Candidat.

Coincidint amb el mercat firal de divendres sant, avui ha sortit el número 23 del Llobregós informatiu, corresponent als mesos d'abril i maig. La publicació conté un monogràfic dedicat a les diferents candidatures municipals que es presenten a la Vall del Llobregós, entre elles les CUP de Torà i de Biosca. En el cas de Torà, després d'una foto a l'estil tres mosqueters (dos d'ells amb cara de trobar divertida l'escena i un altre amb cara de no veure-li la gràcia) hi ha uns formularis amb preguntes idèntiques per als diferents grups que es presenten: CiU, la CUP i ERC.

A continuació podeu llegir la corresponent a la CUP. Veureu que algunes respostes en el moment de formular-se les preguntes eren provisionals. La darrera assemblea de la CUP, celebrada el passat divendres 30 de març, amb l'aprovació definitiva del programa i de la llista, va donar-les per bones. On diuen "cap de grup" s'entén que volen dir "cap de llista". Les respostes estaven limitades per un total de 25 línies.

0.- Nom del cap de grup.

Josep A. Vilalta (pendent d’aprovació definitiva)

1.- Presentació de la candidatura (partit, ideologia, noms de la llista... ).

Les CUP són candidatures independentistes i d’esquerres, de funcionament assembleari, obertes a la participació de persones i col·lectius que, des de l’àmbit local i des de diferents ideologies, treballen per un poble més lliure i més just. En el moment d’escriure aquestes línies encara no s’ha aprovat la composició de la llista electoral. Podeu llegir-la a www.tora.cup.cat.

2.- Balanç de la legislatura anterior

Molt negativa. Després de la legislatura 1999-2003 que ja havia estat negativa, la coalició de govern entre InTo i CUP podia haver canviat aquesta tendència. Si les coses haguessin seguit el seu curs ara es podria avaluar la tasca de govern. Això no ha estat així perquè una etapa que, gràcies al pacte entre la CUP i InTo, es creia acabada va reiniciar-se, per culpa de persones de la llista d’InTo

3.- Projectes concrets que penseu realitzar.
Creiem que cal fomentar la participació ciutadana a l’hora de prendre decisions que afecten al poble, que els ciutadans no s’han de limitar a votar cada quatre anys.
A nivell urbanístic cal defensar un model sostenible de població, fomentant el desenvolupament dels espais que encara queden dins de la zona urbana, abans d’augmentar el sòl residencial. Pel que fa al sòl industrial, amb l’aprovat actualment al camí de Palouet creiem que és suficient. S’ha de mantenir la legalitat urbanística i evitar abusos, apartant de responsabilitats públiques en aquest àmbit a aquelles persones que hi tinguin interessos particulars.
A nivell d’inversions cal prioritzar la construcció d’un local polivalent a l’antic cinema Glòria. Altres prioritats serien la millora de les instal·lacions escolars i la construcció d’un tanatori.
L’actuació de l’ajuntament ha de tenir sempre presents criteris ambientals i de defensa de tot el seu territori.
Independentment del resultat electoral i de la composició del govern estem a favor de la unitat d’acció de tots els grups a l’hora de defensar els serveis públics de Torà davant les altres administracions

4.- Què no fareu mai?

Actuar en sentit contrari al programa que presentem davant dels toranesos i les toraneses.

Evidenciar la misèria política d’aquest (tros de) país.

Fins fa pocs anys que un destacat dirigent d’un partit hagués plantejat la possibilitat de canviar el color polític del govern autonòmic hauria provocat una expectació enorme en aquest (tros de) país. I si, tal com a fet aquest cap de setmana passat Xavier Vendrell, hagués posat com a condició d’aquest canvi, que el govern entrant hauria de convocar un referèndum d’autodeterminació dins de la mateixa legislatura hauria estat al país veí (o als països veïns) on haurien saltat totes les alarmes.

En canvi ara això no ha passat. Sí, es cert que se’n parla, però no en els termes que en que se’n parlaria si la gent percebés les declaracions del dirigent republicà com una proposta real d’exercir, de manera immediata, un dels drets fonamentals dels pobles. La gent en parla, però ho fa especulant sobre quins són els motius reals de les declaracions de Vendrell. Declaracions de consum intern per a acontentar els seguidors de Carretero? Recerca de titulars en clau electoral? Cortina de fum per a tapar la submissió, en temes com la tercera hora d’espanyol o el tancament de TV3 al sud, del govern Montilla respecte el govern Zapatero? I així fins a tantes teories com teòrics de cafè puguem trobar. Ningú però es pren seriosament la possibilitat que els de Carod facin president Mas, i encara menys que aquest darrer alliberi aquest (tros de) país abans del 2010. La collita de bolets al·lucinogens de la tardor passada no devia ser gaire abundant!

La meva opinió és que, efectivament, l’abrandada defensa del dret a l’autodeterminació que, entre calçot i calçot, va fer el secretari d’organització d’ERC va adreçada a la militància i a l’electorat del partit republicà; i més en concret a aquells sectors del seu partit reticents a la reedició del tripartit, i que haurien vist amb més bons ulls un pacte amb CiU.

Amb aquesta proposta, que saben d’entrada que els regionalistes no acceptaran, ERC es presentarà davant l’opinió pública com l’únic partit que defensa l’autodeterminació d’aquest (tros de) país i podrà presentar CiU -amb tota la raó del món- com un partit espanyolista contrari a l’exercici de l’autodeterminació. I si es demostra de manera clara que CiU és tan espanyolista com el PSC, quins arguments els resta als republicans defensors del pacte nacional amb Convergència? Segons l’argumentari de Carod i Puigcercós, almenys el PSC és d’esquerres...

Amb tota la resta de les forces parlamentàries evidenciant les misèries de la política catalunyesa, oposant-se a l’autodeterminació, encara que sigui amb arguments del tipus “encara no és el moment”, ERC pot presentar-se públicament als ulls de molta gent com el menys dolent dels "partits polítics existents" (que són els que surten als mitjans). Com és allò d’”en el país dels cecs...”?

Qui llegeixi això pot entendre el meu posicionament com una crítica ferotge cap a uns partits amb els que no em sento identificat. No és això. La gent que militem (i la molta que al llarg dels anys hi ha militat) a les diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista hem de ser els primers a fer autocrítica, perquè no estem exempts de responsabilitats en aquest panorama desolador. Si una força com ERC pot permetre’s rebaixar contínuament el sostre reivindicatiu del país és, efectivament, perquè els seus companys d’hemicicle aspiren a un nivell de llibertats encara més minso, però també perquè aquells i aquelles que aspirem a que algun dia aquest país (no només aquest tros sinó en la seva totalitat) esdevingui nacionalment lliure i socialment just hem estat incapaços d’articular un referent polític per al conjunt del nostre poble.

Lluís Llach contra la tortura

Aquí teniu un parell d'imatges de l'acte contra la tortura celebrat divendres passat a Tàrrega. A la foto de dalt, i d'esquerra a dreta: Martí Majoral, d'Alerta Solidària, Lluís Llach, Jordi Vilaseca i Ramon Piqué, de l' Associació Memoria contra la Tortura.

Més informació sobre aquest acte clicant aquí.

Aquest divendres: Lluís Llach contra la tortura.

Ara fa gairebé quatre anys, a partir de l'1 d'abril de 2003, al voltant de les detencions de tres joves de Torà i de les tortures patides pel primer d'ells va generar-se un ampli moviment de solidaritat, organitzant multitud d'actes a contrarellotge, amb una capacitat de mobilització molt superior a la que podia esperar-se inicialment.

Si fa quatre anys la improvisació a l'hora d'organitzar mogudes solidàries anava a remolc de la repressió, en aquesta ocasió l'organització a corre-cuita dels actes d'aquest divendres ha estat motivada per la solidaritat d'un artista de primera fila. Fa escassos dies que Lluís Llach confirmava la seva predisposició a participar en un acte d'aquest tipus a una setmana vista. A partir d'aquí la gent que organitza l'acte ha hagut de córrer a trobar artistes i ponents que completessin el cartell i a donar-hi la màxima difusió possible. Aquesta entrada és la meva petita contribució a difondre els actes d'aquest divendres. S'agraeixen les contribucions que, en aquest sentit, puguin fer els lectors i lectores d'aquest bloc enviant la notícia per correu electrònic, penjant-ho en altres blocs o en agendes de webs diverses...

El dia de les dones, encara?

Surto de casa, després d’esmorzar. A la pujada de la plaça de la Font un veí es mira una pancarta amb cara d’incomprensió. El lema és prou clar: “EN FEMENÍ UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE. Estima’t i lluita”.

Al veure’m, em pregunta:
-Que saps de què va això?
-Sí, del dia de la dona- li responc, caient inconscientment en la simplificació nominal que, de mica en mica, les institucions van imposant a la data d’avui.
-De Santa Àgueda, encara?
-No, home, no! Avui som 8 de març, el Dia Internacional de la Dona Treballadora- li aclareixo, ara sí, amb el nom sencer de la commemoració.

Una veïna s’afegeix a la conversa, amb un to manifestament enutjat:
-Van penjar-la ahir un home i una dona. –i precisant encara més la informació, afegeix: La noia era la filla del .... i anava amb un xicot estrany.

Me'n vaig. Mentre m'allunyo sento encara algun fragment de la seva conversa:

-Un xicot estrany? Devia ser el seu nòvio...

Em ve al cap si el motiu pel que la dona considera estrany el xicot és el fet d'haver penjat una pancarta d’aquesta temàtica. Segurament no coincidiria amb la veïna a l’hora de triar la gent que caldria catalogar d’”estranya”, però estic plenament d'acord amb ella en que al món hi ha gent molt rara. N'és una bona prova que sigui justament una veu femenina la que expressi rebuig cap a la pancarta i cap a l'altre món possible que aquesta proclama. És ben bé que hi ha de tot a la vinya del senyor i/o de la senyora!

Bye, bye, Valls

Aquest primer divendres de març l’Ajuntament va celebrar una doble sessió plenària; la primera des de la confirmació de la “renúncia” de Mercè Valls a encapçalar la llista convergent a les eleccions del 27 de maig. L’encara alcaldessa va obsequiar al nombrós públic amb l’actuació més esperpèntica i vergonyosa que recordo haver vist mai durant un ple municipal.

A dos quarts de nou del vespre s’iniciava el ple extraordinari sol·licitat el 15 de febrer pels dos grups municipals a l’oposició, per a tractar el tema del transport escolar de l’alumnat toranès d’ESO a l’IES de Calaf i/o a l’IES de Guissona (veure Canvi d'institut... ). El primer (i, en cas d’aprovar-se, únic) punt de l’ordre del dia era la nostra proposta de traslladar als pares i mares d’alumnes, mitjançant una consulta, la decisió d’escollir quina de les dues línies de transport es preferia, davant de la voluntat del Departament d’Educació de deixar de subvencionar-ne una. En comptes d’entrar a debatre la proposta presentada, l’alcaldessa va fer una breu i parcial cronologia dels fets, que començava el 1995, any en que va plantejar-se per primer cop el debat sobre quin havia de ser el nostre institut de referència, fins a la tarda del mateix divendres, en la que Antoni Llevot, director dels serveis territorials d’Educació, li hauria promès telefònicament el manteniment de les dues línies de transport per un període de temps indeterminat. En virtut d’aquesta promesa, de la qual no va aportar cap constància documental, Valls pretenia que retiréssim la nostra proposta de consultar pares i mares.

En la meva intervenció vaig tractar de defensar la postura que sempre ha mantingut la CUP en aquest tema: que era millor que la tria d’institut es fes des de Torà a que ens vingués imposada des de fora i que la presa d’aquesta decisió fos el més democràtica possible. Per aquest motiu proposàvem consultar les mares i els pares d’alumnes d’ESO, de primària i d’educació infantil. Un cop es tingués el resultat de la consulta, es podia continuar defensant el manteniment de les dues línies el màxim de temps possible, però tenint clar quina era la resposta que calia donar en cas de que Educació ens obligués a triar de manera imminent. No podíem per tant retirar la nostra proposta. Quan va poder intervenir, perquè ningú dirigia el funcionament del ple i les intervencions dels regidors s’alternaven amb les del públic assistent, el portaveu dels independents també va manifestar-se en termes semblants.

Després de moltes intervencions a favor d’una tria o de l’altra i a favor de decidir el tema via consulta, mitjançant acord de ple o per imposició directa del departament, i vist que els arguments es repetien sense cap aportació nova al debat, vaig sol·licitar poder fer el que se suposa que s’ha de fer en un ple (i encara més en un ple extraordinari, on l’ordre del dia és tancada): llegir i votar la proposta presentada. A partir d’aquí el surrealisme va assolir nivells antològics: segons Valls si la proposta de l’oposició era fer una consulta als pares això ja s’estava fent, “a veure que aixequi la mà qui vulgui anar a Calaf...”. Al cap d’una estona d’insistir vaig poder llegir la proposta, però abans que es posés a votació encara va iniciar-se un nou torn d’intervencions (a vegades simultànies) del públic.

Va haver de ser el regidor no adscrit Garrabou que va haver de dir-li que allò no era seriós, que els regidors que havíem presentat la proposta teníem tot el dret a que es votés el contingut d’aquesta. Després d’un darrer intent de Valls d’evitar la votació amb absurdes sortides de to (“Què diu la proposta: Proposta d’acord per a escollir, mitjançant consulta a pares i mares, la línia de transport escolar subvencionada per a l’alumnat d’ESO de Torà. D’acord, doncs”. I adreçant-se al públic assistent: “Va, pares, voteu”), que l’únic que feien era crispar els ànims de regidors i públic, es va poder passar a la votació.

Vots a favor de la proposta de consultar la decisió a les mares i els pares: cinc (2 de CUP, dos d’Independents i 1 no adscrit). Valls torna a intervenir: “Bé, passem al següent punt de l’orde del dia...”. Algú li diu que no hi ha cap més punt a l’ordre del dia. Faig notar que la votació no s’ha acabat, que falten els vots negatius i les abstencions. L’alcaldessa fa repetir la votació per a “fer-ho bé”. Repetim: vots a favor de la proposta que volia fer-nos retirar de l’ordre del dia: nou. Aprovada per unanimitat! Se’m va escapar un “I per això hem estat discutint dues hores?”. És evident que no era per això sinó perquè, al veure que no podia evitar la votació i que el resultat no era el que desitjava, va voler apuntar-se a la proposta guanyadora. Motius al marge, l’important és que la proposta de fer una consulta va aprovar-se per unanimitat, ara bé... tenim alguna certesa que la consulta es durà a terme?

A l’hora de jutjar el paper d’algú que ha ocupat un càrrec públic s’hauria de valorar tota la seva trajectòria, amb tots els encerts i tots els errors situats a cada platet de la balança. No és menys cert, però, que els darrers dies de permanència en el càrrec poden ajudar a corroborar o a maquillar la imatge de la cessant. En el cas que ens ocupa caldrà veure si l’acord adoptat divendres es materialitzarà o si, aplicant aquella dita espanyola del convent, es convertirà en l’enèsim incompliment d’un acord plenari.

Corren diversos rumors sobre el destí de Valls un cop abandoni l’alcaldia. Diuen que li han reservat un lloc a l’aparell del partit. Ja es veurà. La foto, a tall de suggeriment, és de Mururoa, un paradísiac atol polínèsic; el primer lloc que m’ha vingut al cap a l’hora de pensar en unes més que merescudes vacances.

El virrei cabró.

Succeeix molt de tant en tant que el primer cop d’ull a les primeres pàgines dels diaris ens provoqui un somriure com el que avui provoca el titular que encapçala el Segre. El protagonista és un personatge actualment apartat de la vida política, però que a alguns dels que ja tenim una incerta edat ens porta records no massa agradables: Francisco Martí Jusmet.

Martí Jusmet va ser Delegado del Gobierno español en Cataluña en el període 1982-1993, els primers 11 anys d'un govern estatal “d’esquerres” després del franquisme. Durant els 11 anys que el personatge en qüestió va exercir de Virrei al Principat van ser detingudes centenars de persones a causa de la seva militància independentista i d’esquerres, més d’un centenar d’elles sota la llei antiterrorista; la llista de detinguts per altres formes de dissidència, com per exemple la insubmissió, també va ser llarguíssima. Es clar que els esbirros de Martí Jusmet no detenien a la gent perquè sí, ni per les seves idees polítiques; i ara! Faltaría más! Que ell era el representant d’un govern d’esquerres, del govern de l’Espanya amiga, l’Espanya plural i democràtica. Un govern d’aquesta naturalesa només deté gentussa que no respecta les lleis de l’Estat ocupant. No fotem! Que ell era (i se suposa que continua sent) un home respectuós amb l’Estat de dret i que havia de vetllar escrupolosament pel compliment de la legalitat vigent.

Per això m’ha fet gràcia llegir el Segre d’avui: tot un exdelegat del Gobierno de la Nassión enxampat practicant la caça furtiva al Pallars Sobirà. Es veu que el personatge en qüestió ara és president de la delegació catalana del Safari Club Internacional, una organització (segons sembla armada) que organitza caceres arreu del món. Podeu veure un ampli repertori de fotografies amb animals de tota mena visitant el seu web. Un web que naturalment està tota en espanyol; que, com deia l’Alfonso Guerra, això del català fa burgès! I, per molta delegació catalana que siguin, ell és del PSOE, de los descamisaos, gent d’esquerres de tota la vida, treballadors amb aficions gens elitistes...

El divertit del cas és que el Virrei i el seu acompanyant, que ja tenia antecedents per caça furtiva, no van ser enxampats havent caçat un ós com els que, prèvia borratxera, mata el Juan Carlos; ni tan sols amb un exemplar de cérvol, d’aquells que tenen unes banyes com la Sofía. No; a Don Francisco van enxampar-lo després de pelar i tallar el cap a un exemplar assilvestrat de cabra domèstica, una espècie que no està considerada apta per a la caça. Segons sembla es sospita que els denunciats falsificaven trofeus de caça venent caps de cabra domèstica com si fossin d’exemplars de les cabres salvatges mallorquines de la serra de Tramuntana, animals que es veu que sí que tenen “valor cinegètic”.

Ja ho veieu com es tornen els catalanets desarrelats: comencen volent ser espanyols i acaben tornant-se més cutres que el Torrente... Suposo que a molts dels que van patir algun episodi repressiu menor (alguna multa arbitrària, alguna retenció...) la denúncia patida pel pobre Virrei els farà gràcia i que, en canvi, els que van patir conseqüències més greus no en tindran prou amb aquest esperpèntic personatge faci el ridícul. La cabra i el lleó suposo que serien partidaris de la llei del Talió.

A la foto Martí Jusmet presumint d'haver matat un lleó a Namíbia, com anys enrera es vanagloriava d'haver desarticulat no-sé-quantes vegades organitzacions independentistes (totes elles definitivament).

Canvi d’institut per a l’alumnat de Torà?

El 1995, coincidint amb la posada en funcionament de l’IES Guissona, el Departament d’Ensenyament va acordar que els nois i noies de Torà que havien de cursar l’ESO ho fessin en aquest nou institut. Així ho va exposar públicament en una reunió informativa, celebrada a la Sala d’actes de l’Ajuntament de Torà, l’aleshores Delegat territorial d’aquest departament Josep Giné (veure escrits anterior i posterior a aquella visita)

Davant l’opinió de la majoria del nombrós grup de mares i pares presents a la xerrada en el sentit de preferir l’adscripció a l’IES de Calaf, el delegat territorial va manifestar que no hi havia cap problema; que si preferíem Calaf a Guissona el Departament no hi posaria cap obstacle. Es va acordar, doncs, que s’aniria a l’institut de Calaf.

D’això ja fa 12 anys i des d’aleshores la immensa majoria de nois i noies de Torà han cursat l’ESO a l’IES Alexandre de Riquer de Calaf tenint el transport escolar subvencionat amb total normalitat en tant que institut al que (es creia) que estava adscrit el CEIP de Torà.

Fa uns tres anys un grup de mares i pares d’alumnes van decidir que els seus fills i filles anessin a l’IES de Guissona. Aquest fet, en principi, no havia de comportar cap canvi perquè la immensa majoria d’alumnes que iniciaven l’ESO continuaven fent-ho a Calaf. Els canvis van venir al cap d’un temps, quan aquest grup de mares i pares van sol·licitar tenir una línia de transport escolar subvencionada per ensenyament; aleshores, després de recórrer a vàries administracions, se’ls va donar la raó atenent a que Torà, segons el mapa escolar, continuava pertanyent a l’IES Guissona. Es veu que ni el Departament d’Ensenyament, ni l’Ajuntament de Torà d’aquella època, van caure en el “detall” d’oficialitzar un canvi que va produir-se de facto, i que va consolidar-se amb els anys, per la voluntat explícita de la majoria de pares i mares d’alumnes.

I així, amb dues línies de transport subvencionades simultàniament a dos instituts de dues poblacions diferents, hem passat un parell d’anys. L’any passat, però, va arribar el primer avís de que això s’havia d’acabar: a primers d’any la delegació territorial del Departament d’Educació va adreçar-se a l’Ajuntament de Torà sol·licitant un acord de ple en el sentit de triar una de les dues línies de transport.

Que sol·liciten un acord de ple i ens insten a triar? Doncs l’alcaldessa de Torà, espavilada ella, opta per no fer ni una cosa ni l’altra: envia una carta sol·licitant el manteniment d’ambdues línies de transport. Des d’Educació insisteixen: volen un Acord de Ple (no una carta de l’Alcaldessa) i insisteixen en que triem una de les dues opcions.

Després d’aquest segon requeriment l’Alcaldessa (i regidora d’Ensenyament) convoca un ple extraordinari amb un punt únic a l’ordre del dia: que l’Ajuntament de Torà acordi (en sessió plenària, ara sí) sol·licitar el manteniment de les dues línies de transport. La proposta s’aprova per unanimitat. Els dos vots de la CUP també van ser, doncs, favorables a la proposta –per demanar que no quedi!- però vam fer constar el nostre escepticisme amb la moció aprovada. Copio textualment de l’acta part de la intervenció que, com a portaveu de grup, vaig fer: “com que probablement no podrem mantenir sempre les dues línies de transport, caldria que des de Torà s’escollís el més aviat possible, del contrari ens vindrà imposat des de fora. Una bona manera d’escollir quina adscripció de centre i quina línia de transport es prefereix seria mitjançant una consulta als pares i mares, aprofitant les eleccions de l’AMPA del CEIP Sant Gil”. Pels comentaris de membres de la resta de grups municipals, va semblar que a tothom li semblava bé fer aquesta consulta. Només ho va semblar.

Ha passat gairebé un altre any i, sense que l’Ajuntament hagi consultat l’opinió de pares i mares, ha tornat a arribar una altre escrit d’Educació. En aquesta ocasió ja ens diuen que suprimeixen la línia de transport a l’IES de Calaf. Com que no hem triat nosaltres ho han fet ells, escollint la supressió de la que, almenys fins ara, ha estat l’opció triada majoritàriament a la nostra vila. La resposta de l’Ajuntament de Torà, segons llegeixo en l’acta (rebuda avui) de la Junta de Govern celebrada el 26 de gener: “La Sra. Alcaldessa manifesta que es contestarà aquest escrit en el sentit de demanar que es continuïn mantenint les dues línies fins a la definició territorial”. Continuem sense triar... Després ens queixarem de que les coses ens vénen imposades des de fora!

Per a tractar aquesta problemàtica, ahir, abans d’haver vist l’acta de la Junta de Govern, els dos grups a l’oposició vam sol·licitar un ple extraordinari (per sol·licitar-ho fan falta les signatures de tres regidors i la CUP només en té dos) que s’haurà de celebrar abans de quinze dies. El ple tindrà dos punt a l’ordre del dia: en el primer es debatrà una moció instant a l’Ajuntament a consultar a pares i mares d’alumnes quina línia prefereixen; si no s’aprova el primer punt, en el segon es proposa acordar escollir la línia de transport de Calaf, que actualment utilitzen la immensa majoria d’alumnes.

El Brut i la Bruta 2007

Arriba el cap de setmana de la Festa del Brut i la Bruta. Com cada any haurem de posar-nos a punt i aguantar el tipus, especialment per a l’exercici de Memòria Històrica dels fets de rabiosa actualitat del municipi. A veure com ens deixen aquest any!

L’any passat els de la Cremallera Teatre van fer cantar i ballar a uns quants membres del consistori davant mateix de la Casa de la Vila. A la foto de dalt, a la dreta del pregoner (de neng) i del barman, podeu veure al regidor no adscrit i als portaveus de la CUP, d’Independents per Torà i de CiU.

Veure el Programa 2007.

Tornen a arxivar la querella per tortures.

Mala notícia en relació a la querella per les tortures patides per Jordi Vilaseca, el primer dels detinguts en l'operació de Garzón contra els joves de Torà, l'abril de 2003.

El passat mes de desembre la jutgessa del jutjat número 2 de Lleida va ser substituïda. El nou jutge, després de mirar-se l'expedient i sense practicar cap diligència, va decidir abans d'ahir, 2 de febrer de 2007, arxivar el cas per segona vegada (més informació a www.justiciatora.net).

"Sembla que ja és un costum que cada cop que canvien de jutge arxiven la querella". Jordi Vilaseca, durant la xerrada "Malgrat la repressió, seguim avançant!", inclosa en els actes del primer aniversari de La Fura, Casal Popular de Solsona.

La tortura contra persones detingudes en sumaris polítics és una pràctica habitual a l'Estat espanyol. També és habitual que aquestes denúncies no es tinguin en compte perquè els membres de l'aparell de l'estat tenen la consigna de negar-ne l'existència, malgrat els informes d'organismes internacionals independents, i perquè sovint és dificilíssim de poder-les provar. En aquest sentit el cas de Jordi Vilaseca és una excepció per l'existència d'un informe mèdic que acredita que el detingut va ser drogat durant el període d'incomunicació. Aquesta constància documental de l'existència de tortures fa encara més aberrant l'arxivament de la querella.

Més informació sobre el cas en una de les primeres entrades d'aquest bloc (Els fronts oberts del cas Torà)

Vídeo del secretari d'estat de seguretat del govern de Rodríguez Zapatero negant l'existència de tortures a l'Estat espanyol, en una entrevista en una televisió australiana.

Que s'apague la llum.

Aquests dies m’han arribat uns quants mails d’una de les darreres campanyes que corren per la xarxa. Es tracta de l’apagada de llums convocada per aquest vespre (veure la notícia a vilaweb) per a “prendre consciència del perill d'una pujada accelerada de la temperatura terrestre i del malbaratament d'energia”. A aquesta acció simbòlica s’hi han afegit algunes administracions. No em sembla pas malament que des de les institucions públiques es promoguin campanyes de sensibilització respecte a problemàtiques ambientals; al contrari. Ara, no deixa de ser contradictori com des d’algunes administracions es pretén conscienciar la ciutadania de la necessitat de fer front al canvi climàtic, de fomentar l’estalvi de recursos energètics o hídrics i, en general, de preservar el medi natural i, al mateix temps, no es fa res per evitar aquests efectes negatius sobre el territori. La relació d’exemples concrets seria llarguíssima: des de l’aigua malgastada en camps de golf o estacions d’esquí fins al malbaratament energètic causat per la ineficiència (o la inexistència) del transport públic, per la proliferació d’aparells d’aire condicionat o, per posar un cas extrem, la instal·lació d’un sistema de calefacció en un carrer de Salardú (subvencionada per la Generalitat mitjançant el Puosc). Després ens parlen de sostenibilitat. Fets, no paraules!


Una altra de les campanyes que circulen darrerament per internet és la de promocionar, mitjançant els blocs, la música cantada en la llengua que Tete Maragall, aquell il·luminat que fot de conseller, malda per disminuir-ne la presència al món de l'ensenyament. La idea va sorgir d'un dels blocs de vilaweb. Aquesta campanya i la noticia comentada més amunt m’han fet decidir a penjar la següent cançó:

Feliu Ventura. Que no s'apague la llum.

Els acords de Ple són per a no complir-los?

En el Ple ordinari del 7 de juliol de l’any passat la CUP va presentar una moció per a la recuperació del Pou de Gel de Torà. Es tractava d’una moció molt senzilla: proposàvem que es redactés un projecte tècnic per a estudiar la viabilitat de fer un accés directe des de la Plaça de la Creu fins al passadís d’accés actual, que surt de l’interior d’una casa particular, per tal de poder accedir a l’interior del pou sense haver d’entrar en cap propietat privada. La moció proposava que aquest projecte se sotmetés a una posterior aprovació del ple en un termini de tres mesos.

La (dissortadament) alcaldessa del nostre municipi va manifestar el desacord del seu grup amb el plantejament de la CUP, tot i manifestar el seu interès per la recuperació d’aquesta obra. Segons ella cal continuar la línia de negociacions que fa temps ja havien iniciat amb la família Miret, propietària de la casa per on s’accedeix al pou, indicant que aquesta exigia fer unes determinades permutes a canvi.

Tot i manifestar-se contra la moció de la CUP, el grup de CiU no va votar-hi en contra sinó que es va abstenir. D’aquesta manera la moció va aprovar-se amb els vots afirmatius dels dos regidors de la CUP i el de l’únic regidor d’Independents per Torà present al ple, l’abstenció de l’equip de govern i l’únic vot en contra del regidor no adscrit Jaume Garrabou. Així doncs s’aprovava que al cap de tres mesos l’equip de govern havia de portar al ple un projecte d’accés al pou de gel des de l’exterior.

Val a dir que el termini fixat, tres mesos, no era casual: després de les últimes municipals es va acordar que els plens ordinaris se celebrarien cada primer divendres de mes. Des del retorn de CiU al govern municipal aquest acord de ple tampoc no es respecta sinó que les sessions ordinàries del ple s’acostumen a celebrar cada tres mesos (i perquè es el termini màxim que fixa la llei!).

Gairebé tres mesos després, el 6 d’octubre, va tornar a haver-hi ple ordinari. Al punt de precs i preguntes vam recordar a l’equip de govern l’acord aprovat i vam preguntar on era el projecte que s’havia de presentar en un termini que finalitzava l’endemà. Naturalment, tal i com esperàvem, el més calent era a l’aigüera. La (dissortadament) alcaldessa va manifestar que ells, com ja havien dit, es mantenien en la línia de negociar amb la família Miret. A nosaltres ens sembla molt bé el seu afany negociador però vam recordar-li que els acords de ple són per a complir-los; si no tenia cap intenció de complir l’acordat podia votar-hi en contra i la moció no hauria prosperat. Ella i el seu equip es veu que no ho consideren així.

Des d’aquella aprovació ja han passat no tres sinó sis mesos i aquell acord de ple segueix sense complir-se. I només és un exemple.

De moment el pou de gel de Torà només pot veure’s en fotos com la que encapçala aquesta entrada.

Sant Joan de Vilatorrada contra la tortura.

Després de bastants mesos sense cap notícia en aquest sentit, des del Bages i amb una mica de retard, ens arriba la notícia de l’aprovació, per unanimitat, per part de l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada de la Moció de suport als joves de Torà detinguts sota la llei antiterrorista l’abril del 2003 i a favor de la investigació de les tortures patides per un d’ells. Esperem que en aquests primers mesos de l'any altres ajuntaments s'afegeixin a aquesta llista (en la que, per cert, destaquen algunes absències segarrenques).

Podeu veure el llistat d’institucions que han aprovat diferent mocions en contra de la tortura i de suport als joves de Torà.

Més informació sobre el cas en aquest web i en una de les primeres entrades d’aquest bloc.

Els Països Catalans i la represa de l’activitat armada d’ETA.

ETA ha protagonitzat la darrera notícia destacada de l’any amb una contundent acció a l’aeroport espanyol de Barajas. A banda de la tràgica mort de dues persones innocents, que en cas de confirmar-se cal rebutjar, l’acció de l’organització armada basca ha provocat una forta sacsejada en la classe política espanyola i en la basca i en els seus respectius entorns mediàtics, obrint força interrogants sobre la posterior evolució del procés de pau.

Caldrà veure si l’acció d’ETA és la fi de l’alto-el-foc o només és un avís al govern espanyol d’una més que probable represa de l’activitat armada si aquest no fa cap pas important cap a la pau. Caldrà veure també si les declaracions fetes des del govern espanyol de suspensió de negociacions són de caire tàctic, davant la pressió de la caverna ultra, o si respon a una manca de voluntat real de trobar una sortida negociada al conflicte que tenen al País Basc. I des d’una òptica estrictament catalana caldria (cal) preguntar-se també què passarà si es trenca definitivament l’alto-el-foc unilateral de l’organització basca.

Més amunt esmentava els polítics espanyols i els bascos però... i els catalanets? Si hem de fer cas a la seva reacció davant els fets d’aquests dies sembla que, dissortadament, la totalitat de la nostra estimada classe política podem incloure-la dins l’espanyola. Per la seva part, la majoria de mitjans de comunicació presumptament catalans també transmeten una visió totalment hispanocèntrica de tot plegat, destacant que l’atemptat a la T4 suposa el trencament de la treva declarada per ETA el 22 de març de 2006 (veure vídeo). Tots ells semblen haver-se oblidat totalment del 18 de febrer de 2004 (foto de dalt), malgrat l’enrenou polític i mediàtic que, tant a nivell autonòmic com estatal, va haver-hi pels volts d’aquella data.

Ara fa tres anys un diari espanyol va aixecar un gran rebombori al publicar la notícia d’una reunió, en una ciutat del nord de Catalunya, entre Josep-Lluís Carod-Rovira, aleshores Conseller en Cap de la Generalitat principatina, i membres de l’organització ETA. El que va venir després és prou conegut i va acabar amb Carod fora d’un govern que aniria cedint davant de totes i cadascuna de les exigències espanyoles. Al cap de poques setmanes, el 18 de febrer, ETA feia públic un comunicat anunciant l’inici d’una treva parcial circumscrita a part de la nació catalana sota domini espanyol (la treva només era d’aplicació a la CAC i les Illes). Tothom pot recordar també que cada cop que els bascos fotien algun petard, per insignificant que fos, tots els cavernícoles espanyols (encapçalats pel ballarí de claqué de la COPE) es fotien a bramar com a possessos acusant el president d’ERC d’haver pactat que ETA deixés tranquils els catalans i es limités a matar espanyols. Val a dir que, tot i que en aquesta època l’organització armada basca tampoc va causar cap víctima mortal a Espanya, els atacs a Carod per part de la premsa espanyola eren de tal magnitud que, en sentir-los, fins i tot el titular d’aquest bloc estava temptat de votar el líder republicà! La temptació, però, s’esvaïa cada cop que en comptes del Federico escoltava el Josep-Lluís: el president d’ERC, lluny de defensar una relació de no ingerència mútua entre bascos i catalans, va passar a arrenglerar-se acríticament amb les posicions de suport al govern espanyol.

Al cap de dos anys la treva parcial catalana va diluir-se dins l’alto-el-foc unilateral i indefinit decretat per l’organització basca a tot el territori estatal. Què passarà però el dia que ETA declari trencat aquest alto-el-foc i anunciï la represa de l’activitat armada? Tornarem a la situació de treva només per a les Illes i el Principat, anterior al març del 2006? O ens trobarem en la situació anterior a la declaració de treva parcial del febrer de 2004? Si la nostra estimada classe política actués en clau nacional tractaria d’aconseguir que, en cas d’un hipotètic trencament de l’alto-el-foc permanent vigent fins ara, l’organització armada basca no només mantingués la treva parcial decretada fa tres anys a part del nostre país sinó que la fes extensiva al conjunt del territori dels Països Catalans.

Un anunci per part d’ETA en el sentit de mantenir el cessament de les seves accions armades a tot el nostre territori nacional, a més de ser una qüestió de respecte al nostre poble i de coherència política (tenint en compte que parlem d‘una organització que posa reivindicació de la territorialitat d’Euskal Herria al mateix nivell que el dret a l’autodeterminació) tindria la virtut afegida de situar els Països Catalans (en el seu conjunt) a la primera pàgina política. A més es donaria la paradoxa que aquest fenomen augmentaria com més es criminalitzés, per part dels sectors més espanyolistes, l’actuació d’ETA a la resta de l’Estat espanyol; els mitjans més espanyolistes esdevindrien propagandistes involuntaris de la unitat nacional dels Països Catalans.

Es clar que, ara com ara, no hi ha cap força política parlamentària catalana que pugui defensar obertament el manteniment de l’alto-el-foc per a tot el nostre país. No només això sinó que tots aquests partits coincideixen en repetir, com una vulgar tuna del poder establert, la mateixa cançoneta de la condemna estèril i buida de solucions. Si no pot defensar-ho la nostra estimada classe política qui pot fer-ho? Potser des de l’independentisme i des d’això tan ambigu que s’anomena sobiranisme, a vegades tan propens a crear plataformes, es podria impulsar algun manifest exigint el respecte a la territorialitat i al dret de decidir de tots els pobles (començant pel nostre i incloent també, naturalment el basc). És només una idea per a que circuli per la xarxa...

Aigua tèrbola

L’aigua ha estat un tema recorrent en els últims plens municipals: en el ple anterior pel fort augment de les taxes per a l’any 2007 i per l’adjudicació de l’obra d’abastament de la vall de Cellers; en la sessió plenària d’ahir per l’aprovació d’un nou contracte amb CASSA, l’empresa concessionària d’aquest servei públic.

El febrer de l’any 2000, l’Ajuntament de Torà i CASSA, l’empresa que va adjudicar-se per concurs la prestació del servei d’abastament d’aigua, van signar un contracte per cinc anys on s’establien un seguit de condicions. Entre els acords signats al contracte inicial hi havia els compromisos per part de l’empresa de no augmentar el preu de l’aigua els primers anys i de finançar, durant 10 anys i sense interessos, el deute de 34.171 € que l’Ajuntament de Torà tenia amb l’ACA en concepte d’ITS (la taxa de sanejament, que els anteriors governs municipals s’havien negat a pagar tot i ser obligatòria) i les inversions necessàries per a fer funcionar correctament el servei (33.164 € més). En total 67.336 € que CASSA havia de finançar durant 10 anys al 0 %.

El febrer de 2005, el mateix mes en que CiU va tornar al govern municipal, van complir-se els 5 anys previstos en el contracte inicial. Des d’aquesta data fins ara, havien passat 22 mesos sense que s’acordés prorrogar el contracte existent o redactar-ne un de nou. Fins ahir.

L’equip de govern va portar al ple d’ahir una proposta que, segons l’ordre del dia, era de “pròrroga del contracte administratiu de gestió del servei públic d’abastament d’aigua al municipi de Torà, que està prestat per l’empresa CASSA, Aigües i Depuració, SL”. En realitat no pot parlar-se de pròrroga perquè es tracta d’un contracte nou i amb unes condicions diferents de les pactades inicialment. La més destacada de les novetats és el sistema de finançament del deute que l’Ajuntament té amb CASSA pels conceptes indicats més amunt: un cop signat el nou contracte de 10 anys de durada (o sigui des d’ara mateix) l’empresa concessionària deixa de finançar al 0 % i passa a cobrar interessos (Euribor + 1 %). O sigui que, tot i que encara podíem passar més de tres anys sense pagar interessos pel deute pendent (actualment de 40.402 €), l’equip de govern ha decidit que a l’Ajuntament de Torà li convé més pagar un interès anual del 4,8 % de d'ara mateix.

Des del grup municipal de la CUP vam manifestar el nostre desacord amb aquest canvi, així com amb la durada del nou contracte. Considerem que, en el supòsit que calgués signar un nou contracte amb CASSA abans de les eleccions municipals –si hem passat gairebé dos anys sense contracte també podríem passar mig any més-, aquest hauria de finalitzar el febrer de 2010, que és la data que finalitzava el compromís signat per l’empresa de finançar sense cap interès les inversions esmentades. Un cop finalitzat el període de finançament al 0 % el nou Ajuntament que sorgeixi de les properes eleccions (o dels atzarosos contratemps de la política municipal toranesa) tindria les mans lliures per a negociar un nou contracte de subministrament i de finançament del deute que pogués haver-hi. A pagar interessos bancaris a tothora hi som a temps.

Gairebé no caldria ni dir que no ens van fer ni gota de cas. La proposta de signar un nou contracte menys beneficiós per l’economia municipal va aprovar-se per 5 vots a favor (els de l’equip de govern i el seu aliat) i 4 en contra (dels dos grups de l’oposició). No sé pas quins avantatges hi deuen veure. No aconsegueixo treure’n l’aigua clara.

De llengües i estats residuals.

“Catalunya és, de tots els territoris d'Europa que no són estat, el que més s'assembla a un Estat, perquè pot fer el que vulgui en aquest moment. I ho farem", "Tenim una Espanya amiga, que ens entén, que ens ha aprovat un Estatut fort, valent, important, que ens permet fer pràcticament el 80% de la despesa pública des de la Generalitat i els ajuntaments, i l'Estat queda, pràcticament, residual". Paraules de Pasqual Maragall, President de la Generalitat, durant l’acte institucional conmemoratiu de l'entrada en vigor del nou Estatutet. Sant Jaume de Frontanyà, Berguedà, 9 d’agost de 2006.

La setmana passada, només quatre mesos després de l’entrada en vigor de l’estatutet, el govern de l’Espanya amiga aprova un decret d'ensenyances mínimes de primària que obligarà a impartir una hora més de llengua espanyola. Segons Mercedes Cabrera, ministra d’educació i ciència de l’Espanya amiga, tres hores de la seva llengua “serveixen per garantir el bilingüisme". En unes declaracions a El Periódico, la ministra de l’Estat residual també ha afegit que “s'està intentant que serveixi per assegurar que el bilingüisme, que és una riquesa de l'educació, quedi garantit”.

Sembla ser que aquest decret podria envair competències del govern autonòmic (del territori que sense ser estat més s’assembla a un estat!). En sentir la notícia m’he mirat el redactat de l’estatutet que fa referència a les competències en matèria d’ensenyament no universitari; algunes coses són competència exclusiva de la Generalitat i d’altres en té la competència compartida. Per tant es de suposar que si el govern de la Comunitat Autònoma de Catalunya considera que el decret del govern espanyol, imposant més hores de llengua espanyola a les escoles catalanes, envaeix les seves competències recorrerà si cal davant d’un Tribunal Constitucional espanyol format per un ramat de jutges espanyols, escollits a proposta dels dos principals partits espanyols. Tota una garantia en el cas que es decidís presentar recurs! Però suposo que no caldrà, almenys això es desprèn de les declaracions del Conseller d’Educació Maragall (el President no; l’altre) aquest matí al Catalunya Ràdio. Al cap i a la fi en aquesta ocasió les garrotades ens arriben de l’Espanya amiga; una altra cosa és quan els intents d’espanyolització de l’ensenyament venien de la mà de l’aleshores ministra del ram Esperanza Aguirre i el seu decreto de humanidades...

Potser quan Maragall (el conseller no; l’altre) deia que a Catalunya l’estat era residual no aplicava aquest adjectiu en sentit quantitatiu sinó en sentit qualitatiu; traduint-ho a un llenguatge planer: no que el poder de l'Estat sigui minvant sinó que és una merda. Quantitativament l’única cosa residual en aquest (tros de) país no sembla pas que sigui el poder de l’Estat sinó més aviat la dignitat de la “nostra” classe política.

La foto és de Lluçars, a la Baixa Ribagorça. La Franja de Ponent i el Carxe són els únics territoris catalanoparlants dins de l’Estat espanyol en que la llengua pròpia no gaudeix de cap tipus d’oficialitat i, en conseqüència, no forma part de l’ensenyament obligatori. Si la ministra Cabrera considerés que “el bilingüisme és una riquesa de l’educació” és de suposar que també decretaria tres hores, com a mínim, d’ensenyament del català a les escoles de la Franja.

Una mort que arriba massa tard.

La mort d’Augusto Pinochet ha estat la notícia del dia. Una notícia agredolça: a la lògica alegria per la desaparició del que fou un dels dictadors més sanguinaris de la llarguíssima llista de criminals que, durant bona part del segle XX i amb el vist-i-plau nord-americà, han governat els (mal)anomenats “països llatinoamericans” cal afegir-hi unes bones dosi de decepció perquè, per dir-ho amb una expressió que avui s’ha repetit fins a l’avorriment, “Pinochet se’n va sense haver passat comptes amb la justícia”.

No sé quina justícia volien per a Pinochet els analistes i tertulians que es lamentaven d’aquest deute pendent. No sé perquè però crec que la majoria devien pensar en la detenció de l’exdictador xilè a Londres l’any 1998 a petició de Baltasar Garzón. Amb aquell episodi el mediàtic jutge espanyol pretenia presentar-se al món com el gran justicier que perseguia implacablement fins l’últim racó del planeta els enemics dels drets humans. S’ha de reconèixer que, a nivell d’imatge, a Garzón la jugada va sortir-li bastant bé; només van fallar-li alguns “petits detalls”: el primer és que aquell afany per a perseguir els dictadors i els seus còmplices només l’aplicava a personatges realment sinistres però geogràficament força allunyats del seu àmbit jurisdiccional (i que per tant difícilment podien ser condemnats) i, en canvi, s’oblidava de la munió de còmplices del franquisme que gaudien (i alguns continuen gaudint) d’una total impunitat, sense que cap jutge els hagués demanat mai de “passar comptes” per les violacions dels drets humans comesos durant la dictadura espanyola; el segon detall que oblida repetidament Garzón és que, tot i la obsessió per perseguir la tortura quan aquesta es produeix ben lluny, un nombre important de persones detingudes per ordre de la mateixa Audiència Nacional espanyola, molts cops en processos instruïts per ell mateix, han denunciat tortures (d’exemples d’aquest oblit en trobaríem molts; entre aquests en podríem destacar el cas dels independentistes detinguts el 1992, que acabà amb una sentència del Tribunal Europeu dels Drets Humans d’Estrasburg, i el del jove de Torà detingut i torturat el 2003).

Que potser encara haurem de pensar que Pinochet ha mort "massa d'hora", perquè "no ha tingut temps" de ser jutjat pels seus crims? No fotem! Estava cantat que l’assassí Pinochet no acabaria condemnat per cap tribunal, ni a fora de Xile ni, encara menys, al país que va patir els seus crims. L’única vegada que la justícia va fregar el general no va ser per cap procediment judicial sinó per l'acció dels lluitadors del FPMR el 7 de setembre de 1986. El temps ha demostrat la inviabilitat de la via judicial i que només des de la clandestinitat hagués estat possible d’ajusticiar el dictador. Sense aquesta possibilitat l’únic que calia esperar és que el criminal es morís al llit. I l’espera realment ha estat llarga: la mort li ha arribat poc després de fer 91 anys. També s’hagués pogut morir trenta-quatre anys abans el malparit!

Mas i Montilla (o riure per no plorar)

Quin (tros de) país! El pacte postelectoral que farà president José Montilla ha portat el debat –si se’n pot dir així- polític a nivells surrealistes. D’una banda tenim un govern “catalanista i de progrés” encapçalat per un president que no fa gaire temps, i en la seva condició de diputado a cortes pel grup parlamentari del PsoE, va votar en contra de la unitat de la llengua pròpia del (tros de) país que ara li tocarà presidir. Un any abans el mateix Montilla va negar, en una entrevista a la Vanguardia (29 de juliol de 2005), la legitimitat dels drets històrics de Catalunya i ara esdevindrà el 128è president d’una històrica institució sorgida en ple segle XIV.

D’altra banda tenim la histèria dels regionalistes convergents que encara no han paït la patacada dels resultats electorals i, de la mateixa manera que convoquen cassolades, han enviat tota la seva artilleria mediàtica (columnistes, tertulians, periodistes afins...) a bombardejar presumptes arguments contra els que els han pres la seva Generalitat. Els blocs d’internet també han esdevingut un camp de batalla amb arguments d’allò més absurds, i més tenint en compte que els que els esgrimeixen van tenir 23 anys per fer una llei electoral que evités “injustícies” com la que els toca patir (però, es clar, quan guanyaven ells tan el resultat electoral com l’elecció parlamentària del president eren d’allò més just i democràtic...). Com a mostra del “nivell” d’alguns arguments podeu fer una visita a un bloc de títol revelador, on es proposa votar directament el president en una segona volta electoral, tot respectant la composició del Parlament sorgida l’1 de novembre, és de suposar que per tal de tenir un president a la Generalitat amb la majoria del Parlament en contra. Visca l’estabilitat; i aquests eren els que volien guanyar per majoria perquè deien que Catalunya necessitava un Govern fort!

Amb personatges com Montilla i Mas la política institucional principatina ens mostra un panorama força trist i decebedor. Però com que diuen que val més riure que plorar, i posats a fer propostes innovadores per escollir president, potser que en comptes d’escollir-lo entre els 135 escons del Parlament, surtin a buscar-ne algun o alguna a l’aire lliure que, amb el fenomen Caçadors de bolets –veieu com la tele pot crear referents propis?- els boscos estan plens de gent. Segur que en qualsevol clariana troben algun personatge més capacitat intel·lectualment i, sobretot, molt més arrelat al país que el Pepe o l’Arturo per a assolir la presidència d’aquesta (part de) nació. Com a mostra el següent vídeo:

Si, després de la videoteràpia, voleu llegir dues anàlisis serioses, de dues organitzacions de l’Esquerra Independentista, sobre els resultats electorals i els pactes de govern, aquí les teniu:

Comunicat de l’MDT.

Comunicat d’Endavant.

Si l’encerto... rectifico.

"S'ha constatat que cap dels tres partits amb els quals s'estava negociant (CIU, PSC i ICV) té un horitzó nacional de pas endavant més enllà del desplegament de l'Estatut". Josep-Lluís Carod-Rovira.

Si hagués de triar la principal cagada política de les que han succeït en aquest tros de país durant el mandat de Maragall n’escolliria una que no deu sortir, almenys amb aquesta qualificació, en el ConfidencialCat, ni en cap altre de inventaris de disbarats recollits per CiU o mitjans propers. I és lògic que no hi surti perquè, juntament amb el govern tripartit, la federació regionalista és coautora de l’esmentada defecació i principal culpable de la posterior manipulació copròfila (en espanyol intraduïble, “pasteleo”). Em refereixo naturalment a l’aprovació per part del Parlament del Parc de la Ciutadella de la proposta d’un Estatut regional d’autonomia. La nostra classe política proposava canviar-nos la vella cadena que ens lligava a Espanya, que després d’un quart de segle començava a tenir alguna malla gastada, per una cadena nova de trinca que durés molts anys, un pam més llarga, per a que poguéssim sentir-nos més lliures. El curiós del cas és que l’estatut aprovat inicialment, tot i reconèixer a un Estat estranger la sobirania d’aquest tros del nostre país, comptava amb el suport d’ERC, l’única força parlamentària que s’autodefinia independentista. Si fa no fa com si reconeguéssim al veí el dret a la propietat d’una casa, que va escripturar a nom seu el 1715 després de fotre’ns un gec d’hòsties, a canvi de que ens doni permís per a pintar del color que vulguem les parets de les habitacions, per a canviar els mobles de lloc i per a asseure’ns a renegociar el lloguer abusiu que ell ens cobra per deixar-nos viure de rellogats a la nostra pròpia casa. Sé que alguns dels que llegeixin això em consideraran políticament excèntric però crec que cap independentista amb uns mínims de coherència pot acceptar cap regim polític que no reconegui el dret a l’autodeterminació del seu país.

En canvi, per a una gran part de l’opinió pública els grans errors de l’anomenat independentisme parlamentari han estat alguns episodis puntuals protagonitzats pel seu president, Josep-Lluís Carod-Rovira, com ara el famós viatge a Perpinyà o les declaracions sobre la candidatura olímpica de Madrid. Quan va destapar-se la notícia de la reunió entre Carod i ETA, i a un suposat acord per a posar fi a l’actuació de l’organització armada basca al nostre país, sé que vaig pensar que per una vegada estava d’acord amb Carod; entre l’independentisme català i el basc hi hauria d’haver, d’haver-hi hagut sempre, una posició de respecte mutu, fugint d’emmirallaments, de paternalismes i d’oportunismes tàctics, sense ingerències de cap tipus ni en un sentit ni en l’altre. Que cada poble dugui la seva lluita de la manera que consideri més oportuna, que amb el temps ja es veurà qui ha triat el camí correcte i ha arribat abans (si és que hi ha pogut arribar algú) a la independència. Aquesta coincidència amb el líder d’ERC va durar poc: Carod va cedir a les pressions espanyoles i va abandonar el govern regional; amb el senzill que hauria estat dir-li al líder del PsoE que es cuidés d’Espanya, que Perpinyà és al nostre país i no al seu estat! En el tema de la candidatura olímpica de Madrid es va repetir la funció: declaracions inicials en contra que la capital espanyola fos designada seu dels jocs olímpics del 2012, compartides per força catalans emprenyats pel boicot espanyol a la selecció catalana d’hoquei, i rectificades a posteriori per les pressions de sectors de l’empresariat botifler del cava. Una altra vegada Carod practicava el “Si l’encerto rectifico”.

En el tema de l’estatutet principatí les coses van anar al revés: després de les retallades pactades entre Mas i Zapatero, van haver de ser les bases d’Esquerra les que van forçar la direcció del partit a posicionar-se pel No. Després del referèndum, de les eleccions autonòmiques i del pacte de govern, nova rectificació: l’objectiu és desenvolupar l’estatut. Desenvolupar l’estatut no és feina dels autonomistes, dels que van votar Sí? L’independentisme ha de desenvolupar l’eina que ens ofereix l’estat per a fer més suportable l'ocupació? Llavors ve la resposta de que són demòcrates, que cal acceptar el que la majoria de catalans i catalanes han triat lliurement... Lliurement? I una merda! (avui m’està sortint un escrit ben adobat). Que jo sàpiga, des de l’ocupació espanyola de 1714 (o de la francesa de 1659, en el cas de Catalunya Nord) el poble català no ha pogut decidir lliurement mai res, no s’ha pogut autodeterminar mai, ni tant sols durant la mitificada segona república espanyola; com a molt ha pogut votar dotar-se o no d’autonomies regionals, però sempre limitades als dictats de l’estat i sota l’amenaça permanent de les armes, citada explícitament a la mateixa Constitución espanyola que fa de topall a les competències dels estatutets.

És l’acceptació pública de la via autonòmica per part d’ERC, i no el fet d'haver facilitat l'accés a la presidència a l'espanyolista Montilla en comptes de a l'espanyolista Mas, el factor que pot deixar un major espai polític a l’Esquerra Independentista. Algunes veus s’adrecen a les CUP preguntant que pensem fer. Cal no precipitar-se: l’objectiu més immediat són les municipals de l’any vinent. I cal no perdre de vista que la major part de l’electorat d’ERC veu en la reedició del tripartit un mal menor i que bona part del rebombori aixecat en contra de la “traïció” dels republicans amb el nomenament del tercer president de la Generalitat nascut a Andalusia prové de convergents ressentits.

Parlant d'encerts i rectificacions, he de reconèixer que no vaig encertar gens ni mica els pactes postelectorals: en una entrada anterior em mostrava convençut que hi hauria sociovergència. Tampoc vaig encertar com deia en un escrit de fa un any i mig (El partit que els constitucionalistes estaven esperant) en relació a l'aleshores hipotètica presentació del partit catalonòfob de Boadella i cia. Amb tants errors només tinc dues opcions: rectificar o esperar que em facin president d'algun partit parlamentari.

Ordenances fiscals 2007

A l’últim ple municipal, a part del tema del PP2 comentat en l’entrada anterior, es van aprovar les ordenances fiscals per a l’any vinent. En general les propostes de l’equip de govern eren correctes (augments del 3% en la majoria dels impostos i taxes), i per tant van aprovar-se per unanimitat. Hi va haver un parell d’excepcions: l’IBI rústica i la taxa de distribució d’aigua potable. Com l’any anterior la CUP va ser l’únic grup municipal que va presentar esmenes a la proposta presentada per CiU.

La primera esmena feia referència a l’IBI de naturalesa rústica:

Tipus impositiu 2006 ..................... 0,62

Proposta equip de govern 2007: ..... 0,64

Proposta CUP 2007: ........................ 0,62

Entenem que no és lògic que l’IBI de rústica estigui per sobre del d’urbana (vigent 2006: 0,57; proposta 2007: 0,59) i més tenint en compte que la llei preveu uns màxims més elevats per a urbana (entre 0,4 i 1,1) que per a rústica (entre 0,4 i 0,9). Creiem que la taxa de rústica s’ha de congelar fins que sigui superada per la d’urbana, que cal apujar anualment d’acord amb l’IPC).

L’esmena de la CUP va aprovar-se amb els vots afirmatius dels dos regidors del nostre grup, més els dos dels Independents i el regidor no adscrit Garrabou (5 vots) i els vots contraris dels 4 membres de l’equip de govern. Així doncs aquest any l'IBI rústica no s'apujarà.

L’altra esmena feia referència a l’augment de les taxes per a la distribució d’aigua potable. Aquí la teniu:

Concepte.

-Ús domèstic:

Consum mínim facturable de 35m3/abonat/trimestre:

· Taxa 2006 ................................. 0,38 €/m3

· Proposta equip de govern 2007 ... 0,4066 €/m3 (augment: 7 %)

· Proposta CUP 2007 .................. 0,38 €/m3 (augment: 0 %)

35-50m3/abonat/trimestre:

· Taxa 2006 ................................ 0,45 €/m3

· Proposta equip de govern 2007 ... 0,4815 €/m3 (augment: 7 %)

· Proposta CUP 2007 ................. 0,4657 €/m3 (augment: 3,5 %)

Excés de 50m3/abonat/trimestre:

· Taxa 2006.................................. 0,50 €/m3

· Proposta equip de govern 2007 ... 0,5350 €/m3 (augment: 7 %)

· Proposta CUP 2007 .................. 0,5350 €/m3 (augment: 7 %)

-Ús industrial:

Consum mínim facturable de 50m3/abonat/trimestre:

· Taxa 2006 ................................. 0,38 €/m3

· Proposta equip de govern 2007 ... 0,4066 €/m3 (augment: 7 %)

· Proposta CUP 2007 .................. 0,38 €/m3 (augment: 0%)

Excés de 50m3/abonat/trimestre:

· Taxa 2006 ................................. 0,45 €/m3

· Proposta equip de govern 2007 ... 0,4815 €/m3 (augment: 7 %)

· Proposta CUP 2007 .................. 0,4815 €/m3 (augment: 7 %)

L’objectiu de l’esmena era evitar que s’augmentés desproporcionadament els trams de consum més baixos. Cal tenir en compte que el consum mínim es cobra encara que no es gasti i que, per tant, en molts casos les persones que consumeixen pocs metres cúbics paguen l’aigua consumida realment a un preu més car que els grans consumidors. Tal com ja vam fer l’any passat la nostra proposta es congelar els preus als consums mínims i augmentar els trams de consum més elevats per tal de fomentar l’estalvi d’aigua.

L’equip de govern va rebutjar la nostra proposta i el grup dels InTo van proposar una transaccional entre la proposta de CiU i la nostra: que els trams alts de consum s’apugessin un 7% (en això coincidíem tots) i que els trams mínims i mitjà s’apugessin un 5,5%. Aquesta proposta va prosperar amb els vots favorables de CiU, InTo i Garrabou. Així doncs les taxes d’aquest servei per al 2007 queden així:

Concepte:

-Ús domèstic:

Consum mínim facturable de 35m3/abonat/trimestre:

· Taxa 2007............ 0,4009 €/m3 (augment: 5,5%)

35-50m3/abonat/trimestre:

· Taxa 2007 ............ 0,4747 €/m3 (augment: 5,5%)

Excés de 50m3/abonat/trimestre:

· Taxa 2007.............. 0,5350 €/m3 (augment: 7 %)

-Ús industrial:

Consum mínim facturable de 50m3/abonat/trimestre:

· Taxa 2007 .............. 0,4009 €/m3 (augment: 5,5%)

Excés de 50m3/abonat/trimestre:

· Taxa 2007 ............... 0,4815 €/m3 (augment: 7 %)