El perquè de la impunitat

Publicat a Lluita, número 233, octubre-novembre 2003.

“Així va la justícia amb la vena de cantó,
Porta un ull tapat perquè amb l’altre ja veu prou
I el criminal cap rapat fa i desfà el que vol...”(Àngel Soro, Primera línia de foc).

Les detencions que patí a l'abril la vila de Torà sembla que han despertat l'esperit crític de molta gent inicialment crèdula davant les mentides dels corifeus del sistema. Així podem sentir, en boca de gent no polititzada, comentaris que qüestionen tant la presumpció de culpabilitat dels tres joves toranesos com la presumpta igualtat de tots i totes davant la justícia: «Com és que cremar un caixer automàtic es consideri terrorisme i cremar un bosc, no?».

Aquestes qüestions es fan especialment evidents quan els mitjans de comunicació es fan ressò de notícies com les agressions feixistes a Castellar del Vallès. «A aquests no els faran res; com que són dels seus!».Els sectors de població propers a fets especialment greus, que tenen informació de primera mà, descobreixen aspectes d'aquest estat de dret(.es) fins ara només visibles des d'òptiques que, com la independentista, es miren el sistema des de fora.

I és que sembla que ara s'hagi descobert el fenomen de la violència feixista quan, dissortadament, fa molt de temps que en coneixem causes i conseqüències. La lletra del cantautor fragatí Àngel Soro, que encapçala aquest escrit, continua així:
“...però Guillem Agulló, ni oblit ni perdó
Esvàstiques tatuades, banderes d'Espanya,
aquest és el perfil del teu assassí...
La premsa que calla, el govern que somriu...”

Coincidint amb els empresonaments de Torà es van complir 10 anys de l'assassinat de Guillem en mans de gentussa d'aquesta. Durant anys aquests grups han actuat impunement al nostre país i resulta que hem hagut d'esperar els fets de Castellar per a descobrir que són perillosos!

Cal destacar que, com les detencions de Torà, les agressions de Castellar no han estat cap cosa excepcional, i això no vol dir negar-ne la gravetat sinó tot el contrari: el més preocupant és la proliferació dels atacs feixistes arreu de la nació catalana i la impunitat (policíaca, judicial, mediàtica...) de què gaudeixen. No és només un fet puntual en què uns quants policies fatxes d'un determinat lloc protegeixin uns amics caps rapats «que s'han passat una mica».

A l'abril vàrem veure com s'acusava de «terrorisme» i de formar part d'una banda armada tres nois que no tenien armes. En canvi, aquestes acusacions no recauen mai en personatges d'ideologia feixista i espanyolista, ni tant sols quan se'ls acusa de col·locar explosius (com va passar fa dos anys amb motiu d'un concert a les cotxeres de Sants), tot i que si alguna cosa tenen en comú la pràctica totalitat d'aquests grups -des dels realment organitzats fins als quillos espanyolets amb dèficit neuronal- és la seva voluntat d'atemorir la gent.

Si (ingènuament) ens preguntem el perquè d'aquesta impunitat, la resposta és clara: només mereixen el qualificatiu de terroristes aquells que, amb les seves accions i independentment de la naturalesa d'aquestes, pretenen «enderrocar l'actual sistema democràtic», i que són, ves per on, aquells que més agressions reben de «joves d'estètica skin». La repressió estatal i les agressions feixistes són dues creus de la mateixa moneda.
Com és que, des d'institucions que s'autoanomenen democràtiques, es considera que els grups que es declaren obertament feixistes no són enemics d'aquesta suposada democràcia? Per a molts espanyols, fatxes confessos o constitucionalistes pretesament demòcrates, ser partidaris de règims polítics nominalment diferents és una qüestió secundària; tenen molt clar que el realment important, l'únic valor suprem, és allò que tots ells comparteixen: l'espanyolitat, por supuesto!

Josep A. Vilalta, regidor de la CUP a l'Ajuntament de Torà

Subvencions a l’esport multimèdia

Sabíeu que el Club de Tir El Casalot de Torà va rebre subvencions en concepte d’iniciació a l’esport multimèdia presentant un llistat d’alumnes de Torà i de pobles veïns d’entre 6 i 10 anys? Sabíeu que en la mateixa època un Club Gimnàstic de Guissona, amb una junta directiva majoritàriament toranesa, va rebre subvencions pel mateix concepte? Com és la gimnàstica multimèdia? I el tir al plat?

Informació publicada al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, número 177, pàgina 80, de 25 d’abril de 2001.

1-Pregunta al Consell Executiu a respondre per escrit sobre les subvencions rebudes pel Gimnàs Nova Forma de Torà i la relació d’alumnes matriculats del 1990 ençà. (Joan Boada, diputat d’ICV. Expedient 314-05466/06).

Resposta de Jordi Vilajoana, Conseller de Cultura: No s’ha atorgat cap subvenció a aquesta entitat que, d’altra banda, no consta al registre d’entitats esportives del Consell Català de l’Esport.

2-Pregunta al Consell Executiu a respondre per escrit sobre les subvencions rebudes pel Club de Tir Casalot de Torà i la relació d’alumnes matriculats del 1990 ençà. (Joan Boada, diputat d’ICV. Expedient 314-05467/06).

Resposta de Jordi Vilajoana, Conseller de Cultura: Dues subvencions de 100.000 ptes (anys 1998 i 1999) per a la iniciació de l’esport multimèdia i s’indica que s’adjunta annex amb la informació relativa a aquest centre.

Informació publicada al Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, número 182, pàgina 50, de 15 de maig de 2001.

1-Pregunta al Consell Executiu sobre els titulars del Gimnàs Nova Forma i del Club de Tir el Casalot, les subvencions que han rebut i les inspeccions que s’hi ha fet. (Josep Casajoana, diputat del PSC-Ciutadans pel Canvi. Expedient 314-05623/06)

Resposta de Jordi Vilajoana, Conseller de Cultura: El Club Gimnàstic Nova Forma 2, de Guissona, figura inscrit al registre d’entitats esportives amb el número 8611. A continuació hi ha la relació de la Junta directiva de l’entitat, la majoria familiars de l’actual alcaldessa de Torà, regidora d’esports els anys en que el “Club Gimnàstic” va rebre subvencions (president. Josep Valls i Santamaria, vice-presidenta: Maria Huguet i Pla, secretària: Leonor Querol i Padullés, tresorera: Francisca Valls i Querol,vocal: “Vicens” Tió i Farrés); en relació al Club de Tir el Casalot, de Torà, figura inscrit al registre d’entitats esportives amb el número 4929. A continuació hi ha la llista de directius, encapçalats pel que era l’alcalde de Torà en l’època de les subvencions (president: Antonio Ferrer i Farré, vice-president: Ramon Sales i Codina, secretari: Max Vilà i Torra, tresorer: Pere Mases i Vilaseca i vocals: Josep Alarcón i Bernal, Josep Mases i Vilaseca i Pere Vilaró i Codina). En relació a la segona part de la pregunta, la Secretaria General de l’Esport va atorgar a cada entitat 100.000 ptes per any el 1998 i el 1999 per al desenvolupament del programa d’iniciació a l’esport multimèdia.

O sigui que a partir de les respostes a aquestes tres preguntes parlamentàries es podia saber: a) el nom dels directius de les dues entitats esportives, b) la quantia de les subvencions rebudes i c) la relació d’alumnes matriculats al Club de Tir el Casalot. En canvi, seguia sense saber-se la relació d’alumnes matriculats al “Club Gimnàstic” Nova Forma 2.

Aquesta informació però només la tenien els lectors i lectores del Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, que no deu ser una quantitat gaire nombrosa i entre els quals no ens comptem nosaltres. Així doncs, a la CUP de Torà no en sabíem res. No va ser fins a la tardor de 2002 que, des del grup parlamentari d’ICV ens van informar de l’existència d’aquest tema, La proximitat d’une eleccions municipals sempre fa que els partits parlamentaris comencin a festejar les diferents candidatures municipals dels partits minoritaris o d’agrupacions d’independents que hi ha escampades arreu del país. En aquest cas ens van posar al corrent de les preguntes parlamentàries esmentades anteriorment i vam quedar que ens enviarien el llistat d’”alumnes que havien anat a fer tir al plat” i que demanarien novament la relació dels “alumnes que havien fet gimnàstica multimèdia”. Vam rebre la primera relació (el fax que tenim porta la data 12-11-2002) però la segona relació trigava més del compte.

Així, a una nova pregunta del diputat Boada (número d’expedient 314-12059/06), recollida al BOPC 375, pàgina 32, el conseller Vilajoana respon (amb data 9 de desembre de 2002 informant de la quantia de les subvencions (informació que ja era coneguda) però diu que “pel que fa a la relació d’alumnes matriculats, val a dir que el Consell Català de l’Esport no disposa d’aquesta informació”.

El fet que neguessin aquesta informació era força estrany: com era que no disposessin d’aquesta informació i, en canvi, sí que donessin la referent al Club de Tir, quan les subvencions van ser atorgades a les mateixes dates, pel mateix import i justificades pel mateix motiu?

Amb data 13 de febrer de 2003, el Conseller de Cultura torna a respondre una altra pregunta del mateix diputat exigint la relació del alumnes (número d’expedient 314-12519/06, DOPC 393, pàgina 62) en el que tampoc es dóna el llistat de noms però es diu que el nombre d’alumnes matriculats els cursos 1997-98 i 1998-99 va ser de 15 i 31 respectivament. Continuaven negant una informació que havia de ser pública.

Va caldre una cinquena pregunta (número d’expedient 314-12932/06, BOPC 408, pàgina 25) sobre el mateix club per a que el Conseller de Cultura es decidís a facilitar la relació d’alumnes que havien fet “gimnàstica multimèdia”. La resposta de Vilajoana porta data de registre de 15 d’abril de 2003; nosaltres la vam rebre per fax el 25 d’abril.

La relació d’alumnes matriculats al Club de Tir “el Casalot” està formada per una quarentena de nens i nenes que, en aquelles dates, tenien a partir de 6 anys (una edat molt adient per a aquest esport); es tracta de la majoria de nens i nenes de Torà (i alguns de Castellfollit, Biosca i Ivorra que anaven al CEIP Sant Gil) nascuts entre els anys 88 i 91. A la relació d’alumnes matriculats al Club Gimnàstic Nova Forma 2 no hi havia alumnes de Torà.

Degut al delicadíssim moment en que vam rebre aquestes informacions (abril de 2003) en uns moments que a la nostra vila era necessària la màxima unitat possible davant l’empresonament de tres joves toranesos) vam considerar que no era oportú fer-les públiques.

Relació d’alumnes del Club de Tir el Casalot. Curs 97-98:
Rocío F.T., Ivan G.B., Eloi F.A., Jaume G.C., Íngrid M.P., Meritxell M.F., Laura M.C., Raquel V.C., Pol V.B., Daniel A.L., Anna B.R., Vicenç B.B., Sandra D.L., Anna E.M., Marta F.F., Marta G.B., Cristina G.N., Albert M.S., Meritxell O.M., Manel O.S., Xavier R.S., Ramon S.R., Eva T.T., Erika T.P., Núria T.G., Jordi H.B., Judith L.M., Laura M.P., Azahara P.F., Eva S.S., Natàlia T.C., Pere T.S., Adrià T.C., Eusebi U.R., Iolanda U.R., Laura V.C., Laia C.N., Jordi C.T., Roger E.M. i Xavier P.M.

La relació corresponent al curs 98-99 és pràcticament idèntica; hi ha una alumna menys.

Inicis de la desatenció sanitària a Torà

Clica damunt la imatge per a veure-la més gran

Visca Ivorra Lliure!

Sembla ser que a les comarques rurals no devíem tenir cap problema prou important. La davallada demogràfica d’àmplies zones, l’endèmica manca de serveis, les creixents agressions al territori (algunes especialment greus, com la vampirització dels recursos naturals de les Terres de l’Ebre) o les crisis econòmiques provocades en sectors de producció tradicionals (amb episodis com el bombardeig mediàtic per a enfonsar la ramaderia) només són petits problemes domèstics per als experts urbanites que, des dels despatxos de la capital, decideixen el model d’organització que ens convé. Mentre nosaltres, pobletans i pobletanes ignorants, continuem tocant despreocupadament el flabiol, ajaguts damunt les flors, a l’ombra d’un frondós arbre i amb un estol d’ocells i papallones multicolors voleiant al nostre voltant, el comitè d’experts, encapçalat pel constitucionalista Miquel Roca, ha decidit posar remei a aquest preocupant dèficit de problemes, impropi del segle XXI, que pateix el món rural i ha decidit obrir la caixa dels trons: cal reordenar territorialment aquest tros de Catalunya eliminant municipis, inventant comarques i vegueries, creant polèmiques i generant crispació.

La divisió en 6 vegueries topa amb una dificultat important: per a posar-les en funcionament es proposa fer-les coincidir amb les províncies, havent de modificar un mapa, el provincial, que no és competència de la Generalitat i que, des de l’època de la rebesàvia de la mascota de Baquèira, s’ha mantingut sense gairebé cap modificació (amb la suggerent excepció de les antigues “províncies espanyoles” que han deixat de formar part d’aquest Estat-sangonera).

Contràriament, la creació de noves comarques no té cap dificultat importada, però no per això està exempta de polèmiques (municipis que canvien de comarca sense ser consultats, queixes de les comarques que perden territori, disputes per la capitalitat, propostes d’altres zones que també volen esdevenir comarca, etc...).

Però allò que realment pot provocar balls de bastons és la proposta dels experts d’esborrar del mapa tots els municipis de menys de 250 habitants. L’agregació forçosa de municipis, a més d’un atac a ala identitat dels pobles, és una pèrdua de democràcia en el veritable sentit de la paraula. Amb tots els defectes que hi vulgueu trobar, els ajuntaments són les institucions més properes a la ciutadania i, per tant, les més accessibles i controlables.

En el cas concret de Torà, l’Informe Roca “ens regala” el terme d’Ivorra i ens col·loca a la comarca de l’Alta Segarra i a la vegueria de la Catalunya Central, ambdues noves de trinca, amb capitals a Calaf i a Manresa, respectivament. Necessitaríem l’espai d’uns quants articles per a debatre si ens convé o no aquest canvi de comarca i de demarcació supracomarcal. Només un apunt: pertànyer a l’Alta Segarra i a la vegueria de Manresa sense suprimir es actuals límits provincials complicaria encara més els diferents nivells d’administració. Per tant caldria que el govern de l’Estat s’avingués a modificar el seu mapa provincial i darrerament totes les discrepàncies entre els governs de Madrid i Barcelona –el TGV n’és un bon exemple- acaben amb la representació catalana abaixant-se els pantalons fins els dits dels peus.

I Ivorra? El municipi d’Ivorra s’ha de dissoldre dins del de Torà? Rotundament no. I no pas perquè no els i les hi vulguem, sinó perquè Ivorra, com tota la resta de pobles als que els experts han cantat les absoltes, ha de continuar tenint municipi propi mentre la seva gent vulgui. I en aquest tema no crec que tinguin cap Dubte sinó, més aviat, el Sant convenciment que són els seus i les seves habitants els i les que han de ser amos i mestresses del seu destí.

(Publicat al suplement setmanal Urgell-Segarra del diari Segre, el 02-03-2001)

Foto: vista general d’Ivorra, amb el santuari del Sant Dubte en primer terme

El 69 d’Aznar i Pujol

Al titular d’aquest bloc sempre li ha agradat això d’expressar per escrit les seves idees. A finals de l’anterior mil·lenni, i amb uns mitjans més propers a l’escriptura cuneïforme que al món de les telecomunicacions, ho feia sovint en forma de cartes al director a la premsa comarcal. Aquests escrits els anava guardant numerats i ordenats cronològicament. Quan en portava 68 la conjuntura política regional i estatal, protagonitzada pels pactes entre CiU i el PP, van fer que l’escrit que es corresponia amb el número més aclamat als bingos de festa major caigués en la brometa fàcil. Aquí el teniu:

Publicat al diari Segre, el 25 d’octubre de 1997.

El 69 d'aznar i Pujol.

Llops amb llops no es mosseguen. Malgrat que de cara als seus electors vulguin fer-ho veure, el que fan l’Aznar i el Pujol no és ben bé mossegar-se, tot i que s’omplin la boca l’un de l’altre. Més aviat sembla que duguin aterme l’exercici lúdicoalimentati conegut com a 69.

Tractant-se de dos polítics de la dreta conservadora, defensora d’una estreta i rància moral pròpia de carques rosegaciris (montserratina el Jordi i nacionalcatolicista el José Mari) podem estar segurs que no ho fan per un atac sobtat de luxúria i golafreria. En el cas del Pujol ja ens va avisar: va dir que faria passar els “populars” per l’adreçador. El que no va dir és que l’adreçador fos la part posterior del poble treballador. Així el que fa el Molt Honorable amb la governabilitat és adreçar-la i ensalivar-la per tal que el del bigotet hitlerià pugui endinyar-nos-la (en forma d’abaratiment dels acomiadaments, moderació salarial, precarització de la contractació, privatització dels serveis públics...), tot sigui dit metafòricament i sense ànim d’ofendre els respectables aficionats i aficionades al sexe anal.

Considerant que la majoria dels membres, amb perdó, de la dreta espanyola desprenen un fortíssim tuf feixista (himnes, xiulades al català, vídeos de bons i dolents, judicis a la llibertat d’expressió, retallada del dret d’asil...), els sectors més nacionalistes i progressistes de l’electorat convergent poden preguntar-se per què el seu partit segueix amorrat al piló popular. La molt honorable resposta és sempre la mateixa: ho fan pels “interessos de Catalunya”. El que no especifiquen mai és que per a ells els interessos de Catalunya no són els dels treballadors i treballadores d’aquest país sinó que són, entre altres, els d’aquella trepa del Foment del Treball i del Círculo de Economía, els de Cementos Molins, Gas Natural o de l’entitat bancària on treballa una infanta espanyola a l’exili.

Sigui com sigui, tant si les seves relacions amb el PP són per conveniència o fruit de la passió, la coalició regionalista d’en Pujol evidencia, cada dia més, la seva manca d’escrúpols políticohigiènics.

Xantatge als Reis.

Publicat al diari Segre, el 2 de gener de 1997.

Xantatge als Reis.

La comercialització, per part d’un fabricant de joguines de Castalla (l’Alcoià), d’un nino que reprodueix la imatge d’un nen amb un ull de vellut i diversos traus i contusions, segons sembla atonyinat com un vulgar testimoni protegit(1), ha obert el debat sobre quines joguines són adients per a la canalla i quines no. D’altra banda, tot sovint, des d’alguns sectors es demana la supressió d’aquells programes infantils de televisió que, al seu entendre, contenen escenes de violència, de sexe o d’algun altre factor en dosis inadequades per a l’edat del públic receptor. Tampoc no ens sorprenen les peticions de retirar aquells anuncis on la dona fa el paper de simple objecte sexual.

Amb aquests precedents resulta si més no paradoxal la condescendència de que gaudeixen les campanyes publicitàries adreçades al públic infantil i que, més enllà dels objectius intrínsecs de la publicitat (convertir els receptors dels seus missatges en voraços consumidors dels seus productes, per inútils que aquests siguin), es caracteritzen per una apologia pura i dura del sexisme: cotxes teledirigits i superperillosos per als nens (que cal que siguin actius per a menjar-se el món quan grans) i, mentrestant, les nenes, més dòcils, que netegin el cul de nines caganeres i pixaneres per obra i gràcia del gremi de joguinaires escatòfils, obsessionats en que les nenes d’avui esdevinguin ciutadanes de segona de demà. Si la publicitat pot convèncer persones adultes de l’absoluta impossibilitat de sobreviure sense un telèfon mòbil, no ens ha d’estranyar que els nens i nenes se sentin més desgraciats que un jugador de la pedrera del Barça(2) si els Reis, el Tió o el Pare Noel no els porten exactament aquelles joguines concretes que han demanat en veure-les a la tele; i això és vàlid tant si es tracta de jocs didàctics i educatius (en el supòsit que n’anunciïn algun) com si demanen un ninot maltractat, una “Barbie pluja daurada” o un “Power Ranger”, versió “casc blau amic de nenes muntilades”(3).

Qui ha d’exercir de Rei d’Orient es troba en la disjuntiva d’haver de triar entre el seu propi criteri i les il·lusions induïdes a la quitxalla, i acostuma a adoptar una solució intermitja. No deixa de ser una cessió al xantatge emocional que pateixen els únics resis del món que, en comptes d’arreplegar per a ells, reparteixen entre els seus petits súbdits.


PS: tot i ser publicat fa una dotzena d’anys la idea principal del text és plenament vigent. Algunes expressions cal contextualitzar-les perquè fan referència a notícies aparegudes en aquella època, com (1) l’apallissament que va rebre un testimoni teòricament protegit pel cas GAL; (2) l’entrada en vigor de l’anomenada Llei Bosmann o (3) les denúncies d’abusos dels cascs blaus de l’ONU destinats a diverses missions al continent africà.

Que Sa Majestat ens perdoni.

Va durar una època que escrivia moltes “cartes al director”, sobretot a la premsa comarcal. Normalment solien publicar-me-les totes. Aquesta, escrita amb motiu de la polèmica que va aixecar el programa de TV3 “Persones Humanes" (Vídeo de dalt), on Mikimoto i Quim Monzó parlaven de la reialesa, va ser una excepció. No me la van publicar; encara no sé el perquè.

Que Sa Majestat ens perdoni.

En tant que sensible a les angoixes i patiments de la família reial espanyola, no puc estar-me de manifestar la meva profunda indignació per l’emissió del programa “Persones Humanes” dedicat a la infanta Elena.

Nosaltres, miserables catalanets i catalanetes, sense aspirar a que se’ns elevi a la categoria d’espanyols, hem de ser respectuosos amb la dinastia que ens alliberà dels nostres feixucs drets nacionals i ens acollí sota la seva tutela protectora. De cap manera podem permetre la lletania de disbarats dits darrerament.

Sense ànim d’exhaustivitat podem citar que hi ha gent que afirma que la Corona origina unes despeses desorbitades, quan aquestes tampoc són tan exagerades i, a més, no permeten gaudir de l’anonimat que proporciona un contracte d’aprenentatge de 40.000 pessetes mensuals. D’altres, incapaços de copsar els avantatges de l’atur, no veuen bé el caràcter vitalici de la feina de cap d’estat, ignorant l’enorme sacrifici que fa el Rei per a tirar endavant la seva Pàtria, amb el llast que suposa haver d’arrossegar amb ella colònies subdesenvolupades com ara Catalunya. I encara hi ha qui nega el patriotisme de Ses Majestats en dir que entre ells empren el bàrbar parlar de Shakespeare, en lloc de la formosa i pulcra llengua de Marianico el corto. Males llengües qualifiquen de frau que el Príncep rebi títols acadèmics a cabassos, quan és de sobres conegut que la tradicional endogàmia que practica la reialesa europea dóna, a la llarga, individus d’un elevat nivell intel·lectual. N’hi ha que, més males bèsties, atribueixen a un suposat nerviosisme de bragueta molts dels viatges que, pel bé dels seus súbdits, el Rei es veu obligat a fer. Per si no n’hi hagués prou, alguns gosen preguntar-se si la infanta amazona practica, amb altius genets de casa bona, les modalitats d'equitació que el populatxo incult i salvatjot troba més plaents...

Davant de totes aquestes atzagaiades, i en nom de l’ancestral afecte entre el poble català i els Borbons, cal demanar perdó al Sobirà per tots aquests improperis. Uns improperis difosos per indesitjables catalanets i catalanetes, fruit de considerar vulgars “persones humanes” els membres d’una monarquia reinstaurada per intervenció divina: ens agradi o no, Juan Carlos és cap d’Estat per designació del “Generalisimo”, que ho fou, al seu torn, per la Gràcia inqüestionable de Déu Nostre Senyor.

Josep A. Vilalta
(Membre de la Reial Assemblea d’Unitat Popular)