23 de març, 2006

El "culebrón" del Polígon Industrial

Assabentats de que aquell mateix dia hi hauria una reunió per parlar del tema del polígon industrial en la que hi havien de participar membres de l’equip de govern municipal, l’arquitecte de confiança d’aquests, l’advocat de l’ajuntament i el portaveu de Grup Municipal d’InTo –sense que s’hagués convocat a cap regidor de la CUP- el passat 23 de febrer (el 23-F) als volts de les dues del migdia vaig anar a l’Ajuntament a entrar al registre un document, signat pels dos regidors de la CUP, adreçat als quatre membres de l’equip de govern. A continuació podeu llegir-ne part del contingut (la que resumeix més el “culebrón” del polígon):


“SOBRE EL POLÍGON INDUSTRIAL.

Sol·licitem que s’entreguin còpies d’aquest escrit a Mercè Valls, a Benet Molins, a David Querol i a Antoni Solé.


Des del Grup Municipal de la Candidatura d’Unitat Popular (CUP) de Torà volem fer arribar als membres de l’Equip de Govern d’aquest Ajuntament un seguit de consideracions i opinions relatives a la situació en que es troba el projecte de polígon industrial de Torà i sobre les possibles sortides a aquesta situació.

Primerament recordar que:

El 15 d’octubre de 2004 aquest Ajuntament va aprovar inicialment, en sessió plenària, la modificació puntual del planejament de Torà, en la zona Pla de Torà – Polígon Industrial, amb el vot favorable de tots els membres del consistori amb dret a vot.

A finals de novembre de 2004 el regidor Jaume Garrabou va presentar, a títol individual, al·legacions contra el projecte de Polígon Industrial del Camí de Palouet.

L’11 de febrer de 2005 –ja fa un any- es va produir el canvi de govern municipal.

El 17 de juny de 2005, vist que aquestes al·legacions encara no s’havien resolt, el Grup Municipal de la CUP va presentar una proposta d’acord en el sentit de desestimar les al·legacions presentades per tal de desencallar el projecte. La votació d’aquesta proposta va tenir com a resultat 4 vots afirmatius i 4 de negatius i, per tant, no va prosperar al no obtenir la majoria absoluta preceptiva.

El 16 de setembre de 2005, el Grup Municipal de CiU va presentar una proposta d’acord en el sentit d’estimar parcialment les al·legacions presentades. La votació d’aquesta proposta també va tenir com a resultat 4 vots afirmatius i 4 de negatius i, per tant, tampoc no va prosperar al no obtenir majoria absoluta.

El 5 d’octubre de 2005, davant la possibilitat de que l’empat a quatre es reproduís en totes les votacions, el Grup Municipal de la CUP va proposar una reunió a la resta de grups (CiU i InTo) per tal de trobar una sortida consensuada a aquesta situació. A finals del mateix mes d’octubre vam rebre la resposta de l’Alcaldessa rebutjant la possibilitat de convocar aquesta reunió.

Des d’aleshores no tenim constància oficial que s’hagi produït cap canvi en aquest tema i, per tant, entenem que el projecte de Polígon Industrial del Camí de Palouet, aprovat gairebé per unanimitat fa 16 mesos, i que tots els Grups polítics municipals vam afirmar que era un projecte prioritari, continua paralitzat un any després del vostre accés al Govern municipal.

Un cop descrita la situació, entenem que l’Equip de Govern no té gaires sortides possibles:

Deixar passar el temps que resta fins les eleccions municipals de 2007 sense resoldre aquest tema, al no poder obtenir una majoria suficient per a desencallar el projecte sense trobar una solució que no sigui contrària a l’únic regidor que s’oposa al projecte i que és l’únic que us garanteix governar amb majoria fins les eleccions.

Desestimar les al·legacions presentades per Garrabou i tirar endavant el projecte aprovat l’octubre de 2005. Aquesta proposta tindria els vots del nostre grup municipal.

Aconseguir el suport del Grup Municipal d’InTo per a l’aprovació d’algun tipus d’estimació parcial de les al·legacions de Garrabou, com la presentada per CiU el setembre passat. Ho veiem francament improbable. En aquest cas el vot de la CUP seria negatiu.

Presentar un nou projecte de polígon industrial en una zona on el regidor Garrabou no hi tingués cap terreny i, per tant, pogués votar. Òbviament per a que pogués votar no podria incloure cap proposta de requalificació de les finques incloses en el PP1 i, per tant, no veiem quin interès podria tenir el regidor esmentat per a votar aquest canvi d’ubicació. A més, en el supòsit que s’hagués de fer alguna votació per a anular l’aprovació inicial del projecte existent, l’equip de Govern continuaria necessitant els vots de l’oposició. Aquesta via entenem que encara seria més lenta que la esmentada en el punt 1 (esperar fins passades les eleccions) i, per tant, la CUP hi votaria en contra.

Aprofundint en la possibilitat d’un hipotètic canvi d’ubicació del polígon, volem traslladar-vos alguns comentaris que diferents veïns i veïnes ens han fet arribar en relació a aquest tema. Ignorem si aquests comentaris estan fonamentats o no, tanmateix els contemplem com a possibilitat i us fem arribar la nostra opinió al respecte perquè, en el supòsit que fossin certs, sabéssiu quina és la nostra posició al respecte i no us trobéssiu amb sorpreses en el moment d’una hipotètica votació.

Un dels rumors que ens han comentat més insistentment és la possibilitat de que el polígon industrial es traslladés a la zona on recentment s’ha construït un magatzem agrícola de grans dimensions, a tocar de la C-1412. Segons les mateixes fonts, voldríem creure que mal informades, la construcció de l’esmentat magatzem agrícola hauria disminuït l’interès (o si més no les presses) cap al polígon del Camí de Palouet per part de d’una determinada empresa que hi tenia un projecte de construcció d’un magatzem industrial i una opció de compra d’una parcel·la de dimensions considerables. En relació a aquests rumors destacar que:

1. Durant el període 1999-2003 la CUP va comentar la possibilitat d’allargar el Polígon Industrial l’Aguda Sud i, després de valorar diferents aspectes (limitacions imposades per carreteres, línies elèctriques, etc...) vam arribar a la conclusió que la proposta, presentada per CiU, de fer un nou polígon industrial al Camí de Palouet era la millor opció. No hem tingut mai, ni tenim, cap inconvenient en reconèixer-ho públicament.

2. Un dels inconvenients en allargar el polígon seguint la C-1412 era la poca predisposició per part dels propietaris dels terrenys d’aquella zona, entre ells el propietari del magatzem agrícola esmentat, que va expressar la seva negativa a que els seus terrenys es requalifiquessin de rústica a urbana (industrial).

Per tot l’exposat considerem prioritari i urgent la desestimació de les al·legacions presentades contra la modificació puntual del planejament i que es procedeixi a fer la resta els passos necessaris per a que el P.I. del Camí de Palouet esdevingui una realitat el més aviat possible, tal i com exigíeu contínuament quan éreu a l’oposició.

(.......)

Finalment us reiterem la nostra predisposició a parlar tranquil·lament sobre el futur del Polígon industrial amb la totalitat de membres de l’Ajuntament de Torà que vareu/varem votar afirmativament la proposta de modificació puntual del planejament, ara fa ja gairebé un any i mig. Entenem que si el debat es circumscriu als regidors amb dret a vot és més fàcil arribar a possibles acords que si el debat s’estén a altres persones. En cas de que, una vegada més i ben legítimament, rebutgéssiu parlar amb nosaltres de com resoldre aquest tema, esdevindríeu els principals responsables de les conseqüències negatives que aquesta manca de voluntat de solucionar el tema pogués comportar per al desenvolupament industrial del nostre municipi.

Esperem que feu una lectura atenta d’aquest escrit i, conseqüentment, en tragueu alguna conclusió mínimament positiva.”

Cap a dos quarts de tres, mentre pesava figues al sofà, només una hora més tard d’entrar l’escrit al registre municipal, ja va sonar el telèfon. Em trucaven de l’Ajuntament per a convocar-me, en tant que portaveu de grup municipal i vist el nostre interès pel tema -com si el nostre interès per aquesta qüestió no l’haguéssim demostrat de manera reiterada- a una reunió aquella mateixa tarda. La reunió es va fer després de la que van tenir amb el Magí i vaig tenir de companys de taula la Valls, el Benet, el Viladrich i l’advocat de l’Ajuntament, el senyor Rodríguez. La postura de l’equip de govern va ser l’esperada: “al Garrabou hem de arreglar-li alguna cosa o altra, ni que sigui menys del que ell vol”. I, vist el fracàs de les seves gestions amb els InTo, volien saber si nosaltres acceptaríem que al Garrabou se li fes algun tipus de concessió a canvi de desencallar tot el tema. Vaig respondre que un cop n’haguéssim parlat entre nosaltres els donaríem una resposta. La posició de la nostra gent va ser clara i contundent (i previsible: si haguéssim volgut entrar en aquest joc ja ho hauríem fet abans; si varem perdre el govern va ser justament per no acceptar les propostes de Garrabou, sinó encara governaríem!). Vam presentar la resposta per escrit i deia el següent:

“SOBRE EL POLÍGON INDUSTRIAL. (2)

Sol·licitem que s’entreguin còpies d’aquest escrit a Mercè Valls, a Benet Molins, a David Querol i a Antoni Solé.

Després de la reunió del passat 23 de febrer, i un cop fetes les consultes pertinents, el Grup Municipal de la CUP a l’Ajuntament de Torà considera que els passos a seguir per a poder tirar endavant el Polígon industrial de la nostra vila haurien de ser els següents:

La desestimació de les al·legacions presentades per un veí i una veïna d’aquest municipi contra la modificació puntual del Planejament aprovada el 15 d’octubre de 2004. No es pot acceptar cap al·legació referent a una zona de la població que no està inclosa en la modificació puntual i que, per tant, no està afectada pel període d’exposició pública d’aquesta modificació puntual.

Un cop s’aprovi la desestimació de les al·legacions presentades entenem que caldria crear una comissió de seguiment, de la que en poguessin formar part la totalitat de regidors d’aquest Ajuntament amb dret a vot sobre aquest tema, per tal d’estudiar les possibles modificacions que, per motius tècnics, econòmics o d’altre tipus, s’haguessin de fer al projecte aprovat inicialment.

Un cop fets aquests passos el nostre grup estaria disposat a votar positivament les modificacions necessàries per al desenvolupament del polígon, d’acord amb les indicacions que documentalment ens fessin arribar de la Comissió Territorial d’Urbanisme, de l’Agència Catalana de l’Aigua, dels Serveis Territorials de Carreteres o de qualsevol altre organisme oficial.

La resta de temes referents al polígon industrial ja vam exposar-vos-els que us vam adreçar el passat 23 de febrer i que continua plenament vigent. Suposem que ja l’haureu llegit.”

Conclusió: des de la CUP seguim defensant la creació d’aquest polígon industrial, en una zona consensuada i una superfície –al voltant de 10 ha- suficient per al creixement econòmic de la població però sense caure en macroprojectes que malmeten gran part del territori. A l’alcaldessa i als tres regidors de CiU els deu interessar més tenir content al regidor que va donar-los l’alcaldia a canvi d’afavorir els seus interessos personals.

21 de març, 2006

Les mentides de la Valls (Capítol 1)

Voltant per Internet he vist que encara hi ha penjada una entrevista de Ràdio Altiplà a Mercè Valls de fa un parell d'anys, època en que l'actual alcaldessa de Torà estava feliçment relegada a l’oposició, on va fer gala, una vegada més, de la seva condició de mentidera.

"TORÀ - Mercè Valls preocupada perquè Torà perd llocs de treball i població.

La cap de l’oposició a l’ajuntament de Torà, Mercè Valls, ha estat aquest matí a El Mercat, de Ràdio Altiplà. Valls ha expressat la seva preocupació per la pèrdua de població de Torà. Segons ha dit la cap de l’oposició, quan va sortir del consistori els habitants de la vila eren uns 1.200, mentre que en l’actualitat la xifra està al voltant dels 1.000. Valls també ha dit que passejant pel poble es poden veure nombrosos rètols anunciant la venda i el traspàs d’habitatges i establiments. Segons l’exalcaldessa, diverses empreses de Torà estan eliminant llocs de treball i traslladen part de la seva producció a l’Europa de l’est i Àsia.

14/02/2004 14:02:00"

Font: COM Emissores

L'Ajuntament de Manresa amb els joves de Torà

L’Ajuntament de Manresa també s’ha afegit a la llista d’institucions que han aprovat mocions de suport als joves de Torà i a favor de l’aclariment del cas de les tortures patides per Jordi Vilaseca.

La moció va aprovar-se en el ple d’ahir (20 de març), amb els vots del PSC, ERC, ICV i CiU, i l’abstenció del PP.

16 de març, 2006

Vint ajuntaments han aprovat mocions de suport als joves de Torà

Institucions que han aprovat mocions de suport als joves de Torà i contra la tortura.
Totes les mocions aprovades no són iguals: les aprovades primer, fins a mitjan novembre, demanaven la reobertura de la querella per tortures, que havia estat arxivada; les aprovades més recentment, un com reoberta la querella, demanen la investigació dels fets fins les últimes conseqüències. És possible que s'hagi aprovat en algun altre ajuntament i (encara) no ens ho hagin comunicat.

Institució/municipi/comarca administrativa:


Ajuntament de CALONGE DE SEGARRA (Anoia)
(21-10-2005)
Per unanimitat (CiU, ERC i PSC)

Ajuntament de TORÀ (Segarra)
(07-11-2005)
Per unanimitat (CiU, Independents per Torà, CUP i no-adscrit)

Consell Comarcal de la SEGARRA
(08-11-2005)
A favor: 18 (CiU, ERC, Independents de la Segarra i PSC)
En contra: 1 (PP)

Ajuntament de CALAF (Anoia)
(18-11-2005)
Per unanimitat (CiU, GIC-PSC i ERC)

Ajuntament de LA MOLSOSA (Solsonès)
(19-11-2005)
Per unanimitat (CiU, Comú)

Ajuntament de VALLS (Alt Camp)
(28-11-2005)
A favor: 20 (CiU, ERC, PSC i CUP)
Abstenció: 1 (PP)

Ajuntament d'ARENYS DE MUNT (Maresme)
(29-11-2005)
A favor:12 ("Arenys de Munt 2000", PSC, CiU i ERC)
Abstenció: 1 (No-adscrit)

Ajuntament d'AGRAMUNT (Urgell)
(24-11-2005)
Per unanimitat: (ERC, PSC i CiU)

Ajuntament d’ELS PRATS DE REI (Anoia)
(25-11-2005)
Composició ajuntament (CiU, PSC)

Ajuntament de CERVERA (Segarra)
(03-12-2005)
A favor: 4 ( 2 ERC, 2 INSE)
Abstenció: 9 (4 CIU, 2 PSC, 2 PP, 1 PXC)

Ajuntament de CASTELLFOLLIT DE RIUBREGÓS (Anoia)
(07-12-05)
Composició ajuntament (4 IpC-ERC, 1 CiU)

Ajuntament de VILAFRANCA DEL PENEDÈS (Alt Penedès)
(20-12-2005)
A favor: 18 (PSC, CiU, ERC i CUP)
En contra: 1 (PP)
.
Ajuntament de MOLINS DE REI (Baix Llobregat)
(23-12-2005)
A favor 11 (8 ICV, 2 ERC, 1 CiU)
Abstencions 8 (7 PSC, 1 PP)
Faltaven 2 regidors (1 ERC, 1PSC)

Ajuntament d’IVORRA (Segarra)
(17-01-2006)
Composició ajuntament (3 ERC, 2 CiU)

Ajuntament de SOLSONA (Solsonès)
(26-01-2006)
A favor 12 (CiU, ERC, El Comú)
Abstenció 1 (El Comú)

Ajuntament de TEIÀ (Maresme)
Composició ajuntament (5 ERC, 2 PSC, // 5 CiU, 1 PP)

Ajuntament de SANT RAMON (Segarra)
Composició Ajuntament (4 CiU, // 2 AIPN, 1 INSE)

Ajuntament d’ALELLA (Maresme)
(23-02-2006)
A favor: 5 (ERC, La Garnatxa, Lliga Social d’Alella)
Abstencions: 8 (CiU, PSC, PP, ICV)

Ajuntament de SANAÜJA (Segarra)
Composició ajuntament: PSC 2, ERC 2 //CiU 3.

Ajuntament de LLOBERA (Solsonès)
Composició Ajuntament: 5 CiU

Ajuntament de SALLENT (Bages)
(10-03-2006)
Per unanimitat (ERC, CUP, RDC, PSC, CiU)

10 de març, 2006

Volem dos dits més de cadena?

Alguns sectors -aquells i aquelles que es creien això de que amb el PSOE al govern de l'Estat- es podria "avançar" en matèria d'autogovern- s'estripen les vestidures després de cadascuna de les moltes renúncies de la classe política catalana a llarg de la patètica negociació que s'està duent a terme a Madrid (on sinó?), aquestes darreres setmanes. Unes renúncies més que previsibles:
:
Volem un pam més de cadena?
Publicat a www.llibertat.com/cup (octubre 2005)

El 25 d’octubre de 1979, ara farà vint-i-sis anys, la nova classe política del Principat de Catalunya –la mateixa que encara patim- podia respirar tranquil·la: el 88,1% de l’electorat que havia participat en el referèndum de ratificació de l’anomenat Estatut de Sau havia optat pel vot afirmatiu. Se n’estaven sortint: amb l’aprovació dels estatuts, primer al Principat i posteriorment al País Valencià i les Illes, encaminaven les reivindicacions nacionals i populars catalanes -força importants els darrers anys de la dictadura de Franco i els primers de la monarquia del seu hereu- cap a la via de l’encaix amb l’Estat espanyol i de la renúncia al dret a l’autodeterminació. I, a més a més, ho feien amb el beneplàcit d’una part important del poble català (o més ben dit d’uns suposats pobles català, valencià i balear artificiosament diferenciats), al que havien encolomat, en nom de l’autogovern, una simple descentralització administrativa.

D’aquella època recordo un marrec de dotze anys que començava a trempar políticament (o potser hauria de dir també políticament) i que veia l’autonomia com un estadi de semi-independència. Pobre carallot, que n’era d’ingenu! Dissortadament la ingenuïtat no era exclusiva d’adolescents sinó que en els primers temps pràcticament tothom, tret de quatre radicalots, valorava positivament la concessió d’autonomies regionals als Països Catalans sotmesos a Espanya. La il·lusió va durar poc; molt aviat va evidenciar-se el curta que era la cadena que ens lligava i ens lliga a l’Estat espanyol: amb la LOAPA o amb els continus recursos al Tribunal Constitucional, va quedar molt clar el grau d’autogovern que Espanya, la detentora de la sobirania, estava disposada a concedir a les seves autonomies; un sostre constitucional que encara es manté inalterable. També molt aviat van aparèixer les primeres mostres d’insatisfacció autonòmica al Parlament principatí amb: d’una banda la dreta governant va especialitzar-se en rendibilitzar electoralment un victimisme regionalista enfrontat permanentment amb un govern central i centralista (“en defensa dels interessos de Catalunya”, naturalment) i, de l’altra, la majoria de partits parlamentaris van començar a parlar de reforma de l’estatut, de federalisme simètric o asimètric, de confederació, de noves formes d’encaix amb l’Estat; en definitiva de tot menys de l’única garantia per a sobreviure com a poble: la independència nacional.

Però malgrat que la reivindicació independentista restava en mans de partits i organitzacions extraparlamentàries, mediàticament silenciades i perseguides policial i judicialment per la pseudodemocràcia espanyola, durant la dècada dels vuitanta l’independentisme va experimentar un espectacular creixement, especialment entre el jovent, esdevenint un espai sociològic electoralment prou llaminer per a que alguns partits reformistes tractessin d’apropiar-se, amb èxit divers, de part del seu discurs i del seu capital humà.

En un primer moment, el fet que algun partit parlamentari assumís part del discurs de l’Esquerra Independentista podia semblar, als ulls de molta gent, un avenç en la lluita per la reunificació i la independència dels Països Catalans però, desgraciadament, el present ens fa evident que tots els esforços i les il·lusions sinceres de la gent que va anar a engruixir opcions parlamentàries esdevenen ara, per obra i gràcia del pactisme, matèria primera per a tractar de regenerar (inútilment) el putrefacte Estat espanyol.

Recentment el sud de la nostra nació, el País Valencià, ha aprovat un nou Estatut pactat entre el PP i el PSOE. L’article primer és molt clarificador de les coincidències entre aquests dos partits i del “talante” que cal esperar-ne: “El poble valencià, històricament organitzat com a Regne de València, es constituix en comunitat Autònoma, dins de la unitat de la nació espanyola, com a expressió de la seua identitat diferenciada com a nacionalitat històrica i en el exercici del dret d’autogovern que la Constitució espanyola reconeix a tota nacionalitat, amb la denominació de Comunitat Valenciana.” La unitat de la nació espanyola, en això estan d’acord tots els que, tard o d’hora, han de decidir per nosaltres a las Cortes!

El nou Estatut del Principat també ha de ser constitucional: ni autodeterminació, ni esmentar la territorialitat, ni oficialitat única de la llengua, ni sobirania fiscal... En això coincideixen tots, inclosos els independentistes parlamentaris (amb alliberadors com aquests no calen opressors!) L’argument que esgrimeixen com a coartada per acceptar l’actual marc de dominació és que actualment no hi ha al Principat, i encara menys a la resta del país, una majoria social suficient per anar més lluny. En una cosa estem d’acord: el principal requisit per a avançar cap a la independència és que aquesta tingui un ampli suport entre el nostre poble. Ara bé: creieu que ajuda a augmentar aquest suport popular que un partit que es defineix com a independentista doni suport a un estatut que no contempli com a mínim l’autodeterminació? O bé, contràriament, això contribueix a legitimar l’ocupació, fent-la més “suportable” o directament invisible als ulls de molta gent? Cal denunciar obertament aquests posicionaments que, lluny de fer créixer la consciència independentista, contribueixen a reforçar la identificació amb un Estat suposadament respectuós amb la pluralitat lingüística, cultural i nacional (una pluralitat que allà a Espanya no es creu ningú!) i les persones més interessades en aquesta denúncia haurien de ser totes aquelles que, com deia més amunt, des de posicions inequívocament independentistes van optar per seguir un camí que acaba al mateix punt de partida: en una simple descentralització administrativa, una altra vegada, potser amb un parell de competències més. Caldria, però, evitar episodis com els viscuts recentment. Segons quines situacions no només no ajuden a que la gent del carrer –la gent poc polititzada, la majoria de la gent- visualitzi les contradiccions de l’independentisme parlamentari (i de la resta de grups parlamentaris). Al contrari: determinats incidents (o més exactament la seva posterior i esperada mediatització) desvien el debat cap a aspectes més propis de la crònica de successos -entre agredits i agressors- en lloc de centrar-lo en termes polítics -entre un independentisme parlamentari que defensa el règim autonòmic i un altre independentisme que, ves per on, vol la independència.

Significa això que els parlaments regionals no són eines vàlides per avançar cap a la independència? En els moments actuals i amb les correlacions de forces existents la resposta és òbvia. Altra cosa seria que en algun Parlament regional hi hagués una hipotètica majoria favorable a aprovar un Estatut clarament sobiranista (i per tant inconstitucional) que donés resposta a les mancances nacionals i socials del nostre poble i que després aquest estatut fos massacrat a Madrid. Això serviria, com a mínim, per a deixar clar a alguns sectors cagadubtes del poble català la impossibilitat de reconvertir l’Estat espanyol en un ens veritablement plurinacional. Serviria de despertador de consciències.

El que aproven però no és un despertador sinó un somnífer per a tenir adormit aquest país com més temps millor. Vint-i-cinc llargs anys diuen alguns que ha de durar. Uf! L’adolescent ingenu del 79, el que signa aquest escrit, estarà a les portes de la jubilació. Feu tots i totes aquest mateix exercici mental: On éreu –si és que ja hi éreu- el 79? On creieu que sereu –si és que encara compteu ser-hi- el 2030? En mig segle és produeixen molts canvis en la vida d’una persona. En canvi, pel que es veu, en la vida d’un país no se n’ha de produir cap: la nostra classe política ens proposa que el 2030 els Països Catalans estiguin en la mateixa situació que el 1979 o el 2005: políticament sotmesos, territorialment esquarterats, culturalment colonitzats, militarment ocupats, econòmicament espoliats... Quin panorama més engrescador! En nom del possibilisme pretenen que ens deixem posar una cadena nova, com a molt un pam més llarga, per a que passem tota la vida lligats a una intocable i inqüestionable Constitució postfranquista que, d’aquí un quart de segle, només hauran pogut votar els septuagenaris i les septuagenàries!

“Independència o mort” deia el lema d’una de les organitzacions capdavanteres de l’independentisme dels vuitanta. Per molt que els opressors de rostre amable i tarannà pretesament dialogant i els seus col·laboracionistes autòctons vulguin fer-nos creure el contrari, la disjuntiva continua vigent. Mentre als diferents Parlament regionals decideixen quin ha de ser l’encaix definitiu amb Espanya (sinònim de l’única cosa veritablement definitiva: la mort), la CUP i el conjunt de l’Esquerra Independentista continuarà lluitant pel que ha lluitat sempre: per la llibertat dels Països Catalans.

Josep A. Vilalta
Regidor a l’Ajuntament de Torà
Membre del Secretariat Nacional de la CUP

Els fronts oberts del Cas Torà

Per a estrenar el bloc, a tall de prova, un article que ja he publicat en altres llocs però que -dissortadament- continua vigent:

Els fronts oberts del “cas Torà”.

A primers d’abril de 2003 un ramat de policies armats fins a les dents van detenir tres joves de Torà i, sense trobar-los ni una sola arma, van endur-se’ls acusats de pertinença a banda armada. Aquest és el fet que ha tingut més ressò informatiu de tots els ocorreguts a Torà i, si entenem per terrorisme l’ús del terror com a eina política, l’única acció terrorista destacable en aquesta vila de la Vall del Llobregós durant tot l’actual període presumptament democràtic. Un cas amb alguns aspectes força singulars:

Els Mossos d’Espanya. La primera, i més visible, diferència d’aquest cas respecte a altres episodis repressius és que la major part de l’operatiu policíac va recaure en la policia autonòmica. Tenint en compte que la “lluita contra el terrorisme” era –i continua sent- competència exclusiva la Policía Nacional i de la Guardia Civil espanyoles, el paper protagonista desenvolupat pel Mossos, brutal i desproporcionat, pot relacionar-se amb les negociacions que en aquells mesos es duien a terme entre el govern regionalista de la Generalitat principatina i el Govern de l’Estat, en mans del PP, per a avançar el desplegament de la policia autonòmica. Una acció repressiva contundent per part dels Mossos podia ser un bon argument de la consellera de Gispert per a convèncer un personatge sinistre com el ministre Acebes de que, avançant el desplegament del Mossos, la línia dura en matèria repressiva continuaria atada y bien atada.

Indicis clars de tortura química. La pervivència de l’ús sistemàtic de la tortura contra aquells i aquelles que l’Estat qualifica de terroristes només pot negar-se des de la ingenuïtat o des de la hipocresia més extremes. Amb tot, i a diferència de règims anteriors, la tortura ha esdevingut invisible; tot i ser una pràctica habitual en aquests casos, s’ha perfeccionat per tal de no deixar rastre, esdevenint dificilíssima de provar. En aquest aspecte, el cas que ens ocupa també és una excepció.

Després d’estar tres dies incomunicat, el primer dels detinguts, Jordi Vilaseca, va ingressar a l’Hospital Arnau de Vilanova i posteriorment a l’UCI de l’Hospital Santa Maria, ambdós de la ciutat de Lleida, sense coneixement i “sense respondre a cap estímul dolorós extern”, fruit del tracte rebut pels servidors de la llei i l’ordre. La principal prova d’aquests maltractaments és una analítica duta a terme pel mateix Hospital realitzades el 5 d’abril va donar un resultat positiu d’amfetamines a l’orina. Cal destacar que en Jordi estava des del dia 1 d’abril sota la Llei Antiterrorista i que, segons informes mèdics, els indicis d’amfetamines a l’orina causats per la presa d’aquest tipus de drogues duren entre 24 i 48 hores i que aquesta analítica no va ser feta per cap servei mèdic escollit per la família del jove, sinó pel mateix hospital on va ser portat mentre estava detingut.


Silenci institucional. “Sé que teniu raó; que als Mossos se’ls en va anar la mà. Ho sé perquè jo mano els Mossos i de vegades sento converses. Però, a nivell polític, no es pot fer res. A la conselleria d’Interior manen els socialistes i no tenen cap voluntat política d’investigar-ho”. Aquestes paraules, més o menys, van ser la resposta que ens va donar, al pare del primer segrestat i a qui signa aquest article, un alt càrrec territorial de la Generalitat del tripartit al plantejar-li la possibilitat de que, des d’Interior, s’investiguessin els fets, tenint en compte que s’havien produït durant els governs de CiU i el PP i que, per tant, qualsevol irregularitat que es detectés només esquitxaria uns partits que, a nivell autonòmic i estatal, estan a l’oposició. Si el silenci és complicitat, potser cal que ens preguntem quants còmplices de la tortura seuen al Parlament regional.

Dos fronts judicials oberts. En l’actualitat el cas continua tenint dos fronts judicials oberts. Per una part, els tres joves continuen acusats de terrorisme per part de l’Audiencia Nacional, després de desestimar-se un recurs on se sol·licitava passar el cas a la justícia ordinària. La fiscalia del tribunal espanyol d’excepció els atribueix l’autoria de quatre accions (contra 2 oficines bancàries, un repetidor de telecomunicacions i el domicili d’un militant del PP). D’altra banda recentment l’Audiencia Provincial de Lleida ha instat el Jutjat que havia arxivat la querella per tortures a reobrir el cas. Els dos processos evolucionen per separat. La principal prova contra els tres joves són les declaracions extretes durant el període d’incomunicació. La principal prova de les presumptes tortures és una analítica feta per l’hospital on va anar a raure el primer dels detinguts, degut al tracte rebut per la policia durant el mateix període d’incomunicació, i gràcies al qual van aconseguir una declaració autoinculpatòria i el nom dels altres dos detinguts. En un utòpic cas en que l’anomenada justícia actués imparcialment els resultats d’un i altre procés semblarien molt clars.

Revifada solidària. Després d’un temps aletargada la campanya de solidaritat amb els detinguts, i molt especialment de denúncia de les tortures, s’ha revifat. D’una banda amb mobilitzacions de suport, actes informatius, accions de denúncia i solidaritat econòmica. A més, a nivell institucional estem impulsant la presentació de mocions als ajuntaments perquè aquests (en tant que institucions més properes a les ciutadanes i ciutadans) es pronunciïn en defensa dels tres joves i en favor de la investigació de les tortures. De moment han aprovat mocions de suport els ajuntaments de Calonge de Segarra, Torà, Calaf, la Molsosa, Valls, Arenys de Munt, Agramunt, els Prats de Rei, Vilafranca del Penedès, Molins de Rei, Cervera, Castellfollit de Riubregós, Ivorra, Solsona, Teià, Sant Ramon, Alella, Sanaüja, Llobera ...., amb els vots favorables de representants de la pràctica totalitat de forces polítiques, fet que contrasta amb el silenci (que cadascú el qualifiqui com vulgui) de les direccions dels partits parlamentaris i amb l’absència a la llista d’institucions d’alguns ajuntaments d’”esquerres” de les nostres comarques... Si voleu el text sencer de la moció podeu demanar-lo a
cup.tora@llibertat.com.
Josep A. Vilalta
Regidor de la CUP a l’Ajuntament de Torà

08 de juny, 2005

El partit que els constitucionalistes estaven esperant.

A l’Estat espanyol –el registre és estatal- hi deu haver centenars, potser fins i tot milers, de partits polítics legalitzats, la immensa majoria completament desconeguts pel gruix de la ciutadania. Amb una oferta tant àmplia la possible creació d’un nou partit no hauria de ser una notícia gaire destacada i, en canvi, s’ha donat un ampli ressò a la signatura d’un nou manifiesto, per part d’un grup d’autoanomenats intel·lectuals, per a impulsar la possible creació d’una força política neolerrouxista al Principat de Catalunya, en defensa de la Constitució, la llengua i la cultura espanyoles, davant la suposada pressió del nacionalisme català i l’abandonament dels “valors constitucionals” per part del PSOE i el PP (partits que segons les seves delirants tesis es troben en plena “deriva nacionalista”). Els signants del manifiesto, una quinzena de personatges, la majoria semidesconeguts, presumptament “intel·lectuals” i “catalans”, creuen que hi ha espai per a un nou partit entre els sectors de la població d’aquest país que se senten espanyols i que no s’identifiquen amb els partits polítics existents.

És ben cert que als Països Catalans hi ha gent, autòctona o immigrada, que renega de la terra on viu. Per molt que, per tal “d’evitar una fractura social”, des del discurs oficial s’hagi negat sempre, al nostre país hi ha sectors, minoritaris però importants, que se senten única i exclusivament espanyols (molts dels quals odien tot allò que perceben com a català) i que ho manifesten impúdicament mitjançant l’exhibició de símbols diversos (des d’enganxines amb el toro fins a samarretes de la “selección”). Ara bé, és força dubtós que els promotors d’aquest enèsim manifest espanyolista, procedents de les classes benestants i de l’elitista “món de la cultura”, poguessin aglutinar i liderar els anticatalanistes de carrer, quillos fruit de la marginalitat i el fracàs escolar, molts dels quals tenen en el tunning la seva inquietud cultural més elevada. Evidentment tenen coses en comú: les declaracions d’un d’aquests “intel·lectuals” al programa del 33 “La nit al dia” afirmant que hi ha cultures d’un nivell superior, com l’espanyola, i altres de menys nivell, com la catalana, no s’allunyen gaire dels crits de “Puta Catalunya” que se senten en carrers de ciutats catalanes en les celebracions de les afortunadament escasses victòries futboleres espanyoles. Però, malgrat les coincidències, possiblement tindria més capacitat de liderar aquests sectors de brètols espanyols el capitost dels assassins de Berga que tot un catedràtic de dret constitucional com de Carreras. És poc probable que el manifiesto dels “intel·lectuals” fructifiqui en la creació d’un partit; ells mateixos són conscients de la seva incapacitat d’articular el descontentament dels espanyols de Catalunya. Significa això que aquesta nova comèdia del bufó Boadella està condemnada al fracàs per manca de públic? Tot el contrari: molts l’estaven esperant! El que passa és que els que necessiten l’existència a Catalunya d’un discurs d’aquest tipus no són els ciutadans constitucionalistes descontents amb els partits existents sinó que són els partits constitucionalistes existents per a poder seguir aixecant la camisa als ciutadans descontents amb el règim polític vigent.

Fa un any i mig, amb el PP al govern de l’Estat i amb Maragall de president autonòmic, gràcies al pacte amb ERC i ICV, el PSC podia permetre’s anunciar la seva voluntat de reformar l’estatut per a augmentar l’autogovern de Catalunya, amb Zapatero prometent alegrement que donaria suport al text que sortís del Parlament de Catalunya. Amb aquell escenari qualsevol retallada que des de Madrid es fes al projecte de nou estatut serviria per a presentar el govern espanyol com una colla de fatxes retrògrads i al president Maragall com un patriota català de pedra picada. El guió va canviar-se el març de 2004 amb l’accés, contra pronòstic, del PSOE al govern de l’Estat. Amb aquest nou panorama quins impediments hauria d’haver-hi per a avançar cap a l’autogovern? En un costat de la balança tenim (teòricament) un govern “catalanista i d’esquerres” a la Generalitat principatina, amb la principal força de l’oposició (CiU) accentuant el seu discurs nacionalista i amb un president del govern estatal que va prometre acceptar l’estatut que sorgís del parlament català i que, a més, a Madrid necessita el suport parlamentari d’un partit català que es defineix com a independentista. A l’altre costat de la balança només hi ha, teòricament, menys del 15% de l’arc parlamentari regional (el PP). Amb aquesta correlació de forces és obvi que els “socialistes” catalans i espanyols necessiten urgentment una excusa per a poder justificar una reforma estatutària limitada a quatre retocs sense importància; els cal reequilibrar la balança, magnificant la importància dels sectors ultraespanyolistes, com aquests suposats intel·lectuals, per a frenar un cop més qualsevol proposta d’avançar en l’autogovern. Només així s’explica la cobertura mediàtica que ha tingut aquest nou manifiesto, especialment en els mitjans públics o privats més propers al PSC –que justament seria el partit més afectat si la hipotètica creació d’aquesta versió progre de la Falange Española fos una amenaça real.

Esgrimint el fantasma de Lerroux i el “perill de fractura social” les forces parlamentàries podran justificar les futures retallades a les expectatives que, en aquest pretès període constituent, s’hagin pogut generar en els respectius electorats. Amb una petita reforma a l’estatut de Catalunya, sumada a la que ja s’ha fet al País Valencià i la que es preveu a les Illes, l’Estat espanyol compta tenir la gent d’aquest país entretinguda vint-i-cinc anys més, fins que tornin a arribar a la brillant deducció que el grau de suposat autogovern dels Països Catalans és el mateix que tenen les regions espanyoles com Múrcia o Extremadura: una simple descentralització administrativa.

Mentrestant no només continuarà havent-hi una part de la població catalana que no se sentirà representada per les actuals forces polítiques parlamentàries sinó que els descontents augmentaran com més renúncies accepti consensuar el partit parlamentari que s’atribueix el monopoli de l’independentisme. Perquè, contràriament al que diuen els “intel·lectuals”, els sectors no representats no són els constitucionalistes sinó tots aquells que no acceptem cap constitució (espanyola, francesa o europea) ni cap estatut que no reconegui al poble català el dret a decidir lliurement el seu futur en tots els àmbits –del cultural i lingüístic a l’econòmic i de l’ordenació territorial a les relacions internacionals. Això sí, l’independentisme extraparlamentari no disposa ni disposarà del ressò mediàtic que s’ha donat als “intel·lectuals” espanyolistes: els mitjans de difusió del sistema tenen molt clar quins moviments que s’han magnificar i quins s’han de minimitzar, silenciar o, si s’escau, criminalitzar.

Josep Antoni VILALTA.
Membre del Secretariat Nacional de la CUP

17 de març, 2005

Acebes a la Vall del Llobregós

No us esvereu pel títol. No em consta que s’hagi vist el personatge en qüestió en cap dels bons restaurants de la comarca, ni visitant cap dels monuments del nostre ric patrimoni històric i artístic, ni que vulgui inscriure’s en la XXIV Caminada Popular de Torà del proper 24 d’abril. No van per aquí les perdigonades.

Ara fa un any, després d’una cadena de salvatges atemptats a Madrid, que es va saldar amb prop de dos centenars de persones innocents assassinades, varem assistir a un dels intents de manipulació partidista més descarats de tots els temps. Tot i que des de bon principi les característiques de les accions apuntaven clarament cap a la xarxa integrista islàmica Al Qaeda, el govern de l’Estat espanyol, i molt especialment el ministre Ángel Acebes, va insistir en negar aquesta evidència i en atribuir-ne l’autoria, sense cap mena de fonament, a l’organització armada basca Euskadi Ta Askatasuna. La raó era clara: l’autoria islamista es relacionaria fàcilment amb la participació de l’Estat espanyol en la guerra d’Iraq, on s’havien assassinat salvatgement milers de persones tan innocents com les víctimes de Madrid. Així si la gent vinculava les accions de la capital espanyola amb la política internacional del govern Aznar era molt probable que el PP perdés vots en les imminents eleccions legislatives estatals. Contràriament, si la falsa notícia de l’autoria basca podia mantenir-se fins passades les eleccions el cost electoral era per al PsoE; per increïble que pugui semblar des de mitjans com la COPE o la Razón es defensa la teoria –i molta gent a Espanya se la creu- que “els socialistes” són aliats dels “separatistes” que, a l’hora, són amics dels “terroristes”, i que per tant l’únic govern que podria lluitar contra el “terrorisme separatista” seria el presidit per Rajoy. Tots sabem que, gràcies en bona part a les noves tecnologies, la mentida de la línia basca d’investigació no va poder mantenir-se tres dies i les eleccions van portar Zapatero al govern de l’Estat, i a Rajoy, Acebes, Zaplana i companyia a l’oposició. Amb tot Acebes, malgrat acceptar l’autoria islamista, encara manté la delirant teoria d’una hipotètica participació d’ETA en els fets de l’11-M; el súmmum del maquiavel·lisme: l’extrema esquerra (independentista basca) col·laborant amb l’extrema dreta (islamista). Que ningú dubti que si el PP hagués guanyat aquelles eleccions, al costat de la cinta gravada amb versicles alcorànics, la bòfia hauria trobat algun exemplar del diari Gara, alguna recepta de txangurro o algun carnet de l’Athletic o de l’Osasuna.

Però deixem la veïna Espanya i tornem als Països Catalans i més concretament a Torà. Poc abans de la moció de censura, Mercè Valls, Jaume Garrabou i companyia van afirmar categòricament, com uns Acebes qualsevols, que tenien proves de que la subvenció per a la primera fase del Parc de Bombers havia estat revocada, i van justificar amb aquesta mentida la presentació de la moció contra l’anterior equip de govern. Si això hagués estat cert (i no només una simple excusa d’una moció de censura amb motivacions molt diferents a les exposades) el que pertocava fer a la nova minoria governant era presentar la prova documental d’aquesta presumpta revocació en el primer ple ordinari que se celebrés. No només no van fer això sinó que el document que van portar al ple demostrava –qualsevol que el llegeixi detingudament ho pot veure- que a primers de març aquesta revocació no s’havia produït. Però, tot i la prova documental de la inexistència d’aquesta revocació, Mercè Valls insisteix, com un Acebes qualsevol, en afirmar públicament que aquesta s’ha produït, afegint-hi, a més, afirmacions gratuïtes contra l’anterior equip de govern, al que acusa d’haver fet un ús “punible” de la subvenció en qüestió. Si aquesta actuació punible que diu Valls fos certa, i no una altra mentida de les seves, el que hauria de fer és anar al jutjat i presentar una denúncia (no diuen això els seus correligionaris del Parlament?). Una altra mentida de Valls a la premsa que es pot demostrar documentalment és l’afirmació, feta a “La Veu de la Segarra”, de que ella es va assabentar de la licitació de les obres del Parc de Bombers perquè ho va llegir al Diari Oficial de la Generalitat! Només cal consultar les actes dels plens de l’Ajuntament per a comprovar que Valls i part dels seus regidors eren presents, si més no físicament, en la sessió plenària del 4 de febrer on es va aprovar el plec de clàusules per a l’adjudicació d’aquesta obra.

En la seva desesperada recerca d’arguments per a justificar el seu accés al govern municipal, la flamant alcaldessa de Torà no té cap escrúpol –per què hauria de tenir-lo?- en imitar l’actitud d’Acebes, un personatge capaç de manipular unes morts per a mantenir-se al govern estatal, seguint aquella màxima goebbeliana que diu que una mentida repetida molts cops acaba sent acceptada com a veritat absoluta. No poden evitar, però, que la gent amb criteri propi pugui contrastar les versions de totes les bandes i treure’n conclusions:
“Valls i Garrabou ens volen enganyar. Passa-ho!”
Josep A. Vilalta
Portaveu de la CUP a l’Ajuntament de Torà

13 de febrer, 2005

Perpetrada la moció de censura a Torà

Tal com estava previst, el passat divendres 11 de febrer es va posar fi mitjançant una moció de censura a vint mesos del govern de coalició format per Independents per Torà (Into) i la Candidatura d'Unitat Popular. Els interessos personals del regidor Jaume Garrabou, que feia sis mesos que havia abandonat el grup d'Into deixant el govern en minoria, han fet possible que Torà fes un salt enrera en el temps tornant l'alcaldia a Mercè Valls, un dels personatges més impresentables de la política segarrenca i que ja havia ocupat aquest càrrec en un dels períodes més sinistres de la història recent de la nostra vila.
El ple es va realitzar sense cap incident remarcable, tret d'algun lleuger insult cap a Garrabou ("pallasso", "traïdor", "pocavergonya"). En primer lloc va intervenir la candidata a l'alcaldia justificant la moció de censura per la situació de desgovern que vivia Torà i la manca d'il·lusió de l'equip de govern actual, que impedien tirar endavant projectes molt importants per al futur del municipi. Evidentment es va oblidar de citar els obstacles que CiU i el seu aliat han posat a un govern en minoria. A continuació va intervenir l'encara alcalde Magí Coscollola, que va rebatre els arguments de la candidata convergent.
En darrer lloc, just abans de la votació, va parlar el portaveu del grup municipal de la CUP. A continuació podeu llegir-ne la intervenció sencera:
"Des de la CUP òbviament, com no podia ser d'una altra manera, votarem NO a aquesta moció de censura.
Votarem NO, però no ho farem per una qüestió de lleialtat envers l'alcalde. Tot i que hem de destacar que, en contra del que alguns preveien, la relació tant a nivell polític com personal amb els dos membres del grup municipal dels Independents per Torà (tant amb el Magí com amb l'Antoni) només podem valorar-la en termes positius.
No votarem NO per lleialtat. Votarem NO per coherència i per responsabilitat.
Ens vam presentar a les eleccions amb un programa concret i vista la correlació de forces sorgida d'aquestes eleccions vam decidir pactar un govern de canvi per tractar de dur a la pràctica el màxim d'objectius possibles dels que havíem recollit en el nostre programa electoral. Si les coses haguessin seguit el seu curs, al cap de 4 anys s'hauria pogut avaluar si la nostra decisió havia estat encertada. Per tant ens considerem co-responsables de les decisions que ha pres l'actual govern municipal, tant del encerts com dels errors que s'hagin pogut cometre. Aquesta Moció de censura no només és contra l'alcalde sinó contra tot l'equip de govern i, per coherència, hi votarem en contra.
Si el fet d'haver entrat a governar conjuntament amb els companys d'Independents per Torà el valorem positivament, el que ara ens facin fora del govern d'aquesta manera, i per aquest motiu, ens omple d'orgull. D'entre les decisions de l'equip de govern que considerem encertades hi ha la que ens va fer perdre la majoria i, d'aquí uns moments, ens farà perdre el govern.
Si fa uns moments recordàvem el programa electoral, ara volem recordar el lema, l'eslògan, amb el que vam concórrer a les eleccions municipals de 2003: "Gent que es mou per l'INTERÈS col·lectiu, sense INTERESSOS particulars". Dissortadament aquest lema no se'l poden aplicar algunes persones concretes de les altres dues llistes, perquè si avui som aquí, en plena moció de censura, no és per cap error de l'equip de govern, com s'ha volgut fer creure mitjançant la mentida. Si avui som aquí, en aquesta situació és perquè per damunt de l'interès col·lectiu han prevalgut l'ambició política de la candidata a l'alcaldia, el ressentiment del senyor Garrabou per no haver vist satisfets els seus interessos personals i la manca d'escrúpols de l'un i de l'altra. Si hi ha hagut moció de censura ha estat perquè s'han ajuntat el pa i la gana. Creiem, sincerament, que gairebé tots i totes els toranesos i les toraneses en pagarem les conseqüències.
Per no acabar el discurs d'una manera tan dramàtica; perquè, a més de la dignitat, si hi ha una cosa que hem de mirar de no perdre mai és el sentit de l'humor i perquè sovint darrere una frase dita en to de broma s'hi amaga una anàlisi bastant acurada de la realitat, no puc estar-me de citar el que em comentava l'altre dia un veí: "ara hauran d'enderrocar l'actual edifici de l'Ajuntament i allargar la Plaça del Vall fins a Cal Segués (1), que és on a partir d'ara hi haurà l'Ajuntament". Un altre veí però va desmentir aquesta teoria: "tant parlar de quina comarca seríem i ara resulta que tindrem l'Ajuntament a Cervera!" (2). No sé pas que devien voler dir. Qui vulgui, si encara hi és a temps, que hi reflexioni.
Per a finalitzar voldríem agrair a tota la gent que ens ha donat suport, als i a les que ho han fet des del principi d'aquesta experiència política municipal, i als i a les que els darrers dies s'han donat compte que les raons argumentades per a justificar aquesta moció de censura només són excuses de mal pagador (o cobrador!). Gràcies a totes i a tots."
(1) Cal Segués és la casa de Jaume Garrabou, als afores de la vila, per la banda de darrera l'Ajuntament.

(2) L'alcalde de Cervera, Salvador Bordes, en qualitat de president comarcal de CDC, va defensar, en declaracions a la premsa, la presentació de la moció de censura a Torà. Curiosament la dona de Garrabou treballa a l'Ajuntament de Cervera.

09 de febrer, 2005

Presentada la moció de censura a Torà

Aquest divendres, 11 de febrer, a les 12 del migdia tindrà lloc a l’Ajuntament de Torà el ple extraordinari que posarà fi al govern de coalició sorgit de les darreres eleccions municipals, format per Independents per Torà (INTO) i la Candidatura d’Unitat Popular (CUP), i que tornarà l’alcaldia a Mercè Valls mitjançant una moció de censura presentada pel seu grup municipal (CiU) i pel regidor “no adscrit” Jaume Garrabou, just mig any després de que aquest últim abandonés el grup municipal d’INTO. Es dóna la paradoxa que Garrabou era la persona dels independents que més s’havia caracteritzat per la seva crítica ferotge a Valls, fins i tot amb al·lusions personals; en un article publicat el 20 de juliol de 2001 al suplement setmanal “Urgell Segarra” del diari Segre, Garrabou recomanava a Valls que “acabi com pugui la legislatura i retorni als seus orígens: la gimnàstica, ja que l’acumulació de greixos és perjudicial per a la salut”. Que ha passat durant aquest període de temps per a que el regidor no adscrit canviés tan radicalment d’opinió? Quin ha estat el motiu (o el preu) d’aquest canvi?

Recordem que en les eleccions municipals de 2003 les dues forces que ja tenien presència al consistori van perdre representació: CiU va passar de 6 a 4 regidors i la CUP de 3 a 2. Els 3 regidors restants van ser per a Independents per Torà, que es presentaven per primer cop, amb un programa molt semblant al de la CUP i amb un discurs obertament anticonvergent. Recordem també que Jaume Garrabou era el número 4 d’aquesta llista i que, en principi, no va ser escollit regidor.

Les topades de Garrabou amb el nou equip de govern no van trigar en arribar: al cap de pocs mesos va sol·licitar una llicència d’obres que, segons l’informe del tècnic corresponent, no s’ajustava al que preveuen per a aquella zona les normes subsidiàries de Torà i, en conseqüència, se li va denegar. Que potser es pensava que per anar a la llista de l’alcalde li faríem la vista grossa?

Aquesta petita crisi dins dels independents va convertir-se en una crisi de govern amb la dimissió del número 2 d’INTO, Miquel Polo, que va deixar l’estabilitat de l’ajuntament penjant d’un fil al deixar el seu lloc a Garrabou, tot i saber que aquest ja estava enfrontat a l’equip de govern. Així doncs el principal protagonista d’aquesta història estrenava l’acta de regidor en una circumstància certament insòlita: com a membre de l’equip de govern d’un ajuntament contra el qual havia presentat un recurs de reposició i havia amenaçat de presentar un contenciós. Una situació que només hauria pogut sostenir-se si Garrabou hagués diferenciat entre els seus interessos particulars i la seva condició de càrrec públic, deixant que els recursos seguissin el seu curs i oblidant-se’n mentre exercís de regidor. Aquesta diferenciació no va existir mai i a les comissions de govern va començar a manifestar el que ha estat i és la seva principal preocupació: segons ell les normes subsidiàries de Torà estan antiquades i per tant cal fer-hi una revisió general. Curiosament a l’hora d’argumentar la suposada necessitat de revisar el planejament urbanístic només citava un sol exemple: el PP1, una zona industrial sense desenvolupar on ell té la casa i la granja avícola. L’equip de govern no va mostrar cap interès en impulsar cap revisió general a curt termini. Al cap de poc temps va abandonar l’equip de govern “per manca de democràcia” i va anunciar que des d’aleshores aniria per lliure. Començava el compte enrere.

Amb un govern municipal en minoria, amb el regidor que decideix la majoria més preocupat pels seus interessos particulars que pel be del poble (del que tant s’omple la boca) i amb una cap de l’oposició que per recuperar l’alcaldia pactaria el que fos, la moció de censura era només qüestió de temps. Calia només posar impediments a la gestió municipal durant uns mesos per poder al·legar la necessitat d’un canvi de govern que tragués el municipi de la situació d’inestabilitat creada per ell mateix. Per acabar de reblar el clau van inventar-se una mentida (la revocació d’una subvenció atorgada per Interior) desmentida públicament pel Delegat del Govern. El resultat de tot plegat: INTO i CUP a l’oposició i retorn de CiU al govern; un govern sotmès als interessos de Garrabou. Uns interessos que continuen sent molt clars: el 29 de novembre de 2004 Jaume Garrabou va presentar un escrit on formulava al·legacions contra la modificació puntual del planejament urbanístic que havia aprovat l’ajuntament per tirar endavant el polígon industrial del Camí de Palouet. En aquestes al·legacions sol·licitava que es deixés sense efecte l’acord adoptat (la creació d’un polígon industrial en una zona consensuada i amb una superfície suficient per al creixement de la població però sense caure en macroprojectes que malmetin gran part del territori) i, a més a més, sense que tingués cap relació amb aquest polígon, aprofitava per demanar un canvi de qualificació de Cal Segués, “la finca on des de temps immemorials estan ubicades les vivendes de la meva família”. Evidentment si tirés endavant aquesta modificació puntual (el polígon del Camí de Palouet) seria impossible de justificar, simultàniament, una modificació general de les normes de tota la població que inclogués, enmig de moltes altres modificacions, per a que no es notés gaire, una requalificació de la zona de Cal Segués. En tot cas cal tenir en compte que les al·legacions estan pendents de resolució i que aturar una modificació parcial del planejament per a fer-ne una de general pot suposar la paralització durant un parell d’anys dels projectes previstos en aquella zona.

Aquesta és la veritable raó que possibilitarà el canvi de govern a Torà, ja que si l’actual equip de govern d’INTO i CUP hagués acceptar entrar en el joc de Garrabou no s’hauria arribat a parlar de crisi ni de desavinences internes; s’hauria pogut parlar, amb tota la raó del món, de favoritismes i de corrupció, però abans de pagar aquest preu es va preferir córrer el risc de perdre el govern. El risc ha esdevingut realitat i l’alcaldia torna a CiU, potser a un preu pel municipi que fins i tot l’electorat convergent pot trobar massa car.


Josep A. Vilalta.
Portaveu de la CUP a l’Ajuntament de Torà.

09 de gener, 2005

Una altra Constitució contra el poble català?


El tema de la llengua ha tingut i té, al nostre país, un paper destacat en el debat sobre la Constitució Europea, fins al punt de que algunes forces polítiques condicionen el seu vot en el proper referèndum de ratificació del tractat de la Unió a un suposat “reconeixement europeu” del català, ni que sigui com a llengua de tercera divisió. És que potser la qüestió lingüística és la única que ens afecta als catalanets i catalanetes de tot el text constitucional? L’oficialitat del català a Europa repercutiria en la normalització lingüística al nostre propi país? Es tracta només d’una qüestió “identitària” o, pel contrari, té transcendència en altres àmbits?
El fet que la nostra llengua no tingui el mateix tractament que llengües amb un nombre similar de parlants europeus (com el grec, el suec, el txec o el portuguès) o notablement inferior (com el finès, el danès, l’eslovè, l’eslovac, el lituà, el letó, l’estonià, l’irlandès o el maltès) és només un exponent de que les nacions sense estat, com els Països Catalans, no pinten res en l’actual Unió Europea dels estats. Cal no confondre causa i conseqüència; de la mateixa manera que no fa fred perquè el termòmetre de la plaça marqui sis graus negatius sinó que és al revés, que el termòmetre marca valors sota zero perquè fa un fred que pela, la Unió Europea no és que ens tingui com un zero a l’esquerra perquè no ens reconeix l’oficialitat del català, sinó que no ens reconeix la llengua perquè en aquesta Europa “dels vint-i-cinc”qui no té estat no hi és comptat. L’exemple més evident d’aquesta situació és el maltès, reconegut oficialment malgrat tenir, respecte al català, un pes demogràfic 30 vegades inferior i un àmbit territorial 200 vegades més petit, senzillament perquè Malta és un estat independent i, per tant, disposa de veu i vot als organismes internacionals; i tenir-hi veu pròpia no és una qüestió “identitària” o “simbòlica”, oposada als “temes socials realment importants”, com volen fer-nos creure alguns suposats progressistes de la pseudoesquerra i el sindicalisme espanyols, sinó que hauria de servir per a defensar-hi els interessos del poble català en tots els àmbits, no només el lingüístic i cultural, sinó també el social, l’ecològic i, naturalment, l’econòmic. Per dir-ho amb un símil futbolístic, la petita Malta pot jugar en totes les competicions internacionals mentre que els Països Catalans s’han de conformar a jugar, per separat, en categories regionals!
Una bona mostra de fins a quin punt ens permeten expressar la nostra veu dins de la seva Europa varem tenir-la durant la cimera europea celebrada a Barcelona, al març de 2002, durant el semestre en que el führer José Mari va ostentar la presidència de la Unió (òbviament no sotmesa a cap procediment d’elecció democràtica). En aquella cimera van participar-hi els caps d’estat i de govern dels estats membres de la UE, i evidentment, tot i fer-se a la capital catalana, les úniques veus del país que s’hi van poder sentir van ser al carrer, en les nombroses mobilitzacions dutes a terme pels moviments polítics i socials dissidents, rebent les garrotades dels que suposadament ens han de garantir la llibertat i la seguretat! Ara amb la Constitució europea es reconeix encara més explícitament el paper dels estats, de la seva unitat territorial i de la perpetuació de les seves fronteres. Fa quinze anys, des de la ingenuïtat que ens caracteritza, els catalans vèiem amb simpatia l’accés de les repúbliques bàltiques a la seva independència –fins i tot corrien enganxines amb el lema “Jo em sento lituà”; avui, en un hipotètic cas en que es produís al nostre país el més mínim avenç cap a la llibertat, Lituània estaria obligada, Constitució europea en mà, a fer costat a Espanya i a França en contra de les reivindicacions catalanes! En canvi cap d’aquests Estats “democràtics” podria defensar el dret del nostre poble a decidir democràticament el seu futur; la raó és òbvia: ni el tractat europeu, ni les constitucions estatals reconeixen l’existència del poble català (ni del cors, el basc, el gallec, el sard, el bretó, etc...) i qui no existeix no pot ser subjecte de dret.
A banda de les qüestions específiques de les nacions sense estat, hi molts aspectes que afecten a la totalitat de súbdits de la UE. L’anomenada Constitució Europea en realitat és un tractat que, tot i que ara se sotmeti a referèndum, ja ha estat signat (a Roma, el 29 d’octubre de 2004) pels estats integrants de la Unió i que sintetitza en un sol text els acords presos en tractats anteriors (Schengen 1990, Maastricht 1992, Amsterdam 1997, Niça 2001), molts dels quals ja són vigents: els principals càrrecs de les institucions europees no són elegits per sufragi universal sinó per pactes entre estats; el Parlament Europeu, l’únic òrgan sorgit d’unes eleccions, té molt menys poder que els antidemocràtics Banc Central Europeu, Comissió Europea i Consell de ministres, diluint-se la tradicional separació entre el poder legislatiu i l’executiu; es sacralitza un determinat model econòmic convertint en intocable el liberalisme més salvatge, suprimint les fronteres només per al que els convé (tot el territori de la UE és un únic espai per al moviment de mercaderies i capitals, però “curiosament” els marcs salarials i de drets socials i laborals continuaran sent estatals, facilitant les deslocalitzacions empresarials dins de la mateixa Unió); es fomenta la privatització i el desmantellament dels serveis públics; estableix dues classes de ciutadania i no reconeix la igualtat de drets individuals de tots els ciutadans i ciutadanes, i fins i tot drets reconeguts, ni que només fos teòricament, en constitucions estatals (com el dret a l’habitatge, a la salut o a un salari digne) ni tant sols són esmentats; fomenta el militarisme i la col·laboració repressiva entre estats, amb la creació de l’Agència Europea de Defensa, l’Euroexèrcit, l’Europol, l’Eurojust, etc...
En resum, per a una danesa, un alemany, una espanyola o un maltès pot haver-hi moltes raons per a votar NO a aquesta presumpta constitució europea, però per a un gal·lès, una occitana, un sard o una catalana n’hi ha moltes més: al cap i a la fi, i com molt bé coincideixen en recordar-nos Zapatero i Rajoy, el tractat europeu pretén perpetuar el sistema polític establert. Un sistema que, per al poble català i atenent-nos a l’etimologia, es pot qualificar de tot menys de democràtic.
Josep A. Vilalta.
Tinent d’alcalde de Torà.
Membre del Secretariat Nacional de la CUP.

08 de maig, 2004

Justícia bòrnia

Sorpresa és el que hauria de causar la notícia publicada per diversos mitjans (dimarts, 4 de maig de 2004) on es relata que l’ atac incendiari contra la mesquita de Cervera s’ha saldat amb una multa de 25 € a Mateu Figuerola, regidor ultradretà de l’Ajuntament de Cervera, autor confés de l’acció. I dic “hauria de causar” perquè crec que en realitat només pot haver sorprès al cada cop més reduït grup d’ingenus i ingènues que encara creuen en aquell dogma de fe de “la igualtat de tots i totes davant de la justícia”; una Justícia representada per una figura femenina amb els ulls embenats, sostenint una balança en equilibri.
Ara fa poc més d’un any, tres joves de Torà van ser empresonats acusats de diversos atacs incendiaris, bàsicament contra entitats bancàries, la majoria dels quals, per la seva magnitud, si la “justícia” fos igual per a tothom s’haurien de resoldre amb multes de 25 € per caixer (en el supòsit que pogués demostrar-se'n la culpabilitat). Però la “justícia” qualifica aquells fets de “terrorisme” -raó suficient per a sol·licitar penes de bastants anys de presó- argumentant que pel tipus d’accions podria tractar-se d’un “grup antisistema”, i que per tant hi hauria una intencionalitat més o menys política en aquests fets. Cal recordar, perquè alguns semblen haver-ho oblidat, que les acusacions contra els tres joves toranesos es mantenen.
En el cas de Cervera sembla ser que “no va haver-hi cap motivació racista” en l’atemptat perpetrat pel regidor ultra, sinó que hauria estat motivat per problemes personals i familiars, per tant, independentment del tipus d’acció i de la voluntat d’atemorir, això es veu que no es considera “terrorisme”. Ignoro el que hi ha de cert en els rumors referents als motius familiars en qüestió, i per tant no els comentaré, però el que sí que és un fet àmpliament conegut és la posterior obtenció d’una acta de regidor a l’Ajuntament de Cervera per part de l’autor material d’aquest intent d’incendi, encapçalant un partit racista, després d’una campanya en contra, precisament, de la immigració d’origen magrebí.
Ens hem de creure, doncs, que en l’intent d’incendiar la mesquita no hi havia cap motivació racista o xenòfoba quan la majoria de declaracions a la premsa de l’incendiari frustrat són en contra dels estrangers? Bé, potser no és ben bé xenòfob; cal admetre que el seu discurs rebutja només una part dels estrangers -els més pobres, els quals, segons els postulats ultres, només venen a fotre’ns el lloc de treball o directament a delinquir- mentre que en defensa d’altres –els que ens foten sense haver de treballar, als que es veu que cal felicitar pel seu proper enllaç matrimonial.
El que sí que és evident és que, més enllà de l’esperpèntica decisió judicial, dels motius més o menys sucosos que provocaren l’intent d’incendi o de la ideologia del només multat, caldria canviar la figura representativa de la justícia per un personatge amb un sol ull tapat i que inclini la balança no en funció de la gravetat dels fets i de les proves aportades per la defensa i per l’acusació sinó segons si les persones acusades se situen més cap a l’esquerra o, com en el cas de la capital de la Segarra, a la dreta del tot, fora del camp visual d'una “justícia” que només mira cap a un costat.
Josep A. Vilalta
Portaveu de la CUP a l’Ajuntament de Torà

30 de setembre, 2003

El perquè de la impunitat

Publicat a Lluita, número 233, octubre-novembre 2003.

“Així va la justícia amb la vena de cantó,
Porta un ull tapat perquè amb l’altre ja veu prou
I el criminal cap rapat fa i desfà el que vol...”
(Àngel Soro, Primera línia de foc).

Les detencions que patí a l'abril la vila de Torà sembla que han despertat l'esperit crític de molta gent inicialment crèdula davant les mentides dels corifeus del sistema. Així podem sentir, en boca de gent no polititzada, comentaris que qüestionen tant la presumpció de culpabilitat dels tres joves toranesos com la presumpta igualtat de tots i totes davant la justícia: «Com és que cremar un caixer automàtic es consideri terrorisme i cremar un bosc, no?».

Aquestes qüestions es fan especialment evidents quan els mitjans de comunicació es fan ressò de notícies com les agressions feixistes a Castellar del Vallès. «A aquests no els faran res; com que són dels seus!».Els sectors de població propers a fets especialment greus, que tenen informació de primera mà, descobreixen aspectes d'aquest estat de dret(.es) fins ara només visibles des d'òptiques que, com la independentista, es miren el sistema des de fora.

I és que sembla que ara s'hagi descobert el fenomen de la violència feixista quan, dissortadament, fa molt de temps que en coneixem causes i conseqüències. La lletra del cantautor fragatí Àngel Soro, que encapçala aquest escrit, continua així:
“...però Guillem Agulló, ni oblit ni perdó
Esvàstiques tatuades, banderes d'Espanya,
aquest és el perfil del teu assassí...
La premsa que calla, el govern que somriu...”

Coincidint amb els empresonaments de Torà es van complir 10 anys de l'assassinat de Guillem en mans de gentussa d'aquesta. Durant anys aquests grups han actuat impunement al nostre país i resulta que hem hagut d'esperar els fets de Castellar per a descobrir que són perillosos!

Cal destacar que, com les detencions de Torà, les agressions de Castellar no han estat cap cosa excepcional, i això no vol dir negar-ne la gravetat sinó tot el contrari: el més preocupant és la proliferació dels atacs feixistes arreu de la nació catalana i la impunitat (policíaca, judicial, mediàtica...) de què gaudeixen. No és només un fet puntual en què uns quants policies fatxes d'un determinat lloc protegeixin uns amics caps rapats «que s'han passat una mica».

A l'abril vàrem veure com s'acusava de «terrorisme» i de formar part d'una banda armada tres nois que no tenien armes. En canvi, aquestes acusacions no recauen mai en personatges d'ideologia feixista i espanyolista, ni tant sols quan se'ls acusa de col·locar explosius (com va passar fa dos anys amb motiu d'un concert a les cotxeres de Sants), tot i que si alguna cosa tenen en comú la pràctica totalitat d'aquests grups -des dels realment organitzats fins als quillos espanyolets amb dèficit neuronal- és la seva voluntat d'atemorir la gent.

Si (ingènuament) ens preguntem el perquè d'aquesta impunitat, la resposta és clara: només mereixen el qualificatiu de terroristes aquells que, amb les seves accions i independentment de la naturalesa d'aquestes, pretenen «enderrocar l'actual sistema democràtic», i que són, ves per on, aquells que més agressions reben de «joves d'estètica skin». La repressió estatal i les agressions feixistes són dues creus de la mateixa moneda.
Com és que, des d'institucions que s'autoanomenen democràtiques, es considera que els grups que es declaren obertament feixistes no són enemics d'aquesta suposada democràcia? Per a molts espanyols, fatxes confessos o constitucionalistes pretesament demòcrates, ser partidaris de règims polítics nominalment diferents és una qüestió secundària; tenen molt clar que el realment important, l'únic valor suprem, és allò que tots ells comparteixen: l'espanyolitat, por supuesto!

Josep A. Vilalta, regidor de la CUP a l'Ajuntament de Torà

28 d’abril, 2003

Subvencions a l’esport multimèdia

Sabíeu que el Club de Tir El Casalot de Torà va rebre subvencions en concepte d’iniciació a l’esport multimèdia presentant un llistat d’alumnes de Torà i de pobles veïns d’entre 6 i 10 anys? Sabíeu que en la mateixa època un Club Gimnàstic de Guissona, amb una junta directiva majoritàriament toranesa, va rebre subvencions pel mateix concepte? Com és la gimnàstica multimèdia? I el tir al plat?

Informació publicada al
Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, número 177, pàgina 80, de 25 d’abril de 2001.

1-Pregunta al Consell Executiu a respondre per escrit sobre les subvencions rebudes pel Gimnàs Nova Forma de Torà i la relació d’alumnes matriculats del 1990 ençà. (Joan Boada, diputat d’ICV. Expedient 314-05466/06).

Resposta de Jordi Vilajoana, Conseller de Cultura: No s’ha atorgat cap subvenció a aquesta entitat que, d’altra banda, no consta al registre d’entitats esportives del Consell Català de l’Esport.

2-Pregunta al Consell Executiu a respondre per escrit sobre les subvencions rebudes pel Club de Tir Casalot de Torà i la relació d’alumnes matriculats del 1990 ençà. (Joan Boada, diputat d’ICV. Expedient 314-05467/06).

Resposta de Jordi Vilajoana, Conseller de Cultura: Dues subvencions de 100.000 ptes (anys 1998 i 1999) per a la iniciació de l’esport multimèdia i s’indica que s’adjunta annex amb la informació relativa a aquest centre.


Informació publicada al
Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, número 182, pàgina 50, de 15 de maig de 2001.

1-Pregunta al Consell Executiu sobre els titulars del Gimnàs Nova Forma i del Club de Tir el Casalot, les subvencions que han rebut i les inspeccions que s’hi ha fet. (Josep Casajoana, diputat del PSC-Ciutadans pel Canvi. Expedient 314-05623/06)

Resposta de Jordi Vilajoana, Conseller de Cultura: El Club Gimnàstic Nova Forma 2, de Guissona, figura inscrit al registre d’entitats esportives amb el número 8611. A continuació hi ha la relació de la Junta directiva de l’entitat, la majoria familiars de l’actual alcaldessa de Torà, regidora d’esports els anys en que el “Club Gimnàstic” va rebre subvencions (president. Josep Valls i Santamaria, vice-presidenta: Maria Huguet i Pla, secretària: Leonor Querol i Padullés, tresorera: Francisca Valls i Querol,vocal: “Vicens” Tió i Farrés); en relació al Club de Tir el Casalot, de Torà, figura inscrit al registre d’entitats esportives amb el número 4929. A continuació hi ha la llista de directius, encapçalats pel que era l’alcalde de Torà en l’època de les subvencions (president: Antonio Ferrer i Farré, vice-president: Ramon Sales i Codina, secretari: Max Vilà i Torra, tresorer: Pere Mases i Vilaseca i vocals: Josep Alarcón i Bernal, Josep Mases i Vilaseca i Pere Vilaró i Codina). En relació a la segona part de la pregunta, la Secretaria General de l’Esport va atorgar a cada entitat 100.000 ptes per any el 1998 i el 1999 per al desenvolupament del programa d’iniciació a l’esport multimèdia.

O sigui que a partir de les respostes a aquestes tres preguntes parlamentàries es podia saber: a) el nom dels directius de les dues entitats esportives, b) la quantia de les subvencions rebudes i c) la relació d’alumnes matriculats al Club de Tir el Casalot. En canvi, seguia sense saber-se la relació d’alumnes matriculats al “Club Gimnàstic” Nova Forma 2.

Aquesta informació però només la tenien els lectors i lectores del Butlletí Oficial del Parlament de Catalunya, que no deu ser una quantitat gaire nombrosa i entre els quals no ens comptem nosaltres. Així doncs, a la
CUP de Torà no en sabíem res. No va ser fins a la tardor de 2002 que, des del grup parlamentari d’ICV ens van informar de l’existència d’aquest tema, La proximitat d’une eleccions municipals sempre fa que els partits parlamentaris comencin a festejar les diferents candidatures municipals dels partits minoritaris o d’agrupacions d’independents que hi ha escampades arreu del país. En aquest cas ens van posar al corrent de les preguntes parlamentàries esmentades anteriorment i vam quedar que ens enviarien el llistat d’”alumnes que havien anat a fer tir al plat” i que demanarien novament la relació dels “alumnes que havien fet gimnàstica multimèdia”. Vam rebre la primera relació (el fax que tenim porta la data 12-11-2002) però la segona relació trigava més del compte.

Així, a una nova pregunta del diputat Boada (número d’expedient 314-12059/06), recollida al
BOPC 375, pàgina 32, el conseller Vilajoana respon (amb data 9 de desembre de 2002 informant de la quantia de les subvencions (informació que ja era coneguda) però diu que pel que fa a la relació d’alumnes matriculats, val a dir que el Consell Català de l’Esport no disposa d’aquesta informació”.

El fet que neguessin aquesta informació era força estrany: com era que no disposessin d’aquesta informació i, en canvi, sí que donessin la referent al Club de Tir, quan les subvencions van ser atorgades a les mateixes dates, pel mateix import i justificades pel mateix motiu?

Amb data 13 de febrer de 2003, el Conseller de Cultura torna a respondre una altra pregunta del mateix diputat exigint la relació del alumnes (número d’expedient 314-12519/06,
DOPC 393, pàgina 62) en el que tampoc es dóna el llistat de noms però es diu que el nombre d’alumnes matriculats els cursos 1997-98 i 1998-99 va ser de 15 i 31 respectivament. Continuaven negant una informació que havia de ser pública.

Va caldre una cinquena pregunta (número d’expedient 314-12932/06,
BOPC 408, pàgina 25) sobre el mateix club per a que el Conseller de Cultura es decidís a facilitar la relació d’alumnes que havien fet “gimnàstica multimèdia”. La resposta de Vilajoana porta data de registre de 15 d’abril de 2003; nosaltres la vam rebre per fax el 25 d’abril.

La relació d’alumnes matriculats al Club de Tir “el Casalot” està formada per una quarentena de nens i nenes que, en aquelles dates, tenien a partir de 6 anys (una edat molt adient per a aquest esport); es tracta de la majoria de nens i nenes de Torà (i alguns de Castellfollit, Biosca i Ivorra que anaven al CEIP Sant Gil) nascuts entre els anys 88 i 91. A la relació d’alumnes matriculats al Club Gimnàstic Nova Forma 2 no hi havia alumnes de Torà.

Degut al delicadíssim moment en que vam rebre aquestes informacions (abril de 2003) en uns moments que a la nostra vila era necessària la màxima unitat possible davant l’empresonament de tres joves toranesos) vam considerar que no era oportú fer-les públiques.

Relació d’alumnes del Club de Tir el Casalot. Curs 97-98:
Rocío F.T., Ivan G.B., Eloi F.A., Jaume G.C., Íngrid M.P., Meritxell M.F., Laura M.C., Raquel V.C., Pol V.B., Daniel A.L., Anna B.R., Vicenç B.B., Sandra D.L., Anna E.M., Marta F.F., Marta G.B., Cristina G.N., Albert M.S., Meritxell O.M., Manel O.S., Xavier R.S., Ramon S.R., Eva T.T., Erika T.P., Núria T.G., Jordi H.B., Judith L.M., Laura M.P., Azahara P.F., Eva S.S., Natàlia T.C., Pere T.S., Adrià T.C., Eusebi U.R., Iolanda U.R., Laura V.C., Laia C.N., Jordi C.T., Roger E.M. i Xavier P.M.

La relació corresponent al curs 98-99 és pràcticament idèntica; hi ha una alumna menys.

02 de març, 2001

Visca Ivorra Lliure!

Sembla ser que a les comarques rurals no devíem tenir cap problema prou important. La davallada demogràfica d’àmplies zones, l’endèmica manca de serveis, les creixents agressions al territori (algunes especialment greus, com la vampirització dels recursos naturals de les Terres de l’Ebre) o les crisis econòmiques provocades en sectors de producció tradicionals (amb episodis com el bombardeig mediàtic per a enfonsar la ramaderia) només són petits problemes domèstics per als experts urbanites que, des dels despatxos de la capital, decideixen el model d’organització que ens convé. Mentre nosaltres, pobletans i pobletanes ignorants, continuem tocant despreocupadament el flabiol, ajaguts damunt les flors, a l’ombra d’un frondós arbre i amb un estol d’ocells i papallones multicolors voleiant al nostre voltant, el comitè d’experts, encapçalat pel constitucionalista Miquel Roca, ha decidit posar remei a aquest preocupant dèficit de problemes, impropi del segle XXI, que pateix el món rural i ha decidit obrir la caixa dels trons: cal reordenar territorialment aquest tros de Catalunya eliminant municipis, inventant comarques i vegueries, creant polèmiques i generant crispació.
La divisió en 6 vegueries topa amb una dificultat important: per a posar-les en funcionament es proposa fer-les coincidir amb les províncies, havent de modificar un mapa, el provincial, que no és competència de la Generalitat i que, des de l’època de la rebesàvia de la mascota de Baquèira, s’ha mantingut sense gairebé cap modificació (amb la suggerent excepció de les antigues “províncies espanyoles” que han deixat de formar part d’aquest Estat-sangonera).
Contràriament, la creació de noves comarques no té cap dificultat importada, però no per això està exempta de polèmiques (municipis que canvien de comarca sense ser consultats, queixes de les comarques que perden territori, disputes per la capitalitat, propostes d’altres zones que també volen esdevenir comarca, etc...).
Però allò que realment pot provocar balls de bastons és la proposta dels experts d’esborrar del mapa tots els municipis de menys de 250 habitants. L’agregació forçosa de municipis, a més d’un atac a ala identitat dels pobles, és una pèrdua de democràcia en el veritable sentit de la paraula. Amb tots els defectes que hi vulgueu trobar, els ajuntaments són les institucions més properes a la ciutadania i, per tant, les més accessibles i controlables.
En el cas concret de Torà, l’Informe Roca “ens regala” el terme d’Ivorra i ens col·loca a la comarca de l’Alta Segarra i a la vegueria de la Catalunya Central, ambdues noves de trinca, amb capitals a Calaf i a Manresa, respectivament. Necessitaríem l’espai d’uns quants articles per a debatre si ens convé o no aquest canvi de comarca i de demarcació supracomarcal. Només un apunt: pertànyer a l’Alta Segarra i a la vegueria de Manresa sense suprimir es actuals límits provincials complicaria encara més els diferents nivells d’administració. Per tant caldria que el govern de l’Estat s’avingués a modificar el seu mapa provincial i darrerament totes les discrepàncies entre els governs de Madrid i Barcelona –el TGV n’és un bon exemple- acaben amb la representació catalana abaixant-se els pantalons fins els dits dels peus.

I Ivorra? El municipi d’Ivorra s’ha de dissoldre dins del de Torà? Rotundament no. I no pas perquè no els i les hi vulguem, sinó perquè Ivorra, com tota la resta de pobles als que els experts han cantat les absoltes, ha de continuar tenint municipi propi mentre la seva gent vulgui. I en aquest tema no crec que tinguin cap Dubte sinó, més aviat, el Sant convenciment que són els seus i les seves habitants els i les que han de ser amos i mestresses del seu destí.
(Publicat al suplement setmanal Urgell-Segarra del diari Segre, el 02-03-2001)
Foto: vista general d’Ivorra, amb el santuari del Sant Dubte en primer terme


25 d’octubre, 1997

El 69 d’Aznar i Pujol

Al titular d’aquest bloc sempre li ha agradat això d’expressar per escrit les seves idees. A finals de l’anterior mil·lenni, i amb uns mitjans més propers a l’escriptura cuneïforme que al món de les telecomunicacions, ho feia sovint en forma de cartes al director a la premsa comarcal. Aquests escrits els anava guardant numerats i ordenats cronològicament. Quan en portava 68 la conjuntura política regional i estatal, protagonitzada pels pactes entre CiU i el PP, van fer que l’escrit que es corresponia amb el número més aclamat als bingos de festa major caigués en la brometa fàcil. Aquí el teniu:
Publicat al diari Segre, el 25 d’octubre de 1997.
El 69 d'aznar i Pujol.

Llops amb llops no es mosseguen. Malgrat que de cara als seus electors vulguin fer-ho veure, el que fan l’Aznar i el Pujol no és ben bé mossegar-se, tot i que s’omplin la boca l’un de l’altre. Més aviat sembla que duguin aterme l’exercici lúdicoalimentati conegut com a 69.

Tractant-se de dos polítics de la dreta conservadora, defensora d’una estreta i rància moral pròpia de carques rosegaciris (montserratina el Jordi i nacionalcatolicista el José Mari) podem estar segurs que no ho fan per un atac sobtat de luxúria i golafreria. En el cas del Pujol ja ens va avisar: va dir que faria passar els “populars” per l’adreçador. El que no va dir és que l’adreçador fos la part posterior del poble treballador. Així el que fa el Molt Honorable amb la governabilitat és adreçar-la i ensalivar-la per tal que el del bigotet hitlerià pugui endinyar-nos-la (en forma d’abaratiment dels acomiadaments, moderació salarial, precarització de la contractació, privatització dels serveis públics...), tot sigui dit metafòricament i sense ànim d’ofendre els respectables aficionats i aficionades al sexe anal.

Considerant que la majoria dels membres, amb perdó, de la dreta espanyola desprenen un fortíssim tuf feixista (himnes, xiulades al català, vídeos de bons i dolents, judicis a la llibertat d’expressió, retallada del dret d’asil...), els sectors més nacionalistes i progressistes de l’electorat convergent poden preguntar-se per què el seu partit segueix amorrat al piló popular. La molt honorable resposta és sempre la mateixa: ho fan pels “interessos de Catalunya”. El que no especifiquen mai és que per a ells els interessos de Catalunya no són els dels treballadors i treballadores d’aquest país sinó que són, entre altres, els d’aquella trepa del Foment del Treball i del Círculo de Economía, els de Cementos Molins, Gas Natural o de l’entitat bancària on treballa una infanta espanyola a l’exili.

Sigui com sigui, tant si les seves relacions amb el PP són per conveniència o fruit de la passió, la coalició regionalista d’en Pujol evidencia, cada dia més, la seva manca d’escrúpols políticohigiènics.

02 de gener, 1997

Xantatge als Reis.

Publicat al diari Segre, el 2 de gener de 1997.

Xantatge als Reis.

La comercialització, per part d’un fabricant de joguines de Castalla (l’Alcoià), d’un nino que reprodueix la imatge d’un nen amb un ull de vellut i diversos traus i contusions, segons sembla atonyinat com un vulgar testimoni protegit(1), ha obert el debat sobre quines joguines són adients per a la canalla i quines no. D’altra banda, tot sovint, des d’alguns sectors es demana la supressió d’aquells programes infantils de televisió que, al seu entendre, contenen escenes de violència, de sexe o d’algun altre factor en dosis inadequades per a l’edat del públic receptor. Tampoc no ens sorprenen les peticions de retirar aquells anuncis on la dona fa el paper de simple objecte sexual.
Amb aquests precedents resulta si més no paradoxal la condescendència de que gaudeixen les campanyes publicitàries adreçades al públic infantil i que, més enllà dels objectius intrínsecs de la publicitat (convertir els receptors dels seus missatges en voraços consumidors dels seus productes, per inútils que aquests siguin), es caracteritzen per una apologia pura i dura del sexisme: cotxes teledirigits i superperillosos per als nens (que cal que siguin actius per a menjar-se el món quan grans) i, mentrestant, les nenes, més dòcils, que netegin el cul de nines caganeres i pixaneres per obra i gràcia del gremi de joguinaires escatòfils, obsessionats en que les nenes d’avui esdevinguin ciutadanes de segona de demà. Si la publicitat pot convèncer persones adultes de l’absoluta impossibilitat de sobreviure sense un telèfon mòbil, no ens ha d’estranyar que els nens i nenes se sentin més desgraciats que un jugador de la pedrera del Barça(2) si els Reis, el Tió o el Pare Noel no els porten exactament aquelles joguines concretes que han demanat en veure-les a la tele; i això és vàlid tant si es tracta de jocs didàctics i educatius (en el supòsit que n’anunciïn algun) com si demanen un ninot maltractat, una “Barbie pluja daurada” o un “Power Ranger”, versió “casc blau amic de nenes muntilades”(3).

Qui ha d’exercir de Rei d’Orient es troba en la disjuntiva d’haver de triar entre el seu propi criteri i les il·lusions induïdes a la quitxalla, i acostuma a adoptar una solució intermitja. No deixa de ser una cessió al xantatge emocional que pateixen els únics resis del món que, en comptes d’arreplegar per a ells, reparteixen entre els seus petits súbdits.


PS: tot i ser publicat fa una dotzena d’anys la idea principal del text és plenament vigent. Algunes expressions cal contextualitzar-les perquè fan referència a notícies aparegudes en aquella època, com (1) l’apallissament que va rebre un testimoni teòricament protegit pel cas GAL; (2) l’entrada en vigor de l’anomenada Llei Bosmann o (3) les denúncies d’abusos dels cascs blaus de l’ONU destinats a diverses missions al continent africà.