de de Gispert, l’escenari sembla més
descoratjador, i segur que ho serà si ho deixem tot en mans de la política
institucional. Una altra cosa però és el carrer; malgrat el desconcert de bona
part de la població que no entén alguns posicionaments dels partits –inclosa la
CUP- el convenciment de que per sobreviure com a poble cal tocar el dos
d’aquest estat putrefacte és cada cop més estès entre la població del
Principat. Cal doncs que la mobilització popular no afluixi sinó que vagi a
més, evitant dilacions en l’agenda, afrontant tots els debats i exigint un
procés transparent i una pregunta i uns objectius clars. I, dit sigui de
passada, la represa de les mobilitzacions per la independència hauria de
comportar que la CUP, en tant que veu del carrer al Parlament, accentuï
el seu perfil independentista.
Si, pel contrari,
el full de ruta s’ha d’establir entre dictàmens dels experts del Consell
Assessor de Transició Nacional i pactes parlamentaris, em sembla que l’any
vinent seré jo el que aturarà el veí del cotxe blanc:
-Escolta, on cony
para el dret a decidir que ens va prometre l’amplíssima majoria sobiranista del
Parlament?
A veure com s’ho farà
per explicar-me perquè encara no som a l’Ítaca dels herois homèrics, ni tan
sols a mig camí de Xipre –que deu ser
l’Ítaca dels que volen un estat dins la UE-, sinó que continuem empantanegats
en una merda molt més gran, que ja fa tres segles que ens va caure a sobre...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada