Divendres 25. Acte final de campanya

Per accedir al programa de govern, en format PDF, clica aquí.

Fantasmes.

Aquesta nit comença oficialment la campanya electoral de les eleccions municipals. Unes eleccions on sobre el paper es presenten més candidatures que mai. Dic sobre el paper perquè algunes de les candidatures presentades són de les anomenades llistes fantasmes: candidatures presentades normalment pels dos principals partits espanyols, integrades per persones d’aneu a saber on, sense cap relació amb els municipis on es presenten. Amb aquesta pràctica PP i PsoE tracten d’aconseguir que algun despistat incrementi el seu còmput de vots per als organismes supramunicipals (consells comarcals i diputacions) i, de passada, els permet anunciar un nombre de llistes molt per sobre de la seva implantació real al territori.

En aquesta ocasió a Torà no hem estat exempts d’aquesta pràctica, si bé en aquest cas qui s’ha decidit a embrutar el nom del nostre poble no són cap de les dues forces esmentades. Es tracta d’una llista promoguda per un personatge de Cervera, conegut per ser l’autor material de dos atacs incendiaris (llegiu Justícia bòrnia), que esgrimeix com a discurs gairebé monotemàtic el fantasma de la immigració. Preocupats perquè els immigrants no s’integren a la nostra vila, el partit xenòfob presenta com a candidat a l’alcaldia de Torà un individu domiciliat al carrer Doctora Castells, 11 de la ciutat de Lleida. Un pàjaro fortament integrat al nostre municipi.

I si uns presenten fantasmes uns altres ressusciten mòmies. Uns cartells signats amb el fantàstic nom d’”Independents per CiU” –la candidatura no es diu així- ens anuncien per a demà la presència en un acte públic a la nostra vila de l’expresident regional Jordi Pujol. Un personatge que, per molt que el pas del temps i les atzagaiades del seus successors en difuminin la imatge, té alguns punts foscos que no podem oblidar: tant a nivell autonòmic i estatal, com els seus pactes amb els populares (llegiu El 69 d’Aznar i Pujol), com a nivell local, on els últims mesos del seu llarg mandat va obsequiar-nos amb un episodi digne de pel·lícula de terror (només que ni es tractava d’un film de ficció, ni sabem encara el final de la història... ni qui en va escriure el guió). Més informació sobre els fets en aquest web.

Un altre fenomen paranormal va produir-se ahir a la Toranesa: els membres de la Comissió de Sanitat vam rebre la visita del diputat d’ERC Carmel Mòdol, que va explicar-nos el molt que treballen ells per a millorar la situació de l’assistència sanitària a la Vall del Llobregós. Val a dir que aquest diputat ja havia vingut una altra vegada a explicar-nos això mateix: va ser, quina casualitat, just abans de les darreres eleccions autonòmiques...

Si heu tingut la paciència de llegir fins aquí deveu pensar que us parlo totes les candidatures menys de la CUP. Naturalment que no en parlo... Que no heu llegit el títol? Si voleu saber coses de la CUP de Torà aneu al nostre web, que ja podeu llegir-hi el programa de govern i altres documents, a més d'una enquesta sobre quina creieu que és la problemàtica real més important del nostre municipi.

Debat a Ràdio Altiplà.

Dissabte passat Ràdio Altiplà va emetre el primer dels debats (que en aquest cas caldria qualificar-lo de preelectoral perquè la campanya oficial no comença fins aquest divendres) que l’emissora municipal de Calonge de Segarra dedica a les eleccions del 27 de maig. En aquesta ocasió vam participar-hi els caps de llista de les tres candidatures toraneses (CUP, ERC i CiU); en els dissabtes següents hi participaran els candidats i candidates de Calaf i de Calonge.

Tenint en compte que CiU és l’única candidatura que ha renovat totalment la seva llista respecte a les eleccions del 2003 (però no pas respecte a comicis anteriors: 6 dels candidats de la federació regionalista havien estat regidors el segle passat). Amb tanta “renovació” la principal incògnita era el discurs que podia fer el candidat convergent a l’alcaldia. La idea més innovadora de la seva intervenció va ser quan va destacar que "a Torà hi ha molts temes encallats des de feia una anys", que "mentre a l’ajuntament hi havia hagut llistes úniques s’anaven fent coses i que, en canvi, des del 99 cap aquí les coses no anaven bé" i que per això es presentaven ells, per a desencallar tots els projectes necessaris pel poble.

Les afirmacions del candidat de CiU em van posar la rèplica molt fàcil. D’una banda vaig dir-li que si creia que l’augment de candidatures era negativa pel municipi el millor que podien fer, per coherència, era retirar la seva. Respecte a que a Torà “es paralitzen els projectes”, vaig recordar-li que una de les característiques de l’administració local és l’enorme volum de paperassa que genera i que això, que en molts casos pot ser negatiu, té l’avantatge de que tots i cadascun dels passos seguits per aquests projectes paralitzats està perfectament documentat (des de les votacions en els plens fins a la resolució de les al·legacions presentades). Amb aquesta documentació a la mà, no pot parlar-se en abstracte de que “a Torà els projectes s’encallen” sinó que cal concretar una mica més: quins projectes s’encallen, on estan paralitzats, qui ha fet què per a aturar-los (sentit de vot dels diferents grups, recursos presentats, resolucions...). El que pretenia dir en la meva intervenció, en definitiva, és que tothom que vulgui pot saber qui, durant aquests vuit anys d’imperfecte pluripartidisme, ha tingut la responsabilitat de la paralització de determinats temes que prèviament s’havien consensuat entre els diferents grups municipals (ubicació i extensió de la superfície industrial, parc de bombers...). Clar que potser és més fàcil repartir responsabilitats a tort i a dret –tant és qui governava i qui estava a l’oposició- i així poder-se presentar com a salvadors del poble. Cal remarcar, però, que Oliva va desmarcar-se de les dues darreres candidatures de CiU, destacant que cap de les persones que van anar a les llistes convergents el 99 i el 2003 continuava ara.

L’única novetat destacable en l’argumentari de l’ara candidat d’ERC és aquella teoria que fins fa poc feia servir CiU (i que ara se’ls gira en contra): els avantatges que suposa per un ajuntament ser del mateix color polític que el govern autonòmic. Si això fos una veritat absoluta CiU no només hauria guanyat les municipals de 1983 a la majoria de poblacions del Principat sinó que el 1987 la federació regionalista s’hauria fet amb el control del cent per cent dels ajuntaments d’aquesta comunitat autònoma. El discurs de la necessitat de ser del mateix partit que els que remenen les cireres no deixa de ser, a més, una defensa de la normalització d'uns conceptes (l’amiguisme, el clientelisme... en resum: el caciquisme) que caldria eradicar de la política i que es continuen justificant, ara des de l'esquerra i potser inconscientment, "pel bé del poble".

Dels punts que, no sé si amb més o menys encert, vaig tractar de defensar del programa de la CUP ja en faré un altre escrit...

27 de maig: 51 fronts de lluita

Llocs on la CUP presenta llista en solitari:

Alt Camp: Valls
Alt Empordà: Viladamat
Alt Penedès: Vilafranca del Penedès
Alt Urgell: La Vansa i Fórnols
Anoia: Capellades
Bages: Manresa, Navarcles, Sallent
Baix Llobregat: Martorell, Molins de Rei
Berguedà: Berga
Costera: Barxeta
Garraf: Vilanova i la Geltrú
Gironès: Girona, Celrà
Maresme: Mataró, Dosrius, Vilassar de Mar, Vilassar de Dalt, Pineda de Mar, Arenys de Munt
Osona: Vic, Montesquiu, Centelles
Ripollès: Ripoll, Sant Joan de les Abadesses
Segarra: Torà, Biosca
Segrià: Lleida
Vallès Occidental: Sant Cugat del Vallès, Terrassa
Vallès Oriental: Sant Celoni, Cardedeu

Llistes en coalició amb altres formacions polítiques:

Barcelonès: Badalona (CUP + Els Verds)
Granollers: Granollers (CUP + Els Verds)

Llistes amb plataformes àmplies on participa la CUP o candidatures dependents d'altres partits:

Baix Empordà: Platja d'Aro (Agrupació d'electors), Palamós (Entesa de Palamós-Sant Joan - EPM), Begur (Independents Begur-Esclanyà - EPM), Sant Feliu de Guíxols (AV).
Barcelonès: Santa Coloma de Gramenet (Gent de Gramenet)
Garraf: Sant Pere de Ribes (UM9)
Gironès: Salt (Independents per Salt –EPM)
Selva: Arbúcies (CUPA)
Osona: Calldetenes (Agrupació d'electors)
Pla d’Urgell: Barbens (Junts per Barbens – AM)
Tarragonès: Tarragona (Nosaltres Som - Unitat Popular)
Vallès Occidental: Sabadell (Entesa per Sabadell), Cerdanyola (PAS), Barberà del Vallès (Assemblea d'Esquerres - Unitat Popular)
Urgell: Castellserà (Independents per Castellserà – AM)

La notícia a Llibertat.cat, El Debat, Europa Press, Tribuna Catalana

Dones contra Franco

Ja sé que a un document emès per imperatiu legal, i que d’entrada m’atribueix una nacionalitat que no és la meva, no cal donar-li massa credibilitat. Ara bé, és de suposar que aquest tros de cartró plastificat que duc a la cartera conté alguna dada certa: Cabanabona, 18 d’abril de 1967. Ni que només sigui per la mandra de contrastar la informació, podem donar-ho per bo. Segons aquesta data i el tòpic establert avui enceto la crisi dels quaranta. Bé, com deia un grup de per allà els any setanta: Crisis? What crisis?

Sumar un any a la meva edat ha suposat sumar un llibre a la meva modesta biblioteca. La veritat és que, a casa, quan em volen regalar alguna cosa solen tenir-ho bastant fàcil; a la tauleta de nit o a la taula de l’ordinador sempre hi ha algun catàleg del Grup del Llibre amb algun que altre títol subratllat. D’aquesta manera, per exemple, els Reis d’Orient –els únics reis del món que en comptes d’arreplegar per a ells reparteixen entre els altres- van assabentar-se de les meves preferències literàries i, com que molt en el fons em porto bé, van dur-me un bon assortit de novel·les que, tres mesos i mig després, encara no he aconseguit acabar de llegir. Normalment els llibres que em regalen son de ficció. Els de no-ficció els acostumo a triar personalment; aquí costa més encertar-me els gustos.

Avui, abans de desembolicar un regal que tenia tota l’aparença de ser un llibre, m’he parat un instant a pensar de quin títol podia tractar-se, tot repassant mentalment alguns llibres de ficció que tinc al llistat de futuribles. No ho he endevinat pas. El que s’amagava darrera l’embolcall de coloraines no era pas una història de ficció en format paper sinó tot el contrari. No, el que contenen les 160 pàgines del llibre en qüestió no és una història sinó sis, i no pas fruit de la fabulació literària sinó de la més crua realitat.

“Dones contra Franco”, el darrer llibre de Jordi Creus, narra la vida de mitja dotzena de dones excepcionals, la seva militància política, sindical, cultural i, fins i tot, guerrillera en els moments més durs de la nostra història recent, les seves vivències més personals, les detencions, les tortures, les presons i els camps de concentració, els exilis i els retorns... Encara no l’he començat però ja sé que m’agradarà. Han ben endevinat la tria; deu ser que em faig vell i ja em coneixen els gustos. L’amic Jordi té l’habilitat de narrar de manera planera històries de persones excepcionals. Ho feia en el seu llibre anterior “Memòria dels Pirineus”, recollint les vivències d’homes i dones de les comarques de muntanya del nostre país, gent convertida en excepcional pels canvis experimentats per la societat que els envolta. Ara ens presenta la vida de sis dones que justament lluitaven per canviar la societat que els tocava patir.

Torà amb la Núria Pòrtulas.

Avui divendres, fa només una estona el Ple de l'Ajuntament de Torà ha aprovat una moció de solidaritat amb la Núria Pòrtulas, la jove de Sarrià de Ter empresonada des de fa més dos mesos per pertinença a una banda armada inexistent. La moció va presentar-la la CUP i s'ha aprovat per unanimitat després que la resta de grups municipals acceptessin recolzar-la si s'eliminava el quart punt dels acords. A continuació podeu llegir el text de la moció aprovada:

"Hem sabut de la detenció primer i empresonament després de la Núria Pòrtulas, veïna de Sarrià de Ter, per una falsa imputació de pertinença a organització terrorista, preparada i executada per l’Àrea Central d’Informació Interior dels Mossos d’Esquadra.
Ho hem sabut malgrat el silenci dels comandaments policials i dels seus responsables polítics en aquests darrers dies i també malgrat la incomunicació de la llei antiterrorista que li va ser aplicada injustificadament a la Núria; ho hem sabut per la bestialitat de la seva detenció, per la brutalitat amb què va ser escorcollat tant el domicili de la Núria, a can Rusc, com el dels seus pares a Sarrià de Ter i per la contundent ocupació policíaca a què van sotmetre la zona desenes de furgones dels Mossos d’Esquadra el passat dimecres 7 de febrer del 2007. Uns escorcolls que buscaven, com en tants altres muntatges policials, armes i explosius amb què realitzar imaginats atemptats i que van acabar amb la intervenció de mera propaganda de caràcter polític i documents personals dels pisos escorcollats.

Hem sabut també que la investigació dels Mossos d’Esquadra es basa en dos fets: en la relació de la Núria amb en Joan Surroche i amb una llibreta que li va ser il•legítimament intervinguda fa unes setmanes a la Núria quan tornava d’una manifestació, juntament amb pòsters i fulls volants amb propaganda d’ideologia anarquista. Res d’això pot servir per justificar ni la imputació de terrorisme cap a la Núria ni la seva detenció; però a més volem deixar ben clar que no tolerarem que es criminalitzi ni la solidaritat amb les persones preses ni tampoc cap tipus de plantejament ideològic, al mateix temps que denunciem la persecució política dels Mossos d’Esquadra cap a les persones i moviments socials.Finalment hem sabut també que l’Audiència Nacional ha empresonat preventivament la Núria, amb el seu automatisme habitual, assumint el dictat de totes i cadascuna de les falsedats escrites pels cossos policials, després d’un breu interrogatori i que resta a l’espera del resultat de les investigacions dels Mossos. Així en una aplicació a petita escala de la guerra preventiva, primer es deté i després s’investiga.

Per tot això, convençuts que la imputació de terrorisme de la Núria no és més que un nou muntatge policial dels Mossos d’Esquadra.

Proposem que aquest ple acordi:

1. Exigir la posada en llibertat immediata de Núria Pòrtulas.
2. Expressar el suport de l'Ajuntament de Torà a la Núria Pòrtulas i la seva família.

3. Expressar la preocupació generada per la falta d’informació que ha tingut la família i per la situació d’aïllament en què ha viscut la Núria els primers dies de la seva detenció.
4. Exigir la derogació de la llei antiterrorista i de l'Audiència Nacional espanyola (hereva del Tribunal d'Ordre Públic franquista). (Punt suprimit)

5. Fer arribar la moció al Ministeri de Justícia, Ministeri de l'Interior, a la Fiscalia General de l'Estat, a l'Audiència Nacional, a la conselleria d'Interior, a la família Pòrtulas Oliveras i a l’advocat de la Núria Pòrtulas."

Candidat.

Coincidint amb el mercat firal de divendres sant, avui ha sortit el número 23 del Llobregós informatiu, corresponent als mesos d'abril i maig. La publicació conté un monogràfic dedicat a les diferents candidatures municipals que es presenten a la Vall del Llobregós, entre elles les CUP de Torà i de Biosca. En el cas de Torà, després d'una foto a l'estil tres mosqueters (dos d'ells amb cara de trobar divertida l'escena i un altre amb cara de no veure-li la gràcia) hi ha uns formularis amb preguntes idèntiques per als diferents grups que es presenten: CiU, la CUP i ERC.

A continuació podeu llegir la corresponent a la CUP. Veureu que algunes respostes en el moment de formular-se les preguntes eren provisionals. La darrera assemblea de la CUP, celebrada el passat divendres 30 de març, amb l'aprovació definitiva del programa i de la llista, va donar-les per bones. On diuen "cap de grup" s'entén que volen dir "cap de llista". Les respostes estaven limitades per un total de 25 línies.

0.- Nom del cap de grup.

Josep A. Vilalta (pendent d’aprovació definitiva)

1.- Presentació de la candidatura (partit, ideologia, noms de la llista... ).

Les CUP són candidatures independentistes i d’esquerres, de funcionament assembleari, obertes a la participació de persones i col·lectius que, des de l’àmbit local i des de diferents ideologies, treballen per un poble més lliure i més just. En el moment d’escriure aquestes línies encara no s’ha aprovat la composició de la llista electoral. Podeu llegir-la a www.tora.cup.cat.

2.- Balanç de la legislatura anterior

Molt negativa. Després de la legislatura 1999-2003 que ja havia estat negativa, la coalició de govern entre InTo i CUP podia haver canviat aquesta tendència. Si les coses haguessin seguit el seu curs ara es podria avaluar la tasca de govern. Això no ha estat així perquè una etapa que, gràcies al pacte entre la CUP i InTo, es creia acabada va reiniciar-se, per culpa de persones de la llista d’InTo

3.- Projectes concrets que penseu realitzar.
Creiem que cal fomentar la participació ciutadana a l’hora de prendre decisions que afecten al poble, que els ciutadans no s’han de limitar a votar cada quatre anys.
A nivell urbanístic cal defensar un model sostenible de població, fomentant el desenvolupament dels espais que encara queden dins de la zona urbana, abans d’augmentar el sòl residencial. Pel que fa al sòl industrial, amb l’aprovat actualment al camí de Palouet creiem que és suficient. S’ha de mantenir la legalitat urbanística i evitar abusos, apartant de responsabilitats públiques en aquest àmbit a aquelles persones que hi tinguin interessos particulars.
A nivell d’inversions cal prioritzar la construcció d’un local polivalent a l’antic cinema Glòria. Altres prioritats serien la millora de les instal·lacions escolars i la construcció d’un tanatori.
L’actuació de l’ajuntament ha de tenir sempre presents criteris ambientals i de defensa de tot el seu territori.
Independentment del resultat electoral i de la composició del govern estem a favor de la unitat d’acció de tots els grups a l’hora de defensar els serveis públics de Torà davant les altres administracions

4.- Què no fareu mai?

Actuar en sentit contrari al programa que presentem davant dels toranesos i les toraneses.

Evidenciar la misèria política d’aquest (tros de) país.

Fins fa pocs anys que un destacat dirigent d’un partit hagués plantejat la possibilitat de canviar el color polític del govern autonòmic hauria provocat una expectació enorme en aquest (tros de) país. I si, tal com a fet aquest cap de setmana passat Xavier Vendrell, hagués posat com a condició d’aquest canvi, que el govern entrant hauria de convocar un referèndum d’autodeterminació dins de la mateixa legislatura hauria estat al país veí (o als països veïns) on haurien saltat totes les alarmes.

En canvi ara això no ha passat. Sí, es cert que se’n parla, però no en els termes que en que se’n parlaria si la gent percebés les declaracions del dirigent republicà com una proposta real d’exercir, de manera immediata, un dels drets fonamentals dels pobles. La gent en parla, però ho fa especulant sobre quins són els motius reals de les declaracions de Vendrell. Declaracions de consum intern per a acontentar els seguidors de Carretero? Recerca de titulars en clau electoral? Cortina de fum per a tapar la submissió, en temes com la tercera hora d’espanyol o el tancament de TV3 al sud, del govern Montilla respecte el govern Zapatero? I així fins a tantes teories com teòrics de cafè puguem trobar. Ningú però es pren seriosament la possibilitat que els de Carod facin president Mas, i encara menys que aquest darrer alliberi aquest (tros de) país abans del 2010. La collita de bolets al·lucinogens de la tardor passada no devia ser gaire abundant!

La meva opinió és que, efectivament, l’abrandada defensa del dret a l’autodeterminació que, entre calçot i calçot, va fer el secretari d’organització d’ERC va adreçada a la militància i a l’electorat del partit republicà; i més en concret a aquells sectors del seu partit reticents a la reedició del tripartit, i que haurien vist amb més bons ulls un pacte amb CiU.

Amb aquesta proposta, que saben d’entrada que els regionalistes no acceptaran, ERC es presentarà davant l’opinió pública com l’únic partit que defensa l’autodeterminació d’aquest (tros de) país i podrà presentar CiU -amb tota la raó del món- com un partit espanyolista contrari a l’exercici de l’autodeterminació. I si es demostra de manera clara que CiU és tan espanyolista com el PSC, quins arguments els resta als republicans defensors del pacte nacional amb Convergència? Segons l’argumentari de Carod i Puigcercós, almenys el PSC és d’esquerres...

Amb tota la resta de les forces parlamentàries evidenciant les misèries de la política catalunyesa, oposant-se a l’autodeterminació, encara que sigui amb arguments del tipus “encara no és el moment”, ERC pot presentar-se públicament als ulls de molta gent com el menys dolent dels "partits polítics existents" (que són els que surten als mitjans). Com és allò d’”en el país dels cecs...”?

Qui llegeixi això pot entendre el meu posicionament com una crítica ferotge cap a uns partits amb els que no em sento identificat. No és això. La gent que militem (i la molta que al llarg dels anys hi ha militat) a les diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista hem de ser els primers a fer autocrítica, perquè no estem exempts de responsabilitats en aquest panorama desolador. Si una força com ERC pot permetre’s rebaixar contínuament el sostre reivindicatiu del país és, efectivament, perquè els seus companys d’hemicicle aspiren a un nivell de llibertats encara més minso, però també perquè aquells i aquelles que aspirem a que algun dia aquest país (no només aquest tros sinó en la seva totalitat) esdevingui nacionalment lliure i socialment just hem estat incapaços d’articular un referent polític per al conjunt del nostre poble.

Lluís Llach contra la tortura

Aquí teniu un parell d'imatges de l'acte contra la tortura celebrat divendres passat a Tàrrega. A la foto de dalt, i d'esquerra a dreta: Martí Majoral, d'Alerta Solidària, Lluís Llach, Jordi Vilaseca i Ramon Piqué, de l' Associació Memoria contra la Tortura.

Més informació sobre aquest acte clicant aquí.

Aquest divendres: Lluís Llach contra la tortura.

Ara fa gairebé quatre anys, a partir de l'1 d'abril de 2003, al voltant de les detencions de tres joves de Torà i de les tortures patides pel primer d'ells va generar-se un ampli moviment de solidaritat, organitzant multitud d'actes a contrarellotge, amb una capacitat de mobilització molt superior a la que podia esperar-se inicialment.

Si fa quatre anys la improvisació a l'hora d'organitzar mogudes solidàries anava a remolc de la repressió, en aquesta ocasió l'organització a corre-cuita dels actes d'aquest divendres ha estat motivada per la solidaritat d'un artista de primera fila. Fa escassos dies que Lluís Llach confirmava la seva predisposició a participar en un acte d'aquest tipus a una setmana vista. A partir d'aquí la gent que organitza l'acte ha hagut de córrer a trobar artistes i ponents que completessin el cartell i a donar-hi la màxima difusió possible. Aquesta entrada és la meva petita contribució a difondre els actes d'aquest divendres. S'agraeixen les contribucions que, en aquest sentit, puguin fer els lectors i lectores d'aquest bloc enviant la notícia per correu electrònic, penjant-ho en altres blocs o en agendes de webs diverses...

El dia de les dones, encara?

Surto de casa, després d’esmorzar. A la pujada de la plaça de la Font un veí es mira una pancarta amb cara d’incomprensió. El lema és prou clar: “EN FEMENÍ UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE. Estima’t i lluita”.

Al veure’m, em pregunta:
-Que saps de què va això?
-Sí, del dia de la dona- li responc, caient inconscientment en la simplificació nominal que, de mica en mica, les institucions van imposant a la data d’avui.
-De Santa Àgueda, encara?
-No, home, no! Avui som 8 de març, el Dia Internacional de la Dona Treballadora- li aclareixo, ara sí, amb el nom sencer de la commemoració.

Una veïna s’afegeix a la conversa, amb un to manifestament enutjat:
-Van penjar-la ahir un home i una dona. –i precisant encara més la informació, afegeix: La noia era la filla del .... i anava amb un xicot estrany.

Me'n vaig. Mentre m'allunyo sento encara algun fragment de la seva conversa:

-Un xicot estrany? Devia ser el seu nòvio...

Em ve al cap si el motiu pel que la dona considera estrany el xicot és el fet d'haver penjat una pancarta d’aquesta temàtica. Segurament no coincidiria amb la veïna a l’hora de triar la gent que caldria catalogar d’”estranya”, però estic plenament d'acord amb ella en que al món hi ha gent molt rara. N'és una bona prova que sigui justament una veu femenina la que expressi rebuig cap a la pancarta i cap a l'altre món possible que aquesta proclama. És ben bé que hi ha de tot a la vinya del senyor i/o de la senyora!

Bye, bye, Valls

Aquest primer divendres de març l’Ajuntament va celebrar una doble sessió plenària; la primera des de la confirmació de la “renúncia” de Mercè Valls a encapçalar la llista convergent a les eleccions del 27 de maig. L’encara alcaldessa va obsequiar al nombrós públic amb l’actuació més esperpèntica i vergonyosa que recordo haver vist mai durant un ple municipal.

A dos quarts de nou del vespre s’iniciava el ple extraordinari sol·licitat el 15 de febrer pels dos grups municipals a l’oposició, per a tractar el tema del transport escolar de l’alumnat toranès d’ESO a l’IES de Calaf i/o a l’IES de Guissona (veure Canvi d'institut... ). El primer (i, en cas d’aprovar-se, únic) punt de l’ordre del dia era la nostra proposta de traslladar als pares i mares d’alumnes, mitjançant una consulta, la decisió d’escollir quina de les dues línies de transport es preferia, davant de la voluntat del Departament d’Educació de deixar de subvencionar-ne una. En comptes d’entrar a debatre la proposta presentada, l’alcaldessa va fer una breu i parcial cronologia dels fets, que començava el 1995, any en que va plantejar-se per primer cop el debat sobre quin havia de ser el nostre institut de referència, fins a la tarda del mateix divendres, en la que Antoni Llevot, director dels serveis territorials d’Educació, li hauria promès telefònicament el manteniment de les dues línies de transport per un període de temps indeterminat. En virtut d’aquesta promesa, de la qual no va aportar cap constància documental, Valls pretenia que retiréssim la nostra proposta de consultar pares i mares.

En la meva intervenció vaig tractar de defensar la postura que sempre ha mantingut la CUP en aquest tema: que era millor que la tria d’institut es fes des de Torà a que ens vingués imposada des de fora i que la presa d’aquesta decisió fos el més democràtica possible. Per aquest motiu proposàvem consultar les mares i els pares d’alumnes d’ESO, de primària i d’educació infantil. Un cop es tingués el resultat de la consulta, es podia continuar defensant el manteniment de les dues línies el màxim de temps possible, però tenint clar quina era la resposta que calia donar en cas de que Educació ens obligués a triar de manera imminent. No podíem per tant retirar la nostra proposta. Quan va poder intervenir, perquè ningú dirigia el funcionament del ple i les intervencions dels regidors s’alternaven amb les del públic assistent, el portaveu dels independents també va manifestar-se en termes semblants.

Després de moltes intervencions a favor d’una tria o de l’altra i a favor de decidir el tema via consulta, mitjançant acord de ple o per imposició directa del departament, i vist que els arguments es repetien sense cap aportació nova al debat, vaig sol·licitar poder fer el que se suposa que s’ha de fer en un ple (i encara més en un ple extraordinari, on l’ordre del dia és tancada): llegir i votar la proposta presentada. A partir d’aquí el surrealisme va assolir nivells antològics: segons Valls si la proposta de l’oposició era fer una consulta als pares això ja s’estava fent, “a veure que aixequi la mà qui vulgui anar a Calaf...”. Al cap d’una estona d’insistir vaig poder llegir la proposta, però abans que es posés a votació encara va iniciar-se un nou torn d’intervencions (a vegades simultànies) del públic.

Va haver de ser el regidor no adscrit Garrabou que va haver de dir-li que allò no era seriós, que els regidors que havíem presentat la proposta teníem tot el dret a que es votés el contingut d’aquesta. Després d’un darrer intent de Valls d’evitar la votació amb absurdes sortides de to (“Què diu la proposta: Proposta d’acord per a escollir, mitjançant consulta a pares i mares, la línia de transport escolar subvencionada per a l’alumnat d’ESO de Torà. D’acord, doncs”. I adreçant-se al públic assistent: “Va, pares, voteu”), que l’únic que feien era crispar els ànims de regidors i públic, es va poder passar a la votació.

Vots a favor de la proposta de consultar la decisió a les mares i els pares: cinc (2 de CUP, dos d’Independents i 1 no adscrit). Valls torna a intervenir: “Bé, passem al següent punt de l’orde del dia...”. Algú li diu que no hi ha cap més punt a l’ordre del dia. Faig notar que la votació no s’ha acabat, que falten els vots negatius i les abstencions. L’alcaldessa fa repetir la votació per a “fer-ho bé”. Repetim: vots a favor de la proposta que volia fer-nos retirar de l’ordre del dia: nou. Aprovada per unanimitat! Se’m va escapar un “I per això hem estat discutint dues hores?”. És evident que no era per això sinó perquè, al veure que no podia evitar la votació i que el resultat no era el que desitjava, va voler apuntar-se a la proposta guanyadora. Motius al marge, l’important és que la proposta de fer una consulta va aprovar-se per unanimitat, ara bé... tenim alguna certesa que la consulta es durà a terme?

A l’hora de jutjar el paper d’algú que ha ocupat un càrrec públic s’hauria de valorar tota la seva trajectòria, amb tots els encerts i tots els errors situats a cada platet de la balança. No és menys cert, però, que els darrers dies de permanència en el càrrec poden ajudar a corroborar o a maquillar la imatge de la cessant. En el cas que ens ocupa caldrà veure si l’acord adoptat divendres es materialitzarà o si, aplicant aquella dita espanyola del convent, es convertirà en l’enèsim incompliment d’un acord plenari.

Corren diversos rumors sobre el destí de Valls un cop abandoni l’alcaldia. Diuen que li han reservat un lloc a l’aparell del partit. Ja es veurà. La foto, a tall de suggeriment, és de Mururoa, un paradísiac atol polínèsic; el primer lloc que m’ha vingut al cap a l’hora de pensar en unes més que merescudes vacances.

El virrei cabró.

Succeeix molt de tant en tant que el primer cop d’ull a les primeres pàgines dels diaris ens provoqui un somriure com el que avui provoca el titular que encapçala el Segre. El protagonista és un personatge actualment apartat de la vida política, però que a alguns dels que ja tenim una incerta edat ens porta records no massa agradables: Francisco Martí Jusmet.

Martí Jusmet va ser Delegado del Gobierno español en Cataluña en el període 1982-1993, els primers 11 anys d'un govern estatal “d’esquerres” després del franquisme. Durant els 11 anys que el personatge en qüestió va exercir de Virrei al Principat van ser detingudes centenars de persones a causa de la seva militància independentista i d’esquerres, més d’un centenar d’elles sota la llei antiterrorista; la llista de detinguts per altres formes de dissidència, com per exemple la insubmissió, també va ser llarguíssima. Es clar que els esbirros de Martí Jusmet no detenien a la gent perquè sí, ni per les seves idees polítiques; i ara! Faltaría más! Que ell era el representant d’un govern d’esquerres, del govern de l’Espanya amiga, l’Espanya plural i democràtica. Un govern d’aquesta naturalesa només deté gentussa que no respecta les lleis de l’Estat ocupant. No fotem! Que ell era (i se suposa que continua sent) un home respectuós amb l’Estat de dret i que havia de vetllar escrupolosament pel compliment de la legalitat vigent.

Per això m’ha fet gràcia llegir el Segre d’avui: tot un exdelegat del Gobierno de la Nassión enxampat practicant la caça furtiva al Pallars Sobirà. Es veu que el personatge en qüestió ara és president de la delegació catalana del Safari Club Internacional, una organització (segons sembla armada) que organitza caceres arreu del món. Podeu veure un ampli repertori de fotografies amb animals de tota mena visitant el seu web. Un web que naturalment està tota en espanyol; que, com deia l’Alfonso Guerra, això del català fa burgès! I, per molta delegació catalana que siguin, ell és del PSOE, de los descamisaos, gent d’esquerres de tota la vida, treballadors amb aficions gens elitistes...

El divertit del cas és que el Virrei i el seu acompanyant, que ja tenia antecedents per caça furtiva, no van ser enxampats havent caçat un ós com els que, prèvia borratxera, mata el Juan Carlos; ni tan sols amb un exemplar de cérvol, d’aquells que tenen unes banyes com la Sofía. No; a Don Francisco van enxampar-lo després de pelar i tallar el cap a un exemplar assilvestrat de cabra domèstica, una espècie que no està considerada apta per a la caça. Segons sembla es sospita que els denunciats falsificaven trofeus de caça venent caps de cabra domèstica com si fossin d’exemplars de les cabres salvatges mallorquines de la serra de Tramuntana, animals que es veu que sí que tenen “valor cinegètic”.

Ja ho veieu com es tornen els catalanets desarrelats: comencen volent ser espanyols i acaben tornant-se més cutres que el Torrente... Suposo que a molts dels que van patir algun episodi repressiu menor (alguna multa arbitrària, alguna retenció...) la denúncia patida pel pobre Virrei els farà gràcia i que, en canvi, els que van patir conseqüències més greus no en tindran prou amb aquest esperpèntic personatge faci el ridícul. La cabra i el lleó suposo que serien partidaris de la llei del Talió.

A la foto Martí Jusmet presumint d'haver matat un lleó a Namíbia, com anys enrera es vanagloriava d'haver desarticulat no-sé-quantes vegades organitzacions independentistes (totes elles definitivament).

Canvi d’institut per a l’alumnat de Torà?

El 1995, coincidint amb la posada en funcionament de l’IES Guissona, el Departament d’Ensenyament va acordar que els nois i noies de Torà que havien de cursar l’ESO ho fessin en aquest nou institut. Així ho va exposar públicament en una reunió informativa, celebrada a la Sala d’actes de l’Ajuntament de Torà, l’aleshores Delegat territorial d’aquest departament Josep Giné (veure escrits anterior i posterior a aquella visita)

Davant l’opinió de la majoria del nombrós grup de mares i pares presents a la xerrada en el sentit de preferir l’adscripció a l’IES de Calaf, el delegat territorial va manifestar que no hi havia cap problema; que si preferíem Calaf a Guissona el Departament no hi posaria cap obstacle. Es va acordar, doncs, que s’aniria a l’institut de Calaf.

D’això ja fa 12 anys i des d’aleshores la immensa majoria de nois i noies de Torà han cursat l’ESO a l’IES Alexandre de Riquer de Calaf tenint el transport escolar subvencionat amb total normalitat en tant que institut al que (es creia) que estava adscrit el CEIP de Torà.

Fa uns tres anys un grup de mares i pares d’alumnes van decidir que els seus fills i filles anessin a l’IES de Guissona. Aquest fet, en principi, no havia de comportar cap canvi perquè la immensa majoria d’alumnes que iniciaven l’ESO continuaven fent-ho a Calaf. Els canvis van venir al cap d’un temps, quan aquest grup de mares i pares van sol·licitar tenir una línia de transport escolar subvencionada per ensenyament; aleshores, després de recórrer a vàries administracions, se’ls va donar la raó atenent a que Torà, segons el mapa escolar, continuava pertanyent a l’IES Guissona. Es veu que ni el Departament d’Ensenyament, ni l’Ajuntament de Torà d’aquella època, van caure en el “detall” d’oficialitzar un canvi que va produir-se de facto, i que va consolidar-se amb els anys, per la voluntat explícita de la majoria de pares i mares d’alumnes.

I així, amb dues línies de transport subvencionades simultàniament a dos instituts de dues poblacions diferents, hem passat un parell d’anys. L’any passat, però, va arribar el primer avís de que això s’havia d’acabar: a primers d’any la delegació territorial del Departament d’Educació va adreçar-se a l’Ajuntament de Torà sol·licitant un acord de ple en el sentit de triar una de les dues línies de transport.

Que sol·liciten un acord de ple i ens insten a triar? Doncs l’alcaldessa de Torà, espavilada ella, opta per no fer ni una cosa ni l’altra: envia una carta sol·licitant el manteniment d’ambdues línies de transport. Des d’Educació insisteixen: volen un Acord de Ple (no una carta de l’Alcaldessa) i insisteixen en que triem una de les dues opcions.

Després d’aquest segon requeriment l’Alcaldessa (i regidora d’Ensenyament) convoca un ple extraordinari amb un punt únic a l’ordre del dia: que l’Ajuntament de Torà acordi (en sessió plenària, ara sí) sol·licitar el manteniment de les dues línies de transport. La proposta s’aprova per unanimitat. Els dos vots de la CUP també van ser, doncs, favorables a la proposta –per demanar que no quedi!- però vam fer constar el nostre escepticisme amb la moció aprovada. Copio textualment de l’acta part de la intervenció que, com a portaveu de grup, vaig fer: “com que probablement no podrem mantenir sempre les dues línies de transport, caldria que des de Torà s’escollís el més aviat possible, del contrari ens vindrà imposat des de fora. Una bona manera d’escollir quina adscripció de centre i quina línia de transport es prefereix seria mitjançant una consulta als pares i mares, aprofitant les eleccions de l’AMPA del CEIP Sant Gil”. Pels comentaris de membres de la resta de grups municipals, va semblar que a tothom li semblava bé fer aquesta consulta. Només ho va semblar.

Ha passat gairebé un altre any i, sense que l’Ajuntament hagi consultat l’opinió de pares i mares, ha tornat a arribar una altre escrit d’Educació. En aquesta ocasió ja ens diuen que suprimeixen la línia de transport a l’IES de Calaf. Com que no hem triat nosaltres ho han fet ells, escollint la supressió de la que, almenys fins ara, ha estat l’opció triada majoritàriament a la nostra vila. La resposta de l’Ajuntament de Torà, segons llegeixo en l’acta (rebuda avui) de la Junta de Govern celebrada el 26 de gener: “La Sra. Alcaldessa manifesta que es contestarà aquest escrit en el sentit de demanar que es continuïn mantenint les dues línies fins a la definició territorial”. Continuem sense triar... Després ens queixarem de que les coses ens vénen imposades des de fora!

Per a tractar aquesta problemàtica, ahir, abans d’haver vist l’acta de la Junta de Govern, els dos grups a l’oposició vam sol·licitar un ple extraordinari (per sol·licitar-ho fan falta les signatures de tres regidors i la CUP només en té dos) que s’haurà de celebrar abans de quinze dies. El ple tindrà dos punt a l’ordre del dia: en el primer es debatrà una moció instant a l’Ajuntament a consultar a pares i mares d’alumnes quina línia prefereixen; si no s’aprova el primer punt, en el segon es proposa acordar escollir la línia de transport de Calaf, que actualment utilitzen la immensa majoria d’alumnes.

El Brut i la Bruta 2007

Arriba el cap de setmana de la Festa del Brut i la Bruta. Com cada any haurem de posar-nos a punt i aguantar el tipus, especialment per a l’exercici de Memòria Històrica dels fets de rabiosa actualitat del municipi. A veure com ens deixen aquest any!

L’any passat els de la Cremallera Teatre van fer cantar i ballar a uns quants membres del consistori davant mateix de la Casa de la Vila. A la foto de dalt, a la dreta del pregoner (de neng) i del barman, podeu veure al regidor no adscrit i als portaveus de la CUP, d’Independents per Torà i de CiU.

Veure el Programa 2007.

Tornen a arxivar la querella per tortures.

Mala notícia en relació a la querella per les tortures patides per Jordi Vilaseca, el primer dels detinguts en l'operació de Garzón contra els joves de Torà, l'abril de 2003.

El passat mes de desembre la jutgessa del jutjat número 2 de Lleida va ser substituïda. El nou jutge, després de mirar-se l'expedient i sense practicar cap diligència, va decidir abans d'ahir, 2 de febrer de 2007, arxivar el cas per segona vegada (més informació a www.justiciatora.net).

"Sembla que ja és un costum que cada cop que canvien de jutge arxiven la querella". Jordi Vilaseca, durant la xerrada "Malgrat la repressió, seguim avançant!", inclosa en els actes del primer aniversari de La Fura, Casal Popular de Solsona.

La tortura contra persones detingudes en sumaris polítics és una pràctica habitual a l'Estat espanyol. També és habitual que aquestes denúncies no es tinguin en compte perquè els membres de l'aparell de l'estat tenen la consigna de negar-ne l'existència, malgrat els informes d'organismes internacionals independents, i perquè sovint és dificilíssim de poder-les provar. En aquest sentit el cas de Jordi Vilaseca és una excepció per l'existència d'un informe mèdic que acredita que el detingut va ser drogat durant el període d'incomunicació. Aquesta constància documental de l'existència de tortures fa encara més aberrant l'arxivament de la querella.

Més informació sobre el cas en una de les primeres entrades d'aquest bloc (Els fronts oberts del cas Torà)

Vídeo del secretari d'estat de seguretat del govern de Rodríguez Zapatero negant l'existència de tortures a l'Estat espanyol, en una entrevista en una televisió australiana.

Que s'apague la llum.

Aquests dies m’han arribat uns quants mails d’una de les darreres campanyes que corren per la xarxa. Es tracta de l’apagada de llums convocada per aquest vespre (veure la notícia a vilaweb) per a “prendre consciència del perill d'una pujada accelerada de la temperatura terrestre i del malbaratament d'energia”. A aquesta acció simbòlica s’hi han afegit algunes administracions. No em sembla pas malament que des de les institucions públiques es promoguin campanyes de sensibilització respecte a problemàtiques ambientals; al contrari. Ara, no deixa de ser contradictori com des d’algunes administracions es pretén conscienciar la ciutadania de la necessitat de fer front al canvi climàtic, de fomentar l’estalvi de recursos energètics o hídrics i, en general, de preservar el medi natural i, al mateix temps, no es fa res per evitar aquests efectes negatius sobre el territori. La relació d’exemples concrets seria llarguíssima: des de l’aigua malgastada en camps de golf o estacions d’esquí fins al malbaratament energètic causat per la ineficiència (o la inexistència) del transport públic, per la proliferació d’aparells d’aire condicionat o, per posar un cas extrem, la instal·lació d’un sistema de calefacció en un carrer de Salardú (subvencionada per la Generalitat mitjançant el Puosc). Després ens parlen de sostenibilitat. Fets, no paraules!


Una altra de les campanyes que circulen darrerament per internet és la de promocionar, mitjançant els blocs, la música cantada en la llengua que Tete Maragall, aquell il·luminat que fot de conseller, malda per disminuir-ne la presència al món de l'ensenyament. La idea va sorgir d'un dels blocs de vilaweb. Aquesta campanya i la noticia comentada més amunt m’han fet decidir a penjar la següent cançó:

Feliu Ventura. Que no s'apague la llum.

Els acords de Ple són per a no complir-los?

En el Ple ordinari del 7 de juliol de l’any passat la CUP va presentar una moció per a la recuperació del Pou de Gel de Torà. Es tractava d’una moció molt senzilla: proposàvem que es redactés un projecte tècnic per a estudiar la viabilitat de fer un accés directe des de la Plaça de la Creu fins al passadís d’accés actual, que surt de l’interior d’una casa particular, per tal de poder accedir a l’interior del pou sense haver d’entrar en cap propietat privada. La moció proposava que aquest projecte se sotmetés a una posterior aprovació del ple en un termini de tres mesos.

La (dissortadament) alcaldessa del nostre municipi va manifestar el desacord del seu grup amb el plantejament de la CUP, tot i manifestar el seu interès per la recuperació d’aquesta obra. Segons ella cal continuar la línia de negociacions que fa temps ja havien iniciat amb la família Miret, propietària de la casa per on s’accedeix al pou, indicant que aquesta exigia fer unes determinades permutes a canvi.

Tot i manifestar-se contra la moció de la CUP, el grup de CiU no va votar-hi en contra sinó que es va abstenir. D’aquesta manera la moció va aprovar-se amb els vots afirmatius dels dos regidors de la CUP i el de l’únic regidor d’Independents per Torà present al ple, l’abstenció de l’equip de govern i l’únic vot en contra del regidor no adscrit Jaume Garrabou. Així doncs s’aprovava que al cap de tres mesos l’equip de govern havia de portar al ple un projecte d’accés al pou de gel des de l’exterior.

Val a dir que el termini fixat, tres mesos, no era casual: després de les últimes municipals es va acordar que els plens ordinaris se celebrarien cada primer divendres de mes. Des del retorn de CiU al govern municipal aquest acord de ple tampoc no es respecta sinó que les sessions ordinàries del ple s’acostumen a celebrar cada tres mesos (i perquè es el termini màxim que fixa la llei!).

Gairebé tres mesos després, el 6 d’octubre, va tornar a haver-hi ple ordinari. Al punt de precs i preguntes vam recordar a l’equip de govern l’acord aprovat i vam preguntar on era el projecte que s’havia de presentar en un termini que finalitzava l’endemà. Naturalment, tal i com esperàvem, el més calent era a l’aigüera. La (dissortadament) alcaldessa va manifestar que ells, com ja havien dit, es mantenien en la línia de negociar amb la família Miret. A nosaltres ens sembla molt bé el seu afany negociador però vam recordar-li que els acords de ple són per a complir-los; si no tenia cap intenció de complir l’acordat podia votar-hi en contra i la moció no hauria prosperat. Ella i el seu equip es veu que no ho consideren així.

Des d’aquella aprovació ja han passat no tres sinó sis mesos i aquell acord de ple segueix sense complir-se. I només és un exemple.

De moment el pou de gel de Torà només pot veure’s en fotos com la que encapçala aquesta entrada.

Sant Joan de Vilatorrada contra la tortura.

Després de bastants mesos sense cap notícia en aquest sentit, des del Bages i amb una mica de retard, ens arriba la notícia de l’aprovació, per unanimitat, per part de l’Ajuntament de Sant Joan de Vilatorrada de la Moció de suport als joves de Torà detinguts sota la llei antiterrorista l’abril del 2003 i a favor de la investigació de les tortures patides per un d’ells. Esperem que en aquests primers mesos de l'any altres ajuntaments s'afegeixin a aquesta llista (en la que, per cert, destaquen algunes absències segarrenques).

Podeu veure el llistat d’institucions que han aprovat diferent mocions en contra de la tortura i de suport als joves de Torà.

Més informació sobre el cas en aquest web i en una de les primeres entrades d’aquest bloc.

Els Països Catalans i la represa de l’activitat armada d’ETA.

ETA ha protagonitzat la darrera notícia destacada de l’any amb una contundent acció a l’aeroport espanyol de Barajas. A banda de la tràgica mort de dues persones innocents, que en cas de confirmar-se cal rebutjar, l’acció de l’organització armada basca ha provocat una forta sacsejada en la classe política espanyola i en la basca i en els seus respectius entorns mediàtics, obrint força interrogants sobre la posterior evolució del procés de pau.

Caldrà veure si l’acció d’ETA és la fi de l’alto-el-foc o només és un avís al govern espanyol d’una més que probable represa de l’activitat armada si aquest no fa cap pas important cap a la pau. Caldrà veure també si les declaracions fetes des del govern espanyol de suspensió de negociacions són de caire tàctic, davant la pressió de la caverna ultra, o si respon a una manca de voluntat real de trobar una sortida negociada al conflicte que tenen al País Basc. I des d’una òptica estrictament catalana caldria (cal) preguntar-se també què passarà si es trenca definitivament l’alto-el-foc unilateral de l’organització basca.

Més amunt esmentava els polítics espanyols i els bascos però... i els catalanets? Si hem de fer cas a la seva reacció davant els fets d’aquests dies sembla que, dissortadament, la totalitat de la nostra estimada classe política podem incloure-la dins l’espanyola. Per la seva part, la majoria de mitjans de comunicació presumptament catalans també transmeten una visió totalment hispanocèntrica de tot plegat, destacant que l’atemptat a la T4 suposa el trencament de la treva declarada per ETA el 22 de març de 2006 (veure vídeo). Tots ells semblen haver-se oblidat totalment del 18 de febrer de 2004 (foto de dalt), malgrat l’enrenou polític i mediàtic que, tant a nivell autonòmic com estatal, va haver-hi pels volts d’aquella data.

Ara fa tres anys un diari espanyol va aixecar un gran rebombori al publicar la notícia d’una reunió, en una ciutat del nord de Catalunya, entre Josep-Lluís Carod-Rovira, aleshores Conseller en Cap de la Generalitat principatina, i membres de l’organització ETA. El que va venir després és prou conegut i va acabar amb Carod fora d’un govern que aniria cedint davant de totes i cadascuna de les exigències espanyoles. Al cap de poques setmanes, el 18 de febrer, ETA feia públic un comunicat anunciant l’inici d’una treva parcial circumscrita a part de la nació catalana sota domini espanyol (la treva només era d’aplicació a la CAC i les Illes). Tothom pot recordar també que cada cop que els bascos fotien algun petard, per insignificant que fos, tots els cavernícoles espanyols (encapçalats pel ballarí de claqué de la COPE) es fotien a bramar com a possessos acusant el president d’ERC d’haver pactat que ETA deixés tranquils els catalans i es limités a matar espanyols. Val a dir que, tot i que en aquesta època l’organització armada basca tampoc va causar cap víctima mortal a Espanya, els atacs a Carod per part de la premsa espanyola eren de tal magnitud que, en sentir-los, fins i tot el titular d’aquest bloc estava temptat de votar el líder republicà! La temptació, però, s’esvaïa cada cop que en comptes del Federico escoltava el Josep-Lluís: el president d’ERC, lluny de defensar una relació de no ingerència mútua entre bascos i catalans, va passar a arrenglerar-se acríticament amb les posicions de suport al govern espanyol.

Al cap de dos anys la treva parcial catalana va diluir-se dins l’alto-el-foc unilateral i indefinit decretat per l’organització basca a tot el territori estatal. Què passarà però el dia que ETA declari trencat aquest alto-el-foc i anunciï la represa de l’activitat armada? Tornarem a la situació de treva només per a les Illes i el Principat, anterior al març del 2006? O ens trobarem en la situació anterior a la declaració de treva parcial del febrer de 2004? Si la nostra estimada classe política actués en clau nacional tractaria d’aconseguir que, en cas d’un hipotètic trencament de l’alto-el-foc permanent vigent fins ara, l’organització armada basca no només mantingués la treva parcial decretada fa tres anys a part del nostre país sinó que la fes extensiva al conjunt del territori dels Països Catalans.

Un anunci per part d’ETA en el sentit de mantenir el cessament de les seves accions armades a tot el nostre territori nacional, a més de ser una qüestió de respecte al nostre poble i de coherència política (tenint en compte que parlem d‘una organització que posa reivindicació de la territorialitat d’Euskal Herria al mateix nivell que el dret a l’autodeterminació) tindria la virtut afegida de situar els Països Catalans (en el seu conjunt) a la primera pàgina política. A més es donaria la paradoxa que aquest fenomen augmentaria com més es criminalitzés, per part dels sectors més espanyolistes, l’actuació d’ETA a la resta de l’Estat espanyol; els mitjans més espanyolistes esdevindrien propagandistes involuntaris de la unitat nacional dels Països Catalans.

Es clar que, ara com ara, no hi ha cap força política parlamentària catalana que pugui defensar obertament el manteniment de l’alto-el-foc per a tot el nostre país. No només això sinó que tots aquests partits coincideixen en repetir, com una vulgar tuna del poder establert, la mateixa cançoneta de la condemna estèril i buida de solucions. Si no pot defensar-ho la nostra estimada classe política qui pot fer-ho? Potser des de l’independentisme i des d’això tan ambigu que s’anomena sobiranisme, a vegades tan propens a crear plataformes, es podria impulsar algun manifest exigint el respecte a la territorialitat i al dret de decidir de tots els pobles (començant pel nostre i incloent també, naturalment el basc). És només una idea per a que circuli per la xarxa...