L'alcaldessa perd els papers.

El passat divendres 23, vigília de sant Joan, hi va haver ple extraordinari a l’Ajuntament de Torà amb un únic punt a l’ordre del dia: l’aprovació provisional de la modificació puntual de les NNSS de planejament per a la delimitació d’un nou sector de sòl urbanitzable d’ús industrial al Pla de Torà. Traduït a un llenguatge més planer: l’aprovació del projecte del polígon del Camí de Palouet tal i com l’havíem consensuat i aprovat inicialment tots els grups municipals el 15 d’octubre de 2004 i que CiU ha tingut bloquejat durant més d’un any i mig per a tenir content a Jaume Garrabou, el regidor que va donar-los l’alcaldia i únic membre de l’ajuntament que, per interessos personals, s’oposava al projecte.No repetiré tot el que he escrit en altres entrades sobre aquest tema; qui vulgui pot rellegir el que vaig escriure, ara fa un any i mig, amb motiu de la Moció de censura preveient com aniria tot plegat i mirar si m’he equivocat de gaire. Si voleu posar-vos al dia sobre aquest tema podeu llegir El “culebrón” del Polígon. D’aleshores ençà el més important que ha passat pel ple han estat l’aprovació, el dia 30 de maig, d’una proposta, presentada per la CUP i els Independents per Torà (InTo), de desestimació de les al·legacions de Garrabou i l’aprovació puntual de divendres passat, que comentava més amunt.

Si els plens no es convoquessin en un horari que sembla triat expressament per a que no pugui assistir-hi el públic, els toranesos i les toraneses haurien pogut gaudir de l’espectacle còmic amb que ens va obsequiar l’alcaldessa. Amb un posat que pretenia ser seriós i amb un to indignat, a més a més de renyar-me públicament, va voler informar al ple de la conducta irregular del titular d’aquest bloc. Segons la patètica primera autoritat municipal, el portaveu del grup municipal de la CUP s’havia presentat a l’ajuntament, poc abans del ple municipal, i l’hi havia entregat per escrit, “de sobte, sense parlar-ne, tal com acostuma a fer ell”, el posicionament de la CUP sobre una hipotètica requalificació del PP1 (per entendre’ns: a la zona de Cal Segués). No només això sinó que el Vilalta havia entregat còpia d’aquest escrit a tots els regidors de l’ajuntament, tot i que ella (l’alcaldessa) li havia dit que no ho fes, “però ell no m’ha fet cas: el Vilalta és com una espasa que sempre tens a sobre el cap!”. A més a més, va afegir l’alcaldessa, “justament aquest matí he parlat amb l’assessor jurídic de l’ajuntament i m’ha dit que per a presentar propostes al ple amb caràcter d’urgència cal votar-ne primer la inclusió en l’ordre del dia” i va demanar a la secretària que confirmés aquest extrem “Oi, Carme?”. La secretària, com no podia ser d’una altra manera, va dir que entenia que allò no era cap proposta per incloure al ple, sinó només una informació que un grup municipal feia arribar al conjunt de l’ajuntament sobre el seu posicionament respecte a un tema concret.

Efectivament; no era res més que això. Per què, doncs, Mercè Valls, va perdre els papers fins al punt de dir moltes més estupideses de les que ja diu habitualment? Des de fa poc més d’un mes CiU (o més concretament ella) s’ha adreçat en diverses ocasions al nostre grup (o més concretament al portaveu) sondejant la possibilitat que la CUP acceptés algun tipus de modificació urbanística que pogués satisfer el regidor que, mitjançant la moció de censura, va tornar-li l’alcaldia, fent fora la coalició de govern formada pels InTo (l’exgrup de Garrabou) i la CUP. D’entrada qualsevol podria veure que si haguéssim estat disposats a acceptar una requalificació a mida dels interessos personals del regidor Garrabou ja hauríem pogut fer-ho quan estàvem al govern, que així ens hauríem estalviat de perdre’l! Ara, una cosa és no acceptar que un regidor s’aprofiti del seu càrrec municipal en benefici propi -que ni ho acceptàvem ni ho acceptem (en aquest sentit Garrabou va encertar donant el govern a CiU)- i una altra de molt diferent és que acceptéssim estudiar propostes de modificació que pogués presentar Garrabou com a particular (exactament com qualsevol altre particular). Aquestes converses ens van facilitar accedir a documentació que normalment el govern municipal ens impedeix o ens dificulta veure. Posteriorment, un cop consultada aquesta documentació, vam dir-los quins creiem nosaltres que són els mínims a tenir en compte davant de qualsevol hipotètica remodelació de la zona en qüestió, sempre partint de la base que són les persones interessades les que haurien de presentar una proposta. Durant els dies anteriors a l'última sessió plenària, Valls va insistir telefònicament, amb un to amable impropi de l’”estimació” mútua que ens professem, en que abans del ple havíem de parlar. Com que, pel que semblava Garrabou encara no havia dit res sobre aquest tema ... de què havíem de parlar? Amb cinc minutetss abans del ple jo ja en tenia prou; només calia deixar constància escrita d’una posició expressada reiteradament de paraula. Això és el que li va fer perdre els papers: que tots els regidors tinguessin còpia del posicionament de la CUP respecte al tema del Garrabou; sense aquest escrit en mans de tots els regidors, la Valls hagués pogut continuar fent la Leti i la Ramoneta, tenint el Garrabou mig enganyat amb promeses de possibles acords amb la CUP cada vegada que aquest li preguntés allò de “Que hay de lo mío?”

Resumint: que, segons la dissortadament alcaldessa de Torà, sóc molt lleig i molt dolent per haver repartit un document amb l'opinió del nostre grup sense demanar-li permís a ella. On s'és vist! Dolent és poc; un malparit acabat és el que sóc! Fixeu-vos fins on arriba la meva dolenteria que, no només no en tinc prou amb haver repartit el paper que li va fer perdre els papers, sinó que ara en penjo el contingut aquí per a que pugui llegir-ho tothom.

A la imatge: L'espasa de Damocles, del pintor anglès Richard Westall

La (des)atenció sanitària a les zones rurals

La Comissió Sanitària de Torà ha enviat a la premsa una carta per a publicar-la a les seccions d'opinió dels diferents mitjans, en relació a una problemàtica que actualment patim a Torà i als municipis veïns, i molt possiblement a molts altres municipis rurals d'arreu dels Països Catalans:

"El desmantellament de l’atenció sanitària a Torà.

Torà, municipi d’uns 1300 habitants, situat a l’extrem nord-oriental de la Segarra, ha esdevingut un clar exemple del desmantellament del sistema d’atenció sanitària patit a la Catalunya rural els darrers anys. Des de feia molts anys Torà disposava de dos metges de medicina general que donaven servei al nostre municipi i a diversos municipis veïns (Biosca, Pinós, la Molsosa), amb una població total no molt nombrosa (poc més de 2.000 habitants) però repartida en 220 km2, un territori més extens que el Barcelonès o el Garraf.

La posada en funcionament del CAP de Calaf, teòricament havia de comportar el poder disposar a pocs quilòmetres d’uns serveis (bàsicament especialistes) que no teníem al consultori de Torà, sense que minvés el servei d’atenció continuada existent a la nostra vila. Això teòricament perquè al cap de poc temps van començar a sovintejar els dies, sobretot caps de setmana, en que al consultori de Torà només hi havia un rètol anunciant que, en cas d’urgències, calia anar al CAP, ja fos perquè el metge de Torà feia festa i el seu lloc el cobria un metge de Calaf o, encara pitjor, perquè el metge de Torà havia de fer la guàrdia a Calaf, en detriment de la nostra vila, per a cobrir l’absència (per baixa, festiu, vacances...) d’un facultatiu d’aquella població. Aquest deteriorament també es va fer extensiu al transport sanitari: amb la privatització d’aquest servei vam passar de tenir ambulàncies raonablement properes a dependre –i en aquest cas vol dir dependre’n la vida- d’un servei situat a Igualada.

Des de l’1 d’abril però les coses han empitjorat: els responsables de la Regió Sanitària Centre van anunciar-nos la seva decisió (presa unilateralment, sense consensuar-la amb els ajuntaments afectats) de suprimir les guàrdies dels metges al consultori de Torà: si fins aleshores, sobre el paper, havia d’haver-hi metges però, a la pràctica, molts caps de setmana no n’hi havia, la millor manera de poder complir les guàrdies establertes era suprimir-les també a nivell teòric. Si a això hi afegim la reducció horària de les guàrdies, hem passat de tenir assistència medica del 100% (24 hores, 365 dies) a tenir-la només del 28% del temps

Fa poc va celebrar-se el Congrés del Món Rural de Catalunya, on es va afirmar que un dels drets prioritaris de les persones que vivim en aquest àmbit, era la salut. Resulta paradoxal que la Generalitat organitzi congressos on s’omplen la boca de bones intencions cap als municipis rurals i, simultàniament, buidi aquests territoris dels serveis que tots coincidim en considerar prioritaris.

Aquesta és la Catalunya rural que volem per al segle XXI?

Comissió Sanitària de Torà."

Que quedi clar donc que el metge (o metgessa) el volem a Torà tots els dies de l'any! A Calaf val més anar-hi de festa: aquí teniu l'enllaç amb la programació del Festival de Música Tradicional d'aquest cap de setmana.

A la foto el petit nucli de Lloberola, al municipi de Biosca, situat a uns 11 quilometres del Consultori Local de Torà, a uns 25 del CAP de Calaf i a una cinquantena llarga de la Base d'ambulàncies d'Igualada

Tranquil•litat

Com era de preveure la jornada de genuflexió s’ha caracteritzat per una interpretació interessada dels resultats per part de tota la classe política principatina: el tripartit del Sí (CiU, Psc-PsoE i ICV), lògicament, destaca el 73,9% del vot mesell, amb expressions d’eufòria que, amb una participació tant baixa, freguen el ridícul; la direcció ERC considera que el No que defensaven (per “imperatiu assembleari”) no ha guanyat però que molta gent que ara ha votat Sí “ens ha garantit el seu suport a la tardor”; el PP, com sempre en un altre món, pretén apropiar-se de l’altíssima abstenció amb arguments del tipus “veieu com això de l’Estatut no era una prioritat dels ciutadans de Catalunya?”. Tot plegat un seguit de declaracions que, com la pròpia campanya, lluny de l’anàlisi seriosa dels resultats només busquen la pole position mediàtica de cara a les eleccions autonòmiques de la tardor -els uns- o a fer bullir l’olla de l’electorat espanyol i espanyolista -los otros.

També des de l’Esquerra Independentista i les plataformes que defensaven el No hem de fer una anàlisi de com tenim el pati, però hem de fer-ho tranquil·lament, sense presses -no tenim cap urgència electoralista, ni cues de periodistes frisant per a emetre la nostra opinió en horari de màxima audiència- i, sobretot, amb rigor; cal fugir de discursos derrotistes però també de triomfalismes irreals basats en la deslegitimació del sistema autonòmic per l’alt índex d’abstenció, com defensen alguns blocaires. No fotem! Això seria així si la tria entre platja i muntanya es produís fruit d’un elevat nivell de consciència política, però em fa l'efecte que no és el cas.

A la foto, per despamfletitzar una mica el bloc, un racó tranquil sota la Torre de Vallferosa, al municipi de Torà.

Les raons del NO

Si només ens fixessim en la tele i en la premsa majoritària podríem arribar a la conclusió que el debat de l'estatut és un 4 contra 1 dels partits amb representació parlamentària -i això sent generosos amb l'1!: tres dels partits defensen obertament el Sí, un altre pronunciant-se pel No dóna molts més vots al Sí que els propis arguments dels defensors d'aquest estatutet i l'altre partit que defensa el No ho fa amb un convenciment...

Afortunadament encara hi ha vida fora de les institucions:

Alguns posicionament des de l'Esquerra Independentista i des d'algunes organitzacions sectorials

• Llibret informatiu editat per la CUP: "Prou d'estatuts. Ara cap a a la Independència" (pot descarregar-se en format PDF).
• Comunicat del Moviment de Defensa de la Terra i editorial de la seva publicació la Veu.
• Document d' Endavant (OSAN) : "Raons per dir NO a l'Estatut".
• Manifest del Partit Socialista d'Alliberament Nacional davant del referèndum i editorial de la seva publicació Lluita
• La Coordinadora d'Associacions per la Llengua i el seu posicionament davant del referèndum.
• Document públic del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans davant el procés de reforma estatutària.

Plataformes diverses que defensen el no:

• Diguem No
• Campanya Unitària per l'Autodeterminació
• Plataforma pel Dret de Decidir
• Sindicalistes pel No
• Economistes pel No
• Antifranquistes pel No

... i els que em deixo!

Les raons de l'abstenció.

Molta de la gent amb la que he parlat aquests dies, moltíssima si ho comparo amb convocatòries anteriors (siguin referèndums o eleccions), m'ha dit que aquesta vegada no aniria a votar. L'argument no podia ser més clar i concís: "Estic fart-a de tots els polítics!"

Tot i tenir bona part de raó, no m'he pogut estar de dir-los que si el motiu de la seva abstenció és el fàstic que els provoca la classe política millor que s'abstinguin a les eleccions. Perquè, encara que no ho sembli, diumenge no es va a votar a cap partit. El que ens pregunten diumenge és si ens agrada el futur que la classe política, sota el dictat dels que manen de veritat, ens té reservat pels propers anys: un estatutet regional sotmès a les limitacions d'una Constitución Española intocable per a reconèixer drets a les nacions sense estat, però sí que pot modificar-se per a perpetuar els privilegis d'una institució com la monarquia.

Volem ser una regió d'Espanya? Com pot ser que no tinguem resposta a una pregunta tan senzilla?

Les raons del Sí

Per molt que m’hi esforci no acabo d’entendre cap de les presumptes raons del tripartit del Sí (o bipartit, ja que ICV demostra ser al Psc-PsoE el mateix que Unió respecte a Convergència).

Segons els de la sucursal regional del PsoE, “El PP utilitzarà el teu No contra Catalunya”. Segurament tenen raó: tots els partits utilitzaran els vots en benefici seu, fent la lectura del resultat del referèndum que més els convingui en cada cas. El PP tractarà d’utilitzar el meu No contra Catalunya, de la mateixa manera que el PsoE utilitzarà contra Catalunya el Sí dels mesells (o dels claudicants, segons la imatge manllevada del bloc de l'escriptor Víctor Alexandre).

En la seva escassa publicitat, els de CiU ens mostren una foto d’un Seat 600 acompanyada de l’eslògan “1979 o futur”. No ens diuen quin és el futur (el 850?). L’únic que entenc és que reconeixen que l’any 79 ja ens van ensarronar amb l’acceptació d’un estatut petit i atrotinat: el 600 va deixar de fabricar-se el 1973.

L’apèndix del Psc-PsoE, ICV, ens anima a votar “Un estatut catalanista, ecologista i d’esquerres”. Deu ser per això que l’estatutet té el suport de reconeguts separatistes, ecologistes i (sobretot) rojos com Duran o de la ultradretana i racista Plataforma per Catalunya.

Continuen prenent-nos el pèl i els quartos.

Aquests dies tothom ha rebut a casa el llibret (bilingüe, faltaría más!) de la proposta d’Estatut d’autonomia sotmesa a referèndum aquest diumenge, altrament conegut com a Estatutet de la Moncloa, de Mas-ZP o de les llenties. No sé si gaire gent haurà tingut la santa paciència de llegir-se’l íntegre (això d’íntegre és un dir: mireu aquesta comparativa) però la veritat és que em vénen al cap infinitat de lectures més interessants. No paga massa la pena de llegir-se’l: el més important no és allò que hi posa sinó el que no hi posa. De totes maneres si algú creu que per anar a votar abans n’ha de conèixer tot el contingut, posats a fer, que repassi també la Constitución Española; al cap i a la fi un estatutet d’autonomia només és un annex regional d’allò que anomenen la Carta Magna (pel conyac, suposo). És, si fa no fa, com el parell de pàgines de Catalunya que afegeixen a les edicions barcelonines de tebeos fatxes com La Razón.

Com a independentista votaré NO a aquesta imposició, com hauria votat no a l’estatut del 30 de setembre o a qualsevol altre pacte de submissió del nostre país (o d’una part d’ell) a un Estat estranger (en aquest cas l’espanyol). Sóc conscient però que aquesta postura és vista com a pròpia de minories radicals i arrauxades per molta gent assenyada, partidària de fer passos endavant (cap al precipici?). Segons els sectors assenyats, amb aquest estatutet “avancem una mica i, és clar, val més això que res!”, però quan intentes que t’expliquin en què avancem no n’acabes de treure l’entrellat...

Els partits defensors declarats del sí esgrimeixen com a principal argument de la seva opció “que no es pot votar el mateix que el PP”. Un gran argument, certament, quan ells ho han fet en incomptables ocasions: sense anar més lluny en el darrer referèndum celebrat (el de la mal anomenada Constitució europea). Els únics que ens donen arguments per a votar afirmativament són, justament, Acebes, Zaplana i tota la resta del circ: segons ells l’Estat espanyol es trenca, el català s’imposa, els feixistes són perseguits per les institucions... Afirmacions que no pot abonar ningú amb plenes facultats mentals.

Un argument que, dissortadament, ha arrelat entre la gent del carrer disposada a dir amén a l’estatutet és la suposada millora del finançament. Cal tenir en compte que degut a l’espoli fiscal als Països Catalans perdem anualment prop del 10% del nostre PIB (el 3,5% al País Valencià, el 10% al Principat i el 17% a les Illes), mentre que les dues comunitats autònomes basques (Euskadi i Navarra) només en perden un 1,5% i a la majoria de regions espanyoles en guanyen. Això traduït en números vol dir que aquest any, només al Principat, l'Estat espanyol ja ens ha fotut més de 6.400 milions d'euros (mira el comptador de la dreta) Amb aquests números, i amb els dèficits creixents en infraestructures i serveis públics, no és estrany que la gent valori qualsevol hipotètica millora en matèria de finançament. Una millora desmentida per economistes de prestigi.

Segons els “Economistes pel No” cal rebutjar l’estatutet perquè:

“1. Consagra el mateix model de finançament que ha condemnat Catalunya a un espoli fiscal sistemàtic, inèdit en qualsevol economia desenvolupada.

2. No garanteix més inversió de l'Estat a Catalunya.

3. Renuncia a moltes competències econòmiques previstes a la proposta del Parlament de Catalunya com a pròpies que considerem clau.

4. No permetrà afrontar els nous reptes de l’economia catalana.”

Amb tota seguretat que des de l’Esquerra Independentista discreparíem amb molts dels signants del manifest en quin destí haurien de tenir aquests diners en el supòsit de que es quedessin al nostre país. Serien les lògiques diferències que en els països normals situarien el debat en l'eix dreta-esquerra. Amb tot, la difusió d’aquestes dades poden arribar a sectors de la societat catalana poc permeables al nostre discurs. Cal tenir-ho en compte. Aquí podeu llegir el manifest sencer.

Saura i el vot independentista

He sentit diverses vegades Joan Saura dient que li sabia greu el No d’ERC a l’estatutet de la Moncloa perquè “cap independentista ni cap persona d'esquerres pot dir que no a aquest Estatut”. No he votat mai ERC (ni ICV ni cap de les altres forces polítiques amb representació al Parlament regional) però en tant que independentista d'esquerres em sento al·ludit per aquesta reiterada estupidesa del líder dels eco-pijos.

El que no pot dir cap independentista és sí a aquest estatut, ni a cap estatut que no reconegui el dret a l’autodeterminació d’aquest esquarterat país. És clar, me n’oblidava: per als multicultis de disseny com Saura això de l’autodeterminació només és vàlid per al poble palestí, el sahrauí o per a qualsevol altre que quedi una mica lluny d’Europa i, sobretot, del seu inqüestionable Estat espanyol. On s’és vist que els independentistes catalans reclamin l’autodeterminació dels Països Catalans! No veieu que això no només fa provincià sinó que incomoda l’amo!

Perquè no ens enganyem: la menjadora és la menjadora! Algunes veus malintencionades diuen que a Iniciativa en comptes d’eco-socialista (com s’autoanomenen) li escauria l’etiqueta de “l'eco dels socialistes”. Trobo que aquesta definició no només és injusta sinó que és indignant; em sembla una falta de respecte comparar el PsoE amb tota la gent honesta que creu de veritat en el socialisme. Una altra cosa, més ajustada a la realitat, és que els d’ICV vagin a roda de l’únic partit que (als ajuntaments més importants, a les diputacions provincials o a la Generalitat regional) pot garantir-los l’accés a la menjadora.

Vídeo de "Diguem No"

A la columna de la dreta hi trobareu el vídeo de la Campanya Diguem No on diferents persones de diferents àmbits de la societat catalana expliquen els motius del seu No al projecte d'estatut que volen encolomar-nos. Podeu veure'l tranquils i tranquiles: no s'assembla gens als espais electorals gratuïts que podeu veure per la tele, on preval la imatge dels partits en qüestió per damunt dels seus hipotètics arguments en relació al referèndum de diumenge.

Clicant a "click to play video" podeu veure les opinions de:

- Carles Riera i Maria Oliver, en nom de la Campanya Diguem No

- Vicent Partal, editor del periòdic digital Vilaweb

- Marta Serra, geògrafa de la Catalunya Nord

- Feliu Ventura, cantautor de Xàtiva

- Pep Riera i Xevi Safont, pagesos

- Josep Maria Terricabras, filòsof

- August Gil Matamala, advocat

- Julià de Jòdar, escriptor

- Isabel-Clara Simó, escriptora

- Radouan Zahir i Aziz Baha, amazighs de Cornellà sense Fronteres

- Georgina Monge, estudiant del Sindicat d'Estudiants dels Països Catalans

- Diosdado Toledano, Carlos García i Jorge Cortegana, acomiadats de SEAT

- Eduardo Giménez, lluitador veïnal de la plataforma Vallès Net

- Anna Gabriel, regidora de Sallent per la CUP

- Joel Joan, actor

Torturadors, bombers, polígons, metges...

Fa uns quants dies que no escric al bloc i els temes més diversos van acumulant-se a la carpeta d’”articles pendents”, especialment els temes locals:

Sobre la tortura. He afegit a l’apartat d’enllaços antirepressius el web que un col·lectiu de suport ha fet per a difondre el cas de Jordi Vilaseca, el jove de Torà que l’1 d’abril de 2003 va ser segrestat i torturat, fins a ingressar a la UCI, per membres dels Mossos d’Espanya i de la Policia Nacional espanyola. Cal recordar que va ser com a conseqüència de les seves presumptes declaracions extretes sota tortura química que van ser detinguts dos joves toranesos més.

Al llistat d’institucions que han aprovat mocions de rebuig a la tortura i de suport als joves de Torà cal afegir-hi l’Ajuntament de Caldes de Montbui, al Vallès Oriental. Mentrestant alguns grups municipals que s’havien compromès a portar la moció al ple dels seus ajuntaments, com el de Tàrrega, continuen fent la Leti i la Ramoneta i els plens es van celebrant sense tractar el tema.

Sobre bombers. L’amic Conrad m’envia un escrit que ha publicat en diferents mitjans escrits sobre la situació en que es troben alguns i algunes aspirants a Bombers Voluntaris de diferents parcs del Principat -en el seu cas el Parc de Pinós. Podeu llegir-lo clicant aquí.

Sobre el polígon industrial del Camí de Palouet. El Ple extraordinari de l’Ajuntament de Torà, al que feia referència en un escrit anterior (mireu una mica més avall), va celebrar-se el passat 30 de maig. La proposta de la CUP i Independents per Torà es va aprovar amb 8 vots a favor i l’abstenció, per imperatiu legal del regidor afectat, que va afirmar que “això no s’acaba aquí”. De fet el tema encara no està acabat ni a nivell de Ple municipal: només cal que llegiu els dos últims paràgrafs de la proposta de resolució de les al·legacions. Quan s’acabi tot aquest merder hauré de fer un escrit explicant més detalladament tot el tema

Sobre l’assistència sanitària. El tema dels metges/metgesses a Torà pinta molt malament. Aquest divendres 16 hi ha convocada una reunió informativa per explicar com està el tema. És important que hi assisteixi força gent... si és que realment ens importa aquest tema.

La CUP i els InTo convoquen un Ple extraordinari

Els Grups Municipals de la CUP i dels Independents per Torà han sol·licitat un Ple extraordinari, que haurà de celebrar-se abans de que finalitzi el mes de maig, per tal de resoldre les al·legacions presentades pel regidor Jaume Garrabou contra la modificació puntual del Planejament a la zona del camí de Palouet (polígon industrial).

Recordem que des de que Garrabou va presentar una moció de censura contra el govern format pel seu antic grup (InTo) i la CUP, tornant l'alcaldia a CiU el projecte resta paralitzat malgrat que en el seu moment va ser consensuat i aprovat amb els vots de tots els grups municipals.

Clicant al damunt podeu veure la Sol·licitud de Ple extraordinari i la Proposta de resolució de les al·legacions presentades.

L'únic vot possible

Durant algunes setmanes hi ha hagut un intens debat al si de l'independentisme sobre la millor manera d'expressar el rebuig a la reforma estatutària que l'estat espanyol i el colaboracionisme autòcton ens han reservat. El NO i el NUL "es disputaven" el vot de la dignitat, el vot de la gent que vol que a aquest país de territori allargassat i nom plural, els Països Catalans, se li reconeguin els mateixos drets democràtics -ni un més però tampoc ni un menys- que cal reconèixer a la resta de nacions del món: el dret a decidir el propi futur en llibertat, sense coaccions ni ingerències estrangeres.

La conjuntura política principatina ha determinat un clar guanyador d'aquest debat: el NO ha esdevingut el vot independentista unitari per al referèndum del 18 de juny; el vot de totes aquelles persones que no volem cap estatut que ens negui el dret a l'autodeterminació i la territorialitat (ni el pactat per president espanyol amb el líder de la dreta regionalista levinskiana, ni l'aprovat pel parlament el 30 de setembre).

Ecs President

Sense comentaris.

Què passa amb Cal Clarenes? Resposta parcial

L’Assemblea Activa de Torà (AAT) en el primer número del que anuncien serà un fulletó mensual, i mitjançant cartells distribuïts per la nostra vila, pregunten (o es pregunten) el què passa amb el reiteradament promès local dels joves de Torà.

Coincideixo en la major part del que es diu en l’article del butlletí de l’AAT: Cal Clarenes es va inaugurar per motius electorals el març de 2003, sense haver fet la teulada, sense complir les normatives d’accessibilitat, sense la instal·lació d’aigua ni l’elèctrica, etc...

Amb el que no puc estar d’acord del que diu l’article de l’AAT és en que el pacte de govern entre Independents per Torà i la CUP, “pel que fa a Cal Clarenes, va ser pujar i jeure”.

El primer que el nou govern municipal va fer a Cal Clarenes, tenint en compte que la primera fase d’obra (l’adequació dels baixos com a local) no s’havia acabat, va ser encarregar al mateix constructor (Construccions Muñoz Parra, de Sanaüja) que deixés el que mancava d’aquesta primera fase per a més endavant i es dediqués en fer la segona fase, que consistia en refer la teulada, eliminar alguns sostres dels pisos superiors i assegurar-ne la resta. En alguns casos cal començar la casa per la teulada!

Observeu les fotos de com estava la teulada abans i després d’aquesta segona fase. Tot és opinable però, sincerament, crec que durant l’any i escaig que els InTo i la CUP van governar, almenys en aquest tema, no es pot dir que ens estiguéssim a jeure.

Diu també el fulletó “Se’ns va dir al desembre de 2004 que només i faltava el WC adaptat i alguns retocs més, que no res, que després de les vacances de Nadal, tot el jovent de Torà disposaria del nou equipament de Cal Clarenes”. És veritat, això vaig dir-ho jo mateix; no recordo si vaig dir exactament després de les vacances de Nadal, però en tot cas sí que vaig dir en poques setmanes. Durant les setmanes següents es va treballar per a deixar a punt la instal·lació de l’aigua, la llum i el WC. La instal·lació es va encarregar a Germans Vila Rabelo i en el moment de la moció de censura, provocada per la confluència dels interessos personals de Jaume Garrabou i l’ambició política de Mercè Valls, s’hi estava treballant. Arran dels cartells de l’AAT vaig parlar amb un dels “xispes” i em van dir que la instal·lació estava acabada.

A partir d’aquí la resposta a la pregunta “Què passa amb Cal Clarenes?” correspon a la Valls o al regidor de Joventut David Querol. No sé pas si es dignaran a contestar.

Plataforma en Defensa de l'Assitència Sanitària a Torà, JA!

Vist l'escàs interès de l'equip de govern municipal en impulsar la lluita en defensa de la sanitat pública a Torà, ahir dimarts els regidors de la CUP vam entrar al registre de l'Ajuntament el següent document, per tal de fer-los memòria:

"Sobre la posició de l’Ajuntament respecte a la pèrdua de serveis d’atenció sanitària a Torà.

(Sol·licitem que s’entreguin còpies d’aquest escrit a la totalitat de regidors de la resta de Grups Municipals i al regidor no adscrit).

En relació a la problemàtica del progressiu desmantellament del servei d’atenció continuada al Consultori de la nostra vila i després dels posicionaments públics, tant de membres d’aquest consistori com d’altres persones del municipi, en l’acte públic del dijous 6 d’abril, i del debat generat en la darrera sessió plenària celebrada l’endemà, divendres 7, des del Grup Municipal de la CUP volem recordar que:

En la reunió informativa del dia 6 es va mostrar un rebuig unànime, per part del nombrós públic assistent, a la supressió de les guàrdies de metge o metgessa durant els caps de setmana al Consultori municipal, i a la seva substitució per un infermer o infermera. Algunes persones assistents van proposar crear una comissió que vetllés pel tema sanitari al nostre municipi i des de l’Ajuntament, i més concretament des de l’Alcaldia, es va adquirir el compromís de donar-hi suport.

En el ple del dia 7, en el debat generat durant els punts 11 i 12 (Informes d’alcaldia i Precs i preguntes), es va manifestar l’acord d’impulsar la creació d’una “comissió” sobre aquest tema a partir de la convocatòria, per part del propi Ajuntament, d’una reunió oberta a la totalitat de veïnes i veïns del municipi.

Una setmana més tard, i sense que s’hagués convocat la reunió constituent de la “comissió de sanitat” ni s’hagués consensuat cap manifest que recollís les reivindicacions veïnals bàsiques en matèria sanitària, es va iniciar la recollida de signatures d’adhesió a un document signat per l’alcaldessa de Torà i altres alcaldesses i alcaldes de municipis propers. Entenem que aquest document és pèssim, ja que és ambigu en el seu redactat i no recull el que creiem que ha de ser la principal reivindicació davant el departament de Salut: el manteniment de l’assistència continuada al Consultori de Torà, amb presència de metges o metgesses durant tots els dies de l’any. La seva difusió, a més, pot generar confusió a l’hora de difondre i recollir signatures amb un document més coherent amb els posicionaments manifestats per les persones assistents a la reunió del dia 6.

Per tot l’exposat, creiem que els passos immediats a seguir haurien de ser els següents:

1-Aturada de la recollida de signatures fins a la redacció d’un manifest més coherent amb les demandes veïnals.

2-Convocatòria immediata, per part de l’Ajuntament i amb un parell de dies d’antelació, d’una reunió adreçada al conjunt de veïns i veïnes del municipi (i oberta a la participació de persones dels municipis veïns que tradicionalment han disposat d’assistència sanitària a la nostra vila), per tal de constituir un organisme –ja sigui comissió, plataforma o el nom que democràticament s’esculli- en defensa de l’assistència sanitària a Torà.

3-Redacció d’un manifest on es reculli, de forma explícita, la principal reivindicació manifestada per veïnes i veïns: el manteniment de l’assistència mèdica continuada al Consultori de Torà, amb presència de metges o metgesses durant tots els dies de l’any.

4-Iniciar la recollida de signatures amb el nou manifest i dur a terme les accions que la “comissió” acordi.

5-Donar, des de l’Ajuntament suport a l’esmentat organisme".

Creieu que en faran gaire cas? S'accepten apostes.

Els "demòcrates" del PsoE

El Secretari d'Estat de Seguretat (número 2 del Ministerio del Interior espanyol), Antonio Camacho, entrevistat per una televisió australiana no sap com respondre les preguntes que el periodista li fa en relació a la pràctica de la tortura a l'Estat espanyol, i acaba sortint-se'n de la manera més pròpia de la "democràcia espanyola"...

La desatenció sanitària a Torà

A Torà, en matèria sanitària i des de fa 6 o 7 anys, a cada bugada perdem un llençol. La posada en funcionament del CAP de Calaf havia de comportar el poder disposar a pocs quilòmetres d’uns serveis (bàsicament especialistes) que no teníem al consultori de Torà, sense que minvés el servei d’atenció continuada que teníem a la nostra vila. Això teòricament perquè al cap de poc temps van començar a sovintejar els dies, sobretot caps de setmana, en que al consultori de Torà només hi havia un rètol anunciant que, en cas d’urgències, calia anar al CAP, ja fos perquè el metge de Torà feia festa i el seu lloc el cobria un metge de Calaf o, encara pitjor, perquè el metge de Torà havia de fer la guàrdia a Calaf, en detriment de la nostra vila, per a cobrir l’absència (per baixa, festiu, vacances...) d’un facultatiu d’aquella població. Aquest deteriorament també es va fer extensiu al transport sanitari: amb la privatització d’aquest servei vam passar de tenir ambulàncies raonablement properes a dependre –i en aquest cas vol dir dependre’n la vida- d’un servei situat a Igualada. Però el desmantellament del servei encara continua.

El passat dijous 5 d’abril, representants de la regió sanitària, de l’àrea bàsica i del CAP als que estem adscrits, ens van presentar, en un acte públic a l’Ajuntament, la darrera remodelació del servei. Alguns veïns en sentir anunciar l’acte ja preveien que hi tornaríem a perdre alguna cosa o altra. Efectivament: ens van anunciar que si fins ara, teòricament, a Torà hi havia d’haver metges de guàrdia tots els dies però que, a la pràctica, molts caps de setmana ens quedàvem sense, la millor manera de poder complir amb el que estava previst no era augmentar la presència real de metges sinó suprimir les guàrdies dels metges els caps de setmana. Que no poden complir el que ells mateixos havien promès? Doncs rebaixen el llistó i llestos! Naturalment això van presentar-ho com una millora, anunciant que amb el nou sistema durant els caps de setmana no hi ha mai cap metge ni metgessa però que, en canvi, hi ha infermer o infermera sempre. Dic “hi ha” perquè el nou sistema és vigent des de l’1 d’abril; o sigui que, a sobre, no ens ho van comunicar fins que ja havia entrat en vigor.

Així doncs aquest nou model de (des)atenció continuada teòricament ja funciona. Només teòricament. Dissabte passat, només dos dies després de la seva presentació, va haver-hi un accident dins del casc urbà de Torà; un noi que conduïa un quad va xocar amb una furgoneta i va quedar estès al mig del carrer. Ja sabíem que amb la darrera “millora” no hi havia metge però és que resulta que l’infermera que ens havien anunciat que hi havia al seu lloc –teòricament des de la setmana anterior- tampoc no hi era; per a acabar-ho d’arreglar l’ambulància va trigar prop d’una hora en arribar. Pel que fa a l’arribada d’ambulàncies en la xerrada del dia 5 ens van prometre 19 minuts amb un sistema que encara no és vigent però cal recordar que en la presentació, l’octubre de 2000, de la concessionària actual van assegurar que des d’Igualada arribarien a qualsevol punt de la seva àrea en 25 minuts!

Que podem fer davant d’aquesta situació? En la reunió informativa algunes persones van proposar crear una comissió que vetllés per la sanitat del nostre municipi. En el ple de l’Ajuntament de l’endemà va semblar que el primer pas per a impulsar una comissió (o plataforma, o com vulguem dir-li) en defensa de la sanitat de Torà havia de donar-lo el propi Ajuntament convocant a tots els veïns i veïnes del municipi –la sanitat és un tema que afecta tothom i, per tant, s’ha de convocar a la totalitat de la població- per tal de constituir-la. Un cop constituïda, aquesta comissió o plataforma seria l’encarregada d’impulsar les accions que es creguessin convenients. Em sembla que ja triguem massa. Aquest dijous (operació sortida) hauria estat un bon dia per a assegurar l’imprescindible ressò mediàtic en cas de mobilització i el divendres (el mercat més concorregut de l’any) un bon dia per a difondre un manifest i recollir signatures. Que potser hem de començar a mobilitzar-nos quan ja no ens quedi cap llençol per perdre?

Un nou web al Llobregós

La revista Llobregós Informatiu està posant en marxa un nou web per a donar a conèixer la Vall del Llobregós. La nova pàgina té un disseny atractiu i una gran quantitat d'imatges de la zona.

A tall de crítica constructiva: llàstima dels mapes que utilitza per a indicar la situació de la Vall del Llobregós respecte a altres zones del país. Hauria estat millor un mapa de tot el país!

Sanitat: i ara què?

Després de l'anunci, per part dels responsables regionals i de zona, del progressiu desmantellament de l'atenció sanitària a Torà, quina serà la resposta de les toraneses i toranesos?

Només hi ha dos camins possibles:
Un és el "que hi farem!"; la decisió està presa i hem d'acceptar-la com a irreversible encara que no ens agradi.
L'altre és el plantar cara; no tenim res a predre en lluitar pel nostre dret a tenir una atenció sanitària continuada a la nostra vila. "Qui lluita pot perdre. Qui no lluita està perdut".

Hi ha gent a Torà disposada, per exemple, a tallar la carretera un cap de setmana de trànsit intens per fer arribar la cua fins a Igualada?

On és això de Torà.